Per què el laïcat i clergat conciliar i postconciliar (Vaticà II) no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

Fa temps que em faig aquesta pregunta. Assisteixo a forces converses, dinars i sopars de gent de la meva generació (66 anys), laiques, laics, religioses, religiosos i capellans on també apareix de diverses formes, aquesta qüestió. M’adreço doncs sobre tot a la generació que vam viure d’adolescents el Concili Vaticà II i de joves el post-concili, i en especial els que hem estat o estem en parròquies populars i en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica o en petites comunitats de fe.

Els anys seixanta molts catòlics esperaven el canvi que es va anar donant amb el Concili Vaticà II, amb Joan XXIII i Pau VI. Els anys setanta semblava que la visió d’una església servidora de la humanitat (“font a la plaça”) era possible. Vam creure (ingènuament?) que el protagonisme i participació del laïcat i en concret de les dones que ja es vivia força en els moviments especialitzats d’ Acció Catòlica (i també en moviments cristians feministes europeus  i en altres grups) s’estendria a les parròquies, a tota l’església. Vam anar avançant en l’acció dels cristians i cristianes en la societat (participació activa en sindicats, associacions de veïns, partits, entitats culturals, pacifisme, ecologisme, feminisme, pel tercer i quart món, moments socials…) i a l’inferior de les parròquies (consells pastorals a nivell parroquial, arxiprestal, diocesà, Assemblees diocesanes, Concili Tarraconense-1995-). Semblava que aquesta visió eclesial esdevindria hegemònica, aniria creixent i les persones que l’havien viscut i n’estaven convençuts, arribarien a responsabilitats de decisió eclesial, Va venir la involució de Joan Pau II. En una estructura tant jeràrquica com la catòlica, l’actitud, el comportament i les estratègies eclesials d’un Papa (i més la d’un Papa molt mediàtic amb lideratge carismàtic) influeixen força. No podem afirmar que el model d’Església conciliar restés anul·lat. Continuava fent la seva tasca gràcies a molts moviments, en el laïcat, el clergat, en alguns bisbes, en la constitució de nous col·lectius eclesials i en la queixa, denúncia i moviments participatius reivindicant tal model.

Apareixen (reapareixen, o adquireixen recolzament i força) també grups i lideratges fonamentalistes que van adquirint “poder” eclesial. Tenen la percepció que l’etapa conciliar i postconciliar ha estat un “mal parèntesi” que ha contaminat i s’ha d’erradicar.

Després ve el papa Benet XVI, continuant en part l’obra de Joan Pau II. Una obra de tall teològic, acadèmic, plena de pors als canvis reals en la organització de l’església i a una pastoral agosarada, de frontera. Potser el gest més humà, més reflexionat, més madur, més avançat i afavoridor d’un canvi, fou la seva dimissió. Cal dir que el fet d’afrontar el tema de la pederàstia també ha estat un bon servei. Però no s’han cercat les causes del fet que hi hagi capellans que arribin a aquest comportament i no s’ha posat en qüestió la llei del celibat obligatori als capellans de l’església catòlica occidental i a més s’ha prohibit debatre sobre el ministeri consagrat de les dones.

Ve el papa Francesc i els cristians fidels al model del Concili, es posen contents, ja que les seves paraules i escrits els recolzen clarament. Però, el mateix papa es troba en grans dificultats per reformar l’església (Cúria potent en contra, elitismes, ambicions de poder eclesial, corrupció, fariseismes, nul.la intervenció democràtica en l’elecció de bisbes i de responsables de comunitats…).

Passen els anys i l’organització de l’església catòlica, el dret canònic, el replantejament de les funcions ministerials, el canvi de model en les responsabilitats de les comunitats, la participació del laïcat en els decisions importants de la marxa de l’església, no canvia.

Una bona part del clergat i laïcat conciliar ja ratlla els vuitanta o noranta anys. Han estat els nostres mestres, els que ja estem a la ratlla dels seixanta i setanta. I tota aquesta població eclesial de dues o tres generacions, que ens hem anat fent grans, tenim la impressió que hem estat “un parèntesi heterodox, més o menys “revolucionari” que ha produït malestar eclesial, que ha fet perdre identitat catòlica i que, per tant, cal saltar-se i esperar que ens acabem”. Aquesta impressió pot arribar a una sensació d’inutilitat, (o de no tenir-nos en compte), més o menys superada per la convicció o/i la fe que la “llavor de mostassa” resta amagada i un dia o altre ressorgirà, com el brot de Jessé, ja que les necessitats i els problemes reals no s’estan resolent en la nostra església. Estem contemplant un conjunt de processos decepcionants, per alguns potser més o menys esperables, per altres ingènuament sorprenents. Ens hem anat desafectant de les possibilitats de canvi d’una església jeràrquica en franca decadència. No acaba de “morir” tot allò que és acumulació històrica de comportaments i estructures poc evangèliques i no acaba de néixer i créixer un nou model d’església que vagi adquirint una certa hegemonia dins de la nostra església.

Contemplem variats processos:

• En primer lloc l’arribada, des de fa un temps, d’un clergat jove, i no tant jove però que s’ordena ja madur, i uns seminaristes, que perpetuen el model nacional-catòlic, jeràrquic, autoritari, moralista i legalista.

 

• En segon lloc, una continuada concentració de la responsabilitat sobre la marxa de les comunitats cristianes en els capellans, per una manca d’hàbits de treball en equip per part del clergat i de l’episcopat, fins i tot per part de capellans i bisbes que estan d’acord en obrir espais de decisió al laïcat.

 

• En tercer lloc, i relacionat amb l’anterior, sobre tot en les poblacions més petites, una reducció de la pastoral a la dimensió litúrgia i aquesta es redueix a “dir missa” i a “oir missa” pels seglars. Cada cop hi ha més capellans, que fent-se grans, se’ls encomana més feina (“dir més misses” i tenir cura del manteniment de les parròquies). Al concentrar la tasca pastoral en el capellà, no es permet el desenvolupament i les incitatives del laïcat per tal de realitzar totes les dimensions de la pastoral (evangelització, catequesi, creació de grups que relacionin l’evangeli i la vida, acció pastoral social…).

 

• En quart lloc, la disminució del laïcat actiu que es va fent gran, i que ja ha fet molts cursos de formació i té forces capacitats de direcció i d’animació de les comunitats cristianes, però que massa sovint “topa” amb els costums directius i a vegades autoritaris, del clergat. Llavors aquest laïcat deixa d’exercir totalment o parcial la seva activitat de servei en les parròquies o altres institucions o moviments cristians.

 

• En cinquè lloc, un desenvolupament de plans pastorals, a les diverses diòcesis, que són més “desigs morals i ideals” que no pas veritables propostes fonamentades en uns objectius elaborats a partir de les necessitats reals, i que es puguin verificar i revisar. A més la intervenció del poble fidel en l’elaboració de plans pastorals realistes, és realment minsa.

 

• En sisè lloc, la mancança d’una racional distribució i funcionalitat pràctica, eficaç i útil, tant de les persones actives per a serveis pastorals, com del patrimoni material (arquitectònic, econòmic, etc.), que albiri i prepari futur. ¿Què caldrà fer amb les parròquies quan es buidin del tot?.

 

• En setè lloc, un lent, però segur augment del nombre de capellans clarament conservadors (i alguns malalts físics o psíquics) que són nomenats rectors de parròquies i responsables d’institucions cristianes. Segurament fruit, a vegades, de la “improvisació” (per la manca de planificació) “d’omplir el buit del càrrec” amb qui sigui, sense analitzar les dificultats que tal persona o tal altra pot produir. I a vegades és fruit de la negació a canviar el model pastoral, i a cercar amb voluntat i il·lusió les persones laiques que podrien fer aquell servei, dins d’una planificació prèviament pensada i acordada democràticament. Aquest fet augmenta la sensació de pèrdua d’hegemonia del model conciliar desenvolupat i adaptat als moments actuals.

 

• En vuitè lloc, la invisibilització de les propostes vinculants aprovades pels bisbes, del Concili Provincial Tarraconense (1995), el que provoca el desencant i la sensació d’inutilitat d’aquest tipus de “bones pràctiques”, en vistes a l’avenç de l’acció pastoral al nostre país.

 

• En novè lloc, la progressiva “mediocrització” dels dirigents eclesials. Només cal veure els bisbes que avui tenim a Catalunya per observar la gran diferència dels que hi havia en temps del Concili Tarraconense (1995). Aquesta mediocritat va acompanyada tant de la “submissió” a l’església espanyola, com del dèficit de participació democràtica en l’elecció dels bisbes i també de la maca de lideratge pastoral a l’estil del bisbe de Roma Francesc, i amb la gosadia de prendre decisions difícils que ajudin a avançar a la comunitat cristiana i a trobar el seu lloc humil , servidor i fecund en la nostra societat.

 

• En desè lloc, la massa abundat resistència als canvis, al retorn original, vital, intuïtiu, aplicat avui dia, del primer cristianisme. Hi ha molta resistència, que es transmuta en la recerca a vegades fonamentalista o integrista d’unes suposades identitats catòliques que no es volen perdre. Una resistència a encaminar-nos vers unes comunitats de serveis (exercits per qui tingui capacitat, lliurement vulgui i sigui acceptat per la comunitat) autènticament servidora del poble.

 

 

• En onzè lloc, un reforçament de la Cúria Vaticana que es reprodueix en els Cúries diocesanes. El Concili Vaticà II (n’anem prenent consciència) no va tocar el dret canònic, ni ha fet una reforma profunda i ni una simplificació de les Cúries, el que té com a resultat un fre a la renovació eclesial. Un símptoma d’aquest paper fort, ple d’interessos creats de les Cúries, és la desigualtat abismal que hi ha entre el nombre d’ empleats assalariats que tenen dedicats fonamentalment a la “burocràcia eclesial”, i el reduït nombre d’assalariats alliberats dedicats a la pastoral integral necessària en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies, sobre tot les més populars, amb pocs recursos. En aquestes, els pobres pocs capellans es troben molt sols per tirar endavant una pastoral realment evangèlica i han de comptar solament amb voluntaris laics que es van fent grans, com hem indicat. En definitiva hi ha una manca total de sinodalitat (de responsabilitat i decisions compartides) a tits els nivells eclesials.

 

• En dotzè lloc, la continuïtat dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que té l’ Església catòlica  a Espanya, ja que ni la Conferència Episcopal Espanyola, ni els diferents governs de variat signe polític han posat en qüestió o han trencat ni el Concordat del 1953 ni els Acords Església-Estat del 1979. Acords que estan en contradicció amb la proclamació constitucional d’un Estat laic.

I per tot això, no és estrany que hi hagi cristians i cristianes (religioses, religiosos, laiques, laics, capellans), que tinguin reals problemes per sentir-se d’aquesta església que no canvia , es van desafectant i alguns deixant de participar-hi. I ens podem preguntar:

• ¿No podria ser que membres dels moviments d’ acció catòlica, participin poc de la vida del moviment perquè el veuen massa vinculat a aquest model d’església “tancat” , “resistent”, “autoritari”, “clerical”?

 

• ¿No podria ser que hi hagués cristians/es que no volen entrar a formar part d’una institució , moviment cristià, a part de la tendència a no acceptar una estructura que et lligui, també per no voler-se involucrar o no sentir.se còmplice d’una institució “caduca”, “lligada encara a molts poders polítics i econòmics”?

 

• ¿Per què hi ha gent dels nostres moviments, grups i comunitats, que “passa” de l’església? O fins i tot passa” dels actes del moviment que puguin relacionar-se massa amb aquest model jeràrquic, poc evangèlic d’església?. D’altres (més joves i potser alguns no tant joves ja fa temps que ho han decidit) ja han canviat d’estratègia, i no tenen cap intenció (percebuda com ingènua) de “transformar l’església”, i s’han orientat vers viure l’aliment de l’evangeli en petit grup, en comunitat cristiana autònoma, sense vinculacions ni clericals , ni institucionals. Alguns fins i tot celebrant domèsticament l’eucaristia.

 

• ¿Com continuar en moviments cristians que no deixen d’estar supeditats a les decisions poc democràtiques de persones no elegides, per més que hagin avançat en el protagonisme laïcal?

 

• ¿Com seguir en una església en crisi, que no acaba de canviar a la pràctica?. Aquesta crisi es trasllada a les parròquies, als moviments, als grups, a les comunitats i institucions eclesials.

 

• ¿No caldria crear espais, estendre la creació de petites comunitats cristianes, i si convé fent-ne xarxa, “a part” , o poc vinculades a l’església-institucionalitzada?

 

• ¿Com és que no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

• ¿Ens veiem “obligats” a separar-nos-en, per realment seguir l’evangeli?

 

• ¿Podria ser que la independència de Catalunya, col·laborés a independitzar-nos d’una església espanyola, encara massa vinculada a les oligarquies econòmico-polítiques del nacionalisme tradicionalista espanyol mes ranci?. Gràcies al procés polític que viu Catalunya, ¿podrem alliberar-nos d’aquest model eclesial autoritari, en règim de privilegi, i a partir de tornar l’hegemonia a l’església del Concili, la que vol estar i ha estat amb el poble, construir un nou model de comunitats cristianes servidores de la humanitat (retornar a la font, per ser font)?

Si l’ Església que fa camí a Catalunya no es prepara (no sembla ni que es plantegi) ja ara per una possible Catalunya independent, i es va alliberant dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que se li atorguen per estar lligada a la Espanyola, serà més dificultós situar-se en una República catalana laica.

Si una futura Església catalana en un Estat independent no empren un camí de revalorització del laïcat, no sols en quant als serveis que puguin exercir en les comunitats, sinó també en l’àmbit de les decisions i direcció eclesial, no haurem avançat. Si no pren l’experiència i patrimoni dels petits grups i comunitats, de la democràcia dels religiosos, del paper dels laics i laiques en els Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, com a base per a construir un nou model hegemònic d’església, no ressorgirà “la llavor de mostassa” per donar fruit i acollir tothom sense discriminacions.

Si les diferents diòcesis catalanes no replantegen les seves prioritats pastorals, amb uns pràctics Plans pastorals revisables i per tant no aporten suports econòmics a les parròquies, als moviments, als grups de base per tal que puguin tirar endavant una pastoral integral, i no solament reduïda a la litúrgia o al manteniment material, ¿ens haurà servit tot aquest temps de treballar per desenvolupar el Vaticà II?

Si no es comencen a crear “equips pastorals de responsabilitat compartida” que amb uns 200, formats per unes 8-10 persones cadascun, degudament formades i distribuint-se les funcions segons capacitats pastorals, podria funcionar l’església a Catalunya, potser ja no hi arribarem a temps , ja que els laics i laiques disposats/des hauran desaparegut físicament o ja no els interessarà col·laborar, ja que hauran cercat altres àmbits d’acció, tant necessaris avui per construir una República catalana.

Si no s’elabora un pla de cessió, venda, lloguer, i de diversificar la funció dels diferents edificis que té l’església, ens trobarem amb “runes inutilitzables” i amb una sensació d’irresponsabilitat, quan altres confessions religioses i entitats socials necessiten locals per desenvolupar les seves legítimes i socialment, cultural i espiritualment fecundes activitats.

De fet, en  el clergat de l’Església Catòlica occidental hi ha una vinculació entre el fet de ser home i cèlibe, amb el poder eclesial, atorgat per una consagració ministerial, massa sovint percebuda encara com “una certa màgia” que li permet presidir i celebrar els sagraments en exclusiva. En la primitiva església aquesta relació intensa entre ministeri (servei) i poder no existia i per això l’exercien casats, solters, homes i dones…Pel fet que eren comunitats petites no hi havia encara una jerarquització i s’empraven diferents noms (ancià-prevere, bisbe-intendent, diaca, profeta, ..) per identificar funcions semblants. El fet que els cristians es reunissin a les cases, on sovint la cap de família era una dona, aquesta presidia la celebració eucarística, era profeta, diaconessa, catequeta…i alguna animava i era la responsable de la comunitat. Fins i tot hi havia bisbesses. Aquesta condició social (arrelada a la vida domèstica) de la primitiva església permetia ésser fidels a l’evangeli del Crist que va revolucionar les relacions humanes, vivint la igualtat entre homes i dones, i trencant tota discriminació. Quan les comunitats cristianes comencen a obrir-se a l’àmbit públic (àmbit dominat pels homes poderosos, en l’imperi romà) pel decret de Milà (Constantí) de tolerància i més tard convertint el cristianisme en religió oficial de l’ imperi (Teodosi), les dones comencen a perdre la igualtat evangèlica amb l’home, i se les va separant dels diferents ministeris. Llavors reapareix la paraula “sacerdot” de l’ Antic Testament (inexistent en les primeres comunitats abans del 300), és a dir es torna enrere (involució; ens sona?). “Sacerdot” ve de “sagrat” (“separat”), i s’aplica solament als homes, vinculant el que abans era un servei a la comunitat, amb un poder i autoritat per sobre de la comunitat, un poder “sagrat”, “consagrat” (màgic?, procedent d’un Déu, que no es veu tant proper sinó més aviat com ”separat”). A partir d’aquí i de la noció jueva i sobre tot greco-romana, de la inferioritat i “perversitat” de la dona (que ha de ser submisa, obedient i pura), aquesta resta totalment marginada dels ministeris i per tant del “poder” eclesial. I la majoria d’homes també, ja que es comença a fer la distinció entre clergues (superiors que manen i decideixen) i laics (súbdits que obeeixen i escolten).

 

Els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica han avançat en el paper de responsabilitat  de decisió dels laics i laiques i en la democratització d’aquests sectors d’església. Gràcies a aquest fet s’han fet propostes avançades en la nostra església, des del mateix Vaticà II, fins la participació corresponsable del laïcat a les nostres parròquies. Ara bé l’ Acció Catòlica té un origen de ser “la mà dels bisbes” en els ambients socials, i aquest origen “marca”. Per més que s’hagi avançat molts dels laics de tals moviments es senten “seguidors” dels bisbes o/i dels consiliaris. Si a aquesta “marca d’origen” hi conflueix el que acabem d’exposar d’una intensa relació entre home-celibat-poder-consagració, ens podem explicar la incomoditat de molts laics i laiques en tals moviments. Si a més, actualment hi incideix un model eclesial molt poc conciliar que encara té molta influència, per tots  els processos abans esmentats, on el pes dels “fonamentalistes” és important, la incomoditat augmenta, ja que es percep l’ Acció Catòlica (inclosos els moviments especialitzats)  vinculada a tal església jeràrquica. Tot plegat vol dir que és molt imprescindible replantejar la dimensió eclesial dels Moviments especialitzats de l’Acció catòlica.

Caldrà posar sobre la taula les diferents posicions i estratègies davant l’Església real, que hi ha en els nostres Moviments  especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies populars, per dialogar, anar a fons i aclarir l’espai i el camí de futur. Potser caldrà trobar una via que ens permeti anar creant petites comunitats cristianes (com molts estan fent) que visquin l’evangeli (i caldrà, per part de cada grup, decidir quina vinculació eclesial voldrà tenir) pensant que així anem creant església, sense masses pretensions de canviar la institució que farà el seu camí i ja veurà si l’interessa tenir relació amb tals comunitats.

En resum a l’interior del cristianisme catòlic crític alliberador ens trobem amb tres estratègies davant de al situació actual de l’església:

1. La transformació des de dins de tota l’església, des dels plantejaments del Concili Vaticà II, dels Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, parròquies populars, etc. és l’estratègia que hem seguit molts des del nostra època juvenil. És la que davant de la “duresa” d’una institució “forta”, encara que va mostrant els seves febleses i contradiccions, ens ha procurat desencant, desafecció i impotència. La hegemonia desitjada del catolicisme popular d’alliberament no s’ha donat.

 

2. El “passar” de la lluita interna eclesial, sigui perquè no es volen gastar energies que es veuen inútils, perdudes i es volen dedicar a altres accions en el camp social, personal o familiar, o sigui perquè es creu que les mateixes contradiccions de la institució eclesial mes tard o més d’hora faran caure aquest model d’església. Alguns seguidors de la primera estratègia s’han passat a aquesta després de descobrir la seva “ingenuïtat” i altres ja fa temps o des de sempre que s’han situat en aquesta estratègia.

 

3. La construcció d’un nou model d’església en certa manera “a part”, amb poca o nul·la vinculació amb la institució eclesial. Aquesta estratègia està present en cristians i cristianes, en grups i petites comunitats, fent xarxa o no, que ja actuen com voldrien que fos tota l’església, però sense pretensions de canviar tota la institució. Així troben aliment en la seva fe, distribueixen funcions segons capacitats, s’organitzen democràticament i autònoma.

Les tres estratègies conviuen en el cristianisme catòlic crític d’alliberament i convé que dialoguin, ja que podrien ser complementàries, a partir del respecte del procés de cada cristià i de cada cristiana. Per tant seria necessari crear espais de debat, de trobada de les diferents estratègies, en especial en els Moviments especialitzats d’ Acció catòlica i afins, i en els sectors parroquials interessats i en entitats com Església Plural, Cristianisme Segle XXI, Col·lectiu de Dones a l’ Església i altres. Caldrà que ens deixem il·luminar els uns pels altres i amarar-nos de la llum de l’evangeli.

 

Quim Cervera. Iniciat el Dia de la Candelera (de la “llum”): 2 febrer 2017 i acabat el 21 de març del 2017 entre Sant Josep, patró dels pares i de “la bona mort” (19  març) i Sant Josep Oriol patró dels capellans de Barcelona (23 març)