LES CELEBRACIONS EN COMUNITATS QUE S’EMPETITEIXEN

Des de fa anys anem assistint a un fet: les nostres comunitats  parroquials es van fent petites. Van disminuint el nombre de persones que participen en les celebracions de les eucaristies. Algunes han traspassat aquest món, altres s’han invalidat i no poden sortir de casa, i altres poden tenir diferents raons per deixar d’assistir-hi. En una societat que valora i necessita el cap de setmana per viure’l en família , tampoc és fàcil trobar el moment per participar de l’eucaristia.

I aquest fet  sovint es viu com una pèrdua. Es va fent el dol de persones que no hi són, que no venen, o venen menys a les parròquies. Regularment apareixen en es con verses entre parroquians aquestes frases: “som els mateixos”, “cada cop som menys”, “ què passa? ,per què?” “quines celebracions més pobres!!”, “no tenim relleu”, “com és que els joves no venen a les nostres celebracions?” etc.

Es podrien analitzar les causes d’aquesta disminució i convé fer-ho i de fet molts pastoralistes, teòlegs ho han fet. Potser no tant els nostres bisbes, o com a mínim en els plans pastorals han tingut poc en compte fer propostes per el futur de les nostres comunitats parroquial i dels seus edificis.

Però, en el que nosaltres, humils participants de les eucaristies parroquials, hi podem fer, crec convenient posar-nos en camí de reflexió i sobre tot d’apuntar algunes pistes pràctiques.

En les celebracions de Setmana Santa, acostumats a una major solemnitat, amb participació de varies persones en diferents serveis en la litúrgia, encara es nota més aquesta petitesa comunitària.

Com podríem aprofitar aquesta situació i veure-la positivament?

En primer lloc em sembla que es tractaria de passar (Pasqua) de la lamentació de les frases abans indicades, a una actitud més positiva i realista que intenta aprofitar les oportunitats de la realitat tal com és. Es tracta d’acceptar el fet de que les nostres comunitats s’han empetitit i possiblement encara disminuiran més.

En segon lloc, seria convenient t fer una reflexió a fons del que eren i com es vivien els “sopars fraterns” a les cases en els primeres comunitats cristianes, on compartien el pas i el vi, tot remem orant Jesús i la seva entrega.  En aquest sentit, també,  la ja llarga experiència d’eucaristies en petits grups, comunitats, moviments, ens pot ser molt útil.

En tercer lloc cal treballar, cercar i consensuar comunitàriament, una sèrie de qüestions pràctiques i experimentar-les per anar verificant si resulten, si són apropiades, si les persones s’hi senten bé, si donen fruit espiritual, si alimenten la fe, si ajuden a compartir-la.

Posem alguns exemples:

  • el ser pocs permet fer una rotllana al votant d’una taula rodona o quadrada, o al votant d’una petita tauleta. Encara els “altars” de moltes parròquies ens transporten a les “ares de sacrificis” i no pas a una taula d’àpat, de banquet comunicatiu i de germanor.

 

  • potser no cal celebrar les eucaristies en l’espai gran del temple, sinó a la capella, o a en una sala que permeti més familiaritat. Els nostres temples, pel fet de ser molts d’ells construïts en èpoques “massa glorioses”, allunyen el celebrant de la gent, les persones resten disperses, no faciliten la participació en comunitat, fins i tot les obres d’art, per altra part belles i instructives, poden despistar del que estem celebrant. Els espais i les seves decoracions no són gens neutrals en referència al que s’hi realitza i s’hi viu. Les noves parròquies construïdes posteriorment al Vaticà ja han construït uns espais diferents. Però després de la important i radical renovació litúrgica conciliar, de llegir les lectures en la llengua vernacle, de procurar la participació en la pregària dels fidels, i de que el celebrant estigui de cara la gent, no s’han desenvolupat massa més canvis, adequant-se a les diferents situacions de cada comunitat i deixant pas a la creativitat i decisió de cada parròquia. Caldria veure com continuar en la renovació litúrgica davant de les noves oportunitats.

 

  • una altra possibilitat seria elaborar, com algunes comunitats ja fan, un llenguatge mes adequat dels texts de les pregàries de les eucaristies.

 

  • també, caldria disminuir el protagonisme del celebrant, en quant a la significació massa presidencial, i en quant a la proporció del discurs que s’emet en una eucaristia. Això vol dir augmentar el temps de participació de les persones que formen part de la comunitat, sigui comentant l’evangeli, sigui facilitant per torns, la preparació de les homilies, sigui abundat mes en la pregària en diferents moments de la celebració, etc.

 

  • aniria bé deixar mes espai a la creativitat, a la imaginació, als símbols, a l’espontaneïtat, a la festa transparent…,proposant escriure, dibuixar, fer silencis, crear signes…al llarg de la celebració. L’experiència de les misses d’infants i les dels moviments d’acció catòlica, en les seves trobades, o les celebracions a les escoles cristianes, ens poden ajudar.

 

  • fins i tot, seguint la tradició de les primeres comunitats, potser cal anar mesclant més: acollida, salutacions, la celebració, la catequesi, l’estudi d’evangeli, el compartir la fe, l’àpat (dinar, o berenar-sopar, o pica-pica) en un mateix espai i temps.

 

Anuncis

REFLEXIONS sobre EL PLA PASTORAL DIOCESÀ DE BARCELONA. 2018.

El títol que es dóna  és: SORTIM!. ORIENTACIONS I PROPOSTES

PER A UNA CONVERSIÓ PASTORAL A L’ARXIDIÒCESI DE BARCELONA– Pla Pastoral Diocesà –2018

En general els plans pastorals que he llegit, que s’han fet des de fa anys tant al nostre bisbat com en altres de Catalunya, abunden més en el llenguatge de conversió, actituds, orientacions teològiques i morals, i no tant en propostes pràctiques, operatives, concretades en objectius i accions verificables i revisables. En el títol d’aquest pla ja es parla de conversió, que és una actitud positiva necessària sempre i per això no caldria insistir-hi perquè es suposa que en un pla d’una comunitat cristiana, ja està implícita la conversió. Un Pla Pastoral no ha de tenir la pretensió de repetir el que ja diu l’evangeli, i el que diu tota la tradició magisterial, sinó que més aviat s’ha de situar en l’espai i el temps en el que estem i mirar de fer avançar les comunitats cristianes en la missió de sempre, concretada en propostes ben pràctiques.

El document en la introducció, potser per “curar-se d’espants” ja diu: “L’hem titulat Orientacions i propostes, precisament, per potenciar aquest caràcter. La denominació «Pla Pastoral» —que utilitzem habitualment en les nostres converses— podria suggerir que es tracta d’un programa tancat i complet, amb uns objectius estratègics, determinats i únics. No es tracta d’això”.

I també diu: “La més important clau de lectura i de comprensió vital de totes aquestes Orientacions i propostes es troba en la crida a la conversió.”

En aquest sentit potser no caldria doncs dir-ne Pla Pastoral i llavors el que es requereix és un altre document on s’exposi un autèntic programa que es pugui anar seguint i verificant en els diferents instàncies diocesanes (parròquies, moviments, comunitats, associades, institucions…)

Més endavant indica: “Tota aquesta orientació ve sintetitzada amb la bella fórmula «Església en sortida» (EG 20-24) i per això «la seva joia de comunicar Jesucrist s’expressa tant en la seva preocupació per anunciar-lo en altres llocs més necessitats com en una sortida constant cap a les perifèries del seu propi territori o cap als nous àmbits socioculturals» (EG 30)”.

Tampoc es necessari citar contínuament els documents papals, al meu mode de veure però bé, forma part dels “protocols” eclesials. Ara bé, la fórmula “Església en sortida”, repassant el pla, em costa tr9bar propostes realment factibles que la portin a terme.

Es presenten cinc orientacions fonamentals, que han d’orientar i animar les propostes pastorals, que en conseqüència, es duguin a terme:

  1. L’encontre i l’anunci de Jesucrist
  2. Els pobres, destinataris privilegiats de l’Evangeli
  3. Els joves
  4. La fraternitat
  5. El discerniment

Anirem resseguin t cadascuna d’elles:

  1. L’encontre i l’anunci de Jesucrist

En la introducció d’aquesta  orientació es diu: “Té una importància cabdal recrear el nostre llenguatge, el llenguatge oral i el llenguatge simbòlic i cultural”.

I en les propostes, que per cert, en la meva modesta opinió, és de les orientacions on es concreta més operativament, no hi he trobat una proposta per canviar el llenguatge litúrgic, catequètic, homlètic, etc., que tanta falta ens fa. Moltes de els paraules que utilitzem són com les que utilitzen els metges o els advocats que el poble en general no entenem, o com si ens estesin parlant de la mitologia greco-romana. El llenguatge sacrificial que encara s’empra en les celebracions i pregàries, o d’un Deu omnipotent, tal com està escrit en els llibre litúrgics, no solament no és entès per molta part de la població, sinó que no compta amb la ruptura radical que l’evangeli va realitzar, anant més enllà de tot sacrifici i transformant la imatge de Déu, i a més, no respon a les mentalitats i cultures del nostre temps i espai.

 2.Els pobres, destinataris privilegiats de l’Evangeli

En la introducció d’aquesta orientació es diu i ho celebro: “la necessitat de fer una opció pels pobres, de ser l’Església dels pobres, de ser parròquies, comunitats i grups al costat dels més necessitats, de treballar per la justícia, de denunciar, quan calgui, les injustícies, d’acollir els immigrants i els refugiats…” (la negreta és meva).

Crec mot important que avui dia un Pla Pastoral o unes orientacions pastorals tinguin en compte la denúncia de les injustícies i l’atenció, acollida, acompanyament i ajut als refugiats i immigrants. Ara bé, quan cerques en les propostes , alguna d’elles que concreti de forma cara i que es pugi realitzar en les parròquies o altres instancies diocesanes, aquesta denúncia i aquesta treball al costat dels immigrants i refugiats no ho he trobat. hi ha molt poca concreció propositiva.

 3.Els joves

 En la introducció d’aquesta orientació es diu i és molt atrevit: “se’ns demana que hi hagi més persones dedicades a aquesta tasca bo i esmerçant-hi el màxim possible d’esforços, recursos i creativitat”. I després hi ha algunes propostes realment pràctiques com són:

  • la creació d’una escola d’animadors de la fe dels joves
  • cal veure quines parròquies de l’arxidiòcesi podrien assumir una missió especial de cara als joves i situar-les en el mapa diocesà, de manera que n’hi hagués alguna en tots els sectors o localitats importants. Hem de pensar quines persones i quins recursos hi podem destinar.

Però, d’escoles d’animadors de la fe dels joves n’he viscut unes quantes, sobre tot  a l’entorn dels moviments d’acció catòlica, del Centre d’ Estudis Pastorals (CEP), i de la Delegació d’Apostolat seglar, i no he observat una important dedicació de recursos envers elles. Tant de bo d’ara en endavant sigui així!.

S’ha pensat en alliberar., és a dir, preparar, formar i oferir un sou a joves (noies i nois laics) per tal que siguin “pals de paller”, animadors de grups de joves en els arxiprestats o en les agrupacions parroquials?.

També he viscut diferents propostes de mapa pastoral. Serà ara ja hora d’encomanar diverses missions a les parròquies d’un mateix arxiprestat?.

Diu que cal pensar quines persones i quins recursos destinar-hi. No cal pensar, cal fer.

  1. La fraternitat

En la introducció d’aquesta orientació es diu : “Cal prioritzar la comunicació interna i només així hi haurà una bona comunicació cap enfora”. Això és fonamental.

I mes endavant s’afirma: “Allà on els cristians i cristianes ens fem presents, hem de ser promotors de comprensió, de diàleg i de cooperació en la tasca d’humanitzar la societat”. I també :” Les situacions eclesials, socials i polítiques complexes les hem de viure com una oportunitat per créixer en el respecte, la comunió, la no confrontació, l’entesa i el diàleg per avançar en el camí de la comprensió, la fraternitat i el bé comú. La nostra missió sempre serà una tasca de reconciliació, …”.

Sembla que aquí es refereix sense dir-ho (de fet no crec que hi hagi problema en explicitar-ho) a la situació sociopolítica que vivim avui dia a Calalunya i el conflicte d’encaix amb España. I en aquest sentit , jo trobo a faltar que el document sigui més agosarat i impliqui més a tota la diòcesi en una tasca operativa de diàleg, a partir del reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya i tenint en compte la centralitat capital de Barcelona, i el futur proper del país.

Algunes de les propostes que s’anuncien són interessants com són:

Cito el document:

“4.1.   La cohesió social: davant de la delicada situació sociopolítica que estem vivint, ens proposem com a objectiu prioritari del present i del futur immediat ser factors de convivència i diàleg en totes les instàncies on puguem ser presents”.

“Aquest és un objectiu ferm tot i que som conscients que la presència dels catòlics no està gaire en auge, atesa la forta secularització de la nostra societat i el creixent pluralisme que hi ha. En aquest sentit, desitgem viure quatre verbs pro-posats pel papa Francesc: «acollir, protegir, promoure i integrar» (Missatge per a la Jornada mundial de l’emigrant i del refugiat 2018). Volem evitar la confrontació que ens divideix i que ens fa mal, i ser col·laboradors de la cohesió social i de la concòrdia. En aquest sentit, caldrà tenir en compte les iniciatives que impulsi Justícia i Pau, en especial amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau, que se celebra anualment el dia 1 de gener”.

Em sembla bé la cita des quatre verbs del papa, però que estan més pensants pels immigrants i refugiats. També és important que citi Justícia i Pau, però tampoc concreta massa el què podria fer en aquest sentit.

 “4.2.   Els serveis de l’Arquebisbat: la nostra arxidiòcesi vol impulsar el treball en equip, transversal i en xarxa, per tal de viure una autèntica sinodalitat,…”

Sobre el treball en equip:

  • Al Seminari al meu temps no ens ensenyaren a treballar en equip, sinó més aviat ens formaren com a líders-directius solitaris. Jo n’he anat aprenent en els moviments especialitzats d’acció catòlica, en les parròquies que he estat gràcies a les dones i homes que en tenien experiència i entre tots hem anat fent el que hem pogut.
  • Per tant, es pensa fer una formació als bisbes, clergat i laïcat sobre el que és, significa en la pràctica el treball en equip?.
  • Es pensa treballar en la població eclesial, sobre tot en el clergat, els “tics” autoritaris, massa directius, “d’anar a la seva”…?
  • Cal estar disposat en la pastoral a deixar-se menar per altres persones, i pels equips responsables.
  • Cal un pla per constituir equips responsables-directius a les parròquies que facin el que s’ha tingut com a “normal” que feia el Sr. Rector.

 “4.3. Les parròquies han de ser integradores de tendències, edats i cultures diferents. Han d’acollir i integrar els catòlics immigrants, tenint en compte la seva cultura i tradicions. Caldrà agrupar parròquies en unitats de pastoral, i en alguns casos suprimir-ne alguna, per a un millor servei evangelitzador i per assolir una vivència sòlida de comunitat cristiana. Creiem també necessari reestructurar alguns arxiprestats i parròquies tenint en compte les experiències més reeixides d’altres diòcesis”, diu el document en una altra proposta.

  • No es concreta com fer, quins recursos es poden activar per l’acollida als immigrants.
  • L’agrupació de parròquies, pel que he anat observant, no s’han fet tant a partir d’un procés de reflexió, de consensos, d’experiències pastorals conjuntes, de decisions en els equips i consells parroquials, sinó més aviat perquè un capellà (per la manca d’efectius) se li han encomanat dues, tres o quatre parròquies. Espero no continuïn així els processos d’agrupació parroquial o d’unitats pastorals.
  • No s’anuncia, ni es proposa fer una investigació sobre la situació les parròquies, sobre el patrimoni cultural, artístic i arquitectònic (d’edificis i temples parroquials i rectories i convents), per tal d’arribar a discernir quines caldria llogar, suprimir, agrupar, donar-les una altra funció (convertir en museu, en alberg, vivendes…), o vendre, donat el fet de que no es podran ni mantenir econòmicament, ni podrà haver-hi activitat pastoral, en un  futur  nio massa  llunyà. No s’observa en el document cap diagnòstic sobre el futur de les  nostres comiats cristianes que es van esllanguint i envellint,

 “4.4.    El  laïcat: cal que els laics participin i siguin corresponsables en les tasques evangelitzadores parroquials i diocesanes”

Així és d’una generalitat tal, que no ajuda a concretar i a més, només fa que repetir el que des del Concili Vaticà II tots els documents diuen, i tothom n’ha parlat tant en conferències, congressos, que precisament per això fa pensar que s’ha avançat mot poc en la realització.

Quan vaig treballar en el CEP (Centre d’ estudis pastorals) ens hi vam dedicar força, i val a dir, sense massa recolzament episcopal.

 En  una altra proposta les orientacions afirmen:

“4.7.  Ecumenisme, diàleg interreligiós, diàleg amb agnòstics i no creients, diàleg des de la fe cristiana amb la cultura: reforçar iniciatives de relació, pregària i diàleg que ja tenen un llarg recorregut entre nosaltres…Fomentar el coneixement de les religions no cristianes, sobretot l’Islam per la seva proximitat a nosaltres; avançar en les relacions institucionals i personals, compartint algunes accions socials i obrint el nostre cor a persones d’altres religions”.

Penso que està molt ben expressada aquesta proposta i a més és de molta actualitat i al  meu parer, és indispensable. L’ Ajuntament de Barcelona promou la constitució de Grups de Diàleg Interreligiós i Interconviccional en els barris de Barcelona, i la Generalitat, el seu Departament d’immigració també, a pobles i ciutats catalanes. No seria de més doncs que l’arquebisbat barceloní treballés de conjunt amb aquests plans civils,  afavorís que les parròquies, moviments cristians i congregacions religioses, formessin parts d’aquests Grups de Diàleg.

  1. El discerniment

En la introducció d’aquesta orientació es diu clarament i suposo perquè és conscient  de la limitació de tot Pla, i per evitar possibles crítiques, o per tal que ningú s’hi senti exclòs: “Certament, un Pla Pastoral no pot pretendre donar resposta a totes les interpel·lacions inèdites que provenen dels canvis socials, de les situacions eclesials noves, dels moments personals o comunitaris particulars. En aquest sentit, aquestes orientacions generals no ho cobreixen tot, per tant, cal que estiguem ben atents al que l’Esperit va dient a les esglésies…”

De totes maneres  trobo a faltar afrontar algunes qüestions que em semblen imprescindibles avui, de tal manera que, en la meva opinió, compartida amb altres, sinó es treballen, l’església anirà perdent credibilitat en els nostres entorns.

  • Avançar en el paper decisori, directiu de la dona en les comunitats cristianes.
  • Avançar en la democratització de totes les instàncies eclesials.

Crec que aquestes dues qüestions tenen la mateixa categoria d’importància i per tant de prioritat, que el paper de tot el laïcat en tasques de direcció i decisió eclesials, com el diàleg interreligiós, l’atenció als més necessitats, immigrants i refugiats, el treball per la justícia i la pau, la implicació en el país, i un programa de reestructuració parroquial.

De les propostes d’aquesta orientació destaco:

“5.2.    Apostolat  laïcal: convé que els moviments evangelitzadors d’Acció Catòlica general i especialitzada (en l’àmbit obrer, universitari, professional), els altres moviments apostòlics, les comunitats, les associacions cristianes, dediquin imaginació i esforç a promoure espais de lectura dels fets de la vida a la llum de l’Evangeli,…”

¿Es podria pensar en crear, per part dels membres dels moviments apostòlics ja experimentats en l’estudi d’evangeli, Grups d’ Estudi d’ Evangeli, és a dir, petites comunitats cristianes que relacionin la vida amb la fe, en les parròquies que encara no en tenen, entre grups d’amics, en famílies, entre veïns d’una mateixa escala…I preparar persones per això, pensar itineraris, passos a fer, verificar-los, revisar-los…?

 ¿Es podria pensar, a partiré de l’experiència de les parròquies que hi ha anat realitzant, com les mateixes parròquies en un poble, ciutat o barri, poden aportar teixit social, crear associacions per respondre a determinades necessitats, d’acord amb altres entitats civils?

Una altra interessant proposta que es fa és. “5.4.   Formació permanent dels diaques, preveres i bisbes”.

En el Concili Tarraconense ja es va fer aquesta proposta que a més fou vinculant. I s’encomanava al CEP. Els bisbes de Catalunya no recordo que ens ho indiquessin. Cada Bisbat ha fet el seu camí. Però a nivell català, i de forma sistemàtica, pensada, seguida,…s’ha fet alguna cosa? . Potser no n’estic prou assabentat.

 En la conclusió del document es diu: “Recomanem prendre aquestes orientacions i propostes com a matèria de lectura, de meditació, d’oració i de diàleg en diversos grups o instàncies a fi d’arribar a concrecions operatives, …”

Però no les hauria de donar el docent les propostes operatives, verificables i revisables?. I com es farà el seguiment de que els grups i altres instàncies les elaborin?.

Més endavant també es diu: “Per a aplicació de les orientacions i propostes aquí presentades es compta sempre amb la col·laboració dels diferents consells diocesans i delegacions diocesanes de l’Arquebisbat, així com amb la Comissió de seguiment”.

Quina es la Comissió de seguiment? Per qui està formada?.

Aquestes Orientacions, com he dit al principi, i cm passa sovint, tenen el dèficit d’una metodologia pràctica adequada. H ha poca tradició pràctica en els medis eclesials.

L’aplicació, la concreció i operativitat del Pla, tot dependrà (massa) de la bona fe, dels equips (?) que estan al davant de els comunitats cristianes de la diòcesi.

quim cervera

5 de maig del 2018

 

 

Patiments estalviables?

Dibuix Cesc

El moviment d’emancipació nacional català proposa una qüestió que per senzilla és molt complicada donades les circumstàncies estructurals de l’ estat espanyol. Es proposa un canvi en el territori. Es tracta de que Catalunya tingui l’eina d’un estat. No es tracta de posar fronteres en el model antic , ni d’una nova moneda. Es tracta senzillament de que el territori d’acció d’un futur govern català sigui Catalunya i pugui exercir la seva sobirania sobre lleis, educació, sanitat, serveis socials, llengua, cultura, patrimoni, urbanisme,  i per tant poder obtenir tots els impostos. Ja sabem que moltes de les nostres decisions estan traslladades a les grans multinacionals, i a les entitats internacionals, i en especial a la Unió Europea. Per tant no existeix, en aquest moments , una sobirania total.

Per tirar endavant aquest projecte s’ha produït violència de l’ estat espanyol, exilis, empresonaments, patiments morals i psicològics de molta gent. Tot s’hagués pogut estalviar amb una actitud dialogant i negociadora de l’ Estat Espanyol que no s’està donant. Al final, un dia o altre arribarà que Catalunya serà un estat. Per què fer passar tant de dolor al nostre poble?.

De la mateixa manera els moviments eclesials de base que volen construir una església més evangèlica. Per tant una església més al costat dels necessitats, de les víctimes de les injustícies i per tant amb una organització més en funció d’aquest projecte,  que sigui més democràtica, on les dones puguin exercir totes les responsabilitats i l’exercici de la presidència dels sagraments, i de la direcció i animació de les comunitats no estigui vinculada solament als barons i cèlibes. També molt de patiment de capellans, dones, i de tot el laïcat que cerca aquest nou model d’església es podria estalviar, si hi hagués voluntat verdadera de fer canvis profunds en les estructures eclesials i un procés de pedagogia sensibilitzadora per transformar esquemes mentals i codis morals rígids que caldria veure si són massa evangèlics.

Sabem que a l’estat espanyol li costarà molt caminar vers els canvis que proclama el moviment nacional català. Des del punt de vista:

  • Econòmic: necessita dels bens i serveis que Catalunya produeix, i dels seus impostos per sobreviure.
  • Polític: seguir mostrant el poder que es creu sobirà sobre tot el territori per part de l’elit militar-funcionarial-judicial-empresarial-financera-eclesial, ocupada per la ultradreta.
  • Cultural (la percepció de la unitat d’ Espanya i per tant el sentiment d’amputació si Catalunya marxa.

Des tots aquests punts de vista són canvis viscuts com a catàstrofe.

Sabem que l’església catòlica si toca algun dels punts esmentats , reivindicats des de fa anys per molts sectors del poble cristià, cau tot l’andamiatge construït des de fa segles:

  • Econòmicament caldria perdre privilegis d’impostos, deixar de rebre ajuts econòmics dels estats, no cobrar per misses i sagraments, i partir bàsicament de les quotes del poble fidel, el que vol dir esdevenir més realista i més pobre i per tant més a prop dels pobres.
  • Políticament les elits eclesials jeràrquiques masculines (patriarcat incrustat en la vida de l’església) perdrien el control sobre les comunitats, els seria més difícil organitzar les diòcesis i les parròquies, distribuir les persones responsables, i de fet es feminitzaria el poder, que podria reconvertir-se en servei de cura de les persones.
  • Culturalment caurien els esquemes mentals, ideològics i morals sobre la sexualitat, la dona (una certa misogínia), i teològics sobre el pecat que han col·laborat, durant forces segles, a mantenir el control de les consciències. Es desenvoluparien amb més valoració les interpretacions personals de l’evangeli, i es reconeixerien positivament les autonomies de les diferents comunitats.

Tots aquests canvis acostumen a ser vistos, per altres sectors més  fonamentalistes de l’església, també com a catàstrofes, com a pèrdues.

No és sorprenent que tant l’estat espanyol, com l’església catòlica es resisteixin a tals canvis, que demanen dols, i que prefereixen seguir mantenint la situació encara que estigui en crisi profunda. Tots els canvis porten resistències. Per això fan patir tant els que no els volen, com als que els volen. Per la fe (transmesa des de  Jesús) i per l’experiència vital coneixem que per arribar a un naixement nou, a fer néixer un estat català, a fer néixer una església nova més evangèlica, ja present en els moviments populars de base, cal passar pel dolor i pel dol. Esperem que els patiments i sacrificis de tantes persones, que repeteixo es podrien estalviar (en una visió més raonable, i mes humana, potser ingènua) siguin dolors de part (Romans 8, 18-25).

quim cervera

8 gener 2017

 

Per què el laïcat i clergat conciliar i postconciliar (Vaticà II) no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

Fa temps que em faig aquesta pregunta. Assisteixo a forces converses, dinars i sopars de gent de la meva generació (66 anys), laiques, laics, religioses, religiosos i capellans on també apareix de diverses formes, aquesta qüestió. M’adreço doncs sobre tot a la generació que vam viure d’adolescents el Concili Vaticà II i de joves el post-concili, i en especial els que hem estat o estem en parròquies populars i en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica o en petites comunitats de fe.

Els anys seixanta molts catòlics esperaven el canvi que es va anar donant amb el Concili Vaticà II, amb Joan XXIII i Pau VI. Els anys setanta semblava que la visió d’una església servidora de la humanitat (“font a la plaça”) era possible. Vam creure (ingènuament?) que el protagonisme i participació del laïcat i en concret de les dones que ja es vivia força en els moviments especialitzats d’ Acció Catòlica (i també en moviments cristians feministes europeus  i en altres grups) s’estendria a les parròquies, a tota l’església. Vam anar avançant en l’acció dels cristians i cristianes en la societat (participació activa en sindicats, associacions de veïns, partits, entitats culturals, pacifisme, ecologisme, feminisme, pel tercer i quart món, moments socials…) i a l’inferior de les parròquies (consells pastorals a nivell parroquial, arxiprestal, diocesà, Assemblees diocesanes, Concili Tarraconense-1995-). Semblava que aquesta visió eclesial esdevindria hegemònica, aniria creixent i les persones que l’havien viscut i n’estaven convençuts, arribarien a responsabilitats de decisió eclesial, Va venir la involució de Joan Pau II. En una estructura tant jeràrquica com la catòlica, l’actitud, el comportament i les estratègies eclesials d’un Papa (i més la d’un Papa molt mediàtic amb lideratge carismàtic) influeixen força. No podem afirmar que el model d’Església conciliar restés anul·lat. Continuava fent la seva tasca gràcies a molts moviments, en el laïcat, el clergat, en alguns bisbes, en la constitució de nous col·lectius eclesials i en la queixa, denúncia i moviments participatius reivindicant tal model.

Apareixen (reapareixen, o adquireixen recolzament i força) també grups i lideratges fonamentalistes que van adquirint “poder” eclesial. Tenen la percepció que l’etapa conciliar i postconciliar ha estat un “mal parèntesi” que ha contaminat i s’ha d’erradicar.

Després ve el papa Benet XVI, continuant en part l’obra de Joan Pau II. Una obra de tall teològic, acadèmic, plena de pors als canvis reals en la organització de l’església i a una pastoral agosarada, de frontera. Potser el gest més humà, més reflexionat, més madur, més avançat i afavoridor d’un canvi, fou la seva dimissió. Cal dir que el fet d’afrontar el tema de la pederàstia també ha estat un bon servei. Però no s’han cercat les causes del fet que hi hagi capellans que arribin a aquest comportament i no s’ha posat en qüestió la llei del celibat obligatori als capellans de l’església catòlica occidental i a més s’ha prohibit debatre sobre el ministeri consagrat de les dones.

Ve el papa Francesc i els cristians fidels al model del Concili, es posen contents, ja que les seves paraules i escrits els recolzen clarament. Però, el mateix papa es troba en grans dificultats per reformar l’església (Cúria potent en contra, elitismes, ambicions de poder eclesial, corrupció, fariseismes, nul.la intervenció democràtica en l’elecció de bisbes i de responsables de comunitats…).

Passen els anys i l’organització de l’església catòlica, el dret canònic, el replantejament de les funcions ministerials, el canvi de model en les responsabilitats de les comunitats, la participació del laïcat en els decisions importants de la marxa de l’església, no canvia.

Una bona part del clergat i laïcat conciliar ja ratlla els vuitanta o noranta anys. Han estat els nostres mestres, els que ja estem a la ratlla dels seixanta i setanta. I tota aquesta població eclesial de dues o tres generacions, que ens hem anat fent grans, tenim la impressió que hem estat “un parèntesi heterodox, més o menys “revolucionari” que ha produït malestar eclesial, que ha fet perdre identitat catòlica i que, per tant, cal saltar-se i esperar que ens acabem”. Aquesta impressió pot arribar a una sensació d’inutilitat, (o de no tenir-nos en compte), més o menys superada per la convicció o/i la fe que la “llavor de mostassa” resta amagada i un dia o altre ressorgirà, com el brot de Jessé, ja que les necessitats i els problemes reals no s’estan resolent en la nostra església. Estem contemplant un conjunt de processos decepcionants, per alguns potser més o menys esperables, per altres ingènuament sorprenents. Ens hem anat desafectant de les possibilitats de canvi d’una església jeràrquica en franca decadència. No acaba de “morir” tot allò que és acumulació històrica de comportaments i estructures poc evangèliques i no acaba de néixer i créixer un nou model d’església que vagi adquirint una certa hegemonia dins de la nostra església.

Contemplem variats processos:

  • En primer lloc l’arribada, des de fa un temps, d’un clergat jove, i no tant jove però que s’ordena ja madur, i uns seminaristes, que perpetuen el model nacional-catòlic, jeràrquic, autoritari, moralista i legalista.

 

  • En segon lloc, una continuada concentració de la responsabilitat sobre la marxa de les comunitats cristianes en els capellans, per una manca d’hàbits de treball en equip per part del clergat i de l’episcopat, fins i tot per part de capellans i bisbes que estan d’acord en obrir espais de decisió al laïcat.

 

  • En tercer lloc, i relacionat amb l’anterior, sobre tot en les poblacions més petites, una reducció de la pastoral a la dimensió litúrgia i aquesta es redueix a “dir missa” i a “oir missa” pels seglars. Cada cop hi ha més capellans, que fent-se grans, se’ls encomana més feina (“dir més misses” i tenir cura del manteniment de les parròquies). Al concentrar la tasca pastoral en el capellà, no es permet el desenvolupament i les incitatives del laïcat per tal de realitzar totes les dimensions de la pastoral (evangelització, catequesi, creació de grups que relacionin l’evangeli i la vida, acció pastoral social…).

 

  • En quart lloc, la disminució del laïcat actiu que es va fent gran, i que ja ha fet molts cursos de formació i té forces capacitats de direcció i d’animació de les comunitats cristianes, però que massa sovint “topa” amb els costums directius i a vegades autoritaris, del clergat. Llavors aquest laïcat deixa d’exercir totalment o parcial la seva activitat de servei en les parròquies o altres institucions o moviments cristians.

 

  • En cinquè lloc, un desenvolupament de plans pastorals, a les diverses diòcesis, que són més “desigs morals i ideals” que no pas veritables propostes fonamentades en uns objectius elaborats a partir de les necessitats reals, i que es puguin verificar i revisar. A més la intervenció del poble fidel en l’elaboració de plans pastorals realistes, és realment minsa.

 

  • En sisè lloc, la mancança d’una racional distribució i funcionalitat pràctica, eficaç i útil, tant de les persones actives per a serveis pastorals, com del patrimoni material (arquitectònic, econòmic, etc.), que albiri i prepari futur. ¿Què caldrà fer amb les parròquies quan es buidin del tot?.

 

  • En setè lloc, un lent, però segur augment del nombre de capellans clarament conservadors (i alguns malalts físics o psíquics) que són nomenats rectors de parròquies i responsables d’institucions cristianes. Segurament fruit, a vegades, de la “improvisació” (per la manca de planificació) “d’omplir el buit del càrrec” amb qui sigui, sense analitzar les dificultats que tal persona o tal altra pot produir. I a vegades és fruit de la negació a canviar el model pastoral, i a cercar amb voluntat i il·lusió les persones laiques que podrien fer aquell servei, dins d’una planificació prèviament pensada i acordada democràticament. Aquest fet augmenta la sensació de pèrdua d’hegemonia del model conciliar desenvolupat i adaptat als moments actuals.

 

  • En vuitè lloc, la invisibilització de les propostes vinculants aprovades pels bisbes, del Concili Provincial Tarraconense (1995), el que provoca el desencant i la sensació d’inutilitat d’aquest tipus de “bones pràctiques”, en vistes a l’avenç de l’acció pastoral al nostre país.

 

  • En novè lloc, la progressiva “mediocrització” dels dirigents eclesials. Només cal veure els bisbes que avui tenim a Catalunya per observar la gran diferència dels que hi havia en temps del Concili Tarraconense (1995). Aquesta mediocritat va acompanyada tant de la “submissió” a l’església espanyola, com del dèficit de participació democràtica en l’elecció dels bisbes i també de la maca de lideratge pastoral a l’estil del bisbe de Roma Francesc, i amb la gosadia de prendre decisions difícils que ajudin a avançar a la comunitat cristiana i a trobar el seu lloc humil , servidor i fecund en la nostra societat.

 

  • En desè lloc, la massa abundat resistència als canvis, al retorn original, vital, intuïtiu, aplicat avui dia, del primer cristianisme. Hi ha molta resistència, que es transmuta en la recerca a vegades fonamentalista o integrista d’unes suposades identitats catòliques que no es volen perdre. Una resistència a encaminar-nos vers unes comunitats de serveis (exercits per qui tingui capacitat, lliurement vulgui i sigui acceptat per la comunitat) autènticament servidora del poble.

 

 

  • En onzè lloc, un reforçament de la Cúria Vaticana que es reprodueix en els Cúries diocesanes. El Concili Vaticà II (n’anem prenent consciència) no va tocar el dret canònic, ni ha fet una reforma profunda i ni una simplificació de les Cúries, el que té com a resultat un fre a la renovació eclesial. Un símptoma d’aquest paper fort, ple d’interessos creats de les Cúries, és la desigualtat abismal que hi ha entre el nombre d’ empleats assalariats que tenen dedicats fonamentalment a la “burocràcia eclesial”, i el reduït nombre d’assalariats alliberats dedicats a la pastoral integral necessària en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies, sobre tot les més populars, amb pocs recursos. En aquestes, els pobres pocs capellans es troben molt sols per tirar endavant una pastoral realment evangèlica i han de comptar solament amb voluntaris laics que es van fent grans, com hem indicat. En definitiva hi ha una manca total de sinodalitat (de responsabilitat i decisions compartides) a tits els nivells eclesials.

 

  • En dotzè lloc, la continuïtat dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que té l’ Església catòlica  a Espanya, ja que ni la Conferència Episcopal Espanyola, ni els diferents governs de variat signe polític han posat en qüestió o han trencat ni el Concordat del 1953 ni els Acords Església-Estat del 1979. Acords que estan en contradicció amb la proclamació constitucional d’un Estat laic.

I per tot això, no és estrany que hi hagi cristians i cristianes (religioses, religiosos, laiques, laics, capellans), que tinguin reals problemes per sentir-se d’aquesta església que no canvia , es van desafectant i alguns deixant de participar-hi. I ens podem preguntar:

  • ¿No podria ser que membres dels moviments d’ acció catòlica, participin poc de la vida del moviment perquè el veuen massa vinculat a aquest model d’església “tancat” , “resistent”, “autoritari”, “clerical”?

 

  • ¿No podria ser que hi hagués cristians/es que no volen entrar a formar part d’una institució , moviment cristià, a part de la tendència a no acceptar una estructura que et lligui, també per no voler-se involucrar o no sentir.se còmplice d’una institució “caduca”, “lligada encara a molts poders polítics i econòmics”?

 

  • ¿Per què hi ha gent dels nostres moviments, grups i comunitats, que “passa” de l’església? O fins i tot passa” dels actes del moviment que puguin relacionar-se massa amb aquest model jeràrquic, poc evangèlic d’església?. D’altres (més joves i potser alguns no tant joves ja fa temps que ho han decidit) ja han canviat d’estratègia, i no tenen cap intenció (percebuda com ingènua) de “transformar l’església”, i s’han orientat vers viure l’aliment de l’evangeli en petit grup, en comunitat cristiana autònoma, sense vinculacions ni clericals , ni institucionals. Alguns fins i tot celebrant domèsticament l’eucaristia.

 

  • ¿Com continuar en moviments cristians que no deixen d’estar supeditats a les decisions poc democràtiques de persones no elegides, per més que hagin avançat en el protagonisme laïcal?

 

  • ¿Com seguir en una església en crisi, que no acaba de canviar a la pràctica?. Aquesta crisi es trasllada a les parròquies, als moviments, als grups, a les comunitats i institucions eclesials.

 

  • ¿No caldria crear espais, estendre la creació de petites comunitats cristianes, i si convé fent-ne xarxa, “a part” , o poc vinculades a l’església-institucionalitzada?

 

  • ¿Com és que no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

  • ¿Ens veiem “obligats” a separar-nos-en, per realment seguir l’evangeli?

 

  • ¿Podria ser que la independència de Catalunya, col·laborés a independitzar-nos d’una església espanyola, encara massa vinculada a les oligarquies econòmico-polítiques del nacionalisme tradicionalista espanyol mes ranci?. Gràcies al procés polític que viu Catalunya, ¿podrem alliberar-nos d’aquest model eclesial autoritari, en règim de privilegi, i a partir de tornar l’hegemonia a l’església del Concili, la que vol estar i ha estat amb el poble, construir un nou model de comunitats cristianes servidores de la humanitat (retornar a la font, per ser font)?

Si l’ Església que fa camí a Catalunya no es prepara (no sembla ni que es plantegi) ja ara per una possible Catalunya independent, i es va alliberant dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que se li atorguen per estar lligada a la Espanyola, serà més dificultós situar-se en una República catalana laica.

Si una futura Església catalana en un Estat independent no empren un camí de revalorització del laïcat, no sols en quant als serveis que puguin exercir en les comunitats, sinó també en l’àmbit de les decisions i direcció eclesial, no haurem avançat. Si no pren l’experiència i patrimoni dels petits grups i comunitats, de la democràcia dels religiosos, del paper dels laics i laiques en els Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, com a base per a construir un nou model hegemònic d’església, no ressorgirà “la llavor de mostassa” per donar fruit i acollir tothom sense discriminacions.

Si les diferents diòcesis catalanes no replantegen les seves prioritats pastorals, amb uns pràctics Plans pastorals revisables i per tant no aporten suports econòmics a les parròquies, als moviments, als grups de base per tal que puguin tirar endavant una pastoral integral, i no solament reduïda a la litúrgia o al manteniment material, ¿ens haurà servit tot aquest temps de treballar per desenvolupar el Vaticà II?

Si no es comencen a crear “equips pastorals de responsabilitat compartida” que amb uns 200, formats per unes 8-10 persones cadascun, degudament formades i distribuint-se les funcions segons capacitats pastorals, podria funcionar l’església a Catalunya, potser ja no hi arribarem a temps , ja que els laics i laiques disposats/des hauran desaparegut físicament o ja no els interessarà col·laborar, ja que hauran cercat altres àmbits d’acció, tant necessaris avui per construir una República catalana.

Si no s’elabora un pla de cessió, venda, lloguer, i de diversificar la funció dels diferents edificis que té l’església, ens trobarem amb “runes inutilitzables” i amb una sensació d’irresponsabilitat, quan altres confessions religioses i entitats socials necessiten locals per desenvolupar les seves legítimes i socialment, cultural i espiritualment fecundes activitats.

De fet, en  el clergat de l’Església Catòlica occidental hi ha una vinculació entre el fet de ser home i cèlibe, amb el poder eclesial, atorgat per una consagració ministerial, massa sovint percebuda encara com “una certa màgia” que li permet presidir i celebrar els sagraments en exclusiva. En la primitiva església aquesta relació intensa entre ministeri (servei) i poder no existia i per això l’exercien casats, solters, homes i dones…Pel fet que eren comunitats petites no hi havia encara una jerarquització i s’empraven diferents noms (ancià-prevere, bisbe-intendent, diaca, profeta, ..) per identificar funcions semblants. El fet que els cristians es reunissin a les cases, on sovint la cap de família era una dona, aquesta presidia la celebració eucarística, era profeta, diaconessa, catequeta…i alguna animava i era la responsable de la comunitat. Fins i tot hi havia bisbesses. Aquesta condició social (arrelada a la vida domèstica) de la primitiva església permetia ésser fidels a l’evangeli del Crist que va revolucionar les relacions humanes, vivint la igualtat entre homes i dones, i trencant tota discriminació. Quan les comunitats cristianes comencen a obrir-se a l’àmbit públic (àmbit dominat pels homes poderosos, en l’imperi romà) pel decret de Milà (Constantí) de tolerància i més tard convertint el cristianisme en religió oficial de l’ imperi (Teodosi), les dones comencen a perdre la igualtat evangèlica amb l’home, i se les va separant dels diferents ministeris. Llavors reapareix la paraula “sacerdot” de l’ Antic Testament (inexistent en les primeres comunitats abans del 300), és a dir es torna enrere (involució; ens sona?). “Sacerdot” ve de “sagrat” (“separat”), i s’aplica solament als homes, vinculant el que abans era un servei a la comunitat, amb un poder i autoritat per sobre de la comunitat, un poder “sagrat”, “consagrat” (màgic?, procedent d’un Déu, que no es veu tant proper sinó més aviat com ”separat”). A partir d’aquí i de la noció jueva i sobre tot greco-romana, de la inferioritat i “perversitat” de la dona (que ha de ser submisa, obedient i pura), aquesta resta totalment marginada dels ministeris i per tant del “poder” eclesial. I la majoria d’homes també, ja que es comença a fer la distinció entre clergues (superiors que manen i decideixen) i laics (súbdits que obeeixen i escolten).

 

Els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica han avançat en el paper de responsabilitat  de decisió dels laics i laiques i en la democratització d’aquests sectors d’església. Gràcies a aquest fet s’han fet propostes avançades en la nostra església, des del mateix Vaticà II, fins la participació corresponsable del laïcat a les nostres parròquies. Ara bé l’ Acció Catòlica té un origen de ser “la mà dels bisbes” en els ambients socials, i aquest origen “marca”. Per més que s’hagi avançat molts dels laics de tals moviments es senten “seguidors” dels bisbes o/i dels consiliaris. Si a aquesta “marca d’origen” hi conflueix el que acabem d’exposar d’una intensa relació entre home-celibat-poder-consagració, ens podem explicar la incomoditat de molts laics i laiques en tals moviments. Si a més, actualment hi incideix un model eclesial molt poc conciliar que encara té molta influència, per tots  els processos abans esmentats, on el pes dels “fonamentalistes” és important, la incomoditat augmenta, ja que es percep l’ Acció Catòlica (inclosos els moviments especialitzats)  vinculada a tal església jeràrquica. Tot plegat vol dir que és molt imprescindible replantejar la dimensió eclesial dels Moviments especialitzats de l’Acció catòlica.

Caldrà posar sobre la taula les diferents posicions i estratègies davant l’Església real, que hi ha en els nostres Moviments  especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies populars, per dialogar, anar a fons i aclarir l’espai i el camí de futur. Potser caldrà trobar una via que ens permeti anar creant petites comunitats cristianes (com molts estan fent) que visquin l’evangeli (i caldrà, per part de cada grup, decidir quina vinculació eclesial voldrà tenir) pensant que així anem creant església, sense masses pretensions de canviar la institució que farà el seu camí i ja veurà si l’interessa tenir relació amb tals comunitats.

En resum a l’interior del cristianisme catòlic crític alliberador ens trobem amb tres estratègies davant de al situació actual de l’església:

  1. La transformació des de dins de tota l’església, des dels plantejaments del Concili Vaticà II, dels Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, parròquies populars, etc. és l’estratègia que hem seguit molts des del nostra època juvenil. És la que davant de la “duresa” d’una institució “forta”, encara que va mostrant els seves febleses i contradiccions, ens ha procurat desencant, desafecció i impotència. La hegemonia desitjada del catolicisme popular d’alliberament no s’ha donat.

 

  1. El “passar” de la lluita interna eclesial, sigui perquè no es volen gastar energies que es veuen inútils, perdudes i es volen dedicar a altres accions en el camp social, personal o familiar, o sigui perquè es creu que les mateixes contradiccions de la institució eclesial mes tard o més d’hora faran caure aquest model d’església. Alguns seguidors de la primera estratègia s’han passat a aquesta després de descobrir la seva “ingenuïtat” i altres ja fa temps o des de sempre que s’han situat en aquesta estratègia.

 

  1. La construcció d’un nou model d’església en certa manera “a part”, amb poca o nul·la vinculació amb la institució eclesial. Aquesta estratègia està present en cristians i cristianes, en grups i petites comunitats, fent xarxa o no, que ja actuen com voldrien que fos tota l’església, però sense pretensions de canviar tota la institució. Així troben aliment en la seva fe, distribueixen funcions segons capacitats, s’organitzen democràticament i autònoma.

Les tres estratègies conviuen en el cristianisme catòlic crític d’alliberament i convé que dialoguin, ja que podrien ser complementàries, a partir del respecte del procés de cada cristià i de cada cristiana. Per tant seria necessari crear espais de debat, de trobada de les diferents estratègies, en especial en els Moviments especialitzats d’ Acció catòlica i afins, i en els sectors parroquials interessats i en entitats com Església Plural, Cristianisme Segle XXI, Col·lectiu de Dones a l’ Església i altres. Caldrà que ens deixem il·luminar els uns pels altres i amarar-nos de la llum de l’evangeli.

 

Quim Cervera. Iniciat el Dia de la Candelera (de la “llum”): 2 febrer 2017 i acabat el 21 de març del 2017 entre Sant Josep, patró dels pares i de “la bona mort” (19  març) i Sant Josep Oriol patró dels capellans de Barcelona (23 març)

Les esglésies que fan camí a Catalunya en la situació sòcio-econòmica-política actual

Tots estem vivint temps de canvis, d’alteracions econòmiques, tecnològiques, socials, polítiques, culturals i religioses. I el nostre país a més, vinculadament a totes aquestes transformacions, sense saber massa el que és causa i el que és efecte, a més, estem experimentant l’anomenat procés sobiranista.

Les comunitats cristianes, els moviments eclesials, les parròquies, les ordres religioses, les institucions catòliques ho reflecteixen. Arreu se’n parla, tant de la crisi econòmica com del procés sobiranista i de les reaccions que el poble està tenint. L’ església ja no és al nostre país, com havia estat en temps de la dictadura franquista i abans, ni un “poder” lligat als poders civils, ni tampoc , com podria ser en temps de la transició vers la democràcia,  una institució i una xarxa de comunitats, que podien influir en l’economia, en la política i en la cultura, en els moviments socials, en la població, entre els joves, com així havia estat en part, en la nostra generació. De fet una bona part de l’església va recolzar, possibilitar, ajudar, es va comprometre, va formar persones, etc., en els processos vers les llibertats, la democràcia i vers el reconeixement de la nacionalitat catalana, i de la dignitat de les capes obreres i populars.

Avui dia, davant del procés sobiranista i davant les dificultats de molta gent del nostre poble per tenir una vida més o menys digna, l’església es troba més indefensa, més pobre de recursos, de persones, amb gent més envellida i amb moltes comunitats fluixes. Hi hagut potser més resposta eclesial davant de les situacions de precarietat, d’exclusió, de pobresa, d’injustícia social, i no solament per part de Caritas, sinó per part de moltes associacions, fundacions nascudes sinó al recer directe de l’església, sí en el seu entorn. Aquestes accions positives, encara que siguin senzilles i limitades, no solament responen a l’impuls evangèlic de sempre, sinó que també estan col·locant-se, en un esforç lloable i no fàcil, en la línia d’adaptar-se a una societat democràtica, laica i plural.

Ara bé davant del procés sobiranista, ens podríem preguntar, les nostres comunitats, la nostra església, ¿està somorta, no es mou?. A part dels valuosos Manifestos de la Delegació de Pastoral Social de l’ Arquebisbat de Barcelona i d’altres bisbats, del grup de reflexió sobre la Doctrina Social de l’ Església (SEDASE), del grup Cristians per la Independència dins l’ Assemblea Nacional Catalana, a part de la trobada de forces entitats d’església, celebrada, ja fa uns mesos, en favor del dret a decidir, i d’algunes dèbils i prudents aportacions d’alguns bisbes (potser així han de ser), no trobem una reflexió a fons sobre el procés que viu Catalunya. És veritat que algunes parròquies, alguns moviments han fet els seus escrits, les seves trobades sobre el tema, xerrades, cursets, taules rodones, articles a revistes, homilies, llibres …Tot plegat és digne de ser valorat i conegut, com també els fets abans esmentats. Però, ¿no trobeu a faltar un treball en comú, un debat obert eclesial, una lectura evangèlica del que ens està passant?. ¿No caldria la iniciativa, per part de les diferents diòcesis catalanes, d’unes dinàmiques participatives per tal que el poble cristià discerneixi les veus i les llums de l’ Esperit en la situació actual?

 

Comprenc que tenim una església força “decadent”, potser amb forces iniciatives (no molt conegudes, per cert) disperses, fragmentades, en diferents espais eclesials, però amb una gran mancança d’iniciativa comunitària, diocesana, i interdiocesana. Els Centres d’estudis, els Instituts de ciències de la religió, i altres Instituts catòlics, les Escoles de Teologia, la Facultat de Teologia, podrien col·laborar en aquest sentit i proposar camins de reflexió en els que tothom hi pogués dir la seva.

No es tracta, ni reivindico, ni molt menys, un a veu comuna, ja que les posicions dels cristians i cristianes també són plurals, i més sobre qüestions socials, polítiques, i nacionals. Però crec molt convenient obrir un debat públic-eclesial. Potser ens haurem de conformar amb la pobresa actual de l’església en aquest sentit, que també te l’avantatge de no tornar a caure en el perill de “donar lliçons” a tota la societat civil, des de les seves posicions que es tenien per “segures, perfectes i veritables”. Crec però, que hem d’anar a aprenent a presentar i proposar reflexions, amb tota humilitat, des de la fe cristiana al que vivim, encara que al final resultin vàries posicions totes legitimes des del punt de vista de l’evangeli.

Per altra banda és ben curiós, que hagin sorgit a la “palestra sociopolítica” dues religioses de monestir: Lucia Caram, i Teresa Forcades. Ben diferents les dues, però amb intensitat d’accions, de discurs, i influència mediàtica, semblants. Han arribat, aquí, ben segur, des de la seva pregària i aprofundiment madur de l’evangeli. Possiblement com molts altres cristians i cristianes, que no coneixem, i que segurament les seves reflexions, decisions i itineraris serien prou o més interessants. ¿Aquests dues dones, com altres, no estaran cercant una nova forma de “materialitzar”, d’encarnar l’evangeli avui en dia?. I cadascuna a la seva manera, amb la seva idiosincràsia. Una més orientada a l’acció social (que inclou pensament polític, ètic i teològic) i l’altra a la reflexió intel·lectual i teològica i en part a la política (que inclou l’acció social). ¿Què deuen canalitzar del poble cristià- i del poble en general- aquests dues dones significades eclesialment?. ¿Podria ser que hi hagi força gent cristiana que està canviant esquemes mentals, i que està cercant noves formes evangèliques de ser “ferment dins la massa”, de ser “sal i llum”?. Possiblement aquests dues dones ens fan de “mirall”. ¿No s’estarà trobant un camí cristià de vincular-se als nous moviments socials que estan apareixent, producte de la crisi econòmica (avenç en l’emancipació social), i de la necessitat d’avançar en l’emancipació nacional,  i el desenvolupament de la democràcia?. Una bona part del nostre poble, encara que no sigui cristià valora i potser demana, la “puresa” de l’evangeli, el fons essencial del missatge del crist, l’amor als altres com quelcom necessari a la societat i aquests dues religioses, com tants d’altres cristians/es ho realitzen dia a dia en els seus entorns.

¿No estarem sortint d’unes clixés massa rígids de partits polítics, i d’altres tipus d’organitzacions nascudes als segles XIX i principis del XX (sindicats, associacions de veïns,…) per encaminar-nos vers noves formes d’organització popular, per  seguir essent fidels a la construcció d’una societat més igualitària i fraternal?. I ¿no caldrà que els nostres moviments d’ Acció Catòlica, que van calcar força el tipus d’organització sindical i de partit, també hagin de reconduir la seva missió i fer la seva reestructuració interna, observant els nous moviments socials i deixar-se ”fecundar” per ells, sense perdre la pròpia identitat?.

Tot un altre tema, que pot ser fruit d’una altra reflexió, és com l’església a Catalunya afrontarà la pèrdua segura de recursos humans, per poder fer el servei pastoral, seguir essent servidora de la humanitat, aquí a Catalunya,  i com aprofitarà el patrimoni arquitectònic al servei de la població.

 

PRESENT I FUTUR DE MOLTES ENTITATS ECLESIALS

De fa temps, en diferents associacions, entitats, col·lectius i moviments  eclesials es repeteix la conversa sobre el fet que els seus associats es van fent grans, que alguns es van morint, i no hi ha relleu jove. Tals entitats van disminuint en nombre de participants, el que preocupa als que encara continuen essent-hi actius.

És admirable i molt valuós el treball i les aportacions, tant en opinió, decisió com d’acció, sobre tot gratuïtes, il·lusionades i voluntàriament lliures, que moltes persones grans ofereixen, de fa temps, amb experiència, intensitat i bon seny a un conjunt notable d’associacions eclesials. Dóna la impressió que si aquestes persones no hi fossin, la nostra església perdria molt de denúncia de les injustícies, de patrimoni formatiu, d’experiència pastoral, de proposta evangelitzadora, d’activitats alliberadores, socials, culturals, d’ofertes de silenci, de pregària, de celebracions, xerrades, seminaris d’estudi, manifestos, d’escolta i discerniment sobre la situació social actual, etc.

La manca de joves, sobre tot en la vida parroquial, és una queixa que prové de lluny. Ben bé fa uns 50 anys que la sentim.

També és veritat, que si observem certes entitats socials: associacions de  veïns, sindicats, partits polítics tradicionals, o altres entitats de barris i pobles, s’hi troben també a faltar les generacions joves, amb algunes poques excepcions.

Sembla ser que el canvi tecnològic, el de les xarxes socials, està portant a les noves generacions a altres formes diferents d’associar-se, d’acció transformadora de la societat i d’acció cultural. Els joves, amb el seu cervell molt més despert i tendre i amb “les neurones flexibles”, amb una capacitat per canviar de treball a la qual s’hi han hagut d’habituar per la força de les circumstàncies canviants en el camp laboral, els canvis de residència, etc., estan més atrets i seduïts per altres necessitats pròpies i que la mateixa societat requereix. Actualment les empreses necessiten, per competir en un món globalitzat i molt “hostil” persones amb gran flexibilitat. Aquest fet té com a conseqüència un alt grau de manipulació, explotació i precaritzacióde la gent jove.

Ens podríem preguntar què passarà amb les entitats socials avui dia dominades (i a vegades de forma força autoritària) per gent gran, en un futur. Per un cantó les persones grans necessiten espais de relació, de trobada (de “manar”?), ja que el sistema social els té poc en compte sinó els menysprea. Per altra banda, els hi costa deixar pas de veritat, recolzant, acompanyant, deixant fer i ser, a persones més joves, a més de pensar que cal seguir actius en benefici del barri, del poble o de la ciutat, com han estat sempre, i sovint es justifica no deixar els “càrrecs”, perquè no hi ha ningú més que els agafi, segons creuen.

Seria tot un altre article que demanaria un estudi a fons, explicar el què passa en moltes de les nostres associacions socio-culturals. I caldria veure “amb lupa” en quines hi ha més joves o s’hi incorporen i per quines motivacions, i en quines no és així.

Però, en aquest article em voldria fixar més en el que passa en moltes de les entitats eclesials. També demanaria un estudi. Aquí sols indicaré alguns factors i reptes.

En primer lloc cal dir que som el reflex del que passa a la societat. No estem exempts de les necessitats de la gent gran, de la seva psicologia, de les lluites de poder, i generacionals, explícites o implícites, com en tot grup humà. I per tant les associacions eclesials també experimenten els factors abans esmentats en les socials.

En segon lloc els canvis tecnològics, socials, econòmics, polítics, culturals , religiosos i ètics que vivim en un canvi d’era, afecten a aquesta problemàtica. I els joves estan per altres coses, cerquen altres camins.

En tercer lloc, s’observa sovint, que moltes persones que van a una trobada de tal col·lectiu eclesials, uns quants (els mateixos),van a una altra trobada d’un altre associació. Es podria observar, i fer un estudi, a Barcelona , per exemple, com a l’oferta de conferències, seminaris, cursos, trobades, congressos, etc., de caire eclesial, hi ha un sector de gent (més aviat gran) que van a tot. A vegades sorgeix la necessitat d’ajuntar totes aquestes persones i en comptes d’anar a 15 o 30 o més reunions en un curs, assistint a trobades de diferents entitats, enllestir la feina, de forma més conjuntada i preparada, en unes 5 o 10 reunions on es tracti tot, encara que les reunions siguin més llargues.

En quart lloc, això em fa pensar que moltes d’aquestes entitats tancaran més o menys al mateix temps, d’aquí uns anys, després d’unes agonies potser massa llargues, i en algun cas doloroses. El mateix passa a Europa, en moltes de les congregacions de vida religiosa, i com hem indicat, en les mateixes parròquies.

En cinquè lloc, forces entitats eclesials, han anat eixamplant, positivament, els seus objectius, i ens trobem que moltes estan tirant endavant accions semblants, en camps propers.

Ens podem preguntar: ¿tals entitats preveuen aquesta possible i hipotètica fi, de cop? , ¿com es plantegen el seu futur?. I en quant a les parròquies, no es veu que hi hagi un pla de futur sobre el seu patrimoni, economia, substitució de funcionalitats, agrupacions, distribució racional dels agents pastorals (laics, religiosos i capellans) com han fet a moltes de les diòcesis franceses. I referent als moviments, ¿què passa amb els d’Acció Catòlica? ¿no els serà necessària una refundació? ¿no experimenten el mateix que moltes entitats socials que van néixer en temps semblants: sindicats, associacions de veïns, partits d’esquerres, etc, que viuen profundes alteracions?.

Cap on  anem?. No sé si caldria que els membres d’aquests entitats de manera conjuntada i acordada, fessin una reflexió a partir d’alguns qüestionaris comuns sobre el seu present i futur, però mirant què necessita la nostra societat, i quin paper ha de tenir una entitat d’església, avui i demà. Potser cal plantejar, com ja en alguns casos s’està fent, aliances que puguin evolucionar vers fusions. Potser llavors es veurà més clar quins són els elements que ha d’oferir una església (a nivell diocesà i català) i concentrar esforços, tenint en compte que els recursos humans seran menors. Quins serien aquest elements?: una acollida, acompanyament, alliberament dels més necessitats?; un dispositiu seriós i rigorós de denúncia de la idolatria actual del diner?; uns Plans de formació integral (social, política, antropològica, psicològica, sociològica, històrica, bíblica, teològica, pastoral…) per tot cristià?; uns projectes d’evangelització i de catequesi?; una reformulació de llenguatge litúrgic i  catequètic?; uns recursos per celebracions i pregàries ben participatives?; una preparació, capacitació i experimentació real de persones, perquè amb equip animin i coordinin les parròquies, les comunitats cristianes, els grups, els moviments…?; un mapa pastoral que organitzi racionament els bisbats i la unitat pastoral de Catalunya amb els serveis més necessaris?; una reflexió amb decisions conseqüents sobre el patrimoni i l’economia eclesials?. I aquí tothom hi pot ajuntar, si s’obrís un procés de participació, el que li semblés més prioritari. ¿No demanaria això una trobada de totes les entitats eclesials que es perceben a elles mateixes en la situació que he descrit?.

Aquest tema enllaça amb un altre, que seria per escriure en un altre article. Quan he indicat entitats eclesials, m’he imaginat més les que realment estan en la línia del Concili Vaticà II i del Concili Tarraconense i en una interpretació d’obertura i de futur. Sembla que aquests entitats i moviments són els que actualment disminueixen de personal. No sembla (dic “sembla”, perquè caldria comprovar-ho, ja que a vegades s’afirmen les entrades de nous membres  i no les sortides) que sigui així en associacions de caire més conservador o neo-conservador, que potser per donar més seguretat, no sols s’hi adhereixen adults sinó també alguns tipus de joves. Caldria preguntar-nos si aquests moviments o associacions tenen futur a llarg termini. I també si podran, com sembla intenten alguns bisbes nostres, oferir suficients persones (capellans cèlibes i homes) per atendre el nombre important de parròquies i de serveis eclesials. Des de les nostres jerarquies no es veu que vulguin afrontar el problema de fons: democratització de l’església, consultant sempre a les comunitats quan es canvia un responsable, i sobre tot, capacitar i donar poder els laics i laiques sobre la decisió i el govern de les comunitats, i avançar vers una comunitat de serveis, no jerarquitzada. I així, van omplint els “buits” de responsabilitat amb persones de caire més conservador, pensant que així, “saltaran” i “marginaran” la generació del Vaticà II i els “seus fills i nets”, tractant  l’època conciliar i postconciliar com un “parèntesi” negatiu, quasi “malvat”. Però, ¿és realista aquesta posició? ¿té sortida?. Possiblement el que acabarà passant, i ja passa, és que hi haurà persones que deixaran les parròquies, o altres grups eclesials, i creixerà “l’abisme” entre les petites comunitats , grups i moviments, que potser aniran disminuint de personal (però, on s’hi pot trobar gent jove que vol seguir  l’evangeli), d’un model d’església participatiu, social, proper, democràtic, i un altre model dominat per responsables de caire conservador (que poden ser molt bones persones i de bona fe, i simpàtiques i amb recursos tecnològics i comunicatius) on hi seguiran persones de tarannà submís i poc crític.

Caldrà per part de tots veure on ens posem, què recolzem, on ens sentim pertanyents… I les entitats eclesials abans esmentades, de “camí conciliar” potser també s’hauran de plantejar quin model d’església recolzen, promouen, i com ajuden a constituir petites comunitats en les que les persones relacionin la seva vida amb la fe cristiana, amb ‘evangeli.

Per què a l’església li costa tant ser pràctica?

PER QUÈ A L’ESGLÉSIA LI COSTA TANT SER PRÀCTICA?

 Amb tost els anys d’experiència pastoral i amb tots els intents de proposar canvis concrets i precisos en les actuacions pastorals he observat una gran dificultat que té l’església per ser pràctica. I quan dic església em refereixo tant a les parròquies, com als Bisbats, i a diferents institucions eclesials. I quan dic “pràctica” em refereixo a la capacitat d’endegar canvis necessaris i concrets que s’adeqüin a una real anàlisi de la realitat. I no em refereixo a canvis d’actituds que també són molt importants, sinó a canvis en les dinàmiques de les conductes, en els mètodes pastorals, en les estructures i en els organigrames eclesials. Considero que als grups i institucions eclesials els hi és força fàcil apuntar desigs de futur, del que hauria de ser, de fer-se en les comunitats cristianes, en les diòcesis… Del que sovint entre el nostre argot en diem “cartes als reis”. I això es pot comprovar en tots els processos assemblearis , i de participació que es fan i s’han fet: assemblees diocesanes, de preveres, fòrums, assemblees parroquials, enquestes en els arxiprestats, consultes que fan les Delegacions, etc. D’alguna manera  tenim facilitat per apuntar els horitzons, les fites on arribar, el sentit que hem d’anar donant a l’acció pastoral i fins i tot per indicar una certa utopia eclesial.

Els moviments d’acció catòlica, són més pràctics, per la mateixa estructura interna més democràtica, amb més experiència organitzativa, i metodològica, i per saber acollir les aportacions d’altres entitats, moviments i organitzacions civils. Però costa molt que aquesta cultura més pràctica dels moviments fecundi altres realitats d’església. I aquest fet produeix moltes frustracions en el poble cristià, ja que de les expectatives creades en alguns processos participatius, en resta ben poc de realitzat. Fins i tot ja fa temps que es dóna en alguns sectors eclesials avançats, la por i la resistència a tirar endavant trobades i dinàmiques de consulta precisament perquè no es produeixin tals frustracions.

La mateixa trajectòria de l’ Acció catòlica ens mostra el camí per descobrir les causes d’aquesta certa incapacitat pràctica de l’església.

Un primer factor que pesa força en les mentalitats cristianes, i que és essencial i positiu és la mateixa experiència de fe que està centrada en una visió profunda i pletòrica de sentit, sobre la vida, que afecta més directament a les motivacions i actituds de la persona que als canvis estructurals, metodològics, organitzatius i materials. De totes maneres, ¿no serà que hem rebut una educació cristiana, massa orientada a aquesta dimensió interna i espiritual i hem menyspreat massa la realització “material” del regne?, ¿no serà que la nostra educació rebuda ha valorat massa poc les metodologies que ens transporten vers els canvis reals?, ¿no serà que no ens han preparat per construir unes comunitats i unes institucions d’església que siguin realment funcionals al servei de la construcció d’una societat més justa?.

A més del tipus d’educació que caldria veure quina ha estat en cada laic o laica, en cada religiosa o religiós, en cada bisbe o capellà,… també hi ha una certa poca obertura, en els estaments eclesials, a la cultura del treball per objectius, dels projectes amb accions cronològicament col·locades i revisables. Com més avancen les nostres societats, els seus moviments i la ciència, més es van incorporant els mètodes racionals que poden portar a una certa millor eficàcia en el que les entitats es proposen. A vegades sembla que pel fet d’una llarga tradició i experiència i per una “sacralització” del camí cristià, i de que nosaltres tenim la solució a les qüestions existencials, humanes i socials, no hem d’aprendre massa d’altres realitats, més laiques i procedents d’altres tradicions. Encara hi ha producció teològica molt deductiva que elabora el pensament sobre la nostra fe a partir d’unes “veritats ja construïdes” i no a parir de les variades experiències personals i comunitàries del seguiment del Crist. Aquest tipus de teologia poc inductiva té conseqüències en una pastoral poc pràctica.

Un altre factor és la manca de democràcia dins l’església, sobre tot en algunes de les seves institucions. Si s’elegissin els responsables de les comunitats hi hauria més credibilitat interna i més possibilitats de portar a terme el que les bases de les comunitats proposessin. Observem com en els moviments portats per laics i laiques i en les congregacions religioses, que de fet hi ha més democràcia, l’eficàcia pràctica també és més alta, i el treball en equip mes real.

Segur que influencien molts més factors en aquesta dificultat que detecto, però no voldria acabar la meva reflexió sense anomenar “la por” combinada amb una certa “rutina” conservadora (relacionada amb el fet que molts dirigents són gent massa gran) i amb un “escepticisme” vers les innovacions. El “sempre s’ha fet així”, la desconfiança envers dinàmiques “modernes”, la por a perdre “bous i esquelles” en els canvis ( i a vegades a perdre el poc poder que es pugui tenir), les  resistències a qualsevol canvi (més “val boig conegut que savi per conèixer”) frenen realment els necessaris canvis en les nostres comunitats parroquials i diocesanes. A vegades, fins i tot, els assentiments verbals positius envers canvis proposats per persones i grups que han analitzat el que necessitem pel present i pel futur en l’església, són la “tapadora” i el “bloqueig” de l’endegar i encaminar realment el canvi en la pràctica.

quim cervera

31 gener 2015