Mode Xina

MODE XINA

La nova fase en que està el capitalisme globalitzant està col·locant i estenent el “mode” Xina. L’evolució de la Xina, l’ha portat a tenir una estructura capitalista molt forta, que vol esdevenir hegemònica al món, i que combina l’economia pública amb la privada(economia mixta). I l’estructura política és totalment autoritària, i de partit únic, paradoxalment del partit “comunista”.

En tot el món s’estan donant, darrerament (finals del segle XX i principis del XXI) diversos moviments populars, que, al meu entendre, responen a la insatisfacció generalitzada que produeixen les “polítiques tradicionals”, conduïdes pels “partits tradicionals”. Aquestes polítiques i partits van mostrant no tenir capacitat per respondre als dos grans problemes mundials: la creixent desigualtat social i pobresa, i la depredació explotadora de la natura. Observem moviments populars al Nord d’ Àfrica, al Líban, a l’ Iran, a Síria, al Kurdistan, Hong-Kong, a forces països de Llatinoamèrica: Nicaragua, Bolívia, Xile, Equador, Colòmbia. També a Europa: Flandes, França (“armilles grogues”), Gran Bretanya (Escòcia, el Brexit, Pais de Gal·les…), Còrsega, Malta, Grècia, Itàlia, Ucraïna, i a Catalunya, Euskadi, etc.

És cert que tots els moviments dels països citats no tenen el mateix signe, ni els mateixos continguts si entrem en detall. Però, ¿ no podríem afirmar que hi ha un punt comú, més o menys al fons, al darrera de tots aquests moviments, que és la voluntat d’un desenvolupament d’una democràcia mes participativa?. És a dir ¿d’un augment del grau de democràcia, i d’un major paper del poble en la marxa de l’economia, de la política i de la cultura?. Com si el poble es situés per “sobre” dels partits. També és cert que aquests moviments poden ser manipulats i capgirats de direcció per forces al servei del mateix capitalisme. Fins i tot els grups d’extrema-dreta que van creixent i van tenint més presència a Europa i en altres llocs del món, se’n poden aprofitar, en alguns casos. Els mateixos partits d’ultra-dreta són el producte induït pels mateixos poders econòmics (hi ha molts milions darrera seu), per aprofitar la insatisfacció popular abans descrita, i influir en alguns dels moviments populars, re-orientant-los al servei dels grans poders financers  empresarials, o creant els seus propis moviments pseudo-populars.

Alguns analistes, especialment dels àmbits de les “esquerres tradicionals”, etiqueten aquests moviments populars de populistes, de carismàtics, o fins i tot de fanàtics. És possible que la mentalitat “moderna liberal, racionalista” que ha esdevingut dominant sobre tot a Occident, i que ha nascut al costat del sistema capitalista, i hi està vinculada, i a la vegada el justifica, influeixi en aquesta anàlisi. Les dificultats que té certa tradició de l’esquerra per analitzar, per exemple i en concret, els sentiments i moviments d’emancipació nacional, i les mateixes religions i espiritualitats, es deuen a aquets visió massa racionalista de la realitat. Com diu un amic meu, les religions  espiritualitats, patrimonis de les grans savieses de la humanitat, són els darrers reductes “adversaris” de la modernitat capitalista depredadora i explotadora. Aquestes tradicions tenen el seu origen i en les seves “veritats essencials”, critiques i denúncies profundes i fonamentades, als afanys de lucre, de poder dominant, i de imatge-prestigi-espectacle. Ens desperten i ens obren els ulls, per tal que sentim i ens convencem que aquests  afanys ens porten a la infelicitat i a la humanitat, i en definitiva a la mort de les persones i de la natura. ¿No serà que la reducció a la vida privada del fet religiós, el menyspreu envers les religions, de la mentalitat “Moderna”, forma part de l’estratègia capitalista per arraconar, marginar un dels seus “adversaris” ben reconegut, com és el de les religions i de les espiritualitats i de les profundes conviccions?. I per tant dit d’una altra manera: ¿no serà que les religions, les espiritualitats i les conviccions, savieses de la humanitat  estan en el fons dels moviments populars esmentats?. I si és així,  tals savieses tenen un paper fonamental en el desenvolupament de la nova societat  més igualitària, equitativa i fraternal, lliure i alliberada, i en el desenvolupament participatiu de la democràcia. El que sap greu és que part de les esquerres “caiguin” en aquest tipus d’anàlisis i no descobreixin el valor, les aportacions i la “llum” de tals savieses. El mateix podríem dir de la anàlisi que fan dels “nacionalismes de petita nació, de defensa”. Per sort hi ha un sector de les esquerres, i així ho observem a Catalunya, que des de sempre, o darrerament ha optat per una altre tipus d’anàlisis, més positivitzador del nacionalisme català (o basc, o gallec) i de les religions i espiritualitats.

Els moviments populars que s’estan donant arreu del món, malgrat el que he indicat de les seves possibles adulteracions, no es poden analitzar solament com populismes. Es poden mirar des d’una altra perspectiva. Al meu entendre són la resposta adequada a les fragilitats del sistema econòmic dominant, a les crisis cícliques del capitalisme, a les polítiques obsoletes tradicionals, des d’una mobilització democràtica, que desitja més participació. Un altra qüestió és si ho aconseguiran. Sap greu que encara algun sector de les esquerres s’ho mirin amb una certa distància, que pot fer pensar que haguessin volgut ésser-ne l’avantguarda, i amaguen que han “perdut el lideratge” en tals moviments, i desitjarien dirigir-los ells, per orientar-los vers allò on els sembla, legítimament, que haurien d’adreçar-se, o endreçar-se. Això ha passat amb el 15-M (amb presència d’esquerres més marginals, anarquistes…)  i amb els moviments d’emancipació catalans, bascos, etc. De fet, alguns analistes d’esquerres, fins i tot des de dins de partits de l’esquerra tradicional, reconeixen , que han “perdut el carrer”, la vinculació amb el poble i amb el seu teixit associatiu i comunitari, per altra banda dinàmic, creixent i creatiu.

Dit tot això, al meu parer, la fase del capitalisme actual necessita frenar tals moviments populars, ja que un augment de grau democràcia posaria en perill els seus interessos econòmics i de poder i de dominança cultural i mediàtica. De fet al capitalisme només li interessa la democràcia (o una pseudo-democràcia, o la democràcia representativa per delegació i controlada)  quan li va bé per “separar, dividir”, provocar estímuls, diversificar el mercat, i proposar als pobles que consumeixin productes sovint innecessaris (publicitat, llibertat de mercat…). Però de fet no creu en la democràcia, i quan li ha convingut ha tret els seus estils autoritaris. És a dir, quan hi hagut crisi econòmiques que ha mirat de portar al seu favor: el 1929, el 1975 i el 2008, i quan han aparegut amb més força “adversaris”, com el comunisme dels anys trenta del segle XX, o ara els moviments de participació popular i democràtica.

Per frenar tals moviments, el sistema capitalisme globalitzant té diverses armes. Una és la mateixa extrema-dreta que a base de comunicar missatges-mentida, (veure el llibre “Fatxa” de Jason Stanley i l’entrevista que van fer a l’autor, en el “Preguntes freqüents “ de TV3, dissabte 30 de novembre del 2019, amb els conseqüents comentaris de  Xosé Manuel Beiras del BNG ) va creant un ambient mental i mediàtic en contra de tals moviments. A la vegada els partits de l’extrema-dreta van prenent poder i presència en diverses institucions socials i estatals, i boicoteja polítiques que es decanten vers l’esquerra, i que posen en perill els interessos del capital. Així ho observem a Bèlgica, Holanda, Àustria, Hongria Polònia, França Itàlia, Grècia, , Espanya. L’extrema-dreta fa decantar també als partits de centre cap a la dreta, i els d’esquerra vers el centre–dreta, ja que els partits tradicionals, com que tenen por de perdre vots (visió electoralista i de curta mirada política), van prenent parts del programa de la dreta i extrema-dreta, per acumular vots del que ells creuen el centre, com ho estem veient amb el PSOE. Més que afirmar que els moviments d’emancipació nacional “han despertat” l’extrema dreta (normalment de nacionalismes de conquesta de Gran Nació), com alguns han dit, crec que, precisament els moviments d’emancipació nacional de “nació petita”, conjuntament amb altres moviments populars, són un bon front per frenar l’extrema-dreta.

Una altra eina que té el sistema són els grans mitjans de comunicació i en part de les xarxes socials, que estan sotmesos als seus interessos, i hi posen molt de capital, per desinformar i anar creant una “cultura dominant” fonamentada en la por, per tal de que la major part del poble no conegui, i per tant no s’impliqui , en els moviments populars. Avui dia tenir el domini dels “dominis mediàtics , comunicatius i informàtics” que evitin el treball en equip, l’intercanvi, la bona comunicació, al servei del poble, és el que permet als grans poders econòmics, mantenir el seu poder. I així, enganyant, impedeixen l’accés al que realment passa, i col·laboren en la permanència inactiva i ignorant d’una bona part del poble que ja “l’han ensenyat” a mirar certes cadenes ( “cadenes d’esclavitud”) de televisions, a consumir, i a afeccionar-se a diversos tipus d’addiccions. ¿Ho aconseguiran?. Hi ha petits i locals mitjans de comunicació i xarxes socials, que se’ls fa difícil de dominar i controlar i que permeten les mobilitzacions en les que si cerquem, podem implicar-nos-hi.

I tornant al títol de l’article, un instrument molt potent que té el sistema és el “mode Xina”. Es tracta d’aconseguir uns Estats cada cop més autoritaris, que reprimeixin (via coacció; el consensos ja el treballen gràcies als grans mitjans de comunicació) els moviments populars, per dificultar al màxim el creixement de les vies democràtiques participatives. Els estats s’aprofiten fins tot de tals moviments per victimitzar-los i culpabilitzar-los i oferir una imatge negativa d’ells davant de la població. I a la vegada justifiquen més repressió, més autoritarisme (lleis mordassa, judicis injustos, reducció de les llibertats, i dels drets…) sobre tot si troben o indueixen en tals moviments algun bri de violència, o de percepció falsa de violència. Així ho estem veient en els moviments d’emancipació catalans, bascos, i ho vam veure enfront del 15-M. La Xina té partit únic. No és així en els països d’ Europa. És la diferència. Llavors a Europa i a Amèrica, el que es tracta, per mantenir la durabilitat del sistema capitalista (i fer front a la competència del capitalisme xinés), d’anar avançant, sigui amb partits de dretes o d’extrema-dreta (que pressionen directament o indirecta), o d’esquerres “venudes” en els Governs i Parlaments, en mesures autoritàries (“mode Xina”). Podríem dir que ens encaminem vers unes dicta-democràcies o de democràcies autoritàries si es que se’n poden dir encara democràcies. Potser aviat seran dictablandes o cada cop més dures.

El fons espiritual i religiós, els valors d’un autèntic humanisme,  i la consciència i el pensament crítics (el misteri de la vida i de la bondat, la cultura de la pau, de la llibertat, de la igualtat de la fraternitat) no els hem de perdre,  ni deixar d’educar, ni deixar d’estendre, ni de promoure, ja que ens permeten donar sentit a l’acció solidària i lliure, implicant-nos, i fer-nos actius en la creació de les alternatives a tals “misteris autoritaris de la iniquitat”.

quim cervera, 4 desembre 2019

 

 

 

 

La presó

La presó

El fet que hagin empresonat a Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Josep Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i portin entre 500 i quasi 700 dies en presó, i els que van estar a la presó 32 dies: Meritxell Borràs i Carles Mundó, ha fet pensar a moltes persones sobre l’eficàcia, la utilitat de les presons. I no solament hi hem reflexionat els que “estem” independentistes, sinó moltes altres persones, estiguin o no d’acord amb la justícia o injustícia d’aquest fet. De fet s’ha posat sobre “la taula de converses i mitjans de comunicació” el tema dels Centres Penitenciaris.

Alguns diuen si són “ presos polítics” i altres si són “polítics presos” o “polítics presos polítics”. No serà la temàtica d’aquest article. El fet és que ells, elles i moltes altres persones estan en Centres Penitenciaris aquí, a tot l’ estat, a Europa i a tot el món, amb diferents tipus de Centres, d’edificis, més o menys lúgubres, més o menys oberts, més o menys agradables, amb diverses modalitats de càstigs, disciplines, normes, violències, repressions, tortures, intents de rehabilitacions, etc.

Fa uns 22 anys que visito persones que estan en Centres Penitenciaris. En concret he visitat “presos” a la Model, a Quatre Camins de forma assídua i algun cop a Brians 1 o 2 i a al Centre de Wad-Ras quan era adreçat a les dones. He visitat fonamentalment persones dels barris de Bellvitge i del Gornal de l’ Hospitalet de Llobregat i a través d’ells, i pel fet de que sempre se t’apropen altres persones, també he conversat amb “interns” procedents de diferents indrets de Catalunya  o de l’estranger.

I fa més de 10 anys que vaig arribar a la conclusió que la presó no serveix pràcticament per res. Per algunes persones, els pot servir, com ara també pels citats abans, per fer una reflexió sobre el seu fer, la seva vida, per distanciar-se, fer silenci, per autoconéixer-se millor, per corregir actituds i comportaments per tenir temps per llegir, estudiar, per fer amistats. Ara bé, totes aquests activitats i relacions les podrien fer molt millor en altres àmbits i propostes alternatives als Centres Penitenciaris. Molt pocs són els que es rehabiliten. Sobre tot els serveix per tenir una saviesa més profunda sobre el funcionament injust de la nostra societat,  de la justícia del país, sobre les lleis i sobre els reglaments penitenciaris. La majoria n’esdevenen uns experts. Molt he après d’ells sobre  la complexitat del món judicial i penitenciari. Encara, avui dia, m’assabento, gràcies als interns, de normatives, funcionaments, organigrames i protocols molt laberíntics i enrevessats, que semblen construïts expressament per no aclarir-te. Com més anys passen a la presó, tenen una consciència clara de la ineficàcia de la presó, i alguns t’ajuden a obrir els ulls perquè t’adonis que són un negoci. Hi tornaré sobre aquest tema. El que és segur és que aprenen a filar més prim per i a ser més eficaços i organitzats en els robatoris i per connectar amb les màfies de la droga, de la delinqüència i del crim organitzat.

Andreu Oliveras, que va ser uns quants anys capellà de la Model, va patir una greu malaltia, en molta part conseqüència del judici falsejat que li van fer per haver-li encolomat el traspàs de droga a un intern. Possiblement aquest fet va ser si no cercat, aprofitat per la direcció de la Model, ja que Andreu era crític amb forces dels funcionaments de la Model, i el volien fora. L’ Andreu, en el primer curset que vaig fer pel voluntariat de presons, ens va dir, que  les presons tenen dos dimensions: la disciplinària per castigar i la reinsertora, però la primera sempre mana, i “guanya” sobre la segona. Així ho he anat comprovant en aquests anys. La paraula Centre Penitenciari, ja ens parla de “penitència”, terme per cert que té un caire religiós.

Els Centres Penitenciaris, les presons, són un negoci per uns quants empresaris (de l’alimentació i altres mercancies -els productes en la “tenda” del centre són més cars que a fora-; de producció de cables, bosses, i altres elements en els tallers on paguen una mena de “sous” ben baixos als interns; per les empreses que treballen amb el CIRE (Centre d’ Inserció que “serveix” en principi per donar feina als interns …). Les presons són uns aparells de l’ estat que donen feina a diferents empreses de productes per la repressió, armes, porres, etc. I són també, com no, i en això sovint es justifiquen i es fonamenten, unes institucions per “callar boques” populars poc sensibilitzades sobre les causes dels delictes, sobre la situació de les persones que els exerceixen i sobre les possibilitats alternatives a les presons. Els grans mitjans de comunicació atien i recolzen aquesta minsa sensibilitat. Si alguna vegada el nostre grup de voluntaris hem intentat explicar la nostra perspectiva, més propera i que volem més humana envers els nostres apreciats visitats i conversadors, a les entitats dels barris on han nascut o viscut els empresonats, l’acollida ha estat molt precària. Han assistit a les nostres convocatòries molt poca gent i les entitats dels barris no han estat massa “il·lusionades” en organitzar aquest tipus d’actes.

Actualment, com indicava, al principi possiblement hi hagi més persones que hagin pensat en el com, el perquè i el qui de les presons i això és positiu. També serà bo, quan els polítics ara empresonats, un cop hagin conegut els Centres Penitenciaris per dins, si els pertoca seguir fent política, plantegin altre tipus de mesures pels “delinqüents”.

En definitiva, puc afirmar que la presó és ineficaç, injusta, no funcional i molt cara per l’erari públic (per tots nosaltres).

Posem l’exemple dels “polítics presos” o dels “presos polítics”, com es vulgui. Fins ara ja han rebut un càstig , ells i les seves famílies, com els altres presos. Possiblement s’ha volgut i es vol, des dels aparells  de l’ estat, donar exemple i una lliçó per tal que altres persones no segueixin aquest comportament, com en els presos “civils”. Una funció que tenen les presons és recordar-nos als que ens tenim per “bons”, per “no delinqüents”, quines són les normes, les lleis, la Constitució, i així ens reforcen la nostra bona “imatge” de “normals” (que seguim la norma) enfront dels “”anormals” o “dolents”. La població que “està” independentista canviarà de posició per haver presenciat aquests càstigs?.

En quant a la rehabilitació o reinserció, es poden donar tres supòsits:

Primer: que la persona es rehabiliti, cosa que és forà difícil que passi i menys en el cas dels presos pel “procés”. Es tractaria que deixessin les “vel·leïtats anticonstitucionals”. De fet com tots els presos tenen el “perill” de retornar als comportaments pels quals han estat empresonats. Això depèn molt de l’ambient on es moguin i de les pròpies conviccions, i del que saben fer. Si en la sentència els inhabiliten en la seva funció política o de lideratge civil, el temps de presó hauria d’estar dedicat (per llei) a processos de rehabilitació. Per demostrar realment la rehabilitació, en el cas dels presos per haver participat en el moviment d’emancipació nacional, haurien de tornar a ser diputats, o membres del govern, o líders d’entitats sobiranistes. Si la rehabilitació a la presó s’entén com una reeducació sobre la necessitat de complir la Constitució (que sempre té diverses interpretacions), no crec que es vegin massa possibilitats que es doni. En aquest primer cas l’èxit de l’empresonament, la reinserció a l’exercici de la política i del lideratge, és un fracàs ja que les persones molt probablement “ho tornaren a fer”. I entrem així en el segon supòsit.

Segon. Que no es rehabilitin, que no canviïn i segueixin per tant en les seves conviccions i comportaments sociopolítics. Es una fracàs de la presó, en la seva dimensió reinsertora.

Tercer: Que facin veure que es rehabiliten i acatin les lleis, la Constitució, i diguin que “no ho tornaren a fer” , com va passar amb forces jueus i musulmans, al segle XVI XVI, que van fer veure que es convertien al cristianisme. Clandestinament seguirien fent el que creuen segons el seu pensament. També seria un fracàs del treball penitenciari, ja que la rehabilitació és aparent.

És veritat que les presons catalanes, des de que la Generalitat va adquirir–ne la competència, han seguit una evolució de reformes interessants, imitant presons europees, que han millorat molt més el tracte als interns, que les presons d’altres indrets de les Espanyes. Però no es tracta, al meu parer, de reformar les presons, sinó de fer-les desaparèixer del paisatge i cercar alternatives.

Hi ha cada cop més jutges (encara pocs) que dicten sentències que no són tancar el delinqüent a  una presó. La població en general coneix poc aquests tipus d’alternatives als Centres Penitenciaris. Són, a més de la coneguda multa,  pisos tutelats, treballs al servei de la comunitat en alguna entitat, la mediació, a vegades acompanyades del que s’anomena justícia restaurativa. Aquesta pretén donar resposta als fenòmens delictius mitjançant el rescabalament dels possibles danys que hagin patit víctimes, delinqüents i la comunitat de ciutadans en general. Es tracta d’un procés pel qual totes les parts que tenen interès en una ofensa determinada es reuneixen amb l’objectiu de resoldre-la de forma col·lectiva i de tractar les possibles implicacions que es puguin donar en un futur.

Caldria fer estudis seriosos (que potser ja hi són), però estic convençut que uns equips de bons professionals (com ja hi són a les presons actualment) format per psicòlegs, educadors, sociòlegs, pedagogs, treballadors socials, filòsofs…, atenent a grups petits (de 5 a 8 persones) serien molt més eficaços, prioritzant la rehabilitació per sobre la dimensió punitiva, que  no pas les presons. I segurament no tant cars. Aquests grups podrien conviure en cases, granges, masies, o pisos, al camp o a la ciutat, a muntanya o mar (depenent del tipus de persones de delicte comés…). Haurien de ser comunitats obertes, tant en el sentit que els residents puguin sortir i entrar lliurement, com en el sentit que el veïnat de l’entorn els conegui i puguin participar també d’activitats comunes. Es tracta que els residents facin algun servei a la comunitat de l’entorn. Aquest tipus d’alternatives han d’anar acompanyades d’una pedagogia, de campanyes de sensibilització envers la població perquè les entengui i vagi acceptant.

És indubtable que hi ha persones que poden ser “més perilloses” i caldrà pensar algun tipus diferent d’alternativa per ells. No són la majoria i alguns poden haver comés un greu delicte. el que no vol dir que el repeteixin. Molts dels interns a les presons o són drogoaddictes que haurien d’estar en tractament en altres institucions, o són malalts mentals, que haurien d’estar o en hospitals psiquiàtrics o en altres tipus de tractament oberts, o són immigrants  sense papers que s’han vist obligats a fer petits robatoris per sobreviure, com altres autòctons.

Els grans corruptes, els grans usurers (els bancs), els lladres de “guant blanc” , a alguns i no per molt temps, els empresonen i tampoc serveix de res, ja que normalment saben seguir el mateix comportament, recolzat per un sistema capitalista fonamentat en l’afany de lucre. Seria millor que els fessin tornar els diners robats o especulats, per posar-los al servei de la comunitat.

Les lleis en el capitalisme afavoreixen els rics.

 

quim cervera, 10 setembre 2019

 

 

 

 

 

Píndoles reflexives

Vox , acusació popular en el judici als presos polítics

Ja és ben curiós que l’acusació popular (del poble) l’exerceixi un partit anti-popular que va contra el poble, contra les diferents diversitats de gènere, de sexe, ètniques, culturals, religioses….

Tant Vox, com el PP, han adulterat de tal manera la paraula “popular”, que l’han segrestada i se’ns fa difícil parlar des del ’esquerra política de “popular”.

També avui dia molts analistes parlen de “populismes” col·locant en un “calaix de sastre” moviments de diversa  índole i acaben d’”assassinar” els conceptes procedents originalment de “Poble”.

 Josep Borrell, independentista

Les preses de posició, opinions i declaracions del ministre Borrell, sobre Catalunya, que tenen un to de “passat de voltes”, possiblement siguin les d’un independentista de fons. Les d’un lleidatà profundament catalanista que ha trobat la manera de fer créixer l’independentisme a través del sarcasme, la ironia, les exageracions, les contraposicions, i les contra-veritats per estimular les “veritats” del moviment d’emancipació nacional català.

 Autodestrucció de l’ Estat Espanyol

Otto von Bismarck sostenia que Espanya era el país més fort del món, perquè tractava de destruir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia aconseguit. Com diu Xavier Diez, al seu article “Santíssima Trinitat” a El Punt Avui del 11 de gener del 2019, l’afirmació de Bismarck cal situar-la en el context històric i no deixava de tenir un punt irònic.

De fet anant seguint el judici als presos polítics catalans, observem la decadència de la fiscalia, del mateix tribunal, i del sistema judicial espanyol que no ha fet el traspàs suficient a la democràcia (possiblement s’ha transformat menys que la mateixa l’Església catòlica). Però podem dir el mateix de la monarquia, que en el moviment de caiguda de tots els borbons, Felip VI ha donat un pas més, que el seu pare ja havia preparat. Podríem analitzar semblantment en els àmbits de la policia, la guàrdia civil, i els grans mitjans de comunicació.

Davant del judici del segle, el tribunal té una difícil sortida per defensar l’ Estat. Si la sentència és absolutòria tindrà les forces internes estatals i les elits i classes que les recolzen en contra. Si no és absolutòria tindrà una bona part de la població catalana i espanyola, i europea (amb algunes institucions i potser alguns governs) també en contra. Per defensar-se per no morir, l’ estat segueix reprimint, i en aquest comportament es va auto-destruint per no voler afrontar de manera democràtica els conflictes, i aprendre a negociar i “salvar” algun “moble”.

Xavier Diez diu : “ …una política d’odi contra els catalans, no només empenyen a la societat espanyola vers l’abisme polític i social, sinó també a bescanviar els avantatges de al convivència democràtica per no se sap ben bé quina distòpia totalitària.”

Ara bé l’ Estat Espanyol s’ha trobant en altres moments històrics en una situació que semblava que l’autodestrucció l’encaminava al final, com per exemple en la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Però s’ha mantingut fort. Té una llarga experiència repressora consolidada i “sàvia”, que ha anat aprenent en els diversos moments progressius centralitzadors (Reis Catòlics-1492- ; Felip IV i el Comte-Duc d’ Olivares-1640-; Guerra de Successió i decrets de Nova Planta de Felip V-1714-; Guerres carlines i restauracions monàrquiques en el segle XIX; franquisme, -1939-1975; la LOAPA-1982-; l’aplicació del 155 el 2017-2018 i altres exemples). Serà aquesta fase autodestructiva, la darrera?

 Més tard o més d’hora, vindrà la fragmentació de l’ Estat Espanyol

Segons Alexandre Deulofeu, matemàtic de la història, l’imperi espanyol s’acaba el 2019, és a dir, enguany. Ell compta el principi de l’imperi en el casament dels Reis Catòlics (eren realment catòlics?), el 1469. Segons ell, els imperis, que en va estudiar uns quants, duren uns 550 anys, per tant el 2019 és el final del ja totalment decadent imperi espanyol i per tant perdrà tots els seus territoris súbdits.

I seguint la mateixa teoria, indica el 2029 la fragmentació de les Espanyes en diferents estats, i per tant Catalunya aquesta any ja seria independent. Sembla una observació “màgica”, irracional, acientífica, “providencialista”, com fruit d’una “predestinació” fatal. Ara be resulta que A.Deulofeu va encerar abans que ocorreguessin: la caiguda de la URSS, la centralitat econòmica d’ Alemanya a Europa, el pes econòmic-polític  de la Xina i la Índia que tenen avui i d’altres fets.

Estem en un temps d’acceleració històrica i en una globalització mundial i possiblement aquest compte previsor cronològic de fets anunciats per Deulofeu sofreixi canvis. Esperem que entre el 2019 i el 2029 es vagin donant esdeveniments que portin a uns Estats català (i vers la Confederació d’ Estats dels Països Catalans), basc, gallec, andalús, castellà…i a una Europa de les nacions. Com a mínim, seria bo que, si la sentència no és absolutòria, els nostres presos i exiliats estiguin a casa per seguir aportant la seva saviesa i la seva acció en favor del poble.

Petites “glòries” dins dels “misteris de dolor”

Des del 2010, amb la manifestació contra la sentència de l’ Estatut, van començar pels àmbits independentistes catalans els misteris de goig, que es van anar estenent en les diferents manifestacions dels 11 de setembre i d’altres , fins el referèndum del 1 d’octubre del 2017, on van començar els “misteris de dolor”.

Un cop haver rebut cops, repressió, i per alguns la duresa de la presó, l’exili, les acusacions, els judicis, les multes, etc. estem de ple en els “misteris de dolor”. Si els de goig van durar uns 7 anys, esperem que els de dolor durin menys. No poden durar més del “numero bíblic complert” de 7 anys. Per tant el 2024 començaran, com a molt estirar, els “misteris de glòria”. Recordem que A. Deulofeu situa la independència de Catalunya ja acomplerta el 2029. Els misteris de glòria poden ser del 2024 al 2031. Després poden començar uns altres de goig o de dolor, en els que potser “enyorarem les olles d’ Egipte”.

De totes maneres escoltant les sàvies, profundes, reflexionades, justes, preparades, sentides, intel·ligents i esperançadores declaracions dels presos polítics catalans en el judici, i sobre tot en confrontació amb les decadents i deficitàries expressions dels fiscals, i les abundants perspectives poc adequades als fets, d’alguns testimonis, podem gaudir, d’unes “petites glòries” en el “túnel del dolor”. Aquestes petites glòries, que són d’alçada, ens ajuden a seguir el camí d’alliberament nacional i ens ofereixen reflexions sobre la política, la vida, la condició humana i sobre el país, dignes de ser re-pensades, assumides i portades a la pràctica per tot el poble català.

 Comentaris a l’article de Juan-José López Burniol : “Un nou contracte social”

Juan-José López Burniol  en aquest article publicat el 22 de febrer del 2019 al El Punt-Avui fa unes afirmacions que personalment m’han fet pensar, i reconèixer-les com a unes visions molt subjectives per part seva i que un servidor veu diferentment.

El notari diu: “…va haver-hi qui, més escèptic, va preveure el renaixement  (es refereix després de la caiguda del “comunisme”) dels dimonis de la història: el nacionalisme, el feixisme i les lluites racials i religioses.”

Cal dir en primer lloc que anomenar “comunisme” al sistema que hi havia a la URSS és ja molt discutible. Forces autors, fins i tot marxistes, han analitzat aquell sistema com “capitalisme d’Estat”, ja que no va a portar a terme  el que deia Karl Marx del comunisme: “a cadascun segons les seves necessitats”.

En segon lloc posar al mateix nivell els nacionalismes, els feixismes i les lluites racials i religioses, és molt forçat. I a més qualificar-los de “dimonis” denota l’adscripció il·lustrada de l’autor, que pressuposa una visió que es creu “racional” quan també conté les seves “fòbies” (“dimonis”), “filies” (“àngels”), i “prejudicis “, és a dir els seus “mites”. Com a mínim  podria distingir els nacionalismes de conquesta i de Gran nació, dels de defensa, de petita nació, com és el català.

Més endavant J.J López Burniol afirma: “ …l’autèntic vencedor de la guerra freda no fou la democràcia sinó el capitalisme, i, en conseqüència Europa afronta des de 1989 la tasca d’establir una relació operativa entre tots dos, ja que , com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”

Totalment d’acord en què el vencedor de la guerra freda va ser el capitalisme. Ara bé, és molt agosarat afirmar que: “com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”. Per mi el que va demostrar la depressió d’entreguerres, i la conseqüent aparició i creixement del feixisme és que en moments de crisi del capitalisme, de “por” a perdre els interessos del capital, la democràcia no interessa, ja que podria col·laborar a la transformació del sistema econòmic, sobre tot si esdevé més participativa, com al meu entendre, ocorre avui dia a Europa. I llavors és quan apareixen els comportaments estatals i governamentals autoritaris, recolzats ,. estimulats, o indirectament orientats per les extremes-dretes. Potser diem el mateix amb paraules diferents, o des de diferents horitzons.

“La crisi del 2008 ha donat vida i força als populismes de tota mena” , diu López Burniol, com la crisi del 1929 va provocar l’emergència del feixisme i del comunisme. A part de que notificar com “populismes” un reguitzell de moviments socials actuals ben diversos, és una observació poc precisa, torna a caure en definir de comunisme, el sistema de la URSS. I si el feixisme va ser provocat per la crisi del 1929, el que ell diu “comunisme” (jo en dic “capitalisme d’ estat”) ja es va iniciar abans, el 1917.

Després de ben anomenar un seguit de factors que defineixen la situació europea, torna a fer aparèixer “el populisme” quan diu, en que tot plegat “ha provocat una desconfiança creixent respecte les elits que es tradueix en una crisi de la democràcia representativa i en l’eclosió del populisme”.

La desconfiança envers les elits i la crisi de la democràcia representativa es pot interpretar també que s’orienta vers una demanda de més democràcia, de democràcia participativa, financera, mediàtica, i econòmica.

Se li nota a l’autor, a més de la seva “creença” il·lustrada (“un nou contracte social”) la seva més o menys adscripció “de partit socialista”, que no socialista. Fa temps que els seus articles no tracten directament de Catalunya, però dóna la impressió que ha decidit deixar el debat i la qüestió (que pot ser l’ha cansat)  i tractar temàtiques que indirectament donen elements de judici (“lliçons”?, “sentències”?, “reflexions raonables i racionals”?) per analitzar el que passa a Catalunya, segons les seves perspectives que amagadament floreixen.

Quim Cervera i Duran, 7 març 2019

 

Nacionalisme-Patriotisme

El Punt- Avui 12 novembre 2018

La notícia

Al llarg del seu discurs per rememorar el centenari de l’armistici, Macron va advertir de l’actual “fascinació pel replegament, la violència i la dominació”. Partidari de la globalització neoliberal i d’una diplomàcia multilateral, el president francès també va fer una distinció –discutible– entre nacionalisme i patriotisme. “El patriotisme és exactament el contrari del nacionalisme. El nacionalisme n’és la traïció”, va assegurar Macron durant un acte que va començar a les onze del matí, pràcticament la mateixa hora en què es va anunciar l’armistici l’11 de novembre del 1918.

 

L’apunt: No nacionalistes com França

de Raül Garcia i Aranzueque

El pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, va pro­ta­go­nit­zar ahir la com­me­mo­ració del cen­te­nari de l’armis­tici de la Pri­mera Guerra Mun­dial amb una dia­triba con­tra el “naci­o­na­lisme”, terme que va con­tra­po­sar al “patri­o­tisme”. A què es refe­ria, però, quan par­lava del naci­o­na­lisme? A la “ide­o­lo­gia i movi­ment que rei­vin­dica l’orga­nit­zació política inde­pen­dent d’una nació” que apa­reix en el Dic­ci­o­nari de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans? O a la pri­mera accepció que surt al de la Real Aca­de­mia Española de la Len­gua, que parla del “sen­ti­ment fer­vorós de per­ti­nença a una nació i d’iden­ti­fi­cació amb la seva rea­li­tat i amb la seva història”? I el colo­ni­a­lisme francès on se situa? I el mal­trac­ta­ment sis­temàtic a les llengües dites “regi­o­nals”?.

 

El meu comentari

Es pot parlar de nacionalisme en general?. No hi ha nacionalismes diversos?. Els nacionalismes de territoris sense Estat, que són normalment de petits països, i són nacionalismes de “defensa”, són ben diferents dels nacionalismes de Grans Nacions (com els de Rússia, França. Espanya…)  que són de “conquesta” i no necessiten ni explicar-se, ni justificar-se, ja que “venen donats per suposat”. Necessiten “auto-proclamar-se”, “reforçar la seva identitat” normalment de forma “agressiva” i “dura”, sobre tot quan venen denunciats pels nacionalismes de petits països sense Estat. Així passa a Flandes, Escòcia, Còrsega, Catalunya…com nacions sense Estat, de moment…Aquestes petites nacions cerquen una alta model d’ Europa ben diferent del que volen les Grans Nacions, que defensen prioritàriament la seva Nació (Pàtria?)-Estat, per sobre de la construcció d’ Europa.

Al neo-liberalisme de Macron, representant d’una Gran Nació “centralista”, li convé distingir “patriotisme” de “nacionalisme”, ja que la seva política econòmica afavoreix la globalització de mercaderies i per tant necessita obrir fronteres comercials i econòmiques que un “nacionalisme” al seu parer podria tancar. Però s’ha de mantenir “francès” i per això s’agafa al “patriotisme” (que de fet és “nacionalisme”)  per mantenir el sentiment i l’”orgull chauvinista” francès. Segueix la tradició “francesa” de “donar lliçons” sobre com s’ha d’entendre el nacionalisme i el patriotisme i com s ‘ha de construir Europa. Vol seguir posant en el centre a França. Aquesta ideologia “macroniana” amaga les seves polítiques afavoridores de les elits poderoses econòmiques franceses, el fre a la construcció de la igualtat i de la fraternitat (“ideals de la revolució francesa del 1789”), i la seva incapacitat tant per fer front als conflictes socials que actualment passa França, com per atendre i acollir de manera positiva i constructiva el desenvolupament de les llengües minoritàries a França i els processos d’autodeterminació de les petites nacions que la composen. Sembla que col·loca el “patriotisme” a tota la França i el “nacionalisme” als nacionalismes segons ell “ tancats, replegats i fins i tot violents”  d’ Occitània, Còrsega, Alsàcia, Bretanya, etc.

El nacionalisme de Gran Nació de Castella, que vol dominar i ha dominat totes les Espanyes, d’una forma menys elegant que a França, segueix oprimint a les petites nacions, emprant totes les eines dels “aparells de l’Estat”: judicials, policials, burocràtiques, econòmiques, de comunicació…”. El nacionalisme (“patriotisme”?) espanyol denuncia, critica, es burla, menysprea els nacionalismes de les petites nacions perifèriques, conceptuant-los de nacionalismes “replegats, tancats, fins i tot violents”. Sols accepta com a “nacionalisme” aquests versió negativa del mateix, col·locant-lo exclusivament a tals petites nacions. Per fer-ho, darrerament ha necessitat l’expressió més oberta, transparent i descarada de l’extrema dreta, que ja estava dins d’altres partits. El nacionalisme de Gran Nació a les Espanyes, que sovint no es reconeix com a tal, ja que te una visió negativa del que és tot nacionalisme, és una “visió del món” que amaga la voluntat de seguir sotmetent unes nacions, sobre tot la catalana, que ofereixen, en molta part, la continuïtat dels beneficis i privilegis econòmics de les elits empresarials, financeres, judicials, militars, eclesiàstiques i funcionarials que tenen ocupat l’ Estat espanyol de fa segles. En el fons, aquest nacionalisme espanyol es defensa (en forma “conqueridora”) d’una possible defallida d’aquest model “d’amo i esclau”

El nacionalisme (patriotisme?) espanyol d’arrel castellana, fins i tot podria acceptar els patriotismes de les petites nacions perifèriques de les Espanyes, mentre no demanin, ni exerceixin el dret a l’autodeterminació i es redueixin a sentiments íntims i romàntics, “com els que creuen” (o fan creure a una bona part del poble espanyol) tenen els que així es senten. De fet el dret a l’autodeterminació de la Gran Nació Espanyola, fa anys que l’exerceixen, de manera força autoritària, i sovint en contra d’altres drets i llibertats i en contra de la mateixa democràcia.

quim cervera, 21 gener 2019

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. “El pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat”. Antonio Gramsci. Nascut el 22 de gener del 1891, ara fa 128 anys.

La construcció social mental de la realitat

La construcció social mental de la realitat

L’individualisme modern porta a cadascú a constituir, a elabora la seva pròpia mitologia, espiritualitat, simbòlica, mística,  visió del món, a partir de les “matèries primeres” que troba al seu abast i que gràcies a la globalització, els mitjans de comunicació, internet, les xarxes socials, les migracions i els viatges, pràcticament podem tenir totes les cosmovisions, tradicions religioses, espiritualitats i conviccions existents, a mà.

La societat global plural ens ofereix la seva construcció social mental dominant. A Occident (i cada cop es va estenent a tot el món, gràcies a l’extensió del mateix capitalisme) és la modernitat neo-liberal. Però també permet l’accés i coneixement a d’altres cultures (o subcultures), mitologies, religions, espiritualitats, ètiques, estètiques, filosofies, cosmovisions, ideologies, esoterismes, etc.

Aquest fet no facilita la cohesió social. Es té por al pluralisme. Se’n parla molt però fer el pas a promoure’l ja és una altra cosa. Produeix inseguretat, incertesa. Algunes persones davant de tal fragilitat social i psicològica, tendeixen a la nostàlgia d’un passat “imaginat”, idealitzat percebut com és  compacte, homogeni, i estable. Molts governs i Estats al llarg de la història davant d’una realitat social diversa, han intentat cohesionar el país amb una sola llengua, una construcció mental d’una sola nació, una sola cultura i una sola religió. Sempre , en moments de pluralitat, apareixen amb força fonamentalismes, integrismes, i fanatismes de caire politico-religiós.

Per això estem en un canvi d’època, en el qual es donen substitucions, transicions, perplexitats, canvis, processos personals de caire religiós, espiritual, conviccional molt interessants. Sovint en persones conegudes i amigues que ens pensem conèixer a fons, ens adonem que han fet un camí interior diferent al nostre i al que ens semblava estaven, i han canviat en relació a posicions espirituals anteriors. Poen sorgir sincretismes, noves versions de tradicions religioses i espirituals ben antigues, noves religions, espiritualitats ètiques, humanistes, laïcals, sense adscripció religiosa, etc. També es pren consciència de l’origen patriarcal de les religions més esteses en el món, nascudes la majoria en ple neolític. Els eu llenguatge demana una revisió a fons per descobrir el seu missatge essencial. Cap on anirem?. Caldrà trobar el fins comú (hi és) de les diferents espiritualitats i tradicions religioses?. Caldrà elaborar unes espiritualitats que siguin “motor”, “esperit” que doni sentit a la construcció d’alternatives socials, econòmiques, polítiques i culturals en favor de les classes prearies. Com fer front als fonamentalismes politico-religiosos que ofereixen (falses) seguretats però no alliberen a la humanitat, ni la dignifiquen vers la fraternitat universal?.Com cohesionar un país on els eu si hi ha tanta pluralitat cosmovisional?

quim cervera, 22 de gener del 2019

“Fer-.nos amos del món de les idees per a que les nostres siguin les idees del món.” Antoni Gramsci en el dia que va néixer (22 de gener del 1891)

Una greu confusió

Una greu confusió

Carmen Maura, ha dit: “Em posa negra donar diners als catalans, que són els que menys ho necessiten.”

Parlar dels catalans en general, ja és molt agosarat, com parlar, en general, dels metges o metgesses, dels mecànics/ques, dels periodistes, dels advocats o advocadesses, dels capellans (o capelllanes en altres latituds), o com parlar dels francesos/es, italians/es, xinesos/es, etc… Hi ha tal diversitat en una professió o en un poble, que no es pot dir quasi bé res que sigui comú, a no ser alguns trets culturals-històrics que s’han anat forjant, o alguns tòpics i estereotipus confeccionats per interessos sovint amagats.

Ara el que és molt interessant és la segona part de la frase: “els que menys ho necessiten”. Es veu que la senyora Carmen Maura, i per desgràcia moltes persones polítiques, artistes, intel·lectuals i molta part del poble espanyol, no sap, no saben, o han oblidat que a Catalunya com a tot el món, hi ha classes socials. I unes viuen millor econòmicament que altres. A Catalunya, com a tot el món regeix el sistema capitalista, que és  creador i reproductor de desigualtat i depredador de la natura. Només cal mirar algunes dades econòmiques bàsiques, per fer notar la pobresa que hi ha a Catalunya i l’augment de la distància entre els “més rics” i els “més pobres”, com ha anat passant als països d’ Europa, després de la crisi del 2008. Qui són els que menys ho necessiten?: els “més poderosos i rics de Catalunya i de l’ Estat espanyol, l’elit del qual segueix escurant molts dels diners creats a Catalunya. Ara ens en treuen, de diners, a  més a més, fins i tot amb les multes i fiances que paguem pels presos i exiliats polítics.

Per tant a Catalunya, com a totes les nacions i regions de les Espanyes, d’Europa i de tot el món, les capes precàries populars (el ”precariat”) necessiten de la solidaritat de tothom, i sobre tot d’un canvi de sistema econòmic per un de més igualitari. Aquest sistema nou es va creant a base d’alternatives socials, econòmiques, polítiques, culturals i espirituals sorgides en les classes populars, i a base de la pressió dels moviments populars d’emancipació social i nacional.

El contraposar territoris i no classes socials a les Espanyes, confusió que han fabricat interessadament, no solament  els grans mitjans de comunicació espanyols, amb alguns “falsos” intel·lectuals, sinó també els governs inclosos els socialistes, ha ocultat el conflicte de classes que hi ha a arreu i ha produït una catalanofòbia (i bascofóbia, i altres “fòbies”). D’aquesta manera, menyspreant els pobles catalans, bascos, etc., s’han volgut aturar o anul·lar els seus moviments per l’auto-determinació dins de la versió popular dels quals hi  han propostes socials de més igualtat i de canvi de sistema socioeconòmic, i de més democràcia participativa. Aquesta és la que no els convé de cap manera a les elits econòmiques de l’ Estat, ja que posa en qüestió els seus privilegis i prebendes.

Ja seria hora que les esquerres de les Espanyes (i per suposat a Catalunya) escoltessin el que viu, sofreix, esperona i mobilitza al “precariat”,  tornessin a introduir en el seu discurs el conflicte de classes, i els camins vers un altre sistema socioeconòmic, i ho difonguessin al màxim fent pedagogia popular, per contrarestar aquesta ideologia que fa dir a la Carmen Maura (i a molts, masses d’altres) que “els posa negra donar diner als “catalans”. Dir posar “negra”, no se li escapa una certa xenofòbia?. Ella és “la negra” ho són “els catalans”(?).

El “mite” infundat que els catalans “som rics”, generalització basada en una molt baixa apreciació sociològica, com molts “mites” intel·ligentment teixits, recolzats per recursos econòmics, ha seduït a molta població. Els seus constructors han sabut vincular l’estereotipus “garrepa, estalviador, emprenedor” dels catalans, amb la universalitat de la riquesa creada (però mal distribuïda com “pertoca” al capitalisme). Potser és més veritat que els catalans (i ja seria una generalització que caldria matisar molt) comptem quan es tracta d’economia, comercialitzem i pactem i per tant ens és convenient saber què negociem, que no pas que som uns “garrepes”.

L’intercanvi, la comunicació i el diàleg directe entre poble i poble, entre ciutadà/na i ciutadà/na, deixant-nos de les influències dels mitjans de comunicació (que són empreses de propaganda) és el que ens permet conèixer-nos amb autenticitat i encertar camins comuns d’alliberament. Aquest tracte directe, ja fa temps que es dona a Catalunya entre persones procedents de diferents indrets de totes les Espanyes, i ara, de diferents indrets del planeta, i és el que està donant fruit per comprendre’ns, acollir-nos i ajudar-nos mútuament. És el que vaig viure personalment en el “tu a tu” quan vaig viure tres anys a Madrid. Parlant ens entenem i els altres entenen el que vivim a Catalunya. Estic convençut que les persones amb les que vaig fer amistat a Madrid, tot i les confusions, i interferències comunicatives que ens estan fent molt mal a tots i totes, no es deixen entabanar per frases i pensaments com els de la Carmen Maura.

Fins i tot es pot entendre que persones de diferents edats de famílies originals d’altres espais no catalans, a Catalunya, avui en dia, s’impliquin  activament en diversos graus en el moviment d’emancipació social i nacional català, i en altres llocs fora de Catalunya s’impliquin en la construcció d’una democràcia participativa i en favor dels drets i les llibertats conculcades.

 

quim cervera, 22 de gener del 2019

“Es parla d’una lluita per una nova cultura, és a dir, per a una nova vida moral que no pot deixar d’estar íntimament lligada a un nou intuïció de la vida, fins que es converteix en una nova manera de sentir i veure la realitat”.

«La burocràcia é la força conservadora més perillosa si s’independitza de les masses».

 

«La veritat és la tàctica de la revolució».

Antoni Gramsci en el dia que va néixer (22 de gener del 1891)

Dues noticies-signe exemplifiquen la nostra societat

De fet totes les noticies, donen, d’alguna manera fe, en quina societat estem de les seves estructures injustes, de les seves contradiccions. Però n’hi ha algunes que en són clarament signes exemplars.

Darrerament han ocorregut dos fets que són d’aquestes característiques.

  1. Un periodistacrític saudita, Jamal Khashoggi, exiliat a Turquia, ha estat torturat, assassinat i esquarterat a la delegació consular de l’Aràbia Saudita a Istanbul. Khashoggi, un destacat dissident, va entrar el 2 d’octubre al consolat per obtenir alguns documents que necessitava per casar-se.  La crisi provocada per la mort de Khashoggi ha desencadenat una onada de condemnes contra el Govern saudita en el pla internacional que s’han traslladat al pla econòmic

Aquest fet ha provocat la reacció del Regne Unit, França i Alemanya, que van emetre un comunicat conjunt exigint a Riad que “esclareixi clarament les responsabilitats” i porti els culpables davant la justícia.

De fet, la reacció davant l’assassinat ha estat diversa. Angela Merkel, democristiana i conservadora, ha posat els drets humans per davant de possibles interessos econòmics (i, evidentment, per davant d’interessos de relacions internacionals fluïdes entre Alemanya i Aràbia), i ha decidit anul·lar la venda d’armes a aquell país. A Espanya, en canvi, una aliança entre PP i PSOE ha decidit, en ares de l’interès nacional i dels llocs de treball en el camp de l’armament, bàsicament a Andalusia, no embargar els de la casa de Saüd. Particularment, també hi deuen tenir alguna cosa a veure els negocis del Borbó pare i del president del Real Madrid, Florentino Pérez. Tot plegat, naturalment, va per davant dels drets humans i de la defensa de la democràcia.

Alemanya, que ha anunciat la suspensió de les vendes, només va vendre a la monarquia del Golf Pèrsic l’1,87% de les seves importacions

Espanya va ser el tercer país que més material de defensa va vendre a l’Aràbia Saudita en el període comprès entre els anys 2012 i 2016, segons dades recopilades per l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI),

El passat mes d’agost, arran d’un bombardeig en el qual van morir desenes de persones al Iemen, inclosos diversos nens, el Govern espanyol va anunciar que revisaria les condicions de venda d’armament a països d’Orient Pròxim per garantir que es compleixen les condicions de la venda, especialment el compromís de no utilitzar-les en tercers països.

Poques setmanes després, el Ministeri de Defensa va confirmar una informació segons la qual se suspenia un contracte de venda de 400 bombes làser de l’Exèrcit de Terra, valorat en 9,2 milions d’euros. No obstant això, pocs dies després el Govern d’Espanya va fer marxa enrere per temor a què l’Aràbia Saudita suspengués el contracte multimilionari (1.800 milions d’euros) per a la construcció de cinc corbetes en els armers gaditans de Navantia.

A la drassana de Cadis està previst començar al mes de gener la construcció de les cinc corbetes que l’Aràbia Saudita ha encarregat a les drassanes espanyoles, un contracte xifrat en 1.800 milions d’euros i que, segons les estimacions, suposaria crear 6.000 llocs de treball directes i indirectes.

L’Aràbia Saudita és el tercer país del món que més diners dedica a la defensa i, segons estimacions de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), obté el 61% de l’armament dels Estats Units, el 23% del Regne Unit, el 3,6% de França i el 2,4% d’Espanya.

La decisió definitiva, doncs, del govern espanyol ha estat que es mantindran els acords comercials per continuar fabricant armes i vaixells per al país del Golf i les monarquies d’aquí i d’allà podran mantenir, o fins i tot estrènyer, la seves relacions d’amistat, si això és possible.

  1. L’endemà que el Tribunal Suprem Espanyol dictés una sentència que estableix que és el banc i no el client qui ha de pagar l’impost d’una hipoteca,l’alt tribunal ha repensat la seva resolució. En una nota pública emesa el 19 d’octubre, el Suprem fa marxa enrere en la sentència. Diu que reconsiderarà la resolució que assignava als bancs el pagament del cost tributari dels crèdits hipotecaris per la seva “enorme repercussió econòmica i social”.

El primer fet ens obra un seguit de factors que incideixen en l’àmbit internacional actual i en els diversos estats.

Ens ofereix un brillant mirall d’un dels grans negocis del món: el negoci de les armes en el que molts països i grans empreses multinacionals hi estan implicats. El negoci de la mort de víctimes innocents.

Ens fa notar les diferents reaccions dels països i com l’ Estat Espanyol, els aparells del qual estan dominats per unes elits (funcionarials, militars, judicials, financeres i eclesiàstiques  i la monarquia), s’ha alineat clarament (diferentment de l’ Alemanya democràtica, que defensa els drets humans) a favor de mantenir el negoci de la mort. Ho ha venut, hipòcritament, com una defensa dels treballadors (serà una versió lleugera i falsificada “O” d, Obrer del PSOE) dels Astilleros. De fet amaga el lucre que beneficia a les elits indicades. Fa temps que es podrien haver fet passo per la reconversió de els empreses d’armes en produir altres objectes o serveis.

Aquest fet  es vincula a la transmissió de diners a l’exèrcit pseudo-islàmic, al terrorisme internacional, i al pagament d’imams radicals estesos pel món que fa Aràbia Saudí des d’una perspectiva i interpretació fosca, fonamentalista, falsa de l’Islam, que amaga, justifica i legitima el negoci del petroli i de les armes. Per tant aquest fet ens retorna el record d’una utilització mortífera, antihumana, esclava de la religió.

En definitiva el fet és una mostra del pes dominant de l’economia sobre la política, i de la deriva social que fa créixer la desigualtat social i augmenta la destrucció de la natura, començant per la natura humana.

És molt important, per tant, el que pugui anar avançant el moviment pacifista internacional per capgirar aquestes tendències.

El segon fet ens mostra de forma transparent en quin estat Espanyol estem actualment, i ens obra els ulls, de nou, a:

  • La manca de separació de poders entre el poder judicial i l’econòmic (la banca ha pressionat pe fer reconsiderar la sentència al Tribunal Suprem).
  • La força influent de les elits abans anomenades i per tant ens fa sospitar també de la manca de separació entre els jutges i el poder executiu. Així es posa en qüestió el discurs repetit del govern del PP i ara el del PSOE de que no es poden posar lliures els presos polítics catalans, perquè el poder judicial fa la seva feina independentment del que pugui pensar i decidir el poder governamental. Cada cop tenim més fets que demostren la poca neutralitat de la cúpula dels jutges sobre el cas català.
  • El poder dominant de la banca, de l’economia especulativa i financera sobre tots els àmbits socials.
  • La manca d’esperit i d’estructures democràtiques en el sistema judicial espanyol, que no ha acabat d’allibnerar.se del franquisme i de l’autoritarisme.
  • La importància dels moviments populars, en aquest cas, sobre tot, el de la Plataforma d’ Afectats per les Hipoteques (PAH) que ha posat en contradicció el sistema judicial.

Pels sociòlegs són fets molt interessants, ja que només amb ells, estirant el “fil”, podem analitzar tota una societat.

quim cervera, 30 octubre 2018

 

Poder-Por

PO(DE)R

POR – PODER

 La diferencia (entre PODERR i POR) està en el DE

El DE ( no ara) denotava abans del cognom:

aristocràcia, jerarquia, noblesa, reconeixement, prestigi,

en definitiva formar part de l’elit del PODER.

El PODER, avui dia és econòmic, polític i cultural:

-Si tens poder econòmic, el tens de polític

-Si tens poder polític pots adquirir, accedir al poder econòmic

-Si tens poder polític i econòmic , el tens cultural, ideològic, comunicatiu, mediàtic…

I produeixes POR en els altres

que tenim POR a:

  • ser menyspreats
  • no ser reconeguts
  • ser invisibilitatzats
  • no tenir veu
  • ser maltractats
  • ser exclsos
  • a sofrir
  • a morir

I amb aquestes PORS s’aguanta el PODER

Els sense “DE” (PO-DE-R) tenim POR i així

  • sostenim el PODER,
  • donem, atorguem PODER als del “DE”
  • mantenim el PODER establert

Hi ha els :

  • Els del DE que detenten Po-DE-r
  • Els sense DE, els de la POR:
  • Sotmesos
  • Obedients
  • Esporuguits
  • Súbdits
  • Criats
  • Esclaus
  • Ressentits
  • Queixosos

–Si ens alliberem de la POR (“No tingueu por”, “La teva fe. La teva confiança t’ha salvat)

–Si ens alliberem dels PODERosos

–Si diem la veritat que és

  • criticar el PODER
  • descobrir-.lo
  • fer veure on es fonamenta (en les nostres pors)

Dir la veritat:

  • ens fa lliures
  • ens allibera de la POR
  • ens allibera del PODER que no té ja força , no fa forat en nosaltres

Si aquesta veritat dita, afirmada, reconeguda, viscuda, s’estén el poder trontolla

Sí que pot esdevenir un altre PODER, el contraPODER dels que tenien POR i així pot esdevenir un PODER NOU i es repeteix la història

Caldrà alliberar-se de nous sense POR, i amb confiança dels nous PODERS que vagin apareixent.

quim cervera, juliol-setembre 2018

 

Dirigents del PP que saben que l’ Imperi espanyol està en plena de decadència

¿No podria ser que alguns dirigents del PP comptessin que l’ Imperi espanyol està en plena decadència?. És una pura hipòtesis intuitiva. I es van preparant pel futur.

I llavors, entre ells, davant d’aquest fet, es poden donar diferents reaccions:

  • Uns s’aprofiten del moment i miren de treure’n el màxim de diners abans que l’ estat s’enfonsi (“a río revuleto, ganancia de pescadores”).
  • Altres emparen amb la llei la corrupció interna del PP, i del mateix Estat, i trenquen així la democràcia i se’n riuen del poble.
  • Altres recolzen als “amics” que es corrompen, que s’aprofiten de la situació, i fins i tot, possiblement ho comprenen, encara que ells no s’atreveixin a fer-ho.
  • Altres, de forma fanàtica pensen que cal preservar España, i mirar d’evitar la “caiguda”, la “divisió”, les “secessions venidores” i fan el possible perquè això no psi, pensant que fan un gran bé a España i al seu poble (“la fi justifica tots els mitjans”, per foscos, corruptes, indecents, antidemocràtics, que siguin…).

15 juliol 2016, l’endemà de la “presa de la Bastilla en la revolució francesa”.

MIRADA EVANGÈLICA als nous moviments socio-polítcs

MIRADA EVANGÈLICA als nous moviments socio-polítcs

23 setembre 2014

Aquests darrers anys han aparegut al nostre país, Catalunya, i també en altres indrets d’Europa un conjunt de moviments sociopolítics “nous”. Aquí són per ordre d’aparició el 15-M,  l’ Assemblea Nacional Catalana (ANC), Procés Constituent, Súmate (que recolza l’ ANC), Podemos, Guanyem Barcelona, i més darrerament un que s’anomena “Multiplicate”.  ANC, Súmate i l’entitat ja més tradicional Omnium, es situen en l’eix nacional (sense oblidar l’eix social) i 15-M, Procés constituent, Podemos, Guanyem Barcelona, Múltiplicate, especialment es col·loquen en l’eix social. Aquets darrers segueixen, sobre tot,  la tradició de l’esquerra.

En temps d’alteracions i crisis com la que vivim fa anys, normalment l’esquerra es divideix, presenta noves alternatives, i totes elles tenen vocació “universal” o així la manifesten. Totes apunten a confluir en una proposta social i política alternativa a la situació actual que consideren ben injusta.

Tant en els moviments de caire més nacional com en els de caire més social podem trobar forces punts comuns en les seves propostes concretes i també en el procés pel qual han arribat a constituir-se, com també en la metodologia que empren. Aquest fet reforça la hipòtesi de que els dos eixos estan a Catalunya totalment vinculats.

Però, aquí no voldria fer una anàlisi de sociologia política sobre aquest nous moviments. Ni tampoc veure els seus punts “forts” i “flacs”. Sinó que intentaré descobrir en l’horitzó que apunten, per un cantó i també el desig humà de felicitat col·lectiva, i l’energia estimuladora que sempre hi ha en el poble d’anar més enllà, en favor dels altres i del bé de tota la comunitat.

Tots aquests moviments indiquen, desitgen un futur social millor i hi treballen. Aquest anhel de dignitat, de justícia, de llibertat, de benestar personal i col·lectiu, prové d’una infraestructura antropològica, que connecta amb el nostre destí, en allò pel qual hem estat creats. L’horitzó social pel qual miren de lluitar és una aproximació, un avançament del regnat de Déu enmig nostre, fins i tot molts sense saber-ho. L’afany de que disminueixi la desigualtat és una relativa i limitada concreció del “Benaurats els pobres” i de “l’omple de bens els pobres” del Magnificat. La voluntat d’erradicar la corrupció és portar a terme també l’himne de Maria quan diu: i els rics se’n tornen sense res”. I el “dispersa els homes de cor altiu, ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat els humils” no està en el “cor” dels “líders (moltes són “lidereses) i dels voluntaris i participants de tots aquests moviments que cerquen construir un nou sistema social on els “humils” no estiguin més a la “cuneta”?. Aquest intent de dignificar de nou la política, de trobar fórmules de participació ciutadana, en que tots ens sentim ciutadans/es implicats, no està en el camí de l’humanització i de l’alliberament que volia Jesús?. Són benaurats els que tenen  fam i set de justícia.

El revaloritzar la democràcia, el vot, el diàleg, el debat constructiu, l’assemblea per arribar a acords, i sempre per vies pacífiques, segueix la benaurança dels pacificadors. Molts dels membres d’aquests moviments són criticats negativament, fins i tot alguns per mitjans de comunicació de l’ església i sap greu que aquesta institució sigui un agent entre més d’altres, que ajuda a fer complir la darrera benaurança: “Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el regne del cel”.

Esperem que també la netedat de cor i l’apropament misericordiós sigui el més central i prioritari en les persones que formen part d’aquests col·lectius. Així repercutirà molt fecundament la seva tasca en el bé comú, en tot el poble.

Per altra banda, en l’instint profund, en les opcions, motivacions i forces de totes aquests persones i també en el sentit de poble comunitari inscrit en tots els grups humans, contemplem com segueix actuant aquest esperit que va moure el mateix Jesús i a tantes persones al llarg de la història de la humanitat i que anomenem Esperit Sant, Esperit d’ Amor, alè de vida. Aquest fons del fons nostre es va acostumant a la nostra natura, biologia, psicologia i història personal, i nosaltres i tothom que dóna vida i temps pels altres, es va acostumant a aquest Esperit, situant-lo com el motor del nostre fer. L’ Esperit també s’habitua als va-i-vens i a les dinàmiques antigues i noves dels moviments i grups socials i aquests, a vegades, sense ser-ne massa conscients es deixen portar més per aquest Esperit, que no pas per l’enveja, la mentida, la idolatria del diner i del poder, o per la corrupció que trenca vides.

La presència més o menys amagada de l’Esperit diví en tots aquests moviments, que intenten “fer néixer de nou”, que miren de fer créixer “la persona nova”, que ens avancen vers la “terra nova i el cel nou”, que es deixen portar per la llibertat del vent, ens recorda que, malgrat les crisis, les injustícies i les discriminacions, la societat ens estima.