El “procés” d’emancipació nacional catalana, com tots els moviments socials, ens ha mostrat, de forma més clara, quins són els nostres enemics. Empreses, institucions, entats, partits polítics, s’han anat descarant per revelar la seva contrària posició a l’emancipació nacional catalana. A la vegada han indicat quins són els seus veritables interessos, econòmics, polítics i culturals.
Com a cristià haig d’estimar aquests enemics. L’evangeli ho afirma clarament: “estimeu els vostres enemics” (Mateu 5,43-48). Els cristians que estem mobilitzats pel procés d’alliberament nacional, hem d’estimar aquests enemics. L’evangeli reconeix que hi ha enemics. No els hi nega la seva identitat, ni suavitza el seu nom. Per tant, podem agrair a la situació actual que hagi arribat a un punt en què podem reconèixer bé els enemics. Si no els reconeixem, no els podem estimar. Hem de saber qui són.
Actualment els enemics de l’independentisme són:
- els aparells de l’ Estat espanyol: el govern actual i sobre tot el sistema judicial (en especial el Tribunal Constitucional i altres Audiències) i el sistema coercitiu i policial.
- Els partits polítics: PP, PSOE i Ciutadans
- Una bona part de la gran Banca i del món de les assegurances, com són: Caixa-Bank, Banc de Sabadell, Catalana d’ Occidente i altres.
- Grans empreses al voltant de Foment de Treball i de la CEOE.
- El Rei o millor dit, La Monarquia seguint la seva tradició borbònica centralista.
- La Unió Europea, o millor dit el Club dels Grans Estats de la Unió Europea.
- Moviments socials com Societat Civil i altres entitats afins.
- Grups ultradretans i feixistes.
- I en el fons del fons, les oligarquies dels grans poders econòmics i financers, catalans, espanyols, europeus i mundials.
Segurament me’n deixo.
Com ho hem de fer per estimar tots aquests enemics?
En primer lloc hem de distingir entitats de persones. És curiós com la “dreta política” centra l’atenció en tot el que estem vivint avui a Catalunya i a España (i així és normalment), en qüestions de comportaments o actituds personals. Els causants del que passa a Catalunya, afirma la dreta política, són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I per altra banda des de Catalunya, alguns sectors dretans ho centren en Mariano Rajoy i altres personatges de l’aparell de l’ Estat. La tradició de les esquerres es centrar l’atenció en el poble, i en els moviments socials, en els col·lectius, que dinamitzen el poble. L’anàlisi sociopolítica de l’esquerra no es fixa tant en les accions de les persones, sinó en les dels aparells dels estats, de les institucions, de les estructures econòmiques, polítiques, i culturals, i en els moviments que les recolzen o s´hi oposen proposant-hi alternatives. Crec que és una bona forma de distingir “dreta” i “esquerra” segons on es posa la “diana” de la anàlisi de les situacions polítiques. Dit això, quan parlem d’enemics des de l’esquerra, no hi col·loquem persones, sinó entitats i moviments. I com a cristians “d’esquerres”, per tant, hem de seguir tractant a les persones que representen o participen de tals entitats i moviments com estimables, respectant-les, i mirant-les a la cara com a germans i germanes, si és que hi tenim un tracte directe. Ens podem trobar, i de fet tots ens hi trobem, amb familiars i amics que no són independentistes i que veuen el present i futur de Catalunya, amb una altra perspectiva i participen més o menys activament en projectes pel país, diferents del nostre. La familiaritat, el parentesc, l’amistat passa per sobre de la diferència d’anàlisi, diagnòstics, criteris, plantejaments i propostes polítiques. I encara que ens costi, hem de procurar que així sigui. És una proba, i un bon exercici, de fet es dóna, i mostra la maduresa de molta gent del nostre poble, que sap seguir relacionant-se bé, fins i tot amb més intensitat afectiva, i mostrant-la explícitament, en aquests temps complicats. Són temps que ens permeten precisament anar a fons, i valorar el que és més important en la vida: la relació humana interpersonal afectuosa, de donar-nos vida els uns als altres i servir-nos de debò les necessitats que tenim, per seguir el camí de felicitat al que estem cridats, Per això, per nosaltres cristians independentistes d’esquerres, aquestes persones que pensen i actuen diferent no són “enemics”, són els parents i amics de sempre, que en el debat polític ens anem coneixent més i ens ajudem per ser més persones i lliures, esmenant-nos, corregint-nos fraternalment per variar si convé, alguns dels nostres pensaments, o mirades de la realitat o actituds, i reconèixer errors.
En segon lloc, fins i tot, si ens trobem amb alguna persona que d’una manera consolidada, permanent i clara pertany a alguna de les entitats abans esmentades com enemics, i es troba amb una necessitat d’ajuda, la nostra sensibilitat humana (i si no ens és espontània, ens hi estimularà la nostra fe cristiana, d’imitar al “Bon Samarità”) ens llançarà a ajudar aquella persona, veient-hi un germà o germana. De fet l’evangeli no ens diu que els enemics els convertim amb amics quotidians, i hi tinguem una relació íntima de confiança.
En tercer lloc quan parlem d’enemics, ens podem referir al que diu el sociòleg Andrea Baravelli. Per ell “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:
- Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
- Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com enemic irreductible i perillós.
- Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, perillaria de girar-se contra ells.
El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d´”enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s EEUU construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Irak, Iran…). Els partits, associacions i institucions, en èpoques de profunda canvis “construeixen “ l´”enemic” en un altre partit, associació o institució. En el cas actual català per exemple l’”enemic” potser l’altre govern, un altre partit que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys de “centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un “enemic” també per identificar el nacionalisme espanyol. El govern de l’ Estat Espanyol “ha construït l’enemic”, Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, govern de Catalunya, Mossos d’ Esquadra, etc., per identificar-se, cohesionar-se i justificar-se i potser amagar “algunes vergonyes” o incapacitats per resoldre els grans problemes socials , econòmics, culturals i polítics del país. De fet el PP ja va anar construint des de fa anys aquest “enemic” (catalanofòbia) que li dóna vots (i sembla ser que no solament al PP) quan va recollir signatures contra l’ Estatut de Catalunya. També es pot dir que el govern de Catalunya ha fet el mateix amb el govern Espanyol, el Tribunal Constitucional, la policia, el sistema judicial i els partits polítics que el recolzen, ara en l’aplicació de l’article155 de la Constitució, però al meu entendre, en desigualtat de condicions, de menys recursos que els que té l’ Estat Espanyol i amb un moviment pacífic, fort, permanent i continuat, al darrera.
De fet en totes aquests construccions socials de la realitat (ideologies) hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot a negar la veu als altres. En canvi les posicions més obertes, són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.
I què fem amb els enemics econòmics, polítics, els causants de les grans injustícies del món, els que produeixen quantitats immenses de víctimes innocents?. Treballar per unes estructures socials (econòmiques, polítiques culturals) més justes, més alliberades i més a favor dels més necessitats del planeta ens demana bones i encertades anàlisis, aliances adequades, intel·ligència, “mà esquerra”, prudència, determinació, fortalesa, perseverança i coratge (que ve de “cor”: raó i sentiment bondadós). Cal acceptar que la voluntat activa de transformació social, ens comporta i comportarà enemics i persecució (així ens ho recorda l’evangeli, també). Seguint el Mestre, davant dels enemics, la millor actitud és la no-violenta, la pau, l’entrega al servei del poble que estimes. De fet, aquesta ha estat, reiteradament, no sols la proclama dels nostres líders en les manifestacions per la independència, sinó que ha estat la forma generalitzada d’actuació de tothom. Possiblement, el transfons cristià pacífic, i la influència de les espiritualitats orientals (budisme, hinduisme, Gandhi i altres mestres) hi ha jugat un paper molt important. Aquest fet ens mostra com les religions, les conviccions i les espiritualitats transformen el cor i la ment, i a la vegada són motor de canvi en favor dels més necessitats, i en favor del poble. “Aquesta és una de les tasques de la mística: augmentar la percepció de la realitat (…mirar i escoltar amb més finor i compassió el dolor del món, per ser més lúcids enfront des brutals abusos que es cometen contra els petits, per afermar el sentit de justícia i fraternitat…) per col·laborar en la seva transformació
I fer avançar la utopia social”: Xavier Melloni, a l’ Annex: “La Mística, (Ou)-Topos del Diàleg Interreligiós”, del llibre coordinat per Francesc Torradeflot: “Mística i diàleg interreligiós”. Editorial Fragmenta Barcelona. Desembre 2007.
En quart lloc ens cal tenir en compte “l’enemic personal intern”. Nosaltres mateixos a vegades ens presentem com els nostres mateixos enemics. Els nostres parents, familiars, amics, companys, veïns, i les mateixes entitats, moviments, aparells estatals, sovint ens poden fer de mirall, sobretot si es produeix algun conflicte, ja que allò que “odiem”, “menyspreem”, “no suportem”, “ens fereix” o “fa mal” de l´altre, és allò que odiem, menyspreem, no suportem, no ens acceptem de nosaltres mateixos. A vegades l’altre que se’ ns presenta, o el “creem” com “enemic” amb les seves pors, agressivitats, exigències, ens ajuden a mostrar les nostres fragilitats, les nostres pors, agressivitats, allò que ens costa d´acceptar de nosaltres…
Jesús segurament ja va copsar, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana, que en “l´enemic” ens hi reflectim nosaltres, que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals. ¿No deu ser que Jesús quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruim” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant?. ¿No deu ser que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?
L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al que hem assignat el “rol” d´enemic. Però és un germà nostre, sobre tot quan es refereix a una persona. Sempre ens ho hem de preguntar.
En cinquè lloc. A l’Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d’aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen?. És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal?. Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra» (Lluc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió?. Certament no s’hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Joan 18,22-23). Com va dir el Peret (“al cel sia”) en una entrevista a la televisió: “als meus fills i nets els hi dic que parar l’altra alta, és mot savi per part de Jesús, ja té dues avantatges: primera, no rebre la bufetada en la mateixa galta, perquè et faria el doble de mal. I segona, és la forma de frenar l’escalada de la violència que sempre va a més”.
Si seguim llegint els següents versets de Mateu 5,43-48,podem veure i escoltar:
A Mateu 5,44: “Pregueu pels qui us persegueixen”. La pregària ens ajuda a situar-nos, a analitzar bé, a conèixer-nos, calmar-nos, a discernir, i a atinar en l´estimació.
A Mateu 5,45 a : Perquè “sigueu fills del vostre Pare del cel”: Si intentem imitar-lo serem rostres, fills semblants, imatges, icones del Déu-Amor. Es tracta de posar en joc totes les nostres possibilitats, totes les nostres parts sanes, qualitats en servei dels altres.
A Mateu 5,45 b: “Que fa brillar el sol damunt de bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. El Déu-Amor tracta tothom per igual, sense discriminacions. El camí de la vida en la bondat i l´amor, no és un mèrit nostre, és un regal que fa Déu a tots.
A Mateu 5,46-47: “Que si estimeu els qui us estimen quina recompensa us guanyeu? I si saludeu els vostres germans…Fan el mateix els pagans”. És una distinció bàsica del seguidor del Crist.
A Mateu 5, 48: “Sigueu doncs perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”: Jesús sap que som limitats i imperfectes i per tant no ens exigeix la perfecció. Ens hi encamina, ens demana sentiments, actituds i accions possibles, ens proposa un camí, una utopia. Ell ens mostra el seu desig la seva esperança. Estimar és un do de Déu. I Ell en el Misteri de Vida i d’ Amor insondable compta que nosaltres comptem amb la seva companyia, viscuda en la companyia dels altres (importància de la família, de les amistats, de la comunitat).
En l´eucaristia, unint-nos al Jesús viu, intentem, (se’ns proposa, se’ns invita) estimar tothom com Ell ens ha estimat. Ell ens ha reconciliat, quan encara érem enemics del Déu-Amor, ens ha concedit i regalat el canvi i ens ha fet de la seva família, fills /es i germans/es perquè tractem als altres, tots, com a germans/es.
En totes les religions hi ha una màxima d’or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l’únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lluc 6,31). Aquesta regla d’or és el fonament de tota la moral.
quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República C
