El moviment d’emancipació nacional català proposa una qüestió que per senzilla és molt complicada donades les circumstàncies estructurals de l’ estat espanyol. Es proposa un canvi en el territori. Es tracta de que Catalunya tingui l’eina d’un estat. No es tracta de posar fronteres en el model antic , ni d’una nova moneda. Es tracta senzillament de que el territori d’acció d’un futur govern català sigui Catalunya i pugui exercir la seva sobirania sobre lleis, educació, sanitat, serveis socials, llengua, cultura, patrimoni, urbanisme, i per tant poder obtenir tots els impostos. Ja sabem que moltes de les nostres decisions estan traslladades a les grans multinacionals, i a les entitats internacionals, i en especial a la Unió Europea. Per tant no existeix, en aquest moments , una sobirania total.
Per tirar endavant aquest projecte s’ha produït violència de l’ estat espanyol, exilis, empresonaments, patiments morals i psicològics de molta gent. Tot s’hagués pogut estalviar amb una actitud dialogant i negociadora de l’ Estat Espanyol que no s’està donant. Al final, un dia o altre arribarà que Catalunya serà un estat. Per què fer passar tant de dolor al nostre poble?.
De la mateixa manera els moviments eclesials de base que volen construir una església més evangèlica. Per tant una església més al costat dels necessitats, de les víctimes de les injustícies i per tant amb una organització més en funció d’aquest projecte, que sigui més democràtica, on les dones puguin exercir totes les responsabilitats i l’exercici de la presidència dels sagraments, i de la direcció i animació de les comunitats no estigui vinculada solament als barons i cèlibes. També molt de patiment de capellans, dones, i de tot el laïcat que cerca aquest nou model d’església es podria estalviar, si hi hagués voluntat verdadera de fer canvis profunds en les estructures eclesials i un procés de pedagogia sensibilitzadora per transformar esquemes mentals i codis morals rígids que caldria veure si són massa evangèlics.
Sabem que a l’estat espanyol li costarà molt caminar vers els canvis que proclama el moviment nacional català. Des del punt de vista:
- Econòmic: necessita dels bens i serveis que Catalunya produeix, i dels seus impostos per sobreviure.
- Polític: seguir mostrant el poder que es creu sobirà sobre tot el territori per part de l’elit militar-funcionarial-judicial-empresarial-financera-eclesial, ocupada per la ultradreta.
- Cultural (la percepció de la unitat d’ Espanya i per tant el sentiment d’amputació si Catalunya marxa.
Des tots aquests punts de vista són canvis viscuts com a catàstrofe.
Sabem que l’església catòlica si toca algun dels punts esmentats , reivindicats des de fa anys per molts sectors del poble cristià, cau tot l’andamiatge construït des de fa segles:
- Econòmicament caldria perdre privilegis d’impostos, deixar de rebre ajuts econòmics dels estats, no cobrar per misses i sagraments, i partir bàsicament de les quotes del poble fidel, el que vol dir esdevenir més realista i més pobre i per tant més a prop dels pobres.
- Políticament les elits eclesials jeràrquiques masculines (patriarcat incrustat en la vida de l’església) perdrien el control sobre les comunitats, els seria més difícil organitzar les diòcesis i les parròquies, distribuir les persones responsables, i de fet es feminitzaria el poder, que podria reconvertir-se en servei de cura de les persones.
- Culturalment caurien els esquemes mentals, ideològics i morals sobre la sexualitat, la dona (una certa misogínia), i teològics sobre el pecat que han col·laborat, durant forces segles, a mantenir el control de les consciències. Es desenvoluparien amb més valoració les interpretacions personals de l’evangeli, i es reconeixerien positivament les autonomies de les diferents comunitats.
Tots aquests canvis acostumen a ser vistos, per altres sectors més fonamentalistes de l’església, també com a catàstrofes, com a pèrdues.
No és sorprenent que tant l’estat espanyol, com l’església catòlica es resisteixin a tals canvis, que demanen dols, i que prefereixen seguir mantenint la situació encara que estigui en crisi profunda. Tots els canvis porten resistències. Per això fan patir tant els que no els volen, com als que els volen. Per la fe (transmesa des de Jesús) i per l’experiència vital coneixem que per arribar a un naixement nou, a fer néixer un estat català, a fer néixer una església nova més evangèlica, ja present en els moviments populars de base, cal passar pel dolor i pel dol. Esperem que els patiments i sacrificis de tantes persones, que repeteixo es podrien estalviar (en una visió més raonable, i mes humana, potser ingènua) siguin dolors de part (Romans 8, 18-25).
quim cervera
8 gener 2017