Joan 7,37-43: Manifestació solemne de Jesús. Reaccions.Estudi d’ Evangeli

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 56

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

 

Data: 8 de març del 2019: Dia de la Dona Treballadora

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Joan 7,37-43: Manifestació solemne de Jesús. Reaccions

37 El darrer dia de la festa, que era el més solemne, Jesús es posà dret i exclamà:

–Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. 38 Perquè diu l’Escriptura: Del seu interior brollaran rius d’aigua viva.

39 Deia això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havien rebut l’Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat.

40 Alguns del poble que van escoltar aquestes paraules començaren a dir:

–Aquest és realment el Profeta.41 D’altres deien:

–És el Messies. Però uns altres replicaven:

–¿És que el Messies ha de venir de Galilea? 42 ¿No diu l’Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d’on era David?

43 La gent es va dividir per causa d’ell. 44 Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir.

1. Què diu el text?
 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

 ·         El debat sobre d’on ve i qui és el Messies, podria encara està present en les primeres comunitats.

·         Jesús no acompleix les expectatives d’un messies, ni autoritat de govern civil, ni militar, ni un guerriller, ni un sacerdot del Temple, ni monjo separat del món…

·         Jesús segueix la línia profètica del Servent de Jahvé, d’un revolucionari, que capgira tots els esquemes mentals, vitals, socials, econòmics, polítics, culturals  i religiosos

·         Per això ve d’una terra Galilea, oberta, tolerant, més alliberada i alliberadora i no de la Judea (Betlem) on hi ha concentrats els pilars sagrats i poderosos del judaisme.

·         Ell ve a alliberar el judaisme de totes aquelles lleis que l’esclavitzen, i de les autoritats que les manipulen i a través d’elles manipulen les consciències del poble, marginen els més desheretats no solament de l’accés als recursos del temps, sinó del mateix accés a ser estimats per Déu.

 b. Què ens diu de Jesús?

·         Jesús és el que ajuda a descobrir la font, els rius interiors d’aigua viva (d’alè, de llum, de capacitat d’estimar i de rebre amor…) que tenim totes i tots. És un ressò de Ezequiel 47,1-11 i de Zacaries 14,8 (aquest era llegit en les celebracions litúrgiques  jueves d ela festa dels Tabernacles.

·         Jesús serà glorificat (pel de vida, donador de vida, en l’àmbit de l’ esperit-Déu-Amor-Vida), per l’evangelista, en la creu, i lliurant el seu esperit (la seva motivació i sentit de vida) ens l’ofereix, per tal de qui lliurement vulgui continuï al seva obra amb el mateix esperit-motivació-convicció-anhel-semntiments-afectes-pensaments…

·         A Joan 19,34 , en la mort, diu l’evangelista que va sortir del cor de Jesús sang i aigua. Aquesta aigua es signe del do de l’ Esperit. D’aquesta aigua naixerem persones noves, sortides de nou, ressuscitades, renovades de l’aigua (baptisme=aigua; eucaristia=sang).

·         Jesús ressuscitat comunica  l’ Esperit als deixebles reunits

2. Què em diu a mi, el text?

Partirem de dos quedares d’anàlisi per extreure’n més detalls del text.

En primer lloc farem una anàlisi del text, observant:

DESTINADOR: ORIGEN DESTINATARIS
L’ Esperit de Déu Tots els que tenen “SET”  (anhels, desigs, esperances…)

el poble que diu que Jesús és el profeta o el Messies esperat

SUBJECTE OBJECTE
Jesús: –que encara no havia estat glorificat

–que demana que s’adrecin a ell, ser

escoltat, creure en ell

–Anar a Jesús

–Creure en Jesús (confiar-hi)

–Escoltar les paraules de Jesús “Beure”:

satisfer les “sets” indicades mes avall.

–Rebre l’ Esperit Sant (font i riu d’aigua viva

que brolla de l’interior de cada persona)

“AMICS” “ENEMICS”
L’ Escriptura Els que el volen agafar però no el detenen

En segon lloc, analitzem espais, temps i formes:

QUAN ON COM
-En la festa dels Tabernacles, que era (i és) una Festa jueva en la que es recorden les tendes (tabernacles) del temps de l’èxode del poble jueu pel desert.

Sukkot o Festa de les Cabanyelles[ Festa dels Tabernacles és una de les tres grans festes de pelegrinatge del judaisme, sent les dues altres Xavuot i Péssah. Se celebra una setmana a partir del 15 de tixrí. La paraula sukkot és el plural de sukkà quesignifica cabana o cabanya. La Torà prescriu als israelites que per Sukkot visquin set dies en cabanes.El vuitè dia de la festa (dia de conclusió, el darrer, el més solemne), anomenat Xeminí Atséret, és també dia de festa tant a Israel com a la diàspora. A Israel, però, se celebra Simhat Torà alhora que Xeminí Atséret, mentre que a la diàspora, Simhat Torà se celebra l’endemà de Xeminí Atséret, ço és el novè dia. La construcció de la sukkà comença després de Yom Kippur al jardí, al balcó o en qualsevol lloc decent a cel obert. La sukkà s’ha de construir seguint regles i proporcions establertes i el sostre n’és l’element més important.

Com diu el verset 10: “Però, quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, ell també hi va pujar, no públicament, sinó d’amagat”.

Jesús encara que el perseguien va anar a Jerusalem

 

–Debat sobre el lloc d’on ha de venir el Messies (de Betlem, descendent de David com deia l’ Escriptura).

I Jesús ve de Galilea, terra de frontera, més oberta, tolerant, acostumada a la relació amb altres  cultures, més  humana, que Judea (terra del Temple, del sacerdots, de la Llei, del control, del poder…)

Jesús

–Dret

–Exclama cridant

Manifestant per tant, per part de l’evangelista, que diu unes paraules importants.

 

La gent

–debat sobre si és el

Profeta, el Messies…

es divideix

–uns volen agafar-lo

 

·         Joan posa aquest fet en el darrer dia de la festa dels tabernacles, possiblement per destacar el camí vers la (nova) terra promesa, i l’actitud de perdó (sentit adjunt a la festa), per arribar a la Persona Nova, moguda per l’ Esperit, que beu de la font interior (Déu-esperit d’amor dins nostre).

·         Les sets poden ser de: justícia, pau, llibertat, fraternitat, igualtat, creativitat, sentit de la  vida, valoració, reconeixement, afectes, motivacions per viure, amor., joia, amabilitat, bondat, paciència, grandesa d’ànim, misericòrdia, saviesa, goig de viure, confiança, concòrdia, gratitud, de compartir, de lloança, serenor, bon humor, benestar, felicitat, fidelitat, mansuetud, sobrietat, unió, fe, amistat, respecte, calma, austeritat, etc.. , com podem trobar en altres texts del Nou testament i de l’ Antic, i en molts texts d’altres tradicions religioses i humanistes.

3. On es realitza aquest text avui?
a.    En el meu entorn proper

·         Em fa recordar, confiar, estimar, conèixer i escotar a moltes persones que cerquen sentit, espiritualitat , felicitat en la seva vida i com troben la font-riu del seu interior. Es d’agrair.

·         Em fa pensar en que el Misteri inaccessible, imparaulable, que cada tradició religiosa anomena o no anomena amb alguns noms, està dins nostre i enmig nostre, omple l’univers…

 

b.    En la societat

·         La nostra societat viu un “buit” espiritual , de sentit, i que a vegades es pot omplir amb fonamentalismes, fanatismes, o es pot omplir amb espiritualitats alliberadores, humanitzadores que aporten pau, convivència , germanor, justícia…

·         En el moviment feminista, com el pacifisme, l’ecologisme, els moviments d’alliberament social i nacional, i  molts d’altres , podem descobrir-hi, en els seus elements més humanitzadors, l’ esperit d’amor de Jesús que mou els fets, les persones, els grups,…vers una Terra nova

·         També hi ha al nostre món, persones i grups que volen perseguir, detenir, acusar injustament,  judicar innocents que cerquen una millora pels altres pel país, per la humanitat.

 c. En l’església

·         En les comunitats cristianes trobem dones i homes d’una gran saviesa, de profunda vida interior que ens són referència per torbar l’aigua viva.

·         Tant de bo la gent d’església valorem les plurals recerques d’espiritualitat, de felicitat!!

·         Tant de bo no ens deixem condicionar pels “temples” sagrats, pels controls, pels poders, i que no entrin dins nostre, que no deixarien espai per l’esperit de l’aigua vida i del foc afectuós!!!

 

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª  Quin creus que és el missatge central d’aquest text?

2ª  En què et fa pensar?

3ª  Què et suggereix per la teva vida actual?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Anuncis

LA VERITAT ÉS CERCAR LA JUSTÍCIA I LA PAU Criteris per analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català

LA VERITAT ÉS CERCAR LA JUSTÍCIA I LA PAU. Criteris per analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català.

Justícia i Pau de Girona. 22 juny del 2018 a les 20.15h. 

  1. LECTURA I RE-LECTURA
  • Llegim a realitat social i política i també la rellegim
  • A vegades con fonem, o dissolem lectura i re-lectura
  • Exemples: taxista que se li espatlla el cotxe o la caiguda amb trencadura de cama.
  • Les re-lectures (simbòliques, interpretatives, religioses, espirituals, ètiques…) no poden esdevenir lectures de la realitat, ja que llavors podem arribar als fanatismes, integrismes, fonamentalismes…
  • Les lectures no poden pretendre ser re-lectures, o presentar-se com a úniques, negant la possibilitat de re-lectures (cientismes, o convertir la ciència en na religió).
  • Per altra banda, cada cop, s’accepta més que els Re-lectures també donen coneixements sobre la realitat (coneixement no científic, però un poema, una creença, una obra d’art pot donar elements interessants i suggestius de la realitat)
  1. LECTURES DE LA SITUACIÓ
  • Les lectures són plurals.
  • Són anàlisi amb l’ajut de:
    • L’observació i experimentació
    • Les ciències. En aquest cas les ciències socials.
  • En la lectura de la realitat ens influeix:
    • La nostra psicologia: sensibilitat, personalitat, emocions…
    • La família
    • L’educació rebuda
    • La classe social d’origen, de situació actual, la consciència i opció de classe
    • L’ètnia-cultura: conjunt de convencions, esquemes mentals, estereotipus, sistemes de pensament, metodologies, pressupòsits…
    • Els estudis
    • El treball, (els treballs), la professió, el lloc que ocupem en l’economia, la societat.
    • Les amistats
    • Les opcions polítiques
    • Les lectures: diaris, revistes, els mitjans de comunicació que escoltem i mirem: radio, TV( cadenes…), xarxes socials: fem “grups compactes, homogenis” segons quins mitjans prioritzem…
    • Les conviccions profundes: les motivacions, principis morals, creences religioses, espiritualitat…
  • En la lectura de la realitat catalana i del moviment d’emancipació nacional existent, intervé tot aquest conjunt de condicionaments i :
    • La raó, molt necessària (“cap”)
    • Les emocions necessàries en la política (“cor”)
    • Els nostres instints, subconscient, sovint vinculat a experiències de la nostra infància ( “vísceres”, “ventre”)
    • L’acció positiva o negativa (o inacció, passivitat, indiferència…) que nosaltres portem a terme en tal moviment (“mans”)
    • El lloc on ens situem i el camí que fem en una direcció o altra (“peus”).
  • En l’anàlisi del procés d’emancipació nacional en el que estem ens cal observar:
    • El paper de les persones : poble, polítics, governants…
    • El paper de les relacions interpersonals i dels grups socials: partits polítics, institucions, administracions, organitzacions del poble, etc.
    • El paper de l’economia: crisi alimentària, ecològica, econòmica, financera …; la nova revolució industrial de les noves tecnologies; les desigualtats; la depredació de la natura, …
    • El paper de la política: dificultats dels diferents governs de resoldre les desigualtats i la depredació de la natura; final del règim del 1978; crisi de la democràcia; afrontar la plurinacionalitat de les Espanyes;
    • El paper de la cultura i de las religions i espiritualitats: canvi de valors, canvis de paradigmes, transició cultural profunda; transició religiosa; paper de les conviccions i creences en els líders polítics i socials (forces són cristians declarats per exemple, entre els independentistes; també entre els que tenen altres opinions i caldria veure qui tipus e cristianisme, o tipus d’islam, de budisme, o de conviccions humanistes…). Es important veure el paper de les creences en els moviments socials.
    • La història del país recent i remota.
  • No crec que hi hagi dos blocs (i això ja forma par de la meva personal-.singular interpretació). Crec que a algunes posicions polítiques els interessa remarcar que hi ha dos blocs.
    • En una democràcia sempre hi ha divisió política. No reconèixer-la i estar contra el sistema de partits pot portar a l’autoritarisme polític.
    • Al meu entendre hi ha mes de dos sectors:
      • El sector que vol un estat Català en forma de República: que te tres subsectors: PDeCAT – ERC i CUP i a més alguns de Catalunya en comú.
      • El sector que està per un Estat Federal espanyol: PSC i alguns de Catalunya en comú
      • El sector que estaria d’acord anar vers un Estat Confederal: Catalunya en Comú
      • El sector que ja li està bé l’Estat Autonòmic: una part de Ciutadans i PP
      • El sector que voldria tornar a un Estat centralista: una altra part de Ciutadans i PP
      • Un sector indiferent a la qüestió que s’adaptarà al que passi, i fins tot potser que valori i reconegui o no (com passa amb els vagues que fan uns pocs i se n’afavoreixen tota la plantilla obrera) els que ho hagin tirat endavant.
  1. RELECTURES
  • Les re-lectures es fan amb l’ajut, dels mites, ritus, símbols, ètiques, art, creences, valors, religions, espiritualitats que vivim, sentim, tenim, hem adquirit, ens han transmès…
  • Les relectures poden ser:
    • Religioses-espirituals
    • Ètiques-humanistes
    • Estètiques-artístiques
  • Amb elles donem sentit a la realitat
  • I també són plurals ja que depenen de les nostres cultures, conviccions…
  • Dins dels cristians tenim vàries re-lectures. I sempre ha passat així: Des del principi que hi havia tradició oral i cada comunitat seguia la seva interpretació del seguiment de Jesús que l’ajudava a re-llegir i actuar en la realitat: Molts evangelis que més tard se’n van acceptar 4.
  • En tots els sectors abans indicats davant del moviment d’emancipació nacional que vivim, hi ha totes les tendències de cristians que fan les seves respectives re-lectures del “procés”.
  • Hi ha moltes maneres i legitimes de llegir l’evangeli. En la lectura interpretació hi influeix tot el que hem dit que condiciona les lectures d ela realitat i també els mestres que hem tingut en llegir els evangelis, experiències de la història de la nostra vida que hem relacionat amb l’evangeli, etc.
  • Hi ha diverses formes de re-llegir la realitat social i política, des de l’evangeli, en concret intentant relacionar vida-moviment d’emancipació nacional i evangeli-fe:
    • 1ª: Lectura de l’evangeli que s’aplica a la realitat:
      • Forma moral-ètica: Aplicar evangeli a la realitat per veure què fem o que està bé, o que fem o està malament.
      • Llegir l’evangeli per veure què cal fer davant de cada situació.
      • Preguntar-se: què faria Jesús en tal situació? O preguntar-se: Jesús era nacionalista o no?
    • 2ª : Cercar les narracions evangèliques que em justifiquin i em confirmin la meva posició , sentiments, pensament i acció.
    • 3ª: Preguntar-se: ¿Què descobreixo d’evangèlic en aquest moviment d’emancipació nacional?
    • 4ª : Preguntar-se: com visc la meva fe, dins del posicionament que tinc en el moviment d’emancipació nacional català?
  • Crítiques a tals re-lectures evangèliques i opcions interessants
  • Tenim tendència, si en especial els capellans, a fer una lectura força moral o ètica dels evangelis. És a dir cerquem trobar en l’evangeli allò que caldria fer i el que caldria evitar per comportar-nos tal com cal, per actuar segons els seguiment de Jesús. Sabem que l’evangeli només proposa una llei que no és llei: estimar, però sovint, massa sovint, ens deixem portar per la nostra necessitat de seguir lleis, que ens donen seguretat en el nostre actuar quotidià.
  • L’evangeli és una proposta de vida, de felicitat, un camí, un estar al costat d’una comunitat que al llarg dels segles ha intentat seguir Jesús. És clar que hi ha a l’evangeli, exhortacions, orientacions, que són de to ètic. Ens fixem en el que ens demana, ens exigeix. Ara bé, fonamentalment, tot el que llegim a l’evangeli, mestre de vida i de saviesa, ens mostra moments diferents que vivim en la nostra vida, amb el que ens podem identificar (amb situacions, amb persones…).
  • Tant si s’és independentista, federalista, confederalista, autonomista o centralista han aparegut diferents interpretacions de l’evangeli, que volen copsar el que ens diu sobre el nacionalisme, si Jesús era nacionalista o no. Es pretén trobar a l’evangeli resposta al com hauríem d’actuar davant dels fets actuals a Catalunya. Fins i tot es cerca en la Doctrina Social de l’església (en principi fonamentada en els evangelis) justificació dels drets nacionals, d’autodeterminació, o no. No em sembla malament i crec que cal fer-ho, però no em sembla completa, la lectura que es fa evangèlica.
  • Penso que es pot anar més a fons i fer-se altres preguntes que van mes enllà del qüestionar-se sobre el què ens diu l’evangeli sobre tal fet o tal posicionament i sobre el que cal fer. Per a mi una pregunta molt interessant és: com viure la meva fe, el meu seguiment de Jesús, dins del posicionament, sentiments i desigs que tinc com a català (sigui d’una tendència o d’una altra). En què m’identifico del que llegeixo en l’evangeli?.
  • No es tracta tant que em senti culpable o justificat, malament o be, com jutjat per l’evangeli. Es tracta de que dins del meu posicionament, cada cristià i cristiana el seu, sàpiga descobrir la “bondat” que té, les qualitats, i que se m’obrin portes envers els altres que pensen diferents, sense voler-los canviar i acceptar i reconèixer que també viuen l’evangeli. A partir d’aquí sí que pot ser que hi hagi aspectes de la meva postura que caldrà canviar, o purificar, però sobre tot anar més enllà, aprofundir-la, compatir-la, extreure’n el suc evangèlic.
  • I també és molt convenient, descobrir les “qualitats evangèliques”, de construcció del Regnat de Déu en els moviments socials.
  1. ALGUNS CRITERIS a l’hora d’analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català
  • Compartir el sentiments personals que s’han tingut i es tenen en quant la situació que vivim a Catalunya. Aquest exercici permet:
  • No deixar-se portar pels posicionaments ideològics i polítics
  • Respectar els sentiments dels altres
  • Escoltar a fons el que un viu i els altres viuen
  • Anar més a fons
  • No discutir-se. La discussió impossibilita sovint la comprensió de l’altre.
  • Captar qüestions personals que poden procedir de la història, de la infància, d’experiències viscudes amb impacte, de pors, elements educatius, psicològics…
  • Comprendre al que pensa diferent, posant-se a la seva pell , intentant descobrir les “bondats”, les “veritats” les “llums evangèliques” en els plantejaments i posicionaments dels altres diferents dels nostres, i valorar-les.
  • Veure, descobrir i deixar-se portar per l’ Esperit d’amor viu, present, amagat però enèrgicament potent (com motor del nostre fer), en els moviments socials:
  • Descobrir l’horitzó que apunten els moviments socials, en concret el d’emancipació nacional, i també el desig humà de felicitat col·lectiva, i l’energia estimuladora que sempre hi ha en el poble d’anar més enllà, en favor dels altres i del bé de tota la comunitat.
  • El d’emancipació nacional català, com molts moviments socials d’alliberament:
    • 1: desitgen un futur social millor i hi treballen
    • 2: aquest anhel de dignitat, de justícia, de llibertat, de benestar personal i col·lectiu, connecta amb el nostre destí, en allò pel qual hem estat creats.
    • 3: l’horitzó social pel qual miren de lluitar és una aproximació, un avançament del regnat de Déu enmig nostre, fins i tot molts sense saber-ho.
    • 4: l’afany de que disminueixi la desigualtat és una relativa i limitada concreció del “Benaurats els pobres” i de “l’omple de bens els pobres” del Magnificat.
    • 5: la voluntat d’eradicar la corrupció és portar a terme també l’himne de Maria quan diu: i els rics se’n tornen sense res”.
    • 6: el “dispersa els homes de cor altiu, ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat els humils” no està en el “cor” dels “líders (moltes són “lidereses) i dels voluntaris i participants de tots aquests moviments que cerquen construir un nou sistema social on els “humils” no estiguin més a la “cuneta”?.
    • 7: aquest intent de dignificar de nou la política, de trobar fórmules de participació ciutadana, en que tots ens sentim ciutadans/es implicats, no està en el camí de l’humanització i de l’alliberament que volia Jesús?.
    • 8: ens fan notar que són benaurats els que tenen fam i set de justícia.
    • 9: el revaloritzar la democràcia, el vot, el diàleg, el debat constructiu, l’assemblea per arribar a acords, la participació són signes humanitzants, alliberadors, dignificants.
    • 10: el voler-ho realitzar sempre per vies pacífiques, segueix la benaurança dels pacificadors.
    • 11: molts dels membres d’aquests moviments són criticats negativament, fins i tot alguns per mitjans de comunicació de l’ església: “Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el regne del cel”.
    • 12: esperem que també la netedat de cor i l’apropament misericordiós sigui el més central i prioritari en les persones que formen part d’aquests col·lectius. Així repercutirà molt fecundament la seva tasca en el bé comú, en tot el poble.
    • 13: en l’instint profund, en les opcions, motivacions i forces de totes aquests persones i també en el sentit de poble comunitari inscrit en tots els grups humans, contemplem com segueix actuant aquest esperit que va moure el mateix Jesús i a tantes persones al llarg de la història de la humanitat i que anomenem Esperit Sant, Esperit d’ Amor, alè de vida.
    • 14: la presència més o menys amagada de l’Esperit diví en tots aquests moviments, que intenten “fer néixer de nou”, que miren de fer créixer “la persona nova”, que ens avancen vers la “terra nova i el cel nou”, que es deixen portar per la llibertat del vent, ens recorda que, malgrat les crisis, les injustícies i les discriminacions, la societat ens estima.
    • 15: descobrir els valors evangèlics: d’entrega, de solidaritat, d’amor al poble (amor polític), sacrifici pels altres, dedicació´, creativitat, humilitat, participació…
  • Fer cas de la dita evangèlica: “pels seus fruits els coneixereu “. Fixar-nos en els fets, i no tant en el que diuen, en els paraules

DIÀLEG DEL SOPAR TERTÚLIA DE JUSTÍCIA I PAU A GIRONA                                        Constatacions

  • Observem que forces dones dels nostres entorns són més sensibles o expressen més i recorden cada dia el dolor infringit al poblem als presos, als exiliats, a les seves famílies…
  • A Europa també hi ha cada cop més decantació de democràcies vers formes autoritàries de govern, partits neo-conservadors, ultres…
  • Quan estem amb altres persones companys de feina, amics, amigues, veïns, veïnes que pensen diferent ens respectem, callem, sabem que ens podem enfrontar si parlem
  • Això també passa amb Justícia i Pau d’ espanya, en congregacions religioses, capellans, entre catalans i zones de les Espanyes…
  • Però també tenim l’experiència que amb algun/es que pensen diferent hem avançat en el diàleg i en podem parlar amb tolerància, anant a fons, sobre to si compartim sentiments, i com vivim tot aquests fets…
  • De fet hi ha estats que no són nacions (Andorra, Mònaco…). De fet un conjunt de població que vulgui tenir l’instrument de l’ Estat, independentment de nacionalismes, i de ser nació o de tenir consciència de nació, el pot reivindicar i treballar per obtenir-lo

Diverses observacions d’anàlisis del moment que passem ara

  • Hem estat massa ingenus davant la “possible segura” repressió policial, judicial, l’arbitrarietat de la justícia
  • L’ estat espanyol (el seu nucli constituït d’alts funcionaris, militars, grans empresaris, gran banca, autoritats policials, de la guàrdia civil jutges, eclesiàstics…, que tenen l’aparell de l’ estat segrestat des de fa anys, per unes mateixes famílies) ha mostrar altera vegada la seva cara més dura.
  • El moviment d’emancipació nacional i el d’emancipació social
  • Són diferents: diversos continguts, ritmes, subjectes, història…
  • Però, no es poden separar. Hi ha grups polítics i socials que els separen per prioritzar un o altre.
  • Però tampoc no es poden confondre, no es poden fusionar un en l’altre, diluir un en l’altre, com alguns grups polítics i socials fan.
  • De fet estan vinculats: quan s’ha avançat en sobirania ha repercutit en millores socials a Catalunya.
  • En política és necessària l’emoció, la passió i també la racionalitat. Necessitem equilibri entre les dues energies i dialogar per expressar el que sentim, el que vivim i psoar4-hi ordre, raó, tocar de peus a terra, i seguir actuant..
  • Preguntes que ens fem?
    • Hem perdut valors després del 1 d’ octubre?. Tot te alts i baixos, Han aparegut però els CDR , moviment molt interessant que va més enllà de la qüestió independentista i està creant espais de nou esperit comunitari en les poblacions…
    • De què serveix dialogar?. Ens cal parlar, per expressar el que sentim
    • Serveixen tantes manifestacions, que de moment t no han produït canvis, sinó més aviat dolor?. Quins altres recursos reivindicatius d’acció hauríem d’emprar, ja que els tradicionals veiem que no acaben de donar resultat?: hi ha els xarxes socials, però…

 Per a comprendre el que vivim…

  • A Catalunya podem partir de que hi ha:
  • Una ànima “cristiana” . De fet en les diferents posicions polítiques independentistes o no h han cristians, i alguns explícitament declarats.
  • Una ànima “anarquista” (anti-estatal, individualista, no-violenta, i d’apoderament del poble, mostrada en el1 d’octubre, manifestacions, CDR…) que tant la podem trobar en la petita burgesia (PDeCat), com en els arrels i actualitat d’ ERC, i en la CUP (trotskistes, nacionalistes d’esquerres, anarquistes…)
  • A les Espanyes tenen diferents reptes:
  1. Monarquia o república?
  2. La qüestió territorial: Catalunya, Euskadi, Galicia, país Valencià, Balears, Andalusia…
  3. Crisi de la democràcia/desenvolupament vers una democràcia més participativa
  4. Els governs, siguin del signe que siguin, no solucionen els dos grans problemes:
  • La desigualtat, abisme entre uns pocs rics i eixamplament de al pobresa
  • La degradació de la natura
  • Això provoca desencís envers els polítics, governs, partits i la recerca de nous moviments sociopolítics que canalitzin la impotència, la voluntat de canvi… (15-M, moviments nacionalistes, sobiranistes, feminisme, pacifisme, ecologisme…)
  • A Europa, hi ha (menys en forces països el repte 1) tots es altres reptes i el 2)el trobem a Còrsega, Flandes, Escòcia, Gal·les, i en altres indrets el que planteja quina Europa volem: Federal? Confederal,? Dels Grans estats? De els nacions?. Se’n parla poc. I Catalunya està a l’avantguarda d’una manera d’entendre Europa.
  • El repte 3) i el 4) els trobem a tot el món.
  • Ens trobem tots en un procés personal i col·lectiu (i per tant en diferents ritmes, moments, experiències, històries…) de consciència sociopolítica i sobiranista catalana, que no ha acanat. Tost coneixem persones que segons el que va passant, segons la participació en actes, manifestacions han canviat de posició.
  • De fet, alguns analistes han dit que el moviment d’emancipació nacional català ha anat “trinxant “ els partits, tots han passat o passen els seves crisis, i hi ha processos de substitució política en les persones, dissolucions de partits, fundacions de nous agents polítics, fusions, canvis d’estratègies, etc…

 Re-lectures evangèliques

  • Jesús davant de les 613 lleis jueves, hi prioritzava les necessitats (de salut, d’esperança, compassió, consol…) de les persones sobre tot dels més vulnerables. Es va saltar el sàbat, el temple (puntals del judaisme), i proclamar la única Llei (més que llei, capacitat gravada en el cor) de l’amor.
  • Els primers cristians també es van saltar les lleis de veneració a l’emperador i alguns en resultaren màrtirs.
  • Estem en els Misteris de dolor, després dels de goig (sentència de l’ estatut, manifestacions, 11 de setembre…, fins la repressió del 1 d’octubre que comença el dolor). Els Misteris de dolor a més de patir presó, repressió, acusacions, calumnies, mentires, exili en algunes persones i les seves famílies, i en tot el poble, es pateix perquè estem en la foscor del túnel, en la incertesa, sensació de fracàs, d’haver caigut en ingenuïtats, errors, no sabem quan s’acaben…. Vindran els de glòria, que apunten, germen, d’alguna manera en els judicis internacionals, en la resistència i constància del poble…
  • El Misteri de la iniquitat és molt potent: el mal en els negocis de les armes, en les grans multinacionals, en la gran banca, en els autoritarismes governamentals, dictadures, repressions, fonamentalismes religiosos, que produeixen fam, set, guerres, migracions, morts, malalties…
  • L’ Amor als enemics, als que pensen diferents, els que s’oposen a la nostra actuació , ens comporta:
  • Preguntar-nos per que tal persona, tal posició, se m’oposa, reacciona així? Què li pot passar? Quines pors té? Intentar posar-se a la pell de l’altre, i comprendre la seva psicologia, història…
  • Preguntar-se què hi ha de mal en mi, d’enemic, d’aquella part insana en mi, que em desagrada, que odio, lews pors, angoixes que tinc…, i que me la reflecteix tal persona, tal grup, tal partit, tal posicionament, tals paraules…
  • Es tractaria d’estimar també aquella part insana, fosca meva, i potser podré descobrir la part sana de l’altre –opositor i dialogar, comprendre…
  • Llegir l’ Apocalipsis, llibre escrit de forma simbòlica per expressar la ràbia, el desencant, la impotència , el creixement en la fe pasqual, les actituds, les accions, el sentiments, les conviccions…,dels primers cristians i cristianes, davant d’un imperi romà persecutor, repressiu, misteri de la iniquitat…
  • Llegir els deixebles d’ Emmaús
  • partint de que els dos deixebles estaven desencantats tant de Jesús (sentenciat a mort i s’ha acabat la seva obra) cm del judaisme (les autoritats jueves l’han condemnat) i volen retornar als deus pre-jueus
  • el personatge narratiu posat per Lluc com Jesús els exposa el que deien ja les Escriptures: els avantpassats. Ens cal escoltar la gent gran la nostra història de lluites i repressions…
  • ens cal comprendre la pasqua, cal passar pel “dolor” per arribar a la “glòria” i així sempre ens costa molt.
  • En el compartir el pa, la vida, la conversa, ‘amistat, la fe, ens trobarem com els d’ Emmaús, anirem encertant de nou el camí…

Què podem fer?

  • Estem força desemparats davant d’un estat tant potent i repressiu, autoritari…
  • La Internacionalització del “procés “. Acudir als tribunals internacionals: són lents però aniran fent la seva feina. Donar a conèixer el que passa a Catalunya.
  • Ens cal la tasca dels psicòlegs per auto-comprendre’ns, eixamplar energies, refer-se, reanimar-nos, …
  • Ens cal reflexió, silenci interior, treballar la interioritat, la comunicació no-violenta…
  • Obrir espais de diàleg amb persones i col·lectius de diferents posicions polítiques com han fet els jesuïtes, i altres instàncies…
  • Mirar de respectar-nos, ser tolerants, no perdre els amistats, ser prudents…
  • Avançar en:
    • distingir legalitat del que és just
    • el servei als altres, al poble
    • la no-violència
    • la maduresa de la fe. Tot això que vivim ens ajuda a caixer en la fe, aprofundir-la, compartir-la, alimentar-la…

quim cervera, 20-22 juny 2018

 

MANERES DE LLEGIR L’EVANGELI

Hi ha moltes maneres i legitimes de llegir l’evangeli. En la lectura   interpretació hi influeix sobre tot la nostra psicologia, i la nostra cultura ambiental. Per suposat també, el moment personal, i col·lectiu que vivim, les nostres afeccions, opcions en la vida, l’educació rebuda, els mestres que hem tingut en llegir els evangelis, la classe i ètnia a la que pertanyem, la família, les amistats, els grups i associacions del que hem participat o participem, els estudis fets, experiències en la història de la nostra vida, etc.

Tenim tendència, si en especial els capellans, a fer una lectura forà moral o ètica dels evangelis. És a dir cerquem trobar en l’evangeli allò que caldria fer i el que cèdria evitar per comportar-nos tal com cal, per actuar segons els seguiment de Jesús. Sabem que l’evangeli només proposa una llei que no és llei: estimar, però sovint, massa sovint, ens deixem portar per la nostra necessitat de seguir lleis, que ens donen seguretat en el nostre actuar quotidià.

L’evangeli és una proposta de vida, de felicitat, un camí, un estar al costat d’una comunitat que al llarg dels segles ha intentat seguir Jesús. És clar que hi ha a l’evangeli, exhortacions, orientacions, que són de to ètic. Ens fixem en el que ens demana, ens exigeix. Ara bé, fonamentalment, tot el que llegim a l’evangeli, mestre de vida i de saviesa, ens mostra moments diferents que vivim en la nostra vida, amb el que ens podem identificar (amb situacions, amb persones…).

Posaré l’exemple del que està passant a l’hora de llegir l’evangeli en relació als fets que van ocorrent en el moviment d’emancipació nacional català avui dia, i els posicionaments i sentiments diversos que produeixen en les persones i grups de cristians.

Tant si s’és independentista, federalista, confederalista, autonomista o centralista han aparegut  diferents interpretacions de l’evangeli, que volen copsar el que ens diu sobre el nacionalisme, si Jesús era nacionalista o no. Es pretén trobar a l’evangeli resposta al com hauríem d’actuar davant dels fets actuals a Catalunya. Fins i tot es cerca en la Doctrina Social de l’església (en principi fonamentada en els evangelis) justificació dels drets nacionals, d’autodeterminació, o no. No em sembla malament i crec que cal fer-ho, però no em sembla completa, la lectura que es fa evangèlica. Penso que es pot anar més a fons i fer-se altres preguntes que van mes enllà del qüestionar-se sobre el què ens diu l’evangeli sobre tal fet o tal posicionament i sobre el que cal fer. Per a mi una pregunta molt interessant és: com viure la meva fe, el meu seguiment de Jesús, dins del posicionament, sentiments i desigs que tinc com a català (sigui d’una tendència o d’una altra). En què m’identifico del que llegeixo en l’evangeli?.

No es tracta tant que em senti culpable o justificat, malament o be, com jutjat per l’evangeli. Es tracta de que dins del meu posicionament, cada cristià i cristiana el seu,  sàpiga descobrir la “bondat” que té, les qualitats, i que se m’obrin portes envers els altres que pensen diferents, sense voler-los canviar i acceptar i reconèixer que també viuen l’evangeli. A partir d’aquí sí que pot ser que hi hagi aspectes de la meva postura que caldrà canviar, o purificar, però sobre tot anar més enllà, aprofundir-la, compatir-la, extreure’n el suc evangèlic.

quim cervera, 1 d’abril del 20918, dia de Pasqua

 

 

Estimar els enemics sociopolítics

El “procés” d’emancipació nacional catalana, com tots els moviments socials, ens ha mostrat, de forma més clara, quins són els nostres enemics. Empreses, institucions, entats, partits polítics, s’han anat descarant per revelar la seva contrària posició a l’emancipació nacional catalana. A la vegada han indicat quins són els seus veritables interessos, econòmics, polítics i culturals.

Com a cristià haig d’estimar aquests enemics. L’evangeli ho afirma clarament: “estimeu els vostres enemics” (Mateu 5,43-48). Els cristians que estem mobilitzats pel procés d’alliberament nacional, hem d’estimar aquests enemics. L’evangeli reconeix que hi ha enemics. No els hi nega la seva identitat, ni suavitza el seu nom. Per tant, podem agrair a la situació actual que hagi arribat a un punt en què podem reconèixer bé els enemics. Si no els reconeixem, no els podem estimar. Hem de saber qui són.

Actualment els enemics de l’independentisme són:

  • els aparells de l’ Estat espanyol: el govern actual i sobre tot el sistema judicial (en especial el Tribunal Constitucional i altres Audiències) i el sistema coercitiu i policial.
  • Els partits polítics: PP, PSOE i Ciutadans
  • Una bona part de la gran Banca i del món de les assegurances, com són: Caixa-Bank, Banc de Sabadell, Catalana d’ Occidente i altres.
  • Grans empreses al voltant de Foment de Treball i de la CEOE.
  • El Rei o millor dit, La Monarquia seguint la seva tradició borbònica centralista.
  • La Unió Europea, o millor dit el Club dels Grans Estats de la Unió Europea.
  • Moviments socials com Societat Civil i altres entitats afins.
  • Grups ultradretans i feixistes.
  • I en el fons del fons, les oligarquies dels grans poders econòmics i financers, catalans, espanyols, europeus i mundials.

Segurament me’n deixo.

Com ho hem de fer per estimar tots aquests enemics?

En primer lloc hem de distingir entitats de persones. És curiós com la “dreta política” centra l’atenció en tot el que estem vivint avui a Catalunya i a España (i així és normalment), en qüestions de comportaments o actituds personals. Els causants del que passa a Catalunya, afirma la dreta política, són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I per altra banda des de Catalunya, alguns sectors dretans ho centren en Mariano Rajoy i altres personatges de l’aparell de l’ Estat. La tradició de les esquerres es centrar l’atenció en el poble, i en els moviments socials, en els col·lectius, que dinamitzen el poble. L’anàlisi sociopolítica de l’esquerra no es fixa tant en les accions de les persones, sinó en les dels aparells dels estats, de les institucions, de les estructures econòmiques, polítiques, i culturals, i en els moviments que les recolzen o s´hi oposen proposant-hi alternatives. Crec que és una bona forma de distingir “dreta” i “esquerra” segons on es posa la “diana” de la anàlisi de les situacions polítiques. Dit això, quan parlem d’enemics des de l’esquerra, no hi col·loquem persones, sinó entitats i moviments. I com a cristians “d’esquerres”, per tant, hem de seguir tractant a les persones que representen o participen de tals entitats i moviments com estimables, respectant-les, i mirant-les a la cara com a germans i germanes, si és que hi tenim un tracte directe. Ens podem trobar, i de fet tots ens hi trobem, amb familiars i amics que no són independentistes i que veuen el present i futur de Catalunya, amb una altra perspectiva i participen més o menys activament en projectes pel país, diferents del nostre. La familiaritat, el parentesc, l’amistat passa per sobre de la diferència d’anàlisi, diagnòstics, criteris, plantejaments i propostes polítiques. I encara que ens costi, hem de procurar que així sigui. És una proba, i un bon exercici, de fet es dóna, i mostra la maduresa de molta gent del nostre poble, que sap seguir relacionant-se bé, fins i tot amb més intensitat afectiva, i mostrant-la explícitament, en aquests temps complicats. Són temps que ens permeten precisament anar a fons, i valorar el que és més important en la vida: la relació humana interpersonal afectuosa, de donar-nos vida els uns als altres i servir-nos de debò les necessitats que tenim, per seguir el camí de felicitat al que estem cridats, Per això, per nosaltres cristians independentistes d’esquerres, aquestes persones que pensen i actuen diferent no són “enemics”, són els parents i amics de sempre, que en el debat polític ens anem coneixent més i ens ajudem per ser més persones i lliures, esmenant-nos, corregint-nos fraternalment per variar si convé, alguns dels nostres pensaments, o mirades de la realitat o actituds, i reconèixer errors.

En segon lloc, fins i tot, si ens trobem amb alguna persona que d’una manera consolidada, permanent i clara pertany a alguna de les entitats abans esmentades com enemics, i es troba amb una necessitat d’ajuda, la nostra sensibilitat humana (i si no ens és espontània, ens hi estimularà la nostra fe cristiana, d’imitar al “Bon Samarità”) ens llançarà a ajudar  aquella persona, veient-hi un germà o germana. De fet l’evangeli no ens diu que els enemics els convertim amb amics quotidians, i hi tinguem una relació íntima de confiança.

En tercer lloc quan parlem d’enemics, ens podem referir al que diu el sociòleg Andrea Baravelli. Per ell “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:

  1. Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
  2. Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com enemic irreductible i perillós.
  3. Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, perillaria de girar-se contra ells.

El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d´”enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s EEUU construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Irak, Iran…). Els partits, associacions i institucions, en èpoques de profunda canvis “construeixen “ l´”enemic” en un altre partit, associació o  institució. En el cas actual català per exemple l’”enemic” potser l’altre govern, un altre partit que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys de “centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un “enemic” també per identificar el nacionalisme espanyol. El govern de l’ Estat Espanyol “ha construït l’enemic”, Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, govern de Catalunya, Mossos d’ Esquadra, etc., per identificar-se, cohesionar-se i justificar-se i potser amagar “algunes vergonyes” o incapacitats per resoldre els grans problemes socials , econòmics, culturals i polítics del país. De fet el PP ja va anar construint des de fa anys aquest “enemic” (catalanofòbia) que li dóna vots (i sembla ser que no solament al PP) quan va recollir signatures contra l’ Estatut de Catalunya. També es pot dir que el govern de Catalunya ha fet el mateix amb el govern Espanyol, el Tribunal Constitucional, la policia, el sistema judicial i els partits polítics que el recolzen, ara en l’aplicació de l’article155 de la Constitució, però al meu entendre, en desigualtat de condicions, de menys recursos que els que té l’ Estat Espanyol i amb un moviment pacífic, fort, permanent i continuat, al darrera.

De fet en totes aquests construccions socials de la realitat (ideologies) hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot a negar la veu als altres. En canvi les posicions més obertes, són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.

I què fem amb els enemics econòmics, polítics, els causants de les grans injustícies del món, els que produeixen quantitats immenses de víctimes innocents?. Treballar per unes estructures socials (econòmiques, polítiques  culturals) més justes, més alliberades i més a favor dels més necessitats del planeta ens demana bones i encertades anàlisis, aliances adequades, intel·ligència, “mà esquerra”, prudència, determinació, fortalesa, perseverança i coratge (que ve de “cor”: raó i sentiment bondadós). Cal acceptar que la voluntat activa de transformació social, ens comporta i comportarà enemics i persecució (així ens ho recorda l’evangeli, també). Seguint el Mestre, davant dels enemics, la millor actitud és la no-violenta, la pau, l’entrega al servei del poble que estimes. De fet, aquesta ha estat, reiteradament, no sols la proclama dels nostres líders en les manifestacions per la independència, sinó que ha estat la forma generalitzada d’actuació de tothom. Possiblement, el transfons cristià pacífic, i la influència de les espiritualitats orientals (budisme, hinduisme, Gandhi i altres mestres) hi ha jugat un paper molt important. Aquest fet ens mostra com les religions, les conviccions i les espiritualitats transformen el cor i la ment, i a la vegada són motor de canvi en favor dels més necessitats, i en favor del poble. “Aquesta és una de les tasques de la mística: augmentar la percepció de la realitat  (…mirar i escoltar amb més finor i compassió el dolor del món, per ser més lúcids enfront des brutals abusos que es cometen contra els petits, per afermar el sentit de justícia i fraternitat…) per col·laborar en la seva transformació

I fer avançar la utopia social”: Xavier Melloni, a l’ Annex: “La Mística, (Ou)-Topos del Diàleg Interreligiós”, del llibre coordinat per Francesc Torradeflot: “Mística i diàleg interreligiós”. Editorial Fragmenta Barcelona. Desembre 2007.

En quart lloc ens cal tenir en compte “l’enemic personal intern”. Nosaltres mateixos a vegades ens presentem com els nostres mateixos enemics. Els nostres parents, familiars, amics, companys, veïns, i les mateixes entitats, moviments, aparells estatals, sovint ens poden fer de mirall, sobretot si es produeix algun conflicte, ja que allò que “odiem”, “menyspreem”, “no suportem”, “ens fereix” o “fa mal” de l´altre, és allò que odiem, menyspreem, no suportem, no ens acceptem de nosaltres mateixos. A vegades l’altre que se’ ns presenta, o el “creem” com “enemic” amb les seves pors, agressivitats, exigències, ens ajuden a mostrar les nostres fragilitats, les nostres pors, agressivitats, allò que ens costa d´acceptar de nosaltres…

Jesús segurament ja va copsar, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana,  que en “l´enemic” ens hi reflectim nosaltres, que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals. ¿No deu ser que Jesús quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruim” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant?. ¿No deu ser que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?

L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al que hem assignat el “rol” d´enemic. Però és un germà nostre, sobre tot quan es refereix a una persona. Sempre ens ho hem de preguntar.

En cinquè lloc. A l’Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d’aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen?. És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal?. Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra» (Lluc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió?. Certament no s’hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Joan 18,22-23). Com va dir el Peret (“al cel sia”) en una entrevista a la televisió: “als meus fills i nets els hi dic que parar l’altra alta, és mot savi per part de Jesús, ja té dues avantatges: primera, no rebre la bufetada en la mateixa galta, perquè et faria el doble de mal. I segona, és la forma de frenar l’escalada de la violència que sempre va a més”.

Si seguim llegint els següents versets de Mateu 5,43-48,podem veure i escoltar:

A Mateu 5,44: “Pregueu pels qui us persegueixen”. La pregària ens ajuda a situar-nos, a analitzar bé, a conèixer-nos, calmar-nos, a discernir, i a atinar en l´estimació.

A Mateu 5,45 a : Perquè “sigueu fills del vostre Pare del cel”: Si intentem imitar-lo serem rostres, fills semblants, imatges, icones del Déu-Amor. Es tracta de posar en joc totes les nostres possibilitats, totes les nostres parts sanes, qualitats en servei dels altres.

A Mateu 5,45 b: “Que fa brillar el sol damunt de bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. El Déu-Amor tracta tothom per igual, sense discriminacions. El camí de la vida en la bondat i l´amor, no és un mèrit nostre, és un regal que fa Déu a tots.

A Mateu 5,46-47: “Que si estimeu els qui us estimen quina recompensa us guanyeu?  I si saludeu els vostres germans…Fan el mateix els pagans”. És una distinció bàsica del seguidor del Crist.

A Mateu 5, 48: “Sigueu doncs perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”: Jesús sap que som limitats i imperfectes i per tant no ens exigeix la perfecció. Ens hi encamina, ens demana sentiments, actituds i accions possibles, ens proposa un camí, una utopia. Ell ens mostra el seu desig la seva esperança. Estimar  és un do de Déu. I Ell en el Misteri de Vida i d’ Amor insondable compta que nosaltres comptem amb la seva companyia, viscuda en la companyia dels altres (importància de la família, de les amistats, de la comunitat).

En l´eucaristia, unint-nos al Jesús viu, intentem, (se’ns proposa, se’ns invita) estimar tothom com Ell ens ha estimat. Ell ens ha reconciliat, quan encara érem enemics del Déu-Amor, ens ha concedit i regalat el canvi i ens ha fet de la seva família, fills /es i germans/es perquè tractem als altres, tots, com a  germans/es.

En totes les religions hi ha una màxima d’or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l’únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lluc 6,31). Aquesta regla d’or és el fonament de tota la moral.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República C

Joan 21,15-19

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 42

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

 

Data: 30 octubre 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Joan 21,15-19 : Jesús i Pere

 

15 Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:–Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?

Ell li respongué:–Sí, Senyor, tu saps que t’estimo. Jesús li diu:–Pastura els meus anyells.

16 Per segona vegada li pregunta:–Simó, fill de Joan, m’estimes? Ell li respon:–Sí, Senyor, tu saps que t’estimo. Jesús li diu:–Pastura les meves ovelles.

17 Li pregunta Jesús per tercera vegada:–Simó, fill de Joan, m’estimes?. Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li respongué:–Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo. Li diu Jesús:–Pastura les meves ovelles.

18 T’ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.

19 Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús va afegir:–Segueix-me.

1. Què diu el text?
a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         El capítol 21 de l’evangeli de Joan, que és un apèndix a l’obra, ens situa en la vida de la comunitat de després de Pasqua.

 

·         El text remarca la figura de Pere, reconeixent així la seva funció d’autoritat de referència, de responsabilitat en el si de les comunitats cristianes primitives.

 

·         El capítol 21, presenta el “deixeble estimat” (que no està clar que fos Joan) com a model de la fe de la comunitat cristiana i com autor del quart evangeli.

 

·         La responsabilitat principal de Pere és estimar seguir Jesús, i pasturar les ovelles. Tot va junt, no es pot separar una actitud de l’altra, i és la base de les comunitats cristianes, i el que ha de definir la identitat i missió de tot cristià i cristiana.

 

·         Pasturar els ovelles, és el que va fer Jesús (el Bon Pastor, que no enganya, estima, alimenta: Joan 10), tenir cura dels altres, i sobre tot dels més petits, menyspreats per la societat, per la sinagoga, i pel tipus de Déu que transmetien les autoritats jueves.

 

·         Possiblement a les primeres comunitats cristianes (a alguns sectors de les  mateixes), reflectida en al figura de Pere els hi costava entendre i acceptar que seguir a Jesús era donar la vida fins al final, per amor als altres (Joan 14,34-35). Per això l’evangelista ho vol remarcar en aquest text. Potser encara no entenien quin tipus de Messies era Jesús, no triomfant, sense poder…(Pere no entén la humiliació de que Jesús li renti els peus, feina de criats: Joan 13,6-9).

 

·         Per tant el text expressa el procés de Pere en el seguiment del Senyor, i el procés (que té els seus passos, ritmes, alts i baixos, anades i vingudes de tot procés) de cada cristià/na. Pere  pren l’encàrrec de Jesús seriosament i abandona el desig de destacar sobre els altres, de ser el primer, de tenir ambicions triomfalistes, de possessionar els altres o de dominar, i passa a un altre estil, que és el de donar la seva vida com resta anunciat al final del text. I donar la vida sobre tot als més dèbils, als que no saben, als que no tenen poder…, i posar-se al seu servei (“rentar-los els peus”)

 

·         Cal recordar que la paraula: “Pastor” s’emprava en l’ Antic Testament per referir-se als responsables de l’administració i govern. Jesús canvia el seu sentit, ja que se l’aplica a Ell, i significant que dona vida a les “ovelles” fins a entregar totalment  la vida. Les “ovelles o anyells” són tots el éssers humans, als que va adreçat el seu missatge.

b. Què ens diu de Jesús?

·         Jesús uneix l’amor, al seguir-lo, i a l’acció de tenir cura i servir als altres.

 

·         Jesús centra el missatge en l’estimar.

 

·         Jesús com a bon Mestre i Savi, fa tot un treball pedagògic de canviar la mentalitat dels que pensaven que la solució per als més necessitats vindria d’un poder polític o militar, d’un lideratge superior, autoritari, triomfalista, espectacular.

2. Què em diu a mi, el text?

El text té dues parts:

Un diàleg en tres fases entre Jesús i Pere, com recordant  les tres negacions de Pere, (Joan 13,38: 18,17.25.27) i remarcant (o fent remarcar a Pere) la confessió convençuda, l’afirmació d’amor per Jesús i el seguiment, de Pere. Cada fase té tres elements:

–Element 1: Pregunta de Jesús: Simó, fill de Joan, M’ESTIMES més que aquests?

–Element 2: Resposta de Pere: Sí, Senyor, tu saps (en altres traduccions: “tu saps

                       prou bé”) que T’ESTIMO.

   –Element 3: Crida-Invitació de Jesús: Pastura els meus anyells, com un signe de

l’estimació. És una demanda de Jesús a que s’identifiqui amb Ell, i ho

mostri no solament amb paraules o sentiments, sinó amb actes i fets.

·         Matisos de la fase 1: Tal com està descrit, anteriorment

·         Matisos de la fase 2: En comptes d’”anyells”, diu “ovelles

·         Matisos de la fase 3:

o   Hi ha una introducció aclaratòria: “Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’ESTIMAVA

o   I Pere, com mig molest, que li sap greu, però afirmant la saviesa complerta del seu Mestre, li respon: tu ho saps tot; ja ho saps (en altres traduccions:tu coneixes”) que T’ESTIMO.

o   Aquí també en comptes d’”anyells”, diu “ovelles

Una referència a la vellesa i mort de Pere:

·         “quan eres jove

o   “et cenyies tu mateix”

o    “i anaves on volies”:

es refereix a la primera crida a Pere (en temps de joventut).

·         “però a les teves velleses”: com una nova oportunitat que li ofereix Jesús d’entendre en què consistia estimar i seguir-lo, o és com una darrera crida que es pot referir a la comunió plena amb Jesús, fruit, resultat de l’estimació, i per tant comunió amb el Déu-Amor

o   “obriràs els braços” : referència a la crucifixió de Pere per glorificar Déu, resultat del seguiment coherent i fidel de Jesús, que acaba com Ell. Aquesta mort li acaba de donar la veritable autoritat davant la comunitat cristiana: l’entrega com la de Jesús, tenir cura de la comunitat, fins al final.

o   “ un altre et cenyirà” : referència a l’època quan esdevenim vells, i al fet que altres són els que decideixen. Pot mostrar la necessitat de relleu en l’autoritat i la responsabilitat, i no acaparar poder, i deixar via lliure a altres, sense intervenir sobre ells.

o   “per portar-te allà on no vols”. Es tracta de saber deixar “els càrrecs”, saber jubilar-se, i encara que no hi estiguis d’acord amb algunes de les seves decisions, recolzar les noves generacions.

·         acaba amb una crida, una invitació clau, fonamental, indispensable, totalment vinculada a l’estimació: “segueix-me”, que és com un retorn a la primera crida. El seguiment de Jesús continua en la vida de fe de la comunitat de creients, malgrat l’absència física del Senyor (expressada en el relat de l’Ascensió en altres evangelistes), i de l’absència física de la primera generació que va conèixer directament a Jesús. Pere accepta que la vida està per sobre  de la mort, i l’amor, per sobre del poder.

3. On es realitza aquest text avui?
 a. En el meu entorn proper

·         El text ens fa pensar en el canvi de mentalitat, en els girs que sovint hem de fer al llarg de la vida, i canviar instints, actituds, que podrien arribar a fer mal, ja que darrera o dins, més o menys amagat, està present el nostre egoisme, o el nostre complex de superioritat, o la manca de saber aprendre dels altres…

 

·         Aquest text ens és una crida al servei, a transformar les ànsies de poder, de domini dels altres, en servir-los, tenir cura dels altres, i deixar-se que tinguin cura de tu.

 

·         Es tracta d’estimar i d’acollir bé, i agraït l’amor que ens ofereixen, el regals de vida de cada dia, que provenen de tantes i tantes persones amb les quals ens relacionem.

 

·         És bo, doncs, valorar les persones que ho han sabut fer i ho saben fer.

b. En la societat

·         Val la pena valorar els grups, organitzacions, associacions, que sense afanys de poder, o protagonisme , estimen políticament o social, i creen espais de trobada, de reconeixement , d’afecte, de projectes per als més fràgils i exclosos.

 

·         Ens cal no ser ingenus, i desconfiar dels poders econòmics i polítics i culturals, com si fossin els “salvadors” del poble.

 

·         Ens cal respectar els processos socials amb els seus alts i baixos, i esperar canvis en les persones, en els grups, associacions…, desitjant que es posin al costat de les víctimes de les estructures injustes.

  c. En l’església

·         Tant de bo en els nostres comunitats cristianes, anéssim fent passos de passar del poder al servei!!

 

·         I tant de bo fos així en tots els nivells de l’església igual , i ens centréssim en l’estimar, i el “pasturatge” o dit amb paraules més senzilles i actuals: tenir cura tendrament dels altres.

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª   ¿Quin és el nucli del text, es eu missatge?

 

2ª ¿Per què posa Pere en el centre del diàleg?

 

3ª ¿ Quins sentiments i actituds em provoca el text?

 

4ª ¿ M’ajuda a analitzar al què passa en el meu entorn, en la societat…?

 

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

UNA POSSIBLE LECTURA EVANGÈLICA DEL PROCÉS D’EMANCIPACIÓ NACIONAL A CATALUNYA

Fa temps que intento posar ordre a un seguit d’intuïcions i experiències interiors que relacionen la meva fe cristiana amb el procés que estem vivint a Catalunya.

S’han escrit manifestos, reflexions i declaracions, de diversos grups de cristians, capellans, bisbes, comunitats, parròquies i moviments sobre el “procés català”. En la majoria dels casos, són adhesions, suposo que necessàries, a les diferents posicions davant de la qüestió. També han aparegut crítiques a tals posicionaments, normalment pel fet d’establir una “barreja” entre “ política” i “religió”. En general, els escrits que m’han arribat es centren en qüestions ètiques, apel·lant a la “Doctrina social de l’Església” , o a declaracions episcopals o papals, o a la Declaració dels Drets Humans, o altres documents cívico-socials, per donar suport (o no) al referèndum, o /i (o no) la independència  de Catalunya. Força documents també es centren en la denúncia d`unes i altres posicions, en nom de la justícia, la pau, els drets, la democràcia… Alguns apunten paraules i fets dels evangelis. Pocs he trobat que intentin llegir des de la fe cristiana, des de l’evangeli, l’experiència personal (i col·lectiva) viscuda, sigui del procés cap un Estat Català, en les diferents mobilitzacions que hi ha hagut, sigui per defensar el manteniment de Catalunya a Espanya (amb diverses modalitats), sigui per mostrar els dubtes, la perplexitat, o fins i tot les angoixes que es viuen.

Em sembla convenient i indispensable poder expressar el que sentim com a seguidors de Jesús. Sé que entre els cristians, hi ha també totes les opinions i posicions que hi ha en la societat catalana. Per tant, lluny de mi exposar una lectura evangèlica com la única, i molt menys es tracta de justificar una postura sociopolítica, utilitzant l’evangeli en favor dels propis interessos. Precisament si he tardat a escriure en aquest sentit, és per la por de ser criticat, tant d’una “barreja” de política i fe cristiana, com d’una indeguda manipulació de l’evangeli. Però la por no és bona consellera, i cal superar-la, i no em pot inhibir de poder mostrar amb sinceritat el que sento, veig, penso i visc com a cristià en aquests moments històrics i difícils del nostre poble. Les paraules que segueixen, intenten revelar la meva experiència il·luminada per la bona notícia i la missió de Jesús. Estan escrites amb tota la humilitat i delicadesa, es volen allunyar de tota declaració transcendent i demanen igualment, com una necessitat intensa, paraules d`altres cristians que ho viuen i veuen com a tals, diferentment.

Dit això, a mesura que he anat participant dels esdeveniments, manifestacions, converses en grups, des d’una perspectiva independentista, que és la meva (des de fa uns anys), considero el procés català com un procés d’alliberament, o millor dit com una baula (en aquest cas axial) del procés d’alliberament del poble català. Estem en una passa més en la llarga caminada vers més llibertat. La transició de la dictadura franquista a la democràcia va ser una altra passa en aquest procés. Per descomptat abans i entremig en podríem identificar d’altres. També penso que és una passa en el camí d’emancipació nacional, que es vincula en les passes vers l’emancipació social. De què ens estem alliberant?. Estem fent passes comunitàries per alliberar-nos del franquisme instal·lat en l’aparell de l’Estat espanyol (en el sistema burocràtic, judicial, policial, administratiu…). Més encara, intentem alliberar-nos de les famílies i oligarquies que des de fa segles, han ocupat els aparells de l’Estat, manipulant-lo en favor dels seus interessos, corrompent-lo i posant-lo en contra del nostre poble, precisament per no perdre el seu poder. Volem alliberar-nos d’un Estat que ha esdevingut conqueridor, que imposa les seves lleis, des de fa 300 anys, que va anul·lar el nostre ordenament jurídic i el nostre antic Estat. Volem alliberar-nos d’uns mètodes, que en una “democràcia” ben precària, són autoritaris i tenen una cara dictatorial envers Catalunya i altres pobles de les Espanyes. La recerca de llibertat interior i exterior, és una de les energies profundes de la dinàmica del “Regne“ de Déu anunciat pel Senyor.

El moviment, que crec que es pot anomenar revolucionari, de legitimar un nou règim legal i constitucional a Catalunya, i per tant que indispensablement necessita denunciar lleis de l’Estat espanyol, i transparentar la seva injustícia, també ho relaciono, com ja han dit altres, amb el constant i persistent exercici de Jesús d’anar contra les lleis que creia injustes, o/i que anaven contra la salut integral (física, psíquica i espiritual) dels més desfavorits. De fet Jesús, el van assassinar poders i autoritats establertes perquè ell anava contra les lleis que s’imposaven sobre el poble, marginaven i menyspreaven els més pobres. En nom de l’amor als altres, d’un Déu que no menyspreava sinó que preferia els pobres, s’hi va jugar la vida. Per Jesús les persones són “sagrades”, són habitades pel seu Esperit d’Amor. Una llei, una constitució, no és “sagrada”, ni l’emperador, ni cap autoritat. Sovint veiem com la defensa de  les lleis espanyoles per part de persones, partits, jutges, fiscals, i per part del govern espanyol, podíem dir que s’inscriu en una mena de “legalocràcia” o “legalolatria” o fins i tot “legalopatia”. Els “esperits malignes” dels evangelis, es referien al que avui en podríem dir malalties psíquiques, tancaments de mentalitat, esquemes mentals ferris, pors, recerques de seguretat, sovint induïdes per les autoritats legalitzades, que no sols no servien el poble, sinó que el mantenien súbdit per a poder seguir extraient-los els pocs béns de què disposaven (a través dels sacrificis en el temple, els impostos…).

A més, un bon sector del moviment independentista vol anar molt enllà. Vol construir una democràcia participativa, on les decisions cada cop més siguin preses per tothom. Vol avançar vers un millor benestar social, econòmic de totes les capes socials i dins del mateix moviment hi ha grups que volen més justícia social i més igualtat. També en els fets i paraules que intenten expressar l’experiència de seguiment de Jesús de les primeres comunitats en els evangelis, trobem anhels i caminars vers la justícia, la igualtat (de gènere, social, no discriminació per races, nacions, llengües…).

La solidaritat (germanor) que s’ha donat en les diverses mobilitzacions són un altre signe del Regne. Un altre signe de vida és el mateix exercici de la no-violència, de les crides constants, per part dels líders, a ser un moviment pacífic, a defensar-se amb les mans alçades, sense deixar-se portar per provocacions. Tot plegat indica la maduresa de pau interior, de contenció, de capacitat de convivència i de diàleg, apresa en moltes persones , sobretot més joves, en les escoles que des de fa anys han educat en la pau i el diàleg.

Altres signes de vida, de renovació, de ressorgiment, són la creativitat, el bon humor, la imaginació, l’esforç per superar les pors, que s’observen tant en les accions com en els manifestos, en els missatges de mòbil, en els correus electrònics, en les estratègies per amagar urnes i paperetes, en la rapidesa en organitzar tallers i activitats lúdiques a les escoles, a les places, en la música i els cants en les manifestacions etc. Tot em recorda les èpoques de la clandestinitat en el tardofranquisme i primers anys de la transició, que ho vivíem sense vergonyes i així ho expressàvem, com a cristians. Tot mostra una maduresa del nostre poble que el dignifica i el prepara bé, per seguir en el camí de l’alliberament.

Els moments “infinits” de diàleg, a vegades tens, a vegades silenciós per respecte i delicadesa cap als que pensen diferent, per no produir ferides o trencaments en les relacions bàsiques familiars i d’amistat, també han estat i són un exercici de posar-se a la pell de l’altre (comportament ben cristià) per comprendre les seves raons, sentiments i experiències. Fins i tot el decidir no parlar-ne, o parlar-ne menys, amb segons quina persona, en segons quin grup,  i apel·lar al que ens uneix, a les relacions amicals, són un veritable signe de la maduresa cristiana i humana.

Finalment un altre signe de vida, també evangèlic, entre altres, és el fet que per a molts joves (com per a la meva generació ho fou el temps de la transició) entre 16 i 25 anys, aquests fets que vivim, els seran un punt de referència fonamental en la seva maduració com a ciutadans i com a presa de consciència política que els durarà tota la vida. Tot el que sigui consciència del fet col·lectiu, de la vida política i comunitària, ajuda a pensar en l’altre, en els altres, en el teu poble, encarrila vers un camí tan essencial en el cristianisme com és servir els altres, més enllà dels teus interessos particulars. Aquests “temps catalans” són una experiència viscuda i un aprenentatge per a això, per a molta gent jove i adulta.

Espero que aquesta lectura, que, com resta ben clar, és una entre moltes altres, pugui aportar algun element per compartir amb altres i no m’allunyi gens d’aquells amb qui comparteixo amistat, història conjunta, i la mateixa fe en Jesús, encara que pensem i sentim diferent sobre el que avui viu el nostre poble. Gràcies.

quim cervera

9 octubre 2017

Pasqua

Pasqua és passar de mort a vida. És el pas del Senyor en els nostres fets, en la nostra vida de  cada dia.

PASQUA

És Pas de mort a Vida. 

És el pas de Déu per la nostra vida

La Pasqua és un terme religiós que procedeix del llatí páscae, i aquest prové del grec paskha format a partir del hebreu pésakh (que significa “pas”). En el context cultural occidental, la Pasqua representa tant una important festivitat religiosa com la celebració de l’arribada de la primavera.

La Pasqua és un període de joia i alegria generalitzada: els cristians celebren que Jesucrist ha ressuscitat i alhora s’inicien els ritus primaverals que celebren l’arribada del bon temps i la renovació de la natura després de l’hivern. La festa religiosa de la Pasqua Florida es celebra diumenge, dilluns i dimarts de Pasqua amb una gran profusió d’aplecs, pancaritats i romiatges. La resta de festes incloses dins aquest cicle són festes que exalten l’element vegetal, fan al·legoria de la fecunditat i de l’abundància i expressen la necessitat de protecció. Efectivament, durant la Pasqua, els arbres, les flors i els brancatges són protagonistes de moltes diades. Diumenge de Rams, Pasqua Florida i Pasqua Granada són les tres parts d’aquest període que va així des de l’entrada de la primavera fins al solstici d’estiu: Rams representa la verdor, la Pasqua Florida la floració i Pasqua Granada, la fructificació.

A Catalunya, el pas del temps ha canviat força les tradicions que se celebraven durant aquesta època de l’any, però encara es fan caramelles, enramades, romeries i aplecs que anuncien el retorn del bon temps. La tradició més arrelada és la de l’ou de Pasqua, el principal element decoratiu de la mona i símbol de la vida i la fertilitat.

Mona tradicional