El peix, la canya i el riu

Des de fa anys, per  superar les anomenades actituds de beneficència, i de paternalisme, sobre tot en els ambients de Caritas i de parròquia, es parla de que és més important ensenyar de pescar que donar el peix. Durant un temps es contraposaven aquestes posicions, potser per necessitat uns d´apartar-se  del mal vist i poc “progressista” paternalisme i altres per resguardar la tradició d´atenció directa , honesta i sense protocols, a la persona que en un moment determinat pot tenir una necessitat urgent.

Després ja vam passar a que s´havien de fer les dues coses ja que si no es dóna el peix per menjar, la persona no tindrà ànims ni força per aprendre a pescar, per sostenir la canya i per treure el peix. Aquí va començar un procés de complementarietat , de no desqualificació mútua i de veure i atendre cada cas, de forma realista segons la situació que presenta.

Recordo que Mn. Lluís Ventosa, un dels fundadors d´Obinso, i dedicat tota la vida a tractar amb delinqüents, em va fer pensar en el fet que moltes persones per més peix que se´ls doni i més canya que tinguin apresa  a llançar, no poden obtenir mai un peix per autonomia i voluntat pròia, ja que estan lluny del riu. El que cal , ens deia, amb aquestes persones, és acompanyar-les al riu, allà on hi ha l´aigua que els pot oferir el menjar, la vida, les possibilitats de futur sense dependre d´altri. Sovint no ens adonem, en el treball social, d´aquesta realitat (el sistema econòmic-el riu- s´allunya dels exclosos, cada cop més) i de la situació de cada cop més persones que han restat totalment desorientades, “perdudes” en un món d´estímuls consumistes que no poden satisfer, fruit de molts factors, de tipus hereditari, però sobre tot de caire educatiu i de mancances serioses en la socialització. En especial, ens recordava Mn. Ventosa, perquè ningú no els ha posat límits i “pinten” la seva vida fora del marc, i no saben on és el riu, ni els seus canals…de  treball, de vida…

Personalment encara ajuntaria que cal un altre element per moltes persones del quart món: Molts no tenen consciència que són o poden esdevenir veritables “pescadors”, La seva autoestima és tan anul·lada, que no reconeixen les seves qualitats, les seves potencialitats, i les seves capacitats d´esdevenir “pescadors”. “Pescadors” de tot allò que els pot donar vida veritable: d´una ocupació, d´unes relacions humanes dignes , d´uns recursos que els posen en una circulació humanitzadora i en una xarxa solidària. Pescadors per tant, d´una vida més plena, que agafa el seu propi destí, que es valora i demana amb llibertat les ajudes necessàries a d´altres, no d´una forma exigent, quasi infantil, sinó molt més madura. Sovint, observem, que tenen una gran capacitat de “picaresca”, de “donar-te la volta”, “d´aconseguir” amb llestesa de la persona o entitat donadora (vistes i viscudes com ingènues i poc vives) el que volen. Aquestes habilitats les han après a la família, i per la pressió de la necessitat, però, al meu entendre, no els ajuda a créixer. Amb la crisi, l´enfortiment de la societat de consum, i la consolidació global del capital pot més aviat augmentar aquesta picaresca.

Per tant actualment se´ns fa més patent i urgent complementar segons diferents vocacions, confluint sinergies, i evitant enfrontaments en l´acció social de les nostres comunitats, moviments i entitats cristianes, actuar combinant les següents accions:

  1. Donar el peix per menjar.
  2. Donar “canyes” ( i segons els casos, també “xarxes” i barques”) i ensenyar a pescar.
  3. Acompanyar als “rius”, “canals”, i als “llacs” i “mars” (llocs de treball, d´economies socials, cooperatives, llocs de relacions humanes i xarxes socials, associacions, atencions psicològiques, educatives, sanitàries, jurídiques…).
  4. Col·laborar a que cada persona prengui consciència que és “pescador” (treball psicològic i espiritual).

Cadascú pot fer més un servei que un altre, segons les seves qualitats i experiència, i així potser sí que farem el miracle de la “pesca miraculosa”.

 

 

Anuncis