La presó

La presó

El fet que hagin empresonat a Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Josep Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i portin entre 500 i quasi 700 dies en presó, i els que van estar a la presó 32 dies: Meritxell Borràs i Carles Mundó, ha fet pensar a moltes persones sobre l’eficàcia, la utilitat de les presons. I no solament hi hem reflexionat els que “estem” independentistes, sinó moltes altres persones, estiguin o no d’acord amb la justícia o injustícia d’aquest fet. De fet s’ha posat sobre “la taula de converses i mitjans de comunicació” el tema dels Centres Penitenciaris.

Alguns diuen si són “ presos polítics” i altres si són “polítics presos” o “polítics presos polítics”. No serà la temàtica d’aquest article. El fet és que ells, elles i moltes altres persones estan en Centres Penitenciaris aquí, a tot l’ estat, a Europa i a tot el món, amb diferents tipus de Centres, d’edificis, més o menys lúgubres, més o menys oberts, més o menys agradables, amb diverses modalitats de càstigs, disciplines, normes, violències, repressions, tortures, intents de rehabilitacions, etc.

Fa uns 22 anys que visito persones que estan en Centres Penitenciaris. En concret he visitat “presos” a la Model, a Quatre Camins de forma assídua i algun cop a Brians 1 o 2 i a al Centre de Wad-Ras quan era adreçat a les dones. He visitat fonamentalment persones dels barris de Bellvitge i del Gornal de l’ Hospitalet de Llobregat i a través d’ells, i pel fet de que sempre se t’apropen altres persones, també he conversat amb “interns” procedents de diferents indrets de Catalunya  o de l’estranger.

I fa més de 10 anys que vaig arribar a la conclusió que la presó no serveix pràcticament per res. Per algunes persones, els pot servir, com ara també pels citats abans, per fer una reflexió sobre el seu fer, la seva vida, per distanciar-se, fer silenci, per autoconéixer-se millor, per corregir actituds i comportaments per tenir temps per llegir, estudiar, per fer amistats. Ara bé, totes aquests activitats i relacions les podrien fer molt millor en altres àmbits i propostes alternatives als Centres Penitenciaris. Molt pocs són els que es rehabiliten. Sobre tot els serveix per tenir una saviesa més profunda sobre el funcionament injust de la nostra societat,  de la justícia del país, sobre les lleis i sobre els reglaments penitenciaris. La majoria n’esdevenen uns experts. Molt he après d’ells sobre  la complexitat del món judicial i penitenciari. Encara, avui dia, m’assabento, gràcies als interns, de normatives, funcionaments, organigrames i protocols molt laberíntics i enrevessats, que semblen construïts expressament per no aclarir-te. Com més anys passen a la presó, tenen una consciència clara de la ineficàcia de la presó, i alguns t’ajuden a obrir els ulls perquè t’adonis que són un negoci. Hi tornaré sobre aquest tema. El que és segur és que aprenen a filar més prim per i a ser més eficaços i organitzats en els robatoris i per connectar amb les màfies de la droga, de la delinqüència i del crim organitzat.

Andreu Oliveras, que va ser uns quants anys capellà de la Model, va patir una greu malaltia, en molta part conseqüència del judici falsejat que li van fer per haver-li encolomat el traspàs de droga a un intern. Possiblement aquest fet va ser si no cercat, aprofitat per la direcció de la Model, ja que Andreu era crític amb forces dels funcionaments de la Model, i el volien fora. L’ Andreu, en el primer curset que vaig fer pel voluntariat de presons, ens va dir, que  les presons tenen dos dimensions: la disciplinària per castigar i la reinsertora, però la primera sempre mana, i “guanya” sobre la segona. Així ho he anat comprovant en aquests anys. La paraula Centre Penitenciari, ja ens parla de “penitència”, terme per cert que té un caire religiós.

Els Centres Penitenciaris, les presons, són un negoci per uns quants empresaris (de l’alimentació i altres mercancies -els productes en la “tenda” del centre són més cars que a fora-; de producció de cables, bosses, i altres elements en els tallers on paguen una mena de “sous” ben baixos als interns; per les empreses que treballen amb el CIRE (Centre d’ Inserció que “serveix” en principi per donar feina als interns …). Les presons són uns aparells de l’ estat que donen feina a diferents empreses de productes per la repressió, armes, porres, etc. I són també, com no, i en això sovint es justifiquen i es fonamenten, unes institucions per “callar boques” populars poc sensibilitzades sobre les causes dels delictes, sobre la situació de les persones que els exerceixen i sobre les possibilitats alternatives a les presons. Els grans mitjans de comunicació atien i recolzen aquesta minsa sensibilitat. Si alguna vegada el nostre grup de voluntaris hem intentat explicar la nostra perspectiva, més propera i que volem més humana envers els nostres apreciats visitats i conversadors, a les entitats dels barris on han nascut o viscut els empresonats, l’acollida ha estat molt precària. Han assistit a les nostres convocatòries molt poca gent i les entitats dels barris no han estat massa “il·lusionades” en organitzar aquest tipus d’actes.

Actualment, com indicava, al principi possiblement hi hagi més persones que hagin pensat en el com, el perquè i el qui de les presons i això és positiu. També serà bo, quan els polítics ara empresonats, un cop hagin conegut els Centres Penitenciaris per dins, si els pertoca seguir fent política, plantegin altre tipus de mesures pels “delinqüents”.

En definitiva, puc afirmar que la presó és ineficaç, injusta, no funcional i molt cara per l’erari públic (per tots nosaltres).

Posem l’exemple dels “polítics presos” o dels “presos polítics”, com es vulgui. Fins ara ja han rebut un càstig , ells i les seves famílies, com els altres presos. Possiblement s’ha volgut i es vol, des dels aparells  de l’ estat, donar exemple i una lliçó per tal que altres persones no segueixin aquest comportament, com en els presos “civils”. Una funció que tenen les presons és recordar-nos als que ens tenim per “bons”, per “no delinqüents”, quines són les normes, les lleis, la Constitució, i així ens reforcen la nostra bona “imatge” de “normals” (que seguim la norma) enfront dels “”anormals” o “dolents”. La població que “està” independentista canviarà de posició per haver presenciat aquests càstigs?.

En quant a la rehabilitació o reinserció, es poden donar tres supòsits:

Primer: que la persona es rehabiliti, cosa que és forà difícil que passi i menys en el cas dels presos pel “procés”. Es tractaria que deixessin les “vel·leïtats anticonstitucionals”. De fet com tots els presos tenen el “perill” de retornar als comportaments pels quals han estat empresonats. Això depèn molt de l’ambient on es moguin i de les pròpies conviccions, i del que saben fer. Si en la sentència els inhabiliten en la seva funció política o de lideratge civil, el temps de presó hauria d’estar dedicat (per llei) a processos de rehabilitació. Per demostrar realment la rehabilitació, en el cas dels presos per haver participat en el moviment d’emancipació nacional, haurien de tornar a ser diputats, o membres del govern, o líders d’entitats sobiranistes. Si la rehabilitació a la presó s’entén com una reeducació sobre la necessitat de complir la Constitució (que sempre té diverses interpretacions), no crec que es vegin massa possibilitats que es doni. En aquest primer cas l’èxit de l’empresonament, la reinserció a l’exercici de la política i del lideratge, és un fracàs ja que les persones molt probablement “ho tornaren a fer”. I entrem així en el segon supòsit.

Segon. Que no es rehabilitin, que no canviïn i segueixin per tant en les seves conviccions i comportaments sociopolítics. Es una fracàs de la presó, en la seva dimensió reinsertora.

Tercer: Que facin veure que es rehabiliten i acatin les lleis, la Constitució, i diguin que “no ho tornaren a fer” , com va passar amb forces jueus i musulmans, al segle XVI XVI, que van fer veure que es convertien al cristianisme. Clandestinament seguirien fent el que creuen segons el seu pensament. També seria un fracàs del treball penitenciari, ja que la rehabilitació és aparent.

És veritat que les presons catalanes, des de que la Generalitat va adquirir–ne la competència, han seguit una evolució de reformes interessants, imitant presons europees, que han millorat molt més el tracte als interns, que les presons d’altres indrets de les Espanyes. Però no es tracta, al meu parer, de reformar les presons, sinó de fer-les desaparèixer del paisatge i cercar alternatives.

Hi ha cada cop més jutges (encara pocs) que dicten sentències que no són tancar el delinqüent a  una presó. La població en general coneix poc aquests tipus d’alternatives als Centres Penitenciaris. Són, a més de la coneguda multa,  pisos tutelats, treballs al servei de la comunitat en alguna entitat, la mediació, a vegades acompanyades del que s’anomena justícia restaurativa. Aquesta pretén donar resposta als fenòmens delictius mitjançant el rescabalament dels possibles danys que hagin patit víctimes, delinqüents i la comunitat de ciutadans en general. Es tracta d’un procés pel qual totes les parts que tenen interès en una ofensa determinada es reuneixen amb l’objectiu de resoldre-la de forma col·lectiva i de tractar les possibles implicacions que es puguin donar en un futur.

Caldria fer estudis seriosos (que potser ja hi són), però estic convençut que uns equips de bons professionals (com ja hi són a les presons actualment) format per psicòlegs, educadors, sociòlegs, pedagogs, treballadors socials, filòsofs…, atenent a grups petits (de 5 a 8 persones) serien molt més eficaços, prioritzant la rehabilitació per sobre la dimensió punitiva, que  no pas les presons. I segurament no tant cars. Aquests grups podrien conviure en cases, granges, masies, o pisos, al camp o a la ciutat, a muntanya o mar (depenent del tipus de persones de delicte comés…). Haurien de ser comunitats obertes, tant en el sentit que els residents puguin sortir i entrar lliurement, com en el sentit que el veïnat de l’entorn els conegui i puguin participar també d’activitats comunes. Es tracta que els residents facin algun servei a la comunitat de l’entorn. Aquest tipus d’alternatives han d’anar acompanyades d’una pedagogia, de campanyes de sensibilització envers la població perquè les entengui i vagi acceptant.

És indubtable que hi ha persones que poden ser “més perilloses” i caldrà pensar algun tipus diferent d’alternativa per ells. No són la majoria i alguns poden haver comés un greu delicte. el que no vol dir que el repeteixin. Molts dels interns a les presons o són drogoaddictes que haurien d’estar en tractament en altres institucions, o són malalts mentals, que haurien d’estar o en hospitals psiquiàtrics o en altres tipus de tractament oberts, o són immigrants  sense papers que s’han vist obligats a fer petits robatoris per sobreviure, com altres autòctons.

Els grans corruptes, els grans usurers (els bancs), els lladres de “guant blanc” , a alguns i no per molt temps, els empresonen i tampoc serveix de res, ja que normalment saben seguir el mateix comportament, recolzat per un sistema capitalista fonamentat en l’afany de lucre. Seria millor que els fessin tornar els diners robats o especulats, per posar-los al servei de la comunitat.

Les lleis en el capitalisme afavoreixen els rics.

 

quim cervera, 10 setembre 2019

 

 

 

 

 

Anuncis

Píndoles reflexives

Vox , acusació popular en el judici als presos polítics

Ja és ben curiós que l’acusació popular (del poble) l’exerceixi un partit anti-popular que va contra el poble, contra les diferents diversitats de gènere, de sexe, ètniques, culturals, religioses….

Tant Vox, com el PP, han adulterat de tal manera la paraula “popular”, que l’han segrestada i se’ns fa difícil parlar des del ’esquerra política de “popular”.

També avui dia molts analistes parlen de “populismes” col·locant en un “calaix de sastre” moviments de diversa  índole i acaben d’”assassinar” els conceptes procedents originalment de “Poble”.

 Josep Borrell, independentista

Les preses de posició, opinions i declaracions del ministre Borrell, sobre Catalunya, que tenen un to de “passat de voltes”, possiblement siguin les d’un independentista de fons. Les d’un lleidatà profundament catalanista que ha trobat la manera de fer créixer l’independentisme a través del sarcasme, la ironia, les exageracions, les contraposicions, i les contra-veritats per estimular les “veritats” del moviment d’emancipació nacional català.

 Autodestrucció de l’ Estat Espanyol

Otto von Bismarck sostenia que Espanya era el país més fort del món, perquè tractava de destruir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia aconseguit. Com diu Xavier Diez, al seu article “Santíssima Trinitat” a El Punt Avui del 11 de gener del 2019, l’afirmació de Bismarck cal situar-la en el context històric i no deixava de tenir un punt irònic.

De fet anant seguint el judici als presos polítics catalans, observem la decadència de la fiscalia, del mateix tribunal, i del sistema judicial espanyol que no ha fet el traspàs suficient a la democràcia (possiblement s’ha transformat menys que la mateixa l’Església catòlica). Però podem dir el mateix de la monarquia, que en el moviment de caiguda de tots els borbons, Felip VI ha donat un pas més, que el seu pare ja havia preparat. Podríem analitzar semblantment en els àmbits de la policia, la guàrdia civil, i els grans mitjans de comunicació.

Davant del judici del segle, el tribunal té una difícil sortida per defensar l’ Estat. Si la sentència és absolutòria tindrà les forces internes estatals i les elits i classes que les recolzen en contra. Si no és absolutòria tindrà una bona part de la població catalana i espanyola, i europea (amb algunes institucions i potser alguns governs) també en contra. Per defensar-se per no morir, l’ estat segueix reprimint, i en aquest comportament es va auto-destruint per no voler afrontar de manera democràtica els conflictes, i aprendre a negociar i “salvar” algun “moble”.

Xavier Diez diu : “ …una política d’odi contra els catalans, no només empenyen a la societat espanyola vers l’abisme polític i social, sinó també a bescanviar els avantatges de al convivència democràtica per no se sap ben bé quina distòpia totalitària.”

Ara bé l’ Estat Espanyol s’ha trobant en altres moments històrics en una situació que semblava que l’autodestrucció l’encaminava al final, com per exemple en la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Però s’ha mantingut fort. Té una llarga experiència repressora consolidada i “sàvia”, que ha anat aprenent en els diversos moments progressius centralitzadors (Reis Catòlics-1492- ; Felip IV i el Comte-Duc d’ Olivares-1640-; Guerra de Successió i decrets de Nova Planta de Felip V-1714-; Guerres carlines i restauracions monàrquiques en el segle XIX; franquisme, -1939-1975; la LOAPA-1982-; l’aplicació del 155 el 2017-2018 i altres exemples). Serà aquesta fase autodestructiva, la darrera?

 Més tard o més d’hora, vindrà la fragmentació de l’ Estat Espanyol

Segons Alexandre Deulofeu, matemàtic de la història, l’imperi espanyol s’acaba el 2019, és a dir, enguany. Ell compta el principi de l’imperi en el casament dels Reis Catòlics (eren realment catòlics?), el 1469. Segons ell, els imperis, que en va estudiar uns quants, duren uns 550 anys, per tant el 2019 és el final del ja totalment decadent imperi espanyol i per tant perdrà tots els seus territoris súbdits.

I seguint la mateixa teoria, indica el 2029 la fragmentació de les Espanyes en diferents estats, i per tant Catalunya aquesta any ja seria independent. Sembla una observació “màgica”, irracional, acientífica, “providencialista”, com fruit d’una “predestinació” fatal. Ara be resulta que A.Deulofeu va encerar abans que ocorreguessin: la caiguda de la URSS, la centralitat econòmica d’ Alemanya a Europa, el pes econòmic-polític  de la Xina i la Índia que tenen avui i d’altres fets.

Estem en un temps d’acceleració històrica i en una globalització mundial i possiblement aquest compte previsor cronològic de fets anunciats per Deulofeu sofreixi canvis. Esperem que entre el 2019 i el 2029 es vagin donant esdeveniments que portin a uns Estats català (i vers la Confederació d’ Estats dels Països Catalans), basc, gallec, andalús, castellà…i a una Europa de les nacions. Com a mínim, seria bo que, si la sentència no és absolutòria, els nostres presos i exiliats estiguin a casa per seguir aportant la seva saviesa i la seva acció en favor del poble.

Petites “glòries” dins dels “misteris de dolor”

Des del 2010, amb la manifestació contra la sentència de l’ Estatut, van començar pels àmbits independentistes catalans els misteris de goig, que es van anar estenent en les diferents manifestacions dels 11 de setembre i d’altres , fins el referèndum del 1 d’octubre del 2017, on van començar els “misteris de dolor”.

Un cop haver rebut cops, repressió, i per alguns la duresa de la presó, l’exili, les acusacions, els judicis, les multes, etc. estem de ple en els “misteris de dolor”. Si els de goig van durar uns 7 anys, esperem que els de dolor durin menys. No poden durar més del “numero bíblic complert” de 7 anys. Per tant el 2024 començaran, com a molt estirar, els “misteris de glòria”. Recordem que A. Deulofeu situa la independència de Catalunya ja acomplerta el 2029. Els misteris de glòria poden ser del 2024 al 2031. Després poden començar uns altres de goig o de dolor, en els que potser “enyorarem les olles d’ Egipte”.

De totes maneres escoltant les sàvies, profundes, reflexionades, justes, preparades, sentides, intel·ligents i esperançadores declaracions dels presos polítics catalans en el judici, i sobre tot en confrontació amb les decadents i deficitàries expressions dels fiscals, i les abundants perspectives poc adequades als fets, d’alguns testimonis, podem gaudir, d’unes “petites glòries” en el “túnel del dolor”. Aquestes petites glòries, que són d’alçada, ens ajuden a seguir el camí d’alliberament nacional i ens ofereixen reflexions sobre la política, la vida, la condició humana i sobre el país, dignes de ser re-pensades, assumides i portades a la pràctica per tot el poble català.

 Comentaris a l’article de Juan-José López Burniol : “Un nou contracte social”

Juan-José López Burniol  en aquest article publicat el 22 de febrer del 2019 al El Punt-Avui fa unes afirmacions que personalment m’han fet pensar, i reconèixer-les com a unes visions molt subjectives per part seva i que un servidor veu diferentment.

El notari diu: “…va haver-hi qui, més escèptic, va preveure el renaixement  (es refereix després de la caiguda del “comunisme”) dels dimonis de la història: el nacionalisme, el feixisme i les lluites racials i religioses.”

Cal dir en primer lloc que anomenar “comunisme” al sistema que hi havia a la URSS és ja molt discutible. Forces autors, fins i tot marxistes, han analitzat aquell sistema com “capitalisme d’Estat”, ja que no va a portar a terme  el que deia Karl Marx del comunisme: “a cadascun segons les seves necessitats”.

En segon lloc posar al mateix nivell els nacionalismes, els feixismes i les lluites racials i religioses, és molt forçat. I a més qualificar-los de “dimonis” denota l’adscripció il·lustrada de l’autor, que pressuposa una visió que es creu “racional” quan també conté les seves “fòbies” (“dimonis”), “filies” (“àngels”), i “prejudicis “, és a dir els seus “mites”. Com a mínim  podria distingir els nacionalismes de conquesta i de Gran nació, dels de defensa, de petita nació, com és el català.

Més endavant J.J López Burniol afirma: “ …l’autèntic vencedor de la guerra freda no fou la democràcia sinó el capitalisme, i, en conseqüència Europa afronta des de 1989 la tasca d’establir una relació operativa entre tots dos, ja que , com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”

Totalment d’acord en què el vencedor de la guerra freda va ser el capitalisme. Ara bé, és molt agosarat afirmar que: “com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”. Per mi el que va demostrar la depressió d’entreguerres, i la conseqüent aparició i creixement del feixisme és que en moments de crisi del capitalisme, de “por” a perdre els interessos del capital, la democràcia no interessa, ja que podria col·laborar a la transformació del sistema econòmic, sobre tot si esdevé més participativa, com al meu entendre, ocorre avui dia a Europa. I llavors és quan apareixen els comportaments estatals i governamentals autoritaris, recolzats ,. estimulats, o indirectament orientats per les extremes-dretes. Potser diem el mateix amb paraules diferents, o des de diferents horitzons.

“La crisi del 2008 ha donat vida i força als populismes de tota mena” , diu López Burniol, com la crisi del 1929 va provocar l’emergència del feixisme i del comunisme. A part de que notificar com “populismes” un reguitzell de moviments socials actuals ben diversos, és una observació poc precisa, torna a caure en definir de comunisme, el sistema de la URSS. I si el feixisme va ser provocat per la crisi del 1929, el que ell diu “comunisme” (jo en dic “capitalisme d’ estat”) ja es va iniciar abans, el 1917.

Després de ben anomenar un seguit de factors que defineixen la situació europea, torna a fer aparèixer “el populisme” quan diu, en que tot plegat “ha provocat una desconfiança creixent respecte les elits que es tradueix en una crisi de la democràcia representativa i en l’eclosió del populisme”.

La desconfiança envers les elits i la crisi de la democràcia representativa es pot interpretar també que s’orienta vers una demanda de més democràcia, de democràcia participativa, financera, mediàtica, i econòmica.

Se li nota a l’autor, a més de la seva “creença” il·lustrada (“un nou contracte social”) la seva més o menys adscripció “de partit socialista”, que no socialista. Fa temps que els seus articles no tracten directament de Catalunya, però dóna la impressió que ha decidit deixar el debat i la qüestió (que pot ser l’ha cansat)  i tractar temàtiques que indirectament donen elements de judici (“lliçons”?, “sentències”?, “reflexions raonables i racionals”?) per analitzar el que passa a Catalunya, segons les seves perspectives que amagadament floreixen.

Quim Cervera i Duran, 7 març 2019

 

Nacionalisme-Patriotisme

El Punt- Avui 12 novembre 2018

La notícia

Al llarg del seu discurs per rememorar el centenari de l’armistici, Macron va advertir de l’actual “fascinació pel replegament, la violència i la dominació”. Partidari de la globalització neoliberal i d’una diplomàcia multilateral, el president francès també va fer una distinció –discutible– entre nacionalisme i patriotisme. “El patriotisme és exactament el contrari del nacionalisme. El nacionalisme n’és la traïció”, va assegurar Macron durant un acte que va començar a les onze del matí, pràcticament la mateixa hora en què es va anunciar l’armistici l’11 de novembre del 1918.

 

L’apunt: No nacionalistes com França

de Raül Garcia i Aranzueque

El pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, va pro­ta­go­nit­zar ahir la com­me­mo­ració del cen­te­nari de l’armis­tici de la Pri­mera Guerra Mun­dial amb una dia­triba con­tra el “naci­o­na­lisme”, terme que va con­tra­po­sar al “patri­o­tisme”. A què es refe­ria, però, quan par­lava del naci­o­na­lisme? A la “ide­o­lo­gia i movi­ment que rei­vin­dica l’orga­nit­zació política inde­pen­dent d’una nació” que apa­reix en el Dic­ci­o­nari de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans? O a la pri­mera accepció que surt al de la Real Aca­de­mia Española de la Len­gua, que parla del “sen­ti­ment fer­vorós de per­ti­nença a una nació i d’iden­ti­fi­cació amb la seva rea­li­tat i amb la seva història”? I el colo­ni­a­lisme francès on se situa? I el mal­trac­ta­ment sis­temàtic a les llengües dites “regi­o­nals”?.

 

El meu comentari

Es pot parlar de nacionalisme en general?. No hi ha nacionalismes diversos?. Els nacionalismes de territoris sense Estat, que són normalment de petits països, i són nacionalismes de “defensa”, són ben diferents dels nacionalismes de Grans Nacions (com els de Rússia, França. Espanya…)  que són de “conquesta” i no necessiten ni explicar-se, ni justificar-se, ja que “venen donats per suposat”. Necessiten “auto-proclamar-se”, “reforçar la seva identitat” normalment de forma “agressiva” i “dura”, sobre tot quan venen denunciats pels nacionalismes de petits països sense Estat. Així passa a Flandes, Escòcia, Còrsega, Catalunya…com nacions sense Estat, de moment…Aquestes petites nacions cerquen una alta model d’ Europa ben diferent del que volen les Grans Nacions, que defensen prioritàriament la seva Nació (Pàtria?)-Estat, per sobre de la construcció d’ Europa.

Al neo-liberalisme de Macron, representant d’una Gran Nació “centralista”, li convé distingir “patriotisme” de “nacionalisme”, ja que la seva política econòmica afavoreix la globalització de mercaderies i per tant necessita obrir fronteres comercials i econòmiques que un “nacionalisme” al seu parer podria tancar. Però s’ha de mantenir “francès” i per això s’agafa al “patriotisme” (que de fet és “nacionalisme”)  per mantenir el sentiment i l’”orgull chauvinista” francès. Segueix la tradició “francesa” de “donar lliçons” sobre com s’ha d’entendre el nacionalisme i el patriotisme i com s ‘ha de construir Europa. Vol seguir posant en el centre a França. Aquesta ideologia “macroniana” amaga les seves polítiques afavoridores de les elits poderoses econòmiques franceses, el fre a la construcció de la igualtat i de la fraternitat (“ideals de la revolució francesa del 1789”), i la seva incapacitat tant per fer front als conflictes socials que actualment passa França, com per atendre i acollir de manera positiva i constructiva el desenvolupament de les llengües minoritàries a França i els processos d’autodeterminació de les petites nacions que la composen. Sembla que col·loca el “patriotisme” a tota la França i el “nacionalisme” als nacionalismes segons ell “ tancats, replegats i fins i tot violents”  d’ Occitània, Còrsega, Alsàcia, Bretanya, etc.

El nacionalisme de Gran Nació de Castella, que vol dominar i ha dominat totes les Espanyes, d’una forma menys elegant que a França, segueix oprimint a les petites nacions, emprant totes les eines dels “aparells de l’Estat”: judicials, policials, burocràtiques, econòmiques, de comunicació…”. El nacionalisme (“patriotisme”?) espanyol denuncia, critica, es burla, menysprea els nacionalismes de les petites nacions perifèriques, conceptuant-los de nacionalismes “replegats, tancats, fins i tot violents”. Sols accepta com a “nacionalisme” aquests versió negativa del mateix, col·locant-lo exclusivament a tals petites nacions. Per fer-ho, darrerament ha necessitat l’expressió més oberta, transparent i descarada de l’extrema dreta, que ja estava dins d’altres partits. El nacionalisme de Gran Nació a les Espanyes, que sovint no es reconeix com a tal, ja que te una visió negativa del que és tot nacionalisme, és una “visió del món” que amaga la voluntat de seguir sotmetent unes nacions, sobre tot la catalana, que ofereixen, en molta part, la continuïtat dels beneficis i privilegis econòmics de les elits empresarials, financeres, judicials, militars, eclesiàstiques i funcionarials que tenen ocupat l’ Estat espanyol de fa segles. En el fons, aquest nacionalisme espanyol es defensa (en forma “conqueridora”) d’una possible defallida d’aquest model “d’amo i esclau”

El nacionalisme (patriotisme?) espanyol d’arrel castellana, fins i tot podria acceptar els patriotismes de les petites nacions perifèriques de les Espanyes, mentre no demanin, ni exerceixin el dret a l’autodeterminació i es redueixin a sentiments íntims i romàntics, “com els que creuen” (o fan creure a una bona part del poble espanyol) tenen els que així es senten. De fet el dret a l’autodeterminació de la Gran Nació Espanyola, fa anys que l’exerceixen, de manera força autoritària, i sovint en contra d’altres drets i llibertats i en contra de la mateixa democràcia.

quim cervera, 21 gener 2019

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. “El pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat”. Antonio Gramsci. Nascut el 22 de gener del 1891, ara fa 128 anys.

Una greu confusió

Una greu confusió

Carmen Maura, ha dit: “Em posa negra donar diners als catalans, que són els que menys ho necessiten.”

Parlar dels catalans en general, ja és molt agosarat, com parlar, en general, dels metges o metgesses, dels mecànics/ques, dels periodistes, dels advocats o advocadesses, dels capellans (o capelllanes en altres latituds), o com parlar dels francesos/es, italians/es, xinesos/es, etc… Hi ha tal diversitat en una professió o en un poble, que no es pot dir quasi bé res que sigui comú, a no ser alguns trets culturals-històrics que s’han anat forjant, o alguns tòpics i estereotipus confeccionats per interessos sovint amagats.

Ara el que és molt interessant és la segona part de la frase: “els que menys ho necessiten”. Es veu que la senyora Carmen Maura, i per desgràcia moltes persones polítiques, artistes, intel·lectuals i molta part del poble espanyol, no sap, no saben, o han oblidat que a Catalunya com a tot el món, hi ha classes socials. I unes viuen millor econòmicament que altres. A Catalunya, com a tot el món regeix el sistema capitalista, que és  creador i reproductor de desigualtat i depredador de la natura. Només cal mirar algunes dades econòmiques bàsiques, per fer notar la pobresa que hi ha a Catalunya i l’augment de la distància entre els “més rics” i els “més pobres”, com ha anat passant als països d’ Europa, després de la crisi del 2008. Qui són els que menys ho necessiten?: els “més poderosos i rics de Catalunya i de l’ Estat espanyol, l’elit del qual segueix escurant molts dels diners creats a Catalunya. Ara ens en treuen, de diners, a  més a més, fins i tot amb les multes i fiances que paguem pels presos i exiliats polítics.

Per tant a Catalunya, com a totes les nacions i regions de les Espanyes, d’Europa i de tot el món, les capes precàries populars (el ”precariat”) necessiten de la solidaritat de tothom, i sobre tot d’un canvi de sistema econòmic per un de més igualitari. Aquest sistema nou es va creant a base d’alternatives socials, econòmiques, polítiques, culturals i espirituals sorgides en les classes populars, i a base de la pressió dels moviments populars d’emancipació social i nacional.

El contraposar territoris i no classes socials a les Espanyes, confusió que han fabricat interessadament, no solament  els grans mitjans de comunicació espanyols, amb alguns “falsos” intel·lectuals, sinó també els governs inclosos els socialistes, ha ocultat el conflicte de classes que hi ha a arreu i ha produït una catalanofòbia (i bascofóbia, i altres “fòbies”). D’aquesta manera, menyspreant els pobles catalans, bascos, etc., s’han volgut aturar o anul·lar els seus moviments per l’auto-determinació dins de la versió popular dels quals hi  han propostes socials de més igualtat i de canvi de sistema socioeconòmic, i de més democràcia participativa. Aquesta és la que no els convé de cap manera a les elits econòmiques de l’ Estat, ja que posa en qüestió els seus privilegis i prebendes.

Ja seria hora que les esquerres de les Espanyes (i per suposat a Catalunya) escoltessin el que viu, sofreix, esperona i mobilitza al “precariat”,  tornessin a introduir en el seu discurs el conflicte de classes, i els camins vers un altre sistema socioeconòmic, i ho difonguessin al màxim fent pedagogia popular, per contrarestar aquesta ideologia que fa dir a la Carmen Maura (i a molts, masses d’altres) que “els posa negra donar diner als “catalans”. Dir posar “negra”, no se li escapa una certa xenofòbia?. Ella és “la negra” ho són “els catalans”(?).

El “mite” infundat que els catalans “som rics”, generalització basada en una molt baixa apreciació sociològica, com molts “mites” intel·ligentment teixits, recolzats per recursos econòmics, ha seduït a molta població. Els seus constructors han sabut vincular l’estereotipus “garrepa, estalviador, emprenedor” dels catalans, amb la universalitat de la riquesa creada (però mal distribuïda com “pertoca” al capitalisme). Potser és més veritat que els catalans (i ja seria una generalització que caldria matisar molt) comptem quan es tracta d’economia, comercialitzem i pactem i per tant ens és convenient saber què negociem, que no pas que som uns “garrepes”.

L’intercanvi, la comunicació i el diàleg directe entre poble i poble, entre ciutadà/na i ciutadà/na, deixant-nos de les influències dels mitjans de comunicació (que són empreses de propaganda) és el que ens permet conèixer-nos amb autenticitat i encertar camins comuns d’alliberament. Aquest tracte directe, ja fa temps que es dona a Catalunya entre persones procedents de diferents indrets de totes les Espanyes, i ara, de diferents indrets del planeta, i és el que està donant fruit per comprendre’ns, acollir-nos i ajudar-nos mútuament. És el que vaig viure personalment en el “tu a tu” quan vaig viure tres anys a Madrid. Parlant ens entenem i els altres entenen el que vivim a Catalunya. Estic convençut que les persones amb les que vaig fer amistat a Madrid, tot i les confusions, i interferències comunicatives que ens estan fent molt mal a tots i totes, no es deixen entabanar per frases i pensaments com els de la Carmen Maura.

Fins i tot es pot entendre que persones de diferents edats de famílies originals d’altres espais no catalans, a Catalunya, avui en dia, s’impliquin  activament en diversos graus en el moviment d’emancipació social i nacional català, i en altres llocs fora de Catalunya s’impliquin en la construcció d’una democràcia participativa i en favor dels drets i les llibertats conculcades.

 

quim cervera, 22 de gener del 2019

“Es parla d’una lluita per una nova cultura, és a dir, per a una nova vida moral que no pot deixar d’estar íntimament lligada a un nou intuïció de la vida, fins que es converteix en una nova manera de sentir i veure la realitat”.

«La burocràcia é la força conservadora més perillosa si s’independitza de les masses».

 

«La veritat és la tàctica de la revolució».

Antoni Gramsci en el dia que va néixer (22 de gener del 1891)

Posicions dels partits polítics catalans

POSICIONS DELS PARTITS POLITICS CATALANS DAVANT DE DIFERENTS DMENSIONS DE LA SITUACIÓ DE LA SOCIETAT CATALANA

DIMENSIÓ PP Ciutadans PDeCat Demòcrates

per Catalunya

ERC PSC Catalunya en Comú CUP
Presos i exiliats polítics (1)     X X X   X X
Polítics presos (2) X X       ?    
Referèndum (1)     X X X   X X
Dret a l’ Autodeterminació (1)     X X X   X X
Autonomia (2) X X       X ?  
Nou Estatut (2)           X ?  
Catalanisme     X X X X X X
Sobiranisme (1)     X X X X X X
Federalisme (1)           X X  
Confederalisme (1)     ? ?   X X  
Independència. Estat Català en o de República (1)     X X X   ? X
Diàleg entre els dos governs (1) ?   X X X X X  
Negociació entre els dos governs (1)     X X X   X X
Unilateralitat (1)     X X X     X
Desobediència (1)     X X X ?     X
Ultimàtums (1)     X ? X ?       X
Urgències preses per avançar en la Independència (1)     X ? X ?       X
Anar més amb calma (1)     X ? X ? X   X  
Actuar dins la Llei, dins la Constitució (2) X X       X    
Prohibició partits polítics independentistes (2) X ? X            
Aplicar l’article 155 de la Constitució (2) X X            
Fractura social (2) X X       X X?  
Anar a eleccions (1)   X       ? ? X
Judicialització de la política (2) X X            
DIMENSIÓ PP Ciutadans PDeCat Demòcrates

per Catalunya

ERC PSC Catalunya en Comú CUP
Lideratge de les esquerres en el procés d’emancipació nacional (1)         X   X X
Unitat dels independentistes (1)     X X X     X
Fer de pont entre unes tendències i altres (1)           X X  
Vincular l’emancipació nacional amb l’emancipació social (1)     X ? X ? X   X X
TOTALS DE X  en favor d’avançar políticament (1) 0 1 14 14 14 5 12 14
TOTALS DE X en favor de quedar-se com estem o anar enrere (2) 7 7 0 0 0 4 1 0
TOTALS D’INTERROGANTS ?? 1 0 5 5 1 2 5 0

 Nota: Catalanisme no l’he comptat ni com (1) , ni com (2)

 INTERPRETACIÓ

  • Els partits més definits en (1) – 14 indicadors, amb 0 o 1 interrogants, i cap (2), són: ERC i la CUP
  • Els partits més definits en (2) – 7 indicadors- ,  amb 0 o 1 interrogant, i cap o 1 en  (1), són: el PP i Ciutadans que tenen comportaments semblants.
  • Els partits amb més interrogants (uns 5) i per tant amb una certa ambigüitat, són:
  • PDeCat i Demòcrates per Catalunya que tenen els mateixos resultats, decantats clarament vers (1), amb 14 indicadors en aquesta posició, i cap en (2)
  • Catalunya en Comú amb 12 indicadors en (1) i 1 en (2)
  • El partit més “partit” entre (1) – 5 indicadors- i (2) -4 indicadors-, és el PSC

Què ens diu de Jesús i del Misteri del Déu-Amor, el moviment d’emancipació nacional català? Estudi d’ Evangeli sobre la torbada dels deixebles d’ Emmaus amb Jesús

  • Evangeli d’ Emmaús: Lluc 24,13-35

13 Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, 14 i conversaven entre ells de tot el que havia passat. 15 Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, 16 però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.

17 Jesús els preguntà:–De què parleu entre vosaltres tot caminant?

Ells es van aturar amb un posat de decepció, 18 i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:–¿Tu ets l’únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?

19 Els preguntà:–Què hi ha passat?

Li contestaren:–El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: 20 els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. 21 Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! 22 És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, 23 no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d’àngels, els quals asseguraven que ell viu. 24 Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas.

25 Aleshores Jesús els digué:–Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! 26 ¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?

27 Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell.

28 Mentrestant, s’acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. 29 Però ells van insistir amb força dient-li:–Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.

I va entrar per quedar-se amb ells. 30 Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. 31 Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. 32 I es van dir l’un a l’altre:–¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?

33 Llavors mateix es van aixecar de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, 34 que els van dir:–Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó!

35 També ells contaven el que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Pistes per extreure la llum de la narració, envers i per nosaltres:Dos deixebles, com nosaltres, havent viscut temps forts, experiències importants de canvi, possiblement desencantats

  • Un home: Cleofàs
  • Una dona?
  1. Fan camí cap Emmaús (a 11 Km. de Jerusalem)
  • Emmaús: lloc d’adoració dels déus d’abans del judaisme: temptació de retorn a molt enrere
  • Apartats de Jerusalem, ciutat tancada , emmurallada, lloc de la Llei, dels Mestres, sacerdots, de la mort del Crist , el profeta de l’amor, contrari a la Llei=obligació=compliment…

2.Conversaven sobre el fets que els havien impactat, com fem de fa temps entre nosaltres avui aquí

 3.Jesús se’ls (se’ns) acosta i camina amb ells (amb nosaltres)

  • Com el Bon Samarità
  • Ens presenta un Déu proper, pròxim, que s’aproxima, és un de nosaltres
  • Fa camí amb nosaltres, ja l’ha fet, com un de nosaltres fins a la mort, el torna a repetir en cadascú de nosaltres…

 4.Els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo: com reconèixer els valors del Regne de Jesús, amagats, petits, en germen…?

 5.Jesús pregunta:

  • s’interessa pel que viuen, pel que vivim
  • No fa discursos
  • Escolta i pregunta
  • Vol saber què els passa, què ens passa, de què patim, de què ens sentim animats, desitjosos, de què fracassats, desanimats…

6.S’aturen en el camí

  • Deixen de caminar, malament!!
  • Parats, desanimats,…
  • Estan decepcionats

7.Tu foraster, No saps el què ha passat?

  • Jesús vist i tractat com a foraster, ja és de tothom, ha trencat el lligam de raça jueva, és de tota la humanitat, és un de fora, crucificat fora , li permet ser tractat com un forà, com un més, com un representant de tots els pobles i nacions…
  • Del foraster, estranger, immigrant ens pot venir la llum , la vida… El Déu de la Bíblia, dels Profetes ,de Jesús és un Déu foraster, estranger, immigrant que ens trenca esquemes, que ens fa pensar, ens interpel.la, que ens demana acolliment,

8.Els deixebles exposen el què ha passat, i tal com ells ho han viscut, i com es senten (així ho hem de fer a la Rdv).

  • Jesús és vist com profeta poderós.
    • en obres i paraules: defineixen bé a Jesús el que fou.
    • davant Déu i davant de tot el poble: doble relació de Jesús, dues fidelitats en una.
  • Els NOSTRES grans sacerdots i dirigents (aquests deixebles, es senten jueus desenganyats per les SEVES autoritats; potser esperaven que les autoritats seguirien Jesús i no fou així, potser és el que esperava Judes…)  el van entregar per ser condemnat a mort i ser crucificat.
  • Nosaltres, cadascú segons la seva posició, té els seus desigs, expectatives, sobre la situació, i també les seves pors, sentiments, angoixes, dolors…
  • Ells ESPERAVEN que alliberaria Israel: Messies esperat, imaginat, com poderós, ric, militar, amb una estratègia determinada contra l’imperi romà, refer les institucions jueves, i fer-los lliures, segons la tradició creada , induïda pels mitjans de comunicació de l’època, segons la cultura dominant del temps, creada per les mateixes autoritats, i el poble segueix però Jesús trenca amb aquestes expectatives i surt diferent el seu fer i dir: un alliberament no solament polític, sinó total de les persones i les estructures…
  • El poble català en la seva història ha passa moltes vicissituds i ara en vivim una altra. Quin alliberament esperem? Com l’esperem? A través de què i de qui?: dimensions de pau, no-violència, ingenuïtats, vivències d’infants i dels avantpassats que ens influeixen, contradiccions (separacions, fusions, vinculacions…) entre lo social i lo nacional que podem viure…
  • Han sentit dir a les dones i els han esverat (no esperançat). No se les creuen, són coses de dones: visions, de que és viu…
  • Opinions, sentiments, experiències de les dones avui i aquí: les escoltem?
  • Alguns, homes, no l’han vist: calculadors, volen fets objectius…no sentiments fonamentats en la relació personal, emotiva, d’afecte…

 9.Paraules de Jesús

  • Els renya: Feixucs d’enteniment (coneixements) i de cor (afecte) per creure els profetes, no la cultura dominant decadent interessada dels sacerdots i autoritats jueves, sinó de la veritable tradició crítica, profètica, la que encerta , la que reflexa el que el poble pensa de debó, per voluntat pròpia, sense imposicions, i que és la veu de Deu, del seu Esperit dins nostre que ens fa veure el coses tal com són, no tal com ens imaginem, o ens volen fer creure…
  • Els fa veure la relació entre sofriment-mort i victòria-glòria-Vida.
  • El que ens costa més acceptar : la força del Misteri de la iniquitat que produeix en nosaltres i vivim ara els Misteris de dolor
  • Els explica, reinterpreta tota la tradició mosaica i profètica, orientades a Jesús .
  • Potser ens cal re-llegir la nostra història, escoltar els avantpassats, els nostres avis/es, la memòria històrica , i als que som més grans transmetre-la a les noves generacions.

10.S’acosten al poble on anaven

  • Jesús és discret i fa veure que segueix, no força res…
  • Els, insisteixen, se´l fan seu, es senten a gust, volen seguir sentint-lo, els ha ajudat, esperançat, els acompanya en el dol, en el desànim, en la manca de coratge, en la manca de confiança en les dones, en la manca de ganes de seguir lluitant en la vida, en la manca de joia i bon humor…Acullen al foraster que porta Bones Noves (com Abraham)
  • Què significa acollir l’ esperit de Jesús , d’amor, que podem descobrir en els moviments socials, en les persones, en els grups avui aquí?
  • Jesús ha aconseguit fer-se un altre cop proper, útil, humà, necessari per la nostra vida, per seguir vivint, per comptar amb Ell, i amb els altres (les dones, els petits signes d’esperança que veiem en la vida, que ell i el seu Esperit ens ajuden a descobrir…).
  • Jesús davant la demanda de que es quedi, es queda amb ells.

11.Entra a casa seva, en el seu cor, es fa de nou humà amb els humans, carn de la nostra carn…

12.I a taula (la taula de la fraternitat, de la comunió)

  • pren el pa : el pa de l’Endemà, de la Vida per sempre, pren la vida, la justícia, l’amor, la pau, la llibertat, l’anhel del pa per a tothom, la utopia que esperem
  • i el beneeix : el fa diví, ve de Déu…
  • i el parteix : es destrossa, es desviu per ..
  • i el dóna: s’entrega, esdevé servei total.
  • Fa festa de fraternitat

 13.Se’ls obren els ulls i el reconeixen

  • en el signe que Ell ens havia donat en el moment del comiat,
  • perquè el recordéssim
  • per ajudar-nos a saber estar en la seva absència física, a fer el dol
  • i a saber descobrir-lo en la vida, en nosaltres, en els altres, desfet, desviscut, fet trossos en la vida a trossos de tots nosaltres, sobre tot dels més destrossats en la seva vida…
  • com reconèixer Jesús i les benaurances i el magnificat en la nostra situació catalana
  • 14. Desapareix: està en nosaltres, enmig nostre, dins nostre, en tota persona, s’ha desfet en tots, com menjat i desfet dins nostre…

15.I es diuen l’un a l’altre: Mentre ens parlava el nostre cor s’abrusava: comparteixen els sentiments, el que viuen en comunitat, el sentit de la seva cultura i tradició…

  • Tenim necessitat de compartir el que vivim de la situació? De crear espais de diàleg sincer, delicat, respectuós, obert, els nostres entorns familiars, amicals, veïnals, associatius, eclesials (parroquials, de petita comunitat, de moviment, diocesans…)…
  • 16.S’aixequen i tornen a Jerusalem, a seguir compartint amb tota la comunitat el que han sentit i viscut, el que creuen
  • Difondre més enllà el que vivim com a crisens/es.
  • 17.Que el Senyor ha ressuscitat

 quim cervera i duran, 7 juliol 2018

LA VERITAT ÉS CERCAR LA JUSTÍCIA I LA PAU Criteris per analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català

LA VERITAT ÉS CERCAR LA JUSTÍCIA I LA PAU. Criteris per analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català.

Justícia i Pau de Girona. 22 juny del 2018 a les 20.15h. 

  1. LECTURA I RE-LECTURA
  • Llegim a realitat social i política i també la rellegim
  • A vegades con fonem, o dissolem lectura i re-lectura
  • Exemples: taxista que se li espatlla el cotxe o la caiguda amb trencadura de cama.
  • Les re-lectures (simbòliques, interpretatives, religioses, espirituals, ètiques…) no poden esdevenir lectures de la realitat, ja que llavors podem arribar als fanatismes, integrismes, fonamentalismes…
  • Les lectures no poden pretendre ser re-lectures, o presentar-se com a úniques, negant la possibilitat de re-lectures (cientismes, o convertir la ciència en na religió).
  • Per altra banda, cada cop, s’accepta més que els Re-lectures també donen coneixements sobre la realitat (coneixement no científic, però un poema, una creença, una obra d’art pot donar elements interessants i suggestius de la realitat)
  1. LECTURES DE LA SITUACIÓ
  • Les lectures són plurals.
  • Són anàlisi amb l’ajut de:
    • L’observació i experimentació
    • Les ciències. En aquest cas les ciències socials.
  • En la lectura de la realitat ens influeix:
    • La nostra psicologia: sensibilitat, personalitat, emocions…
    • La família
    • L’educació rebuda
    • La classe social d’origen, de situació actual, la consciència i opció de classe
    • L’ètnia-cultura: conjunt de convencions, esquemes mentals, estereotipus, sistemes de pensament, metodologies, pressupòsits…
    • Els estudis
    • El treball, (els treballs), la professió, el lloc que ocupem en l’economia, la societat.
    • Les amistats
    • Les opcions polítiques
    • Les lectures: diaris, revistes, els mitjans de comunicació que escoltem i mirem: radio, TV( cadenes…), xarxes socials: fem “grups compactes, homogenis” segons quins mitjans prioritzem…
    • Les conviccions profundes: les motivacions, principis morals, creences religioses, espiritualitat…
  • En la lectura de la realitat catalana i del moviment d’emancipació nacional existent, intervé tot aquest conjunt de condicionaments i :
    • La raó, molt necessària (“cap”)
    • Les emocions necessàries en la política (“cor”)
    • Els nostres instints, subconscient, sovint vinculat a experiències de la nostra infància ( “vísceres”, “ventre”)
    • L’acció positiva o negativa (o inacció, passivitat, indiferència…) que nosaltres portem a terme en tal moviment (“mans”)
    • El lloc on ens situem i el camí que fem en una direcció o altra (“peus”).
  • En l’anàlisi del procés d’emancipació nacional en el que estem ens cal observar:
    • El paper de les persones : poble, polítics, governants…
    • El paper de les relacions interpersonals i dels grups socials: partits polítics, institucions, administracions, organitzacions del poble, etc.
    • El paper de l’economia: crisi alimentària, ecològica, econòmica, financera …; la nova revolució industrial de les noves tecnologies; les desigualtats; la depredació de la natura, …
    • El paper de la política: dificultats dels diferents governs de resoldre les desigualtats i la depredació de la natura; final del règim del 1978; crisi de la democràcia; afrontar la plurinacionalitat de les Espanyes;
    • El paper de la cultura i de las religions i espiritualitats: canvi de valors, canvis de paradigmes, transició cultural profunda; transició religiosa; paper de les conviccions i creences en els líders polítics i socials (forces són cristians declarats per exemple, entre els independentistes; també entre els que tenen altres opinions i caldria veure qui tipus e cristianisme, o tipus d’islam, de budisme, o de conviccions humanistes…). Es important veure el paper de les creences en els moviments socials.
    • La història del país recent i remota.
  • No crec que hi hagi dos blocs (i això ja forma par de la meva personal-.singular interpretació). Crec que a algunes posicions polítiques els interessa remarcar que hi ha dos blocs.
    • En una democràcia sempre hi ha divisió política. No reconèixer-la i estar contra el sistema de partits pot portar a l’autoritarisme polític.
    • Al meu entendre hi ha mes de dos sectors:
      • El sector que vol un estat Català en forma de República: que te tres subsectors: PDeCAT – ERC i CUP i a més alguns de Catalunya en comú.
      • El sector que està per un Estat Federal espanyol: PSC i alguns de Catalunya en comú
      • El sector que estaria d’acord anar vers un Estat Confederal: Catalunya en Comú
      • El sector que ja li està bé l’Estat Autonòmic: una part de Ciutadans i PP
      • El sector que voldria tornar a un Estat centralista: una altra part de Ciutadans i PP
      • Un sector indiferent a la qüestió que s’adaptarà al que passi, i fins tot potser que valori i reconegui o no (com passa amb els vagues que fan uns pocs i se n’afavoreixen tota la plantilla obrera) els que ho hagin tirat endavant.
  1. RELECTURES
  • Les re-lectures es fan amb l’ajut, dels mites, ritus, símbols, ètiques, art, creences, valors, religions, espiritualitats que vivim, sentim, tenim, hem adquirit, ens han transmès…
  • Les relectures poden ser:
    • Religioses-espirituals
    • Ètiques-humanistes
    • Estètiques-artístiques
  • Amb elles donem sentit a la realitat
  • I també són plurals ja que depenen de les nostres cultures, conviccions…
  • Dins dels cristians tenim vàries re-lectures. I sempre ha passat així: Des del principi que hi havia tradició oral i cada comunitat seguia la seva interpretació del seguiment de Jesús que l’ajudava a re-llegir i actuar en la realitat: Molts evangelis que més tard se’n van acceptar 4.
  • En tots els sectors abans indicats davant del moviment d’emancipació nacional que vivim, hi ha totes les tendències de cristians que fan les seves respectives re-lectures del “procés”.
  • Hi ha moltes maneres i legitimes de llegir l’evangeli. En la lectura interpretació hi influeix tot el que hem dit que condiciona les lectures d ela realitat i també els mestres que hem tingut en llegir els evangelis, experiències de la història de la nostra vida que hem relacionat amb l’evangeli, etc.
  • Hi ha diverses formes de re-llegir la realitat social i política, des de l’evangeli, en concret intentant relacionar vida-moviment d’emancipació nacional i evangeli-fe:
    • 1ª: Lectura de l’evangeli que s’aplica a la realitat:
      • Forma moral-ètica: Aplicar evangeli a la realitat per veure què fem o que està bé, o que fem o està malament.
      • Llegir l’evangeli per veure què cal fer davant de cada situació.
      • Preguntar-se: què faria Jesús en tal situació? O preguntar-se: Jesús era nacionalista o no?
    • 2ª : Cercar les narracions evangèliques que em justifiquin i em confirmin la meva posició , sentiments, pensament i acció.
    • 3ª: Preguntar-se: ¿Què descobreixo d’evangèlic en aquest moviment d’emancipació nacional?
    • 4ª : Preguntar-se: com visc la meva fe, dins del posicionament que tinc en el moviment d’emancipació nacional català?
  • Crítiques a tals re-lectures evangèliques i opcions interessants
  • Tenim tendència, si en especial els capellans, a fer una lectura força moral o ètica dels evangelis. És a dir cerquem trobar en l’evangeli allò que caldria fer i el que caldria evitar per comportar-nos tal com cal, per actuar segons els seguiment de Jesús. Sabem que l’evangeli només proposa una llei que no és llei: estimar, però sovint, massa sovint, ens deixem portar per la nostra necessitat de seguir lleis, que ens donen seguretat en el nostre actuar quotidià.
  • L’evangeli és una proposta de vida, de felicitat, un camí, un estar al costat d’una comunitat que al llarg dels segles ha intentat seguir Jesús. És clar que hi ha a l’evangeli, exhortacions, orientacions, que són de to ètic. Ens fixem en el que ens demana, ens exigeix. Ara bé, fonamentalment, tot el que llegim a l’evangeli, mestre de vida i de saviesa, ens mostra moments diferents que vivim en la nostra vida, amb el que ens podem identificar (amb situacions, amb persones…).
  • Tant si s’és independentista, federalista, confederalista, autonomista o centralista han aparegut diferents interpretacions de l’evangeli, que volen copsar el que ens diu sobre el nacionalisme, si Jesús era nacionalista o no. Es pretén trobar a l’evangeli resposta al com hauríem d’actuar davant dels fets actuals a Catalunya. Fins i tot es cerca en la Doctrina Social de l’església (en principi fonamentada en els evangelis) justificació dels drets nacionals, d’autodeterminació, o no. No em sembla malament i crec que cal fer-ho, però no em sembla completa, la lectura que es fa evangèlica.
  • Penso que es pot anar més a fons i fer-se altres preguntes que van mes enllà del qüestionar-se sobre el què ens diu l’evangeli sobre tal fet o tal posicionament i sobre el que cal fer. Per a mi una pregunta molt interessant és: com viure la meva fe, el meu seguiment de Jesús, dins del posicionament, sentiments i desigs que tinc com a català (sigui d’una tendència o d’una altra). En què m’identifico del que llegeixo en l’evangeli?.
  • No es tracta tant que em senti culpable o justificat, malament o be, com jutjat per l’evangeli. Es tracta de que dins del meu posicionament, cada cristià i cristiana el seu, sàpiga descobrir la “bondat” que té, les qualitats, i que se m’obrin portes envers els altres que pensen diferents, sense voler-los canviar i acceptar i reconèixer que també viuen l’evangeli. A partir d’aquí sí que pot ser que hi hagi aspectes de la meva postura que caldrà canviar, o purificar, però sobre tot anar més enllà, aprofundir-la, compatir-la, extreure’n el suc evangèlic.
  • I també és molt convenient, descobrir les “qualitats evangèliques”, de construcció del Regnat de Déu en els moviments socials.
  1. ALGUNS CRITERIS a l’hora d’analitzar i comprendre la situació que vivim com a poble català
  • Compartir el sentiments personals que s’han tingut i es tenen en quant la situació que vivim a Catalunya. Aquest exercici permet:
  • No deixar-se portar pels posicionaments ideològics i polítics
  • Respectar els sentiments dels altres
  • Escoltar a fons el que un viu i els altres viuen
  • Anar més a fons
  • No discutir-se. La discussió impossibilita sovint la comprensió de l’altre.
  • Captar qüestions personals que poden procedir de la història, de la infància, d’experiències viscudes amb impacte, de pors, elements educatius, psicològics…
  • Comprendre al que pensa diferent, posant-se a la seva pell , intentant descobrir les “bondats”, les “veritats” les “llums evangèliques” en els plantejaments i posicionaments dels altres diferents dels nostres, i valorar-les.
  • Veure, descobrir i deixar-se portar per l’ Esperit d’amor viu, present, amagat però enèrgicament potent (com motor del nostre fer), en els moviments socials:
  • Descobrir l’horitzó que apunten els moviments socials, en concret el d’emancipació nacional, i també el desig humà de felicitat col·lectiva, i l’energia estimuladora que sempre hi ha en el poble d’anar més enllà, en favor dels altres i del bé de tota la comunitat.
  • El d’emancipació nacional català, com molts moviments socials d’alliberament:
    • 1: desitgen un futur social millor i hi treballen
    • 2: aquest anhel de dignitat, de justícia, de llibertat, de benestar personal i col·lectiu, connecta amb el nostre destí, en allò pel qual hem estat creats.
    • 3: l’horitzó social pel qual miren de lluitar és una aproximació, un avançament del regnat de Déu enmig nostre, fins i tot molts sense saber-ho.
    • 4: l’afany de que disminueixi la desigualtat és una relativa i limitada concreció del “Benaurats els pobres” i de “l’omple de bens els pobres” del Magnificat.
    • 5: la voluntat d’eradicar la corrupció és portar a terme també l’himne de Maria quan diu: i els rics se’n tornen sense res”.
    • 6: el “dispersa els homes de cor altiu, ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat els humils” no està en el “cor” dels “líders (moltes són “lidereses) i dels voluntaris i participants de tots aquests moviments que cerquen construir un nou sistema social on els “humils” no estiguin més a la “cuneta”?.
    • 7: aquest intent de dignificar de nou la política, de trobar fórmules de participació ciutadana, en que tots ens sentim ciutadans/es implicats, no està en el camí de l’humanització i de l’alliberament que volia Jesús?.
    • 8: ens fan notar que són benaurats els que tenen fam i set de justícia.
    • 9: el revaloritzar la democràcia, el vot, el diàleg, el debat constructiu, l’assemblea per arribar a acords, la participació són signes humanitzants, alliberadors, dignificants.
    • 10: el voler-ho realitzar sempre per vies pacífiques, segueix la benaurança dels pacificadors.
    • 11: molts dels membres d’aquests moviments són criticats negativament, fins i tot alguns per mitjans de comunicació de l’ església: “Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el regne del cel”.
    • 12: esperem que també la netedat de cor i l’apropament misericordiós sigui el més central i prioritari en les persones que formen part d’aquests col·lectius. Així repercutirà molt fecundament la seva tasca en el bé comú, en tot el poble.
    • 13: en l’instint profund, en les opcions, motivacions i forces de totes aquests persones i també en el sentit de poble comunitari inscrit en tots els grups humans, contemplem com segueix actuant aquest esperit que va moure el mateix Jesús i a tantes persones al llarg de la història de la humanitat i que anomenem Esperit Sant, Esperit d’ Amor, alè de vida.
    • 14: la presència més o menys amagada de l’Esperit diví en tots aquests moviments, que intenten “fer néixer de nou”, que miren de fer créixer “la persona nova”, que ens avancen vers la “terra nova i el cel nou”, que es deixen portar per la llibertat del vent, ens recorda que, malgrat les crisis, les injustícies i les discriminacions, la societat ens estima.
    • 15: descobrir els valors evangèlics: d’entrega, de solidaritat, d’amor al poble (amor polític), sacrifici pels altres, dedicació´, creativitat, humilitat, participació…
  • Fer cas de la dita evangèlica: “pels seus fruits els coneixereu “. Fixar-nos en els fets, i no tant en el que diuen, en els paraules

DIÀLEG DEL SOPAR TERTÚLIA DE JUSTÍCIA I PAU A GIRONA                                        Constatacions

  • Observem que forces dones dels nostres entorns són més sensibles o expressen més i recorden cada dia el dolor infringit al poblem als presos, als exiliats, a les seves famílies…
  • A Europa també hi ha cada cop més decantació de democràcies vers formes autoritàries de govern, partits neo-conservadors, ultres…
  • Quan estem amb altres persones companys de feina, amics, amigues, veïns, veïnes que pensen diferent ens respectem, callem, sabem que ens podem enfrontar si parlem
  • Això també passa amb Justícia i Pau d’ espanya, en congregacions religioses, capellans, entre catalans i zones de les Espanyes…
  • Però també tenim l’experiència que amb algun/es que pensen diferent hem avançat en el diàleg i en podem parlar amb tolerància, anant a fons, sobre to si compartim sentiments, i com vivim tot aquests fets…
  • De fet hi ha estats que no són nacions (Andorra, Mònaco…). De fet un conjunt de població que vulgui tenir l’instrument de l’ Estat, independentment de nacionalismes, i de ser nació o de tenir consciència de nació, el pot reivindicar i treballar per obtenir-lo

Diverses observacions d’anàlisis del moment que passem ara

  • Hem estat massa ingenus davant la “possible segura” repressió policial, judicial, l’arbitrarietat de la justícia
  • L’ estat espanyol (el seu nucli constituït d’alts funcionaris, militars, grans empresaris, gran banca, autoritats policials, de la guàrdia civil jutges, eclesiàstics…, que tenen l’aparell de l’ estat segrestat des de fa anys, per unes mateixes famílies) ha mostrar altera vegada la seva cara més dura.
  • El moviment d’emancipació nacional i el d’emancipació social
  • Són diferents: diversos continguts, ritmes, subjectes, història…
  • Però, no es poden separar. Hi ha grups polítics i socials que els separen per prioritzar un o altre.
  • Però tampoc no es poden confondre, no es poden fusionar un en l’altre, diluir un en l’altre, com alguns grups polítics i socials fan.
  • De fet estan vinculats: quan s’ha avançat en sobirania ha repercutit en millores socials a Catalunya.
  • En política és necessària l’emoció, la passió i també la racionalitat. Necessitem equilibri entre les dues energies i dialogar per expressar el que sentim, el que vivim i psoar4-hi ordre, raó, tocar de peus a terra, i seguir actuant..
  • Preguntes que ens fem?
    • Hem perdut valors després del 1 d’ octubre?. Tot te alts i baixos, Han aparegut però els CDR , moviment molt interessant que va més enllà de la qüestió independentista i està creant espais de nou esperit comunitari en les poblacions…
    • De què serveix dialogar?. Ens cal parlar, per expressar el que sentim
    • Serveixen tantes manifestacions, que de moment t no han produït canvis, sinó més aviat dolor?. Quins altres recursos reivindicatius d’acció hauríem d’emprar, ja que els tradicionals veiem que no acaben de donar resultat?: hi ha els xarxes socials, però…

 Per a comprendre el que vivim…

  • A Catalunya podem partir de que hi ha:
  • Una ànima “cristiana” . De fet en les diferents posicions polítiques independentistes o no h han cristians, i alguns explícitament declarats.
  • Una ànima “anarquista” (anti-estatal, individualista, no-violenta, i d’apoderament del poble, mostrada en el1 d’octubre, manifestacions, CDR…) que tant la podem trobar en la petita burgesia (PDeCat), com en els arrels i actualitat d’ ERC, i en la CUP (trotskistes, nacionalistes d’esquerres, anarquistes…)
  • A les Espanyes tenen diferents reptes:
  1. Monarquia o república?
  2. La qüestió territorial: Catalunya, Euskadi, Galicia, país Valencià, Balears, Andalusia…
  3. Crisi de la democràcia/desenvolupament vers una democràcia més participativa
  4. Els governs, siguin del signe que siguin, no solucionen els dos grans problemes:
  • La desigualtat, abisme entre uns pocs rics i eixamplament de al pobresa
  • La degradació de la natura
  • Això provoca desencís envers els polítics, governs, partits i la recerca de nous moviments sociopolítics que canalitzin la impotència, la voluntat de canvi… (15-M, moviments nacionalistes, sobiranistes, feminisme, pacifisme, ecologisme…)
  • A Europa, hi ha (menys en forces països el repte 1) tots es altres reptes i el 2)el trobem a Còrsega, Flandes, Escòcia, Gal·les, i en altres indrets el que planteja quina Europa volem: Federal? Confederal,? Dels Grans estats? De els nacions?. Se’n parla poc. I Catalunya està a l’avantguarda d’una manera d’entendre Europa.
  • El repte 3) i el 4) els trobem a tot el món.
  • Ens trobem tots en un procés personal i col·lectiu (i per tant en diferents ritmes, moments, experiències, històries…) de consciència sociopolítica i sobiranista catalana, que no ha acanat. Tost coneixem persones que segons el que va passant, segons la participació en actes, manifestacions han canviat de posició.
  • De fet, alguns analistes han dit que el moviment d’emancipació nacional català ha anat “trinxant “ els partits, tots han passat o passen els seves crisis, i hi ha processos de substitució política en les persones, dissolucions de partits, fundacions de nous agents polítics, fusions, canvis d’estratègies, etc…

 Re-lectures evangèliques

  • Jesús davant de les 613 lleis jueves, hi prioritzava les necessitats (de salut, d’esperança, compassió, consol…) de les persones sobre tot dels més vulnerables. Es va saltar el sàbat, el temple (puntals del judaisme), i proclamar la única Llei (més que llei, capacitat gravada en el cor) de l’amor.
  • Els primers cristians també es van saltar les lleis de veneració a l’emperador i alguns en resultaren màrtirs.
  • Estem en els Misteris de dolor, després dels de goig (sentència de l’ estatut, manifestacions, 11 de setembre…, fins la repressió del 1 d’octubre que comença el dolor). Els Misteris de dolor a més de patir presó, repressió, acusacions, calumnies, mentires, exili en algunes persones i les seves famílies, i en tot el poble, es pateix perquè estem en la foscor del túnel, en la incertesa, sensació de fracàs, d’haver caigut en ingenuïtats, errors, no sabem quan s’acaben…. Vindran els de glòria, que apunten, germen, d’alguna manera en els judicis internacionals, en la resistència i constància del poble…
  • El Misteri de la iniquitat és molt potent: el mal en els negocis de les armes, en les grans multinacionals, en la gran banca, en els autoritarismes governamentals, dictadures, repressions, fonamentalismes religiosos, que produeixen fam, set, guerres, migracions, morts, malalties…
  • L’ Amor als enemics, als que pensen diferents, els que s’oposen a la nostra actuació , ens comporta:
  • Preguntar-nos per que tal persona, tal posició, se m’oposa, reacciona així? Què li pot passar? Quines pors té? Intentar posar-se a la pell de l’altre, i comprendre la seva psicologia, història…
  • Preguntar-se què hi ha de mal en mi, d’enemic, d’aquella part insana en mi, que em desagrada, que odio, lews pors, angoixes que tinc…, i que me la reflecteix tal persona, tal grup, tal partit, tal posicionament, tals paraules…
  • Es tractaria d’estimar també aquella part insana, fosca meva, i potser podré descobrir la part sana de l’altre –opositor i dialogar, comprendre…
  • Llegir l’ Apocalipsis, llibre escrit de forma simbòlica per expressar la ràbia, el desencant, la impotència , el creixement en la fe pasqual, les actituds, les accions, el sentiments, les conviccions…,dels primers cristians i cristianes, davant d’un imperi romà persecutor, repressiu, misteri de la iniquitat…
  • Llegir els deixebles d’ Emmaús
  • partint de que els dos deixebles estaven desencantats tant de Jesús (sentenciat a mort i s’ha acabat la seva obra) cm del judaisme (les autoritats jueves l’han condemnat) i volen retornar als deus pre-jueus
  • el personatge narratiu posat per Lluc com Jesús els exposa el que deien ja les Escriptures: els avantpassats. Ens cal escoltar la gent gran la nostra història de lluites i repressions…
  • ens cal comprendre la pasqua, cal passar pel “dolor” per arribar a la “glòria” i així sempre ens costa molt.
  • En el compartir el pa, la vida, la conversa, ‘amistat, la fe, ens trobarem com els d’ Emmaús, anirem encertant de nou el camí…

Què podem fer?

  • Estem força desemparats davant d’un estat tant potent i repressiu, autoritari…
  • La Internacionalització del “procés “. Acudir als tribunals internacionals: són lents però aniran fent la seva feina. Donar a conèixer el que passa a Catalunya.
  • Ens cal la tasca dels psicòlegs per auto-comprendre’ns, eixamplar energies, refer-se, reanimar-nos, …
  • Ens cal reflexió, silenci interior, treballar la interioritat, la comunicació no-violenta…
  • Obrir espais de diàleg amb persones i col·lectius de diferents posicions polítiques com han fet els jesuïtes, i altres instàncies…
  • Mirar de respectar-nos, ser tolerants, no perdre els amistats, ser prudents…
  • Avançar en:
    • distingir legalitat del que és just
    • el servei als altres, al poble
    • la no-violència
    • la maduresa de la fe. Tot això que vivim ens ajuda a caixer en la fe, aprofundir-la, compartir-la, alimentar-la…

quim cervera, 20-22 juny 2018

 

MANERES DE LLEGIR L’EVANGELI

Hi ha moltes maneres i legitimes de llegir l’evangeli. En la lectura   interpretació hi influeix sobre tot la nostra psicologia, i la nostra cultura ambiental. Per suposat també, el moment personal, i col·lectiu que vivim, les nostres afeccions, opcions en la vida, l’educació rebuda, els mestres que hem tingut en llegir els evangelis, la classe i ètnia a la que pertanyem, la família, les amistats, els grups i associacions del que hem participat o participem, els estudis fets, experiències en la història de la nostra vida, etc.

Tenim tendència, si en especial els capellans, a fer una lectura forà moral o ètica dels evangelis. És a dir cerquem trobar en l’evangeli allò que caldria fer i el que cèdria evitar per comportar-nos tal com cal, per actuar segons els seguiment de Jesús. Sabem que l’evangeli només proposa una llei que no és llei: estimar, però sovint, massa sovint, ens deixem portar per la nostra necessitat de seguir lleis, que ens donen seguretat en el nostre actuar quotidià.

L’evangeli és una proposta de vida, de felicitat, un camí, un estar al costat d’una comunitat que al llarg dels segles ha intentat seguir Jesús. És clar que hi ha a l’evangeli, exhortacions, orientacions, que són de to ètic. Ens fixem en el que ens demana, ens exigeix. Ara bé, fonamentalment, tot el que llegim a l’evangeli, mestre de vida i de saviesa, ens mostra moments diferents que vivim en la nostra vida, amb el que ens podem identificar (amb situacions, amb persones…).

Posaré l’exemple del que està passant a l’hora de llegir l’evangeli en relació als fets que van ocorrent en el moviment d’emancipació nacional català avui dia, i els posicionaments i sentiments diversos que produeixen en les persones i grups de cristians.

Tant si s’és independentista, federalista, confederalista, autonomista o centralista han aparegut  diferents interpretacions de l’evangeli, que volen copsar el que ens diu sobre el nacionalisme, si Jesús era nacionalista o no. Es pretén trobar a l’evangeli resposta al com hauríem d’actuar davant dels fets actuals a Catalunya. Fins i tot es cerca en la Doctrina Social de l’església (en principi fonamentada en els evangelis) justificació dels drets nacionals, d’autodeterminació, o no. No em sembla malament i crec que cal fer-ho, però no em sembla completa, la lectura que es fa evangèlica. Penso que es pot anar més a fons i fer-se altres preguntes que van mes enllà del qüestionar-se sobre el què ens diu l’evangeli sobre tal fet o tal posicionament i sobre el que cal fer. Per a mi una pregunta molt interessant és: com viure la meva fe, el meu seguiment de Jesús, dins del posicionament, sentiments i desigs que tinc com a català (sigui d’una tendència o d’una altra). En què m’identifico del que llegeixo en l’evangeli?.

No es tracta tant que em senti culpable o justificat, malament o be, com jutjat per l’evangeli. Es tracta de que dins del meu posicionament, cada cristià i cristiana el seu,  sàpiga descobrir la “bondat” que té, les qualitats, i que se m’obrin portes envers els altres que pensen diferents, sense voler-los canviar i acceptar i reconèixer que també viuen l’evangeli. A partir d’aquí sí que pot ser que hi hagi aspectes de la meva postura que caldrà canviar, o purificar, però sobre tot anar més enllà, aprofundir-la, compatir-la, extreure’n el suc evangèlic.

quim cervera, 1 d’abril del 20918, dia de Pasqua

 

 

ALTERNATIVES PER AL MOVIMENT D’EMANCIPACIÓ NACIONAL EN EL MOMENT DELS “MISTERIS DE DOLOR”

Després de sis mesos del referèndum del 1 d’octubre, quan van començar els “misteris de dolor” per Catalunya, ens podem plantejar quines alternatives tenim.

Són els parlamentaris, i els partits polítics els que tenen la primera responsabilitat (i si hi hagués govern també) en la orientació del país. Els moviments ciutadans també hi hem de pensar a partir de l’experiència viscuda fins ara.

Al meu parer, des del moviment d’emancipació nacional, tant si hi han unes properes eleccions com si no hi són, se’ns presenten 4 alternatives:

1ª La clandestinitat total, és a dir, constituir una part del govern a l’interior del país i una altra part a l’exterior (del que ja en tenim un germen a Brussel·les) totalment clandestins per així poder escapar-se de la “Injustícia inquisitorial” espanyola. D’això en tenim forces anys d’experiència durant el franquisme, en especial els darrers anys d’aquesta etapa, en l’ Assemblea de Catalunya i la Coordinadora de Forces Polítiques, i el Sr. Tarradellas a França. Això significar, potser, que si es convoquen eleccions, els partits sobiranistes no s’hi haurien de presentar i la dimissió dels actuals diputats sobiranistes. El risc és que els partits no sobiranistes formin un govern, però així també experimentarien el que és o no és, el que es pot o no es pot, en quant el govern de Catalunya.

2ª La semi-clandestinitat. Es tractaria de constituir un govern a l’interior, connectat amb el govern “legítim” a Brussel·les. Aquest govern hauria de tirar endavant moltes lleis socials, de to republicà, encara que el Tribunal Constitucional es tombi, i així el vagi posant al descobert i a la vegada eixampli la percepció de valor positiu del moviment d’alliberament nacional, per més capes treballadores del país. Això significa tenir el coratge de forces desobediències de les lleis espanyoles, i obediències al govern a l’exterior i a les autoritats cíviques sobiranes (que haurien de passar a una certa semi-clandestinitat),  per part de totes les instàncies. Si es convoquen eleccions, seria més convenient anar-hi en una sola candidatura el sobiranisme.

3ª Constituir un govern autonòmic, és a dir, seguir la llei espanyola i l’ estatut (no votat pel nostre poble) i constituir un nou govern autonòmic, que tiri endavant el màxim de lleis socials, en el que pugui. Cal que el govern a Brussel·les segueixi i orienti el procés a seguir en el moviment sobiranista.

4ª Deixar l’aposta republicana per més endavant. Això comportaria també un nou govern autonòmic obedient a es lleis espanyoles, esperant millors moments més endavant.

En els 4 casos caldria:

  1. Una autoritat al carrer, cívica, sòcio-cultural que vagi ampliant el nombre d’adherits.
  2. Una autoritat a l’exterior que segueix donant orientacions polítiques.
  3. Una coordinació amb moviments republicans i demòcrates a l’ Estat Espanyol.
  4. El treball d’internacionalització europea i mundial del moviment d’emancipació nacional català.
  5. I en especial per l’alternativa 3 i 4, la creació d’un intens moviment ciutadà transversal, en favor de la democràcia.

Una proposta pel proper 11 de setembre: una Volta a Catalunya a peu (o qui vulgui en bicicleta, o en carro, o en …) en silenci, en la que comença i grup inicial, i a mesura que passen per les poblacions s’hi van incorporant més persones, grups, i entitats, que segueixen la volta en un trajecte i temps decidits per cadascú. La Volta la podia obrir o tancarà la Dansa de la Mort de Verges.

Quim cervera, dia de Pasqua del 2018, 1 d’abril

Patiments estalviables?

Dibuix Cesc

El moviment d’emancipació nacional català proposa una qüestió que per senzilla és molt complicada donades les circumstàncies estructurals de l’ estat espanyol. Es proposa un canvi en el territori. Es tracta de que Catalunya tingui l’eina d’un estat. No es tracta de posar fronteres en el model antic , ni d’una nova moneda. Es tracta senzillament de que el territori d’acció d’un futur govern català sigui Catalunya i pugui exercir la seva sobirania sobre lleis, educació, sanitat, serveis socials, llengua, cultura, patrimoni, urbanisme,  i per tant poder obtenir tots els impostos. Ja sabem que moltes de les nostres decisions estan traslladades a les grans multinacionals, i a les entitats internacionals, i en especial a la Unió Europea. Per tant no existeix, en aquest moments , una sobirania total.

Per tirar endavant aquest projecte s’ha produït violència de l’ estat espanyol, exilis, empresonaments, patiments morals i psicològics de molta gent. Tot s’hagués pogut estalviar amb una actitud dialogant i negociadora de l’ Estat Espanyol que no s’està donant. Al final, un dia o altre arribarà que Catalunya serà un estat. Per què fer passar tant de dolor al nostre poble?.

De la mateixa manera els moviments eclesials de base que volen construir una església més evangèlica. Per tant una església més al costat dels necessitats, de les víctimes de les injustícies i per tant amb una organització més en funció d’aquest projecte,  que sigui més democràtica, on les dones puguin exercir totes les responsabilitats i l’exercici de la presidència dels sagraments, i de la direcció i animació de les comunitats no estigui vinculada solament als barons i cèlibes. També molt de patiment de capellans, dones, i de tot el laïcat que cerca aquest nou model d’església es podria estalviar, si hi hagués voluntat verdadera de fer canvis profunds en les estructures eclesials i un procés de pedagogia sensibilitzadora per transformar esquemes mentals i codis morals rígids que caldria veure si són massa evangèlics.

Sabem que a l’estat espanyol li costarà molt caminar vers els canvis que proclama el moviment nacional català. Des del punt de vista:

  • Econòmic: necessita dels bens i serveis que Catalunya produeix, i dels seus impostos per sobreviure.
  • Polític: seguir mostrant el poder que es creu sobirà sobre tot el territori per part de l’elit militar-funcionarial-judicial-empresarial-financera-eclesial, ocupada per la ultradreta.
  • Cultural (la percepció de la unitat d’ Espanya i per tant el sentiment d’amputació si Catalunya marxa.

Des tots aquests punts de vista són canvis viscuts com a catàstrofe.

Sabem que l’església catòlica si toca algun dels punts esmentats , reivindicats des de fa anys per molts sectors del poble cristià, cau tot l’andamiatge construït des de fa segles:

  • Econòmicament caldria perdre privilegis d’impostos, deixar de rebre ajuts econòmics dels estats, no cobrar per misses i sagraments, i partir bàsicament de les quotes del poble fidel, el que vol dir esdevenir més realista i més pobre i per tant més a prop dels pobres.
  • Políticament les elits eclesials jeràrquiques masculines (patriarcat incrustat en la vida de l’església) perdrien el control sobre les comunitats, els seria més difícil organitzar les diòcesis i les parròquies, distribuir les persones responsables, i de fet es feminitzaria el poder, que podria reconvertir-se en servei de cura de les persones.
  • Culturalment caurien els esquemes mentals, ideològics i morals sobre la sexualitat, la dona (una certa misogínia), i teològics sobre el pecat que han col·laborat, durant forces segles, a mantenir el control de les consciències. Es desenvoluparien amb més valoració les interpretacions personals de l’evangeli, i es reconeixerien positivament les autonomies de les diferents comunitats.

Tots aquests canvis acostumen a ser vistos, per altres sectors més  fonamentalistes de l’església, també com a catàstrofes, com a pèrdues.

No és sorprenent que tant l’estat espanyol, com l’església catòlica es resisteixin a tals canvis, que demanen dols, i que prefereixen seguir mantenint la situació encara que estigui en crisi profunda. Tots els canvis porten resistències. Per això fan patir tant els que no els volen, com als que els volen. Per la fe (transmesa des de  Jesús) i per l’experiència vital coneixem que per arribar a un naixement nou, a fer néixer un estat català, a fer néixer una església nova més evangèlica, ja present en els moviments populars de base, cal passar pel dolor i pel dol. Esperem que els patiments i sacrificis de tantes persones, que repeteixo es podrien estalviar (en una visió més raonable, i mes humana, potser ingènua) siguin dolors de part (Romans 8, 18-25).

quim cervera

8 gener 2017