Els canvis en el camp religiós a Catalunya

ELS CANVIS EN EL CAMP RELIGIÓS CATALÀ

A Catalunya estem en temps d’anar treballant per constituir un nou estat. Per això ens calen anàlisis complertes de la nostra societat, dels canvis i situacions que defineixen el nostre present i albiren el nostre futur comunitari.

Un aspecte de la nostra realitat, que en aquest temps de construcció, no crec que sigui convenient oblidar, és el fet religiós i els canvis que es produeixen en aquest camp. La sociologia de la religió és una bona eina per a fer aquesta anàlisi. I aquesta disciplina apunta, amb encert, que per a conèixer bé una societat, cal aprofundir en el que passa en l’àmbit de la religió, com el que apassa en l’àmbit de a cultura, de l’art, de l’esport, de l’economia, de la política, de l’energia, del medi ambient, de la sanitat, de l’ensenyament els serveis socials, etc…I potser és més important copsar els processos, les substitucions, les transicions que es donen en el camp religiós, per comprendre el nostre país, que no pas els continguts de cada tradició religiosa (que també), tasca de l’antropologia i fenomenologia religiosa, i de els diferents teologies.

Tal com diu el sociòleg de la religió, Joan Estruch, en el seu llibre “Entendre les religions”, és més important analitzar com es viuen les diferents creences religioses i conviccions, que no pas els mites, ritus, doctrines i disciplines de cadascuna. De fet, segueix insistint J. Estruch, un jueu, un musulmà, un catòlic, un protestant o un cristià ortodox, un budista, un hindú, un sij, que viuen la seva religió d’una forma oberta, tolerant, dialogant, no fonamentalista, es poden entendre millor, que no pas un catòlic obert amb un catòlic integrista, tot i estan inserits en la mateixa tradició religiosa, I això pot passar  a l’interior de les altres religions.

A tot l’ Estat espanyol i a Catalunya, hem anat transitant del monopoli influent i poderós de la religió i institució catòlica, a un pluralisme religiós. Catalunya és una societat plural, des del punt de vista religiós (i cultural) i a l’interior de cada tradició religiosa també hi ha pluralisme. Aquest mateix pluralisme, permet i fins i tot pot promoure tant el relativisme religiós i ètic, com el fonamentalisme (per reacció al relativisme permissiu, davant del qual alguns sectors de la població tenen por de perdre els identitats i seguretats que els sembla els ofereix la seva religió).

Pel fet de que les diferents ofertes religioses van augmentant i es van fent més visibles i públiques, ens trobem amb processos de substitució religiosa. I també processos d´adaptació-inadaptació de les diferents confessions-religioses a la nova cultura dominant liberal moderna (ultra-moderna, fonamentada en la llibertat individual) que s´està implantant i consolidant.

La transició religiosa en la que estem, no comporta que tota la població  “transiti” al mateix ritme, ni molt menys que facin els mateixos moviments, i per això, a més de trobar-nos amb persones que canvien de tradició religiosa, ens trobem amb una bona part de al població que podríem dir s’està instal·lant (de forma crònica, per sempre o temporalment?) en una mena de buit religiós, que pot comportar buits culturals (de normes i de valors) i per tant un buit ètic (en un cert relativisme, que com hem vist és l’altra cara del fonamentalisme, que també es dóna al  nostre país, com a tot Europa,  a l’interior de totes les tradicions religioses)

Un altre fet que s’observa són els posicionaments “parareligiosos”. Hi ha sectors de la població que s’acullen a “religions sense déus” o “ que sacralitzen, absolutitzen, realitats o valors quotidians, ben humans, immanents”. Així pot passar en dotar “d’elements religiosos” a la mateixa cultura liberal, sigui en la seva versió materialista de masses (“para-religió” del consum, del diner, del poder, del cos, de l´esport, de la imatge, del prestigi, de l´espectacle, de la velocitat, del cotxe, de les armes, de la mateixa violència a vegades gratuïta,  de la droga, de la música, de la família, dels amics, del sexe,..) o en la seva              versió més humanista: els valors del progrés, la llibertat, l’individu, la història, la ciència, la raó combinat amb agnosticisme o ateisme, l’art,….

Els humanismes i les utopies alternatives al liberalisme poden esdevenir per alguns també “para-religions”: el socialisme, el comunisme, l’anarquisme, o el pacifisme, l’ecologisme, el feminisme o les diferents alternatives a la globalització. El mateix nacionalisme també pot ser viscut per altres com “la seva religió”, perquè com tota religió també ofereix: identitat, pertinença, comunicació, comunitat, satisfaccions  seguretats, sentit de companyia, lluita per uns ideals, cohesió, tot demanant “sacrificis”, “renúncies”, veneració…

Encara pesa molt en certs sectors de l’esquerra que la religió és com una “malaltia” de la qual el poble s’ha de curar. Aquesta visió no permet col·laborar en la construcció d’una veritable laïcitat, sense caure en la posició bel·ligerant del laïcisme. El màxim que alguns sectors de l’esquerra arriben és a respectar les conductes i el pensament religiós, tot percebent-lo com quelcom de l’esfera privada. Però costa molt encara comprendre positivament el fons humà de la religiositat i de la dimensió espiritual de les persones i dels pobles. El que seria més interessant encara, és que “les esquerres” valoressin la força emocional, ètica, d’oferir sentit, de coneixement i simbòlica que tenen les religions i les espiritualitats, fins i tot per oferir sentit i esperança i per tant mobilització per la llarga marxa vers l’alliberament total.

Les místiques religioses ofereixen no sols una certa identificació de  les utopies religioses (“paradís”, “cel”, “nova humanitat”…) amb les utopies socials (l’eliminació de tota classe social i la construcció d’una fraternitat universal), sinó també un estímul i un sentit a l’acció per anar-hi anant, una força esperançada i una aportació de cohesió al grup (o grups) que s’adhereixin a aquest conjunt d’accions per l’emancipació social i nacional. Les espiritualitats poden tenir així una finalitat revolucionària, d’indicador de les injustícies, dels camins a seguir, de protesta, i de posar “roses” a la lluita pel pa, pel treball, per la llibertat i la cultura de tothom, en especial pels exclosos i més necessitats..

El servei a un poble, a una nació, pot venir generat, impulsat, accionat i recolzat per una espiritualitat (explícitament religiosa o no) que valora el servei als altres, com a persones i com a col·lectiu.

Avui dia, a Catalunya, les creences cristiana (en les diferents tradicions), jueva, musulmana, budista, hindú, bahai, confucionista, o les espiritualitats i humanismes laics i altres, poden, en el diàleg interreligiós i entre conviccions, i en el treball en comú, ser uns patrimonis espirituals que incideixin fortament en el fons de sentit que tota acció social necessita.

Anuncis

EL FANATISME RELIGIÓS I LA UTILIZACIÓ POLÍTICA DE LA RELIGIÓ

  1. Preguntes que ens podem fer

La religió,  ¿comporta violència, agressió i guerra?. ¿Quin tipus de religió va relacionada amb la violència?. Totes les religions, de fet, han justificat, legitimat guerres, inquisicions, censures, repressions, terrorisme, destrucció d’aquells que pensen diferent. ¿D’on ve el fet que ens matem, que ens agredim?. ¿Per què no som capaços, la humanitat, de funcionar sense guerres? ¿Quins elements influencien en els actes violents? ¿Com hi juga el fet religiós?

  1. Elements que incideixen en els fets violents

La condició humana conté violència, agressivitat, ira, odi, gelosies…. Tendim a procurar que  l’altre no tingui el que jo no puc tenir. Tots necessitem i cerquem seguretat perquè ens sentim insegurs, i si l’ambient el sentim hostil, o ens trobem en circumstàncies crítiques, en canvis o conflictes difícils d’afrontar, llavors podem desenvolupar actituds i comportaments agressius. No reconeixem les nostres inseguretats i projectem les culpes, les responsabilitats, cap enfora, envers altres persones, organismes  o institucions, i a vegades amb violència.

A més en les accions violentes intervenen elements de caire interpersonal. Molts dels factors que intervenen en accions socials violentes on la religió hi juga un paper, no són tan lluny d’aquells que incideixen en la violència domèstica (mantenir el poder, voler dominar l’altre, posseir-lo, gelosies, enveja,…), però a nivell mundial.

Els elements procedents de l’economia com el desig de conquerir territoris per a  tenir més recursos, o per acumular més riquesa, també són un factor important. Mentre la pobresa i la injustícia no es resolguin i creixi la desigualtat entre rics i pobres en la societat, hi ha condicions perquè algunes “banderes” nacionals o /i religioses es col·loquin com “salvadores” de tals situacions injustes.

Els elements polítics com el desig de poder, de domini i la invasió sobre altres pobles també hi juguen: la ràbia acumulada, la venjança enfront de les humiliacions i discriminacions rebudes per molts pobles de l’ Àfrica, Àsia, i Amèrica Llatina per part dels països colonitzadors (Europa, EEUU). Les polítiques d’encaix dels immigrants, en part han fracassat, fins i tot en les segones i en les terceres generacions a França (on la política és d’integració total percebuda com assimilació, però en la realitat els joves immigrants o fills o nets d’immigrants no tenen futur laboral estable), o a Anglaterra (on la política ha estat que cada cultura tingui el seu lloc per tal que puguin seguir els seus costums). Molts joves no es senten acollits i volen destruir aquest sistema. Potser entre nosaltres, sense una política massa explícita, de moment ens en sortim  millor, ja que a Espanya i especialment a Catalunya estem més acostumats a ser país de pas, construït per molta gent nouvinguda, d’emigració contínua, i això ens ha habituat a anar coneixent gent nova, de cultures diferents i a caminar junts, a barrejar-se, a valorar la riquesa cultural que ofereixen…

Els elements culturals que hi juguen són la recerca d’una identitat pròpia i forta que s’ha perdut, que no es troba, o es creu que no es té… S’intenta recuperar la identitat a través de la confrontació amb altres identitats i afirmant-se violentament contra enemics “fabricats”, que es necessiten per saber qui som. També hi té un pes important el desarrelament que pot derivar en odi. Donar aquesta identitat, personalitat, superioritat (fruit a vegades d’un complex d’inferioritat no superat) sentit de vida, acció, projecte… a joves desarrelats, sense futur, amb una vida incerta, sense treball, sense res, és oferir-los una causa que els dóna sentit, utilitat, ser algú i vida.

Finalment hi trobem també elements directament religiosos, com són:

  • La identitat religiosa aporta afirmació de la pròpia existència i personalitat. Així es passa d’una vida anònima, plena de ressentiments, buida, marginal, buit, empobrida…,  a una vida d’alta intensitat. Això explica, fins i tot, que alguns joves que no són de famílies musulmanes, ni immigrants s’hagin convertit a  l’Islam ( a un islam “fals”, fanàtic).
  • Hi ha fanatisme religiós, producte d’una visió de la religió manipulada per altres interessos, que oprimeix, malalta, que justifica i legitima qualsevol barbaritat, assassinat, guerra… El fanatisme és desenvolupa a partir de psicologies que necessiten seguretats simplistes, primitives i a través d’omplir buits morals, de valors, de cultura… El fanatisme religiós o l’integrisme (que tot ho vol resoldre amb la religió) o el fonamentalisme, són contraris a la visió d’una religió alliberada i alliberadora que es basa en l’amor, la veritat, l’atenció als més necessitats i el respecte envers els altres.
  • Les reaccions davant les provocacions, insults, ofenses, crítiques i burles a una religió, esquematitzant-la, o ridiculitzant-la, poden ser agressives.
  1. Què ens cal tenir en compte?

En primer lloc que totes les religions són, de base, pacifiques i totes cerquen la felicitat i la pau. És veritat que totes les religions poden desenvolupar una dimensió alienant, destructiva, fanàtica i totes tenen episodis violents en la seva història. Però per altra banda també tenen una dimensió veritable, humanitzadora, alliberadora de les pors, perjudicis, i s’obren a la comprensió i al respecte de l’altre diferent.

En segon lloc si observem cada religió en particular, podem afirmar que el catolicisme en la seva història té episodis violents: Croades, la Inquisició, expulsions de jueus i moriscos… La tendència integrista segueix actual en el catolicisme.  Dins de les esglésies protestants hi trobem el fonamentalisme. El neo-conservadurisme protestant sobre tot als EEUU és molt present actualment. En el judaisme hi trobem el sionisme, acompanyat d’una consciència de “poble escollit” que en alguns sectors els justifica per oprimir el poble palestí.

En tercer lloc si ens fixem més en concret en la religió musulmana, cal afirmar positivament que l’Islam, com les altres religions és una religió pacífica, que té un missatge d’amor i la pau com el cristianisme. Hi ha diferents interpretacions d’Islam, i algunes s’acullen a textos (com alguns similars de l’antic testament) que presenten un Déu enfadat, justicier, castigador i fins i tot violent.  La història d’islam és una història en la que aviat va conquerir territoris, a través de la guerra. I potser que per això els hi costi molt entendre un profeta, com Jesús (que els cristians creiem que és el fill de Déu) hagi fracassat, sentenciat a mort  en una creu, quan la seva religió (la musulmana) fou d’un èxit ràpid.  La gran majoria de musulmans denuncien i condemnen els atacs, el terrorisme mal anomenat “Islàmic” i l’estat mal anomenat islàmic (pseudo-islàmic) i la violència i molts d’ells també són víctimes de tals atacs terroristes i d’una falsa visió de la seva religió.  Molts musulmans són encara víctimes del racisme, de la discriminació laboral  i del setge policial  i d’altres circumstàncies per a ells difícils. D’altra banda hi ha poders polítics àrabs que volen una conquesta de l’Occident i la promouen i la recolzen donant diners… (Emirats Àrabs amb una visió fanàtica de la seva religió…). Tot plegat produeix por, inseguretat, més racisme, provocacions, visceralitat, tot allò que els mateixos terroristes cerquen.

Hi ha un conflicte a l’interior del món de l’islam sobre les diferents maneres d’interpretar el missatge de Mahoma (Muhammad).  Les interpretacions del Corán, que intenten situar-lo en el seu context (com fem amb tota la Bíblia), i aplicar-li els estudis de les ciències humanes, desmitificant els seus orígens, d’una manera moderna, tenen poca visibilitat, són poc o gens conegudes i sembla que les volen oblidar. El fonamentalisme islàmic es recolza en una educació rebuda seguint una literatura medieval que s’admet com a bona.  Hi ha moltes tendències en l’Islam i no s’haurien de confondre. Bàsicament hi ha sunnites i xiïtes. Però dins d’aquestes tendències hi ha moltes subtendències. La qüestió és molt complexa.  El Salafisme integrista, per exemple, que es va estenent a Catalunya entre el món islàmic,  té tendències violentes, però no cal confondre’l amb el tradicionalisme islàmic que és pacífic.

  1. Intent d’ explicació

El nacionalisme i la religió són dimensions molt profundes, internes, arrelades, que donen identitat, que viuen en el nucli més profund dels éssers humans i dels pobles  i intenten donar sentit a la seva vida. Per tant si un poder polític o econòmic, els manipulen i utilitzen al seu servei, distorsionant i adulterant la seva veritable essència, adquireixen una força impressionant que ha portat i porta a la guerra en nom de Déu i de la pàtria, contra altres “déus” i “pàtries”.

El buit moral i de valors, que es percep avui a Europa, en ple desprestigi de les religions i de la ètica, i en un context dominant d’indiferència religiosa, en una societat cada vegada més materialista, individualista, consumista, que sobrevalora l’èxit i la competitivitat, és omplert pels fanatismes religiosos, o per excentricitats religioses, filosòfiques, o per esoterismes, “santerias”, supersticions, credulitats vàries…, que no són alliberadores, ni ajuden a la salut mental.

Hi ha interessos polítics i econòmics del món que ja els interessa que hi hagi tensions, conflictes bèl·lics (les empreses d’armes, l’imperialisme dels EEUU que sempre necessita d’un enemic per afirmar el seu poder imperial en el món, les aliances entre països, el poder dels països àrabs productors de petroli…)…

Observem també interessos per dominar el món amb una religió i unir  religió i poder polític i econòmic. Si ens anem més lluny en la història, sempre hi hagut confrontació entre l’ occident cristià i l’Islam (l’imperi otomà o turc).

La visió polaritzada i simplista de la realitat és més fàcil de comprendre que una visió de tons grisos variats, més complexa. El punt de vista simplista afavoreix la confrontació amb un altre punt de vista simplista de signe contrari.  Els mitjans de comunicació poden afavorir (per la necessitat de ser breus i perquè responen a interessos econòmics forts), aquestes visions simplistes i polaritzades només entre  dues posicions. A més pel terrorista és important que les seves accions tinguin ressonància i repercussió.  Les xarxes socials fan de ressò de les propostes terroristes i produeixen una  por globalitzada. Aquestes xarxes poden ser utilitzades per una sola persona o per un grup reduït i a través d’elles poden preparar i organitzar els atemptats.  Aquests actes estan destinats a produir precisament terror, inseguretat (que pot portar als Estats a augmentar, més encara, els dispositius de seguretat, de policia..) per tal que sentim repugnància.

  1. ¿Què cal fer?

El que és  fonamental i indispensable és el diàleg.  El tema del terrorisme cal afrontar-lo, al meu entendre, no amb violència, ja que això és precisament el que cerca l’estratègia de la barbàrie: que sentim ràbia, impotència, emotivitat, visceralitat, por… Cal combatre’l amb cultura, valors, educació, formació, presa de consciència, tolerància i amb més justícia per als sectors més necessitats immigrants de la població. La violència crea més espiral de violència. La hostilitat és un terrible estat mental, et posseeix, t’obsessiona, et fa sentir valent i fort per sobre dels altres, et fa ser i sentir venjatiu, orgullós, i el primer que pateix el dany és un mateix…

Al meu parer ens cal evitar que ens  distorsionin la realitat i sucumbir a les provocacions i caure en la por, en  l’ocupació de les nostres ments, o en la tendència a la crítica sense reserves i sense raó a tots els musulmans, perquè això és el que cerquen aquests actes terroristes i així destrueixen la llibertat d’opinió, d’expressió, en definitiva la democràcia… Hem de mirar de no deixar-nos portar per l’espectacularitat i per l’admiració vers aquest tipus d’actes.

Seria molt convenient no tenir una visió de la religió fanàtica, poc saludable, malaltissa, obsessiva, culpabilizadora, castigadora, repressora i opressora.. i fugir de la imatge d’un Déu castigador, culpabilizador, justicier… i ens cal sempre purificar la nostra imatge de Déu (aquesta imatge de Déu no és Déu) per encaminar-nos de manera dinàmica i constant vers la recerca de la veritat, la bondat, bellesa, del Déu – Amor, Pare-Mare, que està al nostre costat, al costat dels més necessitats i febles…

I per altra banda seria molt necessari, analitzar la realitat i no cercar només els efectes d’aquests esdeveniments, sinó les causes i col·laborar per atacar les causes. Es tractaria de fer callar el propi jo i obrir-se als altres i veure el món amb tota la seva complexitat i connectar amb les persones i les cultures i religions diferents, conèixer-los i estar al seu costat. Així reafirmaríem els valors de la tolerància, el pluralisme, la democràcia, les llibertats, acompanyats, com hem dit, de més justícia social.

Es tracta de transportar-nos a un nivell més alt d’humanitat, d’espiritualitat, de llibertat. I de procurar que la religió, que és patrimoni del poble, no sigui utilitzada, manipulant-la per servir els interessos del poder i econòmics. Finalment ens cal reconèixer que aquests actes no són realment fets en nom d’Allah, ja que utilitzen una “imatge de Déu” contrària al veritable Allah.

Tornem doncs a seguir la proposta  no violenta de Jesús: estimeu els vostres enemics (a aquells que percebem com a enemic, o “fabriquem” com enemics, o necessitem com a enemics…) .Es tracta de seguir l’exemple, el testimoni i la saviesa dels antics mestres espirituals, i fundadors de  totes les religions, dels que al llarg de la història en cada religió han recuperat el seu veritable origen i essència (com Sant Francesc d’ Assis i d’altres) i dels testimonis mes recents com són: Gandhi, Luter King, Oscar Romero, i tants d’altres…