La presó
El fet que hagin empresonat a Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Josep Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i portin entre 500 i quasi 700 dies en presó, i els que van estar a la presó 32 dies: Meritxell Borràs i Carles Mundó, ha fet pensar a moltes persones sobre l’eficàcia, la utilitat de les presons. I no solament hi hem reflexionat els que “estem” independentistes, sinó moltes altres persones, estiguin o no d’acord amb la justícia o injustícia d’aquest fet. De fet s’ha posat sobre “la taula de converses i mitjans de comunicació” el tema dels Centres Penitenciaris.
Alguns diuen si són “ presos polítics” i altres si són “polítics presos” o “polítics presos polítics”. No serà la temàtica d’aquest article. El fet és que ells, elles i moltes altres persones estan en Centres Penitenciaris aquí, a tot l’ estat, a Europa i a tot el món, amb diferents tipus de Centres, d’edificis, més o menys lúgubres, més o menys oberts, més o menys agradables, amb diverses modalitats de càstigs, disciplines, normes, violències, repressions, tortures, intents de rehabilitacions, etc.
Fa uns 22 anys que visito persones que estan en Centres Penitenciaris. En concret he visitat “presos” a la Model, a Quatre Camins de forma assídua i algun cop a Brians 1 o 2 i a al Centre de Wad-Ras quan era adreçat a les dones. He visitat fonamentalment persones dels barris de Bellvitge i del Gornal de l’ Hospitalet de Llobregat i a través d’ells, i pel fet de que sempre se t’apropen altres persones, també he conversat amb “interns” procedents de diferents indrets de Catalunya o de l’estranger.
I fa més de 10 anys que vaig arribar a la conclusió que la presó no serveix pràcticament per res. Per algunes persones, els pot servir, com ara també pels citats abans, per fer una reflexió sobre el seu fer, la seva vida, per distanciar-se, fer silenci, per autoconéixer-se millor, per corregir actituds i comportaments per tenir temps per llegir, estudiar, per fer amistats. Ara bé, totes aquests activitats i relacions les podrien fer molt millor en altres àmbits i propostes alternatives als Centres Penitenciaris. Molt pocs són els que es rehabiliten. Sobre tot els serveix per tenir una saviesa més profunda sobre el funcionament injust de la nostra societat, de la justícia del país, sobre les lleis i sobre els reglaments penitenciaris. La majoria n’esdevenen uns experts. Molt he après d’ells sobre la complexitat del món judicial i penitenciari. Encara, avui dia, m’assabento, gràcies als interns, de normatives, funcionaments, organigrames i protocols molt laberíntics i enrevessats, que semblen construïts expressament per no aclarir-te. Com més anys passen a la presó, tenen una consciència clara de la ineficàcia de la presó, i alguns t’ajuden a obrir els ulls perquè t’adonis que són un negoci. Hi tornaré sobre aquest tema. El que és segur és que aprenen a filar més prim per i a ser més eficaços i organitzats en els robatoris i per connectar amb les màfies de la droga, de la delinqüència i del crim organitzat.
Andreu Oliveras, que va ser uns quants anys capellà de la Model, va patir una greu malaltia, en molta part conseqüència del judici falsejat que li van fer per haver-li encolomat el traspàs de droga a un intern. Possiblement aquest fet va ser si no cercat, aprofitat per la direcció de la Model, ja que Andreu era crític amb forces dels funcionaments de la Model, i el volien fora. L’ Andreu, en el primer curset que vaig fer pel voluntariat de presons, ens va dir, que les presons tenen dos dimensions: la disciplinària per castigar i la reinsertora, però la primera sempre mana, i “guanya” sobre la segona. Així ho he anat comprovant en aquests anys. La paraula Centre Penitenciari, ja ens parla de “penitència”, terme per cert que té un caire religiós.
Els Centres Penitenciaris, les presons, són un negoci per uns quants empresaris (de l’alimentació i altres mercancies -els productes en la “tenda” del centre són més cars que a fora-; de producció de cables, bosses, i altres elements en els tallers on paguen una mena de “sous” ben baixos als interns; per les empreses que treballen amb el CIRE (Centre d’ Inserció que “serveix” en principi per donar feina als interns …). Les presons són uns aparells de l’ estat que donen feina a diferents empreses de productes per la repressió, armes, porres, etc. I són també, com no, i en això sovint es justifiquen i es fonamenten, unes institucions per “callar boques” populars poc sensibilitzades sobre les causes dels delictes, sobre la situació de les persones que els exerceixen i sobre les possibilitats alternatives a les presons. Els grans mitjans de comunicació atien i recolzen aquesta minsa sensibilitat. Si alguna vegada el nostre grup de voluntaris hem intentat explicar la nostra perspectiva, més propera i que volem més humana envers els nostres apreciats visitats i conversadors, a les entitats dels barris on han nascut o viscut els empresonats, l’acollida ha estat molt precària. Han assistit a les nostres convocatòries molt poca gent i les entitats dels barris no han estat massa “il·lusionades” en organitzar aquest tipus d’actes.
Actualment, com indicava, al principi possiblement hi hagi més persones que hagin pensat en el com, el perquè i el qui de les presons i això és positiu. També serà bo, quan els polítics ara empresonats, un cop hagin conegut els Centres Penitenciaris per dins, si els pertoca seguir fent política, plantegin altre tipus de mesures pels “delinqüents”.
En definitiva, puc afirmar que la presó és ineficaç, injusta, no funcional i molt cara per l’erari públic (per tots nosaltres).
Posem l’exemple dels “polítics presos” o dels “presos polítics”, com es vulgui. Fins ara ja han rebut un càstig , ells i les seves famílies, com els altres presos. Possiblement s’ha volgut i es vol, des dels aparells de l’ estat, donar exemple i una lliçó per tal que altres persones no segueixin aquest comportament, com en els presos “civils”. Una funció que tenen les presons és recordar-nos als que ens tenim per “bons”, per “no delinqüents”, quines són les normes, les lleis, la Constitució, i així ens reforcen la nostra bona “imatge” de “normals” (que seguim la norma) enfront dels “”anormals” o “dolents”. La població que “està” independentista canviarà de posició per haver presenciat aquests càstigs?.
En quant a la rehabilitació o reinserció, es poden donar tres supòsits:
Primer: que la persona es rehabiliti, cosa que és forà difícil que passi i menys en el cas dels presos pel “procés”. Es tractaria que deixessin les “vel·leïtats anticonstitucionals”. De fet com tots els presos tenen el “perill” de retornar als comportaments pels quals han estat empresonats. Això depèn molt de l’ambient on es moguin i de les pròpies conviccions, i del que saben fer. Si en la sentència els inhabiliten en la seva funció política o de lideratge civil, el temps de presó hauria d’estar dedicat (per llei) a processos de rehabilitació. Per demostrar realment la rehabilitació, en el cas dels presos per haver participat en el moviment d’emancipació nacional, haurien de tornar a ser diputats, o membres del govern, o líders d’entitats sobiranistes. Si la rehabilitació a la presó s’entén com una reeducació sobre la necessitat de complir la Constitució (que sempre té diverses interpretacions), no crec que es vegin massa possibilitats que es doni. En aquest primer cas l’èxit de l’empresonament, la reinserció a l’exercici de la política i del lideratge, és un fracàs ja que les persones molt probablement “ho tornaren a fer”. I entrem així en el segon supòsit.
Segon. Que no es rehabilitin, que no canviïn i segueixin per tant en les seves conviccions i comportaments sociopolítics. Es una fracàs de la presó, en la seva dimensió reinsertora.
Tercer: Que facin veure que es rehabiliten i acatin les lleis, la Constitució, i diguin que “no ho tornaren a fer” , com va passar amb forces jueus i musulmans, al segle XVI XVI, que van fer veure que es convertien al cristianisme. Clandestinament seguirien fent el que creuen segons el seu pensament. També seria un fracàs del treball penitenciari, ja que la rehabilitació és aparent.
És veritat que les presons catalanes, des de que la Generalitat va adquirir–ne la competència, han seguit una evolució de reformes interessants, imitant presons europees, que han millorat molt més el tracte als interns, que les presons d’altres indrets de les Espanyes. Però no es tracta, al meu parer, de reformar les presons, sinó de fer-les desaparèixer del paisatge i cercar alternatives.
Hi ha cada cop més jutges (encara pocs) que dicten sentències que no són tancar el delinqüent a una presó. La població en general coneix poc aquests tipus d’alternatives als Centres Penitenciaris. Són, a més de la coneguda multa, pisos tutelats, treballs al servei de la comunitat en alguna entitat, la mediació, a vegades acompanyades del que s’anomena justícia restaurativa. Aquesta pretén donar resposta als fenòmens delictius mitjançant el rescabalament dels possibles danys que hagin patit víctimes, delinqüents i la comunitat de ciutadans en general. Es tracta d’un procés pel qual totes les parts que tenen interès en una ofensa determinada es reuneixen amb l’objectiu de resoldre-la de forma col·lectiva i de tractar les possibles implicacions que es puguin donar en un futur.
Caldria fer estudis seriosos (que potser ja hi són), però estic convençut que uns equips de bons professionals (com ja hi són a les presons actualment) format per psicòlegs, educadors, sociòlegs, pedagogs, treballadors socials, filòsofs…, atenent a grups petits (de 5 a 8 persones) serien molt més eficaços, prioritzant la rehabilitació per sobre la dimensió punitiva, que no pas les presons. I segurament no tant cars. Aquests grups podrien conviure en cases, granges, masies, o pisos, al camp o a la ciutat, a muntanya o mar (depenent del tipus de persones de delicte comés…). Haurien de ser comunitats obertes, tant en el sentit que els residents puguin sortir i entrar lliurement, com en el sentit que el veïnat de l’entorn els conegui i puguin participar també d’activitats comunes. Es tracta que els residents facin algun servei a la comunitat de l’entorn. Aquest tipus d’alternatives han d’anar acompanyades d’una pedagogia, de campanyes de sensibilització envers la població perquè les entengui i vagi acceptant.
És indubtable que hi ha persones que poden ser “més perilloses” i caldrà pensar algun tipus diferent d’alternativa per ells. No són la majoria i alguns poden haver comés un greu delicte. el que no vol dir que el repeteixin. Molts dels interns a les presons o són drogoaddictes que haurien d’estar en tractament en altres institucions, o són malalts mentals, que haurien d’estar o en hospitals psiquiàtrics o en altres tipus de tractament oberts, o són immigrants sense papers que s’han vist obligats a fer petits robatoris per sobreviure, com altres autòctons.
Els grans corruptes, els grans usurers (els bancs), els lladres de “guant blanc” , a alguns i no per molt temps, els empresonen i tampoc serveix de res, ja que normalment saben seguir el mateix comportament, recolzat per un sistema capitalista fonamentat en l’afany de lucre. Seria millor que els fessin tornar els diners robats o especulats, per posar-los al servei de la comunitat.
Les lleis en el capitalisme afavoreixen els rics.
quim cervera, 10 setembre 2019
LA VERITAT US FARÀ LLIURES 