LA VERITAT ÉS CERCAR LA JUSTÍCIA I LA PAU Criteris per analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català

LA VERITAT ÉS CERCAR LA JUSTÍCIA I LA PAU. Criteris per analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català.

Justícia i Pau de Girona. 22 juny del 2018 a les 20.15h. 

  1. LECTURA I RE-LECTURA
  • Llegim a realitat social i política i també la rellegim
  • A vegades con fonem, o dissolem lectura i re-lectura
  • Exemples: taxista que se li espatlla el cotxe o la caiguda amb trencadura de cama.
  • Les re-lectures (simbòliques, interpretatives, religioses, espirituals, ètiques…) no poden esdevenir lectures de la realitat, ja que llavors podem arribar als fanatismes, integrismes, fonamentalismes…
  • Les lectures no poden pretendre ser re-lectures, o presentar-se com a úniques, negant la possibilitat de re-lectures (cientismes, o convertir la ciència en na religió).
  • Per altra banda, cada cop, s’accepta més que els Re-lectures també donen coneixements sobre la realitat (coneixement no científic, però un poema, una creença, una obra d’art pot donar elements interessants i suggestius de la realitat)
  1. LECTURES DE LA SITUACIÓ
  • Les lectures són plurals.
  • Són anàlisi amb l’ajut de:
    • L’observació i experimentació
    • Les ciències. En aquest cas les ciències socials.
  • En la lectura de la realitat ens influeix:
    • La nostra psicologia: sensibilitat, personalitat, emocions…
    • La família
    • L’educació rebuda
    • La classe social d’origen, de situació actual, la consciència i opció de classe
    • L’ètnia-cultura: conjunt de convencions, esquemes mentals, estereotipus, sistemes de pensament, metodologies, pressupòsits…
    • Els estudis
    • El treball, (els treballs), la professió, el lloc que ocupem en l’economia, la societat.
    • Les amistats
    • Les opcions polítiques
    • Les lectures: diaris, revistes, els mitjans de comunicació que escoltem i mirem: radio, TV( cadenes…), xarxes socials: fem “grups compactes, homogenis” segons quins mitjans prioritzem…
    • Les conviccions profundes: les motivacions, principis morals, creences religioses, espiritualitat…
  • En la lectura de la realitat catalana i del moviment d’emancipació nacional existent, intervé tot aquest conjunt de condicionaments i :
    • La raó, molt necessària (“cap”)
    • Les emocions necessàries en la política (“cor”)
    • Els nostres instints, subconscient, sovint vinculat a experiències de la nostra infància ( “vísceres”, “ventre”)
    • L’acció positiva o negativa (o inacció, passivitat, indiferència…) que nosaltres portem a terme en tal moviment (“mans”)
    • El lloc on ens situem i el camí que fem en una direcció o altra (“peus”).
  • En l’anàlisi del procés d’emancipació nacional en el que estem ens cal observar:
    • El paper de les persones : poble, polítics, governants…
    • El paper de les relacions interpersonals i dels grups socials: partits polítics, institucions, administracions, organitzacions del poble, etc.
    • El paper de l’economia: crisi alimentària, ecològica, econòmica, financera …; la nova revolució industrial de les noves tecnologies; les desigualtats; la depredació de la natura, …
    • El paper de la política: dificultats dels diferents governs de resoldre les desigualtats i la depredació de la natura; final del règim del 1978; crisi de la democràcia; afrontar la plurinacionalitat de les Espanyes;
    • El paper de la cultura i de las religions i espiritualitats: canvi de valors, canvis de paradigmes, transició cultural profunda; transició religiosa; paper de les conviccions i creences en els líders polítics i socials (forces són cristians declarats per exemple, entre els independentistes; també entre els que tenen altres opinions i caldria veure qui tipus e cristianisme, o tipus d’islam, de budisme, o de conviccions humanistes…). Es important veure el paper de les creences en els moviments socials.
    • La història del país recent i remota.
  • No crec que hi hagi dos blocs (i això ja forma par de la meva personal-.singular interpretació). Crec que a algunes posicions polítiques els interessa remarcar que hi ha dos blocs.
    • En una democràcia sempre hi ha divisió política. No reconèixer-la i estar contra el sistema de partits pot portar a l’autoritarisme polític.
    • Al meu entendre hi ha mes de dos sectors:
      • El sector que vol un estat Català en forma de República: que te tres subsectors: PDeCAT – ERC i CUP i a més alguns de Catalunya en comú.
      • El sector que està per un Estat Federal espanyol: PSC i alguns de Catalunya en comú
      • El sector que estaria d’acord anar vers un Estat Confederal: Catalunya en Comú
      • El sector que ja li està bé l’Estat Autonòmic: una part de Ciutadans i PP
      • El sector que voldria tornar a un Estat centralista: una altra part de Ciutadans i PP
      • Un sector indiferent a la qüestió que s’adaptarà al que passi, i fins tot potser que valori i reconegui o no (com passa amb els vagues que fan uns pocs i se n’afavoreixen tota la plantilla obrera) els que ho hagin tirat endavant.
  1. RELECTURES
  • Les re-lectures es fan amb l’ajut, dels mites, ritus, símbols, ètiques, art, creences, valors, religions, espiritualitats que vivim, sentim, tenim, hem adquirit, ens han transmès…
  • Les relectures poden ser:
    • Religioses-espirituals
    • Ètiques-humanistes
    • Estètiques-artístiques
  • Amb elles donem sentit a la realitat
  • I també són plurals ja que depenen de les nostres cultures, conviccions…
  • Dins dels cristians tenim vàries re-lectures. I sempre ha passat així: Des del principi que hi havia tradició oral i cada comunitat seguia la seva interpretació del seguiment de Jesús que l’ajudava a re-llegir i actuar en la realitat: Molts evangelis que més tard se’n van acceptar 4.
  • En tots els sectors abans indicats davant del moviment d’emancipació nacional que vivim, hi ha totes les tendències de cristians que fan les seves respectives re-lectures del “procés”.
  • Hi ha moltes maneres i legitimes de llegir l’evangeli. En la lectura interpretació hi influeix tot el que hem dit que condiciona les lectures d ela realitat i també els mestres que hem tingut en llegir els evangelis, experiències de la història de la nostra vida que hem relacionat amb l’evangeli, etc.
  • Hi ha diverses formes de re-llegir la realitat social i política, des de l’evangeli, en concret intentant relacionar vida-moviment d’emancipació nacional i evangeli-fe:
    • 1ª: Lectura de l’evangeli que s’aplica a la realitat:
      • Forma moral-ètica: Aplicar evangeli a la realitat per veure què fem o que està bé, o que fem o està malament.
      • Llegir l’evangeli per veure què cal fer davant de cada situació.
      • Preguntar-se: què faria Jesús en tal situació? O preguntar-se: Jesús era nacionalista o no?
    • 2ª : Cercar les narracions evangèliques que em justifiquin i em confirmin la meva posició , sentiments, pensament i acció.
    • 3ª: Preguntar-se: ¿Què descobreixo d’evangèlic en aquest moviment d’emancipació nacional?
    • 4ª : Preguntar-se: com visc la meva fe, dins del posicionament que tinc en el moviment d’emancipació nacional català?
  • Crítiques a tals re-lectures evangèliques i opcions interessants
  • Tenim tendència, si en especial els capellans, a fer una lectura força moral o ètica dels evangelis. És a dir cerquem trobar en l’evangeli allò que caldria fer i el que caldria evitar per comportar-nos tal com cal, per actuar segons els seguiment de Jesús. Sabem que l’evangeli només proposa una llei que no és llei: estimar, però sovint, massa sovint, ens deixem portar per la nostra necessitat de seguir lleis, que ens donen seguretat en el nostre actuar quotidià.
  • L’evangeli és una proposta de vida, de felicitat, un camí, un estar al costat d’una comunitat que al llarg dels segles ha intentat seguir Jesús. És clar que hi ha a l’evangeli, exhortacions, orientacions, que són de to ètic. Ens fixem en el que ens demana, ens exigeix. Ara bé, fonamentalment, tot el que llegim a l’evangeli, mestre de vida i de saviesa, ens mostra moments diferents que vivim en la nostra vida, amb el que ens podem identificar (amb situacions, amb persones…).
  • Tant si s’és independentista, federalista, confederalista, autonomista o centralista han aparegut diferents interpretacions de l’evangeli, que volen copsar el que ens diu sobre el nacionalisme, si Jesús era nacionalista o no. Es pretén trobar a l’evangeli resposta al com hauríem d’actuar davant dels fets actuals a Catalunya. Fins i tot es cerca en la Doctrina Social de l’església (en principi fonamentada en els evangelis) justificació dels drets nacionals, d’autodeterminació, o no. No em sembla malament i crec que cal fer-ho, però no em sembla completa, la lectura que es fa evangèlica.
  • Penso que es pot anar més a fons i fer-se altres preguntes que van mes enllà del qüestionar-se sobre el què ens diu l’evangeli sobre tal fet o tal posicionament i sobre el que cal fer. Per a mi una pregunta molt interessant és: com viure la meva fe, el meu seguiment de Jesús, dins del posicionament, sentiments i desigs que tinc com a català (sigui d’una tendència o d’una altra). En què m’identifico del que llegeixo en l’evangeli?.
  • No es tracta tant que em senti culpable o justificat, malament o be, com jutjat per l’evangeli. Es tracta de que dins del meu posicionament, cada cristià i cristiana el seu, sàpiga descobrir la “bondat” que té, les qualitats, i que se m’obrin portes envers els altres que pensen diferents, sense voler-los canviar i acceptar i reconèixer que també viuen l’evangeli. A partir d’aquí sí que pot ser que hi hagi aspectes de la meva postura que caldrà canviar, o purificar, però sobre tot anar més enllà, aprofundir-la, compatir-la, extreure’n el suc evangèlic.
  • I també és molt convenient, descobrir les “qualitats evangèliques”, de construcció del Regnat de Déu en els moviments socials.
  1. ALGUNS CRITERIS a l’hora d’analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català
  • Compartir el sentiments personals que s’han tingut i es tenen en quant la situació que vivim a Catalunya. Aquest exercici permet:
  • No deixar-se portar pels posicionaments ideològics i polítics
  • Respectar els sentiments dels altres
  • Escoltar a fons el que un viu i els altres viuen
  • Anar més a fons
  • No discutir-se. La discussió impossibilita sovint la comprensió de l’altre.
  • Captar qüestions personals que poden procedir de la història, de la infància, d’experiències viscudes amb impacte, de pors, elements educatius, psicològics…
  • Comprendre al que pensa diferent, posant-se a la seva pell , intentant descobrir les “bondats”, les “veritats” les “llums evangèliques” en els plantejaments i posicionaments dels altres diferents dels nostres, i valorar-les.
  • Veure, descobrir i deixar-se portar per l’ Esperit d’amor viu, present, amagat però enèrgicament potent (com motor del nostre fer), en els moviments socials:
  • Descobrir l’horitzó que apunten els moviments socials, en concret el d’emancipació nacional, i també el desig humà de felicitat col·lectiva, i l’energia estimuladora que sempre hi ha en el poble d’anar més enllà, en favor dels altres i del bé de tota la comunitat.
  • El d’emancipació nacional català, com molts moviments socials d’alliberament:
    • 1: desitgen un futur social millor i hi treballen
    • 2: aquest anhel de dignitat, de justícia, de llibertat, de benestar personal i col·lectiu, connecta amb el nostre destí, en allò pel qual hem estat creats.
    • 3: l’horitzó social pel qual miren de lluitar és una aproximació, un avançament del regnat de Déu enmig nostre, fins i tot molts sense saber-ho.
    • 4: l’afany de que disminueixi la desigualtat és una relativa i limitada concreció del “Benaurats els pobres” i de “l’omple de bens els pobres” del Magnificat.
    • 5: la voluntat d’eradicar la corrupció és portar a terme també l’himne de Maria quan diu: i els rics se’n tornen sense res”.
    • 6: el “dispersa els homes de cor altiu, ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat els humils” no està en el “cor” dels “líders (moltes són “lidereses) i dels voluntaris i participants de tots aquests moviments que cerquen construir un nou sistema social on els “humils” no estiguin més a la “cuneta”?.
    • 7: aquest intent de dignificar de nou la política, de trobar fórmules de participació ciutadana, en que tots ens sentim ciutadans/es implicats, no està en el camí de l’humanització i de l’alliberament que volia Jesús?.
    • 8: ens fan notar que són benaurats els que tenen fam i set de justícia.
    • 9: el revaloritzar la democràcia, el vot, el diàleg, el debat constructiu, l’assemblea per arribar a acords, la participació són signes humanitzants, alliberadors, dignificants.
    • 10: el voler-ho realitzar sempre per vies pacífiques, segueix la benaurança dels pacificadors.
    • 11: molts dels membres d’aquests moviments són criticats negativament, fins i tot alguns per mitjans de comunicació de l’ església: “Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el regne del cel”.
    • 12: esperem que també la netedat de cor i l’apropament misericordiós sigui el més central i prioritari en les persones que formen part d’aquests col·lectius. Així repercutirà molt fecundament la seva tasca en el bé comú, en tot el poble.
    • 13: en l’instint profund, en les opcions, motivacions i forces de totes aquests persones i també en el sentit de poble comunitari inscrit en tots els grups humans, contemplem com segueix actuant aquest esperit que va moure el mateix Jesús i a tantes persones al llarg de la història de la humanitat i que anomenem Esperit Sant, Esperit d’ Amor, alè de vida.
    • 14: la presència més o menys amagada de l’Esperit diví en tots aquests moviments, que intenten “fer néixer de nou”, que miren de fer créixer “la persona nova”, que ens avancen vers la “terra nova i el cel nou”, que es deixen portar per la llibertat del vent, ens recorda que, malgrat les crisis, les injustícies i les discriminacions, la societat ens estima.
    • 15: descobrir els valors evangèlics: d’entrega, de solidaritat, d’amor al poble (amor polític), sacrifici pels altres, dedicació´, creativitat, humilitat, participació…
  • Fer cas de la dita evangèlica: “pels seus fruits els coneixereu “. Fixar-nos en els fets, i no tant en el que diuen, en els paraules

DIÀLEG DEL SOPAR TERTÚLIA DE JUSTÍCIA I PAU A GIRONA                                        Constatacions

  • Observem que forces dones dels nostres entorns són més sensibles o expressen més i recorden cada dia el dolor infringit al poblem als presos, als exiliats, a les seves famílies…
  • A Europa també hi ha cada cop més decantació de democràcies vers formes autoritàries de govern, partits neo-conservadors, ultres…
  • Quan estem amb altres persones companys de feina, amics, amigues, veïns, veïnes que pensen diferent ens respectem, callem, sabem que ens podem enfrontar si parlem
  • Això també passa amb Justícia i Pau d’ espanya, en congregacions religioses, capellans, entre catalans i zones de les Espanyes…
  • Però també tenim l’experiència que amb algun/es que pensen diferent hem avançat en el diàleg i en podem parlar amb tolerància, anant a fons, sobre to si compartim sentiments, i com vivim tot aquests fets…
  • De fet hi ha estats que no són nacions (Andorra, Mònaco…). De fet un conjunt de població que vulgui tenir l’instrument de l’ Estat, independentment de nacionalismes, i de ser nació o de tenir consciència de nació, el pot reivindicar i treballar per obtenir-lo

Diverses observacions d’anàlisis del moment que passem ara

  • Hem estat massa ingenus davant la “possible segura” repressió policial, judicial, l’arbitrarietat de la justícia
  • L’ estat espanyol (el seu nucli constituït d’alts funcionaris, militars, grans empresaris, gran banca, autoritats policials, de la guàrdia civil jutges, eclesiàstics…, que tenen l’aparell de l’ estat segrestat des de fa anys, per unes mateixes famílies) ha mostrar altera vegada la seva cara més dura.
  • El moviment d’emancipació nacional i el d’emancipació social
  • Són diferents: diversos continguts, ritmes, subjectes, història…
  • Però, no es poden separar. Hi ha grups polítics i socials que els separen per prioritzar un o altre.
  • Però tampoc no es poden confondre, no es poden fusionar un en l’altre, diluir un en l’altre, com alguns grups polítics i socials fan.
  • De fet estan vinculats: quan s’ha avançat en sobirania ha repercutit en millores socials a Catalunya.
  • En política és necessària l’emoció, la passió i també la racionalitat. Necessitem equilibri entre les dues energies i dialogar per expressar el que sentim, el que vivim i psoar4-hi ordre, raó, tocar de peus a terra, i seguir actuant..
  • Preguntes que ens fem?
    • Hem perdut valors després del 1 d’ octubre?. Tot te alts i baixos, Han aparegut però els CDR , moviment molt interessant que va més enllà de la qüestió independentista i està creant espais de nou esperit comunitari en les poblacions…
    • De què serveix dialogar?. Ens cal parlar, per expressar el que sentim
    • Serveixen tantes manifestacions, que de moment t no han produït canvis, sinó més aviat dolor?. Quins altres recursos reivindicatius d’acció hauríem d’emprar, ja que els tradicionals veiem que no acaben de donar resultat?: hi ha els xarxes socials, però…

 Per a comprendre el que vivim…

  • A Catalunya podem partir de que hi ha:
  • Una ànima “cristiana” . De fet en les diferents posicions polítiques independentistes o no h han cristians, i alguns explícitament declarats.
  • Una ànima “anarquista” (anti-estatal, individualista, no-violenta, i d’apoderament del poble, mostrada en el1 d’octubre, manifestacions, CDR…) que tant la podem trobar en la petita burgesia (PDeCat), com en els arrels i actualitat d’ ERC, i en la CUP (trotskistes, nacionalistes d’esquerres, anarquistes…)
  • A les Espanyes tenen diferents reptes:
  1. Monarquia o república?
  2. La qüestió territorial: Catalunya, Euskadi, Galicia, país Valencià, Balears, Andalusia…
  3. Crisi de la democràcia/desenvolupament vers una democràcia més participativa
  4. Els governs, siguin del signe que siguin, no solucionen els dos grans problemes:
  • La desigualtat, abisme entre uns pocs rics i eixamplament de al pobresa
  • La degradació de la natura
  • Això provoca desencís envers els polítics, governs, partits i la recerca de nous moviments sociopolítics que canalitzin la impotència, la voluntat de canvi… (15-M, moviments nacionalistes, sobiranistes, feminisme, pacifisme, ecologisme…)
  • A Europa, hi ha (menys en forces països el repte 1) tots es altres reptes i el 2)el trobem a Còrsega, Flandes, Escòcia, Gal·les, i en altres indrets el que planteja quina Europa volem: Federal? Confederal,? Dels Grans estats? De els nacions?. Se’n parla poc. I Catalunya està a l’avantguarda d’una manera d’entendre Europa.
  • El repte 3) i el 4) els trobem a tot el món.
  • Ens trobem tots en un procés personal i col·lectiu (i per tant en diferents ritmes, moments, experiències, històries…) de consciència sociopolítica i sobiranista catalana, que no ha acanat. Tost coneixem persones que segons el que va passant, segons la participació en actes, manifestacions han canviat de posició.
  • De fet, alguns analistes han dit que el moviment d’emancipació nacional català ha anat “trinxant “ els partits, tots han passat o passen els seves crisis, i hi ha processos de substitució política en les persones, dissolucions de partits, fundacions de nous agents polítics, fusions, canvis d’estratègies, etc…

 Re-lectures evangèliques

  • Jesús davant de les 613 lleis jueves, hi prioritzava les necessitats (de salut, d’esperança, compassió, consol…) de les persones sobre tot dels més vulnerables. Es va saltar el sàbat, el temple (puntals del judaisme), i proclamar la única Llei (més que llei, capacitat gravada en el cor) de l’amor.
  • Els primers cristians també es van saltar les lleis de veneració a l’emperador i alguns en resultaren màrtirs.
  • Estem en els Misteris de dolor, després dels de goig (sentència de l’ estatut, manifestacions, 11 de setembre…, fins la repressió del 1 d’octubre que comença el dolor). Els Misteris de dolor a més de patir presó, repressió, acusacions, calumnies, mentires, exili en algunes persones i les seves famílies, i en tot el poble, es pateix perquè estem en la foscor del túnel, en la incertesa, sensació de fracàs, d’haver caigut en ingenuïtats, errors, no sabem quan s’acaben…. Vindran els de glòria, que apunten, germen, d’alguna manera en els judicis internacionals, en la resistència i constància del poble…
  • El Misteri de la iniquitat és molt potent: el mal en els negocis de les armes, en les grans multinacionals, en la gran banca, en els autoritarismes governamentals, dictadures, repressions, fonamentalismes religiosos, que produeixen fam, set, guerres, migracions, morts, malalties…
  • L’ Amor als enemics, als que pensen diferents, els que s’oposen a la nostra actuació , ens comporta:
  • Preguntar-nos per que tal persona, tal posició, se m’oposa, reacciona així? Què li pot passar? Quines pors té? Intentar posar-se a la pell de l’altre, i comprendre la seva psicologia, història…
  • Preguntar-se què hi ha de mal en mi, d’enemic, d’aquella part insana en mi, que em desagrada, que odio, lews pors, angoixes que tinc…, i que me la reflecteix tal persona, tal grup, tal partit, tal posicionament, tals paraules…
  • Es tractaria d’estimar també aquella part insana, fosca meva, i potser podré descobrir la part sana de l’altre –opositor i dialogar, comprendre…
  • Llegir l’ Apocalipsis, llibre escrit de forma simbòlica per expressar la ràbia, el desencant, la impotència , el creixement en la fe pasqual, les actituds, les accions, el sentiments, les conviccions…,dels primers cristians i cristianes, davant d’un imperi romà persecutor, repressiu, misteri de la iniquitat…
  • Llegir els deixebles d’ Emmaús
  • partint de que els dos deixebles estaven desencantats tant de Jesús (sentenciat a mort i s’ha acabat la seva obra) cm del judaisme (les autoritats jueves l’han condemnat) i volen retornar als deus pre-jueus
  • el personatge narratiu posat per Lluc com Jesús els exposa el que deien ja les Escriptures: els avantpassats. Ens cal escoltar la gent gran la nostra història de lluites i repressions…
  • ens cal comprendre la pasqua, cal passar pel “dolor” per arribar a la “glòria” i així sempre ens costa molt.
  • En el compartir el pa, la vida, la conversa, ‘amistat, la fe, ens trobarem com els d’ Emmaús, anirem encertant de nou el camí…

Què podem fer?

  • Estem força desemparats davant d’un estat tant potent i repressiu, autoritari…
  • La Internacionalització del “procés “. Acudir als tribunals internacionals: són lents però aniran fent la seva feina. Donar a conèixer el que passa a Catalunya.
  • Ens cal la tasca dels psicòlegs per auto-comprendre’ns, eixamplar energies, refer-se, reanimar-nos, …
  • Ens cal reflexió, silenci interior, treballar la interioritat, la comunicació no-violenta…
  • Obrir espais de diàleg amb persones i col·lectius de diferents posicions polítiques com han fet els jesuïtes, i altres instàncies…
  • Mirar de respectar-nos, ser tolerants, no perdre els amistats, ser prudents…
  • Avançar en:
    • distingir legalitat del que és just
    • el servei als altres, al poble
    • la no-violència
    • la maduresa de la fe. Tot això que vivim ens ajuda a caixer en la fe, aprofundir-la, compartir-la, alimentar-la…

quim cervera, 20-22 juny 2018

 

Patiments estalviables?

Dibuix Cesc

El moviment d’emancipació nacional català proposa una qüestió que per senzilla és molt complicada donades les circumstàncies estructurals de l’ estat espanyol. Es proposa un canvi en el territori. Es tracta de que Catalunya tingui l’eina d’un estat. No es tracta de posar fronteres en el model antic , ni d’una nova moneda. Es tracta senzillament de que el territori d’acció d’un futur govern català sigui Catalunya i pugui exercir la seva sobirania sobre lleis, educació, sanitat, serveis socials, llengua, cultura, patrimoni, urbanisme,  i per tant poder obtenir tots els impostos. Ja sabem que moltes de les nostres decisions estan traslladades a les grans multinacionals, i a les entitats internacionals, i en especial a la Unió Europea. Per tant no existeix, en aquest moments , una sobirania total.

Per tirar endavant aquest projecte s’ha produït violència de l’ estat espanyol, exilis, empresonaments, patiments morals i psicològics de molta gent. Tot s’hagués pogut estalviar amb una actitud dialogant i negociadora de l’ Estat Espanyol que no s’està donant. Al final, un dia o altre arribarà que Catalunya serà un estat. Per què fer passar tant de dolor al nostre poble?.

De la mateixa manera els moviments eclesials de base que volen construir una església més evangèlica. Per tant una església més al costat dels necessitats, de les víctimes de les injustícies i per tant amb una organització més en funció d’aquest projecte,  que sigui més democràtica, on les dones puguin exercir totes les responsabilitats i l’exercici de la presidència dels sagraments, i de la direcció i animació de les comunitats no estigui vinculada solament als barons i cèlibes. També molt de patiment de capellans, dones, i de tot el laïcat que cerca aquest nou model d’església es podria estalviar, si hi hagués voluntat verdadera de fer canvis profunds en les estructures eclesials i un procés de pedagogia sensibilitzadora per transformar esquemes mentals i codis morals rígids que caldria veure si són massa evangèlics.

Sabem que a l’estat espanyol li costarà molt caminar vers els canvis que proclama el moviment nacional català. Des del punt de vista:

  • Econòmic: necessita dels bens i serveis que Catalunya produeix, i dels seus impostos per sobreviure.
  • Polític: seguir mostrant el poder que es creu sobirà sobre tot el territori per part de l’elit militar-funcionarial-judicial-empresarial-financera-eclesial, ocupada per la ultradreta.
  • Cultural (la percepció de la unitat d’ Espanya i per tant el sentiment d’amputació si Catalunya marxa.

Des tots aquests punts de vista són canvis viscuts com a catàstrofe.

Sabem que l’església catòlica si toca algun dels punts esmentats , reivindicats des de fa anys per molts sectors del poble cristià, cau tot l’andamiatge construït des de fa segles:

  • Econòmicament caldria perdre privilegis d’impostos, deixar de rebre ajuts econòmics dels estats, no cobrar per misses i sagraments, i partir bàsicament de les quotes del poble fidel, el que vol dir esdevenir més realista i més pobre i per tant més a prop dels pobres.
  • Políticament les elits eclesials jeràrquiques masculines (patriarcat incrustat en la vida de l’església) perdrien el control sobre les comunitats, els seria més difícil organitzar les diòcesis i les parròquies, distribuir les persones responsables, i de fet es feminitzaria el poder, que podria reconvertir-se en servei de cura de les persones.
  • Culturalment caurien els esquemes mentals, ideològics i morals sobre la sexualitat, la dona (una certa misogínia), i teològics sobre el pecat que han col·laborat, durant forces segles, a mantenir el control de les consciències. Es desenvoluparien amb més valoració les interpretacions personals de l’evangeli, i es reconeixerien positivament les autonomies de les diferents comunitats.

Tots aquests canvis acostumen a ser vistos, per altres sectors més  fonamentalistes de l’església, també com a catàstrofes, com a pèrdues.

No és sorprenent que tant l’estat espanyol, com l’església catòlica es resisteixin a tals canvis, que demanen dols, i que prefereixen seguir mantenint la situació encara que estigui en crisi profunda. Tots els canvis porten resistències. Per això fan patir tant els que no els volen, com als que els volen. Per la fe (transmesa des de  Jesús) i per l’experiència vital coneixem que per arribar a un naixement nou, a fer néixer un estat català, a fer néixer una església nova més evangèlica, ja present en els moviments populars de base, cal passar pel dolor i pel dol. Esperem que els patiments i sacrificis de tantes persones, que repeteixo es podrien estalviar (en una visió més raonable, i mes humana, potser ingènua) siguin dolors de part (Romans 8, 18-25).

quim cervera

8 gener 2017

 

Alguns criteris i anàlisis per comprendre les tensions que vivim com a poble català

  • Tot el que vivim i patim i experimentem en el “procés”, ens transporta a moltes persones a fets de la infància, de la família, l’educació rebuda, els fets viscuts quan érem petits, o als fets viscuts per la nostra família, que no hem viscut directament però ens han transmès (guerra civil , de la que no “s’ha fet net”, la postguerra, divisions, pors, censures, costums, criteris mentals, …). Quan ens fem grans creix aquesta relació amb la nostra infància i reapareixen fets latents, no resolts, amb una component emocional molt intensa. Ens estimulen els criteris primaris, els del cervell més antic on hi resideixen les emocions i els instints. Per això és molt important:

-Expressar les emocions i compartir-les en grup . Això afavoreix el coneixement mutu,                     la comprensió de l’altre que pensa diferent perquè ho viu diferentment i ens ajuda a                         tots a mantenir el que és més fonamental: la relació de família i les amistats

-Intentar comprendre altre en el que viu, sent, pateix, s’emociona…

-Posar-hi racionalitat

-Anar creant espais i temps de calma, de pau, de silenci (pregària) i capacitat de diàleg.

  • Hi ha maduresa en el nostre poble, anem aprenent a respectar-nos, a dialogar amb serenitat, a ser delicats i no treure segons quins temes i segons de quines formes i paraules, en segons quins ambients i a fonamentar-nos en l’amistat, la família i la comunitat de fe (si és així) que ens uneixen. Aprenem a dialogar, a ser creatius, a prendre consciència social i política, a posar-hi humor, confiança…

 

  • Sovint es diu que el moviment independentista és creat per alguns polítics, per alguns partits o líders polítics. Fixar-se i obsessionar-se en centrar-ho tot en algunes persones, és una anàlisi procedent de la perspectiva clàssica de les dretes. És no veure que el moviment és popular, que ha sorgit del poble. Estava latent des de fa ben bé 300 anys, i ha anat sorgint en diferents moments, normalment fracassats, de la nostra història. Ara, després de la sentència reductora (quasi anul·ladora) de l’ Estatut d’autonomia votat pel poble, després d’una forta crisi econòmica, i en part com a resposta a la mateixa, torna sorgir amb força. És un moviment convençut que un Estat Català, que tindrà uns inicis molts difícil, crus, i dolorosos, podrà fer remuntar una societat creativa, amb moltes possibilitats i capacitats culturals, polítiques i econòmiques i podrà construir una major igualtat i una més veritable democràcia. El moviment d’emancipació nacional és fonamentalment civil, popular, i amb una forta component de centre-esquerra i d’esquerra. Si alguns partits s’hi han ajuntat, s’hi han incorporat més tard o més d’hora és perquè han escoltat les demandes del poble i intenten, cadascun segons els seves estratègies, canalitzar-les políticament.

 

  • Cal distingir el que és cultura del que és religió. Els musulmans ens poden ajudar ena questa distinció, ja que ells, també els convé distingir el que són costums, hàbits, esquemes mentals, culturals marroquines, o pakistaneses, senegaleses, o…, i el que és veritablement la fe musulmana. Moltes de les conductes o tradicions, o actituds, que molts musulmans creuen que són actituds demanades i invitades en el Coràn, són purament costums culturals de tal o tal altre país. Durant segles a Europa i molt especialment a Espanya s’ha anat constituint des del segle tercer, un constructe cultural, anomenat “Cristiandat” (amb unes normes, costums, valors, criteris, esquemes mentals, creences amb conseqüències ben pràctiques i eficaces en l’educació i socialització) que es pot confondre amb la fe cristiana (en el nostre cas la catòlica). El nacionalcatolicisme, darrera expressió d’aquest constructe cultural, és el que encara cueteja en moltes de les consciències del poble espanyol i en concret en religiosos, religioses, capellans i bisbes. I creuen, de bona fe, semi-inconscientment o totalment inconscients, que defensant aquestes normes, valors, costums, (entre elles la unitat d’ Espanya) defensen la fe catòlica.

 

  • A vegades també confonem l’estructura de l’Estat Espanyol, molt vinculada aquesta constructe de la Cristiandat, amb Espanya, amb els pobles d’ Espanya. L’ Estat Espanyol està des de fa segles ocupat per unes elits, relacionades familiarment, amb components financeres, funcionarials, militars, sovint legitimades per part de l’ església catòlica, que estan impedint els processos de democratització, d’encaminament vers la República, tant a Catalunya com a tota Espanya, i per tant estan protegint i promocionant la desigualtat, que els afavoreix. Per això, aquestes elits no volen que Catalunya, que és una part d’ Espanya que els permet seguir tenint poder i escurant diners  per continuar la seva hegemonia, se’n vagi de l’ Estat. Aquestes elits que estan reaccionant agressivament contra la República Catalana, són les mateixes que mantenen la forma espanyola del capitalisme. Possiblement al capitalisme europeu ja li interessa que l’actual govern del PP mantingui “a ratlla” el moviment d’emancipació nacional català i les possibilitats d’una República a Espanya que seria critica al capitalisme i tendiria vers l’esquerra. De fet en acabar la segona guerra mundial, ja els va interessar tant als EUU coma Europa, mantenir a Franco en el poder. Aquestes elits són els mateixes que mantenen a la majoria del poble espanyol submís, estan augmentant la desigualtat, aprofitant-se de la crisi econòmica, són creadores de pobresa, i frenen les possibilitats de reaccions i de moviments populars vers l’esquerra. Sap greu que sectors del PSOE estiguin també directament o indirecta vinculats a tals elits, i esdevinguin conservadors del sistema, no aprofitin el moviment d’emancipació català, per adherir-s’hi i anar construint una república a Espanya (un desenvolupament de al democràcia participativa) , i siguin  còmplices de les accions repressives de l’actual govern espanyol, i dels poders que hi ha al darrera. Per això val la pena preguntar-se: ¿les actuals estructures de l’ Estat Espanyol possibiliten avançar vers la democràcia, la participació i la igualtat?

 

 

  • El moviment d’emancipació nacional, que porta dins unes reivindicacions de més participació en les decisions polítiques, fa por a molts països europeus ja que es pot reproduir en altres llocs d’ Europa, i temen no poder gestionar-ho, o contenir-ho i sobre tot, temen, que caiguin les seves estructures de poder econòmic i polític tal com les han construït. El moviment d’emancipació nacional català, apunta vers una altre tipus de construcció d’ Europa (l’Europa de les nacions i de les cultures) i vers una forma de societat més social, amb més control dels poders, i més participació en les decisions que ens afecten a tots. Molts dels polítics i poders econòmics europeus i països, (en alguns dels quals està avançant la ultradreta, com sempre passa després d’una crisi econòmica) no són capaços de canviar l’esquema mental i acceptar una Europa de més països (-Escòcia, Flandes, Còrsega, etc.-masses per ells) i que alguns puguin virar vers una socialdemocràcia o un socialisme més avançat i modern. Davant d’una crisi de la democràcia, el moviment català proposa una alternativa.

 

  • Qualsevol població que es mobilitzi, i decideixi que vol tenir l’eina de l’Estat per poder millorar les seves condicions socials, encara que no sigui una nació, de fet té el dret a constituir-se com a tal Estat (mirem Andorra, Luxemburg, Malta, Mònaco…).

 

  • Les conviccions religioses, espirituals, humanistes, ètiques i el sentiment de pertinença nacional són forces o energies humanes, que arrelen en dimensions profundes de la persona i dels pobles, que poden estar a favor dels més necessitats i exclosos, i empobrits. De fet poden sonar sentit, legitimitat, ànima, esperit, motivació de fons, a la resistència de les subcultures dominades. Poden col·laborar juntament amb altres forces a la cohesió i integració del grup resistent, opositor a la cultura dominant. Poden col·laborar al canvi, juntament també amb altres forces, per una societat més justa i igualitària. Com el moviment de Jesús va ser opositor a l’estructura establerta dominada per les autoritats jueves sacerdotals i polítiques, vinculades i conformades a l’ imperi romà, recuperant tradicions religioses profètiques, bíbliques. Aquestes tradicions i invitacions eren les que donaven sentit a la pagesia oprimida, endeutada i depenent de Palestina, que intentava sobreviure, elaborant discurs, actituds i comportaments contraris als previstos i imposats per les autoritats jueves i romanes. Així el moviment de Jesús, va crear una nova forma de ser persona humana (la persona nova) una nova forma de relació amb els altres, i una nova manera de veure Déu, que no solament no se n’oblidava i els menyspreava sinó que estava al costat dels que patien l’exclusió i la opressió.

 

quim cervera, 28 desembre 2017, Dia dels sants innocents.

El text no es una innocentada . Sí que pot tenir elements de la meva innata i perdurable innocència.

Estimar els enemics sociopolítics

El “procés” d’emancipació nacional catalana, com tots els moviments socials, ens ha mostrat, de forma més clara, quins són els nostres enemics. Empreses, institucions, entats, partits polítics, s’han anat descarant per revelar la seva contrària posició a l’emancipació nacional catalana. A la vegada han indicat quins són els seus veritables interessos, econòmics, polítics i culturals.

Com a cristià haig d’estimar aquests enemics. L’evangeli ho afirma clarament: “estimeu els vostres enemics” (Mateu 5,43-48). Els cristians que estem mobilitzats pel procés d’alliberament nacional, hem d’estimar aquests enemics. L’evangeli reconeix que hi ha enemics. No els hi nega la seva identitat, ni suavitza el seu nom. Per tant, podem agrair a la situació actual que hagi arribat a un punt en què podem reconèixer bé els enemics. Si no els reconeixem, no els podem estimar. Hem de saber qui són.

Actualment els enemics de l’independentisme són:

  • els aparells de l’ Estat espanyol: el govern actual i sobre tot el sistema judicial (en especial el Tribunal Constitucional i altres Audiències) i el sistema coercitiu i policial.
  • Els partits polítics: PP, PSOE i Ciutadans
  • Una bona part de la gran Banca i del món de les assegurances, com són: Caixa-Bank, Banc de Sabadell, Catalana d’ Occidente i altres.
  • Grans empreses al voltant de Foment de Treball i de la CEOE.
  • El Rei o millor dit, La Monarquia seguint la seva tradició borbònica centralista.
  • La Unió Europea, o millor dit el Club dels Grans Estats de la Unió Europea.
  • Moviments socials com Societat Civil i altres entitats afins.
  • Grups ultradretans i feixistes.
  • I en el fons del fons, les oligarquies dels grans poders econòmics i financers, catalans, espanyols, europeus i mundials.

Segurament me’n deixo.

Com ho hem de fer per estimar tots aquests enemics?

En primer lloc hem de distingir entitats de persones. És curiós com la “dreta política” centra l’atenció en tot el que estem vivint avui a Catalunya i a España (i així és normalment), en qüestions de comportaments o actituds personals. Els causants del que passa a Catalunya, afirma la dreta política, són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I per altra banda des de Catalunya, alguns sectors dretans ho centren en Mariano Rajoy i altres personatges de l’aparell de l’ Estat. La tradició de les esquerres es centrar l’atenció en el poble, i en els moviments socials, en els col·lectius, que dinamitzen el poble. L’anàlisi sociopolítica de l’esquerra no es fixa tant en les accions de les persones, sinó en les dels aparells dels estats, de les institucions, de les estructures econòmiques, polítiques, i culturals, i en els moviments que les recolzen o s´hi oposen proposant-hi alternatives. Crec que és una bona forma de distingir “dreta” i “esquerra” segons on es posa la “diana” de la anàlisi de les situacions polítiques. Dit això, quan parlem d’enemics des de l’esquerra, no hi col·loquem persones, sinó entitats i moviments. I com a cristians “d’esquerres”, per tant, hem de seguir tractant a les persones que representen o participen de tals entitats i moviments com estimables, respectant-les, i mirant-les a la cara com a germans i germanes, si és que hi tenim un tracte directe. Ens podem trobar, i de fet tots ens hi trobem, amb familiars i amics que no són independentistes i que veuen el present i futur de Catalunya, amb una altra perspectiva i participen més o menys activament en projectes pel país, diferents del nostre. La familiaritat, el parentesc, l’amistat passa per sobre de la diferència d’anàlisi, diagnòstics, criteris, plantejaments i propostes polítiques. I encara que ens costi, hem de procurar que així sigui. És una proba, i un bon exercici, de fet es dóna, i mostra la maduresa de molta gent del nostre poble, que sap seguir relacionant-se bé, fins i tot amb més intensitat afectiva, i mostrant-la explícitament, en aquests temps complicats. Són temps que ens permeten precisament anar a fons, i valorar el que és més important en la vida: la relació humana interpersonal afectuosa, de donar-nos vida els uns als altres i servir-nos de debò les necessitats que tenim, per seguir el camí de felicitat al que estem cridats, Per això, per nosaltres cristians independentistes d’esquerres, aquestes persones que pensen i actuen diferent no són “enemics”, són els parents i amics de sempre, que en el debat polític ens anem coneixent més i ens ajudem per ser més persones i lliures, esmenant-nos, corregint-nos fraternalment per variar si convé, alguns dels nostres pensaments, o mirades de la realitat o actituds, i reconèixer errors.

En segon lloc, fins i tot, si ens trobem amb alguna persona que d’una manera consolidada, permanent i clara pertany a alguna de les entitats abans esmentades com enemics, i es troba amb una necessitat d’ajuda, la nostra sensibilitat humana (i si no ens és espontània, ens hi estimularà la nostra fe cristiana, d’imitar al “Bon Samarità”) ens llançarà a ajudar  aquella persona, veient-hi un germà o germana. De fet l’evangeli no ens diu que els enemics els convertim amb amics quotidians, i hi tinguem una relació íntima de confiança.

En tercer lloc quan parlem d’enemics, ens podem referir al que diu el sociòleg Andrea Baravelli. Per ell “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:

  1. Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
  2. Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com enemic irreductible i perillós.
  3. Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, perillaria de girar-se contra ells.

El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d´”enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s EEUU construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Irak, Iran…). Els partits, associacions i institucions, en èpoques de profunda canvis “construeixen “ l´”enemic” en un altre partit, associació o  institució. En el cas actual català per exemple l’”enemic” potser l’altre govern, un altre partit que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys de “centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un “enemic” també per identificar el nacionalisme espanyol. El govern de l’ Estat Espanyol “ha construït l’enemic”, Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, govern de Catalunya, Mossos d’ Esquadra, etc., per identificar-se, cohesionar-se i justificar-se i potser amagar “algunes vergonyes” o incapacitats per resoldre els grans problemes socials , econòmics, culturals i polítics del país. De fet el PP ja va anar construint des de fa anys aquest “enemic” (catalanofòbia) que li dóna vots (i sembla ser que no solament al PP) quan va recollir signatures contra l’ Estatut de Catalunya. També es pot dir que el govern de Catalunya ha fet el mateix amb el govern Espanyol, el Tribunal Constitucional, la policia, el sistema judicial i els partits polítics que el recolzen, ara en l’aplicació de l’article155 de la Constitució, però al meu entendre, en desigualtat de condicions, de menys recursos que els que té l’ Estat Espanyol i amb un moviment pacífic, fort, permanent i continuat, al darrera.

De fet en totes aquests construccions socials de la realitat (ideologies) hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot a negar la veu als altres. En canvi les posicions més obertes, són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.

I què fem amb els enemics econòmics, polítics, els causants de les grans injustícies del món, els que produeixen quantitats immenses de víctimes innocents?. Treballar per unes estructures socials (econòmiques, polítiques  culturals) més justes, més alliberades i més a favor dels més necessitats del planeta ens demana bones i encertades anàlisis, aliances adequades, intel·ligència, “mà esquerra”, prudència, determinació, fortalesa, perseverança i coratge (que ve de “cor”: raó i sentiment bondadós). Cal acceptar que la voluntat activa de transformació social, ens comporta i comportarà enemics i persecució (així ens ho recorda l’evangeli, també). Seguint el Mestre, davant dels enemics, la millor actitud és la no-violenta, la pau, l’entrega al servei del poble que estimes. De fet, aquesta ha estat, reiteradament, no sols la proclama dels nostres líders en les manifestacions per la independència, sinó que ha estat la forma generalitzada d’actuació de tothom. Possiblement, el transfons cristià pacífic, i la influència de les espiritualitats orientals (budisme, hinduisme, Gandhi i altres mestres) hi ha jugat un paper molt important. Aquest fet ens mostra com les religions, les conviccions i les espiritualitats transformen el cor i la ment, i a la vegada són motor de canvi en favor dels més necessitats, i en favor del poble. “Aquesta és una de les tasques de la mística: augmentar la percepció de la realitat  (…mirar i escoltar amb més finor i compassió el dolor del món, per ser més lúcids enfront des brutals abusos que es cometen contra els petits, per afermar el sentit de justícia i fraternitat…) per col·laborar en la seva transformació

I fer avançar la utopia social”: Xavier Melloni, a l’ Annex: “La Mística, (Ou)-Topos del Diàleg Interreligiós”, del llibre coordinat per Francesc Torradeflot: “Mística i diàleg interreligiós”. Editorial Fragmenta Barcelona. Desembre 2007.

En quart lloc ens cal tenir en compte “l’enemic personal intern”. Nosaltres mateixos a vegades ens presentem com els nostres mateixos enemics. Els nostres parents, familiars, amics, companys, veïns, i les mateixes entitats, moviments, aparells estatals, sovint ens poden fer de mirall, sobretot si es produeix algun conflicte, ja que allò que “odiem”, “menyspreem”, “no suportem”, “ens fereix” o “fa mal” de l´altre, és allò que odiem, menyspreem, no suportem, no ens acceptem de nosaltres mateixos. A vegades l’altre que se’ ns presenta, o el “creem” com “enemic” amb les seves pors, agressivitats, exigències, ens ajuden a mostrar les nostres fragilitats, les nostres pors, agressivitats, allò que ens costa d´acceptar de nosaltres…

Jesús segurament ja va copsar, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana,  que en “l´enemic” ens hi reflectim nosaltres, que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals. ¿No deu ser que Jesús quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruim” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant?. ¿No deu ser que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?

L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al que hem assignat el “rol” d´enemic. Però és un germà nostre, sobre tot quan es refereix a una persona. Sempre ens ho hem de preguntar.

En cinquè lloc. A l’Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d’aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen?. És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal?. Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra» (Lluc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió?. Certament no s’hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Joan 18,22-23). Com va dir el Peret (“al cel sia”) en una entrevista a la televisió: “als meus fills i nets els hi dic que parar l’altra alta, és mot savi per part de Jesús, ja té dues avantatges: primera, no rebre la bufetada en la mateixa galta, perquè et faria el doble de mal. I segona, és la forma de frenar l’escalada de la violència que sempre va a més”.

Si seguim llegint els següents versets de Mateu 5,43-48,podem veure i escoltar:

A Mateu 5,44: “Pregueu pels qui us persegueixen”. La pregària ens ajuda a situar-nos, a analitzar bé, a conèixer-nos, calmar-nos, a discernir, i a atinar en l´estimació.

A Mateu 5,45 a : Perquè “sigueu fills del vostre Pare del cel”: Si intentem imitar-lo serem rostres, fills semblants, imatges, icones del Déu-Amor. Es tracta de posar en joc totes les nostres possibilitats, totes les nostres parts sanes, qualitats en servei dels altres.

A Mateu 5,45 b: “Que fa brillar el sol damunt de bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. El Déu-Amor tracta tothom per igual, sense discriminacions. El camí de la vida en la bondat i l´amor, no és un mèrit nostre, és un regal que fa Déu a tots.

A Mateu 5,46-47: “Que si estimeu els qui us estimen quina recompensa us guanyeu?  I si saludeu els vostres germans…Fan el mateix els pagans”. És una distinció bàsica del seguidor del Crist.

A Mateu 5, 48: “Sigueu doncs perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”: Jesús sap que som limitats i imperfectes i per tant no ens exigeix la perfecció. Ens hi encamina, ens demana sentiments, actituds i accions possibles, ens proposa un camí, una utopia. Ell ens mostra el seu desig la seva esperança. Estimar  és un do de Déu. I Ell en el Misteri de Vida i d’ Amor insondable compta que nosaltres comptem amb la seva companyia, viscuda en la companyia dels altres (importància de la família, de les amistats, de la comunitat).

En l´eucaristia, unint-nos al Jesús viu, intentem, (se’ns proposa, se’ns invita) estimar tothom com Ell ens ha estimat. Ell ens ha reconciliat, quan encara érem enemics del Déu-Amor, ens ha concedit i regalat el canvi i ens ha fet de la seva família, fills /es i germans/es perquè tractem als altres, tots, com a  germans/es.

En totes les religions hi ha una màxima d’or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l’únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lluc 6,31). Aquesta regla d’or és el fonament de tota la moral.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República C

Equidistància ?

Sovint en les converses, en les tertúlies de radio i televisió, en els articles de diaris, en els xarxes socials apareix, avui dia, davant la situació política a Catalunya, el terme d’equidistància.

Enfront dels dos anomenats “relats”, el “relat” de l’independentisme que a vegades es redueix al del govern de Catalunya, o més encara al de Carles Puigdemont, i el “relat” de l’anomenat “unionisme” que a vegades es redueix al Govern d’ España o al de Mariano Rajoy, es presenten alguns intel·lectuals, entitats, o persones amigues, com equidistants, per exemple quan es diu, darrerament: ni Declaració d’Independència , ni article 155.

Cal tenir en compte que tant dins de l’independentisme hi ha pluralisme, i dins de l’unionisme també. I a vegades es qualifiquen d’unionistes, grups, entitats, partits i persones, que no ho són, sinó o que són indiferents al tema, o són federalistes o confederalistes. I d’aquesta apreciació, procedeix l’anàlisi, al meu entendre erroni, de que l’independentisme és del 40%-48% i els que no ho són , el 60 o 52% (majoria, diuen). Primer que no ens han comptat encara totalment. Segon, que si partim de que en general a les eleccions un 20% o més no vota (indiferents), no els podem col·locar com a no independentistes, o unionistes, ja que no ho sabem. I dins dels no independentistes hi ha persones que potser volen un estat independent per després, tot seguit o mentre, federar-se o confederar-se amb España.

L’equidistància es compren, ja que precisament hi ha persones que no es senten representades ni amb el govern del PP i les seves imposicions, ni amb el procés independentista. Es compren que tinguin por, o els preocupi una polarització de la societat catalana, i/o un enfrontament que veuen innecessari, contraproduent i injust, envers el poble espanyol. Es compren que apel·lin al diàleg per la resolució del conflicte, però de moment no han aconseguit que es doni el diàleg demanat, ni que es resolgui el conflicte. Es compren  que parlin de dos “relats” (paraula que s’ha posat de moda i que s’apropa al concepte d’ideologia, per a mi més aclaridor, si s’entén en la perspectiva marxista), ja que tot grup humà , no té altre remei, que “construir-se la realitat” (com afirma el sociòleg Peter Berger: “La construcción social de la realidad”). La realitat ningú la coneix, ja que és inabastable al cervell humà, és complexa, i amb moltes variants,  factors que hi intervenen que se’ns escapen a la nostra raó, als sentiments i fins i tot a les nostres experiències espirituals més pregones que poden copsar de forma finita i limitada el Nucli Misteriós de la Realitat i de la Vida.

La “construcció social de la realitat” és la forma que tenen les societats tant per “reduir” la realitat a uns conceptes, idees, intuïcions, normes, valors, creences, etc., per tal que puguin ser assolits per les nostres ments, i formar-nos na cosmovisió “ a mida”, acceptable, que ens ofereix seguretat i identitat, com perquè  podem actuar sobre ella (sobre la “invenció” que ens hem fet d’ella) d’una forma possible. Actuem així, seguint conscientment o inconscient els nostres interessos econòmics (de bens i serveis), polítics (de poder) i culturals (de normes, valors i creences i formes mateixes d’aprehendre la realitat). La ideologia en el sentit marxista, és precisament una construcció de la realitat, que pot tenir una base científica (la mateixa ciència sempre està imbuïda d’elements ideològics), però que la seva funció social primordial és cohesionar el grup social, socialitzar les noves generacions en les normes, valors i creences d’una societat determinada, justificar-les i legitimar-les. Les religions, els humanismes, les ètiques, etc. són grans construccions ideològiques  en el sentit marxista. La ideologia per Marx, sempre respon a uns interessos de classe, de caire econòmic i de poder.

En aquest sentit és d’agrair que els que es situen entre els dos relats abans esmentats sobre el fet català actual, ens recordin que tothom “construeix la realitat”, segons els seus interessos, que procedeixen de la seva classe social d’origen, o d’adopció, de la seva educació familiar i escolar, de la seva ètnia, cultura, religió, de les seves posicions polítiques i socials des de jove, del seu lloc de treball, categoria professional etc. Ens posen de nou sobre la taula un fet sociològic (en el camp de la sociologia del coneixement i de la religió) de primer ordre que és molt important tenir en compte en el debat actual. Ara bé, cal tenir en compte que els que es situen en “l’equidistància” també construeixen la realitat segons els seus interessos personals i socials, i per tant no resten fora d’aquest fet sociològic. No resten fora de tenir i viure també unes motivacions, conviccions , pressupòsits indemostrables, que mouen els seus sentiments, actituds, accions i emociones, per més amagades o implícites que siguin, o per més racionals que es vulguin presentar. Tothom té alguns valors pels quals creu i el motiva actuar i que no es poden demostrar que siguin ni millors, ni pitjors que altres, ni que siguin “objectius”. Tenen també el seu “relat”.

Per això, a vegades, certes expressions dels “equidistants” sonen a superioritat intel·lectual, o moral ( o fins i tot religiosa, o espiritual), per sobre dels que ens situem en una posició política definida davant del procés d’emancipació nacional catalana.

Els dos anomenats “relats” (“construccions de la realitat”, “ideologies”) estan en desigualtat de condicions, per tant, veig complicada ( o “impossible”) la “equidistància”. De fet hi ha un “Gran relat” (ideologia) d ‘una “Gran Nació”, d’un nacionalisme de conquesta, amb molts recursos financers, institucionals, davant d’un “petit relat” (també ideologia), d’una “petita nació”, d’un nacionalisme de defensa, amb pocs recursos. I es confronten avui dia, sobre tot, en els mitjans de comunicació , que més aviat són empreses de propaganda política i cultural (i cal saber qui són els amos de cadascuna) i en les xarxes socials, i en els mateixos i complexes “relats” críptics judicials (les lleis s’interpreten també, entre els diferents  jutges i advocats i fiscals, segons el relat –ideologia- que tinguin i/o recolzin).

Al “petit relat” també s’hi adhereixen sectors de la població que no són nacionalistes, i que creuen que qualsevol grup humà que ho vulgui, pot constituir un Estat, pot tenir l’eina de l’ Estat per poder desenvolupar-se socialment.

El “petit relat” té un moviment darrera o dit d’una altra manera, el moviment ha anar construint un “relat” que el cohesiona, integra, socialitza les noves generacions de joves que s’hi van incorporant, li dóna sentit, motivació per actuar, i és motor de canvi social. Un canvi que va molt més enllà de la creació d’un estat, ja que es tracta de desenvolupar més participativament la democràcia i construir, no una Europa del Club d’ estats, sinó una Europa dels pobles i nacions. A la vegada el “petit relat” té na funció pedagògica de contenir els instints, la irracionalitat, les emocions desbordades, les passin transcendentalistes, etc.. Canalitza les impotències, les ràbies. Per això la insistència en la pau, la no-violència, el civisme, la paciència, la perseverança, la calma…tot d’actituds que ha anat forjant el “relat” i mobilitzant a la gent en una direcció pacifista i de resistència.

En la constitució del “petit relat” hi podem trobar elements provinents de les espiritualitats humanistes, cristianes, anarquistes, de les tradicions socialistes, comunistes, de les esquerres nacionalistes catalanes, de les espiritualitats orientals, del moviment pacifista, ecologista, feminista, de l’economia social i sostenible, de la cultura de la solidaritat, etc. Una gran riquesa.

Per tant  a més del “Gran relat” i del “petit relat” hi ha altres relats entre el de potser mal anomenada “equidistància”.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República Catalana    

 

 

Comparació Cartes de C. Puigdemont i de M. Rajoy

COMPARACIÓ de les PARAULES EMPRADES en la CARTA del PRESIDENT del GOVERN de la GENERALITAT, CARLES PUIGDMONT i la CARTA  del PRESIDENT del GOVERN ESPANYOL MARIANO RAJOY ( publicades al EL PUNT AVUI del 17 octubre de 2017)

En les anàlisis del llenguatge, una tècnica és quantificar el nombre de paraules que s’utilitzen en un text. De fet no n’hi ha prou en quantificar, per fer un examen més aprofundit, caldria veure les relacions entre els diferents paraules, el context en que s’empren, i les distàncies entre una paraula i una altra en el text, etc.

Aquí només les quantificarem per veure quines són les més utilitzades  en cada carta i comparar les sumes. És clar que aquest breu  senzill estudi no explica tota la complexitat de les estratègies de dos governs, però sí indica algunes tendències i suggereix pensaments, posicionaments, desigs…

Vegem-ho en un quadre a doble entrada, escollint paraules que m’han semblat clau.

PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Diàleg 6 5 És de les paraules que més surten. Una més en Puigdemont. La tercera (en nombre) en Rajoy, juntament amb Generalitat i la primera en Puigdemont
Acord 4 0 Només la trobem en Puigdemont i juntament amb Catalunya està en segon lloc en nombre d’us.
Negociació 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Solucions polítiques 3 0 Només la trobem en Puigdemont i juntament amb Govern de Calalunya, Independència, i Repressió, està en tercer lloc
Consulta 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Constitució 1 3 En parla més en Rajoy que en Puigdemont. En cinquè lloc en Rajoy, com Autonomia, i Govern d’ España, Llei. Cinquè lloc en Puigdemont.
Article 155 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Requeriment 0 6 Només la trobem en Rajoy. Després de Catalunya és la segona que surt més en Rajoy.
Tribunals 0 1 Només la trobem en Rajoy
Estat de Dret 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Llei 0 3 Només la trobem en Rajoy (cinquè lloc)

 

PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Imperi de la Llei 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Legalitat 0 4 Només la trobem en Rajoy. En quart lloc en Rajoy juntament amb España i Democràcia
Controvèrsia 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Integritat territorial 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Autonomia 0 3 Només la trobem en Rajoy, en cinquè lloc com Constitució, Govern d’ España, LLei
Catalunya 4 9 Surt molt més en Rajoy que en Puigdemont (segon lloc) i és la que més surt en la carta de Rajoy (primera)
España 0 4 Només la trobem en Rajoy (quart lloc)
Estat Espanyol 1 0 Només la trobem en Puigdemont (cinquè lloc)
Poble català 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Conjunt de tots els catalans 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Poble espanyol 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Govern de Catalunya 3 0 Només la trobem en Puigdemont (tercer lloc)
Generalitat 0 5 Només la trobem en Rajoy (tercer lloc)
Govern d’ Espanya 0 3 Només la trobem en Rajoy (cinquè lloc)
Relació Estat Espanyol i Catalunya 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Parlament Català 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Parlament Espanyol 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Separació de poders 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Europa 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Unió Europea 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Organismes internacionals 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Independència 3 3 Empatats: Tercer lloc en Puigdemont i cinquè en Rajoy.
Referèndum 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Democràcia 2 4 La treu més Rajoy( quart lloc) que Puigdemont (quart lloc)
Dret-drets 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Manifestacions pacífiques 1 0 Només la trobem en Puigdemont(cinquè lloc)
PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Suspensió autogovern 1 0 Només la trobem en Puigdemont(cinquè lloc)
Repressió 3 0 Només la trobem en Puigdemont (tercer lloc)
Violència policial 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Honestedat o semblants (honest…) 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Sinceritat (sincer…) 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
No creïbles 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Incertesa 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Inestabilitat 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Deteriorament convivència, fractura 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Concòrdia cívica 0 1 Només la trobem en Rajoy (setè lloc)
Projecte radical 0 1 Només la trobem en Rajoy

 

  • És curiós veure quines són les paraules que la Carta de C. Puigdemont utilitza i en canvi no surten mai en la carta de M. Rajoy (entre parèntesi el nombre de cops que surt la paraula en la Carta de C. Puigdemont, i posades per ordre de major nombre a menor):
  • Acord (4)
  • Solucions polítiques (3)
  • Govern de Catalunya (3)
  • Repressió (3)
  • Negociació (2)
  • Parlament català (2)
  • Europa (2)
  • Organismes internacionals (2)
  • Referèndum (2)
  • Violència Policial (2)
  • Honestedat (2)
  • Sinceritat (2)
  • Estat Espanyol (1)
  • Manifestacions pacífiques (1)
  • Suspensió autogovern (1)

 

  • És curiós veure quines són les paraules que la Carta de M. Rajoy utilitza i en canvi no surten mai en la Carta de C. Puigdemont (entre parèntesi el nombre de cops que surt la paraula en la Carta de M. Rajoy, i posades per ordre de major nombre a menor):
  • Requeriment (6)
  • Generalitat (5)
  • Legalitat (4)
  • España (4)
  • Llei (3)
  • Autonomia (3)
  • Govern d’ España (3)
  • Imperi de la Llei (2)
  • Relació Estat Espanyol i Catalunya (2)
  • Unió Europea (2)
  • Deteriorament convivència, fractura (2)
  • Consulta (1)
  • Tribunals (1)
  • Estat de Dret (1)
  • Controvèrsia (1)
  • Integritat Territorial (1)
  • Conjunt de tots els catalans (1)
  • Poble espanyol (1)
  • Parlament Espanyol (1)
  • Separació de poders (1)
  • No creïbles (1)
  • Incertesa (1)
  • Inestabilitat (1)
  • Concòrdia cívica (1)
  • Projecte radical (1)

COMENTARI

El discurs de la Carta de C. Puigdemont:

  • té tendència a centrar-se en donar importància als acords, negociació, solucions polítiques
  • remarca la repressió i la violència policial i a la suspensió de l’autogovern i les manifestacions pacífiques.
  • destaca les actituds d’honestedat i sinceritat
  • no parla mai d’ España sinó d’ Estat Espanyol
  • es refereix a Europa com conjunt de països i com a valors democràtics, i no a la Unió Europea i també fa referència als organismes internacionals (cerca aliances)
  • no parla de Generalitat, ni d’autonomia, sinó de Govern de Catalunya
  • no cita les paraules llei, legalitat, tribunals…
  • tampoc cita el Parlament espanyol, ni el poble espanyol.
  • ni diu mai: incertesa, inestabilitat, deteriorament de la convivència, concòrdia cívica, projecte radical…

El discurs de la Carta de M. Rajoy:

  • té tendència a centrar-se en donar importància al requeriment, a la llei, a l’imperi (regust imperialista?) de la llei, legalitat, tribunals, estat de dret…
  • cita forces vegades España, Govern d’ España, i també fa referència al poble espanyol, al Parlament espanyol, la separació de poders i a les relacions entre España i Catalunya i no Estat Espanyol, tampoc Govern de Catalunya, ni Parlament català, i en canvi sí cita 3 vegades Autonomia, i 5 vegades Generalitat.
  • fa servir Unió Europea i no Europa (Europa és més que la UE).
  • contraposa la sinceritat de Puigdemont a la no credibilitat.
  • sembla preocupat per la controvèrsia, el projecte radical, el deteriorament de la convivència, la fractura, la incertesa, la inestabilitat…

 Les paraules en “empat” són:

  • Independència en 3
  • Article 155 en 1
  • Poble català en 1
  • Dret-drets en 1

 

COMENTARI

  • L’ empat no vol dir que estiguin d’acord , n que utilitzin tals paraules en el mateix sentit.
  • Pot mostrar unes preocupacions comuns: independència, article 155, el poble català i els drets.

 

  • Elaborem un altre quadre seguint el nombre d’ordre segons la quantitat de cops que surt cada paraula en cada carta

 

ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Primeres 6 cops:

Diàleg

9 cops: Catalunya .-.Resta clar que a C. Puigdemont li preocupa i intenta el diàleg

-.-.Per què M. Rajoy parla tant de Catalunya, més que C. Puigdemont?: Li deu ser també una preocupació.

Segones 4 cops:

Acord

Catalunya

6 cops:

Requeriment

La contraposició entre acord i requeriment es fa visible
Terceres 3 cops:

Solucions polítiques

Govern de Catalunya, Independència

Repressió

5 cops:

Diàleg

Generalitat

.-.M. Rajoy (M.R.) també apunta al diàleg (però no surt tants cops com en C. Puigdemont).

.-.C. Puigdemont segueix apuntant les solucions polítiques, com acords…

.-.C. Puigdemont (C.P.) apunta a la independència i es queixa de la repressió

.-.Curiosament C.P. parla de Govern de Catalunya i M. R. de Generalitat

 

Quartes 2 cops:

Negociació

Parlament Català

Europa

Organismes Internacionals

Referèndum

Democràcia

Violència Policial

Honestedat

Sinceritat

 

4 cops:

Legalitat

España

Democràcia

.-.Es va consolidant el discurs de C.P centrat en la negociació, acords, Europa, organismes internacionals, referèndum, honestedat i sinceritat

.-. Es va consolidant el discurs de M.R. en la legalitat, la llei i España

.-.La paraula democràcia la utilitzen els dos, com a justificant i més M. R que C.P.

.-.Violència policial només la utilitza C.P, com també hem vist la paraula repressió.

ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Cinquenes 1 cop:

Constitució

Article 155

Estat Espanyol

Poble Català

Dret-drets

Manifestacions pacífiques

Suspensió de l’ autogovern

3 cops:

Constitució

Llei

Autonomia

Govern d’ España

Independència

.-.La paraula Constitució l’empren els dos, més M.R que C.P

.-.Article 155 també l’empren els dos, amb el mateix nombre de vegades.

.-.M.R. segueix remarcant la llei

.-.Estat Espanyol,  Suspensió de l’autogovern i Manifestacions pacifiques com hem vist,

només les utilitza C.P.

.-.Poble Català i Dret-drets, les empren els dos , un cop cadascuna

.-.Autonomia i Govern d’ España només les utilitza M. R. i tres cops cadascuna. Sembla que vulgui remarcar qui té l’autoritat i que quedi clar que Catalunya és una Autonomia

.-.Independència, la fan servir els dos i tres cops cadascun

Sisenes 2 cops:

Imperi de la Llei

Relació Estat Espanyol   

              i Catalunya

Unió Europea

Deteriorament

     convivència, fractura

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Totes aquests paraules nomes les fa servir la carta de M.R., com hem comentat anteriorment
ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Setenes 1 cop:

Consulta

Article 155

Tribunals

Estat de Dret

Controvèrsia

Integritat territorial

Poble Català

Conjunt de tots els catalans

Poble Espanyol

Parlament Espanyol

Separació de poders

Dret-Drets

No creïbles

Incertesa

Inestabilitat

Concòrdia cívica

Projecte radical

Totes aquests paraules nomes les trobem en la Carta de M.R. com ja hem comentat abans, excepte

Article 155, Poble Català i Dret-Drets, que les trobem en els dues cartes esmentades un cop cadascuna

 Tot plegat mostra com la Carta de M.R. es centra, remarca  (i es justifica) en

l’Estat de dret, els tribunals,  la separació de poders, la integritat territorial d’ España, valorant el paper del Parlament Espanyol, per estar al servei del conjunt dels catalans, davant la inestabilitat, la incertesa que produeix el projecte radical del govern català, que deteriora la concòrdia cívica.

 

I finament, com a resum-conclusió, si exposem en una quadre en paral·lel les paraules que surten el mateix nombre de vegades en cada carta, podem acabar de veure, relativament,  el pensament ideològic de cada Carta:

 

NOMBRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY
9 vegades Catalunya
6 vegades Diàleg Requeriment
5 vegades   Diàleg

Generalitat

4 vegades Acord

Catalunya

Legalitat

España

Democràcia

3 vegades Solucions polítiques

Govern de Catalunya, Independència

Repressió

Constitució

Llei

Autonomia

Govern d’ España

Independència

2 vegades Negociació

Parlament Català

Europa

Organismes Internacionals

Referèndum

Democràcia

Violència Policial

Honestedat

Sinceritat

Imperi de la Llei

Relació Estat Espanyol   

              i Catalunya

Unió Europea

Deteriorament

     convivència, fractura

 

 

1 vegada Constitució

Article 155

Estat Espanyol

Poble Català

Dret-drets

Manifestacions pacífiques

Suspensió de l’ autogovern

Consulta

Article 155

Tribunals

Estat de Dret

Controvèrsia

Integritat territorial

Poble Català

Conjunt de tots els catalans

Poble Espanyol

Parlament Espanyol

Separació de poders

Dret-Drets

No creïbles

Incertesa

Inestabilitat

Concòrdia cívica

Projecte radical

 

 

 

NOMBRE PARAULES que no estan en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES que no estan en la CARTA M. RAJOY
Cap vegada

(entre parèntesi el nombre de vegades que la paraula surt en l’altra carta)

Requeriment (6)

Generalitat (5)

Legalitat (4)

España (4)

Llei (3)

Autonomia (3)

Govern d’ España (3)

Imperi de la Llei (2)

Relació Estat Espanyol i Catalunya (2)

Unió Europea (2)

Deteriorament convivència, fractura (2)

Consulta (1)

Tribunals (1)

Estat de Dret (1)

Controvèrsia (1)

Integritat Territorial (1)

Conjunt de tots els catalans (1)

Poble espanyol (1)

Parlament Espanyol  (1)

Separació de poders (1)

No creïbles (1)

Incertesa (1)

Inestabilitat (1)

Concòrdia cívica (1)

Projecte radical (1)

Acord (4)

Solucions polítiques (3)

Govern de Catalunya (3)

Repressió (3)

Negociació (2)

Parlament català (2)

Europa (2)

Organismes internacionals (2)

Referèndum (2)

Violència Policial (2)

Honestedat (2)

Sinceritat (2)

Estat Espanyol (1)

Manifestacions pacífiques (1)

Suspensió autogovern (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

COMENTARI FINAL CONCLUSIU:

El nucli del discurs de la carta de C. Puigdemont es centra en:

  • El diàleg i arribar a acords, negociant, trobant una solució política a la situació
  • El record de la repressió i a violència policial, dels empresonats, del 1 d’octubre, dels judicis, acusacions, etc.

El nucli del discurs de la carta de M. Rajoy es centra en:

  • El compliment de la llei, l’ Estat de dret i la Constitució
  • El record del requeriment a C. Puigdemont

 

  • Així com C. Puigdemont té en la seca perspectiva la independència, l’autogovern de Catalunya , M. Rajoy insisteix en l’ autonomia, i en la Generalitat autònoma, supeditades al Govern d’ España.

 

  • I C. Puigdemont es refereix a Europa (més enllà de la Unió Europea ) i als organismes internacionals, M. Rajoy es fixa en la Unió Europea.

 

  • Puigdemont parla d’honestedat i sinceritat, quan M. Rajoy no confia en tals actituds que les veu no creïbles.

 

  • A M. Rajoy construeix el seu discurs ideològic en poder frenar el deteriorament de la convivència, la fractura, la incertesa, la inestabilitat a Catalunya, davant del projecte radical dels independentistes, i en canvi C. Puigdemont construeix el seu discurs sobre la resposta al poble català, a els seves manifestacions pacífiques.

 

  • Els dos al·ludeixen a la democràcia, però de manera ben diferent. La concepció d’un i altre de la democràcia no és igual.

 

En el fins hi ha un punt profund ben senzill del qual, al meu mode de veure, parteix tot, i que diferencia les dues posicions, que no són sols dels dos personatges, sinó de perspectives col·lectives, d’un govern i d’un altre, i dels partits o coalicions que els recolzen, i dels moviments socials i interessos de classe que hi ha darrera :

  1. Una filosofia política que creu que el sobiranisme i per tant el dret i capacitat de decidir políticament està en el poble espanyol.
  2. Una filosofia política que creu que el sobiranisme i per tant el dret i capacitat de decidir políticament està en el poble català.

I d’aquí depenen tots els comportaments, manifestacions, posicionaments, manifests que hem anat veient aquests darrers anys. A la vegada hem anat veient com empreses, partits, personatges, institucions s’han han ant “descarant” i deixant clar quin és la seva filosofia política.

I aquesta diferència de filosofa política, no ve del temps franquista, ni de la segona o primera república, ni dels trasbalsats segles XIX i XX, sinó que ja prové de la pèrdua de la sobirania acatalana (i aragonesa, valenciana, i balear) el 1714, producte de la imposició borbònica (Felip V, i ara Felip VI que és Felip V de l’extingida Corona catalano-aragonesa). I aquesta imposició ja venia precedida i preparada (anticipada, que anava caminant gradualment) per Felip IV en el fre a la sobirania, en la Guerra del Segadors (1640) i més enrere en la unió dinàstica dels Reis Catòlics (?) que ja van expulsar jueus i musulmans.

 

quim cervera, 28 octubre 2017

REFLEXIONS PERSONALS DAVANT DEL REFERÈNDUM A CATALUNYA

Aquest escrit vol expressar el que he anat pensant sobre les dinàmiques polítiques que s’han produït aquesta darrers anys a Catalunya, i enviar-lo com una carta amable a tants amics i amigues que són o han estat votants i simpatitzants del PSC, ICV, EUIA i Catalunya en comú.

Vaig entrar el PSUC el 1979. M’he sentit d’aquesta tradició política. De jove em vaig sentir molt identificat amb el que se’n va dir l’eurocomunisme. Vaig assistir a la fundació d’Iniciativa. Em va saber greu que es situés el PSUC en la inactivitat. Vaig aprendre molt, gràcies al PSUC i a ICV, a analitzar les situacions socials, a discernir el que convenia políticament des de l’esquerra, des de plantejaments a favor de les classes subalternes populars. Vaig aprendre a valorar les necessitats d’aliances amb altres forces polítiques per tirar endavant el país, la democràcia, Catalunya. He aprés amb tals forces polítiques, a veure com no són bones conselleres les visceralitats, les critiques culpabilitzadores a persones, les desqualificacions poc educades, els personalismes, el centrament dels programes polítics en unes persones determinades. Des de l’esquerra, he anat creient i identificant-me en les anàlisis de forces, d’interessos de classe, de les condicions objectives de possibilitat d’un pas polític determinat.

Els mitjans de  comunicació sembla que ens han influït tant que concentrem, també nosaltres, massa sovint, en persones (Artur Mas, Mariano Rajoy, Carles Puigdemont…) allò que són interessos de classe, o del poble, o dels moviments socials.

He tingut diverses converses amb votants i simpatitzants del PSC, d’ ICV i EUIA o de Barcelona en comú, o de Catalunya si que es pot, que darrerament s’han unit en un nou partit: Catalunya en comú. Converses i debats sobre les relacions de Catalunya i Espanya, sobre el procés vers la independència, sobre el referèndum…

I amb tota sinceritat, em costa acceptar, que tals partits, no s’hagin ajuntat al moviment demòcrata, pacífic i emancipador ,independentista, sobre el que tinc les meves raons perquè no ho hagin fet. He intentat comprendre-ho. Però el que encara em costa més d’acceptar és que persones votants i simpatitzants de tals partits, encara dubtin sobre el recolzament al referèndum, votin el que votin un cop convocat. Intento entendre els posicionaments personals reflexionats, recolzats per les lectures de diaris, articles, llibres, escoltant els programes que reforcen les personals opcions. A més, en situacions “extraordinàries”, de processos importants en un país, com el que passem, fa difícil també comprendre les posicions diferents de la pròpia.

No m’agradaria ni caure en una critica feridora, poc comprensiva, ni en una voluntat d’imposar el meu criteri. Només vull compartir unes reflexions i unes preguntes que em faig.

¿Estem en un moment realment crític a l’ Estat Espanyol, en el que ens hi juguem la democràcia, o com a mínim una possibilitat d’avançar en la democràcia?. Si és així, ¿no cal unir forces de dretes, de centre i d’esquerra per encaminar-nos en un augment de qualitat democràtica?. I el referèndum ho pot ser.

És comprensible la crítica que fa part de l‘esquerra del nostre país (faltava l’accent) , a altres sectors de l’esquerra que han pactat amb sectors de la dreta per l’independentisme o per treballar pel referèndum. Sembla com si el caminar junts amb CDC o el PdeCat, sigui “vendre’s “ a la burgesia. Realment és així?. ¿Com s’analitza el gran moviment popular en pro d’un canvi radical de les relacions de Catalunya amb l’ estat Espanyol?. ¿No hi ha hagut altres moments que en pro d’un objectiu fonamental, com es la defensa de la democràcia- transició, 23F…- s’han unit sectors polítics que en el camp social poden estar enfrontats?.

¿És solament el govern del PP el que frena aquest procés democràtic i emancipador del poble català, o és un aparell estatal modelat per l’oligarquia financera, terratinent i de les grans empreses espanyoles, des de fa segles?. Si és així ens cal un programa extraordinari conjuntat de totes les forces polítiques democràtiques, com va ser en el temps de la transició (Assemblea de Catalunya, Plata-Junta, govern de concentració com el de Tarradellas). Allò, al meu entendre , va ser un pas més per alliberar-nos de l’oligarquia abans esmentada, com ho va ser la primera i segona república. Però aquest procés encara no ha acabat. Observar que Espanya és un estat autoritari no és una acusació política, és una anàlisi de la realitat, com diu l’historiador Xavier Díez, en el seu article “Un estat autoritari” de El Punt-Avui del 23 de juny del 2o17, comentant les paraules de Pep Guardiola, en el seu discurs del 11 de juny passat. En el mateix article, Xavier Díez fa unes afirmacions, en les que m’hi sento identificat i per això les transcric: “ Si el franquisme no marxa d’ Espanya, que Catalunya ho faci. Per tant, …, la independència és la recerca de la democràcia”. I al final de l’article diu: “Tal com diu un referent de la literatura universal, concretament els Evangelis, “la veritat us farà lliures”. És normal que els contraris a la llibertat s’emprenyin quan una veritat és verbalitzada per un referent internacional com Pep Guardiola.”

Tenim franquisme, i més que franquisme, interessos de classe poderosos, no democràtics que han segrestat l’ aparell de l’estat espanyol. ¿No cal llavors alliberar-se de visceralitats contra les forces de dreta democràtica catalanes, aliades amb el centre i les esquerres, per avançar en la democràcia?. Sé que les esquerres no lideren del tot (en part crec que sí, ja que ERC i la CUP de fa temps que hi són) el procés a Catalunya, i això té les seves causes en l’esquerra, però, ¿per això no hi hem de ser?. I el recolzament sense ambigüitats pel referèndum, ¿no hauria de ser clar, transparent i sòlid?. Sé que en algunes persones votants i simpatitzants dels partits indicats així és, i potser més del que ens pensem. Però encara hi ha persones en les que la incertesa, l’ambigüitat, o els plantejaments sobre la desacceleració del procés, els pesa força.

Realment,  ¿creiem que seria possible un referèndum, si d’aquí uns mesos, o uns anys (?), el govern d’ España estès en mans del PSOE? ¿Es veu possible que tal govern s’avingués a un decret per fer-lo, que seria constitucional? ¿o es veu possible una reforma de la Constitució, amb les forces polítiques actuals?. Si hi hagués un govern de Podemos,  o d’un Podemos fort, aliat amb PSOE, potser facilitaren un referèndum, però ¿per quan serà aquest govern? ¿ i aquest possible referèndum tancaria el problema de les relacions entre Catalunya i España?. L’estratègia d’allargar les qüestions per l’endemà (“quan tinguem més riquesa , ja la repartirem…”), senzillament les allarguen, però retornen contínuament. ¿No es creu que ara tenim una oportunitat somrient i dolça?

S’ha debatut molt sobre la legalitat del referèndum, i sobre la seva legitimitat sota la llei catalana, etc. ¿Coneixem algun canvi polític que no hagi tingut algun element il·legal, de canvi de lleis?. La transició espanyola de la dictadura a la democràcia n’és un entre molts exemples. ¿Per què aquesta afecció a la legalitat? ¿No és un legalisme massa conservador, de recerca de seguretat, de por a la inestabilitat, que són actituds poc d’esquerres? ¿pot ser que el conservadorisme individualista s’hagi instal·lat en part de la població d’esquerres?

¿Es pot parlar d’un cert “dogmatisme” o d’un “discurs antic” en part de l’esquerra?.

¿Quina relació es veu entre l’emancipació social i la nacional?. Estan vinculades. Crec que no es poden ni confondre, ni separar. ¿Es creu que si avancem en l’emancipació nacional, i en la democràcia, avançarem també en la social, que per suposat demana més moviments i moments oportuns?

I finalment si el dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment i forma part de la tradició universal de l’esquerra, i en particular del catalanisme popular, ¿per què encara hi ha partits anomenats d’esquerra que no el defensen de forma clara? I per què encara hi ha gent que confon el dret d’autodeterminació, o el dret a votar el futur del nostre país, amb la independència de Catalunya?

Molts dels meus amics i amigues són federalistes. Jo també ho sóc. Sóc federalista europeu, d’una Europa, en la que Catalunya sigui un estat dins dels Estats federals europeus, com ho haurà de ser Escòcia, Flandes, Còrsega i tants d’altres…I sóc federal en una Confederació de les Espanyes, que perquè arribi primer cal un estat català, que posteriorment, en el que vulgui ,es confederi amb els altres Estats de les Espanyes. Em costa veure-ho d’una altra manera.

Confuci diuen que va dir: “…quan tenia trenta anys vaig començar la meva vida; als quaranta estava segur de mi mateix;  als cinquanta vaig comprendre el meu lloc en l’ampli esquema de les coses; als seixanta vaig aprendre a deixar de discutir ; i ara als setanta puc fer el que vull sense pertorbar el desenvolupament de la meva vida”. Jo estic entre els seixanta i els setanta (en tinc seixanta sis i mig) i també noto que ja no vull discutir i potser estic aprenent a fer i dir el que vull. Com podeu copsar en tot l’escrit, tinc forces raons per posicionar-me independentista i per tant queden intuïdes les meves respostes a les preguntes que omplen aquest document. Per tant, sé que les meves reflexions no canviaran les posicions dels que podeu llegir aquesta reflexió. No ho pretenc. No vull discutir. Només voldria apuntar unes preguntes, per si poden aportar alguna reflexió, obrir més debat i ajudar-nos a auto-comprendre’ns i ajuntar confluències. No vull amagar que sí m’agradaria, que si algú que em llegeix, i no volia anar a votar al referèndum, i hi va, voti el que voti, estaré molt content. Crec que així avançarem  tots i totes en la democràcia i en la ruptura i allunyament d’un estat espanyol autoritari.

Com veieu fa temps que estic esperançat, il·lusionat i convençut de la gran oportunitat democràtica que tenim al davant , i no la vull desaprofitar. Penso que ja era hora que la vida política propera, s’impregnés de ”passió” i emoció pel present i pel futur, en favor del poble, i no solament de raons. Segur que en tots es debats i converses que fem i que han augmentat molt darrerament en molts espais, ja és exercir la democràcia i avançar democràticament.

 

quim cervera

Verbena de Sant Joan, la del foc purificador i el que dóna el caliu d’estimar: 23 juny 2017

 

 

 

 

PUNTS COMUNS DE LES MOBILITZACIONS DELS DARRERS ANYS A CATALUNYA

 

En els darrers 15 anys a Catalunya s’han produït molts tipus de manifestacions:

  • Contra la guerra de l’Irak: 15 de febrer del 2003
  • Com a final de diverses vagues generals
  • 20 de juny del 2002
  • 10 d’ abril del 2003 
  • 29 de setembre del 2010 
  • 27 de gener del 2011
  • 29 de març del 2012
  • 14 de novembre del 2012
  • Vaga general estudiantil: 30 de marçdel 2009 (i altres manifestacions estudiantils)
  • 15-M: 15 maig 2011
  • Diferents manifestacions de les anomenades “marees” (habitatge, salut, educació, pensions, precarietat, renda garantida, defensa dels drets i serveis públics, contra les retallades…)
  • Contra la sentència de l’Estatut : 10 juliol 2010
  • Per la Independència de Catalunya
  • 2012 (“Catalunya , nou Estat d’ Europa”)
  • 2013 (Cadena-humana)
  • 2014 (la Via-V-Gran Via-Diagonal)
  • Consulta popular: 9 novembre 2014
  • 2015 (La Via lliure: Meridiana)
  • 2016 (a diverses ciutats; a Barcelona al Passeig de Sant Joan)
  • En favor d’acollir Refugiats: 18 febrer 2017

Totes aquestes mobilitzacions tenen, entre altres, aquests punts comuns:

  • Són expressions pacífiques i democràtiques.
  • Són una defensa de la democràcia, en una època que està en perill.
  • Són un clar desenvolupament de la democràcia, ja que apunten a una democràcia més participativa, que vol superar la democràcia formal representativa, sense perdre aquesta.
  • Manifesten avenços en els processos d’emancipació (social, nacional…).
  • Expressen i són possibles gràcies a un treball col·lectiu, de moltes, una tasca realitzada per moltes persones, amb una important preparació, abonament, difusió…
  • Indiquen un canvi d’època, en un temps de crisi, de canvis, d’alteracions del camp econòmic, polític i cultural.
  • Mostren l’aparició de nous lideratges: de noves persones, i de noves formes de guiatge socio-politic.
  • Ofereixen a noves generacions joves la oportunitat d’adquirir consciència política, d’aprenentatge actiu de la política i de connectar amb el coneixement i experiència polítics de generacions més adultes i amb la història política del país.

Cada pas, cada manifestació, cada acte s’inscriu en un procés llarg d’alliberament.

De la mateixa manera que, per posar exemple, el 15-M és una fita més dins del llarg procés d’alliberament social, com ho són les vagues generals, les consultes municipals sobre la independència, ho són en el procés d’alliberament nacional. I la consulta popular del 9 de novembre del 2014 és la inscripció sinó “oficial”, sí “oficiosa” del govern de la Generalitat en la via vers l’emancipació nacional, en la qual s’hi van incorporant partits, entitats i institucions, gràcies a la pressió popular al carrer. El possible referèndum proper serà una altra fita més i el més segur que no serà la darrera.

Les manifestacions contra la guerra de l’ Irak, i la manifestació recent en favor dels refugiats (“Casa nostra, casa vostra”), són fites en el camí vers la destrucció de la guerra , del negoci de les armes, i vers una Europa, un món, una societat que tracta a tothom amb igualtat i dignitat, i vers la construcció de la fraternitat universal, de la pau i d’una democràcia més desenvolupada i participativa.

En totes aquestes accions la “llavor de mostassa” del Regne, més  menys amagada, va fent camí, va sorgint, i com diu el testament espiritual del bisbe Jaume Camprodon, recentment traspassat: “ Déu –i el seu regne-és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat. També hi és, però amb les mans lligades”. Tots els esforços de tanta gent, grups i associacions de totes aquestes mobilitzacions són expressió d’un altruisme envers una societat més justa, que es vol posar al costat de els víctimes-crucificades-innocents.

La nostra època és d’unes oportunitats històriques , en les que, malgrat les pors, les hipocresies, les corrupcions, els manteniments dels poders injustos, assistim a unes esperances, a uns gèrmens, a uns naixements que van en un direcció més humanista. I encara que la nostra generació no en podrem gaudir del tot, com és de condició humana limitada, preparem el camí per les generacions futures. Mobilitzar-nos en aquestes orientacions, és el nostre servei, del que som responsables de no inhibir-nos.

quim cervera

19 febrer 2017

 

TAXA ENTRE MILITANTS I VOTANTS DELS PARTITS POLITICS CATALANS

Aquesta taxa és molt important per veure la capacitat de cada partit d’influir als seus votants. Es molt diferent que per un  militant hi hagi 100 votants o menys, als quals els pot veure i tenir informats sinó cada setmana, com a mínim cada mes, que un militant sigui per més de 200 votants, que no és possible tenir-los al cas regularment de forma directa.

Aquesta taxa es especialment important pels partits d’esquerres, per tal que estiguin de forma ràpida, continuada i propera i més encertada que els grans mitjans de comunicació, en relació personal amb els seus votants, que poden ser mobilitzats per qualsevol acció, i a més es poden sentir protagonistes i participants del projecte polític i poden decidir o influir sobre els programes del partit.

Ens fixarem en les eleccions penúltimes (2012) on es van presentar tots els partits, per evitar les coalicions especials de les darreres (excepte en alguns casos que tindrem també en compte les del 2015).

La taxa es calcula dividint el nombre de votants del partit , pel nombre de militants.

PARTIT NOMBRE DE VOTANTS NOMBRE DE MILITANTS TAXA

VOTANTS/MILITANTS

Partit Popular (PP) 471.681 (2012)

348.444 (2015)

 

33.790 (sense regularitzar pagaments)  14 (2012) (??)
Ciutadans (C’s) 275.007 (2012)

734.910 (2015)

  4.000   68,8 (2012)

183,7 (2015)

Convergència Democràtica de Calalunya i Unió Democràtica (CIU) 1.116.259 (2012)

 

12.100

 

+3.500= 15.600

 

 

71,5 (2012)

Demòcrates per Catalunya    2.300  
Partit Socialista de Catalunya (PSC) 524.707 (2012)

522.209 (2015)

17.294    70,3 (2012)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) 498.124 (2012)

 

  8.500    58,6 (2012)
Iniciativa per Catalunya –Verds (ICV) i Podemos i en Comú, Equo… 359.705 (2012)

366.494 (2015: Catalunya Sí que es Pot)

 

 

 

4.358 (ICV)

50.179 inscrits (no paguen quota (Podemos)

Sumats: 54.537

 

 

82,5 (2012)

 

 

6,7 (2015)

Candidatura d’ Unitat Popular (CUP) 126.435 (2012)

336.375 (2015)

 

1.970 (amb quota)

1.000 simpatitzants

Total: 2.970

64,2 (2012, militants)

42,6 (2012:militants+simpatitzants)

170,7 (2015, militants)

113,3 (2015:militants+simpatitzants)

Comentari:

  1. La taxa més baixa és la de “Catalunya sí que es pot” del 2015: 6,7. Això vol dir que cada militant pot tenir a prop a uns 6 o 7 votants, el que fa perfectament possible tenir-los informats i amb una interrelació interactiva d’influir en el partit, en un diàleg regular, continu i constant. Per un partit d’esquerres és una taxa molt positiva. Ara bé “Catalunya sí que es pot” és una coalició, és a dir, no és un partit sols amb una disciplina, el que significa que la relació mútua entre militants i votants, varia segons cada partit que forma part d ela coalició. A més els 54.537 de Podemos són inscrits , el que no vol dir que estiguin mobilitzats per fer la tasca de donar informació als votants i rebre op9nuions d’ells. Si ens fixem només amb ICV, la taxa puja a 82,5, molt més alta, però que per un partit d’esquerres, és força bona, ja que un militant pot tenir a prop i en un intercanvi més o menys regular a unes 82 persones sense massa dificultats.
  2. Curiosament la segona més baixa és la taxa 14 del PP, partit de dretes. Els partits de dretes no necessiten tant aquesta relació interpersonal regular, ja que tenen altres medis i recursos econòmics per arribar-hi, els mitjans de comunicació, la demagògia, el populisme… Per altra banda no està tant clar que els 33.790 (que no tenen regularització de pagament de la quota) siguin realment militants, o sigui aquest nombre exacte dels militants autèntics.
  3. La taxa més alta és la de C’s del 2015: 183,7, tot i que en el 2012 era de 68,8. Això és degut a un creixement força espectacular en el 2015, per decantar els votants al Si o al No per la intendència de Calalunya. Això significa que és un partit voluble, i que és difícil que els seus militants puguin tenir a mà quasi 200 persones, de forma regular. Sí que és més fàcil atendre i rebre opinió de 69 persones. Aquesta taxa és probable que en C’s variï. Tampoc no necessiten aquesta interrelació, ja que disposen, com a partit de dretes, d’altres recursos per influir als votants.
  4. La segueix ,si ens fixem en els eleccions del 2015 (que van augmentar forçà de votants), en la banda alta, la taxa de la CUP: 170,7 , tot i que baixa una mica si li sumem els simpatitzants: 113,3 (és difícil mantenir una relació amb més de 100 persones sovint, i per un partit (coalició) d’esquerres és molt important ja que sovint les informacions que es donen en les empreses d’informació, on darrera d’elles hi ha poders econòmics, sobre la política dels partits d’esquerres, poden ser molt adulterades o fetes invisibles i silenciades. Cal tenir en compte que la CUP, en ser una coalició que funciona amb assemblees locals, té uns recursos interessants i que poden ser eficaços, per arribar als seus votants. De fet si observem les eleccions del 2012, les taxes baixen a 64,2 (tenint en compte els militants) i a 42,6 (tenint en compte militants i simpatitzants), taxes possiblement més reals, i més positives i que denoten una factibilitat de relació entre militants i votants. La CUP també pot variar en el nombre de votants segons les eleccions.
  5. CIU i PSC tenen una taxa semblant (71,5 i 70,3 respectivament), en la banda mitjana. De fet han estat dos partits centrals de la política catalana, i la taxa denota que els seus militants amb certa facilitat poden estar en intercanvi amb els seu votants amb certa facilitat. Ara bé són dos partits en profunda transformació. La coalició CIU s’ha desfet, i UDC pràcticament està a punt de desaparèixer, i ha sorgit en el seu si el partit independentista: Demòcrates per Catalunya. A més CDC s’ha reconvertit en el Partit Demòcrata Europeu de Catalunya que cal veure el recorregut que farà, el nombre de militants que tindrà i el nombre de vots en els properes eleccions. Per altra banda el PSC, ha perdut mols vots en els darrers anys, i també militants que han fundat altres partits (Nova Esquerra-NE- ;MES –Moviment d’ Esquerres Socialista-; Avancem i altres) i altres estan perplexos, i s’han “quedat a casa”. L’ evolució en un futur immediat del PSC encara s’ha de veure. CDC, ara el PdeCat, de fa temps ha tingut un conjunt de persones, i entitats i institucions properes on exerceix una influència important, encara que potser no capti totalment les opinions polítiques dels membres de tals entitats, però hi està present i té cura d’una certa xarxa que li permet mantenir un vot més o menys fidel. El PSC ha perdut relació amb “el carrer”, el que viu el poble, degut al fet d’haver dedicat persones, recursos i energies a la gestió administrativa en municipis, diputacions i a la mateixa Generalitat durant un temps.
  6. ERC té una taxa potable (58,6) que com a partit d’esquerres està prou bé. A més té possibilitats de créixer en militants, tot ui que també en vots. Caldrà veure s es manté aquest equilibri amb aquesta taxa o encara la pot baixar més.
  7. Si sumem tots els votants del 2012 (3.371.918) i els dividim per la suma de tots els militants (85.512) de tots els partits, ens dóna la taxa prou positiva de: 39,4.
  8. Si sumem els votants de partits de dretes del 2012 (PP, C’s i CIU): 1.862.947, i ho dividim pels seu nombre total de militants (53.390) , la taxa que dóna és: 35, més baixa que la del total. Cal tenir en compte que el nombre de militants del PP és incert.
  9. Si sumem els votants de partits d’esquerres del 2012 (ERC, PSC, ICV, CUP): 1.508.971,i ho dividim pels seu nombre total de militants (32.122) , la taxa que dóna és: 47, tot i que és força positiva i factible, és molt més alta que la total, i que la de les dretes, contràriament al que caldria. Els partits d’esquerres haurien d’augmentar a seva militància, sobre tot si augmenta el nombre de votants, per poder estar en relació regular, propera i contínua amb els seus votants. Cal veure si la injecció de Podemos pot ajudar a rebaixar la taxa, encara que tals militants haurien d’estar realment mobilitzats i informats. També es pot preveure una rebaixa de militants en el PSC, i un augment en ERC. Els partits d’esquerres tenen la seva força en les persones, i en una pedagogia política constant.

Quim Cervera, 14 gener 2017

 

Factors que han fet possible la mobilització per l’emancipació nacional

Una de les mobilitzacions més importants a Europa en el segle XXI, com és la que hi ha avui a Catalunya, demana preguntar-se pels factors que l’estan possibilitant. Personalment apuntaria, entre molts altres els següents factors:

  1. La influència, la pedagogia, l’acció, el pensament, les actituds i els sentiments de moltes persones, moviments, entitats, que han anat construint catalanisme en la cultura, en la política, en la societat civil.
  2. La democràcia que a l’ estat espanyol s’ha anat consolidant.
  3. El sorgiment d’unes noves generacions més joves, nascudes en democràcia, preparades, i amb ganes de conservar el benestar adquirit, treballat amb esforç pels seus avantpassats, que no estan disposades a acceptar segons quines imposicions, o quines “antigüalles” polítiques, o quins arguments falsos, o decadents, o segons quines “falses solidaritats” imposades.
  4. Una crisi econòmica que fa saltar molts esquemes mentals, culturals, laborals, i també governs, estratègies polítiques, organitzacions polítiques , esglésies, etc.
  5. Una construcció d’ Europa que es presenta cada cop més incerta, molt fonamentada en els diners, el comerç i l’economia i no en la construcció política de la convivència, en una Europa confederal que respecti les nacions.
  6. Un renaixement d’una nova esquerra i de nous moviments populars.
  7. Una continuïtat moderna de la tradició catalanista popular, de partits, moviments, entitats i de publicacions d’esquerres o de centre-esquerra, que des del segle XIX, han lligat l’emancipació social amb la nacional.
  8. Si intentem una anàlisi de classe, crec que es pot afirmar que s’està produint una transformació en el bloc dominant empresarial català i es fa més patent la divisió entre un empresariat lligat a l’empresariat i a la banca espanyola i un altre que es posiciona cada cop més en un plantejament catalanista i per un estat propi.
  9. Si fem una mirada de llarga onada històrica, podríem afirmar que estem a les acaballes de l’Imperi espanyol.
  10. Finalment cal destacar un conjunt de fets actuals, de diferents pes, i amb un grau d’influència també diferent, sobre el moviment catalanista actual, com són:
  • L’ allargament en el temps del retorn dels diners que l’ Estat Espanyol deu a Catalunya, per lleis i pactes signats, el que comporta un empobriment del país, sobre tot afecta a les capes més baixes.

 

  • La sentència del Tribunal Constitucional que va retallar parts fonamentals de l’ Estatut votat pel Parlament, pel Congrés i pel poble català. Aquesta sentència fou deguda a que el PP i altres van denunciar l’ Estatut al Tribunal, per anticonstitucional.

 

  • El seguit mediàtic i polític, de “falsedats” sobre els catalans i Catalunya, i de “catalanofòbia” que han contaminat l’ ambient a tot Espanya. Aquest fet ha fet créixer o fins i tot néixer en alguns, el sentiment independentista, basat en la reflexió senzilla i potser simplista, de que a Espanya “no ens volen”, o “ens volen pels diners que donem?”. Per altra banda és curiós que ni artistes, ni intel·lectuals, ni partits (solament Izquierda Unida), ni intel·lectuals (sols Iñaki Gabilondo , R. Cotarelo i pocs d’altres) espanyols recolzin el dreta  decidir als catalans.

 

  • Ens podríem preguntar perquè des de molts medis, i personalitats polítiques espanyoles ens fan arribar el missatge que els catalans som “garrepes” i poc solidaris amb les zones empobrides d’ Espanya. Aquesta asseveració a més de falsa, no té en compte el més mínim anàlisi de classe, ja que no es basa en el conflicte entre classes socials, sinó en el perillós i provocat conflicte entre territoris, com si tota Catalunya fos rica, i com si Extremadura o Andalusia, per posar uns exemples, fos tota pobre, i no hi haguessin classes dominants. Però, a part d’això, possiblement també hi ha en la complexitat del fet, “enveja” dels catalans o un  complex d’inferioritat que es transforma en un de superioritat.

 

  • La corrua d’entitats sobiranistes, que al recer o no de partits polítics catalanistes, al voltant o no de personalitats destacades, o al costat de centres de debat, culturals, han aparegut els darrers anys.

 

  • El gir que ha fet CIU, sobre tot CDC, d’apostar per l’ estat propi. Crec que ens equivocaríem si penséssim que CDC i Artur Mas van liderar el moviment, com sembla que alguns sectors del PSC i d’ ICV i EUIA així ho analitzen, el que els dificulta fer una aposta transparent pel procés.

 

  • La posició dels governs del PP, alentida, sense resposta, repetint sempre el mateix: “diàleg i Constitució”, però no posant dates, ni fent propostes concretes, alternatives.