Vox , acusació popular en el judici als presos polítics
Ja és ben curiós que l’acusació popular (del poble) l’exerceixi un partit anti-popular que va contra el poble, contra les diferents diversitats de gènere, de sexe, ètniques, culturals, religioses….
Tant Vox, com el PP, han adulterat de tal manera la paraula “popular”, que l’han segrestada i se’ns fa difícil parlar des del ’esquerra política de “popular”.
També avui dia molts analistes parlen de “populismes” col·locant en un “calaix de sastre” moviments de diversa índole i acaben d’”assassinar” els conceptes procedents originalment de “Poble”.
Josep Borrell, independentista
Les preses de posició, opinions i declaracions del ministre Borrell, sobre Catalunya, que tenen un to de “passat de voltes”, possiblement siguin les d’un independentista de fons. Les d’un lleidatà profundament catalanista que ha trobat la manera de fer créixer l’independentisme a través del sarcasme, la ironia, les exageracions, les contraposicions, i les contra-veritats per estimular les “veritats” del moviment d’emancipació nacional català.
Autodestrucció de l’ Estat Espanyol
Otto von Bismarck sostenia que Espanya era el país més fort del món, perquè tractava de destruir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia aconseguit. Com diu Xavier Diez, al seu article “Santíssima Trinitat” a El Punt Avui del 11 de gener del 2019, l’afirmació de Bismarck cal situar-la en el context històric i no deixava de tenir un punt irònic.
De fet anant seguint el judici als presos polítics catalans, observem la decadència de la fiscalia, del mateix tribunal, i del sistema judicial espanyol que no ha fet el traspàs suficient a la democràcia (possiblement s’ha transformat menys que la mateixa l’Església catòlica). Però podem dir el mateix de la monarquia, que en el moviment de caiguda de tots els borbons, Felip VI ha donat un pas més, que el seu pare ja havia preparat. Podríem analitzar semblantment en els àmbits de la policia, la guàrdia civil, i els grans mitjans de comunicació.
Davant del judici del segle, el tribunal té una difícil sortida per defensar l’ Estat. Si la sentència és absolutòria tindrà les forces internes estatals i les elits i classes que les recolzen en contra. Si no és absolutòria tindrà una bona part de la població catalana i espanyola, i europea (amb algunes institucions i potser alguns governs) també en contra. Per defensar-se per no morir, l’ estat segueix reprimint, i en aquest comportament es va auto-destruint per no voler afrontar de manera democràtica els conflictes, i aprendre a negociar i “salvar” algun “moble”.
Xavier Diez diu : “ …una política d’odi contra els catalans, no només empenyen a la societat espanyola vers l’abisme polític i social, sinó també a bescanviar els avantatges de al convivència democràtica per no se sap ben bé quina distòpia totalitària.”
Ara bé l’ Estat Espanyol s’ha trobant en altres moments històrics en una situació que semblava que l’autodestrucció l’encaminava al final, com per exemple en la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Però s’ha mantingut fort. Té una llarga experiència repressora consolidada i “sàvia”, que ha anat aprenent en els diversos moments progressius centralitzadors (Reis Catòlics-1492- ; Felip IV i el Comte-Duc d’ Olivares-1640-; Guerra de Successió i decrets de Nova Planta de Felip V-1714-; Guerres carlines i restauracions monàrquiques en el segle XIX; franquisme, -1939-1975; la LOAPA-1982-; l’aplicació del 155 el 2017-2018 i altres exemples). Serà aquesta fase autodestructiva, la darrera?
Més tard o més d’hora, vindrà la fragmentació de l’ Estat Espanyol
Segons Alexandre Deulofeu, matemàtic de la història, l’imperi espanyol s’acaba el 2019, és a dir, enguany. Ell compta el principi de l’imperi en el casament dels Reis Catòlics (eren realment catòlics?), el 1469. Segons ell, els imperis, que en va estudiar uns quants, duren uns 550 anys, per tant el 2019 és el final del ja totalment decadent imperi espanyol i per tant perdrà tots els seus territoris súbdits.
I seguint la mateixa teoria, indica el 2029 la fragmentació de les Espanyes en diferents estats, i per tant Catalunya aquesta any ja seria independent. Sembla una observació “màgica”, irracional, acientífica, “providencialista”, com fruit d’una “predestinació” fatal. Ara be resulta que A.Deulofeu va encerar abans que ocorreguessin: la caiguda de la URSS, la centralitat econòmica d’ Alemanya a Europa, el pes econòmic-polític de la Xina i la Índia que tenen avui i d’altres fets.
Estem en un temps d’acceleració històrica i en una globalització mundial i possiblement aquest compte previsor cronològic de fets anunciats per Deulofeu sofreixi canvis. Esperem que entre el 2019 i el 2029 es vagin donant esdeveniments que portin a uns Estats català (i vers la Confederació d’ Estats dels Països Catalans), basc, gallec, andalús, castellà…i a una Europa de les nacions. Com a mínim, seria bo que, si la sentència no és absolutòria, els nostres presos i exiliats estiguin a casa per seguir aportant la seva saviesa i la seva acció en favor del poble.
Petites “glòries” dins dels “misteris de dolor”
Des del 2010, amb la manifestació contra la sentència de l’ Estatut, van començar pels àmbits independentistes catalans els misteris de goig, que es van anar estenent en les diferents manifestacions dels 11 de setembre i d’altres , fins el referèndum del 1 d’octubre del 2017, on van començar els “misteris de dolor”.
Un cop haver rebut cops, repressió, i per alguns la duresa de la presó, l’exili, les acusacions, els judicis, les multes, etc. estem de ple en els “misteris de dolor”. Si els de goig van durar uns 7 anys, esperem que els de dolor durin menys. No poden durar més del “numero bíblic complert” de 7 anys. Per tant el 2024 començaran, com a molt estirar, els “misteris de glòria”. Recordem que A. Deulofeu situa la independència de Catalunya ja acomplerta el 2029. Els misteris de glòria poden ser del 2024 al 2031. Després poden començar uns altres de goig o de dolor, en els que potser “enyorarem les olles d’ Egipte”.
De totes maneres escoltant les sàvies, profundes, reflexionades, justes, preparades, sentides, intel·ligents i esperançadores declaracions dels presos polítics catalans en el judici, i sobre tot en confrontació amb les decadents i deficitàries expressions dels fiscals, i les abundants perspectives poc adequades als fets, d’alguns testimonis, podem gaudir, d’unes “petites glòries” en el “túnel del dolor”. Aquestes petites glòries, que són d’alçada, ens ajuden a seguir el camí d’alliberament nacional i ens ofereixen reflexions sobre la política, la vida, la condició humana i sobre el país, dignes de ser re-pensades, assumides i portades a la pràctica per tot el poble català.
Comentaris a l’article de Juan-José López Burniol : “Un nou contracte social”
Juan-José López Burniol en aquest article publicat el 22 de febrer del 2019 al El Punt-Avui fa unes afirmacions que personalment m’han fet pensar, i reconèixer-les com a unes visions molt subjectives per part seva i que un servidor veu diferentment.
El notari diu: “…va haver-hi qui, més escèptic, va preveure el renaixement (es refereix després de la caiguda del “comunisme”) dels dimonis de la història: el nacionalisme, el feixisme i les lluites racials i religioses.”
Cal dir en primer lloc que anomenar “comunisme” al sistema que hi havia a la URSS és ja molt discutible. Forces autors, fins i tot marxistes, han analitzat aquell sistema com “capitalisme d’Estat”, ja que no va a portar a terme el que deia Karl Marx del comunisme: “a cadascun segons les seves necessitats”.
En segon lloc posar al mateix nivell els nacionalismes, els feixismes i les lluites racials i religioses, és molt forçat. I a més qualificar-los de “dimonis” denota l’adscripció il·lustrada de l’autor, que pressuposa una visió que es creu “racional” quan també conté les seves “fòbies” (“dimonis”), “filies” (“àngels”), i “prejudicis “, és a dir els seus “mites”. Com a mínim podria distingir els nacionalismes de conquesta i de Gran nació, dels de defensa, de petita nació, com és el català.
Més endavant J.J López Burniol afirma: “ …l’autèntic vencedor de la guerra freda no fou la democràcia sinó el capitalisme, i, en conseqüència Europa afronta des de 1989 la tasca d’establir una relació operativa entre tots dos, ja que , com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”
Totalment d’acord en què el vencedor de la guerra freda va ser el capitalisme. Ara bé, és molt agosarat afirmar que: “com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”. Per mi el que va demostrar la depressió d’entreguerres, i la conseqüent aparició i creixement del feixisme és que en moments de crisi del capitalisme, de “por” a perdre els interessos del capital, la democràcia no interessa, ja que podria col·laborar a la transformació del sistema econòmic, sobre tot si esdevé més participativa, com al meu entendre, ocorre avui dia a Europa. I llavors és quan apareixen els comportaments estatals i governamentals autoritaris, recolzats ,. estimulats, o indirectament orientats per les extremes-dretes. Potser diem el mateix amb paraules diferents, o des de diferents horitzons.
“La crisi del 2008 ha donat vida i força als populismes de tota mena” , diu López Burniol, com la crisi del 1929 va provocar l’emergència del feixisme i del comunisme. A part de que notificar com “populismes” un reguitzell de moviments socials actuals ben diversos, és una observació poc precisa, torna a caure en definir de comunisme, el sistema de la URSS. I si el feixisme va ser provocat per la crisi del 1929, el que ell diu “comunisme” (jo en dic “capitalisme d’ estat”) ja es va iniciar abans, el 1917.
Després de ben anomenar un seguit de factors que defineixen la situació europea, torna a fer aparèixer “el populisme” quan diu, en que tot plegat “ha provocat una desconfiança creixent respecte les elits que es tradueix en una crisi de la democràcia representativa i en l’eclosió del populisme”.
La desconfiança envers les elits i la crisi de la democràcia representativa es pot interpretar també que s’orienta vers una demanda de més democràcia, de democràcia participativa, financera, mediàtica, i econòmica.
Se li nota a l’autor, a més de la seva “creença” il·lustrada (“un nou contracte social”) la seva més o menys adscripció “de partit socialista”, que no socialista. Fa temps que els seus articles no tracten directament de Catalunya, però dóna la impressió que ha decidit deixar el debat i la qüestió (que pot ser l’ha cansat) i tractar temàtiques que indirectament donen elements de judici (“lliçons”?, “sentències”?, “reflexions raonables i racionals”?) per analitzar el que passa a Catalunya, segons les seves perspectives que amagadament floreixen.
Quim Cervera i Duran, 7 març 2019
LA VERITAT US FARÀ LLIURES 