Píndoles reflexives

Vox , acusació popular en el judici als presos polítics

Ja és ben curiós que l’acusació popular (del poble) l’exerceixi un partit anti-popular que va contra el poble, contra les diferents diversitats de gènere, de sexe, ètniques, culturals, religioses….

Tant Vox, com el PP, han adulterat de tal manera la paraula “popular”, que l’han segrestada i se’ns fa difícil parlar des del ’esquerra política de “popular”.

També avui dia molts analistes parlen de “populismes” col·locant en un “calaix de sastre” moviments de diversa  índole i acaben d’”assassinar” els conceptes procedents originalment de “Poble”.

 Josep Borrell, independentista

Les preses de posició, opinions i declaracions del ministre Borrell, sobre Catalunya, que tenen un to de “passat de voltes”, possiblement siguin les d’un independentista de fons. Les d’un lleidatà profundament catalanista que ha trobat la manera de fer créixer l’independentisme a través del sarcasme, la ironia, les exageracions, les contraposicions, i les contra-veritats per estimular les “veritats” del moviment d’emancipació nacional català.

 Autodestrucció de l’ Estat Espanyol

Otto von Bismarck sostenia que Espanya era el país més fort del món, perquè tractava de destruir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia aconseguit. Com diu Xavier Diez, al seu article “Santíssima Trinitat” a El Punt Avui del 11 de gener del 2019, l’afirmació de Bismarck cal situar-la en el context històric i no deixava de tenir un punt irònic.

De fet anant seguint el judici als presos polítics catalans, observem la decadència de la fiscalia, del mateix tribunal, i del sistema judicial espanyol que no ha fet el traspàs suficient a la democràcia (possiblement s’ha transformat menys que la mateixa l’Església catòlica). Però podem dir el mateix de la monarquia, que en el moviment de caiguda de tots els borbons, Felip VI ha donat un pas més, que el seu pare ja havia preparat. Podríem analitzar semblantment en els àmbits de la policia, la guàrdia civil, i els grans mitjans de comunicació.

Davant del judici del segle, el tribunal té una difícil sortida per defensar l’ Estat. Si la sentència és absolutòria tindrà les forces internes estatals i les elits i classes que les recolzen en contra. Si no és absolutòria tindrà una bona part de la població catalana i espanyola, i europea (amb algunes institucions i potser alguns governs) també en contra. Per defensar-se per no morir, l’ estat segueix reprimint, i en aquest comportament es va auto-destruint per no voler afrontar de manera democràtica els conflictes, i aprendre a negociar i “salvar” algun “moble”.

Xavier Diez diu : “ …una política d’odi contra els catalans, no només empenyen a la societat espanyola vers l’abisme polític i social, sinó també a bescanviar els avantatges de al convivència democràtica per no se sap ben bé quina distòpia totalitària.”

Ara bé l’ Estat Espanyol s’ha trobant en altres moments històrics en una situació que semblava que l’autodestrucció l’encaminava al final, com per exemple en la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Però s’ha mantingut fort. Té una llarga experiència repressora consolidada i “sàvia”, que ha anat aprenent en els diversos moments progressius centralitzadors (Reis Catòlics-1492- ; Felip IV i el Comte-Duc d’ Olivares-1640-; Guerra de Successió i decrets de Nova Planta de Felip V-1714-; Guerres carlines i restauracions monàrquiques en el segle XIX; franquisme, -1939-1975; la LOAPA-1982-; l’aplicació del 155 el 2017-2018 i altres exemples). Serà aquesta fase autodestructiva, la darrera?

 Més tard o més d’hora, vindrà la fragmentació de l’ Estat Espanyol

Segons Alexandre Deulofeu, matemàtic de la història, l’imperi espanyol s’acaba el 2019, és a dir, enguany. Ell compta el principi de l’imperi en el casament dels Reis Catòlics (eren realment catòlics?), el 1469. Segons ell, els imperis, que en va estudiar uns quants, duren uns 550 anys, per tant el 2019 és el final del ja totalment decadent imperi espanyol i per tant perdrà tots els seus territoris súbdits.

I seguint la mateixa teoria, indica el 2029 la fragmentació de les Espanyes en diferents estats, i per tant Catalunya aquesta any ja seria independent. Sembla una observació “màgica”, irracional, acientífica, “providencialista”, com fruit d’una “predestinació” fatal. Ara be resulta que A.Deulofeu va encerar abans que ocorreguessin: la caiguda de la URSS, la centralitat econòmica d’ Alemanya a Europa, el pes econòmic-polític  de la Xina i la Índia que tenen avui i d’altres fets.

Estem en un temps d’acceleració històrica i en una globalització mundial i possiblement aquest compte previsor cronològic de fets anunciats per Deulofeu sofreixi canvis. Esperem que entre el 2019 i el 2029 es vagin donant esdeveniments que portin a uns Estats català (i vers la Confederació d’ Estats dels Països Catalans), basc, gallec, andalús, castellà…i a una Europa de les nacions. Com a mínim, seria bo que, si la sentència no és absolutòria, els nostres presos i exiliats estiguin a casa per seguir aportant la seva saviesa i la seva acció en favor del poble.

Petites “glòries” dins dels “misteris de dolor”

Des del 2010, amb la manifestació contra la sentència de l’ Estatut, van començar pels àmbits independentistes catalans els misteris de goig, que es van anar estenent en les diferents manifestacions dels 11 de setembre i d’altres , fins el referèndum del 1 d’octubre del 2017, on van començar els “misteris de dolor”.

Un cop haver rebut cops, repressió, i per alguns la duresa de la presó, l’exili, les acusacions, els judicis, les multes, etc. estem de ple en els “misteris de dolor”. Si els de goig van durar uns 7 anys, esperem que els de dolor durin menys. No poden durar més del “numero bíblic complert” de 7 anys. Per tant el 2024 començaran, com a molt estirar, els “misteris de glòria”. Recordem que A. Deulofeu situa la independència de Catalunya ja acomplerta el 2029. Els misteris de glòria poden ser del 2024 al 2031. Després poden començar uns altres de goig o de dolor, en els que potser “enyorarem les olles d’ Egipte”.

De totes maneres escoltant les sàvies, profundes, reflexionades, justes, preparades, sentides, intel·ligents i esperançadores declaracions dels presos polítics catalans en el judici, i sobre tot en confrontació amb les decadents i deficitàries expressions dels fiscals, i les abundants perspectives poc adequades als fets, d’alguns testimonis, podem gaudir, d’unes “petites glòries” en el “túnel del dolor”. Aquestes petites glòries, que són d’alçada, ens ajuden a seguir el camí d’alliberament nacional i ens ofereixen reflexions sobre la política, la vida, la condició humana i sobre el país, dignes de ser re-pensades, assumides i portades a la pràctica per tot el poble català.

 Comentaris a l’article de Juan-José López Burniol : “Un nou contracte social”

Juan-José López Burniol  en aquest article publicat el 22 de febrer del 2019 al El Punt-Avui fa unes afirmacions que personalment m’han fet pensar, i reconèixer-les com a unes visions molt subjectives per part seva i que un servidor veu diferentment.

El notari diu: “…va haver-hi qui, més escèptic, va preveure el renaixement  (es refereix després de la caiguda del “comunisme”) dels dimonis de la història: el nacionalisme, el feixisme i les lluites racials i religioses.”

Cal dir en primer lloc que anomenar “comunisme” al sistema que hi havia a la URSS és ja molt discutible. Forces autors, fins i tot marxistes, han analitzat aquell sistema com “capitalisme d’Estat”, ja que no va a portar a terme  el que deia Karl Marx del comunisme: “a cadascun segons les seves necessitats”.

En segon lloc posar al mateix nivell els nacionalismes, els feixismes i les lluites racials i religioses, és molt forçat. I a més qualificar-los de “dimonis” denota l’adscripció il·lustrada de l’autor, que pressuposa una visió que es creu “racional” quan també conté les seves “fòbies” (“dimonis”), “filies” (“àngels”), i “prejudicis “, és a dir els seus “mites”. Com a mínim  podria distingir els nacionalismes de conquesta i de Gran nació, dels de defensa, de petita nació, com és el català.

Més endavant J.J López Burniol afirma: “ …l’autèntic vencedor de la guerra freda no fou la democràcia sinó el capitalisme, i, en conseqüència Europa afronta des de 1989 la tasca d’establir una relació operativa entre tots dos, ja que , com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”

Totalment d’acord en què el vencedor de la guerra freda va ser el capitalisme. Ara bé, és molt agosarat afirmar que: “com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”. Per mi el que va demostrar la depressió d’entreguerres, i la conseqüent aparició i creixement del feixisme és que en moments de crisi del capitalisme, de “por” a perdre els interessos del capital, la democràcia no interessa, ja que podria col·laborar a la transformació del sistema econòmic, sobre tot si esdevé més participativa, com al meu entendre, ocorre avui dia a Europa. I llavors és quan apareixen els comportaments estatals i governamentals autoritaris, recolzats ,. estimulats, o indirectament orientats per les extremes-dretes. Potser diem el mateix amb paraules diferents, o des de diferents horitzons.

“La crisi del 2008 ha donat vida i força als populismes de tota mena” , diu López Burniol, com la crisi del 1929 va provocar l’emergència del feixisme i del comunisme. A part de que notificar com “populismes” un reguitzell de moviments socials actuals ben diversos, és una observació poc precisa, torna a caure en definir de comunisme, el sistema de la URSS. I si el feixisme va ser provocat per la crisi del 1929, el que ell diu “comunisme” (jo en dic “capitalisme d’ estat”) ja es va iniciar abans, el 1917.

Després de ben anomenar un seguit de factors que defineixen la situació europea, torna a fer aparèixer “el populisme” quan diu, en que tot plegat “ha provocat una desconfiança creixent respecte les elits que es tradueix en una crisi de la democràcia representativa i en l’eclosió del populisme”.

La desconfiança envers les elits i la crisi de la democràcia representativa es pot interpretar també que s’orienta vers una demanda de més democràcia, de democràcia participativa, financera, mediàtica, i econòmica.

Se li nota a l’autor, a més de la seva “creença” il·lustrada (“un nou contracte social”) la seva més o menys adscripció “de partit socialista”, que no socialista. Fa temps que els seus articles no tracten directament de Catalunya, però dóna la impressió que ha decidit deixar el debat i la qüestió (que pot ser l’ha cansat)  i tractar temàtiques que indirectament donen elements de judici (“lliçons”?, “sentències”?, “reflexions raonables i racionals”?) per analitzar el que passa a Catalunya, segons les seves perspectives que amagadament floreixen.

Quim Cervera i Duran, 7 març 2019

 

Anuncis

Dues noticies-signe exemplifiquen la nostra societat

De fet totes les noticies, donen, d’alguna manera fe, en quina societat estem de les seves estructures injustes, de les seves contradiccions. Però n’hi ha algunes que en són clarament signes exemplars.

Darrerament han ocorregut dos fets que són d’aquestes característiques.

  1. Un periodistacrític saudita, Jamal Khashoggi, exiliat a Turquia, ha estat torturat, assassinat i esquarterat a la delegació consular de l’Aràbia Saudita a Istanbul. Khashoggi, un destacat dissident, va entrar el 2 d’octubre al consolat per obtenir alguns documents que necessitava per casar-se.  La crisi provocada per la mort de Khashoggi ha desencadenat una onada de condemnes contra el Govern saudita en el pla internacional que s’han traslladat al pla econòmic

Aquest fet ha provocat la reacció del Regne Unit, França i Alemanya, que van emetre un comunicat conjunt exigint a Riad que “esclareixi clarament les responsabilitats” i porti els culpables davant la justícia.

De fet, la reacció davant l’assassinat ha estat diversa. Angela Merkel, democristiana i conservadora, ha posat els drets humans per davant de possibles interessos econòmics (i, evidentment, per davant d’interessos de relacions internacionals fluïdes entre Alemanya i Aràbia), i ha decidit anul·lar la venda d’armes a aquell país. A Espanya, en canvi, una aliança entre PP i PSOE ha decidit, en ares de l’interès nacional i dels llocs de treball en el camp de l’armament, bàsicament a Andalusia, no embargar els de la casa de Saüd. Particularment, també hi deuen tenir alguna cosa a veure els negocis del Borbó pare i del president del Real Madrid, Florentino Pérez. Tot plegat, naturalment, va per davant dels drets humans i de la defensa de la democràcia.

Alemanya, que ha anunciat la suspensió de les vendes, només va vendre a la monarquia del Golf Pèrsic l’1,87% de les seves importacions

Espanya va ser el tercer país que més material de defensa va vendre a l’Aràbia Saudita en el període comprès entre els anys 2012 i 2016, segons dades recopilades per l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI),

El passat mes d’agost, arran d’un bombardeig en el qual van morir desenes de persones al Iemen, inclosos diversos nens, el Govern espanyol va anunciar que revisaria les condicions de venda d’armament a països d’Orient Pròxim per garantir que es compleixen les condicions de la venda, especialment el compromís de no utilitzar-les en tercers països.

Poques setmanes després, el Ministeri de Defensa va confirmar una informació segons la qual se suspenia un contracte de venda de 400 bombes làser de l’Exèrcit de Terra, valorat en 9,2 milions d’euros. No obstant això, pocs dies després el Govern d’Espanya va fer marxa enrere per temor a què l’Aràbia Saudita suspengués el contracte multimilionari (1.800 milions d’euros) per a la construcció de cinc corbetes en els armers gaditans de Navantia.

A la drassana de Cadis està previst començar al mes de gener la construcció de les cinc corbetes que l’Aràbia Saudita ha encarregat a les drassanes espanyoles, un contracte xifrat en 1.800 milions d’euros i que, segons les estimacions, suposaria crear 6.000 llocs de treball directes i indirectes.

L’Aràbia Saudita és el tercer país del món que més diners dedica a la defensa i, segons estimacions de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), obté el 61% de l’armament dels Estats Units, el 23% del Regne Unit, el 3,6% de França i el 2,4% d’Espanya.

La decisió definitiva, doncs, del govern espanyol ha estat que es mantindran els acords comercials per continuar fabricant armes i vaixells per al país del Golf i les monarquies d’aquí i d’allà podran mantenir, o fins i tot estrènyer, la seves relacions d’amistat, si això és possible.

  1. L’endemà que el Tribunal Suprem Espanyol dictés una sentència que estableix que és el banc i no el client qui ha de pagar l’impost d’una hipoteca,l’alt tribunal ha repensat la seva resolució. En una nota pública emesa el 19 d’octubre, el Suprem fa marxa enrere en la sentència. Diu que reconsiderarà la resolució que assignava als bancs el pagament del cost tributari dels crèdits hipotecaris per la seva “enorme repercussió econòmica i social”.

El primer fet ens obra un seguit de factors que incideixen en l’àmbit internacional actual i en els diversos estats.

Ens ofereix un brillant mirall d’un dels grans negocis del món: el negoci de les armes en el que molts països i grans empreses multinacionals hi estan implicats. El negoci de la mort de víctimes innocents.

Ens fa notar les diferents reaccions dels països i com l’ Estat Espanyol, els aparells del qual estan dominats per unes elits (funcionarials, militars, judicials, financeres i eclesiàstiques  i la monarquia), s’ha alineat clarament (diferentment de l’ Alemanya democràtica, que defensa els drets humans) a favor de mantenir el negoci de la mort. Ho ha venut, hipòcritament, com una defensa dels treballadors (serà una versió lleugera i falsificada “O” d, Obrer del PSOE) dels Astilleros. De fet amaga el lucre que beneficia a les elits indicades. Fa temps que es podrien haver fet passo per la reconversió de els empreses d’armes en produir altres objectes o serveis.

Aquest fet  es vincula a la transmissió de diners a l’exèrcit pseudo-islàmic, al terrorisme internacional, i al pagament d’imams radicals estesos pel món que fa Aràbia Saudí des d’una perspectiva i interpretació fosca, fonamentalista, falsa de l’Islam, que amaga, justifica i legitima el negoci del petroli i de les armes. Per tant aquest fet ens retorna el record d’una utilització mortífera, antihumana, esclava de la religió.

En definitiva el fet és una mostra del pes dominant de l’economia sobre la política, i de la deriva social que fa créixer la desigualtat social i augmenta la destrucció de la natura, començant per la natura humana.

És molt important, per tant, el que pugui anar avançant el moviment pacifista internacional per capgirar aquestes tendències.

El segon fet ens mostra de forma transparent en quin estat Espanyol estem actualment, i ens obra els ulls, de nou, a:

  • La manca de separació de poders entre el poder judicial i l’econòmic (la banca ha pressionat pe fer reconsiderar la sentència al Tribunal Suprem).
  • La força influent de les elits abans anomenades i per tant ens fa sospitar també de la manca de separació entre els jutges i el poder executiu. Així es posa en qüestió el discurs repetit del govern del PP i ara el del PSOE de que no es poden posar lliures els presos polítics catalans, perquè el poder judicial fa la seva feina independentment del que pugui pensar i decidir el poder governamental. Cada cop tenim més fets que demostren la poca neutralitat de la cúpula dels jutges sobre el cas català.
  • El poder dominant de la banca, de l’economia especulativa i financera sobre tots els àmbits socials.
  • La manca d’esperit i d’estructures democràtiques en el sistema judicial espanyol, que no ha acabat d’allibnerar.se del franquisme i de l’autoritarisme.
  • La importància dels moviments populars, en aquest cas, sobre tot, el de la Plataforma d’ Afectats per les Hipoteques (PAH) que ha posat en contradicció el sistema judicial.

Pels sociòlegs són fets molt interessants, ja que només amb ells, estirant el “fil”, podem analitzar tota una societat.

quim cervera, 30 octubre 2018

 

Posicions dels partits polítics catalans

POSICIONS DELS PARTITS POLITICS CATALANS DAVANT DE DIFERENTS DMENSIONS DE LA SITUACIÓ DE LA SOCIETAT CATALANA

DIMENSIÓ PP Ciutadans PDeCat Demòcrates

per Catalunya

ERC PSC Catalunya en Comú CUP
Presos i exiliats polítics (1)     X X X   X X
Polítics presos (2) X X       ?    
Referèndum (1)     X X X   X X
Dret a l’ Autodeterminació (1)     X X X   X X
Autonomia (2) X X       X ?  
Nou Estatut (2)           X ?  
Catalanisme     X X X X X X
Sobiranisme (1)     X X X X X X
Federalisme (1)           X X  
Confederalisme (1)     ? ?   X X  
Independència. Estat Català en o de República (1)     X X X   ? X
Diàleg entre els dos governs (1) ?   X X X X X  
Negociació entre els dos governs (1)     X X X   X X
Unilateralitat (1)     X X X     X
Desobediència (1)     X X X ?     X
Ultimàtums (1)     X ? X ?       X
Urgències preses per avançar en la Independència (1)     X ? X ?       X
Anar més amb calma (1)     X ? X ? X   X  
Actuar dins la Llei, dins la Constitució (2) X X       X    
Prohibició partits polítics independentistes (2) X ? X            
Aplicar l’article 155 de la Constitució (2) X X            
Fractura social (2) X X       X X?  
Anar a eleccions (1)   X       ? ? X
Judicialització de la política (2) X X            
DIMENSIÓ PP Ciutadans PDeCat Demòcrates

per Catalunya

ERC PSC Catalunya en Comú CUP
Lideratge de les esquerres en el procés d’emancipació nacional (1)         X   X X
Unitat dels independentistes (1)     X X X     X
Fer de pont entre unes tendències i altres (1)           X X  
Vincular l’emancipació nacional amb l’emancipació social (1)     X ? X ? X   X X
TOTALS DE X  en favor d’avançar políticament (1) 0 1 14 14 14 5 12 14
TOTALS DE X en favor de quedar-se com estem o anar enrere (2) 7 7 0 0 0 4 1 0
TOTALS D’INTERROGANTS ?? 1 0 5 5 1 2 5 0

 Nota: Catalanisme no l’he comptat ni com (1) , ni com (2)

 INTERPRETACIÓ

  • Els partits més definits en (1) – 14 indicadors, amb 0 o 1 interrogants, i cap (2), són: ERC i la CUP
  • Els partits més definits en (2) – 7 indicadors- ,  amb 0 o 1 interrogant, i cap o 1 en  (1), són: el PP i Ciutadans que tenen comportaments semblants.
  • Els partits amb més interrogants (uns 5) i per tant amb una certa ambigüitat, són:
  • PDeCat i Demòcrates per Catalunya que tenen els mateixos resultats, decantats clarament vers (1), amb 14 indicadors en aquesta posició, i cap en (2)
  • Catalunya en Comú amb 12 indicadors en (1) i 1 en (2)
  • El partit més “partit” entre (1) – 5 indicadors- i (2) -4 indicadors-, és el PSC

Poder-Por

PO(DE)R

POR – PODER

 La diferencia (entre PODERR i POR) està en el DE

El DE ( no ara) denotava abans del cognom:

aristocràcia, jerarquia, noblesa, reconeixement, prestigi,

en definitiva formar part de l’elit del PODER.

El PODER, avui dia és econòmic, polític i cultural:

-Si tens poder econòmic, el tens de polític

-Si tens poder polític pots adquirir, accedir al poder econòmic

-Si tens poder polític i econòmic , el tens cultural, ideològic, comunicatiu, mediàtic…

I produeixes POR en els altres

que tenim POR a:

  • ser menyspreats
  • no ser reconeguts
  • ser invisibilitatzats
  • no tenir veu
  • ser maltractats
  • ser exclsos
  • a sofrir
  • a morir

I amb aquestes PORS s’aguanta el PODER

Els sense “DE” (PO-DE-R) tenim POR i així

  • sostenim el PODER,
  • donem, atorguem PODER als del “DE”
  • mantenim el PODER establert

Hi ha els :

  • Els del DE que detenten Po-DE-r
  • Els sense DE, els de la POR:
  • Sotmesos
  • Obedients
  • Esporuguits
  • Súbdits
  • Criats
  • Esclaus
  • Ressentits
  • Queixosos

–Si ens alliberem de la POR (“No tingueu por”, “La teva fe. La teva confiança t’ha salvat)

–Si ens alliberem dels PODERosos

–Si diem la veritat que és

  • criticar el PODER
  • descobrir-.lo
  • fer veure on es fonamenta (en les nostres pors)

Dir la veritat:

  • ens fa lliures
  • ens allibera de la POR
  • ens allibera del PODER que no té ja força , no fa forat en nosaltres

Si aquesta veritat dita, afirmada, reconeguda, viscuda, s’estén el poder trontolla

Sí que pot esdevenir un altre PODER, el contraPODER dels que tenien POR i així pot esdevenir un PODER NOU i es repeteix la història

Caldrà alliberar-se de nous sense POR, i amb confiança dels nous PODERS que vagin apareixent.

quim cervera, juliol-setembre 2018

 

ALTERNATIVES PER AL MOVIMENT D’EMANCIPACIÓ NACIONAL EN EL MOMENT DELS “MISTERIS DE DOLOR”

Després de sis mesos del referèndum del 1 d’octubre, quan van començar els “misteris de dolor” per Catalunya, ens podem plantejar quines alternatives tenim.

Són els parlamentaris, i els partits polítics els que tenen la primera responsabilitat (i si hi hagués govern també) en la orientació del país. Els moviments ciutadans també hi hem de pensar a partir de l’experiència viscuda fins ara.

Al meu parer, des del moviment d’emancipació nacional, tant si hi han unes properes eleccions com si no hi són, se’ns presenten 4 alternatives:

1ª La clandestinitat total, és a dir, constituir una part del govern a l’interior del país i una altra part a l’exterior (del que ja en tenim un germen a Brussel·les) totalment clandestins per així poder escapar-se de la “Injustícia inquisitorial” espanyola. D’això en tenim forces anys d’experiència durant el franquisme, en especial els darrers anys d’aquesta etapa, en l’ Assemblea de Catalunya i la Coordinadora de Forces Polítiques, i el Sr. Tarradellas a França. Això significar, potser, que si es convoquen eleccions, els partits sobiranistes no s’hi haurien de presentar i la dimissió dels actuals diputats sobiranistes. El risc és que els partits no sobiranistes formin un govern, però així també experimentarien el que és o no és, el que es pot o no es pot, en quant el govern de Catalunya.

2ª La semi-clandestinitat. Es tractaria de constituir un govern a l’interior, connectat amb el govern “legítim” a Brussel·les. Aquest govern hauria de tirar endavant moltes lleis socials, de to republicà, encara que el Tribunal Constitucional es tombi, i així el vagi posant al descobert i a la vegada eixampli la percepció de valor positiu del moviment d’alliberament nacional, per més capes treballadores del país. Això significa tenir el coratge de forces desobediències de les lleis espanyoles, i obediències al govern a l’exterior i a les autoritats cíviques sobiranes (que haurien de passar a una certa semi-clandestinitat),  per part de totes les instàncies. Si es convoquen eleccions, seria més convenient anar-hi en una sola candidatura el sobiranisme.

3ª Constituir un govern autonòmic, és a dir, seguir la llei espanyola i l’ estatut (no votat pel nostre poble) i constituir un nou govern autonòmic, que tiri endavant el màxim de lleis socials, en el que pugui. Cal que el govern a Brussel·les segueixi i orienti el procés a seguir en el moviment sobiranista.

4ª Deixar l’aposta republicana per més endavant. Això comportaria també un nou govern autonòmic obedient a es lleis espanyoles, esperant millors moments més endavant.

En els 4 casos caldria:

  1. Una autoritat al carrer, cívica, sòcio-cultural que vagi ampliant el nombre d’adherits.
  2. Una autoritat a l’exterior que segueix donant orientacions polítiques.
  3. Una coordinació amb moviments republicans i demòcrates a l’ Estat Espanyol.
  4. El treball d’internacionalització europea i mundial del moviment d’emancipació nacional català.
  5. I en especial per l’alternativa 3 i 4, la creació d’un intens moviment ciutadà transversal, en favor de la democràcia.

Una proposta pel proper 11 de setembre: una Volta a Catalunya a peu (o qui vulgui en bicicleta, o en carro, o en …) en silenci, en la que comença i grup inicial, i a mesura que passen per les poblacions s’hi van incorporant més persones, grups, i entitats, que segueixen la volta en un trajecte i temps decidits per cadascú. La Volta la podia obrir o tancarà la Dansa de la Mort de Verges.

Quim cervera, dia de Pasqua del 2018, 1 d’abril

Alguns criteris i anàlisis per comprendre les tensions que vivim com a poble català

  • Tot el que vivim i patim i experimentem en el “procés”, ens transporta a moltes persones a fets de la infància, de la família, l’educació rebuda, els fets viscuts quan érem petits, o als fets viscuts per la nostra família, que no hem viscut directament però ens han transmès (guerra civil , de la que no “s’ha fet net”, la postguerra, divisions, pors, censures, costums, criteris mentals, …). Quan ens fem grans creix aquesta relació amb la nostra infància i reapareixen fets latents, no resolts, amb una component emocional molt intensa. Ens estimulen els criteris primaris, els del cervell més antic on hi resideixen les emocions i els instints. Per això és molt important:

-Expressar les emocions i compartir-les en grup . Això afavoreix el coneixement mutu,                     la comprensió de l’altre que pensa diferent perquè ho viu diferentment i ens ajuda a                         tots a mantenir el que és més fonamental: la relació de família i les amistats

-Intentar comprendre altre en el que viu, sent, pateix, s’emociona…

-Posar-hi racionalitat

-Anar creant espais i temps de calma, de pau, de silenci (pregària) i capacitat de diàleg.

  • Hi ha maduresa en el nostre poble, anem aprenent a respectar-nos, a dialogar amb serenitat, a ser delicats i no treure segons quins temes i segons de quines formes i paraules, en segons quins ambients i a fonamentar-nos en l’amistat, la família i la comunitat de fe (si és així) que ens uneixen. Aprenem a dialogar, a ser creatius, a prendre consciència social i política, a posar-hi humor, confiança…

 

  • Sovint es diu que el moviment independentista és creat per alguns polítics, per alguns partits o líders polítics. Fixar-se i obsessionar-se en centrar-ho tot en algunes persones, és una anàlisi procedent de la perspectiva clàssica de les dretes. És no veure que el moviment és popular, que ha sorgit del poble. Estava latent des de fa ben bé 300 anys, i ha anat sorgint en diferents moments, normalment fracassats, de la nostra història. Ara, després de la sentència reductora (quasi anul·ladora) de l’ Estatut d’autonomia votat pel poble, després d’una forta crisi econòmica, i en part com a resposta a la mateixa, torna sorgir amb força. És un moviment convençut que un Estat Català, que tindrà uns inicis molts difícil, crus, i dolorosos, podrà fer remuntar una societat creativa, amb moltes possibilitats i capacitats culturals, polítiques i econòmiques i podrà construir una major igualtat i una més veritable democràcia. El moviment d’emancipació nacional és fonamentalment civil, popular, i amb una forta component de centre-esquerra i d’esquerra. Si alguns partits s’hi han ajuntat, s’hi han incorporat més tard o més d’hora és perquè han escoltat les demandes del poble i intenten, cadascun segons els seves estratègies, canalitzar-les políticament.

 

  • Cal distingir el que és cultura del que és religió. Els musulmans ens poden ajudar ena questa distinció, ja que ells, també els convé distingir el que són costums, hàbits, esquemes mentals, culturals marroquines, o pakistaneses, senegaleses, o…, i el que és veritablement la fe musulmana. Moltes de les conductes o tradicions, o actituds, que molts musulmans creuen que són actituds demanades i invitades en el Coràn, són purament costums culturals de tal o tal altre país. Durant segles a Europa i molt especialment a Espanya s’ha anat constituint des del segle tercer, un constructe cultural, anomenat “Cristiandat” (amb unes normes, costums, valors, criteris, esquemes mentals, creences amb conseqüències ben pràctiques i eficaces en l’educació i socialització) que es pot confondre amb la fe cristiana (en el nostre cas la catòlica). El nacionalcatolicisme, darrera expressió d’aquest constructe cultural, és el que encara cueteja en moltes de les consciències del poble espanyol i en concret en religiosos, religioses, capellans i bisbes. I creuen, de bona fe, semi-inconscientment o totalment inconscients, que defensant aquestes normes, valors, costums, (entre elles la unitat d’ Espanya) defensen la fe catòlica.

 

  • A vegades també confonem l’estructura de l’Estat Espanyol, molt vinculada aquesta constructe de la Cristiandat, amb Espanya, amb els pobles d’ Espanya. L’ Estat Espanyol està des de fa segles ocupat per unes elits, relacionades familiarment, amb components financeres, funcionarials, militars, sovint legitimades per part de l’ església catòlica, que estan impedint els processos de democratització, d’encaminament vers la República, tant a Catalunya com a tota Espanya, i per tant estan protegint i promocionant la desigualtat, que els afavoreix. Per això, aquestes elits no volen que Catalunya, que és una part d’ Espanya que els permet seguir tenint poder i escurant diners  per continuar la seva hegemonia, se’n vagi de l’ Estat. Aquestes elits que estan reaccionant agressivament contra la República Catalana, són les mateixes que mantenen la forma espanyola del capitalisme. Possiblement al capitalisme europeu ja li interessa que l’actual govern del PP mantingui “a ratlla” el moviment d’emancipació nacional català i les possibilitats d’una República a Espanya que seria critica al capitalisme i tendiria vers l’esquerra. De fet en acabar la segona guerra mundial, ja els va interessar tant als EUU coma Europa, mantenir a Franco en el poder. Aquestes elits són els mateixes que mantenen a la majoria del poble espanyol submís, estan augmentant la desigualtat, aprofitant-se de la crisi econòmica, són creadores de pobresa, i frenen les possibilitats de reaccions i de moviments populars vers l’esquerra. Sap greu que sectors del PSOE estiguin també directament o indirecta vinculats a tals elits, i esdevinguin conservadors del sistema, no aprofitin el moviment d’emancipació català, per adherir-s’hi i anar construint una república a Espanya (un desenvolupament de al democràcia participativa) , i siguin  còmplices de les accions repressives de l’actual govern espanyol, i dels poders que hi ha al darrera. Per això val la pena preguntar-se: ¿les actuals estructures de l’ Estat Espanyol possibiliten avançar vers la democràcia, la participació i la igualtat?

 

 

  • El moviment d’emancipació nacional, que porta dins unes reivindicacions de més participació en les decisions polítiques, fa por a molts països europeus ja que es pot reproduir en altres llocs d’ Europa, i temen no poder gestionar-ho, o contenir-ho i sobre tot, temen, que caiguin les seves estructures de poder econòmic i polític tal com les han construït. El moviment d’emancipació nacional català, apunta vers una altre tipus de construcció d’ Europa (l’Europa de les nacions i de les cultures) i vers una forma de societat més social, amb més control dels poders, i més participació en les decisions que ens afecten a tots. Molts dels polítics i poders econòmics europeus i països, (en alguns dels quals està avançant la ultradreta, com sempre passa després d’una crisi econòmica) no són capaços de canviar l’esquema mental i acceptar una Europa de més països (-Escòcia, Flandes, Còrsega, etc.-masses per ells) i que alguns puguin virar vers una socialdemocràcia o un socialisme més avançat i modern. Davant d’una crisi de la democràcia, el moviment català proposa una alternativa.

 

  • Qualsevol població que es mobilitzi, i decideixi que vol tenir l’eina de l’Estat per poder millorar les seves condicions socials, encara que no sigui una nació, de fet té el dret a constituir-se com a tal Estat (mirem Andorra, Luxemburg, Malta, Mònaco…).

 

  • Les conviccions religioses, espirituals, humanistes, ètiques i el sentiment de pertinença nacional són forces o energies humanes, que arrelen en dimensions profundes de la persona i dels pobles, que poden estar a favor dels més necessitats i exclosos, i empobrits. De fet poden sonar sentit, legitimitat, ànima, esperit, motivació de fons, a la resistència de les subcultures dominades. Poden col·laborar juntament amb altres forces a la cohesió i integració del grup resistent, opositor a la cultura dominant. Poden col·laborar al canvi, juntament també amb altres forces, per una societat més justa i igualitària. Com el moviment de Jesús va ser opositor a l’estructura establerta dominada per les autoritats jueves sacerdotals i polítiques, vinculades i conformades a l’ imperi romà, recuperant tradicions religioses profètiques, bíbliques. Aquestes tradicions i invitacions eren les que donaven sentit a la pagesia oprimida, endeutada i depenent de Palestina, que intentava sobreviure, elaborant discurs, actituds i comportaments contraris als previstos i imposats per les autoritats jueves i romanes. Així el moviment de Jesús, va crear una nova forma de ser persona humana (la persona nova) una nova forma de relació amb els altres, i una nova manera de veure Déu, que no solament no se n’oblidava i els menyspreava sinó que estava al costat dels que patien l’exclusió i la opressió.

 

quim cervera, 28 desembre 2017, Dia dels sants innocents.

El text no es una innocentada . Sí que pot tenir elements de la meva innata i perdurable innocència.

Equidistància ?

Sovint en les converses, en les tertúlies de radio i televisió, en els articles de diaris, en els xarxes socials apareix, avui dia, davant la situació política a Catalunya, el terme d’equidistància.

Enfront dels dos anomenats “relats”, el “relat” de l’independentisme que a vegades es redueix al del govern de Catalunya, o més encara al de Carles Puigdemont, i el “relat” de l’anomenat “unionisme” que a vegades es redueix al Govern d’ España o al de Mariano Rajoy, es presenten alguns intel·lectuals, entitats, o persones amigues, com equidistants, per exemple quan es diu, darrerament: ni Declaració d’Independència , ni article 155.

Cal tenir en compte que tant dins de l’independentisme hi ha pluralisme, i dins de l’unionisme també. I a vegades es qualifiquen d’unionistes, grups, entitats, partits i persones, que no ho són, sinó o que són indiferents al tema, o són federalistes o confederalistes. I d’aquesta apreciació, procedeix l’anàlisi, al meu entendre erroni, de que l’independentisme és del 40%-48% i els que no ho són , el 60 o 52% (majoria, diuen). Primer que no ens han comptat encara totalment. Segon, que si partim de que en general a les eleccions un 20% o més no vota (indiferents), no els podem col·locar com a no independentistes, o unionistes, ja que no ho sabem. I dins dels no independentistes hi ha persones que potser volen un estat independent per després, tot seguit o mentre, federar-se o confederar-se amb España.

L’equidistància es compren, ja que precisament hi ha persones que no es senten representades ni amb el govern del PP i les seves imposicions, ni amb el procés independentista. Es compren que tinguin por, o els preocupi una polarització de la societat catalana, i/o un enfrontament que veuen innecessari, contraproduent i injust, envers el poble espanyol. Es compren que apel·lin al diàleg per la resolució del conflicte, però de moment no han aconseguit que es doni el diàleg demanat, ni que es resolgui el conflicte. Es compren  que parlin de dos “relats” (paraula que s’ha posat de moda i que s’apropa al concepte d’ideologia, per a mi més aclaridor, si s’entén en la perspectiva marxista), ja que tot grup humà , no té altre remei, que “construir-se la realitat” (com afirma el sociòleg Peter Berger: “La construcción social de la realidad”). La realitat ningú la coneix, ja que és inabastable al cervell humà, és complexa, i amb moltes variants,  factors que hi intervenen que se’ns escapen a la nostra raó, als sentiments i fins i tot a les nostres experiències espirituals més pregones que poden copsar de forma finita i limitada el Nucli Misteriós de la Realitat i de la Vida.

La “construcció social de la realitat” és la forma que tenen les societats tant per “reduir” la realitat a uns conceptes, idees, intuïcions, normes, valors, creences, etc., per tal que puguin ser assolits per les nostres ments, i formar-nos na cosmovisió “ a mida”, acceptable, que ens ofereix seguretat i identitat, com perquè  podem actuar sobre ella (sobre la “invenció” que ens hem fet d’ella) d’una forma possible. Actuem així, seguint conscientment o inconscient els nostres interessos econòmics (de bens i serveis), polítics (de poder) i culturals (de normes, valors i creences i formes mateixes d’aprehendre la realitat). La ideologia en el sentit marxista, és precisament una construcció de la realitat, que pot tenir una base científica (la mateixa ciència sempre està imbuïda d’elements ideològics), però que la seva funció social primordial és cohesionar el grup social, socialitzar les noves generacions en les normes, valors i creences d’una societat determinada, justificar-les i legitimar-les. Les religions, els humanismes, les ètiques, etc. són grans construccions ideològiques  en el sentit marxista. La ideologia per Marx, sempre respon a uns interessos de classe, de caire econòmic i de poder.

En aquest sentit és d’agrair que els que es situen entre els dos relats abans esmentats sobre el fet català actual, ens recordin que tothom “construeix la realitat”, segons els seus interessos, que procedeixen de la seva classe social d’origen, o d’adopció, de la seva educació familiar i escolar, de la seva ètnia, cultura, religió, de les seves posicions polítiques i socials des de jove, del seu lloc de treball, categoria professional etc. Ens posen de nou sobre la taula un fet sociològic (en el camp de la sociologia del coneixement i de la religió) de primer ordre que és molt important tenir en compte en el debat actual. Ara bé, cal tenir en compte que els que es situen en “l’equidistància” també construeixen la realitat segons els seus interessos personals i socials, i per tant no resten fora d’aquest fet sociològic. No resten fora de tenir i viure també unes motivacions, conviccions , pressupòsits indemostrables, que mouen els seus sentiments, actituds, accions i emociones, per més amagades o implícites que siguin, o per més racionals que es vulguin presentar. Tothom té alguns valors pels quals creu i el motiva actuar i que no es poden demostrar que siguin ni millors, ni pitjors que altres, ni que siguin “objectius”. Tenen també el seu “relat”.

Per això, a vegades, certes expressions dels “equidistants” sonen a superioritat intel·lectual, o moral ( o fins i tot religiosa, o espiritual), per sobre dels que ens situem en una posició política definida davant del procés d’emancipació nacional catalana.

Els dos anomenats “relats” (“construccions de la realitat”, “ideologies”) estan en desigualtat de condicions, per tant, veig complicada ( o “impossible”) la “equidistància”. De fet hi ha un “Gran relat” (ideologia) d ‘una “Gran Nació”, d’un nacionalisme de conquesta, amb molts recursos financers, institucionals, davant d’un “petit relat” (també ideologia), d’una “petita nació”, d’un nacionalisme de defensa, amb pocs recursos. I es confronten avui dia, sobre tot, en els mitjans de comunicació , que més aviat són empreses de propaganda política i cultural (i cal saber qui són els amos de cadascuna) i en les xarxes socials, i en els mateixos i complexes “relats” críptics judicials (les lleis s’interpreten també, entre els diferents  jutges i advocats i fiscals, segons el relat –ideologia- que tinguin i/o recolzin).

Al “petit relat” també s’hi adhereixen sectors de la població que no són nacionalistes, i que creuen que qualsevol grup humà que ho vulgui, pot constituir un Estat, pot tenir l’eina de l’ Estat per poder desenvolupar-se socialment.

El “petit relat” té un moviment darrera o dit d’una altra manera, el moviment ha anar construint un “relat” que el cohesiona, integra, socialitza les noves generacions de joves que s’hi van incorporant, li dóna sentit, motivació per actuar, i és motor de canvi social. Un canvi que va molt més enllà de la creació d’un estat, ja que es tracta de desenvolupar més participativament la democràcia i construir, no una Europa del Club d’ estats, sinó una Europa dels pobles i nacions. A la vegada el “petit relat” té na funció pedagògica de contenir els instints, la irracionalitat, les emocions desbordades, les passin transcendentalistes, etc.. Canalitza les impotències, les ràbies. Per això la insistència en la pau, la no-violència, el civisme, la paciència, la perseverança, la calma…tot d’actituds que ha anat forjant el “relat” i mobilitzant a la gent en una direcció pacifista i de resistència.

En la constitució del “petit relat” hi podem trobar elements provinents de les espiritualitats humanistes, cristianes, anarquistes, de les tradicions socialistes, comunistes, de les esquerres nacionalistes catalanes, de les espiritualitats orientals, del moviment pacifista, ecologista, feminista, de l’economia social i sostenible, de la cultura de la solidaritat, etc. Una gran riquesa.

Per tant  a més del “Gran relat” i del “petit relat” hi ha altres relats entre el de potser mal anomenada “equidistància”.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República Catalana    

 

 

Comparació Cartes de C. Puigdemont i de M. Rajoy

COMPARACIÓ de les PARAULES EMPRADES en la CARTA del PRESIDENT del GOVERN de la GENERALITAT, CARLES PUIGDMONT i la CARTA  del PRESIDENT del GOVERN ESPANYOL MARIANO RAJOY ( publicades al EL PUNT AVUI del 17 octubre de 2017)

En les anàlisis del llenguatge, una tècnica és quantificar el nombre de paraules que s’utilitzen en un text. De fet no n’hi ha prou en quantificar, per fer un examen més aprofundit, caldria veure les relacions entre els diferents paraules, el context en que s’empren, i les distàncies entre una paraula i una altra en el text, etc.

Aquí només les quantificarem per veure quines són les més utilitzades  en cada carta i comparar les sumes. És clar que aquest breu  senzill estudi no explica tota la complexitat de les estratègies de dos governs, però sí indica algunes tendències i suggereix pensaments, posicionaments, desigs…

Vegem-ho en un quadre a doble entrada, escollint paraules que m’han semblat clau.

PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Diàleg 6 5 És de les paraules que més surten. Una més en Puigdemont. La tercera (en nombre) en Rajoy, juntament amb Generalitat i la primera en Puigdemont
Acord 4 0 Només la trobem en Puigdemont i juntament amb Catalunya està en segon lloc en nombre d’us.
Negociació 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Solucions polítiques 3 0 Només la trobem en Puigdemont i juntament amb Govern de Calalunya, Independència, i Repressió, està en tercer lloc
Consulta 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Constitució 1 3 En parla més en Rajoy que en Puigdemont. En cinquè lloc en Rajoy, com Autonomia, i Govern d’ España, Llei. Cinquè lloc en Puigdemont.
Article 155 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Requeriment 0 6 Només la trobem en Rajoy. Després de Catalunya és la segona que surt més en Rajoy.
Tribunals 0 1 Només la trobem en Rajoy
Estat de Dret 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Llei 0 3 Només la trobem en Rajoy (cinquè lloc)

 

PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Imperi de la Llei 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Legalitat 0 4 Només la trobem en Rajoy. En quart lloc en Rajoy juntament amb España i Democràcia
Controvèrsia 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Integritat territorial 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Autonomia 0 3 Només la trobem en Rajoy, en cinquè lloc com Constitució, Govern d’ España, LLei
Catalunya 4 9 Surt molt més en Rajoy que en Puigdemont (segon lloc) i és la que més surt en la carta de Rajoy (primera)
España 0 4 Només la trobem en Rajoy (quart lloc)
Estat Espanyol 1 0 Només la trobem en Puigdemont (cinquè lloc)
Poble català 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Conjunt de tots els catalans 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Poble espanyol 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Govern de Catalunya 3 0 Només la trobem en Puigdemont (tercer lloc)
Generalitat 0 5 Només la trobem en Rajoy (tercer lloc)
Govern d’ Espanya 0 3 Només la trobem en Rajoy (cinquè lloc)
Relació Estat Espanyol i Catalunya 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Parlament Català 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Parlament Espanyol 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Separació de poders 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Europa 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Unió Europea 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Organismes internacionals 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Independència 3 3 Empatats: Tercer lloc en Puigdemont i cinquè en Rajoy.
Referèndum 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Democràcia 2 4 La treu més Rajoy( quart lloc) que Puigdemont (quart lloc)
Dret-drets 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Manifestacions pacífiques 1 0 Només la trobem en Puigdemont(cinquè lloc)
PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Suspensió autogovern 1 0 Només la trobem en Puigdemont(cinquè lloc)
Repressió 3 0 Només la trobem en Puigdemont (tercer lloc)
Violència policial 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Honestedat o semblants (honest…) 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Sinceritat (sincer…) 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
No creïbles 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Incertesa 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Inestabilitat 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Deteriorament convivència, fractura 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Concòrdia cívica 0 1 Només la trobem en Rajoy (setè lloc)
Projecte radical 0 1 Només la trobem en Rajoy

 

  • És curiós veure quines són les paraules que la Carta de C. Puigdemont utilitza i en canvi no surten mai en la carta de M. Rajoy (entre parèntesi el nombre de cops que surt la paraula en la Carta de C. Puigdemont, i posades per ordre de major nombre a menor):
  • Acord (4)
  • Solucions polítiques (3)
  • Govern de Catalunya (3)
  • Repressió (3)
  • Negociació (2)
  • Parlament català (2)
  • Europa (2)
  • Organismes internacionals (2)
  • Referèndum (2)
  • Violència Policial (2)
  • Honestedat (2)
  • Sinceritat (2)
  • Estat Espanyol (1)
  • Manifestacions pacífiques (1)
  • Suspensió autogovern (1)

 

  • És curiós veure quines són les paraules que la Carta de M. Rajoy utilitza i en canvi no surten mai en la Carta de C. Puigdemont (entre parèntesi el nombre de cops que surt la paraula en la Carta de M. Rajoy, i posades per ordre de major nombre a menor):
  • Requeriment (6)
  • Generalitat (5)
  • Legalitat (4)
  • España (4)
  • Llei (3)
  • Autonomia (3)
  • Govern d’ España (3)
  • Imperi de la Llei (2)
  • Relació Estat Espanyol i Catalunya (2)
  • Unió Europea (2)
  • Deteriorament convivència, fractura (2)
  • Consulta (1)
  • Tribunals (1)
  • Estat de Dret (1)
  • Controvèrsia (1)
  • Integritat Territorial (1)
  • Conjunt de tots els catalans (1)
  • Poble espanyol (1)
  • Parlament Espanyol (1)
  • Separació de poders (1)
  • No creïbles (1)
  • Incertesa (1)
  • Inestabilitat (1)
  • Concòrdia cívica (1)
  • Projecte radical (1)

COMENTARI

El discurs de la Carta de C. Puigdemont:

  • té tendència a centrar-se en donar importància als acords, negociació, solucions polítiques
  • remarca la repressió i la violència policial i a la suspensió de l’autogovern i les manifestacions pacífiques.
  • destaca les actituds d’honestedat i sinceritat
  • no parla mai d’ España sinó d’ Estat Espanyol
  • es refereix a Europa com conjunt de països i com a valors democràtics, i no a la Unió Europea i també fa referència als organismes internacionals (cerca aliances)
  • no parla de Generalitat, ni d’autonomia, sinó de Govern de Catalunya
  • no cita les paraules llei, legalitat, tribunals…
  • tampoc cita el Parlament espanyol, ni el poble espanyol.
  • ni diu mai: incertesa, inestabilitat, deteriorament de la convivència, concòrdia cívica, projecte radical…

El discurs de la Carta de M. Rajoy:

  • té tendència a centrar-se en donar importància al requeriment, a la llei, a l’imperi (regust imperialista?) de la llei, legalitat, tribunals, estat de dret…
  • cita forces vegades España, Govern d’ España, i també fa referència al poble espanyol, al Parlament espanyol, la separació de poders i a les relacions entre España i Catalunya i no Estat Espanyol, tampoc Govern de Catalunya, ni Parlament català, i en canvi sí cita 3 vegades Autonomia, i 5 vegades Generalitat.
  • fa servir Unió Europea i no Europa (Europa és més que la UE).
  • contraposa la sinceritat de Puigdemont a la no credibilitat.
  • sembla preocupat per la controvèrsia, el projecte radical, el deteriorament de la convivència, la fractura, la incertesa, la inestabilitat…

 Les paraules en “empat” són:

  • Independència en 3
  • Article 155 en 1
  • Poble català en 1
  • Dret-drets en 1

 

COMENTARI

  • L’ empat no vol dir que estiguin d’acord , n que utilitzin tals paraules en el mateix sentit.
  • Pot mostrar unes preocupacions comuns: independència, article 155, el poble català i els drets.

 

  • Elaborem un altre quadre seguint el nombre d’ordre segons la quantitat de cops que surt cada paraula en cada carta

 

ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Primeres 6 cops:

Diàleg

9 cops: Catalunya .-.Resta clar que a C. Puigdemont li preocupa i intenta el diàleg

-.-.Per què M. Rajoy parla tant de Catalunya, més que C. Puigdemont?: Li deu ser també una preocupació.

Segones 4 cops:

Acord

Catalunya

6 cops:

Requeriment

La contraposició entre acord i requeriment es fa visible
Terceres 3 cops:

Solucions polítiques

Govern de Catalunya, Independència

Repressió

5 cops:

Diàleg

Generalitat

.-.M. Rajoy (M.R.) també apunta al diàleg (però no surt tants cops com en C. Puigdemont).

.-.C. Puigdemont segueix apuntant les solucions polítiques, com acords…

.-.C. Puigdemont (C.P.) apunta a la independència i es queixa de la repressió

.-.Curiosament C.P. parla de Govern de Catalunya i M. R. de Generalitat

 

Quartes 2 cops:

Negociació

Parlament Català

Europa

Organismes Internacionals

Referèndum

Democràcia

Violència Policial

Honestedat

Sinceritat

 

4 cops:

Legalitat

España

Democràcia

.-.Es va consolidant el discurs de C.P centrat en la negociació, acords, Europa, organismes internacionals, referèndum, honestedat i sinceritat

.-. Es va consolidant el discurs de M.R. en la legalitat, la llei i España

.-.La paraula democràcia la utilitzen els dos, com a justificant i més M. R que C.P.

.-.Violència policial només la utilitza C.P, com també hem vist la paraula repressió.

ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Cinquenes 1 cop:

Constitució

Article 155

Estat Espanyol

Poble Català

Dret-drets

Manifestacions pacífiques

Suspensió de l’ autogovern

3 cops:

Constitució

Llei

Autonomia

Govern d’ España

Independència

.-.La paraula Constitució l’empren els dos, més M.R que C.P

.-.Article 155 també l’empren els dos, amb el mateix nombre de vegades.

.-.M.R. segueix remarcant la llei

.-.Estat Espanyol,  Suspensió de l’autogovern i Manifestacions pacifiques com hem vist,

només les utilitza C.P.

.-.Poble Català i Dret-drets, les empren els dos , un cop cadascuna

.-.Autonomia i Govern d’ España només les utilitza M. R. i tres cops cadascuna. Sembla que vulgui remarcar qui té l’autoritat i que quedi clar que Catalunya és una Autonomia

.-.Independència, la fan servir els dos i tres cops cadascun

Sisenes 2 cops:

Imperi de la Llei

Relació Estat Espanyol   

              i Catalunya

Unió Europea

Deteriorament

     convivència, fractura

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Totes aquests paraules nomes les fa servir la carta de M.R., com hem comentat anteriorment
ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Setenes 1 cop:

Consulta

Article 155

Tribunals

Estat de Dret

Controvèrsia

Integritat territorial

Poble Català

Conjunt de tots els catalans

Poble Espanyol

Parlament Espanyol

Separació de poders

Dret-Drets

No creïbles

Incertesa

Inestabilitat

Concòrdia cívica

Projecte radical

Totes aquests paraules nomes les trobem en la Carta de M.R. com ja hem comentat abans, excepte

Article 155, Poble Català i Dret-Drets, que les trobem en els dues cartes esmentades un cop cadascuna

 Tot plegat mostra com la Carta de M.R. es centra, remarca  (i es justifica) en

l’Estat de dret, els tribunals,  la separació de poders, la integritat territorial d’ España, valorant el paper del Parlament Espanyol, per estar al servei del conjunt dels catalans, davant la inestabilitat, la incertesa que produeix el projecte radical del govern català, que deteriora la concòrdia cívica.

 

I finament, com a resum-conclusió, si exposem en una quadre en paral·lel les paraules que surten el mateix nombre de vegades en cada carta, podem acabar de veure, relativament,  el pensament ideològic de cada Carta:

 

NOMBRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY
9 vegades Catalunya
6 vegades Diàleg Requeriment
5 vegades   Diàleg

Generalitat

4 vegades Acord

Catalunya

Legalitat

España

Democràcia

3 vegades Solucions polítiques

Govern de Catalunya, Independència

Repressió

Constitució

Llei

Autonomia

Govern d’ España

Independència

2 vegades Negociació

Parlament Català

Europa

Organismes Internacionals

Referèndum

Democràcia

Violència Policial

Honestedat

Sinceritat

Imperi de la Llei

Relació Estat Espanyol   

              i Catalunya

Unió Europea

Deteriorament

     convivència, fractura

 

 

1 vegada Constitució

Article 155

Estat Espanyol

Poble Català

Dret-drets

Manifestacions pacífiques

Suspensió de l’ autogovern

Consulta

Article 155

Tribunals

Estat de Dret

Controvèrsia

Integritat territorial

Poble Català

Conjunt de tots els catalans

Poble Espanyol

Parlament Espanyol

Separació de poders

Dret-Drets

No creïbles

Incertesa

Inestabilitat

Concòrdia cívica

Projecte radical

 

 

 

NOMBRE PARAULES que no estan en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES que no estan en la CARTA M. RAJOY
Cap vegada

(entre parèntesi el nombre de vegades que la paraula surt en l’altra carta)

Requeriment (6)

Generalitat (5)

Legalitat (4)

España (4)

Llei (3)

Autonomia (3)

Govern d’ España (3)

Imperi de la Llei (2)

Relació Estat Espanyol i Catalunya (2)

Unió Europea (2)

Deteriorament convivència, fractura (2)

Consulta (1)

Tribunals (1)

Estat de Dret (1)

Controvèrsia (1)

Integritat Territorial (1)

Conjunt de tots els catalans (1)

Poble espanyol (1)

Parlament Espanyol  (1)

Separació de poders (1)

No creïbles (1)

Incertesa (1)

Inestabilitat (1)

Concòrdia cívica (1)

Projecte radical (1)

Acord (4)

Solucions polítiques (3)

Govern de Catalunya (3)

Repressió (3)

Negociació (2)

Parlament català (2)

Europa (2)

Organismes internacionals (2)

Referèndum (2)

Violència Policial (2)

Honestedat (2)

Sinceritat (2)

Estat Espanyol (1)

Manifestacions pacífiques (1)

Suspensió autogovern (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

COMENTARI FINAL CONCLUSIU:

El nucli del discurs de la carta de C. Puigdemont es centra en:

  • El diàleg i arribar a acords, negociant, trobant una solució política a la situació
  • El record de la repressió i a violència policial, dels empresonats, del 1 d’octubre, dels judicis, acusacions, etc.

El nucli del discurs de la carta de M. Rajoy es centra en:

  • El compliment de la llei, l’ Estat de dret i la Constitució
  • El record del requeriment a C. Puigdemont

 

  • Així com C. Puigdemont té en la seca perspectiva la independència, l’autogovern de Catalunya , M. Rajoy insisteix en l’ autonomia, i en la Generalitat autònoma, supeditades al Govern d’ España.

 

  • I C. Puigdemont es refereix a Europa (més enllà de la Unió Europea ) i als organismes internacionals, M. Rajoy es fixa en la Unió Europea.

 

  • Puigdemont parla d’honestedat i sinceritat, quan M. Rajoy no confia en tals actituds que les veu no creïbles.

 

  • A M. Rajoy construeix el seu discurs ideològic en poder frenar el deteriorament de la convivència, la fractura, la incertesa, la inestabilitat a Catalunya, davant del projecte radical dels independentistes, i en canvi C. Puigdemont construeix el seu discurs sobre la resposta al poble català, a els seves manifestacions pacífiques.

 

  • Els dos al·ludeixen a la democràcia, però de manera ben diferent. La concepció d’un i altre de la democràcia no és igual.

 

En el fins hi ha un punt profund ben senzill del qual, al meu mode de veure, parteix tot, i que diferencia les dues posicions, que no són sols dels dos personatges, sinó de perspectives col·lectives, d’un govern i d’un altre, i dels partits o coalicions que els recolzen, i dels moviments socials i interessos de classe que hi ha darrera :

  1. Una filosofia política que creu que el sobiranisme i per tant el dret i capacitat de decidir políticament està en el poble espanyol.
  2. Una filosofia política que creu que el sobiranisme i per tant el dret i capacitat de decidir políticament està en el poble català.

I d’aquí depenen tots els comportaments, manifestacions, posicionaments, manifests que hem anat veient aquests darrers anys. A la vegada hem anat veient com empreses, partits, personatges, institucions s’han han ant “descarant” i deixant clar quin és la seva filosofia política.

I aquesta diferència de filosofa política, no ve del temps franquista, ni de la segona o primera república, ni dels trasbalsats segles XIX i XX, sinó que ja prové de la pèrdua de la sobirania acatalana (i aragonesa, valenciana, i balear) el 1714, producte de la imposició borbònica (Felip V, i ara Felip VI que és Felip V de l’extingida Corona catalano-aragonesa). I aquesta imposició ja venia precedida i preparada (anticipada, que anava caminant gradualment) per Felip IV en el fre a la sobirania, en la Guerra del Segadors (1640) i més enrere en la unió dinàstica dels Reis Catòlics (?) que ja van expulsar jueus i musulmans.

 

quim cervera, 28 octubre 2017

Dirigents del PP que saben que l’ Imperi espanyol està en plena de decadència

¿No podria ser que alguns dirigents del PP comptessin que l’ Imperi espanyol està en plena decadència?. És una pura hipòtesis intuitiva. I es van preparant pel futur.

I llavors, entre ells, davant d’aquest fet, es poden donar diferents reaccions:

  • Uns s’aprofiten del moment i miren de treure’n el màxim de diners abans que l’ estat s’enfonsi (“a río revuleto, ganancia de pescadores”).
  • Altres emparen amb la llei la corrupció interna del PP, i del mateix Estat, i trenquen així la democràcia i se’n riuen del poble.
  • Altres recolzen als “amics” que es corrompen, que s’aprofiten de la situació, i fins i tot, possiblement ho comprenen, encara que ells no s’atreveixin a fer-ho.
  • Altres, de forma fanàtica pensen que cal preservar España, i mirar d’evitar la “caiguda”, la “divisió”, les “secessions venidores” i fan el possible perquè això no psi, pensant que fan un gran bé a España i al seu poble (“la fi justifica tots els mitjans”, per foscos, corruptes, indecents, antidemocràtics, que siguin…).

15 juliol 2016, l’endemà de la “presa de la Bastilla en la revolució francesa”.