LA VERITAT ÉS CERCAR LA JUSTÍCIA I LA PAU Criteris per analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català

LA VERITAT ÉS CERCAR LA JUSTÍCIA I LA PAU. Criteris per analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català.

Justícia i Pau de Girona. 22 juny del 2018 a les 20.15h. 

1. LECTURA I RE-LECTURA

• Llegim a realitat social i política i també la rellegim
• A vegades con fonem, o dissolem lectura i re-lectura
• Exemples: taxista que se li espatlla el cotxe o la caiguda amb trencadura de cama.
• Les re-lectures (simbòliques, interpretatives, religioses, espirituals, ètiques…) no poden esdevenir lectures de la realitat, ja que llavors podem arribar als fanatismes, integrismes, fonamentalismes…
• Les lectures no poden pretendre ser re-lectures, o presentar-se com a úniques, negant la possibilitat de re-lectures (cientismes, o convertir la ciència en na religió).
• Per altra banda, cada cop, s’accepta més que els Re-lectures també donen coneixements sobre la realitat (coneixement no científic, però un poema, una creença, una obra d’art pot donar elements interessants i suggestius de la realitat)

2. LECTURES DE LA SITUACIÓ

• Les lectures són plurals.
• Són anàlisi amb l’ajut de:
  • L’observació i experimentació
  • Les ciències. En aquest cas les ciències socials.
• En la lectura de la realitat ens influeix:
  • La nostra psicologia: sensibilitat, personalitat, emocions…
  • La família
  • L’educació rebuda
  • La classe social d’origen, de situació actual, la consciència i opció de classe
  • L’ètnia-cultura: conjunt de convencions, esquemes mentals, estereotipus, sistemes de pensament, metodologies, pressupòsits…
  • Els estudis
  • El treball, (els treballs), la professió, el lloc que ocupem en l’economia, la societat.
  • Les amistats
  • Les opcions polítiques
  • Les lectures: diaris, revistes, els mitjans de comunicació que escoltem i mirem: radio, TV( cadenes…), xarxes socials: fem “grups compactes, homogenis” segons quins mitjans prioritzem…
  • Les conviccions profundes: les motivacions, principis morals, creences religioses, espiritualitat…
• En la lectura de la realitat catalana i del moviment d’emancipació nacional existent, intervé tot aquest conjunt de condicionaments i :
  • La raó, molt necessària (“cap”)
  • Les emocions necessàries en la política (“cor”)
  • Els nostres instints, subconscient, sovint vinculat a experiències de la nostra infància ( “vísceres”, “ventre”)
  • L’acció positiva o negativa (o inacció, passivitat, indiferència…) que nosaltres portem a terme en tal moviment (“mans”)
  • El lloc on ens situem i el camí que fem en una direcció o altra (“peus”).
• En l’anàlisi del procés d’emancipació nacional en el que estem ens cal observar:
  • El paper de les persones : poble, polítics, governants…
  • El paper de les relacions interpersonals i dels grups socials: partits polítics, institucions, administracions, organitzacions del poble, etc.
  • El paper de l’economia: crisi alimentària, ecològica, econòmica, financera …; la nova revolució industrial de les noves tecnologies; les desigualtats; la depredació de la natura, …
  • El paper de la política: dificultats dels diferents governs de resoldre les desigualtats i la depredació de la natura; final del règim del 1978; crisi de la democràcia; afrontar la plurinacionalitat de les Espanyes;
  • El paper de la cultura i de las religions i espiritualitats: canvi de valors, canvis de paradigmes, transició cultural profunda; transició religiosa; paper de les conviccions i creences en els líders polítics i socials (forces són cristians declarats per exemple, entre els independentistes; també entre els que tenen altres opinions i caldria veure qui tipus e cristianisme, o tipus d’islam, de budisme, o de conviccions humanistes…). Es important veure el paper de les creences en els moviments socials.
  • La història del país recent i remota.
• No crec que hi hagi dos blocs (i això ja forma par de la meva personal-.singular interpretació). Crec que a algunes posicions polítiques els interessa remarcar que hi ha dos blocs.
  • En una democràcia sempre hi ha divisió política. No reconèixer-la i estar contra el sistema de partits pot portar a l’autoritarisme polític.
  • Al meu entendre hi ha mes de dos sectors:
    • El sector que vol un estat Català en forma de República: que te tres subsectors: PDeCAT – ERC i CUP i a més alguns de Catalunya en comú.
    • El sector que està per un Estat Federal espanyol: PSC i alguns de Catalunya en comú
    • El sector que estaria d’acord anar vers un Estat Confederal: Catalunya en Comú
    • El sector que ja li està bé l’Estat Autonòmic: una part de Ciutadans i PP
    • El sector que voldria tornar a un Estat centralista: una altra part de Ciutadans i PP
    • Un sector indiferent a la qüestió que s’adaptarà al que passi, i fins tot potser que valori i reconegui o no (com passa amb els vagues que fan uns pocs i se n’afavoreixen tota la plantilla obrera) els que ho hagin tirat endavant.

3. RELECTURES

• Les re-lectures es fan amb l’ajut, dels mites, ritus, símbols, ètiques, art, creences, valors, religions, espiritualitats que vivim, sentim, tenim, hem adquirit, ens han transmès…
• Les relectures poden ser:
  • Religioses-espirituals
  • Ètiques-humanistes
  • Estètiques-artístiques
• Amb elles donem sentit a la realitat
• I també són plurals ja que depenen de les nostres cultures, conviccions…
• Dins dels cristians tenim vàries re-lectures. I sempre ha passat així: Des del principi que hi havia tradició oral i cada comunitat seguia la seva interpretació del seguiment de Jesús que l’ajudava a re-llegir i actuar en la realitat: Molts evangelis que més tard se’n van acceptar 4.
• En tots els sectors abans indicats davant del moviment d’emancipació nacional que vivim, hi ha totes les tendències de cristians que fan les seves respectives re-lectures del “procés”.
• Hi ha moltes maneres i legitimes de llegir l’evangeli. En la lectura interpretació hi influeix tot el que hem dit que condiciona les lectures d ela realitat i també els mestres que hem tingut en llegir els evangelis, experiències de la història de la nostra vida que hem relacionat amb l’evangeli, etc.
• Hi ha diverses formes de re-llegir la realitat social i política, des de l’evangeli, en concret intentant relacionar vida-moviment d’emancipació nacional i evangeli-fe:
  • 1ª: Lectura de l’evangeli que s’aplica a la realitat:
    • Forma moral-ètica: Aplicar evangeli a la realitat per veure què fem o que està bé, o que fem o està malament.
    • Llegir l’evangeli per veure què cal fer davant de cada situació.
    • Preguntar-se: què faria Jesús en tal situació? O preguntar-se: Jesús era nacionalista o no?
  • 2ª : Cercar les narracions evangèliques que em justifiquin i em confirmin la meva posició , sentiments, pensament i acció.
  • 3ª: Preguntar-se: ¿Què descobreixo d’evangèlic en aquest moviment d’emancipació nacional?
  • 4ª : Preguntar-se: com visc la meva fe, dins del posicionament que tinc en el moviment d’emancipació nacional català?
• Crítiques a tals re-lectures evangèliques i opcions interessants
• Tenim tendència, si en especial els capellans, a fer una lectura força moral o ètica dels evangelis. És a dir cerquem trobar en l’evangeli allò que caldria fer i el que caldria evitar per comportar-nos tal com cal, per actuar segons els seguiment de Jesús. Sabem que l’evangeli només proposa una llei que no és llei: estimar, però sovint, massa sovint, ens deixem portar per la nostra necessitat de seguir lleis, que ens donen seguretat en el nostre actuar quotidià.
• L’evangeli és una proposta de vida, de felicitat, un camí, un estar al costat d’una comunitat que al llarg dels segles ha intentat seguir Jesús. És clar que hi ha a l’evangeli, exhortacions, orientacions, que són de to ètic. Ens fixem en el que ens demana, ens exigeix. Ara bé, fonamentalment, tot el que llegim a l’evangeli, mestre de vida i de saviesa, ens mostra moments diferents que vivim en la nostra vida, amb el que ens podem identificar (amb situacions, amb persones…).
• Tant si s’és independentista, federalista, confederalista, autonomista o centralista han aparegut diferents interpretacions de l’evangeli, que volen copsar el que ens diu sobre el nacionalisme, si Jesús era nacionalista o no. Es pretén trobar a l’evangeli resposta al com hauríem d’actuar davant dels fets actuals a Catalunya. Fins i tot es cerca en la Doctrina Social de l’església (en principi fonamentada en els evangelis) justificació dels drets nacionals, d’autodeterminació, o no. No em sembla malament i crec que cal fer-ho, però no em sembla completa, la lectura que es fa evangèlica.
• Penso que es pot anar més a fons i fer-se altres preguntes que van mes enllà del qüestionar-se sobre el què ens diu l’evangeli sobre tal fet o tal posicionament i sobre el que cal fer. Per a mi una pregunta molt interessant és: com viure la meva fe, el meu seguiment de Jesús, dins del posicionament, sentiments i desigs que tinc com a català (sigui d’una tendència o d’una altra). En què m’identifico del que llegeixo en l’evangeli?.
• No es tracta tant que em senti culpable o justificat, malament o be, com jutjat per l’evangeli. Es tracta de que dins del meu posicionament, cada cristià i cristiana el seu, sàpiga descobrir la “bondat” que té, les qualitats, i que se m’obrin portes envers els altres que pensen diferents, sense voler-los canviar i acceptar i reconèixer que també viuen l’evangeli. A partir d’aquí sí que pot ser que hi hagi aspectes de la meva postura que caldrà canviar, o purificar, però sobre tot anar més enllà, aprofundir-la, compatir-la, extreure’n el suc evangèlic.
• I també és molt convenient, descobrir les “qualitats evangèliques”, de construcció del Regnat de Déu en els moviments socials.

4. ALGUNS CRITERIS a l’hora d’analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català

• Compartir el sentiments personals que s’han tingut i es tenen en quant la situació que vivim a Catalunya. Aquest exercici permet:
• No deixar-se portar pels posicionaments ideològics i polítics
• Respectar els sentiments dels altres
• Escoltar a fons el que un viu i els altres viuen
• Anar més a fons
• No discutir-se. La discussió impossibilita sovint la comprensió de l’altre.
• Captar qüestions personals que poden procedir de la història, de la infància, d’experiències viscudes amb impacte, de pors, elements educatius, psicològics…
• Comprendre al que pensa diferent, posant-se a la seva pell , intentant descobrir les “bondats”, les “veritats” les “llums evangèliques” en els plantejaments i posicionaments dels altres diferents dels nostres, i valorar-les.
• Veure, descobrir i deixar-se portar per l’ Esperit d’amor viu, present, amagat però enèrgicament potent (com motor del nostre fer), en els moviments socials:
• Descobrir l’horitzó que apunten els moviments socials, en concret el d’emancipació nacional, i també el desig humà de felicitat col·lectiva, i l’energia estimuladora que sempre hi ha en el poble d’anar més enllà, en favor dels altres i del bé de tota la comunitat.
• El d’emancipació nacional català, com molts moviments socials d’alliberament:
  • 1: desitgen un futur social millor i hi treballen
  • 2: aquest anhel de dignitat, de justícia, de llibertat, de benestar personal i col·lectiu, connecta amb el nostre destí, en allò pel qual hem estat creats.
  • 3: l’horitzó social pel qual miren de lluitar és una aproximació, un avançament del regnat de Déu enmig nostre, fins i tot molts sense saber-ho.
  • 4: l’afany de que disminueixi la desigualtat és una relativa i limitada concreció del “Benaurats els pobres” i de “l’omple de bens els pobres” del Magnificat.
  • 5: la voluntat d’eradicar la corrupció és portar a terme també l’himne de Maria quan diu: i els rics se’n tornen sense res”.
  • 6: el “dispersa els homes de cor altiu, ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat els humils” no està en el “cor” dels “líders (moltes són “lidereses) i dels voluntaris i participants de tots aquests moviments que cerquen construir un nou sistema social on els “humils” no estiguin més a la “cuneta”?.
  • 7: aquest intent de dignificar de nou la política, de trobar fórmules de participació ciutadana, en que tots ens sentim ciutadans/es implicats, no està en el camí de l’humanització i de l’alliberament que volia Jesús?.
  • 8: ens fan notar que són benaurats els que tenen fam i set de justícia.
  • 9: el revaloritzar la democràcia, el vot, el diàleg, el debat constructiu, l’assemblea per arribar a acords, la participació són signes humanitzants, alliberadors, dignificants.
  • 10: el voler-ho realitzar sempre per vies pacífiques, segueix la benaurança dels pacificadors.
  • 11: molts dels membres d’aquests moviments són criticats negativament, fins i tot alguns per mitjans de comunicació de l’ església: “Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el regne del cel”.
  • 12: esperem que també la netedat de cor i l’apropament misericordiós sigui el més central i prioritari en les persones que formen part d’aquests col·lectius. Així repercutirà molt fecundament la seva tasca en el bé comú, en tot el poble.
  • 13: en l’instint profund, en les opcions, motivacions i forces de totes aquests persones i també en el sentit de poble comunitari inscrit en tots els grups humans, contemplem com segueix actuant aquest esperit que va moure el mateix Jesús i a tantes persones al llarg de la història de la humanitat i que anomenem Esperit Sant, Esperit d’ Amor, alè de vida.
  • 14: la presència més o menys amagada de l’Esperit diví en tots aquests moviments, que intenten “fer néixer de nou”, que miren de fer créixer “la persona nova”, que ens avancen vers la “terra nova i el cel nou”, que es deixen portar per la llibertat del vent, ens recorda que, malgrat les crisis, les injustícies i les discriminacions, la societat ens estima.
  • 15: descobrir els valors evangèlics: d’entrega, de solidaritat, d’amor al poble (amor polític), sacrifici pels altres, dedicació´, creativitat, humilitat, participació…
• Fer cas de la dita evangèlica: “pels seus fruits els coneixereu “. Fixar-nos en els fets, i no tant en el que diuen, en els paraules

DIÀLEG DEL SOPAR TERTÚLIA DE JUSTÍCIA I PAU A GIRONA                                        Constatacions

• Observem que forces dones dels nostres entorns són més sensibles o expressen més i recorden cada dia el dolor infringit al poblem als presos, als exiliats, a les seves famílies…
• A Europa també hi ha cada cop més decantació de democràcies vers formes autoritàries de govern, partits neo-conservadors, ultres…
• Quan estem amb altres persones companys de feina, amics, amigues, veïns, veïnes que pensen diferent ens respectem, callem, sabem que ens podem enfrontar si parlem
• Això també passa amb Justícia i Pau d’ espanya, en congregacions religioses, capellans, entre catalans i zones de les Espanyes…
• Però també tenim l’experiència que amb algun/es que pensen diferent hem avançat en el diàleg i en podem parlar amb tolerància, anant a fons, sobre to si compartim sentiments, i com vivim tot aquests fets…
• De fet hi ha estats que no són nacions (Andorra, Mònaco…). De fet un conjunt de població que vulgui tenir l’instrument de l’ Estat, independentment de nacionalismes, i de ser nació o de tenir consciència de nació, el pot reivindicar i treballar per obtenir-lo

Diverses observacions d’anàlisis del moment que passem ara

• Hem estat massa ingenus davant la “possible segura” repressió policial, judicial, l’arbitrarietat de la justícia
• L’ estat espanyol (el seu nucli constituït d’alts funcionaris, militars, grans empresaris, gran banca, autoritats policials, de la guàrdia civil jutges, eclesiàstics…, que tenen l’aparell de l’ estat segrestat des de fa anys, per unes mateixes famílies) ha mostrar altera vegada la seva cara més dura.
• El moviment d’emancipació nacional i el d’emancipació social
• Són diferents: diversos continguts, ritmes, subjectes, història…
• Però, no es poden separar. Hi ha grups polítics i socials que els separen per prioritzar un o altre.
• Però tampoc no es poden confondre, no es poden fusionar un en l’altre, diluir un en l’altre, com alguns grups polítics i socials fan.
• De fet estan vinculats: quan s’ha avançat en sobirania ha repercutit en millores socials a Catalunya.
• En política és necessària l’emoció, la passió i també la racionalitat. Necessitem equilibri entre les dues energies i dialogar per expressar el que sentim, el que vivim i psoar4-hi ordre, raó, tocar de peus a terra, i seguir actuant..
• Preguntes que ens fem?
  • Hem perdut valors després del 1 d’ octubre?. Tot te alts i baixos, Han aparegut però els CDR , moviment molt interessant que va més enllà de la qüestió independentista i està creant espais de nou esperit comunitari en les poblacions…
  • De què serveix dialogar?. Ens cal parlar, per expressar el que sentim
  • Serveixen tantes manifestacions, que de moment t no han produït canvis, sinó més aviat dolor?. Quins altres recursos reivindicatius d’acció hauríem d’emprar, ja que els tradicionals veiem que no acaben de donar resultat?: hi ha els xarxes socials, però…

 Per a comprendre el que vivim…

• A Catalunya podem partir de que hi ha:
• Una ànima “cristiana” . De fet en les diferents posicions polítiques independentistes o no h han cristians, i alguns explícitament declarats.
• Una ànima “anarquista” (anti-estatal, individualista, no-violenta, i d’apoderament del poble, mostrada en el1 d’octubre, manifestacions, CDR…) que tant la podem trobar en la petita burgesia (PDeCat), com en els arrels i actualitat d’ ERC, i en la CUP (trotskistes, nacionalistes d’esquerres, anarquistes…)
• A les Espanyes tenen diferents reptes:

1. Monarquia o república?
2. La qüestió territorial: Catalunya, Euskadi, Galicia, país Valencià, Balears, Andalusia…
3. Crisi de la democràcia/desenvolupament vers una democràcia més participativa
4. Els governs, siguin del signe que siguin, no solucionen els dos grans problemes:

• La desigualtat, abisme entre uns pocs rics i eixamplament de al pobresa
• La degradació de la natura
• Això provoca desencís envers els polítics, governs, partits i la recerca de nous moviments sociopolítics que canalitzin la impotència, la voluntat de canvi… (15-M, moviments nacionalistes, sobiranistes, feminisme, pacifisme, ecologisme…)
• A Europa, hi ha (menys en forces països el repte 1) tots es altres reptes i el 2)el trobem a Còrsega, Flandes, Escòcia, Gal·les, i en altres indrets el que planteja quina Europa volem: Federal? Confederal,? Dels Grans estats? De els nacions?. Se’n parla poc. I Catalunya està a l’avantguarda d’una manera d’entendre Europa.
• El repte 3) i el 4) els trobem a tot el món.
• Ens trobem tots en un procés personal i col·lectiu (i per tant en diferents ritmes, moments, experiències, històries…) de consciència sociopolítica i sobiranista catalana, que no ha acanat. Tost coneixem persones que segons el que va passant, segons la participació en actes, manifestacions han canviat de posició.
• De fet, alguns analistes han dit que el moviment d’emancipació nacional català ha anat “trinxant “ els partits, tots han passat o passen els seves crisis, i hi ha processos de substitució política en les persones, dissolucions de partits, fundacions de nous agents polítics, fusions, canvis d’estratègies, etc…

 Re-lectures evangèliques

• Jesús davant de les 613 lleis jueves, hi prioritzava les necessitats (de salut, d’esperança, compassió, consol…) de les persones sobre tot dels més vulnerables. Es va saltar el sàbat, el temple (puntals del judaisme), i proclamar la única Llei (més que llei, capacitat gravada en el cor) de l’amor.
• Els primers cristians també es van saltar les lleis de veneració a l’emperador i alguns en resultaren màrtirs.
• Estem en els Misteris de dolor, després dels de goig (sentència de l’ estatut, manifestacions, 11 de setembre…, fins la repressió del 1 d’octubre que comença el dolor). Els Misteris de dolor a més de patir presó, repressió, acusacions, calumnies, mentires, exili en algunes persones i les seves famílies, i en tot el poble, es pateix perquè estem en la foscor del túnel, en la incertesa, sensació de fracàs, d’haver caigut en ingenuïtats, errors, no sabem quan s’acaben…. Vindran els de glòria, que apunten, germen, d’alguna manera en els judicis internacionals, en la resistència i constància del poble…
• El Misteri de la iniquitat és molt potent: el mal en els negocis de les armes, en les grans multinacionals, en la gran banca, en els autoritarismes governamentals, dictadures, repressions, fonamentalismes religiosos, que produeixen fam, set, guerres, migracions, morts, malalties…
• L’ Amor als enemics, als que pensen diferents, els que s’oposen a la nostra actuació , ens comporta:
• Preguntar-nos per que tal persona, tal posició, se m’oposa, reacciona així? Què li pot passar? Quines pors té? Intentar posar-se a la pell de l’altre, i comprendre la seva psicologia, història…
• Preguntar-se què hi ha de mal en mi, d’enemic, d’aquella part insana en mi, que em desagrada, que odio, lews pors, angoixes que tinc…, i que me la reflecteix tal persona, tal grup, tal partit, tal posicionament, tals paraules…
• Es tractaria d’estimar també aquella part insana, fosca meva, i potser podré descobrir la part sana de l’altre –opositor i dialogar, comprendre…
• Llegir l’ Apocalipsis, llibre escrit de forma simbòlica per expressar la ràbia, el desencant, la impotència , el creixement en la fe pasqual, les actituds, les accions, el sentiments, les conviccions…,dels primers cristians i cristianes, davant d’un imperi romà persecutor, repressiu, misteri de la iniquitat…
• Llegir els deixebles d’ Emmaús
• partint de que els dos deixebles estaven desencantats tant de Jesús (sentenciat a mort i s’ha acabat la seva obra) cm del judaisme (les autoritats jueves l’han condemnat) i volen retornar als deus pre-jueus
• el personatge narratiu posat per Lluc com Jesús els exposa el que deien ja les Escriptures: els avantpassats. Ens cal escoltar la gent gran la nostra història de lluites i repressions…
• ens cal comprendre la pasqua, cal passar pel “dolor” per arribar a la “glòria” i així sempre ens costa molt.
• En el compartir el pa, la vida, la conversa, ‘amistat, la fe, ens trobarem com els d’ Emmaús, anirem encertant de nou el camí…

Què podem fer?

• Estem força desemparats davant d’un estat tant potent i repressiu, autoritari…
• La Internacionalització del “procés “. Acudir als tribunals internacionals: són lents però aniran fent la seva feina. Donar a conèixer el que passa a Catalunya.
• Ens cal la tasca dels psicòlegs per auto-comprendre’ns, eixamplar energies, refer-se, reanimar-nos, …
• Ens cal reflexió, silenci interior, treballar la interioritat, la comunicació no-violenta…
• Obrir espais de diàleg amb persones i col·lectius de diferents posicions polítiques com han fet els jesuïtes, i altres instàncies…
• Mirar de respectar-nos, ser tolerants, no perdre els amistats, ser prudents…
• Avançar en:
  • distingir legalitat del que és just
  • el servei als altres, al poble
  • la no-violència
  • la maduresa de la fe. Tot això que vivim ens ajuda a caixer en la fe, aprofundir-la, compartir-la, alimentar-la…

quim cervera, 20-22 juny 2018

 

MANERES DE LLEGIR L’EVANGELI

Hi ha moltes maneres i legitimes de llegir l’evangeli. En la lectura   interpretació hi influeix sobre tot la nostra psicologia, i la nostra cultura ambiental. Per suposat també, el moment personal, i col·lectiu que vivim, les nostres afeccions, opcions en la vida, l’educació rebuda, els mestres que hem tingut en llegir els evangelis, la classe i ètnia a la que pertanyem, la família, les amistats, els grups i associacions del que hem participat o participem, els estudis fets, experiències en la història de la nostra vida, etc.

Tenim tendència, si en especial els capellans, a fer una lectura forà moral o ètica dels evangelis. És a dir cerquem trobar en l’evangeli allò que caldria fer i el que cèdria evitar per comportar-nos tal com cal, per actuar segons els seguiment de Jesús. Sabem que l’evangeli només proposa una llei que no és llei: estimar, però sovint, massa sovint, ens deixem portar per la nostra necessitat de seguir lleis, que ens donen seguretat en el nostre actuar quotidià.

L’evangeli és una proposta de vida, de felicitat, un camí, un estar al costat d’una comunitat que al llarg dels segles ha intentat seguir Jesús. És clar que hi ha a l’evangeli, exhortacions, orientacions, que són de to ètic. Ens fixem en el que ens demana, ens exigeix. Ara bé, fonamentalment, tot el que llegim a l’evangeli, mestre de vida i de saviesa, ens mostra moments diferents que vivim en la nostra vida, amb el que ens podem identificar (amb situacions, amb persones…).

Posaré l’exemple del que està passant a l’hora de llegir l’evangeli en relació als fets que van ocorrent en el moviment d’emancipació nacional català avui dia, i els posicionaments i sentiments diversos que produeixen en les persones i grups de cristians.

Tant si s’és independentista, federalista, confederalista, autonomista o centralista han aparegut  diferents interpretacions de l’evangeli, que volen copsar el que ens diu sobre el nacionalisme, si Jesús era nacionalista o no. Es pretén trobar a l’evangeli resposta al com hauríem d’actuar davant dels fets actuals a Catalunya. Fins i tot es cerca en la Doctrina Social de l’església (en principi fonamentada en els evangelis) justificació dels drets nacionals, d’autodeterminació, o no. No em sembla malament i crec que cal fer-ho, però no em sembla completa, la lectura que es fa evangèlica. Penso que es pot anar més a fons i fer-se altres preguntes que van mes enllà del qüestionar-se sobre el què ens diu l’evangeli sobre tal fet o tal posicionament i sobre el que cal fer. Per a mi una pregunta molt interessant és: com viure la meva fe, el meu seguiment de Jesús, dins del posicionament, sentiments i desigs que tinc com a català (sigui d’una tendència o d’una altra). En què m’identifico del que llegeixo en l’evangeli?.

No es tracta tant que em senti culpable o justificat, malament o be, com jutjat per l’evangeli. Es tracta de que dins del meu posicionament, cada cristià i cristiana el seu,  sàpiga descobrir la “bondat” que té, les qualitats, i que se m’obrin portes envers els altres que pensen diferents, sense voler-los canviar i acceptar i reconèixer que també viuen l’evangeli. A partir d’aquí sí que pot ser que hi hagi aspectes de la meva postura que caldrà canviar, o purificar, però sobre tot anar més enllà, aprofundir-la, compatir-la, extreure’n el suc evangèlic.

quim cervera, 1 d’abril del 20918, dia de Pasqua

 

 

Jesús i la filla de Jaïr. Estudi d’ Evangeli de Lluc 8, 40-42.49-56

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 45 El Vi de l’ Alegria Pas de Mort a Vida. Data: 22 de gener del 2018

Estudi d’ Evangeli Setmanal

Text: Lluc 8, 40-42.49-56 Texts paral·lels: Mateu 9, 18-19.23-26 i Marc 5, 21-24. 35-43 40I, en tornar Jesús, el rebé la multitud, puix tots s’estaven esperant-lo. 41I heus aquí que vingué un home, de nom Jaïr, i aquest era cap de la sinagoga, i, caient als peus de Jesús, el pregava d’entrar a casa, 42per tal com tenia una filla única, d’uns dotze anys, i aquesta s’estava morint. I, en anar-hi ell, les multituds l’oprimien…. 49Encara ell parlava, de casa del cap de la sinagoga ve un a dir: La teva filla és morta, no amoïnis més el Mestre. 50I Jesús, havent sentit això, li digué: No temis; solament creu, i es salvarà. 51I, arribat a la casa, no deixa entrar ningú amb ell, sinó Pere i Joan i Jaume i el pare de la noia i la mare. 52I la ploraven tots, i en feien plany. I ell digué: No ploreu, puix no és pas morta, sinó que dorm. 53I es reien d’ell, sabent que era morta. 54I ell, agafant-li la mà, en alta veu digué: Noia, alça’t. 55I l’esperit li tornà, i s’alçà tot seguit; i ordenà que li donessin menjar. 56I foren presos d’estupor els seus pares; i ell els manà de no dir a ningú el que s’era esdevingut.

1. Què diu el text?

a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva? ·         Travessar el llac, anar a l’altra riba, és anar caminant vers la nova comunitat, el nou Israel, la construcció (o re-construcció) de la comunitat profètica, anunciadora de bones noticies de vida, superant els impediments (les aigües revoltades). ·         El text pot mostrar més o menys amagadament les ganes dels primers cristians d’aconseguir que els caps de les sinagogues, les autoritats jueves i darrera d’ells tota la comunitat jueva, seguissin a Jesús. No va ser així. ·         També vol mostrar lla confiança com actitud fonamental del cristià/na, contrària a la por. ·         Igualment sembla que posa l’accent en la creença en la Vida per sempre en comunió amb el Pare. ·         Invita a les comunitats cristianes (la casa) a alçar-se a, a nos animar-se, a fer camí, a donar via, a servir als altres.

b. Què ens diu de Jesús? Les multituds seguien Jesús. Ell segueix una dinàmica del grupet més íntim de tres, de grup dels 12, del grup més ampli dels 72 (6X12), i de la multitud. I té una pedagogia per cada grup. És un home bo, esperat. La filla de Jaïr es mora. Jesús no pot estar a tot arreu: té limitacions, i amb el temps d’estar amb la dona que perd sang, es mora la nena. Però dóna ànims a Jaïr i l’invita a tenir confiança en la Via i a perdre la por, en especial la por a la mort. Jesús repeteix el no tenir por ( és a dir tenir confiança, creure…com havia dit a la dona que perdia sang). Jesús té una altra visió sobre el que li passa a la nena: la mort és una dormició ja que hi ha una Vida amb Déu plena i definitiva. Jesús agafa de la Mà a la filla de Jaïr: hi té un contacte directe, personal, reconeixedor…afectuós…Realitza un gest de misericòrdia (té cor pels miserables). Fa un acte ben senzill enmig de poques persones, en la intimitat, mostrant com l’extraordinari té lloc dins de l’ordinari. Jesús restaura les funcions vitals tant de l’hemorroisa (que li concedeix la normalització del seu cicle menstrual, no refusa el seu cos, la seva sexualitat, i l’allibera de la mentalitat de la impuresa i per tant de la marginació social i religiosa  del menyspreu de Déu) com de la filla de Jaïr que li retorna totes les energies vitals. Jesús demana a la noia que s’alci (sovint Jesús demana a altres malalts que caminin, que s’alcin…). Alçar-se, el caminar és signe de Vida, de seguir en la vida, de fer camí, no està aturat, afrontar les circumstàncies que vinguin, no defallir, de ser lliure, de tenir un lloc digne com a dona en la societat tant patriarcal on les dones estaven submises i no eren  ningú.  I per tot això necessitava de la mà de Jesús. Com nosaltres tampoc no  ho fem per un mateix… Jesús  torna l’esperit de vida, d’amor, de capacitat d’estimar, i de ser estimada…, a la noia. Procura que torni a tenir gust per la vida, per  una vida sana, plena, per ser una dona, no passiva. La invita a relacionar-se, a comunicar-se, a estimar, a sentir-se bé amb ella mateixa i amb els altres, a alimentar-se de les relacions humanes que li donen vida, felicitat, companyia…L’exhorta a passar de la infància (que mora) a la vida madura, a la comunitat dels adults. Jesús es preocupa  de totes els dones, que estaven ben ignorades, sense cap distinció, de tota edat  condició. Jesús fa notar la relació entre malaltia, mort i els mals profunds de la condició humana: egoismes, odis, enveges, venjances, injustícies, orgulls, manques d’estimació…I cal curar-ho tot, tot està vinculat. La desorientació en la vida no seguir el camí pel qual hem estat creats, ens pot portar a “ser morts en vida”, a perdre’ns, a la infelicitat, i això ens pot provocar desànims, angoixes, ansietats, malalties… Jesús a través de la curació mostra la seva capacitat d’estimar profunda, la dedicació a la persona integral, les ganes d’alliberar de tot mal i així mostrar que Déu és Amor. Ens indica el camí per set germans, ens mostra la veritat de la nostra petitesa i grandesa. Ens dóna la seva Vida per tal que tinguem Vida. Jesús ens invita a la fe, al seguiment, a la confiança, a l’adhesió a la comunitat divina i als altres. Jesús els recomana de no dir res per no tenir problemes i perquè la gent no l’interpreti malament: Ell no ha vingut a fer espectacles, no és un Messies triomfant, sinó Aquell que es fa proper, pròxim per atendre a les persones que ho necessiten, com aquests dos casos…

2. Què em diu a mi, el text? La gent esperava Jesús. Desitjaven veure´l, hi trobaven un home bo, amb esperança, amb gests i paraules que anaven per ells… Un cap de la sinagoga era un personatge important i que es posi als peus de Jesús significa actitud d’humilitat, de reconeixement, de cercar el bé de la filla, i passar per sobre de la seva categoria social i religiosa… Tenir una filla única i que se´t mori és que et quedes sense fills (la descendència pels jueus era molt important ). Aquest home està patint molt. La nena té 12 anys: esta en l’edat de l’adolescència, de la fertilitat, està en un temps de vida plena, en creixement. El 12 és número simbòlic (Israel té 12 tribus, el nou Israel, la nova comunitat que crea Jesús, els 12 apòstols; el 12 és 1: origen de Déu Pare de tot; el 2 és signe de l’amor,  dels sentiments, és la segona persona de la comunitat divina: Jesucrist i 1+2,sumen 3: que vol dir: raó, enteniment, i es refereix a la tercera persona de la comunitat divina: l’ Esperit Sant). La dona que té pèrdues de sang, que és un relat que està enmig d’aquest de la filla de Jaïr, fa també 12 anys que te aquesta malaltia. Tant la dona com la noia poden representar a totes les dones, a tota la humanitat. La casa pot significar l’església, o qualsevol comunitat cristiana i per tant torna a recordar que la nena pot significar Israel, l’Església (Nou Israel). A la casa sols hi entren els íntims, els caps de l’Església, i el pare i la mare. El plorar i el plany era i ha estat una tradició antiga quan es moria algú. Es burlen de Jesús, com després a la creu, no confien en Ell suficientment. No entenen… El fet de menjar és signe de que la noia està viva: el poble de Déu ha de menjar de l´aliment de la vida i la guarició que rep del Crist. Els pares encara tenen por, els falta més confiança.

3. On es realitza aquest text avui?

a. En el meu entorn proper ·         Com Jesús hi ha persones en els nostres entorns que es desviuen pels altres, que ens alliberen d’esquemes tancats, que ens inviten a viure més plenament, que aprenem d’ells  a viure amb més pau, amb més madureses, i plenitud, que ens acompanyen perquè seguim en el camí, per tal que ens alcem i no defallim. A tots i a totes cal domar-los-hi gràcies. ·         També ens trobem amb persones que no tenen ganes de viure, que estan desanimats, que són com “morts en vida” (a nosaltres també ens passa en diferents moments de la nostra vida) i ens criden a estar al seu costat, per donar-los sentit al viure, per col·laborar en despertar-los a la dignitat, a la llibertat, a la germanor, a l’acció, i sortir de la passivitat, de la incomunicació, del tancament a casa, de la submissió.

b. En la societat ·          Cal desemmascarar les propostes de felicitat falses que pretenen ser universals però que ens enganyen i produeixen en nosaltres sensacions de fracàs i de frustració, ·         Cal desemmascarar tots els venedors de falses il·lusions (de diners, de poder, de prestigi o fama, d’espectacle i de sensacionalisme), d’esperances segures, de solucions fàcils… ·         Cal que detectem els explotadors de les necessitats dels altres (de la necessitat de menjar, de vivenda, de viure, de relacionar-se, de comunicar-se, de fer festa, d’aprendre, d’expressar-se…) que són satisfetes falsament i que enriqueixen a uns pocs. ·         Cal que ajudem a recuperar el nostre lloc en la societat, sobre tot als que “no tenen lloc”: refugiats, immigrants, malalts mentals, drogoaddictes, prostitutes, infants i gent gran abandonats, persones soles,…

c. En l’església ·         L’Església i es comunitats cristianes han de ser les primeres en no menysprear ningú, ni discriminar, ni marginar… ·         Han de ser les primeres en ser font de vida, en ser casa de tothom, en oferir recolzament, acompanyament, atenció, espais per comunicar.se, per crear vida, on tothom s’hi trobi bé, sobre tot els més exclosos i vulnerables.

Preguntes per la reflexió personal o en grup 1ª ¿Quins personatges surten en aquest relat? 2ª ¿Quina actitud adopta Jaïr debat de Jesús? 3ª ¿Quina actitud adopten els altres davant de Jesús? 4ª ¿Quina actitud adopta Jesús respecte a la filla de Jaïr? 5ª  I els altres, ¿quina actitud adopten davant de la noia? 6ª  ¿Quins canvis s’han produït en Jaïr des del principi del text al final? 7ª  ¿Quins canvis s’han produït en els deixebles, la multitud,…? 8ª ¿ Què em suggereix a mi el text? ¿A quins canvis m’invita? 9ª ¿ On veig que el text es realitza avui dia en els meus entorns humans?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Estimar els enemics sociopolítics

El “procés” d’emancipació nacional catalana, com tots els moviments socials, ens ha mostrat, de forma més clara, quins són els nostres enemics. Empreses, institucions, entats, partits polítics, s’han anat descarant per revelar la seva contrària posició a l’emancipació nacional catalana. A la vegada han indicat quins són els seus veritables interessos, econòmics, polítics i culturals.

Com a cristià haig d’estimar aquests enemics. L’evangeli ho afirma clarament: “estimeu els vostres enemics” (Mateu 5,43-48). Els cristians que estem mobilitzats pel procés d’alliberament nacional, hem d’estimar aquests enemics. L’evangeli reconeix que hi ha enemics. No els hi nega la seva identitat, ni suavitza el seu nom. Per tant, podem agrair a la situació actual que hagi arribat a un punt en què podem reconèixer bé els enemics. Si no els reconeixem, no els podem estimar. Hem de saber qui són.

Actualment els enemics de l’independentisme són:

• els aparells de l’ Estat espanyol: el govern actual i sobre tot el sistema judicial (en especial el Tribunal Constitucional i altres Audiències) i el sistema coercitiu i policial.
• Els partits polítics: PP, PSOE i Ciutadans
• Una bona part de la gran Banca i del món de les assegurances, com són: Caixa-Bank, Banc de Sabadell, Catalana d’ Occidente i altres.
• Grans empreses al voltant de Foment de Treball i de la CEOE.
• El Rei o millor dit, La Monarquia seguint la seva tradició borbònica centralista.
• La Unió Europea, o millor dit el Club dels Grans Estats de la Unió Europea.
• Moviments socials com Societat Civil i altres entitats afins.
• Grups ultradretans i feixistes.
• I en el fons del fons, les oligarquies dels grans poders econòmics i financers, catalans, espanyols, europeus i mundials.

Segurament me’n deixo.

Com ho hem de fer per estimar tots aquests enemics?

En primer lloc hem de distingir entitats de persones. És curiós com la “dreta política” centra l’atenció en tot el que estem vivint avui a Catalunya i a España (i així és normalment), en qüestions de comportaments o actituds personals. Els causants del que passa a Catalunya, afirma la dreta política, són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I per altra banda des de Catalunya, alguns sectors dretans ho centren en Mariano Rajoy i altres personatges de l’aparell de l’ Estat. La tradició de les esquerres es centrar l’atenció en el poble, i en els moviments socials, en els col·lectius, que dinamitzen el poble. L’anàlisi sociopolítica de l’esquerra no es fixa tant en les accions de les persones, sinó en les dels aparells dels estats, de les institucions, de les estructures econòmiques, polítiques, i culturals, i en els moviments que les recolzen o s´hi oposen proposant-hi alternatives. Crec que és una bona forma de distingir “dreta” i “esquerra” segons on es posa la “diana” de la anàlisi de les situacions polítiques. Dit això, quan parlem d’enemics des de l’esquerra, no hi col·loquem persones, sinó entitats i moviments. I com a cristians “d’esquerres”, per tant, hem de seguir tractant a les persones que representen o participen de tals entitats i moviments com estimables, respectant-les, i mirant-les a la cara com a germans i germanes, si és que hi tenim un tracte directe. Ens podem trobar, i de fet tots ens hi trobem, amb familiars i amics que no són independentistes i que veuen el present i futur de Catalunya, amb una altra perspectiva i participen més o menys activament en projectes pel país, diferents del nostre. La familiaritat, el parentesc, l’amistat passa per sobre de la diferència d’anàlisi, diagnòstics, criteris, plantejaments i propostes polítiques. I encara que ens costi, hem de procurar que així sigui. És una proba, i un bon exercici, de fet es dóna, i mostra la maduresa de molta gent del nostre poble, que sap seguir relacionant-se bé, fins i tot amb més intensitat afectiva, i mostrant-la explícitament, en aquests temps complicats. Són temps que ens permeten precisament anar a fons, i valorar el que és més important en la vida: la relació humana interpersonal afectuosa, de donar-nos vida els uns als altres i servir-nos de debò les necessitats que tenim, per seguir el camí de felicitat al que estem cridats, Per això, per nosaltres cristians independentistes d’esquerres, aquestes persones que pensen i actuen diferent no són “enemics”, són els parents i amics de sempre, que en el debat polític ens anem coneixent més i ens ajudem per ser més persones i lliures, esmenant-nos, corregint-nos fraternalment per variar si convé, alguns dels nostres pensaments, o mirades de la realitat o actituds, i reconèixer errors.

En segon lloc, fins i tot, si ens trobem amb alguna persona que d’una manera consolidada, permanent i clara pertany a alguna de les entitats abans esmentades com enemics, i es troba amb una necessitat d’ajuda, la nostra sensibilitat humana (i si no ens és espontània, ens hi estimularà la nostra fe cristiana, d’imitar al “Bon Samarità”) ens llançarà a ajudar  aquella persona, veient-hi un germà o germana. De fet l’evangeli no ens diu que els enemics els convertim amb amics quotidians, i hi tinguem una relació íntima de confiança.

En tercer lloc quan parlem d’enemics, ens podem referir al que diu el sociòleg Andrea Baravelli. Per ell “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:

1. Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
2. Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com enemic irreductible i perillós.
3. Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, perillaria de girar-se contra ells.

El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d´”enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s EEUU construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Irak, Iran…). Els partits, associacions i institucions, en èpoques de profunda canvis “construeixen “ l´”enemic” en un altre partit, associació o  institució. En el cas actual català per exemple l’”enemic” potser l’altre govern, un altre partit que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys de “centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un “enemic” també per identificar el nacionalisme espanyol. El govern de l’ Estat Espanyol “ha construït l’enemic”, Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, govern de Catalunya, Mossos d’ Esquadra, etc., per identificar-se, cohesionar-se i justificar-se i potser amagar “algunes vergonyes” o incapacitats per resoldre els grans problemes socials , econòmics, culturals i polítics del país. De fet el PP ja va anar construint des de fa anys aquest “enemic” (catalanofòbia) que li dóna vots (i sembla ser que no solament al PP) quan va recollir signatures contra l’ Estatut de Catalunya. També es pot dir que el govern de Catalunya ha fet el mateix amb el govern Espanyol, el Tribunal Constitucional, la policia, el sistema judicial i els partits polítics que el recolzen, ara en l’aplicació de l’article155 de la Constitució, però al meu entendre, en desigualtat de condicions, de menys recursos que els que té l’ Estat Espanyol i amb un moviment pacífic, fort, permanent i continuat, al darrera.

De fet en totes aquests construccions socials de la realitat (ideologies) hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot a negar la veu als altres. En canvi les posicions més obertes, són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.

I què fem amb els enemics econòmics, polítics, els causants de les grans injustícies del món, els que produeixen quantitats immenses de víctimes innocents?. Treballar per unes estructures socials (econòmiques, polítiques  culturals) més justes, més alliberades i més a favor dels més necessitats del planeta ens demana bones i encertades anàlisis, aliances adequades, intel·ligència, “mà esquerra”, prudència, determinació, fortalesa, perseverança i coratge (que ve de “cor”: raó i sentiment bondadós). Cal acceptar que la voluntat activa de transformació social, ens comporta i comportarà enemics i persecució (així ens ho recorda l’evangeli, també). Seguint el Mestre, davant dels enemics, la millor actitud és la no-violenta, la pau, l’entrega al servei del poble que estimes. De fet, aquesta ha estat, reiteradament, no sols la proclama dels nostres líders en les manifestacions per la independència, sinó que ha estat la forma generalitzada d’actuació de tothom. Possiblement, el transfons cristià pacífic, i la influència de les espiritualitats orientals (budisme, hinduisme, Gandhi i altres mestres) hi ha jugat un paper molt important. Aquest fet ens mostra com les religions, les conviccions i les espiritualitats transformen el cor i la ment, i a la vegada són motor de canvi en favor dels més necessitats, i en favor del poble. “Aquesta és una de les tasques de la mística: augmentar la percepció de la realitat  (…mirar i escoltar amb més finor i compassió el dolor del món, per ser més lúcids enfront des brutals abusos que es cometen contra els petits, per afermar el sentit de justícia i fraternitat…) per col·laborar en la seva transformació

I fer avançar la utopia social”: Xavier Melloni, a l’ Annex: “La Mística, (Ou)-Topos del Diàleg Interreligiós”, del llibre coordinat per Francesc Torradeflot: “Mística i diàleg interreligiós”. Editorial Fragmenta Barcelona. Desembre 2007.

En quart lloc ens cal tenir en compte “l’enemic personal intern”. Nosaltres mateixos a vegades ens presentem com els nostres mateixos enemics. Els nostres parents, familiars, amics, companys, veïns, i les mateixes entitats, moviments, aparells estatals, sovint ens poden fer de mirall, sobretot si es produeix algun conflicte, ja que allò que “odiem”, “menyspreem”, “no suportem”, “ens fereix” o “fa mal” de l´altre, és allò que odiem, menyspreem, no suportem, no ens acceptem de nosaltres mateixos. A vegades l’altre que se’ ns presenta, o el “creem” com “enemic” amb les seves pors, agressivitats, exigències, ens ajuden a mostrar les nostres fragilitats, les nostres pors, agressivitats, allò que ens costa d´acceptar de nosaltres…

Jesús segurament ja va copsar, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana,  que en “l´enemic” ens hi reflectim nosaltres, que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals. ¿No deu ser que Jesús quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruim” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant?. ¿No deu ser que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?

L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al que hem assignat el “rol” d´enemic. Però és un germà nostre, sobre tot quan es refereix a una persona. Sempre ens ho hem de preguntar.

En cinquè lloc. A l’Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d’aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen?. És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal?. Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra» (Lluc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió?. Certament no s’hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Joan 18,22-23). Com va dir el Peret (“al cel sia”) en una entrevista a la televisió: “als meus fills i nets els hi dic que parar l’altra alta, és mot savi per part de Jesús, ja té dues avantatges: primera, no rebre la bufetada en la mateixa galta, perquè et faria el doble de mal. I segona, és la forma de frenar l’escalada de la violència que sempre va a més”.

Si seguim llegint els següents versets de Mateu 5,43-48,podem veure i escoltar:

A Mateu 5,44: “Pregueu pels qui us persegueixen”. La pregària ens ajuda a situar-nos, a analitzar bé, a conèixer-nos, calmar-nos, a discernir, i a atinar en l´estimació.

A Mateu 5,45 a : Perquè “sigueu fills del vostre Pare del cel”: Si intentem imitar-lo serem rostres, fills semblants, imatges, icones del Déu-Amor. Es tracta de posar en joc totes les nostres possibilitats, totes les nostres parts sanes, qualitats en servei dels altres.

A Mateu 5,45 b: “Que fa brillar el sol damunt de bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. El Déu-Amor tracta tothom per igual, sense discriminacions. El camí de la vida en la bondat i l´amor, no és un mèrit nostre, és un regal que fa Déu a tots.

A Mateu 5,46-47: “Que si estimeu els qui us estimen quina recompensa us guanyeu?  I si saludeu els vostres germans…Fan el mateix els pagans”. És una distinció bàsica del seguidor del Crist.

A Mateu 5, 48: “Sigueu doncs perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”: Jesús sap que som limitats i imperfectes i per tant no ens exigeix la perfecció. Ens hi encamina, ens demana sentiments, actituds i accions possibles, ens proposa un camí, una utopia. Ell ens mostra el seu desig la seva esperança. Estimar  és un do de Déu. I Ell en el Misteri de Vida i d’ Amor insondable compta que nosaltres comptem amb la seva companyia, viscuda en la companyia dels altres (importància de la família, de les amistats, de la comunitat).

En l´eucaristia, unint-nos al Jesús viu, intentem, (se’ns proposa, se’ns invita) estimar tothom com Ell ens ha estimat. Ell ens ha reconciliat, quan encara érem enemics del Déu-Amor, ens ha concedit i regalat el canvi i ens ha fet de la seva família, fills /es i germans/es perquè tractem als altres, tots, com a  germans/es.

En totes les religions hi ha una màxima d’or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l’únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lluc 6,31). Aquesta regla d’or és el fonament de tota la moral.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República C

Joan 21,15-19

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 42 El Vi de l’ Alegria Pas de Mort a Vida.     Data: 30 octubre 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal

Text: Joan 21,15-19 : Jesús i Pere   15 Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:–Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests? Ell li respongué:–Sí, Senyor, tu saps que t’estimo. Jesús li diu:–Pastura els meus anyells. 16 Per segona vegada li pregunta:–Simó, fill de Joan, m’estimes? Ell li respon:–Sí, Senyor, tu saps que t’estimo. Jesús li diu:–Pastura les meves ovelles. 17 Li pregunta Jesús per tercera vegada:–Simó, fill de Joan, m’estimes?. Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li respongué:–Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo. Li diu Jesús:–Pastura les meves ovelles. 18 T’ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols. 19 Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús va afegir:–Segueix-me.

1. Què diu el text?

a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva? ·         El capítol 21 de l’evangeli de Joan, que és un apèndix a l’obra, ens situa en la vida de la comunitat de després de Pasqua.   ·         El text remarca la figura de Pere, reconeixent així la seva funció d’autoritat de referència, de responsabilitat en el si de les comunitats cristianes primitives.   ·         El capítol 21, presenta el “deixeble estimat” (que no està clar que fos Joan) com a model de la fe de la comunitat cristiana i com autor del quart evangeli.   ·         La responsabilitat principal de Pere és estimar seguir Jesús, i pasturar les ovelles. Tot va junt, no es pot separar una actitud de l’altra, i és la base de les comunitats cristianes, i el que ha de definir la identitat i missió de tot cristià i cristiana.   ·         Pasturar els ovelles, és el que va fer Jesús (el Bon Pastor, que no enganya, estima, alimenta: Joan 10), tenir cura dels altres, i sobre tot dels més petits, menyspreats per la societat, per la sinagoga, i pel tipus de Déu que transmetien les autoritats jueves.   ·         Possiblement a les primeres comunitats cristianes (a alguns sectors de les  mateixes), reflectida en al figura de Pere els hi costava entendre i acceptar que seguir a Jesús era donar la vida fins al final, per amor als altres (Joan 14,34-35). Per això l’evangelista ho vol remarcar en aquest text. Potser encara no entenien quin tipus de Messies era Jesús, no triomfant, sense poder…(Pere no entén la humiliació de que Jesús li renti els peus, feina de criats: Joan 13,6-9).   ·         Per tant el text expressa el procés de Pere en el seguiment del Senyor, i el procés (que té els seus passos, ritmes, alts i baixos, anades i vingudes de tot procés) de cada cristià/na. Pere  pren l’encàrrec de Jesús seriosament i abandona el desig de destacar sobre els altres, de ser el primer, de tenir ambicions triomfalistes, de possessionar els altres o de dominar, i passa a un altre estil, que és el de donar la seva vida com resta anunciat al final del text. I donar la vida sobre tot als més dèbils, als que no saben, als que no tenen poder…, i posar-se al seu servei (“rentar-los els peus”)   ·         Cal recordar que la paraula: “Pastor” s’emprava en l’ Antic Testament per referir-se als responsables de l’administració i govern. Jesús canvia el seu sentit, ja que se l’aplica a Ell, i significant que dona vida a les “ovelles” fins a entregar totalment  la vida. Les “ovelles o anyells” són tots el éssers humans, als que va adreçat el seu missatge.

b. Què ens diu de Jesús? ·         Jesús uneix l’amor, al seguir-lo, i a l’acció de tenir cura i servir als altres.   ·         Jesús centra el missatge en l’estimar.   ·         Jesús com a bon Mestre i Savi, fa tot un treball pedagògic de canviar la mentalitat dels que pensaven que la solució per als més necessitats vindria d’un poder polític o militar, d’un lideratge superior, autoritari, triomfalista, espectacular.

2. Què em diu a mi, el text? El text té dues parts: 1ª Un diàleg en tres fases entre Jesús i Pere, com recordant  les tres negacions de Pere, (Joan 13,38: 18,17.25.27) i remarcant (o fent remarcar a Pere) la confessió convençuda, l’afirmació d’amor per Jesús i el seguiment, de Pere. Cada fase té tres elements: –Element 1: Pregunta de Jesús: Simó, fill de Joan, M’ESTIMES més que aquests? –Element 2: Resposta de Pere: Sí, Senyor, tu saps (en altres traduccions: “tu saps                        prou bé”) que T’ESTIMO.    –Element 3: Crida-Invitació de Jesús: Pastura els meus anyells, com un signe de l’estimació. És una demanda de Jesús a que s’identifiqui amb Ell, i ho mostri no solament amb paraules o sentiments, sinó amb actes i fets. ·         Matisos de la fase 1: Tal com està descrit, anteriorment ·         Matisos de la fase 2: En comptes d’”anyells”, diu “ovelles” ·         Matisos de la fase 3: o   Hi ha una introducció aclaratòria: “Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’ESTIMAVA” o   I Pere, com mig molest, que li sap greu, però afirmant la saviesa complerta del seu Mestre, li respon: tu ho saps tot; ja ho saps (en altres traduccions: “tu coneixes”) que T’ESTIMO. o   Aquí també en comptes d’”anyells”, diu “ovelles” 2ª Una referència a la vellesa i mort de Pere: ·         “quan eres jove o   “et cenyies tu mateix” o    “i anaves on volies”: es refereix a la primera crida a Pere (en temps de joventut). ·         “però a les teves velleses”: com una nova oportunitat que li ofereix Jesús d’entendre en què consistia estimar i seguir-lo, o és com una darrera crida que es pot referir a la comunió plena amb Jesús, fruit, resultat de l’estimació, i per tant comunió amb el Déu-Amor o   “obriràs els braços” : referència a la crucifixió de Pere per glorificar Déu, resultat del seguiment coherent i fidel de Jesús, que acaba com Ell. Aquesta mort li acaba de donar la veritable autoritat davant la comunitat cristiana: l’entrega com la de Jesús, tenir cura de la comunitat, fins al final. o   “ un altre et cenyirà” : referència a l’època quan esdevenim vells, i al fet que altres són els que decideixen. Pot mostrar la necessitat de relleu en l’autoritat i la responsabilitat, i no acaparar poder, i deixar via lliure a altres, sense intervenir sobre ells. o   “per portar-te allà on no vols”. Es tracta de saber deixar “els càrrecs”, saber jubilar-se, i encara que no hi estiguis d’acord amb algunes de les seves decisions, recolzar les noves generacions. ·         acaba amb una crida, una invitació clau, fonamental, indispensable, totalment vinculada a l’estimació: “segueix-me”, que és com un retorn a la primera crida. El seguiment de Jesús continua en la vida de fe de la comunitat de creients, malgrat l’absència física del Senyor (expressada en el relat de l’Ascensió en altres evangelistes), i de l’absència física de la primera generació que va conèixer directament a Jesús. Pere accepta que la vida està per sobre  de la mort, i l’amor, per sobre del poder.

3. On es realitza aquest text avui?

a. En el meu entorn proper ·         El text ens fa pensar en el canvi de mentalitat, en els girs que sovint hem de fer al llarg de la vida, i canviar instints, actituds, que podrien arribar a fer mal, ja que darrera o dins, més o menys amagat, està present el nostre egoisme, o el nostre complex de superioritat, o la manca de saber aprendre dels altres…   ·         Aquest text ens és una crida al servei, a transformar les ànsies de poder, de domini dels altres, en servir-los, tenir cura dels altres, i deixar-se que tinguin cura de tu.   ·         Es tracta d’estimar i d’acollir bé, i agraït l’amor que ens ofereixen, el regals de vida de cada dia, que provenen de tantes i tantes persones amb les quals ens relacionem.   ·         És bo, doncs, valorar les persones que ho han sabut fer i ho saben fer.

b. En la societat ·         Val la pena valorar els grups, organitzacions, associacions, que sense afanys de poder, o protagonisme , estimen políticament o social, i creen espais de trobada, de reconeixement , d’afecte, de projectes per als més fràgils i exclosos.   ·         Ens cal no ser ingenus, i desconfiar dels poders econòmics i polítics i culturals, com si fossin els “salvadors” del poble.   ·         Ens cal respectar els processos socials amb els seus alts i baixos, i esperar canvis en les persones, en els grups, associacions…, desitjant que es posin al costat de les víctimes de les estructures injustes.

c. En l’església ·         Tant de bo en els nostres comunitats cristianes, anéssim fent passos de passar del poder al servei!!   ·         I tant de bo fos així en tots els nivells de l’església igual , i ens centréssim en l’estimar, i el “pasturatge” o dit amb paraules més senzilles i actuals: tenir cura tendrament dels altres.

Preguntes per la reflexió personal o en grup 1ª   ¿Quin és el nucli del text, es eu missatge?   2ª ¿Per què posa Pere en el centre del diàleg?   3ª ¿ Quins sentiments i actituds em provoca el text?   4ª ¿ M’ajuda a analitzar al què passa en el meu entorn, en la societat…?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

UNA POSSIBLE LECTURA EVANGÈLICA DEL PROCÉS D’EMANCIPACIÓ NACIONAL A CATALUNYA

Fa temps que intento posar ordre a un seguit d’intuïcions i experiències interiors que relacionen la meva fe cristiana amb el procés que estem vivint a Catalunya.

S’han escrit manifestos, reflexions i declaracions, de diversos grups de cristians, capellans, bisbes, comunitats, parròquies i moviments sobre el “procés català”. En la majoria dels casos, són adhesions, suposo que necessàries, a les diferents posicions davant de la qüestió. També han aparegut crítiques a tals posicionaments, normalment pel fet d’establir una “barreja” entre “ política” i “religió”. En general, els escrits que m’han arribat es centren en qüestions ètiques, apel·lant a la “Doctrina social de l’Església” , o a declaracions episcopals o papals, o a la Declaració dels Drets Humans, o altres documents cívico-socials, per donar suport (o no) al referèndum, o /i (o no) la independència  de Catalunya. Força documents també es centren en la denúncia d`unes i altres posicions, en nom de la justícia, la pau, els drets, la democràcia… Alguns apunten paraules i fets dels evangelis. Pocs he trobat que intentin llegir des de la fe cristiana, des de l’evangeli, l’experiència personal (i col·lectiva) viscuda, sigui del procés cap un Estat Català, en les diferents mobilitzacions que hi ha hagut, sigui per defensar el manteniment de Catalunya a Espanya (amb diverses modalitats), sigui per mostrar els dubtes, la perplexitat, o fins i tot les angoixes que es viuen.

Em sembla convenient i indispensable poder expressar el que sentim com a seguidors de Jesús. Sé que entre els cristians, hi ha també totes les opinions i posicions que hi ha en la societat catalana. Per tant, lluny de mi exposar una lectura evangèlica com la única, i molt menys es tracta de justificar una postura sociopolítica, utilitzant l’evangeli en favor dels propis interessos. Precisament si he tardat a escriure en aquest sentit, és per la por de ser criticat, tant d’una “barreja” de política i fe cristiana, com d’una indeguda manipulació de l’evangeli. Però la por no és bona consellera, i cal superar-la, i no em pot inhibir de poder mostrar amb sinceritat el que sento, veig, penso i visc com a cristià en aquests moments històrics i difícils del nostre poble. Les paraules que segueixen, intenten revelar la meva experiència il·luminada per la bona notícia i la missió de Jesús. Estan escrites amb tota la humilitat i delicadesa, es volen allunyar de tota declaració transcendent i demanen igualment, com una necessitat intensa, paraules d`altres cristians que ho viuen i veuen com a tals, diferentment.

Dit això, a mesura que he anat participant dels esdeveniments, manifestacions, converses en grups, des d’una perspectiva independentista, que és la meva (des de fa uns anys), considero el procés català com un procés d’alliberament, o millor dit com una baula (en aquest cas axial) del procés d’alliberament del poble català. Estem en una passa més en la llarga caminada vers més llibertat. La transició de la dictadura franquista a la democràcia va ser una altra passa en aquest procés. Per descomptat abans i entremig en podríem identificar d’altres. També penso que és una passa en el camí d’emancipació nacional, que es vincula en les passes vers l’emancipació social. De què ens estem alliberant?. Estem fent passes comunitàries per alliberar-nos del franquisme instal·lat en l’aparell de l’Estat espanyol (en el sistema burocràtic, judicial, policial, administratiu…). Més encara, intentem alliberar-nos de les famílies i oligarquies que des de fa segles, han ocupat els aparells de l’Estat, manipulant-lo en favor dels seus interessos, corrompent-lo i posant-lo en contra del nostre poble, precisament per no perdre el seu poder. Volem alliberar-nos d’un Estat que ha esdevingut conqueridor, que imposa les seves lleis, des de fa 300 anys, que va anul·lar el nostre ordenament jurídic i el nostre antic Estat. Volem alliberar-nos d’uns mètodes, que en una “democràcia” ben precària, són autoritaris i tenen una cara dictatorial envers Catalunya i altres pobles de les Espanyes. La recerca de llibertat interior i exterior, és una de les energies profundes de la dinàmica del “Regne“ de Déu anunciat pel Senyor.

El moviment, que crec que es pot anomenar revolucionari, de legitimar un nou règim legal i constitucional a Catalunya, i per tant que indispensablement necessita denunciar lleis de l’Estat espanyol, i transparentar la seva injustícia, també ho relaciono, com ja han dit altres, amb el constant i persistent exercici de Jesús d’anar contra les lleis que creia injustes, o/i que anaven contra la salut integral (física, psíquica i espiritual) dels més desfavorits. De fet Jesús, el van assassinar poders i autoritats establertes perquè ell anava contra les lleis que s’imposaven sobre el poble, marginaven i menyspreaven els més pobres. En nom de l’amor als altres, d’un Déu que no menyspreava sinó que preferia els pobres, s’hi va jugar la vida. Per Jesús les persones són “sagrades”, són habitades pel seu Esperit d’Amor. Una llei, una constitució, no és “sagrada”, ni l’emperador, ni cap autoritat. Sovint veiem com la defensa de  les lleis espanyoles per part de persones, partits, jutges, fiscals, i per part del govern espanyol, podíem dir que s’inscriu en una mena de “legalocràcia” o “legalolatria” o fins i tot “legalopatia”. Els “esperits malignes” dels evangelis, es referien al que avui en podríem dir malalties psíquiques, tancaments de mentalitat, esquemes mentals ferris, pors, recerques de seguretat, sovint induïdes per les autoritats legalitzades, que no sols no servien el poble, sinó que el mantenien súbdit per a poder seguir extraient-los els pocs béns de què disposaven (a través dels sacrificis en el temple, els impostos…).

A més, un bon sector del moviment independentista vol anar molt enllà. Vol construir una democràcia participativa, on les decisions cada cop més siguin preses per tothom. Vol avançar vers un millor benestar social, econòmic de totes les capes socials i dins del mateix moviment hi ha grups que volen més justícia social i més igualtat. També en els fets i paraules que intenten expressar l’experiència de seguiment de Jesús de les primeres comunitats en els evangelis, trobem anhels i caminars vers la justícia, la igualtat (de gènere, social, no discriminació per races, nacions, llengües…).

La solidaritat (germanor) que s’ha donat en les diverses mobilitzacions són un altre signe del Regne. Un altre signe de vida és el mateix exercici de la no-violència, de les crides constants, per part dels líders, a ser un moviment pacífic, a defensar-se amb les mans alçades, sense deixar-se portar per provocacions. Tot plegat indica la maduresa de pau interior, de contenció, de capacitat de convivència i de diàleg, apresa en moltes persones , sobretot més joves, en les escoles que des de fa anys han educat en la pau i el diàleg.

Altres signes de vida, de renovació, de ressorgiment, són la creativitat, el bon humor, la imaginació, l’esforç per superar les pors, que s’observen tant en les accions com en els manifestos, en els missatges de mòbil, en els correus electrònics, en les estratègies per amagar urnes i paperetes, en la rapidesa en organitzar tallers i activitats lúdiques a les escoles, a les places, en la música i els cants en les manifestacions etc. Tot em recorda les èpoques de la clandestinitat en el tardofranquisme i primers anys de la transició, que ho vivíem sense vergonyes i així ho expressàvem, com a cristians. Tot mostra una maduresa del nostre poble que el dignifica i el prepara bé, per seguir en el camí de l’alliberament.

Els moments “infinits” de diàleg, a vegades tens, a vegades silenciós per respecte i delicadesa cap als que pensen diferent, per no produir ferides o trencaments en les relacions bàsiques familiars i d’amistat, també han estat i són un exercici de posar-se a la pell de l’altre (comportament ben cristià) per comprendre les seves raons, sentiments i experiències. Fins i tot el decidir no parlar-ne, o parlar-ne menys, amb segons quina persona, en segons quin grup,  i apel·lar al que ens uneix, a les relacions amicals, són un veritable signe de la maduresa cristiana i humana.

Finalment un altre signe de vida, també evangèlic, entre altres, és el fet que per a molts joves (com per a la meva generació ho fou el temps de la transició) entre 16 i 25 anys, aquests fets que vivim, els seran un punt de referència fonamental en la seva maduració com a ciutadans i com a presa de consciència política que els durarà tota la vida. Tot el que sigui consciència del fet col·lectiu, de la vida política i comunitària, ajuda a pensar en l’altre, en els altres, en el teu poble, encarrila vers un camí tan essencial en el cristianisme com és servir els altres, més enllà dels teus interessos particulars. Aquests “temps catalans” són una experiència viscuda i un aprenentatge per a això, per a molta gent jove i adulta.

Espero que aquesta lectura, que, com resta ben clar, és una entre moltes altres, pugui aportar algun element per compartir amb altres i no m’allunyi gens d’aquells amb qui comparteixo amistat, història conjunta, i la mateixa fe en Jesús, encara que pensem i sentim diferent sobre el que avui viu el nostre poble. Gràcies.

quim cervera

9 octubre 2017

La veritat us farà lliures.Joan 8,31-36

Text: Joan 8,31-36 31 Jesús digué als jueus que havien cregut en ell: –Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; 32 coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures. 33 Ells li replicaren: –Nosaltres som descendents d’Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures? 34 Jesús els respongué: –Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, 35 i l’esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s’hi queda per sempre. 36 Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò.

1. Què diu el text?

a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva? ·         L’ Evangeli de Joan és el que es va escriure més tard. Cap l’any 100 o més tard. ·         És un escrit de la comunitat joànica, però no fou escrit directament per Joan. ·         La Comunitat cristiana joànica estava composta per persones de molt diverses procedències (jueus israelites, jueus amb influencia cultural greco-romana, pagans greco-romans, gnòstics…) i era molt dificultosa la convivència i la fraternitat i per això en l’ evangeli s’insisteix molt en l’amor als altres. ·         Sembla que la comunitat no va poder tenir continuïtat per tals dificultats. ·         Per tot plegat aquest text ens vol comunicar qüestions essencials de la nostra fe, ja que pretén que el lector esdevingui deixeble, seguidor total de Jesús (deixeble estimat per Jesús): o   L’Evangeli de Joan és una revelació que és el do de l’ Esperit de la veritat i aquest Esperit és l’intèrpret de la tradició de la comunitat joànica. o   L’Evangeli segons  Joan és un clar oferiment d’acollir l’ Esperit de la Veritat, que és el mateix Esperit de Jesús, és a dir els eu aire, el seu tarannà, el seu estil. En acollir aquesta llum, el lector es conduit per tots els racons de al veritat. Es conduit per l’ Esperit, però el lector no fa altra cosa, en realitat, que seguir el camí, que és la veritat de Jesús. D’aquesta manera s’atansa a la Vida, a la plenitud (“jo sóc el camí, la veritat i la vida”: Joan 14,6). o   L’ Evangeli de Joan vol que el lector sigui un germà/na de Jesús, visqui de la seva saba, doni fruit abundós. Es un manual que porta el lector a la plenitud. ·        Aquest text, en concret, vol remarcar que la comunitat cristiana està constituïda per persones lliures seguidores de Jesús i que identifiquen el mantenir-se en la paraula de Jesús (el seu missatge d’amor) amb ser deixeble, amb conèixer la veritat, ser lliures i lluitadores contra el mal (esclavitud), com feu el mateix Jesús…

b. Què ens diu de Jesús? ·         En aquest Evangeli Jesús  o predica el Regne de Déu es predica a Ell  mateix. Jesús ressuscitat és el centre de l’ Evangeli. Ell és la Vida, l’Aigua, el Pa, el Bon pastor, la Llum, La Veritat, el Camí, … ·         L’ Evangeli de Joan presenta un Jesús triomfant sobre el mal i sobre la Mort, i que està glorificat en l’àmbit de Déu.  I aquesta és la Veritat de la Vida. ·         El Lloc de Jesús és la Casa del Pare, que és la casa de les persones lliures, dels fills/es, que es senten germans/es i no és pels esclaus (verset 35). ·         L’hora, el temps de Jesús és el de la seva plenitud, de la seva actuació, la seva constant i persistent presència. ·        L’Esperit de la Veritat és enviat per Jesús des del pare per portar la revelació que altrament seria inaccessible. És l’intèrpret que revela el que Jesús ha dit i fet. ·         Jesús continua essent la revelació que porta plenament a terme el projecte que Déu havia planejat per a la humanitat des de sempre. ·         Jesús és mestre i els seus deixebles són fills/es del mateix Pare/Mare. ·         Jesús no vol esclaus, vol persones lliures i alliberades de tot mal i Ell ha vingut precisament per això, per donar-nos la paraula-promesa de que Déu ens estima i ens fa lliures de tota esclavitud. Jesús és l’alliberador.

2. Què em diu a mi, el text? ·         La Casa del Pare-Mare, la casa de Jesús s’obra a tots i a totes els que ferms, el segueixen. ·         Si esdevenim deixebles, portant la Paraula de Jesús a realització en la nostra vida, serem lliures, farem la veritat, la construirem, que és el mateix que treballar per la pau, la justícia i la fraternitat. ·         Em (ens) cal mirar quines esclavituds tinc (tenim) i anar-nos-.en alliberant. ·         La llibertat de debò és la que et fa sentir en comunió amb els germans . El pecat fonamental és trencar la comunió, la fraternitat.

3. On es realitza aquest text avui?

a. En el meu entorn proper ·         Trobem afanys de llibertat, de felicitat. ·         A vegades no van relacionats aquests anhels amb la recerca de la veritat, de la justícia, de  la germanor. ·         Hi ha persones que tenen comportaments més aviat sincers, transparents i altres que tenen moments de manca de sinceritat, d’amagar la veritat, o dir mitges veritats, o que miren més pels seus interessos que per la veritat.

b. En la societat ·         Estem assistint a la “cerimònia” de la mentida (Trump, governs, judicis, promeses electorals incomplertes, mitjans de comunicació que són  més propaganda de productes a vendre, fets, valors i idees malversades, adulterades, …). ·         Els anhels de llibertat de persones i pobles a vegades són frenats, reprimits,…i són ocultats amb mitges o integrals mentides.

c. En l’església ·         L’ església, les comunitats cristianes, els grups de cristians som realment deixebles del Crist? Cerquem la veritat, la llibertat? Seguim la seva Paraula? Ens hi mantenim ferms’

Preguntes per la reflexió personal o en grup 1ª ¿Quan em sento, ens sentim, lliures de debò? ¿Per què?   2ª  ¿Quines experiències personals d’alliberament he viscut? ¿ què m’hi ha ajudat?   3ª ¿El fet  que Jesús fos un home lliure de la família, dels poders, dels condicionaments socials, dels interessos…) què significa per mi, per nosaltres? ¿En què m’ajuda?   4ª I el fet que Jesús és l’ Alliberador, ¿què significa per a mi, per nosaltres? ¿ quin sentit té? Com ho visc? ¿ en què em sento alliberat?   5ª  ¿Quin estil de vida hauria de seguir, quines actituds, accions realitzar per ser més lliure?  Preguem:   Demanem per…. Demanem perdó per…. Donem gràcies per…

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Per què el laïcat i clergat conciliar i postconciliar (Vaticà II) no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

Fa temps que em faig aquesta pregunta. Assisteixo a forces converses, dinars i sopars de gent de la meva generació (66 anys), laiques, laics, religioses, religiosos i capellans on també apareix de diverses formes, aquesta qüestió. M’adreço doncs sobre tot a la generació que vam viure d’adolescents el Concili Vaticà II i de joves el post-concili, i en especial els que hem estat o estem en parròquies populars i en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica o en petites comunitats de fe.

Els anys seixanta molts catòlics esperaven el canvi que es va anar donant amb el Concili Vaticà II, amb Joan XXIII i Pau VI. Els anys setanta semblava que la visió d’una església servidora de la humanitat (“font a la plaça”) era possible. Vam creure (ingènuament?) que el protagonisme i participació del laïcat i en concret de les dones que ja es vivia força en els moviments especialitzats d’ Acció Catòlica (i també en moviments cristians feministes europeus  i en altres grups) s’estendria a les parròquies, a tota l’església. Vam anar avançant en l’acció dels cristians i cristianes en la societat (participació activa en sindicats, associacions de veïns, partits, entitats culturals, pacifisme, ecologisme, feminisme, pel tercer i quart món, moments socials…) i a l’inferior de les parròquies (consells pastorals a nivell parroquial, arxiprestal, diocesà, Assemblees diocesanes, Concili Tarraconense-1995-). Semblava que aquesta visió eclesial esdevindria hegemònica, aniria creixent i les persones que l’havien viscut i n’estaven convençuts, arribarien a responsabilitats de decisió eclesial, Va venir la involució de Joan Pau II. En una estructura tant jeràrquica com la catòlica, l’actitud, el comportament i les estratègies eclesials d’un Papa (i més la d’un Papa molt mediàtic amb lideratge carismàtic) influeixen força. No podem afirmar que el model d’Església conciliar restés anul·lat. Continuava fent la seva tasca gràcies a molts moviments, en el laïcat, el clergat, en alguns bisbes, en la constitució de nous col·lectius eclesials i en la queixa, denúncia i moviments participatius reivindicant tal model.

Apareixen (reapareixen, o adquireixen recolzament i força) també grups i lideratges fonamentalistes que van adquirint “poder” eclesial. Tenen la percepció que l’etapa conciliar i postconciliar ha estat un “mal parèntesi” que ha contaminat i s’ha d’erradicar.

Després ve el papa Benet XVI, continuant en part l’obra de Joan Pau II. Una obra de tall teològic, acadèmic, plena de pors als canvis reals en la organització de l’església i a una pastoral agosarada, de frontera. Potser el gest més humà, més reflexionat, més madur, més avançat i afavoridor d’un canvi, fou la seva dimissió. Cal dir que el fet d’afrontar el tema de la pederàstia també ha estat un bon servei. Però no s’han cercat les causes del fet que hi hagi capellans que arribin a aquest comportament i no s’ha posat en qüestió la llei del celibat obligatori als capellans de l’església catòlica occidental i a més s’ha prohibit debatre sobre el ministeri consagrat de les dones.

Ve el papa Francesc i els cristians fidels al model del Concili, es posen contents, ja que les seves paraules i escrits els recolzen clarament. Però, el mateix papa es troba en grans dificultats per reformar l’església (Cúria potent en contra, elitismes, ambicions de poder eclesial, corrupció, fariseismes, nul.la intervenció democràtica en l’elecció de bisbes i de responsables de comunitats…).

Passen els anys i l’organització de l’església catòlica, el dret canònic, el replantejament de les funcions ministerials, el canvi de model en les responsabilitats de les comunitats, la participació del laïcat en els decisions importants de la marxa de l’església, no canvia.

Una bona part del clergat i laïcat conciliar ja ratlla els vuitanta o noranta anys. Han estat els nostres mestres, els que ja estem a la ratlla dels seixanta i setanta. I tota aquesta població eclesial de dues o tres generacions, que ens hem anat fent grans, tenim la impressió que hem estat “un parèntesi heterodox, més o menys “revolucionari” que ha produït malestar eclesial, que ha fet perdre identitat catòlica i que, per tant, cal saltar-se i esperar que ens acabem”. Aquesta impressió pot arribar a una sensació d’inutilitat, (o de no tenir-nos en compte), més o menys superada per la convicció o/i la fe que la “llavor de mostassa” resta amagada i un dia o altre ressorgirà, com el brot de Jessé, ja que les necessitats i els problemes reals no s’estan resolent en la nostra església. Estem contemplant un conjunt de processos decepcionants, per alguns potser més o menys esperables, per altres ingènuament sorprenents. Ens hem anat desafectant de les possibilitats de canvi d’una església jeràrquica en franca decadència. No acaba de “morir” tot allò que és acumulació històrica de comportaments i estructures poc evangèliques i no acaba de néixer i créixer un nou model d’església que vagi adquirint una certa hegemonia dins de la nostra església.

Contemplem variats processos:

• En primer lloc l’arribada, des de fa un temps, d’un clergat jove, i no tant jove però que s’ordena ja madur, i uns seminaristes, que perpetuen el model nacional-catòlic, jeràrquic, autoritari, moralista i legalista.

 

• En segon lloc, una continuada concentració de la responsabilitat sobre la marxa de les comunitats cristianes en els capellans, per una manca d’hàbits de treball en equip per part del clergat i de l’episcopat, fins i tot per part de capellans i bisbes que estan d’acord en obrir espais de decisió al laïcat.

 

• En tercer lloc, i relacionat amb l’anterior, sobre tot en les poblacions més petites, una reducció de la pastoral a la dimensió litúrgia i aquesta es redueix a “dir missa” i a “oir missa” pels seglars. Cada cop hi ha més capellans, que fent-se grans, se’ls encomana més feina (“dir més misses” i tenir cura del manteniment de les parròquies). Al concentrar la tasca pastoral en el capellà, no es permet el desenvolupament i les incitatives del laïcat per tal de realitzar totes les dimensions de la pastoral (evangelització, catequesi, creació de grups que relacionin l’evangeli i la vida, acció pastoral social…).

 

• En quart lloc, la disminució del laïcat actiu que es va fent gran, i que ja ha fet molts cursos de formació i té forces capacitats de direcció i d’animació de les comunitats cristianes, però que massa sovint “topa” amb els costums directius i a vegades autoritaris, del clergat. Llavors aquest laïcat deixa d’exercir totalment o parcial la seva activitat de servei en les parròquies o altres institucions o moviments cristians.

 

• En cinquè lloc, un desenvolupament de plans pastorals, a les diverses diòcesis, que són més “desigs morals i ideals” que no pas veritables propostes fonamentades en uns objectius elaborats a partir de les necessitats reals, i que es puguin verificar i revisar. A més la intervenció del poble fidel en l’elaboració de plans pastorals realistes, és realment minsa.

 

• En sisè lloc, la mancança d’una racional distribució i funcionalitat pràctica, eficaç i útil, tant de les persones actives per a serveis pastorals, com del patrimoni material (arquitectònic, econòmic, etc.), que albiri i prepari futur. ¿Què caldrà fer amb les parròquies quan es buidin del tot?.

 

• En setè lloc, un lent, però segur augment del nombre de capellans clarament conservadors (i alguns malalts físics o psíquics) que són nomenats rectors de parròquies i responsables d’institucions cristianes. Segurament fruit, a vegades, de la “improvisació” (per la manca de planificació) “d’omplir el buit del càrrec” amb qui sigui, sense analitzar les dificultats que tal persona o tal altra pot produir. I a vegades és fruit de la negació a canviar el model pastoral, i a cercar amb voluntat i il·lusió les persones laiques que podrien fer aquell servei, dins d’una planificació prèviament pensada i acordada democràticament. Aquest fet augmenta la sensació de pèrdua d’hegemonia del model conciliar desenvolupat i adaptat als moments actuals.

 

• En vuitè lloc, la invisibilització de les propostes vinculants aprovades pels bisbes, del Concili Provincial Tarraconense (1995), el que provoca el desencant i la sensació d’inutilitat d’aquest tipus de “bones pràctiques”, en vistes a l’avenç de l’acció pastoral al nostre país.

 

• En novè lloc, la progressiva “mediocrització” dels dirigents eclesials. Només cal veure els bisbes que avui tenim a Catalunya per observar la gran diferència dels que hi havia en temps del Concili Tarraconense (1995). Aquesta mediocritat va acompanyada tant de la “submissió” a l’església espanyola, com del dèficit de participació democràtica en l’elecció dels bisbes i també de la maca de lideratge pastoral a l’estil del bisbe de Roma Francesc, i amb la gosadia de prendre decisions difícils que ajudin a avançar a la comunitat cristiana i a trobar el seu lloc humil , servidor i fecund en la nostra societat.

 

• En desè lloc, la massa abundat resistència als canvis, al retorn original, vital, intuïtiu, aplicat avui dia, del primer cristianisme. Hi ha molta resistència, que es transmuta en la recerca a vegades fonamentalista o integrista d’unes suposades identitats catòliques que no es volen perdre. Una resistència a encaminar-nos vers unes comunitats de serveis (exercits per qui tingui capacitat, lliurement vulgui i sigui acceptat per la comunitat) autènticament servidora del poble.

 

 

• En onzè lloc, un reforçament de la Cúria Vaticana que es reprodueix en els Cúries diocesanes. El Concili Vaticà II (n’anem prenent consciència) no va tocar el dret canònic, ni ha fet una reforma profunda i ni una simplificació de les Cúries, el que té com a resultat un fre a la renovació eclesial. Un símptoma d’aquest paper fort, ple d’interessos creats de les Cúries, és la desigualtat abismal que hi ha entre el nombre d’ empleats assalariats que tenen dedicats fonamentalment a la “burocràcia eclesial”, i el reduït nombre d’assalariats alliberats dedicats a la pastoral integral necessària en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies, sobre tot les més populars, amb pocs recursos. En aquestes, els pobres pocs capellans es troben molt sols per tirar endavant una pastoral realment evangèlica i han de comptar solament amb voluntaris laics que es van fent grans, com hem indicat. En definitiva hi ha una manca total de sinodalitat (de responsabilitat i decisions compartides) a tits els nivells eclesials.

 

• En dotzè lloc, la continuïtat dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que té l’ Església catòlica  a Espanya, ja que ni la Conferència Episcopal Espanyola, ni els diferents governs de variat signe polític han posat en qüestió o han trencat ni el Concordat del 1953 ni els Acords Església-Estat del 1979. Acords que estan en contradicció amb la proclamació constitucional d’un Estat laic.

I per tot això, no és estrany que hi hagi cristians i cristianes (religioses, religiosos, laiques, laics, capellans), que tinguin reals problemes per sentir-se d’aquesta església que no canvia , es van desafectant i alguns deixant de participar-hi. I ens podem preguntar:

• ¿No podria ser que membres dels moviments d’ acció catòlica, participin poc de la vida del moviment perquè el veuen massa vinculat a aquest model d’església “tancat” , “resistent”, “autoritari”, “clerical”?

 

• ¿No podria ser que hi hagués cristians/es que no volen entrar a formar part d’una institució , moviment cristià, a part de la tendència a no acceptar una estructura que et lligui, també per no voler-se involucrar o no sentir.se còmplice d’una institució “caduca”, “lligada encara a molts poders polítics i econòmics”?

 

• ¿Per què hi ha gent dels nostres moviments, grups i comunitats, que “passa” de l’església? O fins i tot passa” dels actes del moviment que puguin relacionar-se massa amb aquest model jeràrquic, poc evangèlic d’església?. D’altres (més joves i potser alguns no tant joves ja fa temps que ho han decidit) ja han canviat d’estratègia, i no tenen cap intenció (percebuda com ingènua) de “transformar l’església”, i s’han orientat vers viure l’aliment de l’evangeli en petit grup, en comunitat cristiana autònoma, sense vinculacions ni clericals , ni institucionals. Alguns fins i tot celebrant domèsticament l’eucaristia.

 

• ¿Com continuar en moviments cristians que no deixen d’estar supeditats a les decisions poc democràtiques de persones no elegides, per més que hagin avançat en el protagonisme laïcal?

 

• ¿Com seguir en una església en crisi, que no acaba de canviar a la pràctica?. Aquesta crisi es trasllada a les parròquies, als moviments, als grups, a les comunitats i institucions eclesials.

 

• ¿No caldria crear espais, estendre la creació de petites comunitats cristianes, i si convé fent-ne xarxa, “a part” , o poc vinculades a l’església-institucionalitzada?

 

• ¿Com és que no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

• ¿Ens veiem “obligats” a separar-nos-en, per realment seguir l’evangeli?

 

• ¿Podria ser que la independència de Catalunya, col·laborés a independitzar-nos d’una església espanyola, encara massa vinculada a les oligarquies econòmico-polítiques del nacionalisme tradicionalista espanyol mes ranci?. Gràcies al procés polític que viu Catalunya, ¿podrem alliberar-nos d’aquest model eclesial autoritari, en règim de privilegi, i a partir de tornar l’hegemonia a l’església del Concili, la que vol estar i ha estat amb el poble, construir un nou model de comunitats cristianes servidores de la humanitat (retornar a la font, per ser font)?

Si l’ Església que fa camí a Catalunya no es prepara (no sembla ni que es plantegi) ja ara per una possible Catalunya independent, i es va alliberant dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que se li atorguen per estar lligada a la Espanyola, serà més dificultós situar-se en una República catalana laica.

Si una futura Església catalana en un Estat independent no empren un camí de revalorització del laïcat, no sols en quant als serveis que puguin exercir en les comunitats, sinó també en l’àmbit de les decisions i direcció eclesial, no haurem avançat. Si no pren l’experiència i patrimoni dels petits grups i comunitats, de la democràcia dels religiosos, del paper dels laics i laiques en els Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, com a base per a construir un nou model hegemònic d’església, no ressorgirà “la llavor de mostassa” per donar fruit i acollir tothom sense discriminacions.

Si les diferents diòcesis catalanes no replantegen les seves prioritats pastorals, amb uns pràctics Plans pastorals revisables i per tant no aporten suports econòmics a les parròquies, als moviments, als grups de base per tal que puguin tirar endavant una pastoral integral, i no solament reduïda a la litúrgia o al manteniment material, ¿ens haurà servit tot aquest temps de treballar per desenvolupar el Vaticà II?

Si no es comencen a crear “equips pastorals de responsabilitat compartida” que amb uns 200, formats per unes 8-10 persones cadascun, degudament formades i distribuint-se les funcions segons capacitats pastorals, podria funcionar l’església a Catalunya, potser ja no hi arribarem a temps , ja que els laics i laiques disposats/des hauran desaparegut físicament o ja no els interessarà col·laborar, ja que hauran cercat altres àmbits d’acció, tant necessaris avui per construir una República catalana.

Si no s’elabora un pla de cessió, venda, lloguer, i de diversificar la funció dels diferents edificis que té l’església, ens trobarem amb “runes inutilitzables” i amb una sensació d’irresponsabilitat, quan altres confessions religioses i entitats socials necessiten locals per desenvolupar les seves legítimes i socialment, cultural i espiritualment fecundes activitats.

De fet, en  el clergat de l’Església Catòlica occidental hi ha una vinculació entre el fet de ser home i cèlibe, amb el poder eclesial, atorgat per una consagració ministerial, massa sovint percebuda encara com “una certa màgia” que li permet presidir i celebrar els sagraments en exclusiva. En la primitiva església aquesta relació intensa entre ministeri (servei) i poder no existia i per això l’exercien casats, solters, homes i dones…Pel fet que eren comunitats petites no hi havia encara una jerarquització i s’empraven diferents noms (ancià-prevere, bisbe-intendent, diaca, profeta, ..) per identificar funcions semblants. El fet que els cristians es reunissin a les cases, on sovint la cap de família era una dona, aquesta presidia la celebració eucarística, era profeta, diaconessa, catequeta…i alguna animava i era la responsable de la comunitat. Fins i tot hi havia bisbesses. Aquesta condició social (arrelada a la vida domèstica) de la primitiva església permetia ésser fidels a l’evangeli del Crist que va revolucionar les relacions humanes, vivint la igualtat entre homes i dones, i trencant tota discriminació. Quan les comunitats cristianes comencen a obrir-se a l’àmbit públic (àmbit dominat pels homes poderosos, en l’imperi romà) pel decret de Milà (Constantí) de tolerància i més tard convertint el cristianisme en religió oficial de l’ imperi (Teodosi), les dones comencen a perdre la igualtat evangèlica amb l’home, i se les va separant dels diferents ministeris. Llavors reapareix la paraula “sacerdot” de l’ Antic Testament (inexistent en les primeres comunitats abans del 300), és a dir es torna enrere (involució; ens sona?). “Sacerdot” ve de “sagrat” (“separat”), i s’aplica solament als homes, vinculant el que abans era un servei a la comunitat, amb un poder i autoritat per sobre de la comunitat, un poder “sagrat”, “consagrat” (màgic?, procedent d’un Déu, que no es veu tant proper sinó més aviat com ”separat”). A partir d’aquí i de la noció jueva i sobre tot greco-romana, de la inferioritat i “perversitat” de la dona (que ha de ser submisa, obedient i pura), aquesta resta totalment marginada dels ministeris i per tant del “poder” eclesial. I la majoria d’homes també, ja que es comença a fer la distinció entre clergues (superiors que manen i decideixen) i laics (súbdits que obeeixen i escolten).

 

Els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica han avançat en el paper de responsabilitat  de decisió dels laics i laiques i en la democratització d’aquests sectors d’església. Gràcies a aquest fet s’han fet propostes avançades en la nostra església, des del mateix Vaticà II, fins la participació corresponsable del laïcat a les nostres parròquies. Ara bé l’ Acció Catòlica té un origen de ser “la mà dels bisbes” en els ambients socials, i aquest origen “marca”. Per més que s’hagi avançat molts dels laics de tals moviments es senten “seguidors” dels bisbes o/i dels consiliaris. Si a aquesta “marca d’origen” hi conflueix el que acabem d’exposar d’una intensa relació entre home-celibat-poder-consagració, ens podem explicar la incomoditat de molts laics i laiques en tals moviments. Si a més, actualment hi incideix un model eclesial molt poc conciliar que encara té molta influència, per tots  els processos abans esmentats, on el pes dels “fonamentalistes” és important, la incomoditat augmenta, ja que es percep l’ Acció Catòlica (inclosos els moviments especialitzats)  vinculada a tal església jeràrquica. Tot plegat vol dir que és molt imprescindible replantejar la dimensió eclesial dels Moviments especialitzats de l’Acció catòlica.

Caldrà posar sobre la taula les diferents posicions i estratègies davant l’Església real, que hi ha en els nostres Moviments  especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies populars, per dialogar, anar a fons i aclarir l’espai i el camí de futur. Potser caldrà trobar una via que ens permeti anar creant petites comunitats cristianes (com molts estan fent) que visquin l’evangeli (i caldrà, per part de cada grup, decidir quina vinculació eclesial voldrà tenir) pensant que així anem creant església, sense masses pretensions de canviar la institució que farà el seu camí i ja veurà si l’interessa tenir relació amb tals comunitats.

En resum a l’interior del cristianisme catòlic crític alliberador ens trobem amb tres estratègies davant de al situació actual de l’església:

1. La transformació des de dins de tota l’església, des dels plantejaments del Concili Vaticà II, dels Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, parròquies populars, etc. és l’estratègia que hem seguit molts des del nostra època juvenil. És la que davant de la “duresa” d’una institució “forta”, encara que va mostrant els seves febleses i contradiccions, ens ha procurat desencant, desafecció i impotència. La hegemonia desitjada del catolicisme popular d’alliberament no s’ha donat.

 

2. El “passar” de la lluita interna eclesial, sigui perquè no es volen gastar energies que es veuen inútils, perdudes i es volen dedicar a altres accions en el camp social, personal o familiar, o sigui perquè es creu que les mateixes contradiccions de la institució eclesial mes tard o més d’hora faran caure aquest model d’església. Alguns seguidors de la primera estratègia s’han passat a aquesta després de descobrir la seva “ingenuïtat” i altres ja fa temps o des de sempre que s’han situat en aquesta estratègia.

 

3. La construcció d’un nou model d’església en certa manera “a part”, amb poca o nul·la vinculació amb la institució eclesial. Aquesta estratègia està present en cristians i cristianes, en grups i petites comunitats, fent xarxa o no, que ja actuen com voldrien que fos tota l’església, però sense pretensions de canviar tota la institució. Així troben aliment en la seva fe, distribueixen funcions segons capacitats, s’organitzen democràticament i autònoma.

Les tres estratègies conviuen en el cristianisme catòlic crític d’alliberament i convé que dialoguin, ja que podrien ser complementàries, a partir del respecte del procés de cada cristià i de cada cristiana. Per tant seria necessari crear espais de debat, de trobada de les diferents estratègies, en especial en els Moviments especialitzats d’ Acció catòlica i afins, i en els sectors parroquials interessats i en entitats com Església Plural, Cristianisme Segle XXI, Col·lectiu de Dones a l’ Església i altres. Caldrà que ens deixem il·luminar els uns pels altres i amarar-nos de la llum de l’evangeli.

 

Quim Cervera. Iniciat el Dia de la Candelera (de la “llum”): 2 febrer 2017 i acabat el 21 de març del 2017 entre Sant Josep, patró dels pares i de “la bona mort” (19  març) i Sant Josep Oriol patró dels capellans de Barcelona (23 març)

Joan 8,31-36 La veritat us farà lliures

Marc 7,24-30 Guarició de la filla d’una dona estrangera (sirofenícia)

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 35 El Vi de l’ Alegria Pas de Mort a Vida. Data: 6 març 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal

Text: Marc 7, 24-30: Guarició de la filla d’una sirofenícia (Mt 15,21-28) Introducció a la metodologia emprada: Subratllaré i posaré en colors diferents les paraules iguals, afins o properes per ajudar a a destacar el missatge del text: ·         Subratllat en negreta: accions de Jesús ·         En negreta el que es refereix a la persona de Jesús. ·         Vermell en negreta: el que es refereix a la dona sirofenicia i a la seva casa ·         Vermell en negreta i en “lletra torta” el que es refereix a les accions de la dona ·         Vermell en negreta i subratllat: el que es refereix a la filla de la cananea (sirofenícia) ·         Verd en negreta el que es refereix a l’esperit maligne. ·         Violeta en negreta: l’aliment, el pa, les  engrunes… ·         Vileta i en negra i subratllat: el que es refereix als fills jueus.  Text 24 Jesús se’n va anar d’allí i arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut. 25 De seguida va sentir parlar d’ell una dona que tenia una filla posseïda d’un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. 26 La dona, que era pagana, sirofenícia d’origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni. 27 Ell li va dir:—Deixa que primer s’alimentin els fills. No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.28 Ella li respon —Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure.29 Llavors Jesús li digué:–Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla.30 Ella se’n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l’havia deixada.

1. Què diu el text?

a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva? ·         Les primeres comunitats ja tenien molta relació amb el mon hel·lenístic, amb els pagans de cultura i de religió greco-romana. Fins i tot hi havia cristians procedents d’aquesta cultura i entorn. ·         Els evangelis reflecteixen la vida, preocupacions, inquietuds, conflictes, pensaments, desigs, sentiments, i sobre tot l’experiència espiritual de fe en que Jesús viu en elles, i a  l’interior de cada persona. També manifesten l’acollida, atenció, l’acompanyament i ajuda que van fer a tals persones que van formant part de la comunitat cristiana. ·         Una qüestió fonamental de la comunitat cristiana, era l’obertura als no-jueus, i si a aquests se’ls havia de fer segur la Llei mosaica, si se’ls havia de circumcidar etc. ·         El text de Marc de la cananea, manifesta clarament aquesta realitat i posa en una  experiència de Jesús mateix, la relació amb una persona no-jueva. Marc fa notar com Jesús mateix canvia gràcies a la dona, i per tant és com una exhortació a obrir el camp, i la mirada als estrangers no–jueus que van entrant a la comunitat cristiana. Posant l’exemple de Jesús (que podria ser històric o no), recomana així a tots els cristians i cristianes a obrir-se i canviar plans i mentalitats en favor dels nous vinguts. ·         Les “ovelles” perdudes podrien ser els jueus que havien emigrat a altres països del Nord, cercant feina (hi havia crisi a Palestina en temps de Jesús) i eren mal vistos pels jueus més “ortodoxes” (fariseus i escribes, mestres de la Llei a Jerusalem, criticats pel mateix Jesús). ·         Sembla que l’obertura als jueus frontereres, del Nord de Galilea (aquests ovelles perdudes”), acostumats a la relació amb altres cultures i religions no jueves, ja era ben vista per un sector dels jueus, els més oberts. Però arribar a “veure bé” els no-jueus, els pagans, era un pas massa fort, molt difícil de fer. ·         Marc en aquest text exposa les resistències que tenia el mateix Jesús envers els pagans, com a jueu obert que era, però encara li faltava un pas, que el fa (en narració de Marc) gràcies a una dona estrangera que el fa canviar radicalment. ·         Els primers cristians i cristianes són animats també a fer aquest pas radical, que gràcies a Pau i als pagans que ell va anar fent participar de les comunitats, molts jueus cristians van anar fent (no tots, com els anomenats “judaïtzants” que volien fer passar a tot cristià per la Llei de Moisés).

b. Què ens diu de Jesús? Introducció a la metodologia emprada:  Aplicarem dos mètodes: ·         El quadre d’anàlisi del discurs ·         El resum del missatge que ve de Déu fins a nosaltres. Fixem-nos també amb les següents dualitats: o   Anar / venir o   Sortir (a la terra de Tir) / entrar a una CASA per amagar-se, una casa desconeguda o solitària en terra estranya o   Fora (estrangers-Tir-Sirofenicia-dona cananea– ALLÀ / Dins (jueus-Israel-Jesús– ALLÍ) o   Fills / cadells (gossets) o   Passar desapercebut / trobar persones que t’acullen a una CASA estrangera i  que et fan canviar els plans o   Pa-Taula-Fills / Engrunes-Sota taula-Gossets que esdevenen fills/es i mengen a taula (a sobre) o   Dimoni dins la casa-interior de la filla / Dimoni que surt expulsat de la casa-interior de la filla Observem aquests processos: ·         Jesús passa de desapercebut a conegut, de dedicat als jueus, a actuar en favor d’una dona estrangera ·         La dona que és de fora, ve i prega als peus de Jesús (com la dona que va perfumar els seus peus) ·         El lloc dels gossets (però que és filla) són les engrunes, el sota-taula i menjar el lloc dels fills/es és el pa, la taula i el saciar-se ·         La casa de la cananea resta canviada, hi ha entrat la salut, no hi ha mal, és un lloc de trobada entre la mare i la filla ja curada i entre les dues i el Déu-Amor que ha entrat a formar part de les seves vides, és la casa dels fills/es de Déu, ja no dels gossets, és la casa de la taula on tothom es pot saciar de l’amor de Déu.  Anàlisi del discurs Destinador Destinataris DÉU 1. Una dona estrangera (sirofenicia o cananea) 2. La filla de la dona 3. Destinataris amagats ·         La comunitat cristiana ·         Els judaïtzants ·         Els apòstols ·         Nosaltres Subjecte Objecte 1. Objectiu primer: ·         Partí d’allí ·         Se n’anà ·         Va entrar ·         No volia ·         No va poder 2. Objectiu estratègic segons el seu Pla del regne: Deixa primer als jueus que s’alimentin i després els estrangers 3. Canvi de plans, d’objectiu: Nou pla del regne ampliat: Treu el dimoni de la filla, gràcies a la insistència i confiança de la dona. 4. Reconeix la fe de la dona estrangera, com s’observa en altres texts evangèlics: centurió… 1. No volia que ningú ho sabés i volia passar desapercebut (objectiu primer de Jesús) ja que era mal vist anar en terra de pagans. 2. Expulsa el dimoni de la Filla (objectiu demanat per la dona, en favor no d’ella, sinó de la filla estimada). 3. Deixa que primer es saciïn els fills (jueus, encara que siguin “perduts”, encara que siguin els “contaminats” per religions  i cultures no jueves, però són del poble jueu). Es l’objectiu de Jesús. 4. El dimoni surt de la seva filla (objectiu aconseguir per la dona, un cop Jesús canvia i reconeix la confiança, la constància de la dona i els eu amor per una altra, la seva filla). Amics Adversaris 1. En una casa 2. Fills (jueus) que tenen el pa, la taula i se’ns sacien. 3. La dona i la filla  esdevenen fills i amics: casa sanada, interiorment pura i així també es sacien i gaudeixen de la taula, del pa, del menjar com els altres. 1. El terme de Tir on habita la dona, la seva filla, i on conviuen amb pagans, no jueus. 2 L’esperit impur, el dimoni 3. Els cadells (“engrunes”, “estan a sota taula”, i mengen del que resta) El resum del missatge que ve de Déu fins a nosaltres. DÉU / JESÚS: Revelació de Déu, que: 1. Vol passar desapercebut i no pot 2. Es dedica als fills-jueus i després als estrangers. / DONA CANANEA -estrangera -gosset -pagana -no jueva .La seva CONFIANÇA GRATUÏTA canvia els plans JESÚS . Accepta menjar engrunes, a sota taula .Es prosterna i rega a Jesús insistentment i gratuïtament / JESÚS 3. TREU EL DIMONI DE LA FILLA i segueix, doncs, al final, e que li demanen 4.Decideix, estar primer per les PERSONES i les seves necessitats abans que els seus PLANS 5. Els estrangers i els jueus, TOTS SÓN FILLS/ES, TOTS SOM IGUALS. / FILLA amb l’ ESPERIT IMPUR-DIMONI / GUARIDA-SURT D’ELLA L’ESPERIT IMPUR / DONA I FILLA A CASA ES SACIEN DEL PA A SOBRE LA TAULA ESDEVENEN FILES DE DÉU / JESÚS APREN LA LLIÇÓ CANVIA I LA COMUNITAT CRISTIANA SEGUINT JESÚS S’OBRA ALS ESTRANGERS PAGANS

2. Què em diu a mi, el text? ·         Em (ens) cal canviar els nostres plans, les nostres previsions, plantejaments, mentalitats, com fa Jesús, gràcies a una dona estrangera, i anar a l’altre, al diferent, a l’estranger, al divers, que ens  fa pensar, que ens fa canviar, i està obert i escoltar la seva veritable necessitat i demanda. ·         Em (ens) cal atendre primer a la persona encara que vagi en contra de les ostres previsions i principis establers. ·         Em (ens) cal tenir la confiança gratuïta, la constància, l’acceptació humil de la cananea que canvia, potser sense pretendre-ho, amb tota senzillesa, a partir del que vol per la seva filla, els plans de Jesús. ·         Em (ens) cal acceptar el “fer-se pesats” , “les insistències”, el conti nu “demanar mitjans, recursos” de tota persona necessitada, com fa la cananea. I mirar de “no treu-nos-els” de sobre amb una sola paraula, un sol gest, o una sola moneda. Ens cal conèixer millor la seva situació i les causes de la mateixa i tenir cura d’un acompanyament. ·         Em (ens) cal reconèixer les lliçons que venen dels altres, dels que menys esperem, de les aportacions que ens fan, i agrair-les. ·         Em (ens) cal valorar els encontres que sempre ens produeixen canvis positius si els vivim a fons i els observem amb profunditat. ·         És bo caminar, observar, anar als altres, a llocs desconeguts on podem trobar vida… ·         Hem de tenir ganes i estar disposats a rebre lliçons, a fer intercanvi di enriquir-nos de la cultura i religió, pensament, dels altres diferents. ·         Com em costa trencarà els plans que tinc i passar a atendre l’altre!! ·         Em cal reconèixer les pròpies debilitats, saber demanar el que necessito i pregar pel que necessiten els altres com la dona cananea fa per la seva filla). ·         Em cal valorar el que vien la gent senzilla. ·         Em cal expressar el que he rebut dels altres i agrair-ho. ·         Em (ens) no sentir-nos mai superiors, ni prepotents, ni sabedors  i anar aprenent a tractar als altres per igual.

3. On es realitza aquest text avui?

a. En el meu entorn proper ·         La casa de la cananea, com les nostres cases, com el barri on vivim han de deixar-se canviar. En elles hi entra la salut, hi entra Jesús. Han de ser llocs de trobada humana agradable, plenes de pau, on no hi deixem entrar el mal. Han de ser llocs de torbada entre els familiars, els amics/gues, o entre la gent que viu a la casa amb el Déu-Amor mateix. ·         És bo que les nostres cases i llocs  on ens movem  siguin cases i llocs de fills i filles de Déu, no de cadells.

b. En la societat ·         “Casa nostra és casa vostra” diu el lema d’acollida als refugiats d’avui. ·         És convenient situar els estrangers, immigrats, refugiats, i també els exclosos socials, els separats, els arraconats, no “sota la taula” com els gossets, sinó a “taula”, gaudint del mateix “banquet” que tots nosaltres. Es tracta de que tothom “pugui menjar el pa i no les engrunes”. ·         Al cap i a la fi, el resultat, els efectes de la llarga colonització dels països del Nord sobre els de Sud, ara se’ns retorna amb la vinguda de persones que no poden sostenir la vida injusta en la que estan, i els poderosos i rics del món del Nord els van situar, amb aliança amb els rics i poderosos dels seus països. ·         Hi ha racisme, xenofòbia i en alguns sectors i països creix desgraciadament (tancament d’ Europa als refugiats i d’ Espanya, declaracions de Trump, de Putin…). ·         Es vol fer passar per “gossets” i “invisibles” als immigrants , pobres i refugiats

c. En l’església ·         Les comunitats cristianes estem compromeses a ser solidàries amb els estrangers, immigrants, refugiats, exclosos…Deuen mirar sempre primer per les persones abans que els seus “plans pastorals” (necessaris si són sobre tot revisables, decidits per consens i participació, i concrets, aplicables, que produeixin veritables canvis sobre tot en el camp dels més necessitats i que procurin una organització eclesial-parroquial i diocesana- més co-participativa de tot el laïcat) ·         Tenim l’acció social pastoral enfocada vers aquesta orientació, i ens cal anar avançant de la dimensió assistencial a la dimensió de participació amb dignitat de les persones immigrades, refugiades, és a dir passar del “fer per”  al “fer amb”. Això vol dir introduir elements de denuncia d’injustícia, i de reivindicació de drets protagonitzat pels mateixos refugiats, estrangers i immigrants i exclosos. ·         Ens cal tractar els altres per igual, encara que la societat i les estructures socials i els etiquetatges en els situïn “inferiors”. Hem de procurar que les persones necessitades prenguin consciència de al seva situació, que valorin el que reben i nosaltres prendre consciència de las seva veritable situació i necessitat i valorar el que ja fem i albirar que podríem fer més i millor, en els nostres grups de Caritas parroquials, a Caritas diocesana, en les Fundacions, ONG, i entitats socials. ·         També el pa de l’eucaristia és per a tothom, és a dir, l’amor del Déu-Vida és per a totes les cases, per tots els barris, pobles i ciutats i ha d’entrar a l‘interior de cadascú. A la vegada el pa de l’eucaristia significa pa, treball, vivenda, formació,  i vida dignes per a tothom. ·         L’ església s’ha de fe pesada , com la cananea, per demanar en favor dels pobres ·         L’ església ha d’obrir les seves cases i convertir-les en acollidores, on es doni la trobada  humana, i es pugui oferir un àmbit d’espiritualitat obert..

Preguntes per la reflexió personal o en grup 1ª ¿Quina relació tinc amb persones estrangeres, immigrades…? 2ª ¿Què hi aporto? ¿Per què? 3ª  ¿Què m’aporten? 4ª ¿Quins canvis han produït en mi? ¿Per què? 5ª ¿Què destaco del que fa Jesús i sent en aquest text? ¿Què em diu de Jesús? 6ª ¿Quines actituds de Jesús veig que hauria d’incorporar? 7ª ¿M’identifico amb la cananea? ¿Per què? 8ª ¿Quines actituds d’ella hauria d’incorporar en la meva vida? 9ª ¿M’identifico amb la filla de la cananea? ¿ en què? 10ª ?Quines actituds de la filla de la cananea em demanen un canvi en mi?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com