Alguns criteris i anàlisis per comprendre les tensions que vivim com a poble català

  • Tot el que vivim i patim i experimentem en el “procés”, ens transporta a moltes persones a fets de la infància, de la família, l’educació rebuda, els fets viscuts quan érem petits, o als fets viscuts per la nostra família, que no hem viscut directament però ens han transmès (guerra civil , de la que no “s’ha fet net”, la postguerra, divisions, pors, censures, costums, criteris mentals, …). Quan ens fem grans creix aquesta relació amb la nostra infància i reapareixen fets latents, no resolts, amb una component emocional molt intensa. Ens estimulen els criteris primaris, els del cervell més antic on hi resideixen les emocions i els instints. Per això és molt important:

-Expressar les emocions i compartir-les en grup . Això afavoreix el coneixement mutu,                     la comprensió de l’altre que pensa diferent perquè ho viu diferentment i ens ajuda a                         tots a mantenir el que és més fonamental: la relació de família i les amistats

-Intentar comprendre altre en el que viu, sent, pateix, s’emociona…

-Posar-hi racionalitat

-Anar creant espais i temps de calma, de pau, de silenci (pregària) i capacitat de diàleg.

  • Hi ha maduresa en el nostre poble, anem aprenent a respectar-nos, a dialogar amb serenitat, a ser delicats i no treure segons quins temes i segons de quines formes i paraules, en segons quins ambients i a fonamentar-nos en l’amistat, la família i la comunitat de fe (si és així) que ens uneixen. Aprenem a dialogar, a ser creatius, a prendre consciència social i política, a posar-hi humor, confiança…

 

  • Sovint es diu que el moviment independentista és creat per alguns polítics, per alguns partits o líders polítics. Fixar-se i obsessionar-se en centrar-ho tot en algunes persones, és una anàlisi procedent de la perspectiva clàssica de les dretes. És no veure que el moviment és popular, que ha sorgit del poble. Estava latent des de fa ben bé 300 anys, i ha anat sorgint en diferents moments, normalment fracassats, de la nostra història. Ara, després de la sentència reductora (quasi anul·ladora) de l’ Estatut d’autonomia votat pel poble, després d’una forta crisi econòmica, i en part com a resposta a la mateixa, torna sorgir amb força. És un moviment convençut que un Estat Català, que tindrà uns inicis molts difícil, crus, i dolorosos, podrà fer remuntar una societat creativa, amb moltes possibilitats i capacitats culturals, polítiques i econòmiques i podrà construir una major igualtat i una més veritable democràcia. El moviment d’emancipació nacional és fonamentalment civil, popular, i amb una forta component de centre-esquerra i d’esquerra. Si alguns partits s’hi han ajuntat, s’hi han incorporat més tard o més d’hora és perquè han escoltat les demandes del poble i intenten, cadascun segons els seves estratègies, canalitzar-les políticament.

 

  • Cal distingir el que és cultura del que és religió. Els musulmans ens poden ajudar ena questa distinció, ja que ells, també els convé distingir el que són costums, hàbits, esquemes mentals, culturals marroquines, o pakistaneses, senegaleses, o…, i el que és veritablement la fe musulmana. Moltes de les conductes o tradicions, o actituds, que molts musulmans creuen que són actituds demanades i invitades en el Coràn, són purament costums culturals de tal o tal altre país. Durant segles a Europa i molt especialment a Espanya s’ha anat constituint des del segle tercer, un constructe cultural, anomenat “Cristiandat” (amb unes normes, costums, valors, criteris, esquemes mentals, creences amb conseqüències ben pràctiques i eficaces en l’educació i socialització) que es pot confondre amb la fe cristiana (en el nostre cas la catòlica). El nacionalcatolicisme, darrera expressió d’aquest constructe cultural, és el que encara cueteja en moltes de les consciències del poble espanyol i en concret en religiosos, religioses, capellans i bisbes. I creuen, de bona fe, semi-inconscientment o totalment inconscients, que defensant aquestes normes, valors, costums, (entre elles la unitat d’ Espanya) defensen la fe catòlica.

 

  • A vegades també confonem l’estructura de l’Estat Espanyol, molt vinculada aquesta constructe de la Cristiandat, amb Espanya, amb els pobles d’ Espanya. L’ Estat Espanyol està des de fa segles ocupat per unes elits, relacionades familiarment, amb components financeres, funcionarials, militars, sovint legitimades per part de l’ església catòlica, que estan impedint els processos de democratització, d’encaminament vers la República, tant a Catalunya com a tota Espanya, i per tant estan protegint i promocionant la desigualtat, que els afavoreix. Per això, aquestes elits no volen que Catalunya, que és una part d’ Espanya que els permet seguir tenint poder i escurant diners  per continuar la seva hegemonia, se’n vagi de l’ Estat. Aquestes elits que estan reaccionant agressivament contra la República Catalana, són les mateixes que mantenen la forma espanyola del capitalisme. Possiblement al capitalisme europeu ja li interessa que l’actual govern del PP mantingui “a ratlla” el moviment d’emancipació nacional català i les possibilitats d’una República a Espanya que seria critica al capitalisme i tendiria vers l’esquerra. De fet en acabar la segona guerra mundial, ja els va interessar tant als EUU coma Europa, mantenir a Franco en el poder. Aquestes elits són els mateixes que mantenen a la majoria del poble espanyol submís, estan augmentant la desigualtat, aprofitant-se de la crisi econòmica, són creadores de pobresa, i frenen les possibilitats de reaccions i de moviments populars vers l’esquerra. Sap greu que sectors del PSOE estiguin també directament o indirecta vinculats a tals elits, i esdevinguin conservadors del sistema, no aprofitin el moviment d’emancipació català, per adherir-s’hi i anar construint una república a Espanya (un desenvolupament de al democràcia participativa) , i siguin  còmplices de les accions repressives de l’actual govern espanyol, i dels poders que hi ha al darrera. Per això val la pena preguntar-se: ¿les actuals estructures de l’ Estat Espanyol possibiliten avançar vers la democràcia, la participació i la igualtat?

 

 

  • El moviment d’emancipació nacional, que porta dins unes reivindicacions de més participació en les decisions polítiques, fa por a molts països europeus ja que es pot reproduir en altres llocs d’ Europa, i temen no poder gestionar-ho, o contenir-ho i sobre tot, temen, que caiguin les seves estructures de poder econòmic i polític tal com les han construït. El moviment d’emancipació nacional català, apunta vers una altre tipus de construcció d’ Europa (l’Europa de les nacions i de les cultures) i vers una forma de societat més social, amb més control dels poders, i més participació en les decisions que ens afecten a tots. Molts dels polítics i poders econòmics europeus i països, (en alguns dels quals està avançant la ultradreta, com sempre passa després d’una crisi econòmica) no són capaços de canviar l’esquema mental i acceptar una Europa de més països (-Escòcia, Flandes, Còrsega, etc.-masses per ells) i que alguns puguin virar vers una socialdemocràcia o un socialisme més avançat i modern. Davant d’una crisi de la democràcia, el moviment català proposa una alternativa.

 

  • Qualsevol població que es mobilitzi, i decideixi que vol tenir l’eina de l’Estat per poder millorar les seves condicions socials, encara que no sigui una nació, de fet té el dret a constituir-se com a tal Estat (mirem Andorra, Luxemburg, Malta, Mònaco…).

 

  • Les conviccions religioses, espirituals, humanistes, ètiques i el sentiment de pertinença nacional són forces o energies humanes, que arrelen en dimensions profundes de la persona i dels pobles, que poden estar a favor dels més necessitats i exclosos, i empobrits. De fet poden sonar sentit, legitimitat, ànima, esperit, motivació de fons, a la resistència de les subcultures dominades. Poden col·laborar juntament amb altres forces a la cohesió i integració del grup resistent, opositor a la cultura dominant. Poden col·laborar al canvi, juntament també amb altres forces, per una societat més justa i igualitària. Com el moviment de Jesús va ser opositor a l’estructura establerta dominada per les autoritats jueves sacerdotals i polítiques, vinculades i conformades a l’ imperi romà, recuperant tradicions religioses profètiques, bíbliques. Aquestes tradicions i invitacions eren les que donaven sentit a la pagesia oprimida, endeutada i depenent de Palestina, que intentava sobreviure, elaborant discurs, actituds i comportaments contraris als previstos i imposats per les autoritats jueves i romanes. Així el moviment de Jesús, va crear una nova forma de ser persona humana (la persona nova) una nova forma de relació amb els altres, i una nova manera de veure Déu, que no solament no se n’oblidava i els menyspreava sinó que estava al costat dels que patien l’exclusió i la opressió.

 

quim cervera, 28 desembre 2017, Dia dels sants innocents.

El text no es una innocentada . Sí que pot tenir elements de la meva innata i perdurable innocència.

Anuncis

Estimar els enemics sociopolítics

El “procés” d’emancipació nacional catalana, com tots els moviments socials, ens ha mostrat, de forma més clara, quins són els nostres enemics. Empreses, institucions, entats, partits polítics, s’han anat descarant per revelar la seva contrària posició a l’emancipació nacional catalana. A la vegada han indicat quins són els seus veritables interessos, econòmics, polítics i culturals.

Com a cristià haig d’estimar aquests enemics. L’evangeli ho afirma clarament: “estimeu els vostres enemics” (Mateu 5,43-48). Els cristians que estem mobilitzats pel procés d’alliberament nacional, hem d’estimar aquests enemics. L’evangeli reconeix que hi ha enemics. No els hi nega la seva identitat, ni suavitza el seu nom. Per tant, podem agrair a la situació actual que hagi arribat a un punt en què podem reconèixer bé els enemics. Si no els reconeixem, no els podem estimar. Hem de saber qui són.

Actualment els enemics de l’independentisme són:

  • els aparells de l’ Estat espanyol: el govern actual i sobre tot el sistema judicial (en especial el Tribunal Constitucional i altres Audiències) i el sistema coercitiu i policial.
  • Els partits polítics: PP, PSOE i Ciutadans
  • Una bona part de la gran Banca i del món de les assegurances, com són: Caixa-Bank, Banc de Sabadell, Catalana d’ Occidente i altres.
  • Grans empreses al voltant de Foment de Treball i de la CEOE.
  • El Rei o millor dit, La Monarquia seguint la seva tradició borbònica centralista.
  • La Unió Europea, o millor dit el Club dels Grans Estats de la Unió Europea.
  • Moviments socials com Societat Civil i altres entitats afins.
  • Grups ultradretans i feixistes.
  • I en el fons del fons, les oligarquies dels grans poders econòmics i financers, catalans, espanyols, europeus i mundials.

Segurament me’n deixo.

Com ho hem de fer per estimar tots aquests enemics?

En primer lloc hem de distingir entitats de persones. És curiós com la “dreta política” centra l’atenció en tot el que estem vivint avui a Catalunya i a España (i així és normalment), en qüestions de comportaments o actituds personals. Els causants del que passa a Catalunya, afirma la dreta política, són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I per altra banda des de Catalunya, alguns sectors dretans ho centren en Mariano Rajoy i altres personatges de l’aparell de l’ Estat. La tradició de les esquerres es centrar l’atenció en el poble, i en els moviments socials, en els col·lectius, que dinamitzen el poble. L’anàlisi sociopolítica de l’esquerra no es fixa tant en les accions de les persones, sinó en les dels aparells dels estats, de les institucions, de les estructures econòmiques, polítiques, i culturals, i en els moviments que les recolzen o s´hi oposen proposant-hi alternatives. Crec que és una bona forma de distingir “dreta” i “esquerra” segons on es posa la “diana” de la anàlisi de les situacions polítiques. Dit això, quan parlem d’enemics des de l’esquerra, no hi col·loquem persones, sinó entitats i moviments. I com a cristians “d’esquerres”, per tant, hem de seguir tractant a les persones que representen o participen de tals entitats i moviments com estimables, respectant-les, i mirant-les a la cara com a germans i germanes, si és que hi tenim un tracte directe. Ens podem trobar, i de fet tots ens hi trobem, amb familiars i amics que no són independentistes i que veuen el present i futur de Catalunya, amb una altra perspectiva i participen més o menys activament en projectes pel país, diferents del nostre. La familiaritat, el parentesc, l’amistat passa per sobre de la diferència d’anàlisi, diagnòstics, criteris, plantejaments i propostes polítiques. I encara que ens costi, hem de procurar que així sigui. És una proba, i un bon exercici, de fet es dóna, i mostra la maduresa de molta gent del nostre poble, que sap seguir relacionant-se bé, fins i tot amb més intensitat afectiva, i mostrant-la explícitament, en aquests temps complicats. Són temps que ens permeten precisament anar a fons, i valorar el que és més important en la vida: la relació humana interpersonal afectuosa, de donar-nos vida els uns als altres i servir-nos de debò les necessitats que tenim, per seguir el camí de felicitat al que estem cridats, Per això, per nosaltres cristians independentistes d’esquerres, aquestes persones que pensen i actuen diferent no són “enemics”, són els parents i amics de sempre, que en el debat polític ens anem coneixent més i ens ajudem per ser més persones i lliures, esmenant-nos, corregint-nos fraternalment per variar si convé, alguns dels nostres pensaments, o mirades de la realitat o actituds, i reconèixer errors.

En segon lloc, fins i tot, si ens trobem amb alguna persona que d’una manera consolidada, permanent i clara pertany a alguna de les entitats abans esmentades com enemics, i es troba amb una necessitat d’ajuda, la nostra sensibilitat humana (i si no ens és espontània, ens hi estimularà la nostra fe cristiana, d’imitar al “Bon Samarità”) ens llançarà a ajudar  aquella persona, veient-hi un germà o germana. De fet l’evangeli no ens diu que els enemics els convertim amb amics quotidians, i hi tinguem una relació íntima de confiança.

En tercer lloc quan parlem d’enemics, ens podem referir al que diu el sociòleg Andrea Baravelli. Per ell “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:

  1. Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
  2. Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com enemic irreductible i perillós.
  3. Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, perillaria de girar-se contra ells.

El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d´”enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s EEUU construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Irak, Iran…). Els partits, associacions i institucions, en èpoques de profunda canvis “construeixen “ l´”enemic” en un altre partit, associació o  institució. En el cas actual català per exemple l’”enemic” potser l’altre govern, un altre partit que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys de “centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un “enemic” també per identificar el nacionalisme espanyol. El govern de l’ Estat Espanyol “ha construït l’enemic”, Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, govern de Catalunya, Mossos d’ Esquadra, etc., per identificar-se, cohesionar-se i justificar-se i potser amagar “algunes vergonyes” o incapacitats per resoldre els grans problemes socials , econòmics, culturals i polítics del país. De fet el PP ja va anar construint des de fa anys aquest “enemic” (catalanofòbia) que li dóna vots (i sembla ser que no solament al PP) quan va recollir signatures contra l’ Estatut de Catalunya. També es pot dir que el govern de Catalunya ha fet el mateix amb el govern Espanyol, el Tribunal Constitucional, la policia, el sistema judicial i els partits polítics que el recolzen, ara en l’aplicació de l’article155 de la Constitució, però al meu entendre, en desigualtat de condicions, de menys recursos que els que té l’ Estat Espanyol i amb un moviment pacífic, fort, permanent i continuat, al darrera.

De fet en totes aquests construccions socials de la realitat (ideologies) hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot a negar la veu als altres. En canvi les posicions més obertes, són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.

I què fem amb els enemics econòmics, polítics, els causants de les grans injustícies del món, els que produeixen quantitats immenses de víctimes innocents?. Treballar per unes estructures socials (econòmiques, polítiques  culturals) més justes, més alliberades i més a favor dels més necessitats del planeta ens demana bones i encertades anàlisis, aliances adequades, intel·ligència, “mà esquerra”, prudència, determinació, fortalesa, perseverança i coratge (que ve de “cor”: raó i sentiment bondadós). Cal acceptar que la voluntat activa de transformació social, ens comporta i comportarà enemics i persecució (així ens ho recorda l’evangeli, també). Seguint el Mestre, davant dels enemics, la millor actitud és la no-violenta, la pau, l’entrega al servei del poble que estimes. De fet, aquesta ha estat, reiteradament, no sols la proclama dels nostres líders en les manifestacions per la independència, sinó que ha estat la forma generalitzada d’actuació de tothom. Possiblement, el transfons cristià pacífic, i la influència de les espiritualitats orientals (budisme, hinduisme, Gandhi i altres mestres) hi ha jugat un paper molt important. Aquest fet ens mostra com les religions, les conviccions i les espiritualitats transformen el cor i la ment, i a la vegada són motor de canvi en favor dels més necessitats, i en favor del poble. “Aquesta és una de les tasques de la mística: augmentar la percepció de la realitat  (…mirar i escoltar amb més finor i compassió el dolor del món, per ser més lúcids enfront des brutals abusos que es cometen contra els petits, per afermar el sentit de justícia i fraternitat…) per col·laborar en la seva transformació

I fer avançar la utopia social”: Xavier Melloni, a l’ Annex: “La Mística, (Ou)-Topos del Diàleg Interreligiós”, del llibre coordinat per Francesc Torradeflot: “Mística i diàleg interreligiós”. Editorial Fragmenta Barcelona. Desembre 2007.

En quart lloc ens cal tenir en compte “l’enemic personal intern”. Nosaltres mateixos a vegades ens presentem com els nostres mateixos enemics. Els nostres parents, familiars, amics, companys, veïns, i les mateixes entitats, moviments, aparells estatals, sovint ens poden fer de mirall, sobretot si es produeix algun conflicte, ja que allò que “odiem”, “menyspreem”, “no suportem”, “ens fereix” o “fa mal” de l´altre, és allò que odiem, menyspreem, no suportem, no ens acceptem de nosaltres mateixos. A vegades l’altre que se’ ns presenta, o el “creem” com “enemic” amb les seves pors, agressivitats, exigències, ens ajuden a mostrar les nostres fragilitats, les nostres pors, agressivitats, allò que ens costa d´acceptar de nosaltres…

Jesús segurament ja va copsar, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana,  que en “l´enemic” ens hi reflectim nosaltres, que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals. ¿No deu ser que Jesús quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruim” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant?. ¿No deu ser que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?

L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al que hem assignat el “rol” d´enemic. Però és un germà nostre, sobre tot quan es refereix a una persona. Sempre ens ho hem de preguntar.

En cinquè lloc. A l’Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d’aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen?. És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal?. Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra» (Lluc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió?. Certament no s’hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Joan 18,22-23). Com va dir el Peret (“al cel sia”) en una entrevista a la televisió: “als meus fills i nets els hi dic que parar l’altra alta, és mot savi per part de Jesús, ja té dues avantatges: primera, no rebre la bufetada en la mateixa galta, perquè et faria el doble de mal. I segona, és la forma de frenar l’escalada de la violència que sempre va a més”.

Si seguim llegint els següents versets de Mateu 5,43-48,podem veure i escoltar:

A Mateu 5,44: “Pregueu pels qui us persegueixen”. La pregària ens ajuda a situar-nos, a analitzar bé, a conèixer-nos, calmar-nos, a discernir, i a atinar en l´estimació.

A Mateu 5,45 a : Perquè “sigueu fills del vostre Pare del cel”: Si intentem imitar-lo serem rostres, fills semblants, imatges, icones del Déu-Amor. Es tracta de posar en joc totes les nostres possibilitats, totes les nostres parts sanes, qualitats en servei dels altres.

A Mateu 5,45 b: “Que fa brillar el sol damunt de bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. El Déu-Amor tracta tothom per igual, sense discriminacions. El camí de la vida en la bondat i l´amor, no és un mèrit nostre, és un regal que fa Déu a tots.

A Mateu 5,46-47: “Que si estimeu els qui us estimen quina recompensa us guanyeu?  I si saludeu els vostres germans…Fan el mateix els pagans”. És una distinció bàsica del seguidor del Crist.

A Mateu 5, 48: “Sigueu doncs perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”: Jesús sap que som limitats i imperfectes i per tant no ens exigeix la perfecció. Ens hi encamina, ens demana sentiments, actituds i accions possibles, ens proposa un camí, una utopia. Ell ens mostra el seu desig la seva esperança. Estimar  és un do de Déu. I Ell en el Misteri de Vida i d’ Amor insondable compta que nosaltres comptem amb la seva companyia, viscuda en la companyia dels altres (importància de la família, de les amistats, de la comunitat).

En l´eucaristia, unint-nos al Jesús viu, intentem, (se’ns proposa, se’ns invita) estimar tothom com Ell ens ha estimat. Ell ens ha reconciliat, quan encara érem enemics del Déu-Amor, ens ha concedit i regalat el canvi i ens ha fet de la seva família, fills /es i germans/es perquè tractem als altres, tots, com a  germans/es.

En totes les religions hi ha una màxima d’or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l’únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lluc 6,31). Aquesta regla d’or és el fonament de tota la moral.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República C

Equidistància ?

Sovint en les converses, en les tertúlies de radio i televisió, en els articles de diaris, en els xarxes socials apareix, avui dia, davant la situació política a Catalunya, el terme d’equidistància.

Enfront dels dos anomenats “relats”, el “relat” de l’independentisme que a vegades es redueix al del govern de Catalunya, o més encara al de Carles Puigdemont, i el “relat” de l’anomenat “unionisme” que a vegades es redueix al Govern d’ España o al de Mariano Rajoy, es presenten alguns intel·lectuals, entitats, o persones amigues, com equidistants, per exemple quan es diu, darrerament: ni Declaració d’Independència , ni article 155.

Cal tenir en compte que tant dins de l’independentisme hi ha pluralisme, i dins de l’unionisme també. I a vegades es qualifiquen d’unionistes, grups, entitats, partits i persones, que no ho són, sinó o que són indiferents al tema, o són federalistes o confederalistes. I d’aquesta apreciació, procedeix l’anàlisi, al meu entendre erroni, de que l’independentisme és del 40%-48% i els que no ho són , el 60 o 52% (majoria, diuen). Primer que no ens han comptat encara totalment. Segon, que si partim de que en general a les eleccions un 20% o més no vota (indiferents), no els podem col·locar com a no independentistes, o unionistes, ja que no ho sabem. I dins dels no independentistes hi ha persones que potser volen un estat independent per després, tot seguit o mentre, federar-se o confederar-se amb España.

L’equidistància es compren, ja que precisament hi ha persones que no es senten representades ni amb el govern del PP i les seves imposicions, ni amb el procés independentista. Es compren que tinguin por, o els preocupi una polarització de la societat catalana, i/o un enfrontament que veuen innecessari, contraproduent i injust, envers el poble espanyol. Es compren que apel·lin al diàleg per la resolució del conflicte, però de moment no han aconseguit que es doni el diàleg demanat, ni que es resolgui el conflicte. Es compren  que parlin de dos “relats” (paraula que s’ha posat de moda i que s’apropa al concepte d’ideologia, per a mi més aclaridor, si s’entén en la perspectiva marxista), ja que tot grup humà , no té altre remei, que “construir-se la realitat” (com afirma el sociòleg Peter Berger: “La construcción social de la realidad”). La realitat ningú la coneix, ja que és inabastable al cervell humà, és complexa, i amb moltes variants,  factors que hi intervenen que se’ns escapen a la nostra raó, als sentiments i fins i tot a les nostres experiències espirituals més pregones que poden copsar de forma finita i limitada el Nucli Misteriós de la Realitat i de la Vida.

La “construcció social de la realitat” és la forma que tenen les societats tant per “reduir” la realitat a uns conceptes, idees, intuïcions, normes, valors, creences, etc., per tal que puguin ser assolits per les nostres ments, i formar-nos na cosmovisió “ a mida”, acceptable, que ens ofereix seguretat i identitat, com perquè  podem actuar sobre ella (sobre la “invenció” que ens hem fet d’ella) d’una forma possible. Actuem així, seguint conscientment o inconscient els nostres interessos econòmics (de bens i serveis), polítics (de poder) i culturals (de normes, valors i creences i formes mateixes d’aprehendre la realitat). La ideologia en el sentit marxista, és precisament una construcció de la realitat, que pot tenir una base científica (la mateixa ciència sempre està imbuïda d’elements ideològics), però que la seva funció social primordial és cohesionar el grup social, socialitzar les noves generacions en les normes, valors i creences d’una societat determinada, justificar-les i legitimar-les. Les religions, els humanismes, les ètiques, etc. són grans construccions ideològiques  en el sentit marxista. La ideologia per Marx, sempre respon a uns interessos de classe, de caire econòmic i de poder.

En aquest sentit és d’agrair que els que es situen entre els dos relats abans esmentats sobre el fet català actual, ens recordin que tothom “construeix la realitat”, segons els seus interessos, que procedeixen de la seva classe social d’origen, o d’adopció, de la seva educació familiar i escolar, de la seva ètnia, cultura, religió, de les seves posicions polítiques i socials des de jove, del seu lloc de treball, categoria professional etc. Ens posen de nou sobre la taula un fet sociològic (en el camp de la sociologia del coneixement i de la religió) de primer ordre que és molt important tenir en compte en el debat actual. Ara bé, cal tenir en compte que els que es situen en “l’equidistància” també construeixen la realitat segons els seus interessos personals i socials, i per tant no resten fora d’aquest fet sociològic. No resten fora de tenir i viure també unes motivacions, conviccions , pressupòsits indemostrables, que mouen els seus sentiments, actituds, accions i emociones, per més amagades o implícites que siguin, o per més racionals que es vulguin presentar. Tothom té alguns valors pels quals creu i el motiva actuar i que no es poden demostrar que siguin ni millors, ni pitjors que altres, ni que siguin “objectius”. Tenen també el seu “relat”.

Per això, a vegades, certes expressions dels “equidistants” sonen a superioritat intel·lectual, o moral ( o fins i tot religiosa, o espiritual), per sobre dels que ens situem en una posició política definida davant del procés d’emancipació nacional catalana.

Els dos anomenats “relats” (“construccions de la realitat”, “ideologies”) estan en desigualtat de condicions, per tant, veig complicada ( o “impossible”) la “equidistància”. De fet hi ha un “Gran relat” (ideologia) d ‘una “Gran Nació”, d’un nacionalisme de conquesta, amb molts recursos financers, institucionals, davant d’un “petit relat” (també ideologia), d’una “petita nació”, d’un nacionalisme de defensa, amb pocs recursos. I es confronten avui dia, sobre tot, en els mitjans de comunicació , que més aviat són empreses de propaganda política i cultural (i cal saber qui són els amos de cadascuna) i en les xarxes socials, i en els mateixos i complexes “relats” críptics judicials (les lleis s’interpreten també, entre els diferents  jutges i advocats i fiscals, segons el relat –ideologia- que tinguin i/o recolzin).

Al “petit relat” també s’hi adhereixen sectors de la població que no són nacionalistes, i que creuen que qualsevol grup humà que ho vulgui, pot constituir un Estat, pot tenir l’eina de l’ Estat per poder desenvolupar-se socialment.

El “petit relat” té un moviment darrera o dit d’una altra manera, el moviment ha anar construint un “relat” que el cohesiona, integra, socialitza les noves generacions de joves que s’hi van incorporant, li dóna sentit, motivació per actuar, i és motor de canvi social. Un canvi que va molt més enllà de la creació d’un estat, ja que es tracta de desenvolupar més participativament la democràcia i construir, no una Europa del Club d’ estats, sinó una Europa dels pobles i nacions. A la vegada el “petit relat” té na funció pedagògica de contenir els instints, la irracionalitat, les emocions desbordades, les passin transcendentalistes, etc.. Canalitza les impotències, les ràbies. Per això la insistència en la pau, la no-violència, el civisme, la paciència, la perseverança, la calma…tot d’actituds que ha anat forjant el “relat” i mobilitzant a la gent en una direcció pacifista i de resistència.

En la constitució del “petit relat” hi podem trobar elements provinents de les espiritualitats humanistes, cristianes, anarquistes, de les tradicions socialistes, comunistes, de les esquerres nacionalistes catalanes, de les espiritualitats orientals, del moviment pacifista, ecologista, feminista, de l’economia social i sostenible, de la cultura de la solidaritat, etc. Una gran riquesa.

Per tant  a més del “Gran relat” i del “petit relat” hi ha altres relats entre el de potser mal anomenada “equidistància”.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República Catalana    

 

 

Comparació Cartes de C. Puigdemont i de M. Rajoy

COMPARACIÓ de les PARAULES EMPRADES en la CARTA del PRESIDENT del GOVERN de la GENERALITAT, CARLES PUIGDMONT i la CARTA  del PRESIDENT del GOVERN ESPANYOL MARIANO RAJOY ( publicades al EL PUNT AVUI del 17 octubre de 2017)

En les anàlisis del llenguatge, una tècnica és quantificar el nombre de paraules que s’utilitzen en un text. De fet no n’hi ha prou en quantificar, per fer un examen més aprofundit, caldria veure les relacions entre els diferents paraules, el context en que s’empren, i les distàncies entre una paraula i una altra en el text, etc.

Aquí només les quantificarem per veure quines són les més utilitzades  en cada carta i comparar les sumes. És clar que aquest breu  senzill estudi no explica tota la complexitat de les estratègies de dos governs, però sí indica algunes tendències i suggereix pensaments, posicionaments, desigs…

Vegem-ho en un quadre a doble entrada, escollint paraules que m’han semblat clau.

PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Diàleg 6 5 És de les paraules que més surten. Una més en Puigdemont. La tercera (en nombre) en Rajoy, juntament amb Generalitat i la primera en Puigdemont
Acord 4 0 Només la trobem en Puigdemont i juntament amb Catalunya està en segon lloc en nombre d’us.
Negociació 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Solucions polítiques 3 0 Només la trobem en Puigdemont i juntament amb Govern de Calalunya, Independència, i Repressió, està en tercer lloc
Consulta 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Constitució 1 3 En parla més en Rajoy que en Puigdemont. En cinquè lloc en Rajoy, com Autonomia, i Govern d’ España, Llei. Cinquè lloc en Puigdemont.
Article 155 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Requeriment 0 6 Només la trobem en Rajoy. Després de Catalunya és la segona que surt més en Rajoy.
Tribunals 0 1 Només la trobem en Rajoy
Estat de Dret 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Llei 0 3 Només la trobem en Rajoy (cinquè lloc)

 

PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Imperi de la Llei 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Legalitat 0 4 Només la trobem en Rajoy. En quart lloc en Rajoy juntament amb España i Democràcia
Controvèrsia 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Integritat territorial 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Autonomia 0 3 Només la trobem en Rajoy, en cinquè lloc com Constitució, Govern d’ España, LLei
Catalunya 4 9 Surt molt més en Rajoy que en Puigdemont (segon lloc) i és la que més surt en la carta de Rajoy (primera)
España 0 4 Només la trobem en Rajoy (quart lloc)
Estat Espanyol 1 0 Només la trobem en Puigdemont (cinquè lloc)
Poble català 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Conjunt de tots els catalans 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Poble espanyol 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Govern de Catalunya 3 0 Només la trobem en Puigdemont (tercer lloc)
Generalitat 0 5 Només la trobem en Rajoy (tercer lloc)
Govern d’ Espanya 0 3 Només la trobem en Rajoy (cinquè lloc)
Relació Estat Espanyol i Catalunya 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Parlament Català 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Parlament Espanyol 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Separació de poders 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Europa 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Unió Europea 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Organismes internacionals 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Independència 3 3 Empatats: Tercer lloc en Puigdemont i cinquè en Rajoy.
Referèndum 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Democràcia 2 4 La treu més Rajoy( quart lloc) que Puigdemont (quart lloc)
Dret-drets 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Manifestacions pacífiques 1 0 Només la trobem en Puigdemont(cinquè lloc)
PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Suspensió autogovern 1 0 Només la trobem en Puigdemont(cinquè lloc)
Repressió 3 0 Només la trobem en Puigdemont (tercer lloc)
Violència policial 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Honestedat o semblants (honest…) 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Sinceritat (sincer…) 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
No creïbles 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Incertesa 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Inestabilitat 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Deteriorament convivència, fractura 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Concòrdia cívica 0 1 Només la trobem en Rajoy (setè lloc)
Projecte radical 0 1 Només la trobem en Rajoy

 

  • És curiós veure quines són les paraules que la Carta de C. Puigdemont utilitza i en canvi no surten mai en la carta de M. Rajoy (entre parèntesi el nombre de cops que surt la paraula en la Carta de C. Puigdemont, i posades per ordre de major nombre a menor):
  • Acord (4)
  • Solucions polítiques (3)
  • Govern de Catalunya (3)
  • Repressió (3)
  • Negociació (2)
  • Parlament català (2)
  • Europa (2)
  • Organismes internacionals (2)
  • Referèndum (2)
  • Violència Policial (2)
  • Honestedat (2)
  • Sinceritat (2)
  • Estat Espanyol (1)
  • Manifestacions pacífiques (1)
  • Suspensió autogovern (1)

 

  • És curiós veure quines són les paraules que la Carta de M. Rajoy utilitza i en canvi no surten mai en la Carta de C. Puigdemont (entre parèntesi el nombre de cops que surt la paraula en la Carta de M. Rajoy, i posades per ordre de major nombre a menor):
  • Requeriment (6)
  • Generalitat (5)
  • Legalitat (4)
  • España (4)
  • Llei (3)
  • Autonomia (3)
  • Govern d’ España (3)
  • Imperi de la Llei (2)
  • Relació Estat Espanyol i Catalunya (2)
  • Unió Europea (2)
  • Deteriorament convivència, fractura (2)
  • Consulta (1)
  • Tribunals (1)
  • Estat de Dret (1)
  • Controvèrsia (1)
  • Integritat Territorial (1)
  • Conjunt de tots els catalans (1)
  • Poble espanyol (1)
  • Parlament Espanyol (1)
  • Separació de poders (1)
  • No creïbles (1)
  • Incertesa (1)
  • Inestabilitat (1)
  • Concòrdia cívica (1)
  • Projecte radical (1)

COMENTARI

El discurs de la Carta de C. Puigdemont:

  • té tendència a centrar-se en donar importància als acords, negociació, solucions polítiques
  • remarca la repressió i la violència policial i a la suspensió de l’autogovern i les manifestacions pacífiques.
  • destaca les actituds d’honestedat i sinceritat
  • no parla mai d’ España sinó d’ Estat Espanyol
  • es refereix a Europa com conjunt de països i com a valors democràtics, i no a la Unió Europea i també fa referència als organismes internacionals (cerca aliances)
  • no parla de Generalitat, ni d’autonomia, sinó de Govern de Catalunya
  • no cita les paraules llei, legalitat, tribunals…
  • tampoc cita el Parlament espanyol, ni el poble espanyol.
  • ni diu mai: incertesa, inestabilitat, deteriorament de la convivència, concòrdia cívica, projecte radical…

El discurs de la Carta de M. Rajoy:

  • té tendència a centrar-se en donar importància al requeriment, a la llei, a l’imperi (regust imperialista?) de la llei, legalitat, tribunals, estat de dret…
  • cita forces vegades España, Govern d’ España, i també fa referència al poble espanyol, al Parlament espanyol, la separació de poders i a les relacions entre España i Catalunya i no Estat Espanyol, tampoc Govern de Catalunya, ni Parlament català, i en canvi sí cita 3 vegades Autonomia, i 5 vegades Generalitat.
  • fa servir Unió Europea i no Europa (Europa és més que la UE).
  • contraposa la sinceritat de Puigdemont a la no credibilitat.
  • sembla preocupat per la controvèrsia, el projecte radical, el deteriorament de la convivència, la fractura, la incertesa, la inestabilitat…

 Les paraules en “empat” són:

  • Independència en 3
  • Article 155 en 1
  • Poble català en 1
  • Dret-drets en 1

 

COMENTARI

  • L’ empat no vol dir que estiguin d’acord , n que utilitzin tals paraules en el mateix sentit.
  • Pot mostrar unes preocupacions comuns: independència, article 155, el poble català i els drets.

 

  • Elaborem un altre quadre seguint el nombre d’ordre segons la quantitat de cops que surt cada paraula en cada carta

 

ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Primeres 6 cops:

Diàleg

9 cops: Catalunya .-.Resta clar que a C. Puigdemont li preocupa i intenta el diàleg

-.-.Per què M. Rajoy parla tant de Catalunya, més que C. Puigdemont?: Li deu ser també una preocupació.

Segones 4 cops:

Acord

Catalunya

6 cops:

Requeriment

La contraposició entre acord i requeriment es fa visible
Terceres 3 cops:

Solucions polítiques

Govern de Catalunya, Independència

Repressió

5 cops:

Diàleg

Generalitat

.-.M. Rajoy (M.R.) també apunta al diàleg (però no surt tants cops com en C. Puigdemont).

.-.C. Puigdemont segueix apuntant les solucions polítiques, com acords…

.-.C. Puigdemont (C.P.) apunta a la independència i es queixa de la repressió

.-.Curiosament C.P. parla de Govern de Catalunya i M. R. de Generalitat

 

Quartes 2 cops:

Negociació

Parlament Català

Europa

Organismes Internacionals

Referèndum

Democràcia

Violència Policial

Honestedat

Sinceritat

 

4 cops:

Legalitat

España

Democràcia

.-.Es va consolidant el discurs de C.P centrat en la negociació, acords, Europa, organismes internacionals, referèndum, honestedat i sinceritat

.-. Es va consolidant el discurs de M.R. en la legalitat, la llei i España

.-.La paraula democràcia la utilitzen els dos, com a justificant i més M. R que C.P.

.-.Violència policial només la utilitza C.P, com també hem vist la paraula repressió.

ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Cinquenes 1 cop:

Constitució

Article 155

Estat Espanyol

Poble Català

Dret-drets

Manifestacions pacífiques

Suspensió de l’ autogovern

3 cops:

Constitució

Llei

Autonomia

Govern d’ España

Independència

.-.La paraula Constitució l’empren els dos, més M.R que C.P

.-.Article 155 també l’empren els dos, amb el mateix nombre de vegades.

.-.M.R. segueix remarcant la llei

.-.Estat Espanyol,  Suspensió de l’autogovern i Manifestacions pacifiques com hem vist,

només les utilitza C.P.

.-.Poble Català i Dret-drets, les empren els dos , un cop cadascuna

.-.Autonomia i Govern d’ España només les utilitza M. R. i tres cops cadascuna. Sembla que vulgui remarcar qui té l’autoritat i que quedi clar que Catalunya és una Autonomia

.-.Independència, la fan servir els dos i tres cops cadascun

Sisenes 2 cops:

Imperi de la Llei

Relació Estat Espanyol   

              i Catalunya

Unió Europea

Deteriorament

     convivència, fractura

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Totes aquests paraules nomes les fa servir la carta de M.R., com hem comentat anteriorment
ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Setenes 1 cop:

Consulta

Article 155

Tribunals

Estat de Dret

Controvèrsia

Integritat territorial

Poble Català

Conjunt de tots els catalans

Poble Espanyol

Parlament Espanyol

Separació de poders

Dret-Drets

No creïbles

Incertesa

Inestabilitat

Concòrdia cívica

Projecte radical

Totes aquests paraules nomes les trobem en la Carta de M.R. com ja hem comentat abans, excepte

Article 155, Poble Català i Dret-Drets, que les trobem en els dues cartes esmentades un cop cadascuna

 Tot plegat mostra com la Carta de M.R. es centra, remarca  (i es justifica) en

l’Estat de dret, els tribunals,  la separació de poders, la integritat territorial d’ España, valorant el paper del Parlament Espanyol, per estar al servei del conjunt dels catalans, davant la inestabilitat, la incertesa que produeix el projecte radical del govern català, que deteriora la concòrdia cívica.

 

I finament, com a resum-conclusió, si exposem en una quadre en paral·lel les paraules que surten el mateix nombre de vegades en cada carta, podem acabar de veure, relativament,  el pensament ideològic de cada Carta:

 

NOMBRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY
9 vegades Catalunya
6 vegades Diàleg Requeriment
5 vegades   Diàleg

Generalitat

4 vegades Acord

Catalunya

Legalitat

España

Democràcia

3 vegades Solucions polítiques

Govern de Catalunya, Independència

Repressió

Constitució

Llei

Autonomia

Govern d’ España

Independència

2 vegades Negociació

Parlament Català

Europa

Organismes Internacionals

Referèndum

Democràcia

Violència Policial

Honestedat

Sinceritat

Imperi de la Llei

Relació Estat Espanyol   

              i Catalunya

Unió Europea

Deteriorament

     convivència, fractura

 

 

1 vegada Constitució

Article 155

Estat Espanyol

Poble Català

Dret-drets

Manifestacions pacífiques

Suspensió de l’ autogovern

Consulta

Article 155

Tribunals

Estat de Dret

Controvèrsia

Integritat territorial

Poble Català

Conjunt de tots els catalans

Poble Espanyol

Parlament Espanyol

Separació de poders

Dret-Drets

No creïbles

Incertesa

Inestabilitat

Concòrdia cívica

Projecte radical

 

 

 

NOMBRE PARAULES que no estan en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES que no estan en la CARTA M. RAJOY
Cap vegada

(entre parèntesi el nombre de vegades que la paraula surt en l’altra carta)

Requeriment (6)

Generalitat (5)

Legalitat (4)

España (4)

Llei (3)

Autonomia (3)

Govern d’ España (3)

Imperi de la Llei (2)

Relació Estat Espanyol i Catalunya (2)

Unió Europea (2)

Deteriorament convivència, fractura (2)

Consulta (1)

Tribunals (1)

Estat de Dret (1)

Controvèrsia (1)

Integritat Territorial (1)

Conjunt de tots els catalans (1)

Poble espanyol (1)

Parlament Espanyol  (1)

Separació de poders (1)

No creïbles (1)

Incertesa (1)

Inestabilitat (1)

Concòrdia cívica (1)

Projecte radical (1)

Acord (4)

Solucions polítiques (3)

Govern de Catalunya (3)

Repressió (3)

Negociació (2)

Parlament català (2)

Europa (2)

Organismes internacionals (2)

Referèndum (2)

Violència Policial (2)

Honestedat (2)

Sinceritat (2)

Estat Espanyol (1)

Manifestacions pacífiques (1)

Suspensió autogovern (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

COMENTARI FINAL CONCLUSIU:

El nucli del discurs de la carta de C. Puigdemont es centra en:

  • El diàleg i arribar a acords, negociant, trobant una solució política a la situació
  • El record de la repressió i a violència policial, dels empresonats, del 1 d’octubre, dels judicis, acusacions, etc.

El nucli del discurs de la carta de M. Rajoy es centra en:

  • El compliment de la llei, l’ Estat de dret i la Constitució
  • El record del requeriment a C. Puigdemont

 

  • Així com C. Puigdemont té en la seca perspectiva la independència, l’autogovern de Catalunya , M. Rajoy insisteix en l’ autonomia, i en la Generalitat autònoma, supeditades al Govern d’ España.

 

  • I C. Puigdemont es refereix a Europa (més enllà de la Unió Europea ) i als organismes internacionals, M. Rajoy es fixa en la Unió Europea.

 

  • Puigdemont parla d’honestedat i sinceritat, quan M. Rajoy no confia en tals actituds que les veu no creïbles.

 

  • A M. Rajoy construeix el seu discurs ideològic en poder frenar el deteriorament de la convivència, la fractura, la incertesa, la inestabilitat a Catalunya, davant del projecte radical dels independentistes, i en canvi C. Puigdemont construeix el seu discurs sobre la resposta al poble català, a els seves manifestacions pacífiques.

 

  • Els dos al·ludeixen a la democràcia, però de manera ben diferent. La concepció d’un i altre de la democràcia no és igual.

 

En el fins hi ha un punt profund ben senzill del qual, al meu mode de veure, parteix tot, i que diferencia les dues posicions, que no són sols dels dos personatges, sinó de perspectives col·lectives, d’un govern i d’un altre, i dels partits o coalicions que els recolzen, i dels moviments socials i interessos de classe que hi ha darrera :

  1. Una filosofia política que creu que el sobiranisme i per tant el dret i capacitat de decidir políticament està en el poble espanyol.
  2. Una filosofia política que creu que el sobiranisme i per tant el dret i capacitat de decidir políticament està en el poble català.

I d’aquí depenen tots els comportaments, manifestacions, posicionaments, manifests que hem anat veient aquests darrers anys. A la vegada hem anat veient com empreses, partits, personatges, institucions s’han han ant “descarant” i deixant clar quin és la seva filosofia política.

I aquesta diferència de filosofa política, no ve del temps franquista, ni de la segona o primera república, ni dels trasbalsats segles XIX i XX, sinó que ja prové de la pèrdua de la sobirania acatalana (i aragonesa, valenciana, i balear) el 1714, producte de la imposició borbònica (Felip V, i ara Felip VI que és Felip V de l’extingida Corona catalano-aragonesa). I aquesta imposició ja venia precedida i preparada (anticipada, que anava caminant gradualment) per Felip IV en el fre a la sobirania, en la Guerra del Segadors (1640) i més enrere en la unió dinàstica dels Reis Catòlics (?) que ja van expulsar jueus i musulmans.

 

quim cervera, 28 octubre 2017

UNA POSSIBLE LECTURA EVANGÈLICA DEL PROCÉS D’EMANCIPACIÓ NACIONAL A CATALUNYA

Fa temps que intento posar ordre a un seguit d’intuïcions i experiències interiors que relacionen la meva fe cristiana amb el procés que estem vivint a Catalunya.

S’han escrit manifestos, reflexions i declaracions, de diversos grups de cristians, capellans, bisbes, comunitats, parròquies i moviments sobre el “procés català”. En la majoria dels casos, són adhesions, suposo que necessàries, a les diferents posicions davant de la qüestió. També han aparegut crítiques a tals posicionaments, normalment pel fet d’establir una “barreja” entre “ política” i “religió”. En general, els escrits que m’han arribat es centren en qüestions ètiques, apel·lant a la “Doctrina social de l’Església” , o a declaracions episcopals o papals, o a la Declaració dels Drets Humans, o altres documents cívico-socials, per donar suport (o no) al referèndum, o /i (o no) la independència  de Catalunya. Força documents també es centren en la denúncia d`unes i altres posicions, en nom de la justícia, la pau, els drets, la democràcia… Alguns apunten paraules i fets dels evangelis. Pocs he trobat que intentin llegir des de la fe cristiana, des de l’evangeli, l’experiència personal (i col·lectiva) viscuda, sigui del procés cap un Estat Català, en les diferents mobilitzacions que hi ha hagut, sigui per defensar el manteniment de Catalunya a Espanya (amb diverses modalitats), sigui per mostrar els dubtes, la perplexitat, o fins i tot les angoixes que es viuen.

Em sembla convenient i indispensable poder expressar el que sentim com a seguidors de Jesús. Sé que entre els cristians, hi ha també totes les opinions i posicions que hi ha en la societat catalana. Per tant, lluny de mi exposar una lectura evangèlica com la única, i molt menys es tracta de justificar una postura sociopolítica, utilitzant l’evangeli en favor dels propis interessos. Precisament si he tardat a escriure en aquest sentit, és per la por de ser criticat, tant d’una “barreja” de política i fe cristiana, com d’una indeguda manipulació de l’evangeli. Però la por no és bona consellera, i cal superar-la, i no em pot inhibir de poder mostrar amb sinceritat el que sento, veig, penso i visc com a cristià en aquests moments històrics i difícils del nostre poble. Les paraules que segueixen, intenten revelar la meva experiència il·luminada per la bona notícia i la missió de Jesús. Estan escrites amb tota la humilitat i delicadesa, es volen allunyar de tota declaració transcendent i demanen igualment, com una necessitat intensa, paraules d`altres cristians que ho viuen i veuen com a tals, diferentment.

Dit això, a mesura que he anat participant dels esdeveniments, manifestacions, converses en grups, des d’una perspectiva independentista, que és la meva (des de fa uns anys), considero el procés català com un procés d’alliberament, o millor dit com una baula (en aquest cas axial) del procés d’alliberament del poble català. Estem en una passa més en la llarga caminada vers més llibertat. La transició de la dictadura franquista a la democràcia va ser una altra passa en aquest procés. Per descomptat abans i entremig en podríem identificar d’altres. També penso que és una passa en el camí d’emancipació nacional, que es vincula en les passes vers l’emancipació social. De què ens estem alliberant?. Estem fent passes comunitàries per alliberar-nos del franquisme instal·lat en l’aparell de l’Estat espanyol (en el sistema burocràtic, judicial, policial, administratiu…). Més encara, intentem alliberar-nos de les famílies i oligarquies que des de fa segles, han ocupat els aparells de l’Estat, manipulant-lo en favor dels seus interessos, corrompent-lo i posant-lo en contra del nostre poble, precisament per no perdre el seu poder. Volem alliberar-nos d’un Estat que ha esdevingut conqueridor, que imposa les seves lleis, des de fa 300 anys, que va anul·lar el nostre ordenament jurídic i el nostre antic Estat. Volem alliberar-nos d’uns mètodes, que en una “democràcia” ben precària, són autoritaris i tenen una cara dictatorial envers Catalunya i altres pobles de les Espanyes. La recerca de llibertat interior i exterior, és una de les energies profundes de la dinàmica del “Regne“ de Déu anunciat pel Senyor.

El moviment, que crec que es pot anomenar revolucionari, de legitimar un nou règim legal i constitucional a Catalunya, i per tant que indispensablement necessita denunciar lleis de l’Estat espanyol, i transparentar la seva injustícia, també ho relaciono, com ja han dit altres, amb el constant i persistent exercici de Jesús d’anar contra les lleis que creia injustes, o/i que anaven contra la salut integral (física, psíquica i espiritual) dels més desfavorits. De fet Jesús, el van assassinar poders i autoritats establertes perquè ell anava contra les lleis que s’imposaven sobre el poble, marginaven i menyspreaven els més pobres. En nom de l’amor als altres, d’un Déu que no menyspreava sinó que preferia els pobres, s’hi va jugar la vida. Per Jesús les persones són “sagrades”, són habitades pel seu Esperit d’Amor. Una llei, una constitució, no és “sagrada”, ni l’emperador, ni cap autoritat. Sovint veiem com la defensa de  les lleis espanyoles per part de persones, partits, jutges, fiscals, i per part del govern espanyol, podíem dir que s’inscriu en una mena de “legalocràcia” o “legalolatria” o fins i tot “legalopatia”. Els “esperits malignes” dels evangelis, es referien al que avui en podríem dir malalties psíquiques, tancaments de mentalitat, esquemes mentals ferris, pors, recerques de seguretat, sovint induïdes per les autoritats legalitzades, que no sols no servien el poble, sinó que el mantenien súbdit per a poder seguir extraient-los els pocs béns de què disposaven (a través dels sacrificis en el temple, els impostos…).

A més, un bon sector del moviment independentista vol anar molt enllà. Vol construir una democràcia participativa, on les decisions cada cop més siguin preses per tothom. Vol avançar vers un millor benestar social, econòmic de totes les capes socials i dins del mateix moviment hi ha grups que volen més justícia social i més igualtat. També en els fets i paraules que intenten expressar l’experiència de seguiment de Jesús de les primeres comunitats en els evangelis, trobem anhels i caminars vers la justícia, la igualtat (de gènere, social, no discriminació per races, nacions, llengües…).

La solidaritat (germanor) que s’ha donat en les diverses mobilitzacions són un altre signe del Regne. Un altre signe de vida és el mateix exercici de la no-violència, de les crides constants, per part dels líders, a ser un moviment pacífic, a defensar-se amb les mans alçades, sense deixar-se portar per provocacions. Tot plegat indica la maduresa de pau interior, de contenció, de capacitat de convivència i de diàleg, apresa en moltes persones , sobretot més joves, en les escoles que des de fa anys han educat en la pau i el diàleg.

Altres signes de vida, de renovació, de ressorgiment, són la creativitat, el bon humor, la imaginació, l’esforç per superar les pors, que s’observen tant en les accions com en els manifestos, en els missatges de mòbil, en els correus electrònics, en les estratègies per amagar urnes i paperetes, en la rapidesa en organitzar tallers i activitats lúdiques a les escoles, a les places, en la música i els cants en les manifestacions etc. Tot em recorda les èpoques de la clandestinitat en el tardofranquisme i primers anys de la transició, que ho vivíem sense vergonyes i així ho expressàvem, com a cristians. Tot mostra una maduresa del nostre poble que el dignifica i el prepara bé, per seguir en el camí de l’alliberament.

Els moments “infinits” de diàleg, a vegades tens, a vegades silenciós per respecte i delicadesa cap als que pensen diferent, per no produir ferides o trencaments en les relacions bàsiques familiars i d’amistat, també han estat i són un exercici de posar-se a la pell de l’altre (comportament ben cristià) per comprendre les seves raons, sentiments i experiències. Fins i tot el decidir no parlar-ne, o parlar-ne menys, amb segons quina persona, en segons quin grup,  i apel·lar al que ens uneix, a les relacions amicals, són un veritable signe de la maduresa cristiana i humana.

Finalment un altre signe de vida, també evangèlic, entre altres, és el fet que per a molts joves (com per a la meva generació ho fou el temps de la transició) entre 16 i 25 anys, aquests fets que vivim, els seran un punt de referència fonamental en la seva maduració com a ciutadans i com a presa de consciència política que els durarà tota la vida. Tot el que sigui consciència del fet col·lectiu, de la vida política i comunitària, ajuda a pensar en l’altre, en els altres, en el teu poble, encarrila vers un camí tan essencial en el cristianisme com és servir els altres, més enllà dels teus interessos particulars. Aquests “temps catalans” són una experiència viscuda i un aprenentatge per a això, per a molta gent jove i adulta.

Espero que aquesta lectura, que, com resta ben clar, és una entre moltes altres, pugui aportar algun element per compartir amb altres i no m’allunyi gens d’aquells amb qui comparteixo amistat, història conjunta, i la mateixa fe en Jesús, encara que pensem i sentim diferent sobre el que avui viu el nostre poble. Gràcies.

quim cervera

9 octubre 2017

25 REFLEXIONS, ARREL DEL “PROCÉS CATALÀ”, QUE PODEN FER PENSAR, des d’un POSICIONAMENT INDEPENDENTISTA.

  1. Si inhabiliten el govern català, diputats, i altres autoritats i els posen a la presó. La presó té dues funcions, el càstig i la rehabilitació.
  2. El procés ha esdevingut en processament judicial per a molts.
  3. Tota revolució política, de canvi de règim, comporta canvi de lleis, i per tant desconnectar o desobeir les lleis anteriors. Sinó, no hi ha veritable revolució política.
  4. En tota revolució política es produeix un conflicte entre una i altres interpretacions de la llei, legalitat i legitimitat, entre lleis establertes i dinàmica democràtica, entre llei i justícia, entre sistema jurídic establert i ètica, etc.
  5. La referència constant a les lleis, i finalment la imposició de la Llei, és un clàssic històric, que pot ben bé significar manca de projecte polític, o també  el no veure o no voler veure la realitat i a la vegada  la voluntat d’anul·lar o frenar els que volen canviar la realitat social.
  6. Com més persones estiguin querellades, recusades, avisades, sentenciades, acusades, més autoritat perden les autoritats que decideixen tals conductes.
  7. En tot canvi social o polític, es produeixen resistències al canvi, i recerques de seguretat i a la vegada comportaments de persones, grups i institucions obertes que assumeixen el risc i la incertesa, pensant en el bé que vindrà.
  8. Si una vaga laboral, normalment exercida per una minoria d’obrers, guanya, les seves positives reivindicacions s’apliquen a tots els treballadors. Igualment doncs, si la reivindicació d’un estat català guanya, n’obtindran les seves avantatges tota la població catalana.
  9. En tot moviment sociopolític es donen ambicions, enveges, protagonismes (qui és l’avantguarda?, qui imposa els seus criteris, mètodes i procediments?…), i errors, mancances, exaltacions, emocions, corrupcions, exageracions, exabruptes, fins i tot insults i sentiments de ràbia, impotència…, i també coratges, serenor, continència, paciència, comportaments pacífics, desenvolupament de la democràcia, participació, mobilització ciutadana madura, etc.
  10. Estem vivint uns moments de molta maduresa econòmica, social, ciutadana, política i cultural a Catalunya. En són signes la voluntat ciutadana democràtica de més participació, l’expansió econòmica, la professionalitat de les institucions públiques, l’alt nivell en el teatre, en el circ, en el cinema, en la música, en la poesia, la literatura, el desenvolupament de la cultura popular…Estem en un bon moment i preparats per ser un estat que avanci en la democràcia i en l’emancipació social de les capes populars i treballadores.
  11. El procés està mostrant una divisió en les elits empresarials catalanes. Un sector aliat a les poderoses elits financeres, empresarials i terratinents espanyoles que en principi no vol un Estat Català (però si es dóna s’hi adaptaran) i unes elits de la petita i mitjana empresa que en molta part d’elles estan per un Estat Català, perquè pel seu propi desenvolupament econòmic el necessiten. El PP i Ciutadans reflecteixen les primeres elits. Les segones s’expressen especialment en el PdeCat (on hi ha un sector socialdemòcrata). i en Demòcrates per Catalunya Aquestes elits són més democràtiques i més socials i poden afavorir un estat que enceti un camí d’avenç  social.
  12. Les esquerres a Catalunya estan dividides, segons tradicions molt arrelades, però també segons la posició que tenen davant de la divisió de les elits (i per tant davant de “procés”) i sobre la manera de veure amb quines forces polítiques aliar-se.
  13. ERC, on ja hi ha anat a parar persones procedents de l’antic PSUC i d’ICV, (i possiblement del PSC) pot esdevenir l’eix vertebrador duna futura esquerra hegemònica. El fet de l’enfonsament del PSC ho afavoreix. Caldrà veure que fa “Catalunya en comú” si es sosté (donat el fet de molts grups polítics en els seu interior) i es consolida, i si prepara una aliança amb ERC, i potser amb altres forces polítiques.
  14. Tot moviment i tot partit polític té, més o menys amagada, una espiritualitat, unes conviccions profundes, una filosofia de vida, que a més dels interessos socioeconòmics que intenten materialitzar políticament, el mou.
  15. Un dels factors que ha fet possible el pacte entre Junts pel Sí i la CUP (a més de la voluntat d’un Estat Català i del catalanisme) és l’”ànima” (o “esperit”) “anarquista “ i l’”esperit” (o “ànima”) cristià o la combinació dels dos, que hi ha històricament a Catalunya. Prefereixo parlar d’“l’esperit”, ja que és un concepte que es refereix més a les motivacions i conviccions profundes, ja que “ànima” es referiria més a les emocions i a l’inconscient. El PdeCat i Demòcrates per Catalunya tenen una procedència, un “impuls” cristians (i algunes persones de tals partits així es defineixen). I a la vegada podem entreveure en aquests partit, un cert esperit anarquista, en l’anhel de llibertat més o menys liberal, de les capes mitjanes i del petit i mitja empresariat, que aquests partits en part representen: per exemple, l’esperit crític envers els Estats impositors, que a vegades es canalitza, per part de les capes mitjanes, en mirar de trobar esquerdes per evitar els autoritarismes estatals. En l’origen d’ ERC trobem també aquest anhel i esperit anarquista i darrerament s’hi combina l’esperit cristià  del que alguns dels seus dirigents no se n’amaguen. A Junts pel Sí hi ha altres grups polítics i persones en algunes de les quals podem assegurar que el cristianisme mou la seva vida. En la CUP hi trobem tant orígens de grups anarquistes i trotskistes (no tant lluny de l’anarquisme) com persones que combinen l’anarquisme o el trotskisme amb el cristianisme. Entre el PdeCat i la CUP, amb aquests elements comuns de la tradició cultural anarquista catalana: anhel de llibertat, valor de la natura, de la cultura popular, de l’art, la literatura, el cant, la comunicació, la participació, hi ha ERC (amb valors i esperit semblants) que fa d’eix que els relaciona i permet el pacte.
  16. Tant l’esperit de la utopia comunista, com el cristianisme d’alguns militants, valorat en el PSUC en un temps, s’han anat “buidant”. Els partits que actualment s’han unit en “Catalunya en comú” hauran de cercar quin és l’”esperit”, o “esperits”, les conviccions que el mouen, sinó difícilment il·lusionaran políticament. De fet Podemos, tinc entès, que té una comissió sobre espiritualitats. Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, el cristianisme, l’humanisme laic, l’islamisme, el budisme, i altre religions i conviccions presents a Catalunya, que puguin ser “esperits” d’aquests futures esquerres..
  17. El PSC, que poc ha valorat la presència de les espiritualitats, religions i conviccions en els seu militants, i/o ha perdut també la utopia clara i autèntica del socialisme (“a cadascú segons el seu treball”) s’ha quedat darrerament només amb la gestió administrativa i amb la defensa de les lleis i la Constitució i una lleugera i feble aposta pel federalisme. I aquesta defensa és poc motivacional, no té força conviccional per atraure políticament. Ha de retornar el seu “esperit” o adquirir-ne alguns dins de l’oferta plural religiosa i espiritual.
  18. En tot procés polític i en tot procés electoral hi ha divisions de opinions i d’estratègies polítiques. És normal. No es pot contínuament referir-se al risc , al perill de al divisió a Catalunya. Cal acceptar democràticament les diferències i gestionar-les amb convivència, pau i maduresa.
  19. En una situació difícil com la que vivim a Catalunya, tothom s’ha de definir i determinar i això si es fa sense violentar-nos, amb calma, en un clima de diàleg obert i respectuós, amb acceptació de l’altra, intentant comprendre les raons de l’altra posició, és bo pel país, i creix la maduresa ciutadana. Les ambigüitats que poden ser comprensibles políticament, o segons les pressions que es rebin, no es poden allargar massa i no ajuden a donar orientació i a saber on està cadascú.
  20. Les raons per determinar-se com independentistes, són múltiples. Ben segur que molts independentistes se n’han fet en veure el carreró sense sortida política, que ens posava la sentència contra un estatut, que un cop retallat no havia estat ni votat pels catalans. Segur que molts independentistes ja ho són des de que van néixer, per família, per tradició, com una esperança i aspiració dels nostres avantpassats, que ens remuntaríem al 1714. Altres ho són convençuts que la fita de tot nacionalisme és arribar a ser un estat. Altres no són nacionalistes, sinó que creuen que tota població que vulgui tenir l’eina de l’ estat la pot tenir com Andorra, o Monaco, encara que no siguin una nació. Altres estan farts de la política del PP, i de les seves repressions i corrupcions, i prefereixen un altre tipus d’ estat, encara que sigui incert. Alguns estan convençuts que perquè hi hagi Republicà a Espanya , fins i tot una República Federal, primer hi ha d’haver República a Catalunya i si a cas després es veurà quin tipus de vinculació es té amb l’ Estat Espanyol. Altres s’han apuntat a l’independentisme com una reacció popular a la crisi econòmica del 2008 i han canalitzat la protesta i la possible alternativa en un futur Estat Català, etc…
  21. Està força clar que en el procés català que vivim hi ha un fet generacional. Molts dels nostres líders polítics eren infants o joves en la transició de la dictadura a la democràcia, o no havien nascut. Estan en un altre moment. Han pres consciència del final del règim del 1978. Aspiren a més llibertat, més democràcia i mes participació. No han viscut les repressions franquistes. No tenen por. Ja han desconnectat emocionalment de l’ Estat Espanyol i ens han ajudat a molts a desconnectar i superar inseguretats, resistències al canvi i tendències al conservadorisme. Per a molts joves catalans, el procés que vivim els és un estímul, una il·lusió, una emoció semblant a la que va viure la meva generació en la transició democràtica. Si és veritat que el que passa a l’entorn social propi quan tens 20 anys et marca per tota la vida, et fa ciutadà, subjecte polític, per aquests joves actuals així serà, i tot aquest jovent serà per ells la presa de consciència, i de maduresa política, i això repercutirà fecundament en la nostra societat. De fet ja està repercutint en les aportacions que fan aquests joves a nivell professional, social, econòmic, polític i cultural.
  22. L’ Imperi Espanyol segons Alexandre Deulofeu (“La Matemàtica de la Història”) està en plena decadència i s’acaba el 2029, quan Catalunya serà independent. Dins d’aquests perspectiva s’acabaria la colonització de l’imperi espanyol (castellà?) després d’haver perdut Flandes, Amèrica Central i Llatina, part del Marroc, Filipines, Cuba, i finalment Guinea, Ifni i i el Sàhara ex-Espanyol. El curiós, és que, juntament amb altres actituds en altres moments històrics en relació amb el fet català, l’ estat Espanyol en el moment dels processos d’emancipació de les colònies, ha tingut comportaments semblants, amb poca visió de la realitat, amb poques capacitats per negociar i altes habilitats per reprimir.
  23. Poques esquerres espanyoles i pocs intel·lectuals demòcrates i/o d’esquerres s’han posicionat a favor del procés català. El republicanisme i federalisme espanyol no ha sabut o no ha volgut o no ha pogut aprofitar el procés català per mobilitzar, sensibilitzar, fer pedagogia, als pobles de les Espanyes per una tercera república. Sort d’algunes excepcions, que es veurà si augmenten, que ens han ajudat des de les Espanyes a defensar el dret a l’autodeterminació i en el fons la democràcia.
  24. A més del problema econòmic que es crea a Espanya si Catalunya es configura com un estat independent, a més de que es trenca la ideologia de la unitat indissoluble d’ Espanya, no és estrany que els poders de l’ Estat Espanyol (govern, poder judicial, legislatiu, institucions, partits, fins tot molta part de les autoritats eclesiàstiques…) els costi afrontar el tema, ja que és molt de preveure que després vinguin un moviments semblants a Euskadi (ens estan observant per veure com ells l’engeguen), al País Valencià i a les Balears, on ja es queixen del règim de finançament i en altres llocs de les Espanyes (hi ha partits independentistes a Galicia, Andalusia, Aragó,…). De fet intenten evitar la desmembració d’ Espanya. Estem al final de l’ Estat Espanyol tal com s’ha concebut fins ara.
  25. Es fa difícil evitar la relació, si es vol al·legòrica, entre el que ens està passant de lluita contra unes lleis injustes, imposades cada cop més clarament per la força (i algunes des de fa molts anys) i altres revolucions polítiques i humanes (de canvis de mentalitat, de pensaments, de cultura dominant) que han posat la dignitat, la llibertat de les persones i la justícia social per sobre de les lleis establertes que sovint són injustes i oprimeixen el poble. En els profetes de l’ Antic Testament i en els evangelis trobem fets semblants. Jesús, com molts altres renovadors i reformadors religiosos i espirituals, es va trobar també amb un conflicte i va optar per la tradició profètica i no la dels sacerdots i lletrats que seguien cegament els 613 preceptes que regulaven la vida de les persones. Els imposaven al poble, i a vegades ells no els complien. Avui dia molts dels que no van estar d’acord amb la Constitució del 1978 i no la van votar, la imposen ara implacablement, sense interpretació dinàmica i flexible, al nostre poble.

quim cervera. 14 setembre 2017

REFLEXIONS PERSONALS DAVANT DEL REFERÈNDUM A CATALUNYA

Aquest escrit vol expressar el que he anat pensant sobre les dinàmiques polítiques que s’han produït aquesta darrers anys a Catalunya, i enviar-lo com una carta amable a tants amics i amigues que són o han estat votants i simpatitzants del PSC, ICV, EUIA i Catalunya en comú.

Vaig entrar el PSUC el 1979. M’he sentit d’aquesta tradició política. De jove em vaig sentir molt identificat amb el que se’n va dir l’eurocomunisme. Vaig assistir a la fundació d’Iniciativa. Em va saber greu que es situés el PSUC en la inactivitat. Vaig aprendre molt, gràcies al PSUC i a ICV, a analitzar les situacions socials, a discernir el que convenia políticament des de l’esquerra, des de plantejaments a favor de les classes subalternes populars. Vaig aprendre a valorar les necessitats d’aliances amb altres forces polítiques per tirar endavant el país, la democràcia, Catalunya. He aprés amb tals forces polítiques, a veure com no són bones conselleres les visceralitats, les critiques culpabilitzadores a persones, les desqualificacions poc educades, els personalismes, el centrament dels programes polítics en unes persones determinades. Des de l’esquerra, he anat creient i identificant-me en les anàlisis de forces, d’interessos de classe, de les condicions objectives de possibilitat d’un pas polític determinat.

Els mitjans de  comunicació sembla que ens han influït tant que concentrem, també nosaltres, massa sovint, en persones (Artur Mas, Mariano Rajoy, Carles Puigdemont…) allò que són interessos de classe, o del poble, o dels moviments socials.

He tingut diverses converses amb votants i simpatitzants del PSC, d’ ICV i EUIA o de Barcelona en comú, o de Catalunya si que es pot, que darrerament s’han unit en un nou partit: Catalunya en comú. Converses i debats sobre les relacions de Catalunya i Espanya, sobre el procés vers la independència, sobre el referèndum…

I amb tota sinceritat, em costa acceptar, que tals partits, no s’hagin ajuntat al moviment demòcrata, pacífic i emancipador ,independentista, sobre el que tinc les meves raons perquè no ho hagin fet. He intentat comprendre-ho. Però el que encara em costa més d’acceptar és que persones votants i simpatitzants de tals partits, encara dubtin sobre el recolzament al referèndum, votin el que votin un cop convocat. Intento entendre els posicionaments personals reflexionats, recolzats per les lectures de diaris, articles, llibres, escoltant els programes que reforcen les personals opcions. A més, en situacions “extraordinàries”, de processos importants en un país, com el que passem, fa difícil també comprendre les posicions diferents de la pròpia.

No m’agradaria ni caure en una critica feridora, poc comprensiva, ni en una voluntat d’imposar el meu criteri. Només vull compartir unes reflexions i unes preguntes que em faig.

¿Estem en un moment realment crític a l’ Estat Espanyol, en el que ens hi juguem la democràcia, o com a mínim una possibilitat d’avançar en la democràcia?. Si és així, ¿no cal unir forces de dretes, de centre i d’esquerra per encaminar-nos en un augment de qualitat democràtica?. I el referèndum ho pot ser.

És comprensible la crítica que fa part de l‘esquerra del nostre país (faltava l’accent) , a altres sectors de l’esquerra que han pactat amb sectors de la dreta per l’independentisme o per treballar pel referèndum. Sembla com si el caminar junts amb CDC o el PdeCat, sigui “vendre’s “ a la burgesia. Realment és així?. ¿Com s’analitza el gran moviment popular en pro d’un canvi radical de les relacions de Catalunya amb l’ estat Espanyol?. ¿No hi ha hagut altres moments que en pro d’un objectiu fonamental, com es la defensa de la democràcia- transició, 23F…- s’han unit sectors polítics que en el camp social poden estar enfrontats?.

¿És solament el govern del PP el que frena aquest procés democràtic i emancipador del poble català, o és un aparell estatal modelat per l’oligarquia financera, terratinent i de les grans empreses espanyoles, des de fa segles?. Si és així ens cal un programa extraordinari conjuntat de totes les forces polítiques democràtiques, com va ser en el temps de la transició (Assemblea de Catalunya, Plata-Junta, govern de concentració com el de Tarradellas). Allò, al meu entendre , va ser un pas més per alliberar-nos de l’oligarquia abans esmentada, com ho va ser la primera i segona república. Però aquest procés encara no ha acabat. Observar que Espanya és un estat autoritari no és una acusació política, és una anàlisi de la realitat, com diu l’historiador Xavier Díez, en el seu article “Un estat autoritari” de El Punt-Avui del 23 de juny del 2o17, comentant les paraules de Pep Guardiola, en el seu discurs del 11 de juny passat. En el mateix article, Xavier Díez fa unes afirmacions, en les que m’hi sento identificat i per això les transcric: “ Si el franquisme no marxa d’ Espanya, que Catalunya ho faci. Per tant, …, la independència és la recerca de la democràcia”. I al final de l’article diu: “Tal com diu un referent de la literatura universal, concretament els Evangelis, “la veritat us farà lliures”. És normal que els contraris a la llibertat s’emprenyin quan una veritat és verbalitzada per un referent internacional com Pep Guardiola.”

Tenim franquisme, i més que franquisme, interessos de classe poderosos, no democràtics que han segrestat l’ aparell de l’estat espanyol. ¿No cal llavors alliberar-se de visceralitats contra les forces de dreta democràtica catalanes, aliades amb el centre i les esquerres, per avançar en la democràcia?. Sé que les esquerres no lideren del tot (en part crec que sí, ja que ERC i la CUP de fa temps que hi són) el procés a Catalunya, i això té les seves causes en l’esquerra, però, ¿per això no hi hem de ser?. I el recolzament sense ambigüitats pel referèndum, ¿no hauria de ser clar, transparent i sòlid?. Sé que en algunes persones votants i simpatitzants dels partits indicats així és, i potser més del que ens pensem. Però encara hi ha persones en les que la incertesa, l’ambigüitat, o els plantejaments sobre la desacceleració del procés, els pesa força.

Realment,  ¿creiem que seria possible un referèndum, si d’aquí uns mesos, o uns anys (?), el govern d’ España estès en mans del PSOE? ¿Es veu possible que tal govern s’avingués a un decret per fer-lo, que seria constitucional? ¿o es veu possible una reforma de la Constitució, amb les forces polítiques actuals?. Si hi hagués un govern de Podemos,  o d’un Podemos fort, aliat amb PSOE, potser facilitaren un referèndum, però ¿per quan serà aquest govern? ¿ i aquest possible referèndum tancaria el problema de les relacions entre Catalunya i España?. L’estratègia d’allargar les qüestions per l’endemà (“quan tinguem més riquesa , ja la repartirem…”), senzillament les allarguen, però retornen contínuament. ¿No es creu que ara tenim una oportunitat somrient i dolça?

S’ha debatut molt sobre la legalitat del referèndum, i sobre la seva legitimitat sota la llei catalana, etc. ¿Coneixem algun canvi polític que no hagi tingut algun element il·legal, de canvi de lleis?. La transició espanyola de la dictadura a la democràcia n’és un entre molts exemples. ¿Per què aquesta afecció a la legalitat? ¿No és un legalisme massa conservador, de recerca de seguretat, de por a la inestabilitat, que són actituds poc d’esquerres? ¿pot ser que el conservadorisme individualista s’hagi instal·lat en part de la població d’esquerres?

¿Es pot parlar d’un cert “dogmatisme” o d’un “discurs antic” en part de l’esquerra?.

¿Quina relació es veu entre l’emancipació social i la nacional?. Estan vinculades. Crec que no es poden ni confondre, ni separar. ¿Es creu que si avancem en l’emancipació nacional, i en la democràcia, avançarem també en la social, que per suposat demana més moviments i moments oportuns?

I finalment si el dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment i forma part de la tradició universal de l’esquerra, i en particular del catalanisme popular, ¿per què encara hi ha partits anomenats d’esquerra que no el defensen de forma clara? I per què encara hi ha gent que confon el dret d’autodeterminació, o el dret a votar el futur del nostre país, amb la independència de Catalunya?

Molts dels meus amics i amigues són federalistes. Jo també ho sóc. Sóc federalista europeu, d’una Europa, en la que Catalunya sigui un estat dins dels Estats federals europeus, com ho haurà de ser Escòcia, Flandes, Còrsega i tants d’altres…I sóc federal en una Confederació de les Espanyes, que perquè arribi primer cal un estat català, que posteriorment, en el que vulgui ,es confederi amb els altres Estats de les Espanyes. Em costa veure-ho d’una altra manera.

Confuci diuen que va dir: “…quan tenia trenta anys vaig començar la meva vida; als quaranta estava segur de mi mateix;  als cinquanta vaig comprendre el meu lloc en l’ampli esquema de les coses; als seixanta vaig aprendre a deixar de discutir ; i ara als setanta puc fer el que vull sense pertorbar el desenvolupament de la meva vida”. Jo estic entre els seixanta i els setanta (en tinc seixanta sis i mig) i també noto que ja no vull discutir i potser estic aprenent a fer i dir el que vull. Com podeu copsar en tot l’escrit, tinc forces raons per posicionar-me independentista i per tant queden intuïdes les meves respostes a les preguntes que omplen aquest document. Per tant, sé que les meves reflexions no canviaran les posicions dels que podeu llegir aquesta reflexió. No ho pretenc. No vull discutir. Només voldria apuntar unes preguntes, per si poden aportar alguna reflexió, obrir més debat i ajudar-nos a auto-comprendre’ns i ajuntar confluències. No vull amagar que sí m’agradaria, que si algú que em llegeix, i no volia anar a votar al referèndum, i hi va, voti el que voti, estaré molt content. Crec que així avançarem  tots i totes en la democràcia i en la ruptura i allunyament d’un estat espanyol autoritari.

Com veieu fa temps que estic esperançat, il·lusionat i convençut de la gran oportunitat democràtica que tenim al davant , i no la vull desaprofitar. Penso que ja era hora que la vida política propera, s’impregnés de ”passió” i emoció pel present i pel futur, en favor del poble, i no solament de raons. Segur que en tots es debats i converses que fem i que han augmentat molt darrerament en molts espais, ja és exercir la democràcia i avançar democràticament.

 

quim cervera

Verbena de Sant Joan, la del foc purificador i el que dóna el caliu d’estimar: 23 juny 2017

 

 

 

 

PUNTS COMUNS DE LES MOBILITZACIONS DELS DARRERS ANYS A CATALUNYA

 

En els darrers 15 anys a Catalunya s’han produït molts tipus de manifestacions:

  • Contra la guerra de l’Irak: 15 de febrer del 2003
  • Com a final de diverses vagues generals
  • 20 de juny del 2002
  • 10 d’ abril del 2003 
  • 29 de setembre del 2010 
  • 27 de gener del 2011
  • 29 de març del 2012
  • 14 de novembre del 2012
  • Vaga general estudiantil: 30 de marçdel 2009 (i altres manifestacions estudiantils)
  • 15-M: 15 maig 2011
  • Diferents manifestacions de les anomenades “marees” (habitatge, salut, educació, pensions, precarietat, renda garantida, defensa dels drets i serveis públics, contra les retallades…)
  • Contra la sentència de l’Estatut : 10 juliol 2010
  • Per la Independència de Catalunya
  • 2012 (“Catalunya , nou Estat d’ Europa”)
  • 2013 (Cadena-humana)
  • 2014 (la Via-V-Gran Via-Diagonal)
  • Consulta popular: 9 novembre 2014
  • 2015 (La Via lliure: Meridiana)
  • 2016 (a diverses ciutats; a Barcelona al Passeig de Sant Joan)
  • En favor d’acollir Refugiats: 18 febrer 2017

Totes aquestes mobilitzacions tenen, entre altres, aquests punts comuns:

  • Són expressions pacífiques i democràtiques.
  • Són una defensa de la democràcia, en una època que està en perill.
  • Són un clar desenvolupament de la democràcia, ja que apunten a una democràcia més participativa, que vol superar la democràcia formal representativa, sense perdre aquesta.
  • Manifesten avenços en els processos d’emancipació (social, nacional…).
  • Expressen i són possibles gràcies a un treball col·lectiu, de moltes, una tasca realitzada per moltes persones, amb una important preparació, abonament, difusió…
  • Indiquen un canvi d’època, en un temps de crisi, de canvis, d’alteracions del camp econòmic, polític i cultural.
  • Mostren l’aparició de nous lideratges: de noves persones, i de noves formes de guiatge socio-politic.
  • Ofereixen a noves generacions joves la oportunitat d’adquirir consciència política, d’aprenentatge actiu de la política i de connectar amb el coneixement i experiència polítics de generacions més adultes i amb la història política del país.

Cada pas, cada manifestació, cada acte s’inscriu en un procés llarg d’alliberament.

De la mateixa manera que, per posar exemple, el 15-M és una fita més dins del llarg procés d’alliberament social, com ho són les vagues generals, les consultes municipals sobre la independència, ho són en el procés d’alliberament nacional. I la consulta popular del 9 de novembre del 2014 és la inscripció sinó “oficial”, sí “oficiosa” del govern de la Generalitat en la via vers l’emancipació nacional, en la qual s’hi van incorporant partits, entitats i institucions, gràcies a la pressió popular al carrer. El possible referèndum proper serà una altra fita més i el més segur que no serà la darrera.

Les manifestacions contra la guerra de l’ Irak, i la manifestació recent en favor dels refugiats (“Casa nostra, casa vostra”), són fites en el camí vers la destrucció de la guerra , del negoci de les armes, i vers una Europa, un món, una societat que tracta a tothom amb igualtat i dignitat, i vers la construcció de la fraternitat universal, de la pau i d’una democràcia més desenvolupada i participativa.

En totes aquestes accions la “llavor de mostassa” del Regne, més  menys amagada, va fent camí, va sorgint, i com diu el testament espiritual del bisbe Jaume Camprodon, recentment traspassat: “ Déu –i el seu regne-és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat. També hi és, però amb les mans lligades”. Tots els esforços de tanta gent, grups i associacions de totes aquestes mobilitzacions són expressió d’un altruisme envers una societat més justa, que es vol posar al costat de els víctimes-crucificades-innocents.

La nostra època és d’unes oportunitats històriques , en les que, malgrat les pors, les hipocresies, les corrupcions, els manteniments dels poders injustos, assistim a unes esperances, a uns gèrmens, a uns naixements que van en un direcció més humanista. I encara que la nostra generació no en podrem gaudir del tot, com és de condició humana limitada, preparem el camí per les generacions futures. Mobilitzar-nos en aquestes orientacions, és el nostre servei, del que som responsables de no inhibir-nos.

quim cervera

19 febrer 2017

 

TAXA ENTRE MILITANTS I VOTANTS DELS PARTITS POLITICS CATALANS

Aquesta taxa és molt important per veure la capacitat de cada partit d’influir als seus votants. Es molt diferent que per un  militant hi hagi 100 votants o menys, als quals els pot veure i tenir informats sinó cada setmana, com a mínim cada mes, que un militant sigui per més de 200 votants, que no és possible tenir-los al cas regularment de forma directa.

Aquesta taxa es especialment important pels partits d’esquerres, per tal que estiguin de forma ràpida, continuada i propera i més encertada que els grans mitjans de comunicació, en relació personal amb els seus votants, que poden ser mobilitzats per qualsevol acció, i a més es poden sentir protagonistes i participants del projecte polític i poden decidir o influir sobre els programes del partit.

Ens fixarem en les eleccions penúltimes (2012) on es van presentar tots els partits, per evitar les coalicions especials de les darreres (excepte en alguns casos que tindrem també en compte les del 2015).

La taxa es calcula dividint el nombre de votants del partit , pel nombre de militants.

PARTIT NOMBRE DE VOTANTS NOMBRE DE MILITANTS TAXA

VOTANTS/MILITANTS

Partit Popular (PP) 471.681 (2012)

348.444 (2015)

 

33.790 (sense regularitzar pagaments)  14 (2012) (??)
Ciutadans (C’s) 275.007 (2012)

734.910 (2015)

  4.000   68,8 (2012)

183,7 (2015)

Convergència Democràtica de Calalunya i Unió Democràtica (CIU) 1.116.259 (2012)

 

12.100

 

+3.500= 15.600

 

 

71,5 (2012)

Demòcrates per Catalunya    2.300  
Partit Socialista de Catalunya (PSC) 524.707 (2012)

522.209 (2015)

17.294    70,3 (2012)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) 498.124 (2012)

 

  8.500    58,6 (2012)
Iniciativa per Catalunya –Verds (ICV) i Podemos i en Comú, Equo… 359.705 (2012)

366.494 (2015: Catalunya Sí que es Pot)

 

 

 

4.358 (ICV)

50.179 inscrits (no paguen quota (Podemos)

Sumats: 54.537

 

 

82,5 (2012)

 

 

6,7 (2015)

Candidatura d’ Unitat Popular (CUP) 126.435 (2012)

336.375 (2015)

 

1.970 (amb quota)

1.000 simpatitzants

Total: 2.970

64,2 (2012, militants)

42,6 (2012:militants+simpatitzants)

170,7 (2015, militants)

113,3 (2015:militants+simpatitzants)

Comentari:

  1. La taxa més baixa és la de “Catalunya sí que es pot” del 2015: 6,7. Això vol dir que cada militant pot tenir a prop a uns 6 o 7 votants, el que fa perfectament possible tenir-los informats i amb una interrelació interactiva d’influir en el partit, en un diàleg regular, continu i constant. Per un partit d’esquerres és una taxa molt positiva. Ara bé “Catalunya sí que es pot” és una coalició, és a dir, no és un partit sols amb una disciplina, el que significa que la relació mútua entre militants i votants, varia segons cada partit que forma part d ela coalició. A més els 54.537 de Podemos són inscrits , el que no vol dir que estiguin mobilitzats per fer la tasca de donar informació als votants i rebre op9nuions d’ells. Si ens fixem només amb ICV, la taxa puja a 82,5, molt més alta, però que per un partit d’esquerres, és força bona, ja que un militant pot tenir a prop i en un intercanvi més o menys regular a unes 82 persones sense massa dificultats.
  2. Curiosament la segona més baixa és la taxa 14 del PP, partit de dretes. Els partits de dretes no necessiten tant aquesta relació interpersonal regular, ja que tenen altres medis i recursos econòmics per arribar-hi, els mitjans de comunicació, la demagògia, el populisme… Per altra banda no està tant clar que els 33.790 (que no tenen regularització de pagament de la quota) siguin realment militants, o sigui aquest nombre exacte dels militants autèntics.
  3. La taxa més alta és la de C’s del 2015: 183,7, tot i que en el 2012 era de 68,8. Això és degut a un creixement força espectacular en el 2015, per decantar els votants al Si o al No per la intendència de Calalunya. Això significa que és un partit voluble, i que és difícil que els seus militants puguin tenir a mà quasi 200 persones, de forma regular. Sí que és més fàcil atendre i rebre opinió de 69 persones. Aquesta taxa és probable que en C’s variï. Tampoc no necessiten aquesta interrelació, ja que disposen, com a partit de dretes, d’altres recursos per influir als votants.
  4. La segueix ,si ens fixem en els eleccions del 2015 (que van augmentar forçà de votants), en la banda alta, la taxa de la CUP: 170,7 , tot i que baixa una mica si li sumem els simpatitzants: 113,3 (és difícil mantenir una relació amb més de 100 persones sovint, i per un partit (coalició) d’esquerres és molt important ja que sovint les informacions que es donen en les empreses d’informació, on darrera d’elles hi ha poders econòmics, sobre la política dels partits d’esquerres, poden ser molt adulterades o fetes invisibles i silenciades. Cal tenir en compte que la CUP, en ser una coalició que funciona amb assemblees locals, té uns recursos interessants i que poden ser eficaços, per arribar als seus votants. De fet si observem les eleccions del 2012, les taxes baixen a 64,2 (tenint en compte els militants) i a 42,6 (tenint en compte militants i simpatitzants), taxes possiblement més reals, i més positives i que denoten una factibilitat de relació entre militants i votants. La CUP també pot variar en el nombre de votants segons les eleccions.
  5. CIU i PSC tenen una taxa semblant (71,5 i 70,3 respectivament), en la banda mitjana. De fet han estat dos partits centrals de la política catalana, i la taxa denota que els seus militants amb certa facilitat poden estar en intercanvi amb els seu votants amb certa facilitat. Ara bé són dos partits en profunda transformació. La coalició CIU s’ha desfet, i UDC pràcticament està a punt de desaparèixer, i ha sorgit en el seu si el partit independentista: Demòcrates per Catalunya. A més CDC s’ha reconvertit en el Partit Demòcrata Europeu de Catalunya que cal veure el recorregut que farà, el nombre de militants que tindrà i el nombre de vots en els properes eleccions. Per altra banda el PSC, ha perdut mols vots en els darrers anys, i també militants que han fundat altres partits (Nova Esquerra-NE- ;MES –Moviment d’ Esquerres Socialista-; Avancem i altres) i altres estan perplexos, i s’han “quedat a casa”. L’ evolució en un futur immediat del PSC encara s’ha de veure. CDC, ara el PdeCat, de fa temps ha tingut un conjunt de persones, i entitats i institucions properes on exerceix una influència important, encara que potser no capti totalment les opinions polítiques dels membres de tals entitats, però hi està present i té cura d’una certa xarxa que li permet mantenir un vot més o menys fidel. El PSC ha perdut relació amb “el carrer”, el que viu el poble, degut al fet d’haver dedicat persones, recursos i energies a la gestió administrativa en municipis, diputacions i a la mateixa Generalitat durant un temps.
  6. ERC té una taxa potable (58,6) que com a partit d’esquerres està prou bé. A més té possibilitats de créixer en militants, tot ui que també en vots. Caldrà veure s es manté aquest equilibri amb aquesta taxa o encara la pot baixar més.
  7. Si sumem tots els votants del 2012 (3.371.918) i els dividim per la suma de tots els militants (85.512) de tots els partits, ens dóna la taxa prou positiva de: 39,4.
  8. Si sumem els votants de partits de dretes del 2012 (PP, C’s i CIU): 1.862.947, i ho dividim pels seu nombre total de militants (53.390) , la taxa que dóna és: 35, més baixa que la del total. Cal tenir en compte que el nombre de militants del PP és incert.
  9. Si sumem els votants de partits d’esquerres del 2012 (ERC, PSC, ICV, CUP): 1.508.971,i ho dividim pels seu nombre total de militants (32.122) , la taxa que dóna és: 47, tot i que és força positiva i factible, és molt més alta que la total, i que la de les dretes, contràriament al que caldria. Els partits d’esquerres haurien d’augmentar a seva militància, sobre tot si augmenta el nombre de votants, per poder estar en relació regular, propera i contínua amb els seus votants. Cal veure si la injecció de Podemos pot ajudar a rebaixar la taxa, encara que tals militants haurien d’estar realment mobilitzats i informats. També es pot preveure una rebaixa de militants en el PSC, i un augment en ERC. Els partits d’esquerres tenen la seva força en les persones, i en una pedagogia política constant.

Quim Cervera, 14 gener 2017

 

Factors que han fet possible la mobilització per l’emancipació nacional

Una de les mobilitzacions més importants a Europa en el segle XXI, com és la que hi ha avui a Catalunya, demana preguntar-se pels factors que l’estan possibilitant. Personalment apuntaria, entre molts altres els següents factors:

  1. La influència, la pedagogia, l’acció, el pensament, les actituds i els sentiments de moltes persones, moviments, entitats, que han anat construint catalanisme en la cultura, en la política, en la societat civil.
  2. La democràcia que a l’ estat espanyol s’ha anat consolidant.
  3. El sorgiment d’unes noves generacions més joves, nascudes en democràcia, preparades, i amb ganes de conservar el benestar adquirit, treballat amb esforç pels seus avantpassats, que no estan disposades a acceptar segons quines imposicions, o quines “antigüalles” polítiques, o quins arguments falsos, o decadents, o segons quines “falses solidaritats” imposades.
  4. Una crisi econòmica que fa saltar molts esquemes mentals, culturals, laborals, i també governs, estratègies polítiques, organitzacions polítiques , esglésies, etc.
  5. Una construcció d’ Europa que es presenta cada cop més incerta, molt fonamentada en els diners, el comerç i l’economia i no en la construcció política de la convivència, en una Europa confederal que respecti les nacions.
  6. Un renaixement d’una nova esquerra i de nous moviments populars.
  7. Una continuïtat moderna de la tradició catalanista popular, de partits, moviments, entitats i de publicacions d’esquerres o de centre-esquerra, que des del segle XIX, han lligat l’emancipació social amb la nacional.
  8. Si intentem una anàlisi de classe, crec que es pot afirmar que s’està produint una transformació en el bloc dominant empresarial català i es fa més patent la divisió entre un empresariat lligat a l’empresariat i a la banca espanyola i un altre que es posiciona cada cop més en un plantejament catalanista i per un estat propi.
  9. Si fem una mirada de llarga onada històrica, podríem afirmar que estem a les acaballes de l’Imperi espanyol.
  10. Finalment cal destacar un conjunt de fets actuals, de diferents pes, i amb un grau d’influència també diferent, sobre el moviment catalanista actual, com són:
  • L’ allargament en el temps del retorn dels diners que l’ Estat Espanyol deu a Catalunya, per lleis i pactes signats, el que comporta un empobriment del país, sobre tot afecta a les capes més baixes.

 

  • La sentència del Tribunal Constitucional que va retallar parts fonamentals de l’ Estatut votat pel Parlament, pel Congrés i pel poble català. Aquesta sentència fou deguda a que el PP i altres van denunciar l’ Estatut al Tribunal, per anticonstitucional.

 

  • El seguit mediàtic i polític, de “falsedats” sobre els catalans i Catalunya, i de “catalanofòbia” que han contaminat l’ ambient a tot Espanya. Aquest fet ha fet créixer o fins i tot néixer en alguns, el sentiment independentista, basat en la reflexió senzilla i potser simplista, de que a Espanya “no ens volen”, o “ens volen pels diners que donem?”. Per altra banda és curiós que ni artistes, ni intel·lectuals, ni partits (solament Izquierda Unida), ni intel·lectuals (sols Iñaki Gabilondo , R. Cotarelo i pocs d’altres) espanyols recolzin el dreta  decidir als catalans.

 

  • Ens podríem preguntar perquè des de molts medis, i personalitats polítiques espanyoles ens fan arribar el missatge que els catalans som “garrepes” i poc solidaris amb les zones empobrides d’ Espanya. Aquesta asseveració a més de falsa, no té en compte el més mínim anàlisi de classe, ja que no es basa en el conflicte entre classes socials, sinó en el perillós i provocat conflicte entre territoris, com si tota Catalunya fos rica, i com si Extremadura o Andalusia, per posar uns exemples, fos tota pobre, i no hi haguessin classes dominants. Però, a part d’això, possiblement també hi ha en la complexitat del fet, “enveja” dels catalans o un  complex d’inferioritat que es transforma en un de superioritat.

 

  • La corrua d’entitats sobiranistes, que al recer o no de partits polítics catalanistes, al voltant o no de personalitats destacades, o al costat de centres de debat, culturals, han aparegut els darrers anys.

 

  • El gir que ha fet CIU, sobre tot CDC, d’apostar per l’ estat propi. Crec que ens equivocaríem si penséssim que CDC i Artur Mas van liderar el moviment, com sembla que alguns sectors del PSC i d’ ICV i EUIA així ho analitzen, el que els dificulta fer una aposta transparent pel procés.

 

  • La posició dels governs del PP, alentida, sense resposta, repetint sempre el mateix: “diàleg i Constitució”, però no posant dates, ni fent propostes concretes, alternatives.