El poder, factor hegemònic?

Des de fa temps, observo que en debats, tertúlies als mitjans, articles i anàlisis sobre el que passa, es situa com a factor hegemònic el manteniment del poder, els interessos del poder. És possible que  estiguem en una època nietzscheana, és a dir, en un tipus d’anàlisis que prioritza el factor “polític” com a productor i distribuïdor de poder.

Pels anys seixanta i setanta, en l’esquerra del nostre país, i en altres d’europeus, predominava l’anàlisi marxista. En una versió reduïda del mateix, el factor hegemònic a l’hora de cercar les causes dels fets socials, era l’econòmic, és a dir, la producció i distribució de bens i serveis. De fet Marx va tenir en compte factors polítics i culturals (ideològics en el seu llenguatge). L’estructuralisme, més o menys marxista, tenia en compte aquests tres àmbits: econòmic, polític i cultural.

La tendència a centrar-se en un sol factor produeix reduccions a l’hora de construir una teoria social que intenta englobar les situacions, fets i dinàmiques socials, quan de fet, són molt complexes. Pels anys vuitanta i noranta, entre sociòlegs i analistes, es va posar més de moda la multifactorialitat, -gràcies a les possibilitats que oferent les noves tecnologies), que tampoc no acabava de satisfer, ja que es feia difícil discernir quins factors pesaven més en cada cas.

Actualment, escoltes diàlegs entre periodistes, polítics i tertulians que sembla que saben de tot, i es decanten sempre en trobar interessos electorals (encara que no estiguem en època electoral) , de guardar la “pròpia cadira”, el “sou”, la capacitat de gestió, o de domini i per tant es fixen poc (a vegades ho vinculen) en els aspectes econòmics i quasi gens amb els culturals, ètics i religiosos. Normalment, a més, aquesta unifactorialitat centrada en l’afany de poder (gran o petit) és percebuda en una perspectiva curta, i força individual. No hi compten massa els col·lectius, les classes socials, les forces i moviments socials (potser tenen més en compte, això sí, els partits polítics, però sobre tot els seus aparells de direcció, i molt poc les bases militants).

Ara que acaba el seu mandat,  la Sra. Merkel, a Alemanya, una de les persones que més ha fet per dignificar avui la política-reconeguda per dretes i esquerres- ens dona un exemple del pes d’altre factors més enllà de la recerca i vigilància per no perdre poder. La Senyora Merkel és dona, calvinista, i havia viscut el règim, mal anomenat comunista de l’ Alemanya de l’ est. Ja tenim un factor de gènere, un altre de religiós-ètic (la ètica calvinista austera, disciplinada, de servei a la societat…) i un altre de territorial-polític-econòmic, que possiblement li ha aportat una forta sensibilitat social. Per entendre la seva política, la seva actitud, el seu europeisme, el seu comportament envers els refugiats i immigrants, cal tenir en compte aquest factor i no solament el seu afany de poder.

Un altre exemple, més proper a nosaltres, és el del cas delicat i polèmic de Jordi Pujol pare. És molt difícil entendre el seu comportament, confessant el seu desfalc – ja restituït-, sense copsar que és un home de tradició catòlica, i d’una manera concreta d’entendre el catolicisme (reconeixement de les faltes, confessió, voluntat de redempció…). I estem parlant d’una persona que sembla que li agrada el poder i que l’ha exercit, fins i tot, a vegades, autoritàriament, però que no n’hi ha prou per entendre la seva persona, la seva política i la seva dedicació a Catalunya, sense observar la seva adscripció religiosa i cultural de la mitjana burgesia, i la seva forma d’entendre el nacionalisme català.

Per analitzar qualsevol fet cal tenir en compte, com a mínim, tant el factor econòmic, com el polític, com el cultural-religiós-ètic, ja que tots tres hi són sempre presents. I hem d’ajuntar-hi, també especialment,  el factor de gènere i l’ètnic, igualment prou importants, entre altres.

Sovint el factor religiós o conviccional (ateisme, agnosticisme, cosmovisions diverses no religioses, espiritualitats…), tenen una importància transcendental. Les conviccions i motivacions profundes són més indivisibles i cal furgar per trobar-les. A més, és possible que actualment, en segons quins àmbits, no solament aquest factor estigui marginat, sinó fins i tot menyspreat. I per conèixer bé una societat cal conèixer les religions i espiritualitats presents en elles (sociòlegs, historiadors i antropòlegs ho avalen), sinó anem “coixos”. Les religions, conviccions i espiritualitats en la seva veritable dimensió, motoritzen, estimulen, donen sentit al ser, al fer, al sentir i al pensar, aporten saviesa i transformació en alliberament, dignitat, justícia, pau i llibertat en les societats. El possible menyspreu o manipulació “moderna” o “ultramoderna” de les grans tradicions de saviesa de la humanitat, podria procedir de la necessitat d’amagar, frenar i travar tot allò que podria posar en qüestió el neoliberalisme capitalista destructor de vida, de persones i natura. Els fanatismes i fonamentalismes falsament religiosos i el cientifisme falsament racionalista poden ser aliats de les elits riques i poderoses que pretenen seguir desenvolupant la màquina capitalista mortífera, deixant “exclosos i escombraries” arreu, per salvar els seus interessos econòmics, polítics i de pensament únic, materialista i individualista. Les grans tradicions religioses i conviccions defensen la dignitat de totes les persones.

La cultura (la paraula, les llengües, la música, el cant, totes les arts, la ciència, i les ètiques, cosmovisions, narracions, mites rituals, religions i espiritualitats, s’hi inclouen) és  factor de vida, de sentit, de creativitat, d’humanitat, de llibertat, que ajuda a sobreviure, a seguir esperançats, a alliberar-nos de pors, prejudicis  etiquetatges.. Possiblement per això també es margina i a vegades es falseja, manipula o menysprea.

Per l’evangeli, el poder, que tenim tots en més alta o més baixa mesura, cal convertir-lo en servei als altres sobre tot als mes desvalguts, senzills i víctimes del poder (econòmic, polític i cultural)  dels grans poderosos, i cal donar poder als més petits, i desenvolupar les seves capacitats per seguir vivint i donant vida (Mateu 20, 20-28).

quim cervera, 26 setembre 2021

L’AMOR, LA MORT, EL COVID, LA VIDA I EL VI

L’ aMOr

MOrada

on MOra

la MOrt

 

la MOrt

MOrada

on MOra

l’ aMOr

El CoVId-19 mata

VIdes

I ens fa respectar la VIda?

El VI

de la VId

alegra la Vida

De bon matí a casa, dijous de Pasqua, 16 d’abril del 2020, un mes de confinament

Culte al Cos , Culte al Gos

Quasi dos mesos de confinament

i ja sortim a passejar,

de vuit a nou.

Quanta gent, quant d’enrenou!!

Cerquem viaranys

més tranquils, i més lents.

 

Observem molta gent corrent

Molta altra, acompanyant gossos

Tanta gent fa esport?

A Barcelona, si que hi han gossos!

Es fan més visibles i presents,

els que fa anys, són

uns dels déus

dels santuaris de la moderna llar.

Són venerats i sagrats.

Demanen sacrificis i ofrenes

Ocupen les urbanes arenes

Arraconen altres déus?

 

Culte al cos.

Culte al gos.

8 maig 2020

BARRERES

BARRERES A LA PLAÇA SANT JAUME I BARRERA del COMBREGADOR

Fa  uns mesos vaig anar a Missa en una parròquia antiga, gòtica d’una ciutat catalana, i com hi ha , encara en algunes esglésies, hi havia una reixa que separava el presbiteri de la gent. A l’hora d’anar a combregar, la reixa es comportava com un obstacle del que significa la comunió.

Quan era petit quasi totes les esglésies tenien aquesta barrera, que deuria ser per significar la importància del sagrat que hi havia darrera: altar, imatges, capellans, el pa i el vi consagrats…Ala vegada significava la diferència entre aquest espai i l’espai dels laics i laiques, més profà.

La reforma del Concili Vaticà II va trencar aquestes barreres, tornant a la significació evangèlica que tota persona és sagrada. I en ela hi habita l’ Esperit Sant. L’esquinçament del vel del templa de Jerusalem en la mort de Jesús, es el símbol de que la separació entre sagrat i profà, pels cristians, resta anul·lada.

I en una d’aquestes distraccions que es tenen oint missa, em va venir a la ment altres barreres de separació. I tot seguit, com que hi he passat sovint, em va venir el record de les tanques de ferro (com reixes, a vegades de doble o triple fila))  que hi ha davant de l’Ajuntament de Barcelona, i davant de la Generalitat a la Plaça Sant Jaume. Tanques que no recordo haver vist en dies normals (si a cas es posaven per alguna festa o commemoració). Les van posar arrel de les manifestacions del “procés”, Suposo per ”seguretat”.

Perquè es posen tanques, murs i barreres?, com les que hi ha per obstaculitzar el pas dels immigrants a Europa, als EEUU, per exemple, o entre Israel i Palestina.

En la meva reflexió vaig fer una aplicació doble.

Si les tanques de l’ Ajuntament, de la Generalitat i altres són per “seguretat”, podria ser que la reixa del combregador també ho fos. O potser ho havent esta per evitar profanacions, assalts, atacs als capellans…

Si la reixa del combregador és per separar el sagrat del profà, no serà també que les tanques de la Generalitat i del’ juntament i les que separen “europeus” d’africans, que estan , indirectament, dissimuladament, implícitament, per separar uns altres “sagrats”  ultramoderns (tinguts com a sagrats) com són les institucions polítiques, els polítics, i unes ètnies determinades. I així ,a la vegada, fer notar que el poble, els manifestants, els immigrants, els d’altres cultures són “profans”, “inferiors”, i no tenen per tant els mateixos drets, qualitats i singularitats.

Quina relació hui ha entre “sagrat” i “seguretat”? I en nom de la seguretat i dels sagrats (antics, moderns o ultramoderns) pretenen controlar-nos, frenar-nos, separar-nos…

Pensat pel desembre del 2019 i passat en net a l’ordinador i completat, el divendres sant del 2020, 10 d’abril, en quarta setmana de confinament pel coronavirus.

Cosmovisions

Si és veritat

que tothom veu el que vol veure,

si veu encaixant el que veu,

dins la seva ideologia, mitologia, cosmovisió, creença (“Ciència”),

Reformant la seva pròpia ideologia, o mitologia, o cosmovisió, o creença (o “Ciència”),

Les conseqüències són:

• que els fets contraris a tal ideologia, mitologia, cosmovisió, creença (“Ciència”)
• aquells que la destrossen, desestructuren, posen en qüestió, o no encaixen…,
• no són vistos, no reconeguts coma “fets”(els “científics” no accepten fets que altres reconeixen com aparicions; i els que veuen aparicions no accepten l’anàlisi científica…)
• passa com si esdevinguessin en el si d’altres ideologies, mitologies, cosmovisions, creences (“altres models científics”),
• o en les subcultures d’altres formes de pensament
• Els miracles, les aparicions de la Mare de Déu , per exemple, sols són vistos i percebuts i reconeguts en subcultures “no científiques” precisament aptes per això

Fins que un fet (que són crus, cruels, forts, patents i tossuts) es tant patent, que produeix, llavors:

• una crisi en les ideologies, mitologies, cosmovisions, creences i “ciències”
• una relativització
• un trencament
• un trasbals
• una inseguretat

sovint difícils d’acceptar per les persones i els sistemes socioculturals, i pot produir la conversió, el capgirament, el canvi de mentalitat, d’esquemes mentals, el canvi d‘ideologia, mitologia, cosmovisió, creença o “ciència” (que possiblement ja existeix, abans, una certa predisposició, sobre tot en persones més obertes, més avesades al canvi, i que no perceben els canvis com a catàstrofes, ni com amenaces, que produeixen por, i dels que es cal defensar i per tant agredir).

Llavors hi ha un traspàs a una altra ideologia, mitologia, cosmovisió, creença o “ciència”, encara que de fet, es relativitzin d’alguna manera (major o menor) les ideologies, mitologies, cosmovisions, creences i “ciències”, i augmenti la inseguretat.

Però, la única “seguretat” és el dubte, la fe, l’esperançà, la confiança, l’amor, la de viure el present.

Pot haver-hi una innata predisposició anti-ideològica, humano-emotiva que s’alia amb aquesta relativització i aquesta conversió produïda. Pel fet “tossut” pot passar llavors d’un estadi, en el que es tenen mes en compte les persones i menys les ideologies, mitologies, cosmovisions, creences i “ciències”. Es passa a un estadi proper a la mort i a la “visió espiritual”, divina, mística.

O les ideologies, mitologies, cosmovisions, creences s’amplien o la ciència accepta fets incontrolables perquè de fet hi són.

Com diu Ramon M. Nogués en el seu article sobre “La Pasqua com a categoria”: “Avui dia molts des de plenes conviccions científiques admeten que hi ha moltes dimensions de la realitat que no intuïm, ni comprenem, ni que sigui pel fet de tenir un cervell limitat, cosa que no crec que ningú s’atreveixi a negar. Pensar que ho tenim tot sabut i controlat és inversemblant. El nostre cervell és eficient i concret dins de la sectorialitat de la matèria que toquem directament o amb les nostres eines tècniques, però no més. Queda doncs oberta la via de sempre cap a altres dimensions. Fins i tot els gnòstics de la celebèrrima Universitat de Princeton, a la costa Est dels Estats Units, alguns d’ells físics de primer nivell que amalgamen el pensament oriental i occidental, l diuen que allò fonamental és l’Esperit, essent la matèria una degradació visible d’ Ell”.

I Sèneca deia: “Què es la saviesa?: és voler i no voler sempre el mateix”. Per tant és saber viure en la incertesa.

 Refet un text que ja tenia escrit de fa anys

10 abril 2020

 

RESUM COMENTAT DE TRES ARTICLES DE EL PUNT AVUI

Els articles són:

• “Dextrogirs”, de David Bueno i Torrens, professor i investigador de genètica i divulgador d ela ciència. EL PUNT AVUI a la secció de Tribuna, del dimarts dia 30 d’octubre del 2018.
• “La retroprogressió”, de Josep M. Uyà, doctor en filosofia i ensenyant. EL PUNT AVUI a la secció de Tribuna, de diumenge , 18 de no0vembre del 2018.
• “Intel·lectuals, activistes i polítics”, de Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, professors d’ ESADE (URL) a EL PUNT AVUI a la secció de Tribuna, del dijous dia 10 de gener del 2019.

En el primer David Bueno ens fa notar que el:

• ”conservadorisme extrem va associat a poca sensibilitat neuronal respecte a la resolució de conflictes. I aquestes persones que giren a la dreta (“dextrogirs”) tendeixen a respondre amb més facilitat quan hi ha poques opcions, com propicien els autoritarismes”. “Les persones més conservadores processen amb més intensitat les infirmacions negatives, i són mes sensibles als estímuls que evoquen fàstic o por”.
• En canvi “les persones liberals gestionen millor les respostes en situacions en què no hi ha cap opció predeterminada”.

La por, segons ell, “és una de les emocions més intenses que genera el cervell davant situacions que es perceben com una amenaça. I una manera de respondre a les amenaces és amb conductes agressives (com les de l’extrema dreta).

Les persones d’extrema dreta, segueix l’ autor de l’article, “acostumen a experimentar por mot més sovint, malgrat que l’amaguin darrera una falsa seguretat que els dona l’autoritarisme que propugnen, i que la puguin exterioritzar en forma de conductes violentes”.

I, “qualsevol missatge polític que emfatitzi la por i la sensació d’amenaça als:

• immigrants
• als de llengua o cultura diferents
• facilita que persones amb una ideologia més moderada creuin aquest llindar i facin, o accentuïn, el gir a la dreta, fins arribar a l’extrema dreta, sovint sense ser-ne conscients”.

 Comentari:

Una bona anàlisi per intentar entendre (que no acceptar) el  què passa en les derives vers la dreta i l’extrema dreta a diversos països d’ Europa.

I també passa, que encara que alguns no arribin a l’extrema dreta, es deixin portar per la por a l’extrema dreta, o aquesta els marca l’agenda, els posicionaments polítics, per por de perdre vots, i giren més cap a la dreta. No els està passant això als partits socialistes i socialdemòcrates europeus?.

En el segon, amb molta relació amb el primer, Josep M. Uyà empra el concepte de salvador Pàniker: “retroprogressió” per explicar els neofeixisme i populismes actuals,. I també utilitza un altre concepte, el de “discontemporaneïtat” pel qual molts habitants del planeta no són plenament contemporanis del altres.

Davant la globalització, diu, hi ha zones del planeta on ara es pretén tornar al passat, degut a la pèrdua de privilegis, que la població nota com un atac exterior” (com una amenaça, que produeix por).

“Els americans dels EEUU en decadència- com a cas principal del que analitza- influeixen sobre Europa des del moment que els nostàlgics contraris a la UE torben un aliat enorme, fills de les nostàlgies imperials i de les cendres de la guerra freda i tornen al camí del nacionalisme excloent”. “I això es un element “retroprogressiu”, un anar endarrere que amaga un posterior salt endavant….Un cop passat el xarampió tornaran a la globalització.”

Països que estan en una “discontemporaneïtat”, segons l’autor són:

• el Japó, que viu en el passat tradicional i en el futur més impactant.
• Àfrica, on gent sense llum té mòbil.
• Brasil, que no assoleix el ritme adequat, i juntament amb la corrupció, com a tot Sud-Amèrica, es troben anat enrere i endavant alhora i la població només veu les coses que ni van bé.

La “retroprogressió” i la  “discontemporaneïtat” fan estralls, perquè no es pot seguir una evolució pausada i gradual cap un estat fort, sa i ric.

L’autor, afegeix a l’anàlisi, dos països que desestabilitzen l’ordre anterior, essencialment anglosaxó:

• la importància de la Xina, interventora arreu , però des d’un model impossible pels altres, perquè neix de la seva cultura mil·lenària
• el paper fort que vol jugar Rússia que no es vol integrar a Occident, també per un fet cultural

Vist així, doncs, segons l’autor:

• França i Alemanya no tenen prou força
• Anglaterra ha renunciat (Brexit)
• EEUU pateixen el seu propi malson.

El resultat de tot plegat és que el vell equilibri ha mort i el nou encara n has nascut. I en moments de por, la temptació autoritària és irresistible.

Comentari

• Cal que els dos anàlisis dels dos articles anteriors es complementin
• Penso que en els governs d’ Europa, s’intenta, en la temptació autoritària, imitar el model xinés: economia mixta (pública i privada en sistema capitalista)  i estat cada cop més autoritari, que mora de controlar la població en nom de la seguretat i de la salut (darrerament amb el coronavirus), fins i tot presentant amenaces , per produir por, i fer saltar les demandes  de seguretat-control-coacció, llimant els drets personals, socials, civils, culturals i nacionals.

En el tercer article els dos autors exposen les diferències de reaccions entre :

1. Els intel·lectuals

• pensen sense la urgència de l’acció
• pensen sense els límits o pressions del dia a dia
• accentuen la distància crítica exigent
• accentuen l’idealisme
• es refereixen als principis
• creuen que tot està per fer
• la seves perspectiva és la construcció d’un marc de referència coherent i els principis que l’acompanyen
• Es fixen en la navegació i en l’exigència de saber portar el timó.
• SÓN “TIMONERS”
• són estructuralment “irresponsable” ja que només parlen de decisions que prenen d’altres
• en el límit, el seu risc és instal·lar-se en la insatisfacció permanent i criticar-ho tot.
• exigeixen que per un art de màgia es facin realitat uns principis com si tinguessin, aquests, un contingut al marge del context.
• volen entendre i explicar la complexitat i per això quan parlen sovint encara ho compliquen més tot
• tendeixen a menysvalorar la força limitadora de la realitat.

2. Els activistes

• reclamen amb impaciència transformacions globals des de la seva polarització i mobilització per un tema únic.
• reclamen la exigència de resoldre per damunt de tot el tema central que justifica el seu activisme
• es concentren en l’acció
• no s’aparten de la seva reiteració i reclamació monòtona
• creuen que nomes hi ha una cosa fer
• la seves perspectiva és la necessitat de prioritzar sense desviar-se i refusen, per això, la dispersió
• Es fixen en la direccionalitat i en la fermesa perquè els vents no ens desviïn.
• SÓN “CARTÒGRAFS”.
• no estan disposats a renunciar a res que sigui o pugui semblar una traïció o postergació de la seva agenda
• es pot acomplir així, en la seva reacció, la dita que “els somnis dels visionaris són el preludi dels malsons totalitaris”.
• volen reduir la complexitat en funció de la seva causa
• consideren que aquesta complexitat serà manejable si la causa arriba a la seva realització i se li subordinen tots els altres problemes,
• Els dos, intel·lectuals i activistes, poden ser “els majordoms ideològics” del polític servint una retòrica o un relat que acompanyi decisions que ells no han hagut de prendre.

3. Els polítics

• estan urgits a actuar, sense massa temps pe detenir-se a teoritzar sobre el que fan
• o a pensar en dilemes d’acció
• accentuen la viabilitat pragmàtica des resultats de les seves decisions, i accions
• apel·len al realisme
• es preocupen per les conseqüències (resultats, efectes)
• es preocupen pels mitjans (qui i com es pagaran les despeses).
• Saben que no tot és possible
• Creuen que no tot allò que sí que és possible té la mateixa urgència de realització.
• la seves perspectiva és l’atenció al procés de presa de decisions, el seu
• Es fixen en la consciència del destí i en l’exigència de saber on anem.
• SÓN “GUAITES”.
• són estructuralment responsables perquè no poden (i sovint, no saben) parlar si no parlen de decisions que han pres.
• El seu risc és instal·lar-se en l’autojustificació permanent, en el tòpic de “la situació no em permetia actuar d’una altra manera ni obtenir altre resultats que els obtinguts”.
• volen poder prendre decisions enmig de la complexitat
• quan parlen necessàriament fan servir simplificacions útils i eficaces.
• El punt de contacte entre els tres és l’acció però des de perspectives diferents i no tenen l’exclusiva de la perspectiva.
• La temptació dels tres és autoatribuir-se una superioritat mortal sobre els altres. I en això es basen les seves dificultats d’entesa, retrets i menyspreus mutus.
• La situació actual fa més difícil que es puguin entendre els tres. I els riscs de cadascun, i es diferents perspectives els allunyen del seu punt de trobada. I llavors els tres discursos es poden convertir per consignes, el que és una irresponsabilitat i una equivocació.

Comentari:

• Es pot aplicar aquesta anàlisi interessant a la situació de Catalunya en el “procés”.
• Què convindria per facilitar els punts de trobada entre els intel·lectuals, els activistes, i els polítics implicats en el procés?

Mode Xina

MODE XINA

La nova fase en que està el capitalisme globalitzant està col·locant i estenent el “mode” Xina. L’evolució de la Xina, l’ha portat a tenir una estructura capitalista molt forta, que vol esdevenir hegemònica al món, i que combina l’economia pública amb la privada(economia mixta). I l’estructura política és totalment autoritària, i de partit únic, paradoxalment del partit “comunista”.

En tot el món s’estan donant, darrerament (finals del segle XX i principis del XXI) diversos moviments populars, que, al meu entendre, responen a la insatisfacció generalitzada que produeixen les “polítiques tradicionals”, conduïdes pels “partits tradicionals”. Aquestes polítiques i partits van mostrant no tenir capacitat per respondre als dos grans problemes mundials: la creixent desigualtat social i pobresa, i la depredació explotadora de la natura. Observem moviments populars al Nord d’ Àfrica, al Líban, a l’ Iran, a Síria, al Kurdistan, Hong-Kong, a forces països de Llatinoamèrica: Nicaragua, Bolívia, Xile, Equador, Colòmbia. També a Europa: Flandes, França (“armilles grogues”), Gran Bretanya (Escòcia, el Brexit, Pais de Gal·les…), Còrsega, Malta, Grècia, Itàlia, Ucraïna, i a Catalunya, Euskadi, etc.

És cert que tots els moviments dels països citats no tenen el mateix signe, ni els mateixos continguts si entrem en detall. Però, ¿ no podríem afirmar que hi ha un punt comú, més o menys al fons, al darrera de tots aquests moviments, que és la voluntat d’un desenvolupament d’una democràcia mes participativa?. És a dir ¿d’un augment del grau de democràcia, i d’un major paper del poble en la marxa de l’economia, de la política i de la cultura?. Com si el poble es situés per “sobre” dels partits. També és cert que aquests moviments poden ser manipulats i capgirats de direcció per forces al servei del mateix capitalisme. Fins i tot els grups d’extrema-dreta que van creixent i van tenint més presència a Europa i en altres llocs del món, se’n poden aprofitar, en alguns casos. Els mateixos partits d’ultra-dreta són el producte induït pels mateixos poders econòmics (hi ha molts milions darrera seu), per aprofitar la insatisfacció popular abans descrita, i influir en alguns dels moviments populars, re-orientant-los al servei dels grans poders financers  empresarials, o creant els seus propis moviments pseudo-populars.

Alguns analistes, especialment dels àmbits de les “esquerres tradicionals”, etiqueten aquests moviments populars de populistes, de carismàtics, o fins i tot de fanàtics. És possible que la mentalitat “moderna liberal, racionalista” que ha esdevingut dominant sobre tot a Occident, i que ha nascut al costat del sistema capitalista, i hi està vinculada, i a la vegada el justifica, influeixi en aquesta anàlisi. Les dificultats que té certa tradició de l’esquerra per analitzar, per exemple i en concret, els sentiments i moviments d’emancipació nacional, i les mateixes religions i espiritualitats, es deuen a aquets visió massa racionalista de la realitat. Com diu un amic meu, les religions  espiritualitats, patrimonis de les grans savieses de la humanitat, són els darrers reductes “adversaris” de la modernitat capitalista depredadora i explotadora. Aquestes tradicions tenen el seu origen i en les seves “veritats essencials”, critiques i denúncies profundes i fonamentades, als afanys de lucre, de poder dominant, i de imatge-prestigi-espectacle. Ens desperten i ens obren els ulls, per tal que sentim i ens convencem que aquests  afanys ens porten a la infelicitat i a la humanitat, i en definitiva a la mort de les persones i de la natura. ¿No serà que la reducció a la vida privada del fet religiós, el menyspreu envers les religions, de la mentalitat “Moderna”, forma part de l’estratègia capitalista per arraconar, marginar un dels seus “adversaris” ben reconegut, com és el de les religions i de les espiritualitats i de les profundes conviccions?. I per tant dit d’una altra manera: ¿no serà que les religions, les espiritualitats i les conviccions, savieses de la humanitat  estan en el fons dels moviments populars esmentats?. I si és així,  tals savieses tenen un paper fonamental en el desenvolupament de la nova societat  més igualitària, equitativa i fraternal, lliure i alliberada, i en el desenvolupament participatiu de la democràcia. El que sap greu és que part de les esquerres “caiguin” en aquest tipus d’anàlisis i no descobreixin el valor, les aportacions i la “llum” de tals savieses. El mateix podríem dir de la anàlisi que fan dels “nacionalismes de petita nació, de defensa”. Per sort hi ha un sector de les esquerres, i així ho observem a Catalunya, que des de sempre, o darrerament ha optat per una altre tipus d’anàlisis, més positivitzador del nacionalisme català (o basc, o gallec) i de les religions i espiritualitats.

Els moviments populars que s’estan donant arreu del món, malgrat el que he indicat de les seves possibles adulteracions, no es poden analitzar solament com populismes. Es poden mirar des d’una altra perspectiva. Al meu entendre són la resposta adequada a les fragilitats del sistema econòmic dominant, a les crisis cícliques del capitalisme, a les polítiques obsoletes tradicionals, des d’una mobilització democràtica, que desitja més participació. Un altra qüestió és si ho aconseguiran. Sap greu que encara algun sector de les esquerres s’ho mirin amb una certa distància, que pot fer pensar que haguessin volgut ésser-ne l’avantguarda, i amaguen que han “perdut el lideratge” en tals moviments, i desitjarien dirigir-los ells, per orientar-los vers allò on els sembla, legítimament, que haurien d’adreçar-se, o endreçar-se. Això ha passat amb el 15-M (amb presència d’esquerres més marginals, anarquistes…)  i amb els moviments d’emancipació catalans, bascos, etc. De fet, alguns analistes d’esquerres, fins i tot des de dins de partits de l’esquerra tradicional, reconeixen , que han “perdut el carrer”, la vinculació amb el poble i amb el seu teixit associatiu i comunitari, per altra banda dinàmic, creixent i creatiu.

Dit tot això, al meu parer, la fase del capitalisme actual necessita frenar tals moviments populars, ja que un augment de grau democràcia posaria en perill els seus interessos econòmics i de poder i de dominança cultural i mediàtica. De fet al capitalisme només li interessa la democràcia (o una pseudo-democràcia, o la democràcia representativa per delegació i controlada)  quan li va bé per “separar, dividir”, provocar estímuls, diversificar el mercat, i proposar als pobles que consumeixin productes sovint innecessaris (publicitat, llibertat de mercat…). Però de fet no creu en la democràcia, i quan li ha convingut ha tret els seus estils autoritaris. És a dir, quan hi hagut crisi econòmiques que ha mirat de portar al seu favor: el 1929, el 1975 i el 2008, i quan han aparegut amb més força “adversaris”, com el comunisme dels anys trenta del segle XX, o ara els moviments de participació popular i democràtica.

Per frenar tals moviments, el sistema capitalisme globalitzant té diverses armes. Una és la mateixa extrema-dreta que a base de comunicar missatges-mentida, (veure el llibre “Fatxa” de Jason Stanley i l’entrevista que van fer a l’autor, en el “Preguntes freqüents “ de TV3, dissabte 30 de novembre del 2019, amb els conseqüents comentaris de  Xosé Manuel Beiras del BNG ) va creant un ambient mental i mediàtic en contra de tals moviments. A la vegada els partits de l’extrema-dreta van prenent poder i presència en diverses institucions socials i estatals, i boicoteja polítiques que es decanten vers l’esquerra, i que posen en perill els interessos del capital. Així ho observem a Bèlgica, Holanda, Àustria, Hongria Polònia, França Itàlia, Grècia, , Espanya. L’extrema-dreta fa decantar també als partits de centre cap a la dreta, i els d’esquerra vers el centre–dreta, ja que els partits tradicionals, com que tenen por de perdre vots (visió electoralista i de curta mirada política), van prenent parts del programa de la dreta i extrema-dreta, per acumular vots del que ells creuen el centre, com ho estem veient amb el PSOE. Més que afirmar que els moviments d’emancipació nacional “han despertat” l’extrema dreta (normalment de nacionalismes de conquesta de Gran Nació), com alguns han dit, crec que, precisament els moviments d’emancipació nacional de “nació petita”, conjuntament amb altres moviments populars, són un bon front per frenar l’extrema-dreta.

Una altra eina que té el sistema són els grans mitjans de comunicació i en part de les xarxes socials, que estan sotmesos als seus interessos, i hi posen molt de capital, per desinformar i anar creant una “cultura dominant” fonamentada en la por, per tal de que la major part del poble no conegui, i per tant no s’impliqui , en els moviments populars. Avui dia tenir el domini dels “dominis mediàtics , comunicatius i informàtics” que evitin el treball en equip, l’intercanvi, la bona comunicació, al servei del poble, és el que permet als grans poders econòmics, mantenir el seu poder. I així, enganyant, impedeixen l’accés al que realment passa, i col·laboren en la permanència inactiva i ignorant d’una bona part del poble que ja “l’han ensenyat” a mirar certes cadenes ( “cadenes d’esclavitud”) de televisions, a consumir, i a afeccionar-se a diversos tipus d’addiccions. ¿Ho aconseguiran?. Hi ha petits i locals mitjans de comunicació i xarxes socials, que se’ls fa difícil de dominar i controlar i que permeten les mobilitzacions en les que si cerquem, podem implicar-nos-hi.

I tornant al títol de l’article, un instrument molt potent que té el sistema és el “mode Xina”. Es tracta d’aconseguir uns Estats cada cop més autoritaris, que reprimeixin (via coacció; el consensos ja el treballen gràcies als grans mitjans de comunicació) els moviments populars, per dificultar al màxim el creixement de les vies democràtiques participatives. Els estats s’aprofiten fins tot de tals moviments per victimitzar-los i culpabilitzar-los i oferir una imatge negativa d’ells davant de la població. I a la vegada justifiquen més repressió, més autoritarisme (lleis mordassa, judicis injustos, reducció de les llibertats, i dels drets…) sobre tot si troben o indueixen en tals moviments algun bri de violència, o de percepció falsa de violència. Així ho estem veient en els moviments d’emancipació catalans, bascos, i ho vam veure enfront del 15-M. La Xina té partit únic. No és així en els països d’ Europa. És la diferència. Llavors a Europa i a Amèrica, el que es tracta, per mantenir la durabilitat del sistema capitalista (i fer front a la competència del capitalisme xinés), d’anar avançant, sigui amb partits de dretes o d’extrema-dreta (que pressionen directament o indirecta), o d’esquerres “venudes” en els Governs i Parlaments, en mesures autoritàries (“mode Xina”). Podríem dir que ens encaminem vers unes dicta-democràcies o de democràcies autoritàries si es que se’n poden dir encara democràcies. Potser aviat seran dictablandes o cada cop més dures.

El fons espiritual i religiós, els valors d’un autèntic humanisme,  i la consciència i el pensament crítics (el misteri de la vida i de la bondat, la cultura de la pau, de la llibertat, de la igualtat de la fraternitat) no els hem de perdre,  ni deixar d’educar, ni deixar d’estendre, ni de promoure, ja que ens permeten donar sentit a l’acció solidària i lliure, implicant-nos, i fer-nos actius en la creació de les alternatives a tals “misteris autoritaris de la iniquitat”.

quim cervera, 4 desembre 2019

 

 

 

 

La presó

La presó

El fet que hagin empresonat a Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Josep Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i portin entre 500 i quasi 700 dies en presó, i els que van estar a la presó 32 dies: Meritxell Borràs i Carles Mundó, ha fet pensar a moltes persones sobre l’eficàcia, la utilitat de les presons. I no solament hi hem reflexionat els que “estem” independentistes, sinó moltes altres persones, estiguin o no d’acord amb la justícia o injustícia d’aquest fet. De fet s’ha posat sobre “la taula de converses i mitjans de comunicació” el tema dels Centres Penitenciaris.

Alguns diuen si són “ presos polítics” i altres si són “polítics presos” o “polítics presos polítics”. No serà la temàtica d’aquest article. El fet és que ells, elles i moltes altres persones estan en Centres Penitenciaris aquí, a tot l’ estat, a Europa i a tot el món, amb diferents tipus de Centres, d’edificis, més o menys lúgubres, més o menys oberts, més o menys agradables, amb diverses modalitats de càstigs, disciplines, normes, violències, repressions, tortures, intents de rehabilitacions, etc.

Fa uns 22 anys que visito persones que estan en Centres Penitenciaris. En concret he visitat “presos” a la Model, a Quatre Camins de forma assídua i algun cop a Brians 1 o 2 i a al Centre de Wad-Ras quan era adreçat a les dones. He visitat fonamentalment persones dels barris de Bellvitge i del Gornal de l’ Hospitalet de Llobregat i a través d’ells, i pel fet de que sempre se t’apropen altres persones, també he conversat amb “interns” procedents de diferents indrets de Catalunya  o de l’estranger.

I fa més de 10 anys que vaig arribar a la conclusió que la presó no serveix pràcticament per res. Per algunes persones, els pot servir, com ara també pels citats abans, per fer una reflexió sobre el seu fer, la seva vida, per distanciar-se, fer silenci, per autoconéixer-se millor, per corregir actituds i comportaments per tenir temps per llegir, estudiar, per fer amistats. Ara bé, totes aquests activitats i relacions les podrien fer molt millor en altres àmbits i propostes alternatives als Centres Penitenciaris. Molt pocs són els que es rehabiliten. Sobre tot els serveix per tenir una saviesa més profunda sobre el funcionament injust de la nostra societat,  de la justícia del país, sobre les lleis i sobre els reglaments penitenciaris. La majoria n’esdevenen uns experts. Molt he après d’ells sobre  la complexitat del món judicial i penitenciari. Encara, avui dia, m’assabento, gràcies als interns, de normatives, funcionaments, organigrames i protocols molt laberíntics i enrevessats, que semblen construïts expressament per no aclarir-te. Com més anys passen a la presó, tenen una consciència clara de la ineficàcia de la presó, i alguns t’ajuden a obrir els ulls perquè t’adonis que són un negoci. Hi tornaré sobre aquest tema. El que és segur és que aprenen a filar més prim per i a ser més eficaços i organitzats en els robatoris i per connectar amb les màfies de la droga, de la delinqüència i del crim organitzat.

Andreu Oliveras, que va ser uns quants anys capellà de la Model, va patir una greu malaltia, en molta part conseqüència del judici falsejat que li van fer per haver-li encolomat el traspàs de droga a un intern. Possiblement aquest fet va ser si no cercat, aprofitat per la direcció de la Model, ja que Andreu era crític amb forces dels funcionaments de la Model, i el volien fora. L’ Andreu, en el primer curset que vaig fer pel voluntariat de presons, ens va dir, que  les presons tenen dos dimensions: la disciplinària per castigar i la reinsertora, però la primera sempre mana, i “guanya” sobre la segona. Així ho he anat comprovant en aquests anys. La paraula Centre Penitenciari, ja ens parla de “penitència”, terme per cert que té un caire religiós.

Els Centres Penitenciaris, les presons, són un negoci per uns quants empresaris (de l’alimentació i altres mercancies -els productes en la “tenda” del centre són més cars que a fora-; de producció de cables, bosses, i altres elements en els tallers on paguen una mena de “sous” ben baixos als interns; per les empreses que treballen amb el CIRE (Centre d’ Inserció que “serveix” en principi per donar feina als interns …). Les presons són uns aparells de l’ estat que donen feina a diferents empreses de productes per la repressió, armes, porres, etc. I són també, com no, i en això sovint es justifiquen i es fonamenten, unes institucions per “callar boques” populars poc sensibilitzades sobre les causes dels delictes, sobre la situació de les persones que els exerceixen i sobre les possibilitats alternatives a les presons. Els grans mitjans de comunicació atien i recolzen aquesta minsa sensibilitat. Si alguna vegada el nostre grup de voluntaris hem intentat explicar la nostra perspectiva, més propera i que volem més humana envers els nostres apreciats visitats i conversadors, a les entitats dels barris on han nascut o viscut els empresonats, l’acollida ha estat molt precària. Han assistit a les nostres convocatòries molt poca gent i les entitats dels barris no han estat massa “il·lusionades” en organitzar aquest tipus d’actes.

Actualment, com indicava, al principi possiblement hi hagi més persones que hagin pensat en el com, el perquè i el qui de les presons i això és positiu. També serà bo, quan els polítics ara empresonats, un cop hagin conegut els Centres Penitenciaris per dins, si els pertoca seguir fent política, plantegin altre tipus de mesures pels “delinqüents”.

En definitiva, puc afirmar que la presó és ineficaç, injusta, no funcional i molt cara per l’erari públic (per tots nosaltres).

Posem l’exemple dels “polítics presos” o dels “presos polítics”, com es vulgui. Fins ara ja han rebut un càstig , ells i les seves famílies, com els altres presos. Possiblement s’ha volgut i es vol, des dels aparells  de l’ estat, donar exemple i una lliçó per tal que altres persones no segueixin aquest comportament, com en els presos “civils”. Una funció que tenen les presons és recordar-nos als que ens tenim per “bons”, per “no delinqüents”, quines són les normes, les lleis, la Constitució, i així ens reforcen la nostra bona “imatge” de “normals” (que seguim la norma) enfront dels “”anormals” o “dolents”. La població que “està” independentista canviarà de posició per haver presenciat aquests càstigs?.

En quant a la rehabilitació o reinserció, es poden donar tres supòsits:

Primer: que la persona es rehabiliti, cosa que és forà difícil que passi i menys en el cas dels presos pel “procés”. Es tractaria que deixessin les “vel·leïtats anticonstitucionals”. De fet com tots els presos tenen el “perill” de retornar als comportaments pels quals han estat empresonats. Això depèn molt de l’ambient on es moguin i de les pròpies conviccions, i del que saben fer. Si en la sentència els inhabiliten en la seva funció política o de lideratge civil, el temps de presó hauria d’estar dedicat (per llei) a processos de rehabilitació. Per demostrar realment la rehabilitació, en el cas dels presos per haver participat en el moviment d’emancipació nacional, haurien de tornar a ser diputats, o membres del govern, o líders d’entitats sobiranistes. Si la rehabilitació a la presó s’entén com una reeducació sobre la necessitat de complir la Constitució (que sempre té diverses interpretacions), no crec que es vegin massa possibilitats que es doni. En aquest primer cas l’èxit de l’empresonament, la reinserció a l’exercici de la política i del lideratge, és un fracàs ja que les persones molt probablement “ho tornaren a fer”. I entrem així en el segon supòsit.

Segon. Que no es rehabilitin, que no canviïn i segueixin per tant en les seves conviccions i comportaments sociopolítics. Es una fracàs de la presó, en la seva dimensió reinsertora.

Tercer: Que facin veure que es rehabiliten i acatin les lleis, la Constitució, i diguin que “no ho tornaren a fer” , com va passar amb forces jueus i musulmans, al segle XVI XVI, que van fer veure que es convertien al cristianisme. Clandestinament seguirien fent el que creuen segons el seu pensament. També seria un fracàs del treball penitenciari, ja que la rehabilitació és aparent.

És veritat que les presons catalanes, des de que la Generalitat va adquirir–ne la competència, han seguit una evolució de reformes interessants, imitant presons europees, que han millorat molt més el tracte als interns, que les presons d’altres indrets de les Espanyes. Però no es tracta, al meu parer, de reformar les presons, sinó de fer-les desaparèixer del paisatge i cercar alternatives.

Hi ha cada cop més jutges (encara pocs) que dicten sentències que no són tancar el delinqüent a  una presó. La població en general coneix poc aquests tipus d’alternatives als Centres Penitenciaris. Són, a més de la coneguda multa,  pisos tutelats, treballs al servei de la comunitat en alguna entitat, la mediació, a vegades acompanyades del que s’anomena justícia restaurativa. Aquesta pretén donar resposta als fenòmens delictius mitjançant el rescabalament dels possibles danys que hagin patit víctimes, delinqüents i la comunitat de ciutadans en general. Es tracta d’un procés pel qual totes les parts que tenen interès en una ofensa determinada es reuneixen amb l’objectiu de resoldre-la de forma col·lectiva i de tractar les possibles implicacions que es puguin donar en un futur.

Caldria fer estudis seriosos (que potser ja hi són), però estic convençut que uns equips de bons professionals (com ja hi són a les presons actualment) format per psicòlegs, educadors, sociòlegs, pedagogs, treballadors socials, filòsofs…, atenent a grups petits (de 5 a 8 persones) serien molt més eficaços, prioritzant la rehabilitació per sobre la dimensió punitiva, que  no pas les presons. I segurament no tant cars. Aquests grups podrien conviure en cases, granges, masies, o pisos, al camp o a la ciutat, a muntanya o mar (depenent del tipus de persones de delicte comés…). Haurien de ser comunitats obertes, tant en el sentit que els residents puguin sortir i entrar lliurement, com en el sentit que el veïnat de l’entorn els conegui i puguin participar també d’activitats comunes. Es tracta que els residents facin algun servei a la comunitat de l’entorn. Aquest tipus d’alternatives han d’anar acompanyades d’una pedagogia, de campanyes de sensibilització envers la població perquè les entengui i vagi acceptant.

És indubtable que hi ha persones que poden ser “més perilloses” i caldrà pensar algun tipus diferent d’alternativa per ells. No són la majoria i alguns poden haver comés un greu delicte. el que no vol dir que el repeteixin. Molts dels interns a les presons o són drogoaddictes que haurien d’estar en tractament en altres institucions, o són malalts mentals, que haurien d’estar o en hospitals psiquiàtrics o en altres tipus de tractament oberts, o són immigrants  sense papers que s’han vist obligats a fer petits robatoris per sobreviure, com altres autòctons.

Els grans corruptes, els grans usurers (els bancs), els lladres de “guant blanc” , a alguns i no per molt temps, els empresonen i tampoc serveix de res, ja que normalment saben seguir el mateix comportament, recolzat per un sistema capitalista fonamentat en l’afany de lucre. Seria millor que els fessin tornar els diners robats o especulats, per posar-los al servei de la comunitat.

Les lleis en el capitalisme afavoreixen els rics.

 

quim cervera, 10 setembre 2019

 

 

 

 

 

Píndoles reflexives

Vox , acusació popular en el judici als presos polítics

Ja és ben curiós que l’acusació popular (del poble) l’exerceixi un partit anti-popular que va contra el poble, contra les diferents diversitats de gènere, de sexe, ètniques, culturals, religioses….

Tant Vox, com el PP, han adulterat de tal manera la paraula “popular”, que l’han segrestada i se’ns fa difícil parlar des del ’esquerra política de “popular”.

També avui dia molts analistes parlen de “populismes” col·locant en un “calaix de sastre” moviments de diversa  índole i acaben d’”assassinar” els conceptes procedents originalment de “Poble”.

 Josep Borrell, independentista

Les preses de posició, opinions i declaracions del ministre Borrell, sobre Catalunya, que tenen un to de “passat de voltes”, possiblement siguin les d’un independentista de fons. Les d’un lleidatà profundament catalanista que ha trobat la manera de fer créixer l’independentisme a través del sarcasme, la ironia, les exageracions, les contraposicions, i les contra-veritats per estimular les “veritats” del moviment d’emancipació nacional català.

 Autodestrucció de l’ Estat Espanyol

Otto von Bismarck sostenia que Espanya era el país més fort del món, perquè tractava de destruir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia aconseguit. Com diu Xavier Diez, al seu article “Santíssima Trinitat” a El Punt Avui del 11 de gener del 2019, l’afirmació de Bismarck cal situar-la en el context històric i no deixava de tenir un punt irònic.

De fet anant seguint el judici als presos polítics catalans, observem la decadència de la fiscalia, del mateix tribunal, i del sistema judicial espanyol que no ha fet el traspàs suficient a la democràcia (possiblement s’ha transformat menys que la mateixa l’Església catòlica). Però podem dir el mateix de la monarquia, que en el moviment de caiguda de tots els borbons, Felip VI ha donat un pas més, que el seu pare ja havia preparat. Podríem analitzar semblantment en els àmbits de la policia, la guàrdia civil, i els grans mitjans de comunicació.

Davant del judici del segle, el tribunal té una difícil sortida per defensar l’ Estat. Si la sentència és absolutòria tindrà les forces internes estatals i les elits i classes que les recolzen en contra. Si no és absolutòria tindrà una bona part de la població catalana i espanyola, i europea (amb algunes institucions i potser alguns governs) també en contra. Per defensar-se per no morir, l’ estat segueix reprimint, i en aquest comportament es va auto-destruint per no voler afrontar de manera democràtica els conflictes, i aprendre a negociar i “salvar” algun “moble”.

Xavier Diez diu : “ …una política d’odi contra els catalans, no només empenyen a la societat espanyola vers l’abisme polític i social, sinó també a bescanviar els avantatges de al convivència democràtica per no se sap ben bé quina distòpia totalitària.”

Ara bé l’ Estat Espanyol s’ha trobant en altres moments històrics en una situació que semblava que l’autodestrucció l’encaminava al final, com per exemple en la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Però s’ha mantingut fort. Té una llarga experiència repressora consolidada i “sàvia”, que ha anat aprenent en els diversos moments progressius centralitzadors (Reis Catòlics-1492- ; Felip IV i el Comte-Duc d’ Olivares-1640-; Guerra de Successió i decrets de Nova Planta de Felip V-1714-; Guerres carlines i restauracions monàrquiques en el segle XIX; franquisme, -1939-1975; la LOAPA-1982-; l’aplicació del 155 el 2017-2018 i altres exemples). Serà aquesta fase autodestructiva, la darrera?

 Més tard o més d’hora, vindrà la fragmentació de l’ Estat Espanyol

Segons Alexandre Deulofeu, matemàtic de la història, l’imperi espanyol s’acaba el 2019, és a dir, enguany. Ell compta el principi de l’imperi en el casament dels Reis Catòlics (eren realment catòlics?), el 1469. Segons ell, els imperis, que en va estudiar uns quants, duren uns 550 anys, per tant el 2019 és el final del ja totalment decadent imperi espanyol i per tant perdrà tots els seus territoris súbdits.

I seguint la mateixa teoria, indica el 2029 la fragmentació de les Espanyes en diferents estats, i per tant Catalunya aquesta any ja seria independent. Sembla una observació “màgica”, irracional, acientífica, “providencialista”, com fruit d’una “predestinació” fatal. Ara be resulta que A.Deulofeu va encerar abans que ocorreguessin: la caiguda de la URSS, la centralitat econòmica d’ Alemanya a Europa, el pes econòmic-polític  de la Xina i la Índia que tenen avui i d’altres fets.

Estem en un temps d’acceleració històrica i en una globalització mundial i possiblement aquest compte previsor cronològic de fets anunciats per Deulofeu sofreixi canvis. Esperem que entre el 2019 i el 2029 es vagin donant esdeveniments que portin a uns Estats català (i vers la Confederació d’ Estats dels Països Catalans), basc, gallec, andalús, castellà…i a una Europa de les nacions. Com a mínim, seria bo que, si la sentència no és absolutòria, els nostres presos i exiliats estiguin a casa per seguir aportant la seva saviesa i la seva acció en favor del poble.

Petites “glòries” dins dels “misteris de dolor”

Des del 2010, amb la manifestació contra la sentència de l’ Estatut, van començar pels àmbits independentistes catalans els misteris de goig, que es van anar estenent en les diferents manifestacions dels 11 de setembre i d’altres , fins el referèndum del 1 d’octubre del 2017, on van començar els “misteris de dolor”.

Un cop haver rebut cops, repressió, i per alguns la duresa de la presó, l’exili, les acusacions, els judicis, les multes, etc. estem de ple en els “misteris de dolor”. Si els de goig van durar uns 7 anys, esperem que els de dolor durin menys. No poden durar més del “numero bíblic complert” de 7 anys. Per tant el 2024 començaran, com a molt estirar, els “misteris de glòria”. Recordem que A. Deulofeu situa la independència de Catalunya ja acomplerta el 2029. Els misteris de glòria poden ser del 2024 al 2031. Després poden començar uns altres de goig o de dolor, en els que potser “enyorarem les olles d’ Egipte”.

De totes maneres escoltant les sàvies, profundes, reflexionades, justes, preparades, sentides, intel·ligents i esperançadores declaracions dels presos polítics catalans en el judici, i sobre tot en confrontació amb les decadents i deficitàries expressions dels fiscals, i les abundants perspectives poc adequades als fets, d’alguns testimonis, podem gaudir, d’unes “petites glòries” en el “túnel del dolor”. Aquestes petites glòries, que són d’alçada, ens ajuden a seguir el camí d’alliberament nacional i ens ofereixen reflexions sobre la política, la vida, la condició humana i sobre el país, dignes de ser re-pensades, assumides i portades a la pràctica per tot el poble català.

 Comentaris a l’article de Juan-José López Burniol : “Un nou contracte social”

Juan-José López Burniol  en aquest article publicat el 22 de febrer del 2019 al El Punt-Avui fa unes afirmacions que personalment m’han fet pensar, i reconèixer-les com a unes visions molt subjectives per part seva i que un servidor veu diferentment.

El notari diu: “…va haver-hi qui, més escèptic, va preveure el renaixement  (es refereix després de la caiguda del “comunisme”) dels dimonis de la història: el nacionalisme, el feixisme i les lluites racials i religioses.”

Cal dir en primer lloc que anomenar “comunisme” al sistema que hi havia a la URSS és ja molt discutible. Forces autors, fins i tot marxistes, han analitzat aquell sistema com “capitalisme d’Estat”, ja que no va a portar a terme  el que deia Karl Marx del comunisme: “a cadascun segons les seves necessitats”.

En segon lloc posar al mateix nivell els nacionalismes, els feixismes i les lluites racials i religioses, és molt forçat. I a més qualificar-los de “dimonis” denota l’adscripció il·lustrada de l’autor, que pressuposa una visió que es creu “racional” quan també conté les seves “fòbies” (“dimonis”), “filies” (“àngels”), i “prejudicis “, és a dir els seus “mites”. Com a mínim  podria distingir els nacionalismes de conquesta i de Gran nació, dels de defensa, de petita nació, com és el català.

Més endavant J.J López Burniol afirma: “ …l’autèntic vencedor de la guerra freda no fou la democràcia sinó el capitalisme, i, en conseqüència Europa afronta des de 1989 la tasca d’establir una relació operativa entre tots dos, ja que , com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”

Totalment d’acord en què el vencedor de la guerra freda va ser el capitalisme. Ara bé, és molt agosarat afirmar que: “com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”. Per mi el que va demostrar la depressió d’entreguerres, i la conseqüent aparició i creixement del feixisme és que en moments de crisi del capitalisme, de “por” a perdre els interessos del capital, la democràcia no interessa, ja que podria col·laborar a la transformació del sistema econòmic, sobre tot si esdevé més participativa, com al meu entendre, ocorre avui dia a Europa. I llavors és quan apareixen els comportaments estatals i governamentals autoritaris, recolzats ,. estimulats, o indirectament orientats per les extremes-dretes. Potser diem el mateix amb paraules diferents, o des de diferents horitzons.

“La crisi del 2008 ha donat vida i força als populismes de tota mena” , diu López Burniol, com la crisi del 1929 va provocar l’emergència del feixisme i del comunisme. A part de que notificar com “populismes” un reguitzell de moviments socials actuals ben diversos, és una observació poc precisa, torna a caure en definir de comunisme, el sistema de la URSS. I si el feixisme va ser provocat per la crisi del 1929, el que ell diu “comunisme” (jo en dic “capitalisme d’ estat”) ja es va iniciar abans, el 1917.

Després de ben anomenar un seguit de factors que defineixen la situació europea, torna a fer aparèixer “el populisme” quan diu, en que tot plegat “ha provocat una desconfiança creixent respecte les elits que es tradueix en una crisi de la democràcia representativa i en l’eclosió del populisme”.

La desconfiança envers les elits i la crisi de la democràcia representativa es pot interpretar també que s’orienta vers una demanda de més democràcia, de democràcia participativa, financera, mediàtica, i econòmica.

Se li nota a l’autor, a més de la seva “creença” il·lustrada (“un nou contracte social”) la seva més o menys adscripció “de partit socialista”, que no socialista. Fa temps que els seus articles no tracten directament de Catalunya, però dóna la impressió que ha decidit deixar el debat i la qüestió (que pot ser l’ha cansat)  i tractar temàtiques que indirectament donen elements de judici (“lliçons”?, “sentències”?, “reflexions raonables i racionals”?) per analitzar el que passa a Catalunya, segons les seves perspectives que amagadament floreixen.

Quim Cervera i Duran, 7 març 2019

 

Nacionalisme-Patriotisme

El Punt- Avui 12 novembre 2018

La notícia

Al llarg del seu discurs per rememorar el centenari de l’armistici, Macron va advertir de l’actual “fascinació pel replegament, la violència i la dominació”. Partidari de la globalització neoliberal i d’una diplomàcia multilateral, el president francès també va fer una distinció –discutible– entre nacionalisme i patriotisme. “El patriotisme és exactament el contrari del nacionalisme. El nacionalisme n’és la traïció”, va assegurar Macron durant un acte que va començar a les onze del matí, pràcticament la mateixa hora en què es va anunciar l’armistici l’11 de novembre del 1918.

 

L’apunt: No nacionalistes com França

de Raül Garcia i Aranzueque

El pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, va pro­ta­go­nit­zar ahir la com­me­mo­ració del cen­te­nari de l’armis­tici de la Pri­mera Guerra Mun­dial amb una dia­triba con­tra el “naci­o­na­lisme”, terme que va con­tra­po­sar al “patri­o­tisme”. A què es refe­ria, però, quan par­lava del naci­o­na­lisme? A la “ide­o­lo­gia i movi­ment que rei­vin­dica l’orga­nit­zació política inde­pen­dent d’una nació” que apa­reix en el Dic­ci­o­nari de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans? O a la pri­mera accepció que surt al de la Real Aca­de­mia Española de la Len­gua, que parla del “sen­ti­ment fer­vorós de per­ti­nença a una nació i d’iden­ti­fi­cació amb la seva rea­li­tat i amb la seva història”? I el colo­ni­a­lisme francès on se situa? I el mal­trac­ta­ment sis­temàtic a les llengües dites “regi­o­nals”?.

 

El meu comentari

Es pot parlar de nacionalisme en general?. No hi ha nacionalismes diversos?. Els nacionalismes de territoris sense Estat, que són normalment de petits països, i són nacionalismes de “defensa”, són ben diferents dels nacionalismes de Grans Nacions (com els de Rússia, França. Espanya…)  que són de “conquesta” i no necessiten ni explicar-se, ni justificar-se, ja que “venen donats per suposat”. Necessiten “auto-proclamar-se”, “reforçar la seva identitat” normalment de forma “agressiva” i “dura”, sobre tot quan venen denunciats pels nacionalismes de petits països sense Estat. Així passa a Flandes, Escòcia, Còrsega, Catalunya…com nacions sense Estat, de moment…Aquestes petites nacions cerquen una alta model d’ Europa ben diferent del que volen les Grans Nacions, que defensen prioritàriament la seva Nació (Pàtria?)-Estat, per sobre de la construcció d’ Europa.

Al neo-liberalisme de Macron, representant d’una Gran Nació “centralista”, li convé distingir “patriotisme” de “nacionalisme”, ja que la seva política econòmica afavoreix la globalització de mercaderies i per tant necessita obrir fronteres comercials i econòmiques que un “nacionalisme” al seu parer podria tancar. Però s’ha de mantenir “francès” i per això s’agafa al “patriotisme” (que de fet és “nacionalisme”)  per mantenir el sentiment i l’”orgull chauvinista” francès. Segueix la tradició “francesa” de “donar lliçons” sobre com s’ha d’entendre el nacionalisme i el patriotisme i com s ‘ha de construir Europa. Vol seguir posant en el centre a França. Aquesta ideologia “macroniana” amaga les seves polítiques afavoridores de les elits poderoses econòmiques franceses, el fre a la construcció de la igualtat i de la fraternitat (“ideals de la revolució francesa del 1789”), i la seva incapacitat tant per fer front als conflictes socials que actualment passa França, com per atendre i acollir de manera positiva i constructiva el desenvolupament de les llengües minoritàries a França i els processos d’autodeterminació de les petites nacions que la composen. Sembla que col·loca el “patriotisme” a tota la França i el “nacionalisme” als nacionalismes segons ell “ tancats, replegats i fins i tot violents”  d’ Occitània, Còrsega, Alsàcia, Bretanya, etc.

El nacionalisme de Gran Nació de Castella, que vol dominar i ha dominat totes les Espanyes, d’una forma menys elegant que a França, segueix oprimint a les petites nacions, emprant totes les eines dels “aparells de l’Estat”: judicials, policials, burocràtiques, econòmiques, de comunicació…”. El nacionalisme (“patriotisme”?) espanyol denuncia, critica, es burla, menysprea els nacionalismes de les petites nacions perifèriques, conceptuant-los de nacionalismes “replegats, tancats, fins i tot violents”. Sols accepta com a “nacionalisme” aquests versió negativa del mateix, col·locant-lo exclusivament a tals petites nacions. Per fer-ho, darrerament ha necessitat l’expressió més oberta, transparent i descarada de l’extrema dreta, que ja estava dins d’altres partits. El nacionalisme de Gran Nació a les Espanyes, que sovint no es reconeix com a tal, ja que te una visió negativa del que és tot nacionalisme, és una “visió del món” que amaga la voluntat de seguir sotmetent unes nacions, sobre tot la catalana, que ofereixen, en molta part, la continuïtat dels beneficis i privilegis econòmics de les elits empresarials, financeres, judicials, militars, eclesiàstiques i funcionarials que tenen ocupat l’ Estat espanyol de fa segles. En el fons, aquest nacionalisme espanyol es defensa (en forma “conqueridora”) d’una possible defallida d’aquest model “d’amo i esclau”

El nacionalisme (patriotisme?) espanyol d’arrel castellana, fins i tot podria acceptar els patriotismes de les petites nacions perifèriques de les Espanyes, mentre no demanin, ni exerceixin el dret a l’autodeterminació i es redueixin a sentiments íntims i romàntics, “com els que creuen” (o fan creure a una bona part del poble espanyol) tenen els que així es senten. De fet el dret a l’autodeterminació de la Gran Nació Espanyola, fa anys que l’exerceixen, de manera força autoritària, i sovint en contra d’altres drets i llibertats i en contra de la mateixa democràcia.

quim cervera, 21 gener 2019

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. “El pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat”. Antonio Gramsci. Nascut el 22 de gener del 1891, ara fa 128 anys.