Una greu confusió

Una greu confusió

Carmen Maura, ha dit: “Em posa negra donar diners als catalans, que són els que menys ho necessiten.”

Parlar dels catalans en general, ja és molt agosarat, com parlar, en general, dels metges o metgesses, dels mecànics/ques, dels periodistes, dels advocats o advocadesses, dels capellans (o capelllanes en altres latituds), o com parlar dels francesos/es, italians/es, xinesos/es, etc… Hi ha tal diversitat en una professió o en un poble, que no es pot dir quasi bé res que sigui comú, a no ser alguns trets culturals-històrics que s’han anat forjant, o alguns tòpics i estereotipus confeccionats per interessos sovint amagats.

Ara el que és molt interessant és la segona part de la frase: “els que menys ho necessiten”. Es veu que la senyora Carmen Maura, i per desgràcia moltes persones polítiques, artistes, intel·lectuals i molta part del poble espanyol, no sap, no saben, o han oblidat que a Catalunya com a tot el món, hi ha classes socials. I unes viuen millor econòmicament que altres. A Catalunya, com a tot el món regeix el sistema capitalista, que és  creador i reproductor de desigualtat i depredador de la natura. Només cal mirar algunes dades econòmiques bàsiques, per fer notar la pobresa que hi ha a Catalunya i l’augment de la distància entre els “més rics” i els “més pobres”, com ha anat passant als països d’ Europa, després de la crisi del 2008. Qui són els que menys ho necessiten?: els “més poderosos i rics de Catalunya i de l’ Estat espanyol, l’elit del qual segueix escurant molts dels diners creats a Catalunya. Ara ens en treuen, de diners, a  més a més, fins i tot amb les multes i fiances que paguem pels presos i exiliats polítics.

Per tant a Catalunya, com a totes les nacions i regions de les Espanyes, d’Europa i de tot el món, les capes precàries populars (el ”precariat”) necessiten de la solidaritat de tothom, i sobre tot d’un canvi de sistema econòmic per un de més igualitari. Aquest sistema nou es va creant a base d’alternatives socials, econòmiques, polítiques, culturals i espirituals sorgides en les classes populars, i a base de la pressió dels moviments populars d’emancipació social i nacional.

El contraposar territoris i no classes socials a les Espanyes, confusió que han fabricat interessadament, no solament  els grans mitjans de comunicació espanyols, amb alguns “falsos” intel·lectuals, sinó també els governs inclosos els socialistes, ha ocultat el conflicte de classes que hi ha a arreu i ha produït una catalanofòbia (i bascofóbia, i altres “fòbies”). D’aquesta manera, menyspreant els pobles catalans, bascos, etc., s’han volgut aturar o anul·lar els seus moviments per l’auto-determinació dins de la versió popular dels quals hi  han propostes socials de més igualtat i de canvi de sistema socioeconòmic, i de més democràcia participativa. Aquesta és la que no els convé de cap manera a les elits econòmiques de l’ Estat, ja que posa en qüestió els seus privilegis i prebendes.

Ja seria hora que les esquerres de les Espanyes (i per suposat a Catalunya) escoltessin el que viu, sofreix, esperona i mobilitza al “precariat”,  tornessin a introduir en el seu discurs el conflicte de classes, i els camins vers un altre sistema socioeconòmic, i ho difonguessin al màxim fent pedagogia popular, per contrarestar aquesta ideologia que fa dir a la Carmen Maura (i a molts, masses d’altres) que “els posa negra donar diner als “catalans”. Dir posar “negra”, no se li escapa una certa xenofòbia?. Ella és “la negra” ho són “els catalans”(?).

El “mite” infundat que els catalans “som rics”, generalització basada en una molt baixa apreciació sociològica, com molts “mites” intel·ligentment teixits, recolzats per recursos econòmics, ha seduït a molta població. Els seus constructors han sabut vincular l’estereotipus “garrepa, estalviador, emprenedor” dels catalans, amb la universalitat de la riquesa creada (però mal distribuïda com “pertoca” al capitalisme). Potser és més veritat que els catalans (i ja seria una generalització que caldria matisar molt) comptem quan es tracta d’economia, comercialitzem i pactem i per tant ens és convenient saber què negociem, que no pas que som uns “garrepes”.

L’intercanvi, la comunicació i el diàleg directe entre poble i poble, entre ciutadà/na i ciutadà/na, deixant-nos de les influències dels mitjans de comunicació (que són empreses de propaganda) és el que ens permet conèixer-nos amb autenticitat i encertar camins comuns d’alliberament. Aquest tracte directe, ja fa temps que es dona a Catalunya entre persones procedents de diferents indrets de totes les Espanyes, i ara, de diferents indrets del planeta, i és el que està donant fruit per comprendre’ns, acollir-nos i ajudar-nos mútuament. És el que vaig viure personalment en el “tu a tu” quan vaig viure tres anys a Madrid. Parlant ens entenem i els altres entenen el que vivim a Catalunya. Estic convençut que les persones amb les que vaig fer amistat a Madrid, tot i les confusions, i interferències comunicatives que ens estan fent molt mal a tots i totes, no es deixen entabanar per frases i pensaments com els de la Carmen Maura.

Fins i tot es pot entendre que persones de diferents edats de famílies originals d’altres espais no catalans, a Catalunya, avui en dia, s’impliquin  activament en diversos graus en el moviment d’emancipació social i nacional català, i en altres llocs fora de Catalunya s’impliquin en la construcció d’una democràcia participativa i en favor dels drets i les llibertats conculcades.

 

quim cervera, 22 de gener del 2019

“Es parla d’una lluita per una nova cultura, és a dir, per a una nova vida moral que no pot deixar d’estar íntimament lligada a un nou intuïció de la vida, fins que es converteix en una nova manera de sentir i veure la realitat”.

«La burocràcia é la força conservadora més perillosa si s’independitza de les masses».

 

«La veritat és la tàctica de la revolució».

Antoni Gramsci en el dia que va néixer (22 de gener del 1891)

Repàs ràpid sobre el moviment obrer

Repàs ràpid sobre el moviment obrer 

Amb la intenció de situar-nos millor en quin moment estem en el moviment obrer i social per l’emancipació de les capes obreres i populars, per arribar a la destrucció dels sistema capitalista i a una societat sense classes, ens cal fer un repàs de les etapes del moviment obrer.

Les etapes les podríem sintetitzar així:

Unes primeres etapes es donen en el segle XIX:

1ª La constitució de caixes de resistència. Es dóna en el segle XIX.

2ª El pas de les caixes als sindicats, a organitzacions obreres que defensen la classe obrera. Els sindicats han anat variant, consolidant-se, cadascú amb les seves ideologies, formes organitzatives i en les societats democràtiques segueixen tenint un gran paper i estan totalment incorporats a la vida social, sigui a través de la lluita oberta o a traves de la negociació (segons moments en la història de cada país)

3ª El descobriment de la necessitat del partit de la classe obrera per fer política i “ocupar” l’Estat en favor d eles capes treballadores i populars. Aquí hi entren les polítiques d’aliances amb altres partits, les relacions amb els sindicats, i els moviments socials…Els partits d’esquerra s’han consolidat sobre tot al segle XX  i han adquirit el pensament socialista, socialdemòcrata o comunista i més endavant han incorporat els elements polítics ecologistes, pacifistes i feministes.

Les següents etapes es donen sobre tot en el segle XX:

4ª La incorporació de la lluita veïnal, de les associacions de veïns, dels moviments populars als barris, pobles i ciutats, com una necessitat de complementar el treball sindical en el món laboral, amb el treball en el camp social, cultural i urbanístic (equipaments, infrastructures, vivenda, entitats…)dels espais on viu la classe treballadora i les capes populars.

5ª Cap al final del segle XX s’ha vist la necessitat dels moviments socials que apunten a qüestions bàsiques  i globals i que atravessen tota la realitat social. Aquests moviments són l’ecologista que fa critica de la degradació de la natura i proposa mesures medi-ambientals per tot el planeta. El feminisme, que des de la crítica al sistema patriarcal, arrelat de fa ben bé uns set mil anys, proposa unes relacions de paritat entre l’home i la dona, que no siguin de domini d’un sobre l’altra i aporta a la construcció d’una nova societat, no solament els elements de la justícia social, sinó també la tendresa, la cordialitat, la generositat, la gratuïtat… Els moviments per la pau, que critiquen la resolució dels conflicte per la via violenta i les despeses militars, i proposen el diàleg en totes les relacions entre els persones, els grups, i els països. També un moviment no tant definit i no tant organitzat seria el de la laicitat, que critica la confessionalitat els estats i aposta per un marc de llibertat religiosa obert on tota ideologia, ètica  i religió hi pugui cabre i siguin respectats. Tots aquests moviments posen en qüestió els bases en què es va estructurar el neolític (domini i control de la natura, patriarcat, defensa  i seguretat i maridatge entre Esglésies i Estats. Aquests moviments sorgeixen sobre tot en el maig del 1968 francès i s’han anat desenvolupant al llarg de tot el món, amb diferents branques i s’han anat territorialitzant (“anàlisi i pensament global, treball local”). Com hem dit els partits de l’esquerra han anat incorporant aquestes propostes. Aquí també hauríem d’incloure-hi els moviments apareguts a finals del XX i sobre tot en el segle XXI: okupes, per una altra globalitzaciò, “un altre món és possible”, els moviments juvenils, els de al gent gran, i finalment els dels indignats del 15-M.

La lluita per l’alliberament nacional en cada nació, sobre tot en els nacions oprimides, com la nostra, s’ha anat relacionant de diverses maneres, i tant amb partits de dretes, com de centre, com d’esquerres, i amb diferents moviments socials del nostre poble. La base popular del nacionalisme i el patrimoni de nacionalisme popular organitzat ha de connectar també amb el moviment obrer i d’esquerres.

Un altre moviment interessant procedent del segle XIX i que ha tingut diferents transformacions fins a vull és el moviment cooperativista, i el que actualment en diem d’economia social, que té en compte una altra forma de gestionar les empreses, i que assumeix també els processos d’inserció laboral , social i educacional, fins i tot de persones amb dificultats (discapacitats, quart món, dissocials…)

Aquí no caldria oblidar l’experiència llarga de segles de les religions i dels humanismes , en el que poden aportar d’esperit de fons, de sentit, de simbologia que estimulen, apunten on són els problemes greus, on la gent pateix, i donen vida i esperança.

Avui dia per tal d’avançar vers l’aniquilació de les classes socials, vers un altre sistema social més igualitari, més digne, més respectuós amb la natura, més pacífic, i de benestar per tothom, ens cal una GRAN ALIANÇA, una GRAN UNITAT, que inclogui:

1. Els sindicats
2. Els partits polítics d’esquerres
3. Els moviments populars veïnals.
4. Els moviments socials: ecologista, feminista, pacifista, per una altra globalitzaciò, indignats…
5. El moviment nacional popular.
6. El moviment cooperativista i d’economia social.
7. L’experiència de els religions i els humanismes.

Si no es va produint, estructurant un gran moviment internacional que inclogui tot el patrimoni d’aquesta història i totes les sensibilitats, no serà possible avançar vers una societat que sigui realment democràtica, on la democràcia entri a les empreses (cooperativisme, autogestió…) i on tothom pugui viure dignament. I ara en temps de crisi potser haurem de tornar a les caixes solidàries de resistència també.