La presó

La presó

El fet que hagin empresonat a Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Josep Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i portin entre 500 i quasi 700 dies en presó, i els que van estar a la presó 32 dies: Meritxell Borràs i Carles Mundó, ha fet pensar a moltes persones sobre l’eficàcia, la utilitat de les presons. I no solament hi hem reflexionat els que “estem” independentistes, sinó moltes altres persones, estiguin o no d’acord amb la justícia o injustícia d’aquest fet. De fet s’ha posat sobre “la taula de converses i mitjans de comunicació” el tema dels Centres Penitenciaris.

Alguns diuen si són “ presos polítics” i altres si són “polítics presos” o “polítics presos polítics”. No serà la temàtica d’aquest article. El fet és que ells, elles i moltes altres persones estan en Centres Penitenciaris aquí, a tot l’ estat, a Europa i a tot el món, amb diferents tipus de Centres, d’edificis, més o menys lúgubres, més o menys oberts, més o menys agradables, amb diverses modalitats de càstigs, disciplines, normes, violències, repressions, tortures, intents de rehabilitacions, etc.

Fa uns 22 anys que visito persones que estan en Centres Penitenciaris. En concret he visitat “presos” a la Model, a Quatre Camins de forma assídua i algun cop a Brians 1 o 2 i a al Centre de Wad-Ras quan era adreçat a les dones. He visitat fonamentalment persones dels barris de Bellvitge i del Gornal de l’ Hospitalet de Llobregat i a través d’ells, i pel fet de que sempre se t’apropen altres persones, també he conversat amb “interns” procedents de diferents indrets de Catalunya  o de l’estranger.

I fa més de 10 anys que vaig arribar a la conclusió que la presó no serveix pràcticament per res. Per algunes persones, els pot servir, com ara també pels citats abans, per fer una reflexió sobre el seu fer, la seva vida, per distanciar-se, fer silenci, per autoconéixer-se millor, per corregir actituds i comportaments per tenir temps per llegir, estudiar, per fer amistats. Ara bé, totes aquests activitats i relacions les podrien fer molt millor en altres àmbits i propostes alternatives als Centres Penitenciaris. Molt pocs són els que es rehabiliten. Sobre tot els serveix per tenir una saviesa més profunda sobre el funcionament injust de la nostra societat,  de la justícia del país, sobre les lleis i sobre els reglaments penitenciaris. La majoria n’esdevenen uns experts. Molt he après d’ells sobre  la complexitat del món judicial i penitenciari. Encara, avui dia, m’assabento, gràcies als interns, de normatives, funcionaments, organigrames i protocols molt laberíntics i enrevessats, que semblen construïts expressament per no aclarir-te. Com més anys passen a la presó, tenen una consciència clara de la ineficàcia de la presó, i alguns t’ajuden a obrir els ulls perquè t’adonis que són un negoci. Hi tornaré sobre aquest tema. El que és segur és que aprenen a filar més prim per i a ser més eficaços i organitzats en els robatoris i per connectar amb les màfies de la droga, de la delinqüència i del crim organitzat.

Andreu Oliveras, que va ser uns quants anys capellà de la Model, va patir una greu malaltia, en molta part conseqüència del judici falsejat que li van fer per haver-li encolomat el traspàs de droga a un intern. Possiblement aquest fet va ser si no cercat, aprofitat per la direcció de la Model, ja que Andreu era crític amb forces dels funcionaments de la Model, i el volien fora. L’ Andreu, en el primer curset que vaig fer pel voluntariat de presons, ens va dir, que  les presons tenen dos dimensions: la disciplinària per castigar i la reinsertora, però la primera sempre mana, i “guanya” sobre la segona. Així ho he anat comprovant en aquests anys. La paraula Centre Penitenciari, ja ens parla de “penitència”, terme per cert que té un caire religiós.

Els Centres Penitenciaris, les presons, són un negoci per uns quants empresaris (de l’alimentació i altres mercancies -els productes en la “tenda” del centre són més cars que a fora-; de producció de cables, bosses, i altres elements en els tallers on paguen una mena de “sous” ben baixos als interns; per les empreses que treballen amb el CIRE (Centre d’ Inserció que “serveix” en principi per donar feina als interns …). Les presons són uns aparells de l’ estat que donen feina a diferents empreses de productes per la repressió, armes, porres, etc. I són també, com no, i en això sovint es justifiquen i es fonamenten, unes institucions per “callar boques” populars poc sensibilitzades sobre les causes dels delictes, sobre la situació de les persones que els exerceixen i sobre les possibilitats alternatives a les presons. Els grans mitjans de comunicació atien i recolzen aquesta minsa sensibilitat. Si alguna vegada el nostre grup de voluntaris hem intentat explicar la nostra perspectiva, més propera i que volem més humana envers els nostres apreciats visitats i conversadors, a les entitats dels barris on han nascut o viscut els empresonats, l’acollida ha estat molt precària. Han assistit a les nostres convocatòries molt poca gent i les entitats dels barris no han estat massa “il·lusionades” en organitzar aquest tipus d’actes.

Actualment, com indicava, al principi possiblement hi hagi més persones que hagin pensat en el com, el perquè i el qui de les presons i això és positiu. També serà bo, quan els polítics ara empresonats, un cop hagin conegut els Centres Penitenciaris per dins, si els pertoca seguir fent política, plantegin altre tipus de mesures pels “delinqüents”.

En definitiva, puc afirmar que la presó és ineficaç, injusta, no funcional i molt cara per l’erari públic (per tots nosaltres).

Posem l’exemple dels “polítics presos” o dels “presos polítics”, com es vulgui. Fins ara ja han rebut un càstig , ells i les seves famílies, com els altres presos. Possiblement s’ha volgut i es vol, des dels aparells  de l’ estat, donar exemple i una lliçó per tal que altres persones no segueixin aquest comportament, com en els presos “civils”. Una funció que tenen les presons és recordar-nos als que ens tenim per “bons”, per “no delinqüents”, quines són les normes, les lleis, la Constitució, i així ens reforcen la nostra bona “imatge” de “normals” (que seguim la norma) enfront dels “”anormals” o “dolents”. La població que “està” independentista canviarà de posició per haver presenciat aquests càstigs?.

En quant a la rehabilitació o reinserció, es poden donar tres supòsits:

Primer: que la persona es rehabiliti, cosa que és forà difícil que passi i menys en el cas dels presos pel “procés”. Es tractaria que deixessin les “vel·leïtats anticonstitucionals”. De fet com tots els presos tenen el “perill” de retornar als comportaments pels quals han estat empresonats. Això depèn molt de l’ambient on es moguin i de les pròpies conviccions, i del que saben fer. Si en la sentència els inhabiliten en la seva funció política o de lideratge civil, el temps de presó hauria d’estar dedicat (per llei) a processos de rehabilitació. Per demostrar realment la rehabilitació, en el cas dels presos per haver participat en el moviment d’emancipació nacional, haurien de tornar a ser diputats, o membres del govern, o líders d’entitats sobiranistes. Si la rehabilitació a la presó s’entén com una reeducació sobre la necessitat de complir la Constitució (que sempre té diverses interpretacions), no crec que es vegin massa possibilitats que es doni. En aquest primer cas l’èxit de l’empresonament, la reinserció a l’exercici de la política i del lideratge, és un fracàs ja que les persones molt probablement “ho tornaren a fer”. I entrem així en el segon supòsit.

Segon. Que no es rehabilitin, que no canviïn i segueixin per tant en les seves conviccions i comportaments sociopolítics. Es una fracàs de la presó, en la seva dimensió reinsertora.

Tercer: Que facin veure que es rehabiliten i acatin les lleis, la Constitució, i diguin que “no ho tornaren a fer” , com va passar amb forces jueus i musulmans, al segle XVI XVI, que van fer veure que es convertien al cristianisme. Clandestinament seguirien fent el que creuen segons el seu pensament. També seria un fracàs del treball penitenciari, ja que la rehabilitació és aparent.

És veritat que les presons catalanes, des de que la Generalitat va adquirir–ne la competència, han seguit una evolució de reformes interessants, imitant presons europees, que han millorat molt més el tracte als interns, que les presons d’altres indrets de les Espanyes. Però no es tracta, al meu parer, de reformar les presons, sinó de fer-les desaparèixer del paisatge i cercar alternatives.

Hi ha cada cop més jutges (encara pocs) que dicten sentències que no són tancar el delinqüent a  una presó. La població en general coneix poc aquests tipus d’alternatives als Centres Penitenciaris. Són, a més de la coneguda multa,  pisos tutelats, treballs al servei de la comunitat en alguna entitat, la mediació, a vegades acompanyades del que s’anomena justícia restaurativa. Aquesta pretén donar resposta als fenòmens delictius mitjançant el rescabalament dels possibles danys que hagin patit víctimes, delinqüents i la comunitat de ciutadans en general. Es tracta d’un procés pel qual totes les parts que tenen interès en una ofensa determinada es reuneixen amb l’objectiu de resoldre-la de forma col·lectiva i de tractar les possibles implicacions que es puguin donar en un futur.

Caldria fer estudis seriosos (que potser ja hi són), però estic convençut que uns equips de bons professionals (com ja hi són a les presons actualment) format per psicòlegs, educadors, sociòlegs, pedagogs, treballadors socials, filòsofs…, atenent a grups petits (de 5 a 8 persones) serien molt més eficaços, prioritzant la rehabilitació per sobre la dimensió punitiva, que  no pas les presons. I segurament no tant cars. Aquests grups podrien conviure en cases, granges, masies, o pisos, al camp o a la ciutat, a muntanya o mar (depenent del tipus de persones de delicte comés…). Haurien de ser comunitats obertes, tant en el sentit que els residents puguin sortir i entrar lliurement, com en el sentit que el veïnat de l’entorn els conegui i puguin participar també d’activitats comunes. Es tracta que els residents facin algun servei a la comunitat de l’entorn. Aquest tipus d’alternatives han d’anar acompanyades d’una pedagogia, de campanyes de sensibilització envers la població perquè les entengui i vagi acceptant.

És indubtable que hi ha persones que poden ser “més perilloses” i caldrà pensar algun tipus diferent d’alternativa per ells. No són la majoria i alguns poden haver comés un greu delicte. el que no vol dir que el repeteixin. Molts dels interns a les presons o són drogoaddictes que haurien d’estar en tractament en altres institucions, o són malalts mentals, que haurien d’estar o en hospitals psiquiàtrics o en altres tipus de tractament oberts, o són immigrants  sense papers que s’han vist obligats a fer petits robatoris per sobreviure, com altres autòctons.

Els grans corruptes, els grans usurers (els bancs), els lladres de “guant blanc” , a alguns i no per molt temps, els empresonen i tampoc serveix de res, ja que normalment saben seguir el mateix comportament, recolzat per un sistema capitalista fonamentat en l’afany de lucre. Seria millor que els fessin tornar els diners robats o especulats, per posar-los al servei de la comunitat.

Les lleis en el capitalisme afavoreixen els rics.

 

quim cervera, 10 setembre 2019

 

 

 

 

 

Joan 7,37-43: Manifestació solemne de Jesús. Reaccions.Estudi d’ Evangeli

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 56

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

 

Data: 8 de març del 2019: Dia de la Dona Treballadora

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Joan 7,37-43: Manifestació solemne de Jesús. Reaccions

37 El darrer dia de la festa, que era el més solemne, Jesús es posà dret i exclamà:

–Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. 38 Perquè diu l’Escriptura: Del seu interior brollaran rius d’aigua viva.

39 Deia això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havien rebut l’Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat.

40 Alguns del poble que van escoltar aquestes paraules començaren a dir:

–Aquest és realment el Profeta.41 D’altres deien:

–És el Messies. Però uns altres replicaven:

–¿És que el Messies ha de venir de Galilea? 42 ¿No diu l’Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d’on era David?

43 La gent es va dividir per causa d’ell. 44 Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir.

1. Què diu el text?
 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

 ·         El debat sobre d’on ve i qui és el Messies, podria encara està present en les primeres comunitats.

·         Jesús no acompleix les expectatives d’un messies, ni autoritat de govern civil, ni militar, ni un guerriller, ni un sacerdot del Temple, ni monjo separat del món…

·         Jesús segueix la línia profètica del Servent de Jahvé, d’un revolucionari, que capgira tots els esquemes mentals, vitals, socials, econòmics, polítics, culturals  i religiosos

·         Per això ve d’una terra Galilea, oberta, tolerant, més alliberada i alliberadora i no de la Judea (Betlem) on hi ha concentrats els pilars sagrats i poderosos del judaisme.

·         Ell ve a alliberar el judaisme de totes aquelles lleis que l’esclavitzen, i de les autoritats que les manipulen i a través d’elles manipulen les consciències del poble, marginen els més desheretats no solament de l’accés als recursos del temps, sinó del mateix accés a ser estimats per Déu.

 b. Què ens diu de Jesús?

·         Jesús és el que ajuda a descobrir la font, els rius interiors d’aigua viva (d’alè, de llum, de capacitat d’estimar i de rebre amor…) que tenim totes i tots. És un ressò de Ezequiel 47,1-11 i de Zacaries 14,8 (aquest era llegit en les celebracions litúrgiques  jueves d ela festa dels Tabernacles.

·         Jesús serà glorificat (pel de vida, donador de vida, en l’àmbit de l’ esperit-Déu-Amor-Vida), per l’evangelista, en la creu, i lliurant el seu esperit (la seva motivació i sentit de vida) ens l’ofereix, per tal de qui lliurement vulgui continuï al seva obra amb el mateix esperit-motivació-convicció-anhel-semntiments-afectes-pensaments…

·         A Joan 19,34 , en la mort, diu l’evangelista que va sortir del cor de Jesús sang i aigua. Aquesta aigua es signe del do de l’ Esperit. D’aquesta aigua naixerem persones noves, sortides de nou, ressuscitades, renovades de l’aigua (baptisme=aigua; eucaristia=sang).

·         Jesús ressuscitat comunica  l’ Esperit als deixebles reunits

2. Què em diu a mi, el text?

Partirem de dos quedares d’anàlisi per extreure’n més detalls del text.

En primer lloc farem una anàlisi del text, observant:

DESTINADOR: ORIGEN DESTINATARIS
L’ Esperit de Déu Tots els que tenen “SET”  (anhels, desigs, esperances…)

el poble que diu que Jesús és el profeta o el Messies esperat

SUBJECTE OBJECTE
Jesús: –que encara no havia estat glorificat

–que demana que s’adrecin a ell, ser

escoltat, creure en ell

–Anar a Jesús

–Creure en Jesús (confiar-hi)

–Escoltar les paraules de Jesús “Beure”:

satisfer les “sets” indicades mes avall.

–Rebre l’ Esperit Sant (font i riu d’aigua viva

que brolla de l’interior de cada persona)

“AMICS” “ENEMICS”
L’ Escriptura Els que el volen agafar però no el detenen

En segon lloc, analitzem espais, temps i formes:

QUAN ON COM
-En la festa dels Tabernacles, que era (i és) una Festa jueva en la que es recorden les tendes (tabernacles) del temps de l’èxode del poble jueu pel desert.

Sukkot o Festa de les Cabanyelles[ Festa dels Tabernacles és una de les tres grans festes de pelegrinatge del judaisme, sent les dues altres Xavuot i Péssah. Se celebra una setmana a partir del 15 de tixrí. La paraula sukkot és el plural de sukkà quesignifica cabana o cabanya. La Torà prescriu als israelites que per Sukkot visquin set dies en cabanes.El vuitè dia de la festa (dia de conclusió, el darrer, el més solemne), anomenat Xeminí Atséret, és també dia de festa tant a Israel com a la diàspora. A Israel, però, se celebra Simhat Torà alhora que Xeminí Atséret, mentre que a la diàspora, Simhat Torà se celebra l’endemà de Xeminí Atséret, ço és el novè dia. La construcció de la sukkà comença després de Yom Kippur al jardí, al balcó o en qualsevol lloc decent a cel obert. La sukkà s’ha de construir seguint regles i proporcions establertes i el sostre n’és l’element més important.

Com diu el verset 10: “Però, quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, ell també hi va pujar, no públicament, sinó d’amagat”.

Jesús encara que el perseguien va anar a Jerusalem

 

–Debat sobre el lloc d’on ha de venir el Messies (de Betlem, descendent de David com deia l’ Escriptura).

I Jesús ve de Galilea, terra de frontera, més oberta, tolerant, acostumada a la relació amb altres  cultures, més  humana, que Judea (terra del Temple, del sacerdots, de la Llei, del control, del poder…)

Jesús

–Dret

–Exclama cridant

Manifestant per tant, per part de l’evangelista, que diu unes paraules importants.

 

La gent

–debat sobre si és el

Profeta, el Messies…

es divideix

–uns volen agafar-lo

 

·         Joan posa aquest fet en el darrer dia de la festa dels tabernacles, possiblement per destacar el camí vers la (nova) terra promesa, i l’actitud de perdó (sentit adjunt a la festa), per arribar a la Persona Nova, moguda per l’ Esperit, que beu de la font interior (Déu-esperit d’amor dins nostre).

·         Les sets poden ser de: justícia, pau, llibertat, fraternitat, igualtat, creativitat, sentit de la  vida, valoració, reconeixement, afectes, motivacions per viure, amor., joia, amabilitat, bondat, paciència, grandesa d’ànim, misericòrdia, saviesa, goig de viure, confiança, concòrdia, gratitud, de compartir, de lloança, serenor, bon humor, benestar, felicitat, fidelitat, mansuetud, sobrietat, unió, fe, amistat, respecte, calma, austeritat, etc.. , com podem trobar en altres texts del Nou testament i de l’ Antic, i en molts texts d’altres tradicions religioses i humanistes.

3. On es realitza aquest text avui?
a.    En el meu entorn proper

·         Em fa recordar, confiar, estimar, conèixer i escotar a moltes persones que cerquen sentit, espiritualitat , felicitat en la seva vida i com troben la font-riu del seu interior. Es d’agrair.

·         Em fa pensar en que el Misteri inaccessible, imparaulable, que cada tradició religiosa anomena o no anomena amb alguns noms, està dins nostre i enmig nostre, omple l’univers…

 

b.    En la societat

·         La nostra societat viu un “buit” espiritual , de sentit, i que a vegades es pot omplir amb fonamentalismes, fanatismes, o es pot omplir amb espiritualitats alliberadores, humanitzadores que aporten pau, convivència , germanor, justícia…

·         En el moviment feminista, com el pacifisme, l’ecologisme, els moviments d’alliberament social i nacional, i  molts d’altres , podem descobrir-hi, en els seus elements més humanitzadors, l’ esperit d’amor de Jesús que mou els fets, les persones, els grups,…vers una Terra nova

·         També hi ha al nostre món, persones i grups que volen perseguir, detenir, acusar injustament,  judicar innocents que cerquen una millora pels altres pel país, per la humanitat.

 c. En l’església

·         En les comunitats cristianes trobem dones i homes d’una gran saviesa, de profunda vida interior que ens són referència per torbar l’aigua viva.

·         Tant de bo la gent d’església valorem les plurals recerques d’espiritualitat, de felicitat!!

·         Tant de bo no ens deixem condicionar pels “temples” sagrats, pels controls, pels poders, i que no entrin dins nostre, que no deixarien espai per l’esperit de l’aigua vida i del foc afectuós!!!

 

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª  Quin creus que és el missatge central d’aquest text?

2ª  En què et fa pensar?

3ª  Què et suggereix per la teva vida actual?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Píndoles reflexives

Vox , acusació popular en el judici als presos polítics

Ja és ben curiós que l’acusació popular (del poble) l’exerceixi un partit anti-popular que va contra el poble, contra les diferents diversitats de gènere, de sexe, ètniques, culturals, religioses….

Tant Vox, com el PP, han adulterat de tal manera la paraula “popular”, que l’han segrestada i se’ns fa difícil parlar des del ’esquerra política de “popular”.

També avui dia molts analistes parlen de “populismes” col·locant en un “calaix de sastre” moviments de diversa  índole i acaben d’”assassinar” els conceptes procedents originalment de “Poble”.

 Josep Borrell, independentista

Les preses de posició, opinions i declaracions del ministre Borrell, sobre Catalunya, que tenen un to de “passat de voltes”, possiblement siguin les d’un independentista de fons. Les d’un lleidatà profundament catalanista que ha trobat la manera de fer créixer l’independentisme a través del sarcasme, la ironia, les exageracions, les contraposicions, i les contra-veritats per estimular les “veritats” del moviment d’emancipació nacional català.

 Autodestrucció de l’ Estat Espanyol

Otto von Bismarck sostenia que Espanya era el país més fort del món, perquè tractava de destruir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia aconseguit. Com diu Xavier Diez, al seu article “Santíssima Trinitat” a El Punt Avui del 11 de gener del 2019, l’afirmació de Bismarck cal situar-la en el context històric i no deixava de tenir un punt irònic.

De fet anant seguint el judici als presos polítics catalans, observem la decadència de la fiscalia, del mateix tribunal, i del sistema judicial espanyol que no ha fet el traspàs suficient a la democràcia (possiblement s’ha transformat menys que la mateixa l’Església catòlica). Però podem dir el mateix de la monarquia, que en el moviment de caiguda de tots els borbons, Felip VI ha donat un pas més, que el seu pare ja havia preparat. Podríem analitzar semblantment en els àmbits de la policia, la guàrdia civil, i els grans mitjans de comunicació.

Davant del judici del segle, el tribunal té una difícil sortida per defensar l’ Estat. Si la sentència és absolutòria tindrà les forces internes estatals i les elits i classes que les recolzen en contra. Si no és absolutòria tindrà una bona part de la població catalana i espanyola, i europea (amb algunes institucions i potser alguns governs) també en contra. Per defensar-se per no morir, l’ estat segueix reprimint, i en aquest comportament es va auto-destruint per no voler afrontar de manera democràtica els conflictes, i aprendre a negociar i “salvar” algun “moble”.

Xavier Diez diu : “ …una política d’odi contra els catalans, no només empenyen a la societat espanyola vers l’abisme polític i social, sinó també a bescanviar els avantatges de al convivència democràtica per no se sap ben bé quina distòpia totalitària.”

Ara bé l’ Estat Espanyol s’ha trobant en altres moments històrics en una situació que semblava que l’autodestrucció l’encaminava al final, com per exemple en la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Però s’ha mantingut fort. Té una llarga experiència repressora consolidada i “sàvia”, que ha anat aprenent en els diversos moments progressius centralitzadors (Reis Catòlics-1492- ; Felip IV i el Comte-Duc d’ Olivares-1640-; Guerra de Successió i decrets de Nova Planta de Felip V-1714-; Guerres carlines i restauracions monàrquiques en el segle XIX; franquisme, -1939-1975; la LOAPA-1982-; l’aplicació del 155 el 2017-2018 i altres exemples). Serà aquesta fase autodestructiva, la darrera?

 Més tard o més d’hora, vindrà la fragmentació de l’ Estat Espanyol

Segons Alexandre Deulofeu, matemàtic de la història, l’imperi espanyol s’acaba el 2019, és a dir, enguany. Ell compta el principi de l’imperi en el casament dels Reis Catòlics (eren realment catòlics?), el 1469. Segons ell, els imperis, que en va estudiar uns quants, duren uns 550 anys, per tant el 2019 és el final del ja totalment decadent imperi espanyol i per tant perdrà tots els seus territoris súbdits.

I seguint la mateixa teoria, indica el 2029 la fragmentació de les Espanyes en diferents estats, i per tant Catalunya aquesta any ja seria independent. Sembla una observació “màgica”, irracional, acientífica, “providencialista”, com fruit d’una “predestinació” fatal. Ara be resulta que A.Deulofeu va encerar abans que ocorreguessin: la caiguda de la URSS, la centralitat econòmica d’ Alemanya a Europa, el pes econòmic-polític  de la Xina i la Índia que tenen avui i d’altres fets.

Estem en un temps d’acceleració històrica i en una globalització mundial i possiblement aquest compte previsor cronològic de fets anunciats per Deulofeu sofreixi canvis. Esperem que entre el 2019 i el 2029 es vagin donant esdeveniments que portin a uns Estats català (i vers la Confederació d’ Estats dels Països Catalans), basc, gallec, andalús, castellà…i a una Europa de les nacions. Com a mínim, seria bo que, si la sentència no és absolutòria, els nostres presos i exiliats estiguin a casa per seguir aportant la seva saviesa i la seva acció en favor del poble.

Petites “glòries” dins dels “misteris de dolor”

Des del 2010, amb la manifestació contra la sentència de l’ Estatut, van començar pels àmbits independentistes catalans els misteris de goig, que es van anar estenent en les diferents manifestacions dels 11 de setembre i d’altres , fins el referèndum del 1 d’octubre del 2017, on van començar els “misteris de dolor”.

Un cop haver rebut cops, repressió, i per alguns la duresa de la presó, l’exili, les acusacions, els judicis, les multes, etc. estem de ple en els “misteris de dolor”. Si els de goig van durar uns 7 anys, esperem que els de dolor durin menys. No poden durar més del “numero bíblic complert” de 7 anys. Per tant el 2024 començaran, com a molt estirar, els “misteris de glòria”. Recordem que A. Deulofeu situa la independència de Catalunya ja acomplerta el 2029. Els misteris de glòria poden ser del 2024 al 2031. Després poden començar uns altres de goig o de dolor, en els que potser “enyorarem les olles d’ Egipte”.

De totes maneres escoltant les sàvies, profundes, reflexionades, justes, preparades, sentides, intel·ligents i esperançadores declaracions dels presos polítics catalans en el judici, i sobre tot en confrontació amb les decadents i deficitàries expressions dels fiscals, i les abundants perspectives poc adequades als fets, d’alguns testimonis, podem gaudir, d’unes “petites glòries” en el “túnel del dolor”. Aquestes petites glòries, que són d’alçada, ens ajuden a seguir el camí d’alliberament nacional i ens ofereixen reflexions sobre la política, la vida, la condició humana i sobre el país, dignes de ser re-pensades, assumides i portades a la pràctica per tot el poble català.

 Comentaris a l’article de Juan-José López Burniol : “Un nou contracte social”

Juan-José López Burniol  en aquest article publicat el 22 de febrer del 2019 al El Punt-Avui fa unes afirmacions que personalment m’han fet pensar, i reconèixer-les com a unes visions molt subjectives per part seva i que un servidor veu diferentment.

El notari diu: “…va haver-hi qui, més escèptic, va preveure el renaixement  (es refereix després de la caiguda del “comunisme”) dels dimonis de la història: el nacionalisme, el feixisme i les lluites racials i religioses.”

Cal dir en primer lloc que anomenar “comunisme” al sistema que hi havia a la URSS és ja molt discutible. Forces autors, fins i tot marxistes, han analitzat aquell sistema com “capitalisme d’Estat”, ja que no va a portar a terme  el que deia Karl Marx del comunisme: “a cadascun segons les seves necessitats”.

En segon lloc posar al mateix nivell els nacionalismes, els feixismes i les lluites racials i religioses, és molt forçat. I a més qualificar-los de “dimonis” denota l’adscripció il·lustrada de l’autor, que pressuposa una visió que es creu “racional” quan també conté les seves “fòbies” (“dimonis”), “filies” (“àngels”), i “prejudicis “, és a dir els seus “mites”. Com a mínim  podria distingir els nacionalismes de conquesta i de Gran nació, dels de defensa, de petita nació, com és el català.

Més endavant J.J López Burniol afirma: “ …l’autèntic vencedor de la guerra freda no fou la democràcia sinó el capitalisme, i, en conseqüència Europa afronta des de 1989 la tasca d’establir una relació operativa entre tots dos, ja que , com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”

Totalment d’acord en què el vencedor de la guerra freda va ser el capitalisme. Ara bé, és molt agosarat afirmar que: “com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”. Per mi el que va demostrar la depressió d’entreguerres, i la conseqüent aparició i creixement del feixisme és que en moments de crisi del capitalisme, de “por” a perdre els interessos del capital, la democràcia no interessa, ja que podria col·laborar a la transformació del sistema econòmic, sobre tot si esdevé més participativa, com al meu entendre, ocorre avui dia a Europa. I llavors és quan apareixen els comportaments estatals i governamentals autoritaris, recolzats ,. estimulats, o indirectament orientats per les extremes-dretes. Potser diem el mateix amb paraules diferents, o des de diferents horitzons.

“La crisi del 2008 ha donat vida i força als populismes de tota mena” , diu López Burniol, com la crisi del 1929 va provocar l’emergència del feixisme i del comunisme. A part de que notificar com “populismes” un reguitzell de moviments socials actuals ben diversos, és una observació poc precisa, torna a caure en definir de comunisme, el sistema de la URSS. I si el feixisme va ser provocat per la crisi del 1929, el que ell diu “comunisme” (jo en dic “capitalisme d’ estat”) ja es va iniciar abans, el 1917.

Després de ben anomenar un seguit de factors que defineixen la situació europea, torna a fer aparèixer “el populisme” quan diu, en que tot plegat “ha provocat una desconfiança creixent respecte les elits que es tradueix en una crisi de la democràcia representativa i en l’eclosió del populisme”.

La desconfiança envers les elits i la crisi de la democràcia representativa es pot interpretar també que s’orienta vers una demanda de més democràcia, de democràcia participativa, financera, mediàtica, i econòmica.

Se li nota a l’autor, a més de la seva “creença” il·lustrada (“un nou contracte social”) la seva més o menys adscripció “de partit socialista”, que no socialista. Fa temps que els seus articles no tracten directament de Catalunya, però dóna la impressió que ha decidit deixar el debat i la qüestió (que pot ser l’ha cansat)  i tractar temàtiques que indirectament donen elements de judici (“lliçons”?, “sentències”?, “reflexions raonables i racionals”?) per analitzar el que passa a Catalunya, segons les seves perspectives que amagadament floreixen.

Quim Cervera i Duran, 7 març 2019

 

Nacionalisme-Patriotisme

El Punt- Avui 12 novembre 2018

La notícia

Al llarg del seu discurs per rememorar el centenari de l’armistici, Macron va advertir de l’actual “fascinació pel replegament, la violència i la dominació”. Partidari de la globalització neoliberal i d’una diplomàcia multilateral, el president francès també va fer una distinció –discutible– entre nacionalisme i patriotisme. “El patriotisme és exactament el contrari del nacionalisme. El nacionalisme n’és la traïció”, va assegurar Macron durant un acte que va començar a les onze del matí, pràcticament la mateixa hora en què es va anunciar l’armistici l’11 de novembre del 1918.

 

L’apunt: No nacionalistes com França

de Raül Garcia i Aranzueque

El pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, va pro­ta­go­nit­zar ahir la com­me­mo­ració del cen­te­nari de l’armis­tici de la Pri­mera Guerra Mun­dial amb una dia­triba con­tra el “naci­o­na­lisme”, terme que va con­tra­po­sar al “patri­o­tisme”. A què es refe­ria, però, quan par­lava del naci­o­na­lisme? A la “ide­o­lo­gia i movi­ment que rei­vin­dica l’orga­nit­zació política inde­pen­dent d’una nació” que apa­reix en el Dic­ci­o­nari de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans? O a la pri­mera accepció que surt al de la Real Aca­de­mia Española de la Len­gua, que parla del “sen­ti­ment fer­vorós de per­ti­nença a una nació i d’iden­ti­fi­cació amb la seva rea­li­tat i amb la seva història”? I el colo­ni­a­lisme francès on se situa? I el mal­trac­ta­ment sis­temàtic a les llengües dites “regi­o­nals”?.

 

El meu comentari

Es pot parlar de nacionalisme en general?. No hi ha nacionalismes diversos?. Els nacionalismes de territoris sense Estat, que són normalment de petits països, i són nacionalismes de “defensa”, són ben diferents dels nacionalismes de Grans Nacions (com els de Rússia, França. Espanya…)  que són de “conquesta” i no necessiten ni explicar-se, ni justificar-se, ja que “venen donats per suposat”. Necessiten “auto-proclamar-se”, “reforçar la seva identitat” normalment de forma “agressiva” i “dura”, sobre tot quan venen denunciats pels nacionalismes de petits països sense Estat. Així passa a Flandes, Escòcia, Còrsega, Catalunya…com nacions sense Estat, de moment…Aquestes petites nacions cerquen una alta model d’ Europa ben diferent del que volen les Grans Nacions, que defensen prioritàriament la seva Nació (Pàtria?)-Estat, per sobre de la construcció d’ Europa.

Al neo-liberalisme de Macron, representant d’una Gran Nació “centralista”, li convé distingir “patriotisme” de “nacionalisme”, ja que la seva política econòmica afavoreix la globalització de mercaderies i per tant necessita obrir fronteres comercials i econòmiques que un “nacionalisme” al seu parer podria tancar. Però s’ha de mantenir “francès” i per això s’agafa al “patriotisme” (que de fet és “nacionalisme”)  per mantenir el sentiment i l’”orgull chauvinista” francès. Segueix la tradició “francesa” de “donar lliçons” sobre com s’ha d’entendre el nacionalisme i el patriotisme i com s ‘ha de construir Europa. Vol seguir posant en el centre a França. Aquesta ideologia “macroniana” amaga les seves polítiques afavoridores de les elits poderoses econòmiques franceses, el fre a la construcció de la igualtat i de la fraternitat (“ideals de la revolució francesa del 1789”), i la seva incapacitat tant per fer front als conflictes socials que actualment passa França, com per atendre i acollir de manera positiva i constructiva el desenvolupament de les llengües minoritàries a França i els processos d’autodeterminació de les petites nacions que la composen. Sembla que col·loca el “patriotisme” a tota la França i el “nacionalisme” als nacionalismes segons ell “ tancats, replegats i fins i tot violents”  d’ Occitània, Còrsega, Alsàcia, Bretanya, etc.

El nacionalisme de Gran Nació de Castella, que vol dominar i ha dominat totes les Espanyes, d’una forma menys elegant que a França, segueix oprimint a les petites nacions, emprant totes les eines dels “aparells de l’Estat”: judicials, policials, burocràtiques, econòmiques, de comunicació…”. El nacionalisme (“patriotisme”?) espanyol denuncia, critica, es burla, menysprea els nacionalismes de les petites nacions perifèriques, conceptuant-los de nacionalismes “replegats, tancats, fins i tot violents”. Sols accepta com a “nacionalisme” aquests versió negativa del mateix, col·locant-lo exclusivament a tals petites nacions. Per fer-ho, darrerament ha necessitat l’expressió més oberta, transparent i descarada de l’extrema dreta, que ja estava dins d’altres partits. El nacionalisme de Gran Nació a les Espanyes, que sovint no es reconeix com a tal, ja que te una visió negativa del que és tot nacionalisme, és una “visió del món” que amaga la voluntat de seguir sotmetent unes nacions, sobre tot la catalana, que ofereixen, en molta part, la continuïtat dels beneficis i privilegis econòmics de les elits empresarials, financeres, judicials, militars, eclesiàstiques i funcionarials que tenen ocupat l’ Estat espanyol de fa segles. En el fons, aquest nacionalisme espanyol es defensa (en forma “conqueridora”) d’una possible defallida d’aquest model “d’amo i esclau”

El nacionalisme (patriotisme?) espanyol d’arrel castellana, fins i tot podria acceptar els patriotismes de les petites nacions perifèriques de les Espanyes, mentre no demanin, ni exerceixin el dret a l’autodeterminació i es redueixin a sentiments íntims i romàntics, “com els que creuen” (o fan creure a una bona part del poble espanyol) tenen els que així es senten. De fet el dret a l’autodeterminació de la Gran Nació Espanyola, fa anys que l’exerceixen, de manera força autoritària, i sovint en contra d’altres drets i llibertats i en contra de la mateixa democràcia.

quim cervera, 21 gener 2019

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. “El pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat”. Antonio Gramsci. Nascut el 22 de gener del 1891, ara fa 128 anys.

La construcció social mental de la realitat

La construcció social mental de la realitat

L’individualisme modern porta a cadascú a constituir, a elabora la seva pròpia mitologia, espiritualitat, simbòlica, mística,  visió del món, a partir de les “matèries primeres” que troba al seu abast i que gràcies a la globalització, els mitjans de comunicació, internet, les xarxes socials, les migracions i els viatges, pràcticament podem tenir totes les cosmovisions, tradicions religioses, espiritualitats i conviccions existents, a mà.

La societat global plural ens ofereix la seva construcció social mental dominant. A Occident (i cada cop es va estenent a tot el món, gràcies a l’extensió del mateix capitalisme) és la modernitat neo-liberal. Però també permet l’accés i coneixement a d’altres cultures (o subcultures), mitologies, religions, espiritualitats, ètiques, estètiques, filosofies, cosmovisions, ideologies, esoterismes, etc.

Aquest fet no facilita la cohesió social. Es té por al pluralisme. Se’n parla molt però fer el pas a promoure’l ja és una altra cosa. Produeix inseguretat, incertesa. Algunes persones davant de tal fragilitat social i psicològica, tendeixen a la nostàlgia d’un passat “imaginat”, idealitzat percebut com és  compacte, homogeni, i estable. Molts governs i Estats al llarg de la història davant d’una realitat social diversa, han intentat cohesionar el país amb una sola llengua, una construcció mental d’una sola nació, una sola cultura i una sola religió. Sempre , en moments de pluralitat, apareixen amb força fonamentalismes, integrismes, i fanatismes de caire politico-religiós.

Per això estem en un canvi d’època, en el qual es donen substitucions, transicions, perplexitats, canvis, processos personals de caire religiós, espiritual, conviccional molt interessants. Sovint en persones conegudes i amigues que ens pensem conèixer a fons, ens adonem que han fet un camí interior diferent al nostre i al que ens semblava estaven, i han canviat en relació a posicions espirituals anteriors. Poen sorgir sincretismes, noves versions de tradicions religioses i espirituals ben antigues, noves religions, espiritualitats ètiques, humanistes, laïcals, sense adscripció religiosa, etc. També es pren consciència de l’origen patriarcal de les religions més esteses en el món, nascudes la majoria en ple neolític. Els eu llenguatge demana una revisió a fons per descobrir el seu missatge essencial. Cap on anirem?. Caldrà trobar el fins comú (hi és) de les diferents espiritualitats i tradicions religioses?. Caldrà elaborar unes espiritualitats que siguin “motor”, “esperit” que doni sentit a la construcció d’alternatives socials, econòmiques, polítiques i culturals en favor de les classes prearies. Com fer front als fonamentalismes politico-religiosos que ofereixen (falses) seguretats però no alliberen a la humanitat, ni la dignifiquen vers la fraternitat universal?.Com cohesionar un país on els eu si hi ha tanta pluralitat cosmovisional?

quim cervera, 22 de gener del 2019

“Fer-.nos amos del món de les idees per a que les nostres siguin les idees del món.” Antoni Gramsci en el dia que va néixer (22 de gener del 1891)

Una greu confusió

Una greu confusió

Carmen Maura, ha dit: “Em posa negra donar diners als catalans, que són els que menys ho necessiten.”

Parlar dels catalans en general, ja és molt agosarat, com parlar, en general, dels metges o metgesses, dels mecànics/ques, dels periodistes, dels advocats o advocadesses, dels capellans (o capelllanes en altres latituds), o com parlar dels francesos/es, italians/es, xinesos/es, etc… Hi ha tal diversitat en una professió o en un poble, que no es pot dir quasi bé res que sigui comú, a no ser alguns trets culturals-històrics que s’han anat forjant, o alguns tòpics i estereotipus confeccionats per interessos sovint amagats.

Ara el que és molt interessant és la segona part de la frase: “els que menys ho necessiten”. Es veu que la senyora Carmen Maura, i per desgràcia moltes persones polítiques, artistes, intel·lectuals i molta part del poble espanyol, no sap, no saben, o han oblidat que a Catalunya com a tot el món, hi ha classes socials. I unes viuen millor econòmicament que altres. A Catalunya, com a tot el món regeix el sistema capitalista, que és  creador i reproductor de desigualtat i depredador de la natura. Només cal mirar algunes dades econòmiques bàsiques, per fer notar la pobresa que hi ha a Catalunya i l’augment de la distància entre els “més rics” i els “més pobres”, com ha anat passant als països d’ Europa, després de la crisi del 2008. Qui són els que menys ho necessiten?: els “més poderosos i rics de Catalunya i de l’ Estat espanyol, l’elit del qual segueix escurant molts dels diners creats a Catalunya. Ara ens en treuen, de diners, a  més a més, fins i tot amb les multes i fiances que paguem pels presos i exiliats polítics.

Per tant a Catalunya, com a totes les nacions i regions de les Espanyes, d’Europa i de tot el món, les capes precàries populars (el ”precariat”) necessiten de la solidaritat de tothom, i sobre tot d’un canvi de sistema econòmic per un de més igualitari. Aquest sistema nou es va creant a base d’alternatives socials, econòmiques, polítiques, culturals i espirituals sorgides en les classes populars, i a base de la pressió dels moviments populars d’emancipació social i nacional.

El contraposar territoris i no classes socials a les Espanyes, confusió que han fabricat interessadament, no solament  els grans mitjans de comunicació espanyols, amb alguns “falsos” intel·lectuals, sinó també els governs inclosos els socialistes, ha ocultat el conflicte de classes que hi ha a arreu i ha produït una catalanofòbia (i bascofóbia, i altres “fòbies”). D’aquesta manera, menyspreant els pobles catalans, bascos, etc., s’han volgut aturar o anul·lar els seus moviments per l’auto-determinació dins de la versió popular dels quals hi  han propostes socials de més igualtat i de canvi de sistema socioeconòmic, i de més democràcia participativa. Aquesta és la que no els convé de cap manera a les elits econòmiques de l’ Estat, ja que posa en qüestió els seus privilegis i prebendes.

Ja seria hora que les esquerres de les Espanyes (i per suposat a Catalunya) escoltessin el que viu, sofreix, esperona i mobilitza al “precariat”,  tornessin a introduir en el seu discurs el conflicte de classes, i els camins vers un altre sistema socioeconòmic, i ho difonguessin al màxim fent pedagogia popular, per contrarestar aquesta ideologia que fa dir a la Carmen Maura (i a molts, masses d’altres) que “els posa negra donar diner als “catalans”. Dir posar “negra”, no se li escapa una certa xenofòbia?. Ella és “la negra” ho són “els catalans”(?).

El “mite” infundat que els catalans “som rics”, generalització basada en una molt baixa apreciació sociològica, com molts “mites” intel·ligentment teixits, recolzats per recursos econòmics, ha seduït a molta població. Els seus constructors han sabut vincular l’estereotipus “garrepa, estalviador, emprenedor” dels catalans, amb la universalitat de la riquesa creada (però mal distribuïda com “pertoca” al capitalisme). Potser és més veritat que els catalans (i ja seria una generalització que caldria matisar molt) comptem quan es tracta d’economia, comercialitzem i pactem i per tant ens és convenient saber què negociem, que no pas que som uns “garrepes”.

L’intercanvi, la comunicació i el diàleg directe entre poble i poble, entre ciutadà/na i ciutadà/na, deixant-nos de les influències dels mitjans de comunicació (que són empreses de propaganda) és el que ens permet conèixer-nos amb autenticitat i encertar camins comuns d’alliberament. Aquest tracte directe, ja fa temps que es dona a Catalunya entre persones procedents de diferents indrets de totes les Espanyes, i ara, de diferents indrets del planeta, i és el que està donant fruit per comprendre’ns, acollir-nos i ajudar-nos mútuament. És el que vaig viure personalment en el “tu a tu” quan vaig viure tres anys a Madrid. Parlant ens entenem i els altres entenen el que vivim a Catalunya. Estic convençut que les persones amb les que vaig fer amistat a Madrid, tot i les confusions, i interferències comunicatives que ens estan fent molt mal a tots i totes, no es deixen entabanar per frases i pensaments com els de la Carmen Maura.

Fins i tot es pot entendre que persones de diferents edats de famílies originals d’altres espais no catalans, a Catalunya, avui en dia, s’impliquin  activament en diversos graus en el moviment d’emancipació social i nacional català, i en altres llocs fora de Catalunya s’impliquin en la construcció d’una democràcia participativa i en favor dels drets i les llibertats conculcades.

 

quim cervera, 22 de gener del 2019

“Es parla d’una lluita per una nova cultura, és a dir, per a una nova vida moral que no pot deixar d’estar íntimament lligada a un nou intuïció de la vida, fins que es converteix en una nova manera de sentir i veure la realitat”.

«La burocràcia é la força conservadora més perillosa si s’independitza de les masses».

 

«La veritat és la tàctica de la revolució».

Antoni Gramsci en el dia que va néixer (22 de gener del 1891)

Dues noticies-signe exemplifiquen la nostra societat

De fet totes les noticies, donen, d’alguna manera fe, en quina societat estem de les seves estructures injustes, de les seves contradiccions. Però n’hi ha algunes que en són clarament signes exemplars.

Darrerament han ocorregut dos fets que són d’aquestes característiques.

  1. Un periodistacrític saudita, Jamal Khashoggi, exiliat a Turquia, ha estat torturat, assassinat i esquarterat a la delegació consular de l’Aràbia Saudita a Istanbul. Khashoggi, un destacat dissident, va entrar el 2 d’octubre al consolat per obtenir alguns documents que necessitava per casar-se.  La crisi provocada per la mort de Khashoggi ha desencadenat una onada de condemnes contra el Govern saudita en el pla internacional que s’han traslladat al pla econòmic

Aquest fet ha provocat la reacció del Regne Unit, França i Alemanya, que van emetre un comunicat conjunt exigint a Riad que “esclareixi clarament les responsabilitats” i porti els culpables davant la justícia.

De fet, la reacció davant l’assassinat ha estat diversa. Angela Merkel, democristiana i conservadora, ha posat els drets humans per davant de possibles interessos econòmics (i, evidentment, per davant d’interessos de relacions internacionals fluïdes entre Alemanya i Aràbia), i ha decidit anul·lar la venda d’armes a aquell país. A Espanya, en canvi, una aliança entre PP i PSOE ha decidit, en ares de l’interès nacional i dels llocs de treball en el camp de l’armament, bàsicament a Andalusia, no embargar els de la casa de Saüd. Particularment, també hi deuen tenir alguna cosa a veure els negocis del Borbó pare i del president del Real Madrid, Florentino Pérez. Tot plegat, naturalment, va per davant dels drets humans i de la defensa de la democràcia.

Alemanya, que ha anunciat la suspensió de les vendes, només va vendre a la monarquia del Golf Pèrsic l’1,87% de les seves importacions

Espanya va ser el tercer país que més material de defensa va vendre a l’Aràbia Saudita en el període comprès entre els anys 2012 i 2016, segons dades recopilades per l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI),

El passat mes d’agost, arran d’un bombardeig en el qual van morir desenes de persones al Iemen, inclosos diversos nens, el Govern espanyol va anunciar que revisaria les condicions de venda d’armament a països d’Orient Pròxim per garantir que es compleixen les condicions de la venda, especialment el compromís de no utilitzar-les en tercers països.

Poques setmanes després, el Ministeri de Defensa va confirmar una informació segons la qual se suspenia un contracte de venda de 400 bombes làser de l’Exèrcit de Terra, valorat en 9,2 milions d’euros. No obstant això, pocs dies després el Govern d’Espanya va fer marxa enrere per temor a què l’Aràbia Saudita suspengués el contracte multimilionari (1.800 milions d’euros) per a la construcció de cinc corbetes en els armers gaditans de Navantia.

A la drassana de Cadis està previst començar al mes de gener la construcció de les cinc corbetes que l’Aràbia Saudita ha encarregat a les drassanes espanyoles, un contracte xifrat en 1.800 milions d’euros i que, segons les estimacions, suposaria crear 6.000 llocs de treball directes i indirectes.

L’Aràbia Saudita és el tercer país del món que més diners dedica a la defensa i, segons estimacions de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), obté el 61% de l’armament dels Estats Units, el 23% del Regne Unit, el 3,6% de França i el 2,4% d’Espanya.

La decisió definitiva, doncs, del govern espanyol ha estat que es mantindran els acords comercials per continuar fabricant armes i vaixells per al país del Golf i les monarquies d’aquí i d’allà podran mantenir, o fins i tot estrènyer, la seves relacions d’amistat, si això és possible.

  1. L’endemà que el Tribunal Suprem Espanyol dictés una sentència que estableix que és el banc i no el client qui ha de pagar l’impost d’una hipoteca,l’alt tribunal ha repensat la seva resolució. En una nota pública emesa el 19 d’octubre, el Suprem fa marxa enrere en la sentència. Diu que reconsiderarà la resolució que assignava als bancs el pagament del cost tributari dels crèdits hipotecaris per la seva “enorme repercussió econòmica i social”.

El primer fet ens obra un seguit de factors que incideixen en l’àmbit internacional actual i en els diversos estats.

Ens ofereix un brillant mirall d’un dels grans negocis del món: el negoci de les armes en el que molts països i grans empreses multinacionals hi estan implicats. El negoci de la mort de víctimes innocents.

Ens fa notar les diferents reaccions dels països i com l’ Estat Espanyol, els aparells del qual estan dominats per unes elits (funcionarials, militars, judicials, financeres i eclesiàstiques  i la monarquia), s’ha alineat clarament (diferentment de l’ Alemanya democràtica, que defensa els drets humans) a favor de mantenir el negoci de la mort. Ho ha venut, hipòcritament, com una defensa dels treballadors (serà una versió lleugera i falsificada “O” d, Obrer del PSOE) dels Astilleros. De fet amaga el lucre que beneficia a les elits indicades. Fa temps que es podrien haver fet passo per la reconversió de els empreses d’armes en produir altres objectes o serveis.

Aquest fet  es vincula a la transmissió de diners a l’exèrcit pseudo-islàmic, al terrorisme internacional, i al pagament d’imams radicals estesos pel món que fa Aràbia Saudí des d’una perspectiva i interpretació fosca, fonamentalista, falsa de l’Islam, que amaga, justifica i legitima el negoci del petroli i de les armes. Per tant aquest fet ens retorna el record d’una utilització mortífera, antihumana, esclava de la religió.

En definitiva el fet és una mostra del pes dominant de l’economia sobre la política, i de la deriva social que fa créixer la desigualtat social i augmenta la destrucció de la natura, començant per la natura humana.

És molt important, per tant, el que pugui anar avançant el moviment pacifista internacional per capgirar aquestes tendències.

El segon fet ens mostra de forma transparent en quin estat Espanyol estem actualment, i ens obra els ulls, de nou, a:

  • La manca de separació de poders entre el poder judicial i l’econòmic (la banca ha pressionat pe fer reconsiderar la sentència al Tribunal Suprem).
  • La força influent de les elits abans anomenades i per tant ens fa sospitar també de la manca de separació entre els jutges i el poder executiu. Així es posa en qüestió el discurs repetit del govern del PP i ara el del PSOE de que no es poden posar lliures els presos polítics catalans, perquè el poder judicial fa la seva feina independentment del que pugui pensar i decidir el poder governamental. Cada cop tenim més fets que demostren la poca neutralitat de la cúpula dels jutges sobre el cas català.
  • El poder dominant de la banca, de l’economia especulativa i financera sobre tots els àmbits socials.
  • La manca d’esperit i d’estructures democràtiques en el sistema judicial espanyol, que no ha acabat d’allibnerar.se del franquisme i de l’autoritarisme.
  • La importància dels moviments populars, en aquest cas, sobre tot, el de la Plataforma d’ Afectats per les Hipoteques (PAH) que ha posat en contradicció el sistema judicial.

Pels sociòlegs són fets molt interessants, ja que només amb ells, estirant el “fil”, podem analitzar tota una societat.

quim cervera, 30 octubre 2018

 

Posicions dels partits polítics catalans

POSICIONS DELS PARTITS POLITICS CATALANS DAVANT DE DIFERENTS DMENSIONS DE LA SITUACIÓ DE LA SOCIETAT CATALANA

DIMENSIÓ PP Ciutadans PDeCat Demòcrates

per Catalunya

ERC PSC Catalunya en Comú CUP
Presos i exiliats polítics (1)     X X X   X X
Polítics presos (2) X X       ?    
Referèndum (1)     X X X   X X
Dret a l’ Autodeterminació (1)     X X X   X X
Autonomia (2) X X       X ?  
Nou Estatut (2)           X ?  
Catalanisme     X X X X X X
Sobiranisme (1)     X X X X X X
Federalisme (1)           X X  
Confederalisme (1)     ? ?   X X  
Independència. Estat Català en o de República (1)     X X X   ? X
Diàleg entre els dos governs (1) ?   X X X X X  
Negociació entre els dos governs (1)     X X X   X X
Unilateralitat (1)     X X X     X
Desobediència (1)     X X X ?     X
Ultimàtums (1)     X ? X ?       X
Urgències preses per avançar en la Independència (1)     X ? X ?       X
Anar més amb calma (1)     X ? X ? X   X  
Actuar dins la Llei, dins la Constitució (2) X X       X    
Prohibició partits polítics independentistes (2) X ? X            
Aplicar l’article 155 de la Constitució (2) X X            
Fractura social (2) X X       X X?  
Anar a eleccions (1)   X       ? ? X
Judicialització de la política (2) X X            
DIMENSIÓ PP Ciutadans PDeCat Demòcrates

per Catalunya

ERC PSC Catalunya en Comú CUP
Lideratge de les esquerres en el procés d’emancipació nacional (1)         X   X X
Unitat dels independentistes (1)     X X X     X
Fer de pont entre unes tendències i altres (1)           X X  
Vincular l’emancipació nacional amb l’emancipació social (1)     X ? X ? X   X X
TOTALS DE X  en favor d’avançar políticament (1) 0 1 14 14 14 5 12 14
TOTALS DE X en favor de quedar-se com estem o anar enrere (2) 7 7 0 0 0 4 1 0
TOTALS D’INTERROGANTS ?? 1 0 5 5 1 2 5 0

 Nota: Catalanisme no l’he comptat ni com (1) , ni com (2)

 INTERPRETACIÓ

  • Els partits més definits en (1) – 14 indicadors, amb 0 o 1 interrogants, i cap (2), són: ERC i la CUP
  • Els partits més definits en (2) – 7 indicadors- ,  amb 0 o 1 interrogant, i cap o 1 en  (1), són: el PP i Ciutadans que tenen comportaments semblants.
  • Els partits amb més interrogants (uns 5) i per tant amb una certa ambigüitat, són:
  • PDeCat i Demòcrates per Catalunya que tenen els mateixos resultats, decantats clarament vers (1), amb 14 indicadors en aquesta posició, i cap en (2)
  • Catalunya en Comú amb 12 indicadors en (1) i 1 en (2)
  • El partit més “partit” entre (1) – 5 indicadors- i (2) -4 indicadors-, és el PSC

Poder-Por

PO(DE)R

POR – PODER

 La diferencia (entre PODERR i POR) està en el DE

El DE ( no ara) denotava abans del cognom:

aristocràcia, jerarquia, noblesa, reconeixement, prestigi,

en definitiva formar part de l’elit del PODER.

El PODER, avui dia és econòmic, polític i cultural:

-Si tens poder econòmic, el tens de polític

-Si tens poder polític pots adquirir, accedir al poder econòmic

-Si tens poder polític i econòmic , el tens cultural, ideològic, comunicatiu, mediàtic…

I produeixes POR en els altres

que tenim POR a:

  • ser menyspreats
  • no ser reconeguts
  • ser invisibilitatzats
  • no tenir veu
  • ser maltractats
  • ser exclsos
  • a sofrir
  • a morir

I amb aquestes PORS s’aguanta el PODER

Els sense “DE” (PO-DE-R) tenim POR i així

  • sostenim el PODER,
  • donem, atorguem PODER als del “DE”
  • mantenim el PODER establert

Hi ha els :

  • Els del DE que detenten Po-DE-r
  • Els sense DE, els de la POR:
  • Sotmesos
  • Obedients
  • Esporuguits
  • Súbdits
  • Criats
  • Esclaus
  • Ressentits
  • Queixosos

–Si ens alliberem de la POR (“No tingueu por”, “La teva fe. La teva confiança t’ha salvat)

–Si ens alliberem dels PODERosos

–Si diem la veritat que és

  • criticar el PODER
  • descobrir-.lo
  • fer veure on es fonamenta (en les nostres pors)

Dir la veritat:

  • ens fa lliures
  • ens allibera de la POR
  • ens allibera del PODER que no té ja força , no fa forat en nosaltres

Si aquesta veritat dita, afirmada, reconeguda, viscuda, s’estén el poder trontolla

Sí que pot esdevenir un altre PODER, el contraPODER dels que tenien POR i així pot esdevenir un PODER NOU i es repeteix la història

Caldrà alliberar-se de nous sense POR, i amb confiança dels nous PODERS que vagin apareixent.

quim cervera, juliol-setembre 2018

 

Què ens diu de Jesús i del Misteri del Déu-Amor, el moviment d’emancipació nacional català? Estudi d’ Evangeli sobre la torbada dels deixebles d’ Emmaus amb Jesús

  • Evangeli d’ Emmaús: Lluc 24,13-35

13 Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, 14 i conversaven entre ells de tot el que havia passat. 15 Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, 16 però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.

17 Jesús els preguntà:–De què parleu entre vosaltres tot caminant?

Ells es van aturar amb un posat de decepció, 18 i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:–¿Tu ets l’únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?

19 Els preguntà:–Què hi ha passat?

Li contestaren:–El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: 20 els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. 21 Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! 22 És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, 23 no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d’àngels, els quals asseguraven que ell viu. 24 Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas.

25 Aleshores Jesús els digué:–Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! 26 ¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?

27 Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell.

28 Mentrestant, s’acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. 29 Però ells van insistir amb força dient-li:–Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.

I va entrar per quedar-se amb ells. 30 Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. 31 Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. 32 I es van dir l’un a l’altre:–¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?

33 Llavors mateix es van aixecar de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, 34 que els van dir:–Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó!

35 També ells contaven el que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Pistes per extreure la llum de la narració, envers i per nosaltres:Dos deixebles, com nosaltres, havent viscut temps forts, experiències importants de canvi, possiblement desencantats

  • Un home: Cleofàs
  • Una dona?
  1. Fan camí cap Emmaús (a 11 Km. de Jerusalem)
  • Emmaús: lloc d’adoració dels déus d’abans del judaisme: temptació de retorn a molt enrere
  • Apartats de Jerusalem, ciutat tancada , emmurallada, lloc de la Llei, dels Mestres, sacerdots, de la mort del Crist , el profeta de l’amor, contrari a la Llei=obligació=compliment…

2.Conversaven sobre el fets que els havien impactat, com fem de fa temps entre nosaltres avui aquí

 3.Jesús se’ls (se’ns) acosta i camina amb ells (amb nosaltres)

  • Com el Bon Samarità
  • Ens presenta un Déu proper, pròxim, que s’aproxima, és un de nosaltres
  • Fa camí amb nosaltres, ja l’ha fet, com un de nosaltres fins a la mort, el torna a repetir en cadascú de nosaltres…

 4.Els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo: com reconèixer els valors del Regne de Jesús, amagats, petits, en germen…?

 5.Jesús pregunta:

  • s’interessa pel que viuen, pel que vivim
  • No fa discursos
  • Escolta i pregunta
  • Vol saber què els passa, què ens passa, de què patim, de què ens sentim animats, desitjosos, de què fracassats, desanimats…

6.S’aturen en el camí

  • Deixen de caminar, malament!!
  • Parats, desanimats,…
  • Estan decepcionats

7.Tu foraster, No saps el què ha passat?

  • Jesús vist i tractat com a foraster, ja és de tothom, ha trencat el lligam de raça jueva, és de tota la humanitat, és un de fora, crucificat fora , li permet ser tractat com un forà, com un més, com un representant de tots els pobles i nacions…
  • Del foraster, estranger, immigrant ens pot venir la llum , la vida… El Déu de la Bíblia, dels Profetes ,de Jesús és un Déu foraster, estranger, immigrant que ens trenca esquemes, que ens fa pensar, ens interpel.la, que ens demana acolliment,

8.Els deixebles exposen el què ha passat, i tal com ells ho han viscut, i com es senten (així ho hem de fer a la Rdv).

  • Jesús és vist com profeta poderós.
    • en obres i paraules: defineixen bé a Jesús el que fou.
    • davant Déu i davant de tot el poble: doble relació de Jesús, dues fidelitats en una.
  • Els NOSTRES grans sacerdots i dirigents (aquests deixebles, es senten jueus desenganyats per les SEVES autoritats; potser esperaven que les autoritats seguirien Jesús i no fou així, potser és el que esperava Judes…)  el van entregar per ser condemnat a mort i ser crucificat.
  • Nosaltres, cadascú segons la seva posició, té els seus desigs, expectatives, sobre la situació, i també les seves pors, sentiments, angoixes, dolors…
  • Ells ESPERAVEN que alliberaria Israel: Messies esperat, imaginat, com poderós, ric, militar, amb una estratègia determinada contra l’imperi romà, refer les institucions jueves, i fer-los lliures, segons la tradició creada , induïda pels mitjans de comunicació de l’època, segons la cultura dominant del temps, creada per les mateixes autoritats, i el poble segueix però Jesús trenca amb aquestes expectatives i surt diferent el seu fer i dir: un alliberament no solament polític, sinó total de les persones i les estructures…
  • El poble català en la seva història ha passa moltes vicissituds i ara en vivim una altra. Quin alliberament esperem? Com l’esperem? A través de què i de qui?: dimensions de pau, no-violència, ingenuïtats, vivències d’infants i dels avantpassats que ens influeixen, contradiccions (separacions, fusions, vinculacions…) entre lo social i lo nacional que podem viure…
  • Han sentit dir a les dones i els han esverat (no esperançat). No se les creuen, són coses de dones: visions, de que és viu…
  • Opinions, sentiments, experiències de les dones avui i aquí: les escoltem?
  • Alguns, homes, no l’han vist: calculadors, volen fets objectius…no sentiments fonamentats en la relació personal, emotiva, d’afecte…

 9.Paraules de Jesús

  • Els renya: Feixucs d’enteniment (coneixements) i de cor (afecte) per creure els profetes, no la cultura dominant decadent interessada dels sacerdots i autoritats jueves, sinó de la veritable tradició crítica, profètica, la que encerta , la que reflexa el que el poble pensa de debó, per voluntat pròpia, sense imposicions, i que és la veu de Deu, del seu Esperit dins nostre que ens fa veure el coses tal com són, no tal com ens imaginem, o ens volen fer creure…
  • Els fa veure la relació entre sofriment-mort i victòria-glòria-Vida.
  • El que ens costa més acceptar : la força del Misteri de la iniquitat que produeix en nosaltres i vivim ara els Misteris de dolor
  • Els explica, reinterpreta tota la tradició mosaica i profètica, orientades a Jesús .
  • Potser ens cal re-llegir la nostra història, escoltar els avantpassats, els nostres avis/es, la memòria històrica , i als que som més grans transmetre-la a les noves generacions.

10.S’acosten al poble on anaven

  • Jesús és discret i fa veure que segueix, no força res…
  • Els, insisteixen, se´l fan seu, es senten a gust, volen seguir sentint-lo, els ha ajudat, esperançat, els acompanya en el dol, en el desànim, en la manca de coratge, en la manca de confiança en les dones, en la manca de ganes de seguir lluitant en la vida, en la manca de joia i bon humor…Acullen al foraster que porta Bones Noves (com Abraham)
  • Què significa acollir l’ esperit de Jesús , d’amor, que podem descobrir en els moviments socials, en les persones, en els grups avui aquí?
  • Jesús ha aconseguit fer-se un altre cop proper, útil, humà, necessari per la nostra vida, per seguir vivint, per comptar amb Ell, i amb els altres (les dones, els petits signes d’esperança que veiem en la vida, que ell i el seu Esperit ens ajuden a descobrir…).
  • Jesús davant la demanda de que es quedi, es queda amb ells.

11.Entra a casa seva, en el seu cor, es fa de nou humà amb els humans, carn de la nostra carn…

12.I a taula (la taula de la fraternitat, de la comunió)

  • pren el pa : el pa de l’Endemà, de la Vida per sempre, pren la vida, la justícia, l’amor, la pau, la llibertat, l’anhel del pa per a tothom, la utopia que esperem
  • i el beneeix : el fa diví, ve de Déu…
  • i el parteix : es destrossa, es desviu per ..
  • i el dóna: s’entrega, esdevé servei total.
  • Fa festa de fraternitat

 13.Se’ls obren els ulls i el reconeixen

  • en el signe que Ell ens havia donat en el moment del comiat,
  • perquè el recordéssim
  • per ajudar-nos a saber estar en la seva absència física, a fer el dol
  • i a saber descobrir-lo en la vida, en nosaltres, en els altres, desfet, desviscut, fet trossos en la vida a trossos de tots nosaltres, sobre tot dels més destrossats en la seva vida…
  • com reconèixer Jesús i les benaurances i el magnificat en la nostra situació catalana
  • 14. Desapareix: està en nosaltres, enmig nostre, dins nostre, en tota persona, s’ha desfet en tots, com menjat i desfet dins nostre…

15.I es diuen l’un a l’altre: Mentre ens parlava el nostre cor s’abrusava: comparteixen els sentiments, el que viuen en comunitat, el sentit de la seva cultura i tradició…

  • Tenim necessitat de compartir el que vivim de la situació? De crear espais de diàleg sincer, delicat, respectuós, obert, els nostres entorns familiars, amicals, veïnals, associatius, eclesials (parroquials, de petita comunitat, de moviment, diocesans…)…
  • 16.S’aixequen i tornen a Jerusalem, a seguir compartint amb tota la comunitat el que han sentit i viscut, el que creuen
  • Difondre més enllà el que vivim com a crisens/es.
  • 17.Que el Senyor ha ressuscitat

 quim cervera i duran, 7 juliol 2018