Procés constitucional-Tribunal constitucional

Fa temps que a Catalunya sentim parlar, llegim escrits, i observem entrevistes i tertúlies sobre el procés constitucional en el que ha d’entrar el país, i sobre el Tribunal Constitucional espanyol que no para de feina referent a Catalunya.

Dos substantius amb el mateix adjectiu, però quina diferència en cadascun!.

El concepte “Procés” ens transporta a dinàmica, a poble, a vida, a esperit, a motivació, a projecte comú, a mobilització, a camí…

El concepte “Tribunal” l’associem a Estat (estabilitat, conservació…), Administració, burocràcia, llei, condemna, càstig, sentència, judici…

Els dos porten l’adjectiu constitucional, però el procés es refereix a una Constitució que ha començat a fer camí, que s’ha d’anar fent, el que comporta participació, entusiasme, novetat, il·lusió, …En canvi el tribunal es refereix a una Constitució d’un estat caduc, que imposa, judicialitza la política, no negocia, que vol mantenir els seus aparells, poders i interessos. Fins i tot partits, entitats i persones que recolzen el Tribunal Constitucional, siguin de “dretes” o “d’esquerres”, creuen que cal un canvi en la Constitució espanyola. Ara bé, ¿serà un canvi que permetrà el dret d’autodeterminació dels pobles que constitueixen les Espanyes? . Alguns partits d’esquerres sembla que han renunciat a aquest dret en el seu programa. ¿Són veritablement d’esquerres?.

Dóna la impressió que una molt bona part de Catalunya està apostant per un canvi veritablement revolucionari, innovador, amb motivacions diverses, on hi entra indubtablement una  dimensió emotiva (¿com no?, ¿no és bo en la política l’emoció, una certa “espiritualitat” que dóna sentit a l’acció, i l’estimula per dins?).

Sap greu que una part de les esquerres, sobre tot espanyoles, i algunes de catalanes, s’arrenglerin a la conservació del status quo espanyol, a la decadència d’un aparell d’Estat sense projecte, que ha mostrat massa cares catalanofòbiques, anti-socials i anti-poble.

Anuncis

Si Catalunya fos independent, Espanya seria governable

Tal com han anat les coses en les dues darreres eleccions espanyoles, val la pena fer uns altres recomptes, suposant que ja no hi haguessin diputats catalans al Congrés de Madrid.

Catalunya té a les Corts, 47 diputats, per tant el total, sense ells seria de 303 (350-47) i per tant la majoria (meitat més un) seria de 152 diputats.

Catalunya té 6 diputats del PP, per tant al Congrés n’hi haurien 131 (137-6). Del PSC n’hi ha 7, així doncs el PSOE, en tondria: 78 (85-7). Podemos en tindria 59 (71 menys els 12 catalans). Ciutadans en tindria 27, resultat de la resta de 32 menys els 5 catalans de C’s. I ERC i PDC no hi serien.

Així doncs la suma de PP i Ciutadans donaria en el “nou” Congrés, sense diputats catalans, 158, que depassa en 6 la majoria absoluta (152).

Per tant, podem concloure, que Espanya seria governable si no hi haguessin els diputats catalans. Dit d’altra manera, sembla que sigui, perquè els d’ ERC, PDC i En Comú Podem demanen un referèndum, o sigui perquè “matemàticament” resulta que un govern del PP i Ciutadans seria possible, resulta que Catalunya és un veritable problema, un “impediment”, una “molèstia” per Espanya.

Tenim doncs una altra raó per independitzar-nos, deixar que Espanya pugui tenir govern i deixar d”emprenyar”. Espanya tindria un govern de “dretes”, però un govern, ja que la suma de Podemos i PSOE i bascos , no arriba als 152 (només als 144). Sí que sumaria un govern (força difícil) entre PSOE, Podemos i Ciutadans (164).

Si fem els mateixos càlculs traient, a més dels catalans, els diputats bascos, també resulta que a Espanya podria haver-hi govern de dretes (de PP i C’s). La majoria absoluta estaria en 143, que la podrien obtenir la suma de PP (129) i Ciutadans (27), que dóna 156 (13 diputats més dels 143). Podemos i PSOE sols sumarien, 128 diputats (amb Ciutadans podrien arribar a sobrepassar, la majoria absoluta, ja que sumarien 155).

Una altra conclusió que podem extreure d’aquests càlculs, és que Catalunya i Euskadi decanten el Congrés de Diputats vers l’esquerra (i centre-esquerra) i que per tant, Espanya sense aquestes dues nacions, es decanta vers la dreta. Les esquerres espanyoles, sense les basques i catalanes, val la pena que s’ho plantegin, si volen encaminar-se vers una República Espanyola, que tingui una forta dimensió social.

Des de Catalunya, segons aquestes observacions, i en la possible perspectiva d’unes terceres eleccions espanyoles,  val la pena que ens plantegem si ens hi hem d’abstenir, per facilitar un govern espanyol i no anar a unes quartes i sempiternes eleccions.

Per altra banda estic cada cop més convençut que el fet de constituir-nos com República catalana, és el pas necessari per tal que sigui possible una República Espanyola, encara que pel que es veu, en una primera etapa serà més aviat de dretes o de centre-dreta. Per això caldrà pensar quines relacions s’haurien de mantenir des de l’esquerra catalana, un cop independent Catalunya, amb l’esquerra espanyola i europea, per col·laborar conjuntament i avançar vers estats en els que el poble sigui realment sobirà, per tant més democràtics, i més socials.

Dirigents del PP que saben que l’ Imperi espanyol està en plena de decadència

¿No podria ser que alguns dirigents del PP comptessin que l’ Imperi espanyol està en plena decadència?. És una pura hipòtesis intuitiva. I es van preparant pel futur.

I llavors, entre ells, davant d’aquest fet, es poden donar diferents reaccions:

  • Uns s’aprofiten del moment i miren de treure’n el màxim de diners abans que l’ estat s’enfonsi (“a río revuleto, ganancia de pescadores”).
  • Altres emparen amb la llei la corrupció interna del PP, i del mateix Estat, i trenquen així la democràcia i se’n riuen del poble.
  • Altres recolzen als “amics” que es corrompen, que s’aprofiten de la situació, i fins i tot, possiblement ho comprenen, encara que ells no s’atreveixin a fer-ho.
  • Altres, de forma fanàtica pensen que cal preservar España, i mirar d’evitar la “caiguda”, la “divisió”, les “secessions venidores” i fan el possible perquè això no psi, pensant que fan un gran bé a España i al seu poble (“la fi justifica tots els mitjans”, per foscos, corruptes, indecents, antidemocràtics, que siguin…).

15 juliol 2016, l’endemà de la “presa de la Bastilla en la revolució francesa”.

EL FANATISME RELIGIÓS I LA UTILIZACIÓ POLÍTICA DE LA RELIGIÓ

  1. Preguntes que ens podem fer

La religió,  ¿comporta violència, agressió i guerra?. ¿Quin tipus de religió va relacionada amb la violència?. Totes les religions, de fet, han justificat, legitimat guerres, inquisicions, censures, repressions, terrorisme, destrucció d’aquells que pensen diferent. ¿D’on ve el fet que ens matem, que ens agredim?. ¿Per què no som capaços, la humanitat, de funcionar sense guerres? ¿Quins elements influencien en els actes violents? ¿Com hi juga el fet religiós?

  1. Elements que incideixen en els fets violents

La condició humana conté violència, agressivitat, ira, odi, gelosies…. Tendim a procurar que  l’altre no tingui el que jo no puc tenir. Tots necessitem i cerquem seguretat perquè ens sentim insegurs, i si l’ambient el sentim hostil, o ens trobem en circumstàncies crítiques, en canvis o conflictes difícils d’afrontar, llavors podem desenvolupar actituds i comportaments agressius. No reconeixem les nostres inseguretats i projectem les culpes, les responsabilitats, cap enfora, envers altres persones, organismes  o institucions, i a vegades amb violència.

A més en les accions violentes intervenen elements de caire interpersonal. Molts dels factors que intervenen en accions socials violentes on la religió hi juga un paper, no són tan lluny d’aquells que incideixen en la violència domèstica (mantenir el poder, voler dominar l’altre, posseir-lo, gelosies, enveja,…), però a nivell mundial.

Els elements procedents de l’economia com el desig de conquerir territoris per a  tenir més recursos, o per acumular més riquesa, també són un factor important. Mentre la pobresa i la injustícia no es resolguin i creixi la desigualtat entre rics i pobres en la societat, hi ha condicions perquè algunes “banderes” nacionals o /i religioses es col·loquin com “salvadores” de tals situacions injustes.

Els elements polítics com el desig de poder, de domini i la invasió sobre altres pobles també hi juguen: la ràbia acumulada, la venjança enfront de les humiliacions i discriminacions rebudes per molts pobles de l’ Àfrica, Àsia, i Amèrica Llatina per part dels països colonitzadors (Europa, EEUU). Les polítiques d’encaix dels immigrants, en part han fracassat, fins i tot en les segones i en les terceres generacions a França (on la política és d’integració total percebuda com assimilació, però en la realitat els joves immigrants o fills o nets d’immigrants no tenen futur laboral estable), o a Anglaterra (on la política ha estat que cada cultura tingui el seu lloc per tal que puguin seguir els seus costums). Molts joves no es senten acollits i volen destruir aquest sistema. Potser entre nosaltres, sense una política massa explícita, de moment ens en sortim  millor, ja que a Espanya i especialment a Catalunya estem més acostumats a ser país de pas, construït per molta gent nouvinguda, d’emigració contínua, i això ens ha habituat a anar coneixent gent nova, de cultures diferents i a caminar junts, a barrejar-se, a valorar la riquesa cultural que ofereixen…

Els elements culturals que hi juguen són la recerca d’una identitat pròpia i forta que s’ha perdut, que no es troba, o es creu que no es té… S’intenta recuperar la identitat a través de la confrontació amb altres identitats i afirmant-se violentament contra enemics “fabricats”, que es necessiten per saber qui som. També hi té un pes important el desarrelament que pot derivar en odi. Donar aquesta identitat, personalitat, superioritat (fruit a vegades d’un complex d’inferioritat no superat) sentit de vida, acció, projecte… a joves desarrelats, sense futur, amb una vida incerta, sense treball, sense res, és oferir-los una causa que els dóna sentit, utilitat, ser algú i vida.

Finalment hi trobem també elements directament religiosos, com són:

  • La identitat religiosa aporta afirmació de la pròpia existència i personalitat. Així es passa d’una vida anònima, plena de ressentiments, buida, marginal, buit, empobrida…,  a una vida d’alta intensitat. Això explica, fins i tot, que alguns joves que no són de famílies musulmanes, ni immigrants s’hagin convertit a  l’Islam ( a un islam “fals”, fanàtic).
  • Hi ha fanatisme religiós, producte d’una visió de la religió manipulada per altres interessos, que oprimeix, malalta, que justifica i legitima qualsevol barbaritat, assassinat, guerra… El fanatisme és desenvolupa a partir de psicologies que necessiten seguretats simplistes, primitives i a través d’omplir buits morals, de valors, de cultura… El fanatisme religiós o l’integrisme (que tot ho vol resoldre amb la religió) o el fonamentalisme, són contraris a la visió d’una religió alliberada i alliberadora que es basa en l’amor, la veritat, l’atenció als més necessitats i el respecte envers els altres.
  • Les reaccions davant les provocacions, insults, ofenses, crítiques i burles a una religió, esquematitzant-la, o ridiculitzant-la, poden ser agressives.
  1. Què ens cal tenir en compte?

En primer lloc que totes les religions són, de base, pacifiques i totes cerquen la felicitat i la pau. És veritat que totes les religions poden desenvolupar una dimensió alienant, destructiva, fanàtica i totes tenen episodis violents en la seva història. Però per altra banda també tenen una dimensió veritable, humanitzadora, alliberadora de les pors, perjudicis, i s’obren a la comprensió i al respecte de l’altre diferent.

En segon lloc si observem cada religió en particular, podem afirmar que el catolicisme en la seva història té episodis violents: Croades, la Inquisició, expulsions de jueus i moriscos… La tendència integrista segueix actual en el catolicisme.  Dins de les esglésies protestants hi trobem el fonamentalisme. El neo-conservadurisme protestant sobre tot als EEUU és molt present actualment. En el judaisme hi trobem el sionisme, acompanyat d’una consciència de “poble escollit” que en alguns sectors els justifica per oprimir el poble palestí.

En tercer lloc si ens fixem més en concret en la religió musulmana, cal afirmar positivament que l’Islam, com les altres religions és una religió pacífica, que té un missatge d’amor i la pau com el cristianisme. Hi ha diferents interpretacions d’Islam, i algunes s’acullen a textos (com alguns similars de l’antic testament) que presenten un Déu enfadat, justicier, castigador i fins i tot violent.  La història d’islam és una història en la que aviat va conquerir territoris, a través de la guerra. I potser que per això els hi costi molt entendre un profeta, com Jesús (que els cristians creiem que és el fill de Déu) hagi fracassat, sentenciat a mort  en una creu, quan la seva religió (la musulmana) fou d’un èxit ràpid.  La gran majoria de musulmans denuncien i condemnen els atacs, el terrorisme mal anomenat “Islàmic” i l’estat mal anomenat islàmic (pseudo-islàmic) i la violència i molts d’ells també són víctimes de tals atacs terroristes i d’una falsa visió de la seva religió.  Molts musulmans són encara víctimes del racisme, de la discriminació laboral  i del setge policial  i d’altres circumstàncies per a ells difícils. D’altra banda hi ha poders polítics àrabs que volen una conquesta de l’Occident i la promouen i la recolzen donant diners… (Emirats Àrabs amb una visió fanàtica de la seva religió…). Tot plegat produeix por, inseguretat, més racisme, provocacions, visceralitat, tot allò que els mateixos terroristes cerquen.

Hi ha un conflicte a l’interior del món de l’islam sobre les diferents maneres d’interpretar el missatge de Mahoma (Muhammad).  Les interpretacions del Corán, que intenten situar-lo en el seu context (com fem amb tota la Bíblia), i aplicar-li els estudis de les ciències humanes, desmitificant els seus orígens, d’una manera moderna, tenen poca visibilitat, són poc o gens conegudes i sembla que les volen oblidar. El fonamentalisme islàmic es recolza en una educació rebuda seguint una literatura medieval que s’admet com a bona.  Hi ha moltes tendències en l’Islam i no s’haurien de confondre. Bàsicament hi ha sunnites i xiïtes. Però dins d’aquestes tendències hi ha moltes subtendències. La qüestió és molt complexa.  El Salafisme integrista, per exemple, que es va estenent a Catalunya entre el món islàmic,  té tendències violentes, però no cal confondre’l amb el tradicionalisme islàmic que és pacífic.

  1. Intent d’ explicació

El nacionalisme i la religió són dimensions molt profundes, internes, arrelades, que donen identitat, que viuen en el nucli més profund dels éssers humans i dels pobles  i intenten donar sentit a la seva vida. Per tant si un poder polític o econòmic, els manipulen i utilitzen al seu servei, distorsionant i adulterant la seva veritable essència, adquireixen una força impressionant que ha portat i porta a la guerra en nom de Déu i de la pàtria, contra altres “déus” i “pàtries”.

El buit moral i de valors, que es percep avui a Europa, en ple desprestigi de les religions i de la ètica, i en un context dominant d’indiferència religiosa, en una societat cada vegada més materialista, individualista, consumista, que sobrevalora l’èxit i la competitivitat, és omplert pels fanatismes religiosos, o per excentricitats religioses, filosòfiques, o per esoterismes, “santerias”, supersticions, credulitats vàries…, que no són alliberadores, ni ajuden a la salut mental.

Hi ha interessos polítics i econòmics del món que ja els interessa que hi hagi tensions, conflictes bèl·lics (les empreses d’armes, l’imperialisme dels EEUU que sempre necessita d’un enemic per afirmar el seu poder imperial en el món, les aliances entre països, el poder dels països àrabs productors de petroli…)…

Observem també interessos per dominar el món amb una religió i unir  religió i poder polític i econòmic. Si ens anem més lluny en la història, sempre hi hagut confrontació entre l’ occident cristià i l’Islam (l’imperi otomà o turc).

La visió polaritzada i simplista de la realitat és més fàcil de comprendre que una visió de tons grisos variats, més complexa. El punt de vista simplista afavoreix la confrontació amb un altre punt de vista simplista de signe contrari.  Els mitjans de comunicació poden afavorir (per la necessitat de ser breus i perquè responen a interessos econòmics forts), aquestes visions simplistes i polaritzades només entre  dues posicions. A més pel terrorista és important que les seves accions tinguin ressonància i repercussió.  Les xarxes socials fan de ressò de les propostes terroristes i produeixen una  por globalitzada. Aquestes xarxes poden ser utilitzades per una sola persona o per un grup reduït i a través d’elles poden preparar i organitzar els atemptats.  Aquests actes estan destinats a produir precisament terror, inseguretat (que pot portar als Estats a augmentar, més encara, els dispositius de seguretat, de policia..) per tal que sentim repugnància.

  1. ¿Què cal fer?

El que és  fonamental i indispensable és el diàleg.  El tema del terrorisme cal afrontar-lo, al meu entendre, no amb violència, ja que això és precisament el que cerca l’estratègia de la barbàrie: que sentim ràbia, impotència, emotivitat, visceralitat, por… Cal combatre’l amb cultura, valors, educació, formació, presa de consciència, tolerància i amb més justícia per als sectors més necessitats immigrants de la població. La violència crea més espiral de violència. La hostilitat és un terrible estat mental, et posseeix, t’obsessiona, et fa sentir valent i fort per sobre dels altres, et fa ser i sentir venjatiu, orgullós, i el primer que pateix el dany és un mateix…

Al meu parer ens cal evitar que ens  distorsionin la realitat i sucumbir a les provocacions i caure en la por, en  l’ocupació de les nostres ments, o en la tendència a la crítica sense reserves i sense raó a tots els musulmans, perquè això és el que cerquen aquests actes terroristes i així destrueixen la llibertat d’opinió, d’expressió, en definitiva la democràcia… Hem de mirar de no deixar-nos portar per l’espectacularitat i per l’admiració vers aquest tipus d’actes.

Seria molt convenient no tenir una visió de la religió fanàtica, poc saludable, malaltissa, obsessiva, culpabilizadora, castigadora, repressora i opressora.. i fugir de la imatge d’un Déu castigador, culpabilizador, justicier… i ens cal sempre purificar la nostra imatge de Déu (aquesta imatge de Déu no és Déu) per encaminar-nos de manera dinàmica i constant vers la recerca de la veritat, la bondat, bellesa, del Déu – Amor, Pare-Mare, que està al nostre costat, al costat dels més necessitats i febles…

I per altra banda seria molt necessari, analitzar la realitat i no cercar només els efectes d’aquests esdeveniments, sinó les causes i col·laborar per atacar les causes. Es tractaria de fer callar el propi jo i obrir-se als altres i veure el món amb tota la seva complexitat i connectar amb les persones i les cultures i religions diferents, conèixer-los i estar al seu costat. Així reafirmaríem els valors de la tolerància, el pluralisme, la democràcia, les llibertats, acompanyats, com hem dit, de més justícia social.

Es tracta de transportar-nos a un nivell més alt d’humanitat, d’espiritualitat, de llibertat. I de procurar que la religió, que és patrimoni del poble, no sigui utilitzada, manipulant-la per servir els interessos del poder i econòmics. Finalment ens cal reconèixer que aquests actes no són realment fets en nom d’Allah, ja que utilitzen una “imatge de Déu” contrària al veritable Allah.

Tornem doncs a seguir la proposta  no violenta de Jesús: estimeu els vostres enemics (a aquells que percebem com a enemic, o “fabriquem” com enemics, o necessitem com a enemics…) .Es tracta de seguir l’exemple, el testimoni i la saviesa dels antics mestres espirituals, i fundadors de  totes les religions, dels que al llarg de la història en cada religió han recuperat el seu veritable origen i essència (com Sant Francesc d’ Assis i d’altres) i dels testimonis mes recents com són: Gandhi, Luter King, Oscar Romero, i tants d’altres…