Marc 11, 1-10 Entrada de Jesús a Jerusalem. Estudi d’ Evangeli

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 61

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

Data: 2 de desembre del 2019

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Marc 11, 1-10 Entrada de Jesús a Jerusalem (Mt 21,1-11; Lc 19,28-38; Jn 12,12-19)

1 Quan s’acostaven a Jerusalem, pel cantó de Betfagé i Betània, prop de la muntanya de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels seus deixebles 2 amb aquest encàrrec:

–Aneu al poble que teniu al davant. Així que hi entrareu, trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai encara. Deslligueu-lo i porteu-lo. 3 Si algú us preguntava per què ho feu, responeu-li: “El Senyor l’ha de menester, però de seguida us el tornarà.”

4 Ells se n’anaren i trobaren un pollí fermat al costat d’una porta, fora al carrer, i el deslligaren. 5 Alguns dels qui eren allà els deien:

–Què feu, que deslligueu el pollí?

6 Ells respongueren tal com Jesús els havia dit, i els van deixar fer. 7 Llavors portaren a Jesús el pollí, li van posar al damunt els seus mantells, i ell hi va muntar. 8 Molts van estendre els mantells pel camí, i d’altres, ramatge que tallaven dels camps. 9 Els qui anaven davant i els qui seguien darrere cridaven:

— Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor! 10 Beneït el Regne que arriba, el del nostre pare David! Hosanna a dalt del cel!

Elements informatius

·         Betfagué es trobava probablement al vessant occidental de la muntanya de les Oliveres, davant de Jerusalem.

·         Betània és al vessant oriental de la muntanya a 3km,. a l’est de la ciutat.

·         “… trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai encara.”, és una al·lusió  al llibre de Zacaries  9,9 on el profeta anuncia a Jerusalem que el seu rei entrarà  a la ciutat muntat en un pollí ( no en un cavall com entraven els grans reis d’altres pobles, que indica potència, fortalesa, majestuositat. El pollí mostra humilitat, senzillesa, petitesa, i és de carga i popular  i no significa el poder dominant que exigeix submissió). Veure Mateu 21,5.

·        En l’ Antic Testament el títol de Senyor era reservat a Déu. El Nou Testament l’aplica  sovint a Jesús, sobre tot després de la resurrecció, però aquí de manera excepcional, en l’evangeli de Marc, Jesús s’aplica aquest títol a ell mateix (veure Marc 5,19 i Marc 12,37 i Mateu 7,21).

·         Hosanna és un crit d’aclamació en hebreu-arameu. En origen era una petició d’ajuda i més tard es va convertir en una aclamació messiànica.

·         “Beneït el Regne que arriba, el del nostre pare David!” és una exclamació messiànica i reial veure Mateu 21,9, i Lluc 19,38). Tota l’escena recorda l’entronització d’un rei d’Israel Veure ! Reis 1,38-40).

·         “Hosanna a dalt del cel!”  és citat a Mateu 23,39, a Lluc 13,35 i cal veure els Salms 118,25-25 i el 148,1.

·         No està clar que el fe que es narra sigui “històric”: ja que possiblement no hi havia massa gent i si a cas va ser, va passar desapercebut,.. . Marc i els altres sinòptics situen el fet en la Pasqua, possiblement per donar-li més relleu, i vincular-lo a la fe pasqual (pas de mort a vida de Jesús) de les comunitats cristianes, però Joan diu que Jesús va anar a Jerusalem més vegades, i a mes hi havia altres dies de peregrinació i a la ciutat santa: pentacosta, festa de les tendes, de la dedicació del temple… Podria ser que Jesús volgués en alguna de les festes, fer una entrada seguint a Zacaries 9,9, que només compta amb Déu per l’alliberament del poble, coma rei humil   desarmat.

1. Què diu el text?
a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         La comunitat de Marc ja ha evolucionat per reconèixer a Jesús com el que ve en nom del Senyor-Déu, com a Messies alliberador. Per això en l’aclamació, Marc posa en boca del poble: ..”Beneit el Regne que arriba, el del nostre pare David…): ·El messies havia de ser descendent (ja entenen que “espiritual”) de David.

·         La comunitat de Marc, que coneixia la Bíblia, sap que el gest de Jesús és el compliment de la profecia de Zacaries 9,9: que el rei ve muntat en un pollí: cerimònia simbòlica, col·locada com a iniciativa del mateix Jesús.

·         El Salm 118, 26 (“Beneit el que ve en nom de Jahvé”) ja s’havia convertit en un dels grans texts messiànics que els cristians l’aplicaven a Jesucrist..

·         Els mantells posats a terra també recorden l’entronització reial  de Jesús que els primers cristians li apliquen el text de 2 Reis 9,13.

·         Els cristians, un cop han anat desenvolupat i fet el dol de la mort de Jesús i l’experiència que segueix invisiblement viu enmig d’ells,  comprenen tot aquest relat com un signe: Jesús ha mostrat amb aquesta manifestació que venia a portar l’alliberament i la pau messiànics a Jerusalem.

·         Marc no designa mai a Jesús amb el títol de Senyor i aquí, com s’ha indicat se l’aplica Jesús. Així la comunitat de Marc ens comunica que amb tota naturalitat aplicava aquest títol a Jesús, com es veu de manera normal i sovintejada en la comunitat de Lluc (en els eu evangeli).

b. Què ens diu de Jesús?

·         Jesús camina. És una figura  sovint oblidada, de Jesús com a caminador (camí=vida, dinamisme, energia, …)., com a “visitador” de persones, i pobles, com a “aventurer” que va coneixent paisatges, gent, situacions, fets, actituds, reaccions, sentiments, desigs…

·         Jesús envia a dos deixebles, com Josuè va enviar missatgers a la Terra Promesa abans d’entrar-hi. Jesús és un “enviat” que “envia”, que dóna una funció, un encàrrec (que és d’alliberament , de deslligar un pollí, que simbolitza el poble), una tasca important a altres persones i així col·labora en el seu creixement i descoberta de la seva missió a la vida, de seguiment de la seva obra alliberadora, deslligadora.

·         Jesús s’identifica amb el pollí: humil, senzill, sense poder, que carrega els mals de tothom, està a prop de la gent.

·         El Senyor és l’ amo (l’únic “amo”) els animals. Jesús , manifestant que Déu és Senyor, declara que tots els éssers són de Déu

·         Jesús fa servir el pollí, per un menester concret, però el torna, no l’explota, senzillament el deslliga, però no se’l queda, no se n’apropia. Així ens dóna una lliçó de que els éssers vivents i les coses no són propietat nostre. Sí que cal deslligar-les, però són de tothom.

·         Jesús és reconegut com a Senyor i “rei del poble alliberat”, humil i pacífic:

o   Posar-li mantells i catifes vol dir que és tractat com un “rei” del poble. Com a persona nova, que renova i allibera to el que estava lligat, esclavitzat, sotmès…

o   Aclamar-lo amb ramatges i palmes significa el mateix.

o   Cridar Hosanna, aclamant-lo com a Beneit per Déu, com a rei nou d’ Israel que ens porta un Regne de pau, de justícia, d’igualtat  i de llibertat

 

2. Què em diu a mi, el text?

·         Deslliguen el pollí, és a dir , l’alliberen de la potestat , de ser súbdit de l’amo, i aquest fet és un símbol de l’alliberament que porta Jesús, de no ser , ni acceptar la submissió de ningú no de reis, ni poders polítics, econòmics, culturals, religiosos…).

·         Els mantells que posen damunt del pollí, significa que el guarneixen, i li ofereixen alegria. El pollí, com tot el poble, està content i revestit d’una vida nova.

3. On es realitza aquest text avui?
 a.    En el meu entorn proper

·         Hi ha persones, grups i institucions que davant d’un fet alliberador (com és deslligar el pollí –el poble) reaccionen , conservadorament, preguntant ¿per què el deslligueu?, com volent dir, el pollí –el poble- és de l’amo, està sotmès i així a de seguir.

·         També hi ha persones, , grups i institucions que un cop se’ls dona una explicació (“Jesús ens ho ha dit”) o davant d’un missatge que procedeix d’algú amb autoritat moral, canvien de mentalitat, i accepten el deslligament.

 b.    En la societat

·         Curiosament molts persones a Catalunya han pres el símbol de l’ase, com representant Catalunya.

·         Ens cal respectar els animals, sobre tot els més indefensos, i el que ells signifiquen: les persones més indefenses.

·         Hi ha persones  grups i institucions que posen “mantells” i “ramatges” que honoren, dignifiquen, aquells/es que aporten llibertat, o a les propostes econòmiques, polítiques, culturals i espirituals que alliberen, que donen vida, sobre tot als mes vulnerables.

 c. En l’església

·         Tant de bo les comunitats cristianes i tota l’església:

o   seguissin fidel a la humilitat, senzillesa, i petitesa de Jesús

o   aprofundissin en una forma d’autoritat” al servei del poble, i de la seva vivificació, dignificació i alliberament.

o   Fossin el màxim de respectuosos amb els animals, i amb la natura, que cada cop està més indefensa.

·         Quan l’Església valora, reconeix, i promou  els processos d’alliberament de les persones i dels pobles, es situa en la línia i obra de Jesús.

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª  ¿Quins missatges vol comunicar aquest text?

2ª ¿Què em diu a mi, ara i aquí, aquest text?

3ª ¿On observo que en els nostres entorns, en la societat i en l’església, es donen o no les actituds i accions que ens  mostra el text?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli
Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Com es construeix una laica, un laic, un capellà, un bisbe…?

COM ES “CONSTRUEIXEN” ELS DIVERSOS PARTICIPANTS DE LA COMUNITAT CRISTIANA?

Introducció

Les formes, els ingredients, els ritmes, les condicions, els agents que hi intervenen,  per “formar” un laic, un prevere, un bisbe, un Papa, és a dir, per “construir-los”, perquè arribin a tenir la seva funció, no són iguals. Més aviat hi ha forces diferències, curiosament. El pes de la preparació necessària, de la decisió personal, de ambient familiar, amical o grupal, de la decisió comunitària, de les influències polítiques (de la política de la societat de l’entorn , i de la política eclesiàstica) és ben diferent en cada cas.

En aquest article exposaré el pes que tenen els diversos ingredients en cada cas, començant per les laiques i laics fins arribar al Papa.

Em limito a analitzar, des de la meva observació relativa, la realitat barcelonina, i catalana. De fet, moltes de les observacions es podien estendre a tota l’església catòlica, però en forces diòcesis de França, Bèlgica, Suïssa, i Alemanya (i en altres llocs de Llatinoamèrica i Àfrica) s’han donat passos importants en el treball en equip, i en la direcció laïcal de les comunitats parroquials, i en el desenvolupament de diversos ministeris laïcals. Un coneixement més detallat i complert dels entorns europeus pastorals  propers, farien canviar, en part, les properes exposicions.

  1. “Construcció” d’una laica o laic cristià/na.

La construcció d’un cristià o cristiana de base pot ser per dues vies_

  • per tradició familiar, que després de jove-adult haurà de fer una opció per la fe cristiana.
  • per una opció-conversió, que es pot donar en diferents moments de la vida, des d’una influencia a l’escola, o per part d’alguna persona, o per unes lectures, o per un esdeveniment “fort” (una experiència molt íntima, com una revelació” ), o per un procés, en haver participat d’algun moviment o associació d’inspiració cristiana o en una parròquia o comunitat cristiana.
  1. “Construcció” d’una laica o laic cristià/na amb un servei a la comunitat.

La construcció d’un cristià o cristiana que en algun moment donat decideix fer un servei en la dimensió pastoral:

  • celebrativa (litúrgia): lector/a, animador/a de cants, sagristà, monitor/a o ajudant en els sagraments.
  • evangelitzadora: catequista, formador/a, animador/a de grups o de moviments cristians…
  • activa social-fraternal i educativa: voluntari/a a Caritas, o en fundacions, o en altres accions socials, o com a educador/a, monitor/a en esplais, o en altres moviments educatius, o en la pastoral d’una escola cristiana…
  • governança: participant en l’equip coordinador-directiu de la parròquia, o en el Consell pastoral en diferents nivells, o en l’acollida, despatx parroquial…

Aquesta construcció pot tenir els següents ingredients:

  • una decisió ben personal, que demana una certa preparació-formació.
  • una crida feta en general, a la que alguna persona hi respon.
  • una demanda per part del capellà de la parròquia, o d’un dirigent del moviment o institució, o d’algú de la comunitat o associació.
  • una decisió comunitària en consell, en assemblea, o d’un grup, o d’un moviment, i de forma més menys consensuada.
  • una demanda provinent d’alguna autoritat: arxiprest, vicari episcopal, bisbe…

Les condicions que es demanen en aquest cas són:

  • una preparació pràctica.
  • una habilitat confirmada i verificada.
  • unes ganes per part de la persona, de forma lliure i voluntària.
  • una disponibilitat.
  • un aprenentatge que es va fent en la pràctica.
  • en alguns casos (i no és estrictament obligat, encara que pot ser ofert i recomanat), es dona una certa formació en cursos de pastoral, de catequesis, de voluntariat social, d’animadors litúrgics, una formació bíblica, una catequesi d’adults, o uns estudis de teologia (per exemple per donar classes de religió, o per adquirir una responsabilitat pastoral a l’escola cristiana). Es dóna una paradoxa, que molts dels estudiants de teologia en la Facultat de Teologia o en l’ ISCREB, hi opten de forma més aviat personalista, és a dir, per una voluntat d’instrucció individual, i després repercuteix ben poc (en molts casos), en un servei a la comunitat. Tampoc la decisió d’estudiar teologia no és massa compartida per la comunitat o pel moviment del que formen part.

Les influències polítiques o eclesiàstiques en aquests casos són mínimes o nul·les, ja que de fet a tals laiques si laics, per més  que facin un servei fonamental, sense el qual, la comunitat no podria seguir endavant, no tenen poder de decisió, ni de govern  ni de negociació, sobre tot en el cas de les dones. Sí que es poden donar enveges, o crítiques internes dins la parròquia, comunitat o moviment, per si es percep que tal persona o tal altra mana massa, i si altres volen accedir al comandament i al final aquestes situacions poden convertir-se en pressions per treure, posar, recol.locar o limitar les funcions d’alguns des serveis de la parròquia, o moviment.

  1. “Construcció” d’un capellà

En aquest apartat puc expandir-me més ja que n’he tingut experiència (limitada en el temps, en una determinada època del Seminari de Barcelona i d’exercici pastoral, coma  capellà, durant 38 anys). Els 15 anys que vaig estar en l’ equip del Centre d’ Estudis Pastorals, fent Cursos de Pastoral arreu de Catalunya, també m’ha aportat una experiència en el coneixement dels capellans, i de les parròquies, igualment com el fet de ser consiliari de la JOBAC, JOC; ACO i de grups que comparteixen la fe i la vida.

La construcció d’un capellà és de les més “protocalades” sobre tot des del Concili de Trento, i per Decrets posteriors,  i la podem distribuir en:

  1. L’inici

Des d’un començament intervé:

  • que sigui home. En les esglésies cristianes evangèliques s’accepten dones en aquest servei, i també entre els jueus progressistes i en alguns llocs del món, entre els musulmans.
  • una vocació personal i aquest element pesa molt, si ho comparem amb les construccions exposades anteriorment i sobre tot amb les posteriors, i se’n té molta cura en els Seminaris. En aquests darrers 20-30 anys, dóna la impressió, que els nois i homes que accedeixen als nostres Seminaris de l’entorn, cada cop la vocació és més personal i íntima, i més en temps adults, amb pocs lligams amb una parròquia, comunitat o moviment, exceptuant els moviments anomenats “nous -no són tant nous- moviments” més o menys liderats o fundats per persones més o menys  carismàtiques. Les expilacions que donen una bona majoria dels que entren als seminaris nostres, mostren una crida molt íntima, intransferible, a vegades, fins i tot incomprensible. De fet, al meu entendre, essent la missió del prevere, una funció comunitària, no hauria de pesar tant la vocació personal, sinó més la decisió de la comunitat a qui servir.
  • algunes indicacions d’algun altre capellà, o d’un bisbe, o d’un altre cristià o cristiana, o fins i tot per una crida general per part dels líders carismàtics o les autoritats del moviments al que pertanyen (“neocatecumenals” per exemple).

Per altra banda no intervé:

  • la decisió de la comunitat. No s’escull una persona per part del col·lectiu cristià, que es cregui que pot fer la funció de capellà. De fet, en canvi, així es dóna entre els cristians evangèlics, entre els jueus progressistes i entre els musulmans, que escullen el seu “pastor”, “rabí” o “imam” i a vegades fins i tot està un temps de prova, i si no els sembla bé, en cerquen un altre. En altres tradicions religioses o espirituals, aquesta figura tant definida ni existeix, ja que s’organitzen de forma més comunitària (fe Bahà’í, budistes…).
  • les pressions polítiques tant socials com eclesiàstiques. Aquesta carència pot significar que el capellà, a la pràctica, avui dia, ja no té massa poder ni influència social. Aquestes pressions, més de caire ambiental proper, poden estar presents, a vegades, per part de la família que pretén que el seu fill arribi a exercir tal servei  (o que ho vol evitar), o per part de persones o grups que coneixen a la persona, i que poden donar informes més o menys positius o negatius al Seminari. Aquest element pot tenir una mica més de pes, segons el comportament que la persona tingui en el seu moment de formació, i en el moment previ a l’ordenació.
  1. El procés

Un cop la persona entra al Seminari se li exigeix de forma obligada, i de forma ben diferent als casos anteriors i posteriors:

  • una formació teològica, filosòfica i bíblica.
  • el celibat en l’església catòlica llatina (excepte en els capellans anglicans traspassats a l’Església catòlica).
  • un temps d’estada en un Seminari (només en alguns casos curiosos i excepcionals, es desisteix d’aquesta norma), on es rep una formació espiritual, pastoral, i de convivència comunitària.
  • una idoneïtat confirmada pels “educadors” capellans del seminari i per alguns laics i laiques i capellans als que se’ls demana en secret les seves opinions sobre la persona candidata al presbiterat.
  • l’ordenació per part d’un bisbe, element que no es dóna en el cas dels serveis dels laics i laiques (excepte en la confirmació que l’ha de conferir un bisbe o un capellà delegat per ell).

Curiosament la formació històrica, econòmica, sociològica i psicològica, i el mateix diagnòstic per part d’un psicòleg ha anat desapareixent de la formació. I la formació pastoral s’ha reduït molt i en fer-se al final de la carrera, és poc valorada. De fet, en l’exercici de la funció de capellà, és molt necessari el coneixement sociològic, psicològic, de les dinàmiques dels grups humans, de l’anàlisi social, de l’economia, de la història i cultura del país, i de la comunitat cristiana del territori.. I tot plegat es deixa molt encara a l’aprenentatge posterior, a vegades topant amb forces dificultats.

Un altra carència en la formació als seminaris és l’educació del saber treballar en equip i evitar el capellà “llanero solitario”, com  el que ha de saber de tot, i ha de dirigir-ho tot, en solitari, com a dirigent-líder. Avui dia en moltes institucions i àmbits de la vida social,  escolar, econòmica, política i cultural, es treballa en equip. No n’hi ha prou en estar d’acord amb la responsabilitat compartida amb laiques si laics, cal estar-hi habituat i això s’educa de jove.

  1. Un cop acceptat

Un cop ordenat i acceptat el capellà, segons el Dret Canònic , esdevé, és a dir, adquireix totes aquestes funcions:

  • president de l’eucaristia i dels altres sagraments.
  • director (amb diferents graus segons sigui rector o de vicari, o adscrit) de la comunitat parroquial. No tots, però sí la majoria, entren en l’àmbit parroquial.
  • animador pastoral de la comunitat, o moviment (consiliari, que té , de fet, cert pes de comandament en el moviment, encara que sigui en un lideratge més o menys “moral” o “afectiu”).

Per tant adquireix un cert “poder” rebaixat, des del Concili Vaticà II, pels Consells pastorals (que jurídicament són “consultius”) i en alguns llocs (no molts)  per l’existència de “ministeris laïcals” o d’ “equips coordinadors-directors” de la parròquia. Però de fet, el capellà-rector segueix essent el darrer responsable. Això li comporta sovint ser com un “factòtum” que ha de saber fer de tot, i sobre tot, si no està habituat, i no li han ensenyat a treballar en equip, té serioses dificultats per repartir “poder”, i per distribuir funcions.

  1. “Construcció” d’un religiós i d’una religiosa

En la construcció d’un religiós i d’una religiosa, hi intervé:

  • com és natural, la vocació personal.
  • la família, que hi pot estar d’acord o hi pot posar impediments.
  • l’ambient del grup, l’escola, la Congregació amb la qual s’ha estat en relació, els moviments cristians, o les amistats…
  • la crida d’altres religioses o religiosos

Les pressions polítiques no hi intervenen. Les comunitats cristianes tampoc hi intervenen. Per altra banda, avui dia, molts religiosos  religioses fan molt bones aportacions a les comunitats i moviments cristians.

Si adquireixen algun càrrec dins la seva congregació:

  • són elegits per les bases, en tots els àmbits, De fet les Congregacions religioses i religiosos (i els Monestirs de monges o de monjos) són les institucions més democràtiques de l’església catòlica. És curiós, que tenint aquesta experiència eclesial, no s’apliqui en altres instàncies, en les eleccions dels capellans, bisbes…
  • és per uns anys només, cosa que tampoc passa entre els capellans, bisbes…, si exceptuem l’edat de la jubilació, que moltes vegades no es compleix.
  • tornen a ser “ un més”, després, i segueixen en altres funcions. I en el cas dels capellans i bisbes, encara pesa “l’escalofó”, ja que sembla que si un ha tingut un càrrec, no pot passar a un “càrrec” que es percebut com a més baix (estructura objectiva i mental jeràrquica).
  • pot haver-hi passió, o una psicologia de superior/a o de voler o saber manar, en alguns casos.
  1. “Construcció” d’un bisbe

La construcció d’un bisbe té unes peculiaritats especials:

  • han de ser homes i cèlibes, fins tot en l’església ortodoxa. No és així en les esglésies cristianes evangèliques.
  • no hi ha una vocació personal explícita, tot i que hi han sempre capellans que més o menys directament o i directa hi aspiren, i creuen que poden servir per tal funció, o volen adquirir, per diferents raons, aquest “poder eclesiàstic” (que a vegades també és encara social). Per tant, si un té ambició, pot tenir afany de tal poder, i s’ho ha d’amagar perquè li pot sortir malament, o també perquè no queda massa evangèlic mostrar tal interès. Això demostra com es percep encara la figura del bisbe, com a poder, i no tant com servei més desapercebut. Així es nota com pesen molt tots els anys de cristiandat al nostre país, i en concret els darrers anys de nacional-catolicisme.
  • no hi ha una crida, tot i que hi ha una recerca feta per altres bisbes, sobre tot de l’entorn. Hi intervé sobre tot el Vaticà. De fet l’enfortiment centralista eclesiàstic, amb el temps, ha anat avançant i per tant ha augmentat la intervenció autoritària, jeràrquica. De moment no s’observen canvis en la direcció democràtica.
  • no hi ha una formació especifica, tot i que hi han uns “cursets” al Vaticà, que donen més la impressió d’un “adoctrinament per a l’obediència”, que no pas una formació pel servei que han d’exercir en la comunitat. Amb el nou papa Francesc, és d’esperar que així va i vagi canviant.
  • hi ha pressions polítiques diplomàtiques i eclesiàstiques que demostren, un cop més, com encara l’episcopat es veu com a poder.
  • les comunitats cristianes intervenen ben poc. Alguns moviments de base hi poden influir però molt menys de que es pensa. Per descomptat que no són elegits. L’únic que hi ha és unes consultes secretes a laiques, laics i capellans i altres bisbes (sobre tot els de l’entorn) sobre la identitat de la persona. Això no vol dir que es faci cas de tals opinions. En el primer mil·lenni hi intervenien més, en diferents formes. Aquesta participació després va restar reduïda als reis o als dictadors de torn (influència sociopolítica) i ara ni això. Només intervé directament la decisió de la Cúria Vaticana. És per tant una decisió des de dalt, jeràrquica, gens democràtica. I es justifica teològicament pel fet que el poder-servei ve de dalt (es situa a dalt a Déu, quan des de Jesús, Déu està a baix amb els més pobres). L’ anàlisi històrica ens diu que és una còpia d’elements socials de l’imperi romà i de l’estructura feudal de l’ edat mitjana, i que l’església ha anat adquirint les formes organitzatives de l’entorn. En el temps originari del cristianisme les funcions-serveis comunitaris eren decidits comunitàriament (a sorts, o per debat entre tots, o entre uns quants). Més endavant, en créixer les comunitats, es van adquirir formes de l’entorn social, que han quedat encarcarades i ancorades  en els temps de l’imperi romà i feudals, i avui dia no són funcionals i cada cop menys acceptades. ¿Per què no s’adquireixen les formes democràtiques que són les ambientals europees i cada cop més mundials?.

Pe tots aquests ingredients peculiars, com va dir un capellà al Concili Tarraconense, no hi ha crisi de “vocacions” de bisbes, com n’hi pot haver de capellans (tant lligat al sentiment-experiència personal de vocació-crida). Sempre hi hauran bisbes. Si els capellans fossin escollits per la comunitat, amb un acord amb el bisbe, possiblement, sempre es trobarien persones per fer tal servei, suposant que no es doni que les comunitats amb el temps es vagin espavilant autònomament i elles mateixes s’organitzin i celebrin l’eucaristia, i no tinguin necessitat d’un “president-director”, com ja passa amb algunes comunitats.

  1. “Construcció” d’un arquebisbe

La construcció d’un arquebisbe és més o menys igual que la d’un bisbe i segons la seu de l’arquebisbat, intervenen més o menys les pressions polítiques estatals, eclesiàstiques.

  1. “Construcció” d’un cardenal

La construcció d’un cardenal és decisió del papa i de la Cúria, i per tant poden intervenir les pressions polítiques de  divers signe.

  1. “Construcció” d’un Papa

La construcció d’un Papa és per elecció democràtica dels cardenals (encara que el poder-servei vingui de Déu, o de l’ Esperit, i aquest no té capacitat física). És un dels restes de la comunitat primitiva i que de fet era elecció feta pels capellans de Roma, ja que elegien el bisbe de Roma, que era signe de la unitat de tota l’Església. No hi intervenen altres bisbes, ni les Conferències episcopals, ni les comunitats cristianes del món.

¿No es podia tornar doncs a que en cada diòcesi es fes el mateix, desenvolupant encara més la democràcia,  intervenint, en l’elecció del seu bisbe, totes les comunitats cristianes del territori de la diòcesi?.

Conclusions:

Si elaborem un quadre situant les diferents funcions-ministeris i els ingredients que hi pesen (qualificant-los del 1 al 10) ens resulta el següent:

Ministeri Decisió personal: Vocació Intervenció comunitària Ambient: família, grup… Intervenció de l’autoritat Pressions polítiques

i eclesiàstiques

Laic/a 6-8 5-8 6-8 2-4 0
Laic/a amb servei 7-10 8-10 6-8 8-10 2
Capellà 9-10 2-3 5-7 3-4 2
Religiós/a 9-10 3-4 6-8 3-4 1
Bisbe 2-3 2-0 1-2 9-10 8-8
Arquebisbe 2-3 0 1-2 9-10 7-9
Cardenal 2-3 0 1-3 9-10 7-9
Papa 0-1 0 1-2 9-10 7-9

 

A mesura que el “càrrec” és “ més alt” baixa l’element vocacional, baixa la intervenció de les comunitats, la influència de l’ambient, família o grup,  i la necessitat de formació, i puja la intervenció de les autoritats que estan per sobre, i les pressions polítiques dels estats i les eclesiàstiques.

 

quim cervera, 5 desembre 2019

Mode Xina

MODE XINA

La nova fase en que està el capitalisme globalitzant està col·locant i estenent el “mode” Xina. L’evolució de la Xina, l’ha portat a tenir una estructura capitalista molt forta, que vol esdevenir hegemònica al món, i que combina l’economia pública amb la privada(economia mixta). I l’estructura política és totalment autoritària, i de partit únic, paradoxalment del partit “comunista”.

En tot el món s’estan donant, darrerament (finals del segle XX i principis del XXI) diversos moviments populars, que, al meu entendre, responen a la insatisfacció generalitzada que produeixen les “polítiques tradicionals”, conduïdes pels “partits tradicionals”. Aquestes polítiques i partits van mostrant no tenir capacitat per respondre als dos grans problemes mundials: la creixent desigualtat social i pobresa, i la depredació explotadora de la natura. Observem moviments populars al Nord d’ Àfrica, al Líban, a l’ Iran, a Síria, al Kurdistan, Hong-Kong, a forces països de Llatinoamèrica: Nicaragua, Bolívia, Xile, Equador, Colòmbia. També a Europa: Flandes, França (“armilles grogues”), Gran Bretanya (Escòcia, el Brexit, Pais de Gal·les…), Còrsega, Malta, Grècia, Itàlia, Ucraïna, i a Catalunya, Euskadi, etc.

És cert que tots els moviments dels països citats no tenen el mateix signe, ni els mateixos continguts si entrem en detall. Però, ¿ no podríem afirmar que hi ha un punt comú, més o menys al fons, al darrera de tots aquests moviments, que és la voluntat d’un desenvolupament d’una democràcia mes participativa?. És a dir ¿d’un augment del grau de democràcia, i d’un major paper del poble en la marxa de l’economia, de la política i de la cultura?. Com si el poble es situés per “sobre” dels partits. També és cert que aquests moviments poden ser manipulats i capgirats de direcció per forces al servei del mateix capitalisme. Fins i tot els grups d’extrema-dreta que van creixent i van tenint més presència a Europa i en altres llocs del món, se’n poden aprofitar, en alguns casos. Els mateixos partits d’ultra-dreta són el producte induït pels mateixos poders econòmics (hi ha molts milions darrera seu), per aprofitar la insatisfacció popular abans descrita, i influir en alguns dels moviments populars, re-orientant-los al servei dels grans poders financers  empresarials, o creant els seus propis moviments pseudo-populars.

Alguns analistes, especialment dels àmbits de les “esquerres tradicionals”, etiqueten aquests moviments populars de populistes, de carismàtics, o fins i tot de fanàtics. És possible que la mentalitat “moderna liberal, racionalista” que ha esdevingut dominant sobre tot a Occident, i que ha nascut al costat del sistema capitalista, i hi està vinculada, i a la vegada el justifica, influeixi en aquesta anàlisi. Les dificultats que té certa tradició de l’esquerra per analitzar, per exemple i en concret, els sentiments i moviments d’emancipació nacional, i les mateixes religions i espiritualitats, es deuen a aquets visió massa racionalista de la realitat. Com diu un amic meu, les religions  espiritualitats, patrimonis de les grans savieses de la humanitat, són els darrers reductes “adversaris” de la modernitat capitalista depredadora i explotadora. Aquestes tradicions tenen el seu origen i en les seves “veritats essencials”, critiques i denúncies profundes i fonamentades, als afanys de lucre, de poder dominant, i de imatge-prestigi-espectacle. Ens desperten i ens obren els ulls, per tal que sentim i ens convencem que aquests  afanys ens porten a la infelicitat i a la humanitat, i en definitiva a la mort de les persones i de la natura. ¿No serà que la reducció a la vida privada del fet religiós, el menyspreu envers les religions, de la mentalitat “Moderna”, forma part de l’estratègia capitalista per arraconar, marginar un dels seus “adversaris” ben reconegut, com és el de les religions i de les espiritualitats i de les profundes conviccions?. I per tant dit d’una altra manera: ¿no serà que les religions, les espiritualitats i les conviccions, savieses de la humanitat  estan en el fons dels moviments populars esmentats?. I si és així,  tals savieses tenen un paper fonamental en el desenvolupament de la nova societat  més igualitària, equitativa i fraternal, lliure i alliberada, i en el desenvolupament participatiu de la democràcia. El que sap greu és que part de les esquerres “caiguin” en aquest tipus d’anàlisis i no descobreixin el valor, les aportacions i la “llum” de tals savieses. El mateix podríem dir de la anàlisi que fan dels “nacionalismes de petita nació, de defensa”. Per sort hi ha un sector de les esquerres, i així ho observem a Catalunya, que des de sempre, o darrerament ha optat per una altre tipus d’anàlisis, més positivitzador del nacionalisme català (o basc, o gallec) i de les religions i espiritualitats.

Els moviments populars que s’estan donant arreu del món, malgrat el que he indicat de les seves possibles adulteracions, no es poden analitzar solament com populismes. Es poden mirar des d’una altra perspectiva. Al meu entendre són la resposta adequada a les fragilitats del sistema econòmic dominant, a les crisis cícliques del capitalisme, a les polítiques obsoletes tradicionals, des d’una mobilització democràtica, que desitja més participació. Un altra qüestió és si ho aconseguiran. Sap greu que encara algun sector de les esquerres s’ho mirin amb una certa distància, que pot fer pensar que haguessin volgut ésser-ne l’avantguarda, i amaguen que han “perdut el lideratge” en tals moviments, i desitjarien dirigir-los ells, per orientar-los vers allò on els sembla, legítimament, que haurien d’adreçar-se, o endreçar-se. Això ha passat amb el 15-M (amb presència d’esquerres més marginals, anarquistes…)  i amb els moviments d’emancipació catalans, bascos, etc. De fet, alguns analistes d’esquerres, fins i tot des de dins de partits de l’esquerra tradicional, reconeixen , que han “perdut el carrer”, la vinculació amb el poble i amb el seu teixit associatiu i comunitari, per altra banda dinàmic, creixent i creatiu.

Dit tot això, al meu parer, la fase del capitalisme actual necessita frenar tals moviments populars, ja que un augment de grau democràcia posaria en perill els seus interessos econòmics i de poder i de dominança cultural i mediàtica. De fet al capitalisme només li interessa la democràcia (o una pseudo-democràcia, o la democràcia representativa per delegació i controlada)  quan li va bé per “separar, dividir”, provocar estímuls, diversificar el mercat, i proposar als pobles que consumeixin productes sovint innecessaris (publicitat, llibertat de mercat…). Però de fet no creu en la democràcia, i quan li ha convingut ha tret els seus estils autoritaris. És a dir, quan hi hagut crisi econòmiques que ha mirat de portar al seu favor: el 1929, el 1975 i el 2008, i quan han aparegut amb més força “adversaris”, com el comunisme dels anys trenta del segle XX, o ara els moviments de participació popular i democràtica.

Per frenar tals moviments, el sistema capitalisme globalitzant té diverses armes. Una és la mateixa extrema-dreta que a base de comunicar missatges-mentida, (veure el llibre “Fatxa” de Jason Stanley i l’entrevista que van fer a l’autor, en el “Preguntes freqüents “ de TV3, dissabte 30 de novembre del 2019, amb els conseqüents comentaris de  Xosé Manuel Beiras del BNG ) va creant un ambient mental i mediàtic en contra de tals moviments. A la vegada els partits de l’extrema-dreta van prenent poder i presència en diverses institucions socials i estatals, i boicoteja polítiques que es decanten vers l’esquerra, i que posen en perill els interessos del capital. Així ho observem a Bèlgica, Holanda, Àustria, Hongria Polònia, França Itàlia, Grècia, , Espanya. L’extrema-dreta fa decantar també als partits de centre cap a la dreta, i els d’esquerra vers el centre–dreta, ja que els partits tradicionals, com que tenen por de perdre vots (visió electoralista i de curta mirada política), van prenent parts del programa de la dreta i extrema-dreta, per acumular vots del que ells creuen el centre, com ho estem veient amb el PSOE. Més que afirmar que els moviments d’emancipació nacional “han despertat” l’extrema dreta (normalment de nacionalismes de conquesta de Gran Nació), com alguns han dit, crec que, precisament els moviments d’emancipació nacional de “nació petita”, conjuntament amb altres moviments populars, són un bon front per frenar l’extrema-dreta.

Una altra eina que té el sistema són els grans mitjans de comunicació i en part de les xarxes socials, que estan sotmesos als seus interessos, i hi posen molt de capital, per desinformar i anar creant una “cultura dominant” fonamentada en la por, per tal de que la major part del poble no conegui, i per tant no s’impliqui , en els moviments populars. Avui dia tenir el domini dels “dominis mediàtics , comunicatius i informàtics” que evitin el treball en equip, l’intercanvi, la bona comunicació, al servei del poble, és el que permet als grans poders econòmics, mantenir el seu poder. I així, enganyant, impedeixen l’accés al que realment passa, i col·laboren en la permanència inactiva i ignorant d’una bona part del poble que ja “l’han ensenyat” a mirar certes cadenes ( “cadenes d’esclavitud”) de televisions, a consumir, i a afeccionar-se a diversos tipus d’addiccions. ¿Ho aconseguiran?. Hi ha petits i locals mitjans de comunicació i xarxes socials, que se’ls fa difícil de dominar i controlar i que permeten les mobilitzacions en les que si cerquem, podem implicar-nos-hi.

I tornant al títol de l’article, un instrument molt potent que té el sistema és el “mode Xina”. Es tracta d’aconseguir uns Estats cada cop més autoritaris, que reprimeixin (via coacció; el consensos ja el treballen gràcies als grans mitjans de comunicació) els moviments populars, per dificultar al màxim el creixement de les vies democràtiques participatives. Els estats s’aprofiten fins tot de tals moviments per victimitzar-los i culpabilitzar-los i oferir una imatge negativa d’ells davant de la població. I a la vegada justifiquen més repressió, més autoritarisme (lleis mordassa, judicis injustos, reducció de les llibertats, i dels drets…) sobre tot si troben o indueixen en tals moviments algun bri de violència, o de percepció falsa de violència. Així ho estem veient en els moviments d’emancipació catalans, bascos, i ho vam veure enfront del 15-M. La Xina té partit únic. No és així en els països d’ Europa. És la diferència. Llavors a Europa i a Amèrica, el que es tracta, per mantenir la durabilitat del sistema capitalista (i fer front a la competència del capitalisme xinés), d’anar avançant, sigui amb partits de dretes o d’extrema-dreta (que pressionen directament o indirecta), o d’esquerres “venudes” en els Governs i Parlaments, en mesures autoritàries (“mode Xina”). Podríem dir que ens encaminem vers unes dicta-democràcies o de democràcies autoritàries si es que se’n poden dir encara democràcies. Potser aviat seran dictablandes o cada cop més dures.

El fons espiritual i religiós, els valors d’un autèntic humanisme,  i la consciència i el pensament crítics (el misteri de la vida i de la bondat, la cultura de la pau, de la llibertat, de la igualtat de la fraternitat) no els hem de perdre,  ni deixar d’educar, ni deixar d’estendre, ni de promoure, ja que ens permeten donar sentit a l’acció solidària i lliure, implicant-nos, i fer-nos actius en la creació de les alternatives a tals “misteris autoritaris de la iniquitat”.

quim cervera, 4 desembre 2019

 

 

 

 

Un home curat en dissabte: Marc 3,1-6

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Marc 3, 1-6: Un home curat en dissabte

Abans hi ha el text de Les espigues arrencades en dissabte (Marc 2, 23-28)

1 En una altra ocasió Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada (o assecada) . 2 Ells l’espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. 3 Jesús diu a l’home que tenia la mà paralitzada:–Aixeca’t i posa’t aquí al mig.

4 Llavors els pregunta:

–Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?

Però ells callaven. 5 Jesús se’ls anà mirant, indignat i entristit per l’enduriment del seu cor, i digué a aquell home:–Estén la mà.

Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment.

6 Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d’Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.

Després hi ha el text  referit a Una gran gentada vora el llac (Marc 3, 7-12)

Texts paral·lels

Mateu 12,9-14

Abans hi ha el text de Les espigues arrencades en dissabte (Mateu 12,1-8)

9 Després se n’anà d’allí i va entrar a la sinagoga. 10 Hi havia un home que tenia la mà paralitzada (o seca). Ells preguntaren a Jesús, per poder-lo acusar:

–¿És permès de curar en dissabte?

11 Ell els respongué:

–¿Qui de vosaltres, si té una sola ovella i li cau en un clot en dissabte, no anirà a agafar-la i la’n traurà? 12 I un home val molt més que una ovella! Per tant, és permès de fer el bé en dissabte.

13 Llavors digué a aquell home:

–Estén la mà.

Ell la va estendre, i li quedà bona igual que l’altra. 14 Els fariseus sortiren i prengueren l’acord de fer morir Jesús.

 

Després hi ha el text sobre Jesús, El servent escollit (Mateu 12, 15-21)

 

Lluc 6,6-11

Abans hi ha el text de Les espigues arrencades en dissabte (Lluc 6,1-6)

6 Un altre dissabte, Jesús va entrar a la sinagoga i ensenyava. Hi havia allí un home que tenia la mà dreta paralitzada (o seca). 7 Els mestres de la Llei i els fariseus l’espiaven per veure si faria una guarició en dissabte i així trobar de què acusar-lo. 8 Però Jesús, que coneixia els seus pensaments, digué a l’home que tenia paralitzada la mà:

–Aixeca’t i posa’t aquí al mig.

Ell s’hi va posar. 9 Llavors Jesús els digué:

–Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?

10 Jesús se’ls anà mirant tots i digué a l’home:

–Estén la mà.

L’home ho va fer, i la mà recobrà el moviment.

11 Però ells, ofuscats, discutien els uns amb els altres què podien fer contra Jesús.

Després hi ha el text  de l’ Elecció dels Dotze (Lluc 6, 12-18)

 

Elements informatius

–Una sinagoga (significa “reunió” o “assemblea”) és el lloc d’estudi i oració pels jueus. : “Casa d’Assemblea” i “Casa d’Oració”.

Usualment hi ha habitacions separades per a l’oració i per a l’estudi. La pregària en comunitat és una característica important del judaisme. Encara que les oracions es poden realitzar en qualsevol lloc, els jueus han de pregar tres vegades al dia, i el propòsit de la sinagoga és ser un lloc per exercir-hi aquesta activitat.

En obediència al segon dels deu manaments de l’Èxode, a les sinagogues no hi ha cap imatge per representar-hi Déu.

 

–Els jueus no podien fer una sèrie (unes 39) d’activitats en el dissabte (sabbat). El sàbat és el setè i últim dia de la setmana jueva en què els jueus practiquen el descans segons les lleis de Moisès. És la celebració amb més importància religiosa dins del judaisme, La commemoració es refereix d’una banda a la creació de l’univers per part de Déu, que va descansar (o, més correctament, finalitzar la seva tasca) en sàbat, i d’altra banda, a l’alliberament dels esclaus israelites d’Egipte.

El precepte del repòs sabàtic era considerat pels jueus un dels més importants.

El sàbat comença amb la posta de sol del divendres i acaba una estona després de la posta de sol del dissabte. Aquesta prolongació del sàbat té per propòsit donar un marge per assegurar-se que hom no viola la mitsvà (manament) d’observar el sàbat acabant-lo abans de temps.

L’observació es refereix entre altres coses a complir el manament que prohibeix determinades activitats durant el sàbat, anomenades melakhot,  així com els seus anàlegs i derivats.

Avui dia, per exemple, les cases de la gent de vegades estan preparades amb diversos enginys i aparells per no haver de trencar les regles d’observança, com per exemple l’ús de temporitzadors per encendre i apagar els llums i la calefacció, o engegar la televisió i sintonitzar-la al canal preferit el divendres a la tarda per la resta del cap de setmana. A més a més, els jueus intenten viure a prop d’una sinagoga, ja que durant el sàbat no poden conduir ni agafar cap transport públic, així doncs, han d’anar al temple a peu.

Durant la jornada, es duen a terme diverses activitats, com ara l’oració, reunir-se amb la família o rebre invitats, ballar, anar a passejar, llegir…

 

Els malalts, leprosos, paralítics.., estaven en la societat jueva de tremps de Jesús, molt marginats, ja que no podien complir totes les lleis , per les seves limitacions físiques o psíquiques, i no solament, per tant, no els tenien per pertanyents a la comunitat, sinó que eren vistos, com menyspreats per Déu (amb una imatge de Déu, dominant en la versió farisaica, més aviat “punitiva” i no tant misericordiosa, com era la de la tradició profètica, que havien oblidat força i Jesús la recorda.).

 

–Segons els mestres de la Llei, el dissabte només podien ser atesos els malalts que es troben en perill de mort. Una guarició era una activitat medica i per tant un treball que no es podia fer en dia de repòs.

 

Jesús s’oposa a la interpretació rígida que en feien els fariseus i relativitza les normes legals: la persona humana és abans que el dissabte (Marc 2,27).

 

Els partidaris d’Herodes, o herodians eren els qui donaven suport a la dinastia herodiana, i en aquest moment concret a Herodes Antipas, que governava Galilea. Sovint són presentats pels evangelis com adversaris de Jesús al costat dels fariseus (Marc 12,13 i Mateu 22,16). En altres indrets dels evangelis també es fa referència a altres autoritats i grups significatius (sacerdots, notables, mestres d ela Llei) que volien matar a Jesús. Per Lluc solament eren els dirigents del Temple pròxims als saduceus i  no els fariseus.

 

La confabulació dels fariseus i herodians que s’exposa en el text, al final del primer grup de controvèrsies (de Marc 2,1 a Marc 3,6) entre Jesús i els seus adversaris, constitueix  un anunci de al seva passió i mort.

 

–La pregunta en l’evangeli de Mateu: “¿Qui de vosaltres, si té una sola ovella i li cau en un clot en dissabte, no anirà a agafar-la i la’n traurà?”  fa referència a una pràctica  permesa pels mestres de la Llei més flexible. Mateu  la posa en boca de Jesús, com un argument per fer veure que el bé de les persones  és molt més important  que salvar els animals (Lluc 13,15; Lluc 14,5) .

 

1. Què diu el text?
a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

 

·         Les primeres comunitats han d’afrontar el conflicte entre si seguir les 613 lleis jueves, circumcidar-se, o si per seguir Jesús, no calia complir-les, ja que la relació amb Déu, no era de por envers un Déu que ens mana obligacions, sinó-seguint més la tradició profètica universal-, és una relació de sentir-se estimat i correspondre a aquest amor rebut, estimant als altres.

 

·         Els texts evangèlics, ja molt influïts per la perspectiva de Pau que s’havia obert als pagans , no jueus,  apunten vers una comprensió més universal i oberta del missatge de Jesús, que es va desenganxant de les versions més “rígides” del judaisme.

 

·         Els texts de l’evangeli col·laboren a que les comunitats vagin prenent consciència universal, oberta a tot tipus de persones i cultures , fonamentant la prioritat en l’atenció, cura i acompanyament de les persones, sobre tot de les més necessitades.

 

·         En el text anterior, en els tres evangelistes, hi ha el text de Les espigues arrencades en dissabte, que vol mostrar també, com en nom de la necessitat de les persones , et pots saltar les lleis.

·         En els text posteriors en:

o   Marc hi ha: Una retirada al llac amb els deixebles on el seguia molta gent per ser curada (Marc 3, 7-12), possiblement per mostrar els “signes” alliberadors de Jesús i la seva “popularitat”

o   Mateu hi ha: El servent escollit (Mateu 12, 15-21), possiblement per mostrar també els signes alliberadors del Servent de Déu, seguint la profecia d’ Isaïes 42,1-4

o   Lluc hi ha: l’ Elecció dels Dotze (Lluc 6, 12-18), que també la trobem en Marc 3,13-19, possiblement per mostrar, un cop s’ha donat a conèixer, que necessitava d’un grup per continuar al seva obra.

b. Què ens diu de Jesús?

 

·         Jesús freqüentava com bon jueu la sinagoga.

 

·         Ensenya: és un mestre diferent dels mestres de la Llei.

 

·         Es preocupa pels malalts, paralítics, .., per totes aquelles persones marginades.

 

·         Invita a aixecar-se.

 

·         Posa al mig al de la mà paralitzada, fent-lo el centre, el protagonista, el preferit, l’estimat…, mostrant així nun Déu que estima, i que està al costat dels que pateixen.

 

·         Prioritza la persona per sobre de les lleis.

 

·         Pregunta si està bé, curar en dissabte

 

·         Mira, observa, escruta l’exterior i interior (el seus pensaments, desigs sentiments…, el seu “cor”) de les persones.

 

·         S’ indigna i s’entristeix  per l’enduriment del cor de les persones que es senten “superiors”, “autosuficients”, “complidors de la llei” com volent “forçar” a Déu a que els apreciï, i els tingui en compte, i així tinguin “un bon expedient” a presentar davant Déu (“manipulació de Déu”).

 

·         Critica la hipocresia dels fariseus i mestres de la Llei, que creuen que està bé alliberar una ovella, i no a una persona malalta.

 

·         Cura i allibera el malalt

 

 

 

 

2. Què em diu a mi, el text?

·         En els texts hi ha tres personatges

o   Jesús que hem indicat què diu i què fa

o   L’home de la mà dreta paralitzada, que no parla, segueix les indicacions de Jesús (li té confiança, es deixa portar, no te res a perdre…), s’aixeca, es posa al mig, estén la mà, que tot seguit posa en moviment com l’altra.

o   Els fariseus i Mestres de la Llei, que :

Ø  espien

Ø  cerquen “enganxar-lo”

Ø  el volen acusar per si actua en dissabte quan era prohibit.

Ø  callen

Ø  tenen el “cor endurit”: indica la resistència i el tancament a l’hora d’acceptar la veritat i ser més flexibles. S’aplica als deixebles a Marc 6,52 i 8,17.

Ø  fan plans contra Jesús i prenen l’acord (amb els seguidors d’ Herodes, segons Marc) –o discutien entre ells, segons Lluc-per poder-lo fer morir.

 

·         Seguir Jesús ens invita a mirar, escoltar, captar les necessitats dels altres, i actuar: alliberar, encara que sigui “saltant-se” les lleis establertes. Posar al centre d ela nostra vida l’atenció, l’acollida, l’acompanyament i l’ajuda a les víctimes de les injustícies, i dels mals.

 

·         Tenir la mà paralitzada, pot ser un “símbol”, d’estar aturat, de no actuar, de no fer anar les mans, i davant de la pròpia malaltia, o de les malalties i paràlisis socials, no fer res, queixar-se, amargar-se, no afrontar la situació, …

 

·         El text és una crida a acceptar i reconèixer el mal que tenim, que ens fa, que patim, que portem a sobre, o ens afecta perquè està al nostre voltant social, i fer-hi alguna cosa, confiar, comptar amb l’ajut dels altres, i actuar.

 

·         A vegades tenim actituds com les dels fariseus: espiar, acusar, cercar i desitjar “un mal pas “ de l’altre, enxampar-lo en un “mal moment” (percebut com a “mal” per nosaltres, sense ser-ho…), intentar eliminar-lo., I això ens pot passar a nivell personal, familiar, en els grups o comunitats on participem, a nivell polític, envers els grups polítics, envers certs personatges…

3. On es realitza aquest text avui?
a.    En el meu entorn proper

·         En positiu, totes aquelles persones, i grups que es salten les lleis establertes en bé d’alguna persona, d’un grup, d’un país, d’una col·lectivitat…

 

·         En negatiu , els grups, institucions, persones de mentalitat tancada , rígida, poc flexible, que per por a perdre seguretat o poder, o a ser mal vistos, o perquè volen pujar en l’escala laboral, social o política, s’aferren al manteniment de la norma, abans de fer alguna activitat en bé d’algú.

 

·         Observant les persones que els costa actuar, o per un disgust, fracàs, s’han quedat impedits, paralitzats, secs, i no fan , ni deixen fer i que necessiten aixecar-se, despertar-se…, penso amb el malalt de la mà seca.

 

b.    En la societat

·         En positiu, totes les entitats, ONG, associacions, que actuen en favor dels refugiats, malalts, immigrants, perseguits, països i nacions sotmeses…, encara que són denunciats i fins i tot multats i empresonats, pels estats, i aparells repressius.

 

·         En positiu també totes les persones que cerquen i estan disposades a ser curades, transformades, aixecades…

 

·         En negatiu, em fa pensar en les persones i “màfies” o “clavegueres” que espien, cerquen enxampar l’adversari laboral, professional, polític, i acusar-los.

 

 c. En l’església

·         En positiu, totes les organitzacions eclesials que sense mirar si és legal o no, actuen en justícia, en favor dels més necessitats.

 

·         En negatiu, quan l’església, institucions o comunitats de la mateixa, no poden, o no volen, canviar la mentalitat, els esquemes mentals construïts i assumits des d’unes formes tancades d’interpretar el cristianisme, i prefereixen “salvar”  la institució, per sobre de l’atenció alliberadora vers les persones

 

·         En negatiu també, aquelles autoritats eclesiàstiques, que per salvaguardar l’atenció pastoral, celebrativa, evangelitzadora, etc., exclusivament en els homes sacerdots cèlibes, dificulten irresponsablement l’atenció a les comunitats, frenen la responsabilitat compartida entre laiques i laics, i posen traves a la democràcia dins les comunitats cristianes que facilitaria molt més el seu creixement.

 

Preguntes per la reflexió personal o en grup

 

1ª  ¿Quins missatges vol comunicar aquest text?

 

2ª ¿Què em diu a mi que m’ajudi a seguir en la vida?

 

3ª ¿On observo en positiu i en negatiu que en els nostres entorns, en la societat i en l’església, que ocorren aquests fets, avui dia, exposats en el text?

 

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli
Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

La presó

La presó

El fet que hagin empresonat a Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Josep Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i portin entre 500 i quasi 700 dies en presó, i els que van estar a la presó 32 dies: Meritxell Borràs i Carles Mundó, ha fet pensar a moltes persones sobre l’eficàcia, la utilitat de les presons. I no solament hi hem reflexionat els que “estem” independentistes, sinó moltes altres persones, estiguin o no d’acord amb la justícia o injustícia d’aquest fet. De fet s’ha posat sobre “la taula de converses i mitjans de comunicació” el tema dels Centres Penitenciaris.

Alguns diuen si són “ presos polítics” i altres si són “polítics presos” o “polítics presos polítics”. No serà la temàtica d’aquest article. El fet és que ells, elles i moltes altres persones estan en Centres Penitenciaris aquí, a tot l’ estat, a Europa i a tot el món, amb diferents tipus de Centres, d’edificis, més o menys lúgubres, més o menys oberts, més o menys agradables, amb diverses modalitats de càstigs, disciplines, normes, violències, repressions, tortures, intents de rehabilitacions, etc.

Fa uns 22 anys que visito persones que estan en Centres Penitenciaris. En concret he visitat “presos” a la Model, a Quatre Camins de forma assídua i algun cop a Brians 1 o 2 i a al Centre de Wad-Ras quan era adreçat a les dones. He visitat fonamentalment persones dels barris de Bellvitge i del Gornal de l’ Hospitalet de Llobregat i a través d’ells, i pel fet de que sempre se t’apropen altres persones, també he conversat amb “interns” procedents de diferents indrets de Catalunya  o de l’estranger.

I fa més de 10 anys que vaig arribar a la conclusió que la presó no serveix pràcticament per res. Per algunes persones, els pot servir, com ara també pels citats abans, per fer una reflexió sobre el seu fer, la seva vida, per distanciar-se, fer silenci, per autoconéixer-se millor, per corregir actituds i comportaments per tenir temps per llegir, estudiar, per fer amistats. Ara bé, totes aquests activitats i relacions les podrien fer molt millor en altres àmbits i propostes alternatives als Centres Penitenciaris. Molt pocs són els que es rehabiliten. Sobre tot els serveix per tenir una saviesa més profunda sobre el funcionament injust de la nostra societat,  de la justícia del país, sobre les lleis i sobre els reglaments penitenciaris. La majoria n’esdevenen uns experts. Molt he après d’ells sobre  la complexitat del món judicial i penitenciari. Encara, avui dia, m’assabento, gràcies als interns, de normatives, funcionaments, organigrames i protocols molt laberíntics i enrevessats, que semblen construïts expressament per no aclarir-te. Com més anys passen a la presó, tenen una consciència clara de la ineficàcia de la presó, i alguns t’ajuden a obrir els ulls perquè t’adonis que són un negoci. Hi tornaré sobre aquest tema. El que és segur és que aprenen a filar més prim per i a ser més eficaços i organitzats en els robatoris i per connectar amb les màfies de la droga, de la delinqüència i del crim organitzat.

Andreu Oliveras, que va ser uns quants anys capellà de la Model, va patir una greu malaltia, en molta part conseqüència del judici falsejat que li van fer per haver-li encolomat el traspàs de droga a un intern. Possiblement aquest fet va ser si no cercat, aprofitat per la direcció de la Model, ja que Andreu era crític amb forces dels funcionaments de la Model, i el volien fora. L’ Andreu, en el primer curset que vaig fer pel voluntariat de presons, ens va dir, que  les presons tenen dos dimensions: la disciplinària per castigar i la reinsertora, però la primera sempre mana, i “guanya” sobre la segona. Així ho he anat comprovant en aquests anys. La paraula Centre Penitenciari, ja ens parla de “penitència”, terme per cert que té un caire religiós.

Els Centres Penitenciaris, les presons, són un negoci per uns quants empresaris (de l’alimentació i altres mercancies -els productes en la “tenda” del centre són més cars que a fora-; de producció de cables, bosses, i altres elements en els tallers on paguen una mena de “sous” ben baixos als interns; per les empreses que treballen amb el CIRE (Centre d’ Inserció que “serveix” en principi per donar feina als interns …). Les presons són uns aparells de l’ estat que donen feina a diferents empreses de productes per la repressió, armes, porres, etc. I són també, com no, i en això sovint es justifiquen i es fonamenten, unes institucions per “callar boques” populars poc sensibilitzades sobre les causes dels delictes, sobre la situació de les persones que els exerceixen i sobre les possibilitats alternatives a les presons. Els grans mitjans de comunicació atien i recolzen aquesta minsa sensibilitat. Si alguna vegada el nostre grup de voluntaris hem intentat explicar la nostra perspectiva, més propera i que volem més humana envers els nostres apreciats visitats i conversadors, a les entitats dels barris on han nascut o viscut els empresonats, l’acollida ha estat molt precària. Han assistit a les nostres convocatòries molt poca gent i les entitats dels barris no han estat massa “il·lusionades” en organitzar aquest tipus d’actes.

Actualment, com indicava, al principi possiblement hi hagi més persones que hagin pensat en el com, el perquè i el qui de les presons i això és positiu. També serà bo, quan els polítics ara empresonats, un cop hagin conegut els Centres Penitenciaris per dins, si els pertoca seguir fent política, plantegin altre tipus de mesures pels “delinqüents”.

En definitiva, puc afirmar que la presó és ineficaç, injusta, no funcional i molt cara per l’erari públic (per tots nosaltres).

Posem l’exemple dels “polítics presos” o dels “presos polítics”, com es vulgui. Fins ara ja han rebut un càstig , ells i les seves famílies, com els altres presos. Possiblement s’ha volgut i es vol, des dels aparells  de l’ estat, donar exemple i una lliçó per tal que altres persones no segueixin aquest comportament, com en els presos “civils”. Una funció que tenen les presons és recordar-nos als que ens tenim per “bons”, per “no delinqüents”, quines són les normes, les lleis, la Constitució, i així ens reforcen la nostra bona “imatge” de “normals” (que seguim la norma) enfront dels “”anormals” o “dolents”. La població que “està” independentista canviarà de posició per haver presenciat aquests càstigs?.

En quant a la rehabilitació o reinserció, es poden donar tres supòsits:

Primer: que la persona es rehabiliti, cosa que és forà difícil que passi i menys en el cas dels presos pel “procés”. Es tractaria que deixessin les “vel·leïtats anticonstitucionals”. De fet com tots els presos tenen el “perill” de retornar als comportaments pels quals han estat empresonats. Això depèn molt de l’ambient on es moguin i de les pròpies conviccions, i del que saben fer. Si en la sentència els inhabiliten en la seva funció política o de lideratge civil, el temps de presó hauria d’estar dedicat (per llei) a processos de rehabilitació. Per demostrar realment la rehabilitació, en el cas dels presos per haver participat en el moviment d’emancipació nacional, haurien de tornar a ser diputats, o membres del govern, o líders d’entitats sobiranistes. Si la rehabilitació a la presó s’entén com una reeducació sobre la necessitat de complir la Constitució (que sempre té diverses interpretacions), no crec que es vegin massa possibilitats que es doni. En aquest primer cas l’èxit de l’empresonament, la reinserció a l’exercici de la política i del lideratge, és un fracàs ja que les persones molt probablement “ho tornaren a fer”. I entrem així en el segon supòsit.

Segon. Que no es rehabilitin, que no canviïn i segueixin per tant en les seves conviccions i comportaments sociopolítics. Es una fracàs de la presó, en la seva dimensió reinsertora.

Tercer: Que facin veure que es rehabiliten i acatin les lleis, la Constitució, i diguin que “no ho tornaren a fer” , com va passar amb forces jueus i musulmans, al segle XVI XVI, que van fer veure que es convertien al cristianisme. Clandestinament seguirien fent el que creuen segons el seu pensament. També seria un fracàs del treball penitenciari, ja que la rehabilitació és aparent.

És veritat que les presons catalanes, des de que la Generalitat va adquirir–ne la competència, han seguit una evolució de reformes interessants, imitant presons europees, que han millorat molt més el tracte als interns, que les presons d’altres indrets de les Espanyes. Però no es tracta, al meu parer, de reformar les presons, sinó de fer-les desaparèixer del paisatge i cercar alternatives.

Hi ha cada cop més jutges (encara pocs) que dicten sentències que no són tancar el delinqüent a  una presó. La població en general coneix poc aquests tipus d’alternatives als Centres Penitenciaris. Són, a més de la coneguda multa,  pisos tutelats, treballs al servei de la comunitat en alguna entitat, la mediació, a vegades acompanyades del que s’anomena justícia restaurativa. Aquesta pretén donar resposta als fenòmens delictius mitjançant el rescabalament dels possibles danys que hagin patit víctimes, delinqüents i la comunitat de ciutadans en general. Es tracta d’un procés pel qual totes les parts que tenen interès en una ofensa determinada es reuneixen amb l’objectiu de resoldre-la de forma col·lectiva i de tractar les possibles implicacions que es puguin donar en un futur.

Caldria fer estudis seriosos (que potser ja hi són), però estic convençut que uns equips de bons professionals (com ja hi són a les presons actualment) format per psicòlegs, educadors, sociòlegs, pedagogs, treballadors socials, filòsofs…, atenent a grups petits (de 5 a 8 persones) serien molt més eficaços, prioritzant la rehabilitació per sobre la dimensió punitiva, que  no pas les presons. I segurament no tant cars. Aquests grups podrien conviure en cases, granges, masies, o pisos, al camp o a la ciutat, a muntanya o mar (depenent del tipus de persones de delicte comés…). Haurien de ser comunitats obertes, tant en el sentit que els residents puguin sortir i entrar lliurement, com en el sentit que el veïnat de l’entorn els conegui i puguin participar també d’activitats comunes. Es tracta que els residents facin algun servei a la comunitat de l’entorn. Aquest tipus d’alternatives han d’anar acompanyades d’una pedagogia, de campanyes de sensibilització envers la població perquè les entengui i vagi acceptant.

És indubtable que hi ha persones que poden ser “més perilloses” i caldrà pensar algun tipus diferent d’alternativa per ells. No són la majoria i alguns poden haver comés un greu delicte. el que no vol dir que el repeteixin. Molts dels interns a les presons o són drogoaddictes que haurien d’estar en tractament en altres institucions, o són malalts mentals, que haurien d’estar o en hospitals psiquiàtrics o en altres tipus de tractament oberts, o són immigrants  sense papers que s’han vist obligats a fer petits robatoris per sobreviure, com altres autòctons.

Els grans corruptes, els grans usurers (els bancs), els lladres de “guant blanc” , a alguns i no per molt temps, els empresonen i tampoc serveix de res, ja que normalment saben seguir el mateix comportament, recolzat per un sistema capitalista fonamentat en l’afany de lucre. Seria millor que els fessin tornar els diners robats o especulats, per posar-los al servei de la comunitat.

Les lleis en el capitalisme afavoreixen els rics.

 

quim cervera, 10 setembre 2019

 

 

 

 

 

Joan 7,37-43: Manifestació solemne de Jesús. Reaccions.Estudi d’ Evangeli

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 56

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

 

Data: 8 de març del 2019: Dia de la Dona Treballadora

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Joan 7,37-43: Manifestació solemne de Jesús. Reaccions

37 El darrer dia de la festa, que era el més solemne, Jesús es posà dret i exclamà:

–Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. 38 Perquè diu l’Escriptura: Del seu interior brollaran rius d’aigua viva.

39 Deia això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havien rebut l’Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat.

40 Alguns del poble que van escoltar aquestes paraules començaren a dir:

–Aquest és realment el Profeta.41 D’altres deien:

–És el Messies. Però uns altres replicaven:

–¿És que el Messies ha de venir de Galilea? 42 ¿No diu l’Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d’on era David?

43 La gent es va dividir per causa d’ell. 44 Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir.

1. Què diu el text?
 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

 ·         El debat sobre d’on ve i qui és el Messies, podria encara està present en les primeres comunitats.

·         Jesús no acompleix les expectatives d’un messies, ni autoritat de govern civil, ni militar, ni un guerriller, ni un sacerdot del Temple, ni monjo separat del món…

·         Jesús segueix la línia profètica del Servent de Jahvé, d’un revolucionari, que capgira tots els esquemes mentals, vitals, socials, econòmics, polítics, culturals  i religiosos

·         Per això ve d’una terra Galilea, oberta, tolerant, més alliberada i alliberadora i no de la Judea (Betlem) on hi ha concentrats els pilars sagrats i poderosos del judaisme.

·         Ell ve a alliberar el judaisme de totes aquelles lleis que l’esclavitzen, i de les autoritats que les manipulen i a través d’elles manipulen les consciències del poble, marginen els més desheretats no solament de l’accés als recursos del temps, sinó del mateix accés a ser estimats per Déu.

 b. Què ens diu de Jesús?

·         Jesús és el que ajuda a descobrir la font, els rius interiors d’aigua viva (d’alè, de llum, de capacitat d’estimar i de rebre amor…) que tenim totes i tots. És un ressò de Ezequiel 47,1-11 i de Zacaries 14,8 (aquest era llegit en les celebracions litúrgiques  jueves d ela festa dels Tabernacles.

·         Jesús serà glorificat (pel de vida, donador de vida, en l’àmbit de l’ esperit-Déu-Amor-Vida), per l’evangelista, en la creu, i lliurant el seu esperit (la seva motivació i sentit de vida) ens l’ofereix, per tal de qui lliurement vulgui continuï al seva obra amb el mateix esperit-motivació-convicció-anhel-semntiments-afectes-pensaments…

·         A Joan 19,34 , en la mort, diu l’evangelista que va sortir del cor de Jesús sang i aigua. Aquesta aigua es signe del do de l’ Esperit. D’aquesta aigua naixerem persones noves, sortides de nou, ressuscitades, renovades de l’aigua (baptisme=aigua; eucaristia=sang).

·         Jesús ressuscitat comunica  l’ Esperit als deixebles reunits

2. Què em diu a mi, el text?

Partirem de dos quedares d’anàlisi per extreure’n més detalls del text.

En primer lloc farem una anàlisi del text, observant:

DESTINADOR: ORIGEN DESTINATARIS
L’ Esperit de Déu Tots els que tenen “SET”  (anhels, desigs, esperances…)

el poble que diu que Jesús és el profeta o el Messies esperat

SUBJECTE OBJECTE
Jesús: –que encara no havia estat glorificat

–que demana que s’adrecin a ell, ser

escoltat, creure en ell

–Anar a Jesús

–Creure en Jesús (confiar-hi)

–Escoltar les paraules de Jesús “Beure”:

satisfer les “sets” indicades mes avall.

–Rebre l’ Esperit Sant (font i riu d’aigua viva

que brolla de l’interior de cada persona)

“AMICS” “ENEMICS”
L’ Escriptura Els que el volen agafar però no el detenen

En segon lloc, analitzem espais, temps i formes:

QUAN ON COM
-En la festa dels Tabernacles, que era (i és) una Festa jueva en la que es recorden les tendes (tabernacles) del temps de l’èxode del poble jueu pel desert.

Sukkot o Festa de les Cabanyelles[ Festa dels Tabernacles és una de les tres grans festes de pelegrinatge del judaisme, sent les dues altres Xavuot i Péssah. Se celebra una setmana a partir del 15 de tixrí. La paraula sukkot és el plural de sukkà quesignifica cabana o cabanya. La Torà prescriu als israelites que per Sukkot visquin set dies en cabanes.El vuitè dia de la festa (dia de conclusió, el darrer, el més solemne), anomenat Xeminí Atséret, és també dia de festa tant a Israel com a la diàspora. A Israel, però, se celebra Simhat Torà alhora que Xeminí Atséret, mentre que a la diàspora, Simhat Torà se celebra l’endemà de Xeminí Atséret, ço és el novè dia. La construcció de la sukkà comença després de Yom Kippur al jardí, al balcó o en qualsevol lloc decent a cel obert. La sukkà s’ha de construir seguint regles i proporcions establertes i el sostre n’és l’element més important.

Com diu el verset 10: “Però, quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, ell també hi va pujar, no públicament, sinó d’amagat”.

Jesús encara que el perseguien va anar a Jerusalem

 

–Debat sobre el lloc d’on ha de venir el Messies (de Betlem, descendent de David com deia l’ Escriptura).

I Jesús ve de Galilea, terra de frontera, més oberta, tolerant, acostumada a la relació amb altres  cultures, més  humana, que Judea (terra del Temple, del sacerdots, de la Llei, del control, del poder…)

Jesús

–Dret

–Exclama cridant

Manifestant per tant, per part de l’evangelista, que diu unes paraules importants.

 

La gent

–debat sobre si és el

Profeta, el Messies…

es divideix

–uns volen agafar-lo

 

·         Joan posa aquest fet en el darrer dia de la festa dels tabernacles, possiblement per destacar el camí vers la (nova) terra promesa, i l’actitud de perdó (sentit adjunt a la festa), per arribar a la Persona Nova, moguda per l’ Esperit, que beu de la font interior (Déu-esperit d’amor dins nostre).

·         Les sets poden ser de: justícia, pau, llibertat, fraternitat, igualtat, creativitat, sentit de la  vida, valoració, reconeixement, afectes, motivacions per viure, amor., joia, amabilitat, bondat, paciència, grandesa d’ànim, misericòrdia, saviesa, goig de viure, confiança, concòrdia, gratitud, de compartir, de lloança, serenor, bon humor, benestar, felicitat, fidelitat, mansuetud, sobrietat, unió, fe, amistat, respecte, calma, austeritat, etc.. , com podem trobar en altres texts del Nou testament i de l’ Antic, i en molts texts d’altres tradicions religioses i humanistes.

3. On es realitza aquest text avui?
a.    En el meu entorn proper

·         Em fa recordar, confiar, estimar, conèixer i escotar a moltes persones que cerquen sentit, espiritualitat , felicitat en la seva vida i com troben la font-riu del seu interior. Es d’agrair.

·         Em fa pensar en que el Misteri inaccessible, imparaulable, que cada tradició religiosa anomena o no anomena amb alguns noms, està dins nostre i enmig nostre, omple l’univers…

 

b.    En la societat

·         La nostra societat viu un “buit” espiritual , de sentit, i que a vegades es pot omplir amb fonamentalismes, fanatismes, o es pot omplir amb espiritualitats alliberadores, humanitzadores que aporten pau, convivència , germanor, justícia…

·         En el moviment feminista, com el pacifisme, l’ecologisme, els moviments d’alliberament social i nacional, i  molts d’altres , podem descobrir-hi, en els seus elements més humanitzadors, l’ esperit d’amor de Jesús que mou els fets, les persones, els grups,…vers una Terra nova

·         També hi ha al nostre món, persones i grups que volen perseguir, detenir, acusar injustament,  judicar innocents que cerquen una millora pels altres pel país, per la humanitat.

 c. En l’església

·         En les comunitats cristianes trobem dones i homes d’una gran saviesa, de profunda vida interior que ens són referència per torbar l’aigua viva.

·         Tant de bo la gent d’església valorem les plurals recerques d’espiritualitat, de felicitat!!

·         Tant de bo no ens deixem condicionar pels “temples” sagrats, pels controls, pels poders, i que no entrin dins nostre, que no deixarien espai per l’esperit de l’aigua vida i del foc afectuós!!!

 

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª  Quin creus que és el missatge central d’aquest text?

2ª  En què et fa pensar?

3ª  Què et suggereix per la teva vida actual?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Píndoles reflexives

Vox , acusació popular en el judici als presos polítics

Ja és ben curiós que l’acusació popular (del poble) l’exerceixi un partit anti-popular que va contra el poble, contra les diferents diversitats de gènere, de sexe, ètniques, culturals, religioses….

Tant Vox, com el PP, han adulterat de tal manera la paraula “popular”, que l’han segrestada i se’ns fa difícil parlar des del ’esquerra política de “popular”.

També avui dia molts analistes parlen de “populismes” col·locant en un “calaix de sastre” moviments de diversa  índole i acaben d’”assassinar” els conceptes procedents originalment de “Poble”.

 Josep Borrell, independentista

Les preses de posició, opinions i declaracions del ministre Borrell, sobre Catalunya, que tenen un to de “passat de voltes”, possiblement siguin les d’un independentista de fons. Les d’un lleidatà profundament catalanista que ha trobat la manera de fer créixer l’independentisme a través del sarcasme, la ironia, les exageracions, les contraposicions, i les contra-veritats per estimular les “veritats” del moviment d’emancipació nacional català.

 Autodestrucció de l’ Estat Espanyol

Otto von Bismarck sostenia que Espanya era el país més fort del món, perquè tractava de destruir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia aconseguit. Com diu Xavier Diez, al seu article “Santíssima Trinitat” a El Punt Avui del 11 de gener del 2019, l’afirmació de Bismarck cal situar-la en el context històric i no deixava de tenir un punt irònic.

De fet anant seguint el judici als presos polítics catalans, observem la decadència de la fiscalia, del mateix tribunal, i del sistema judicial espanyol que no ha fet el traspàs suficient a la democràcia (possiblement s’ha transformat menys que la mateixa l’Església catòlica). Però podem dir el mateix de la monarquia, que en el moviment de caiguda de tots els borbons, Felip VI ha donat un pas més, que el seu pare ja havia preparat. Podríem analitzar semblantment en els àmbits de la policia, la guàrdia civil, i els grans mitjans de comunicació.

Davant del judici del segle, el tribunal té una difícil sortida per defensar l’ Estat. Si la sentència és absolutòria tindrà les forces internes estatals i les elits i classes que les recolzen en contra. Si no és absolutòria tindrà una bona part de la població catalana i espanyola, i europea (amb algunes institucions i potser alguns governs) també en contra. Per defensar-se per no morir, l’ estat segueix reprimint, i en aquest comportament es va auto-destruint per no voler afrontar de manera democràtica els conflictes, i aprendre a negociar i “salvar” algun “moble”.

Xavier Diez diu : “ …una política d’odi contra els catalans, no només empenyen a la societat espanyola vers l’abisme polític i social, sinó també a bescanviar els avantatges de al convivència democràtica per no se sap ben bé quina distòpia totalitària.”

Ara bé l’ Estat Espanyol s’ha trobant en altres moments històrics en una situació que semblava que l’autodestrucció l’encaminava al final, com per exemple en la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Però s’ha mantingut fort. Té una llarga experiència repressora consolidada i “sàvia”, que ha anat aprenent en els diversos moments progressius centralitzadors (Reis Catòlics-1492- ; Felip IV i el Comte-Duc d’ Olivares-1640-; Guerra de Successió i decrets de Nova Planta de Felip V-1714-; Guerres carlines i restauracions monàrquiques en el segle XIX; franquisme, -1939-1975; la LOAPA-1982-; l’aplicació del 155 el 2017-2018 i altres exemples). Serà aquesta fase autodestructiva, la darrera?

 Més tard o més d’hora, vindrà la fragmentació de l’ Estat Espanyol

Segons Alexandre Deulofeu, matemàtic de la història, l’imperi espanyol s’acaba el 2019, és a dir, enguany. Ell compta el principi de l’imperi en el casament dels Reis Catòlics (eren realment catòlics?), el 1469. Segons ell, els imperis, que en va estudiar uns quants, duren uns 550 anys, per tant el 2019 és el final del ja totalment decadent imperi espanyol i per tant perdrà tots els seus territoris súbdits.

I seguint la mateixa teoria, indica el 2029 la fragmentació de les Espanyes en diferents estats, i per tant Catalunya aquesta any ja seria independent. Sembla una observació “màgica”, irracional, acientífica, “providencialista”, com fruit d’una “predestinació” fatal. Ara be resulta que A.Deulofeu va encerar abans que ocorreguessin: la caiguda de la URSS, la centralitat econòmica d’ Alemanya a Europa, el pes econòmic-polític  de la Xina i la Índia que tenen avui i d’altres fets.

Estem en un temps d’acceleració històrica i en una globalització mundial i possiblement aquest compte previsor cronològic de fets anunciats per Deulofeu sofreixi canvis. Esperem que entre el 2019 i el 2029 es vagin donant esdeveniments que portin a uns Estats català (i vers la Confederació d’ Estats dels Països Catalans), basc, gallec, andalús, castellà…i a una Europa de les nacions. Com a mínim, seria bo que, si la sentència no és absolutòria, els nostres presos i exiliats estiguin a casa per seguir aportant la seva saviesa i la seva acció en favor del poble.

Petites “glòries” dins dels “misteris de dolor”

Des del 2010, amb la manifestació contra la sentència de l’ Estatut, van començar pels àmbits independentistes catalans els misteris de goig, que es van anar estenent en les diferents manifestacions dels 11 de setembre i d’altres , fins el referèndum del 1 d’octubre del 2017, on van començar els “misteris de dolor”.

Un cop haver rebut cops, repressió, i per alguns la duresa de la presó, l’exili, les acusacions, els judicis, les multes, etc. estem de ple en els “misteris de dolor”. Si els de goig van durar uns 7 anys, esperem que els de dolor durin menys. No poden durar més del “numero bíblic complert” de 7 anys. Per tant el 2024 començaran, com a molt estirar, els “misteris de glòria”. Recordem que A. Deulofeu situa la independència de Catalunya ja acomplerta el 2029. Els misteris de glòria poden ser del 2024 al 2031. Després poden començar uns altres de goig o de dolor, en els que potser “enyorarem les olles d’ Egipte”.

De totes maneres escoltant les sàvies, profundes, reflexionades, justes, preparades, sentides, intel·ligents i esperançadores declaracions dels presos polítics catalans en el judici, i sobre tot en confrontació amb les decadents i deficitàries expressions dels fiscals, i les abundants perspectives poc adequades als fets, d’alguns testimonis, podem gaudir, d’unes “petites glòries” en el “túnel del dolor”. Aquestes petites glòries, que són d’alçada, ens ajuden a seguir el camí d’alliberament nacional i ens ofereixen reflexions sobre la política, la vida, la condició humana i sobre el país, dignes de ser re-pensades, assumides i portades a la pràctica per tot el poble català.

 Comentaris a l’article de Juan-José López Burniol : “Un nou contracte social”

Juan-José López Burniol  en aquest article publicat el 22 de febrer del 2019 al El Punt-Avui fa unes afirmacions que personalment m’han fet pensar, i reconèixer-les com a unes visions molt subjectives per part seva i que un servidor veu diferentment.

El notari diu: “…va haver-hi qui, més escèptic, va preveure el renaixement  (es refereix després de la caiguda del “comunisme”) dels dimonis de la història: el nacionalisme, el feixisme i les lluites racials i religioses.”

Cal dir en primer lloc que anomenar “comunisme” al sistema que hi havia a la URSS és ja molt discutible. Forces autors, fins i tot marxistes, han analitzat aquell sistema com “capitalisme d’Estat”, ja que no va a portar a terme  el que deia Karl Marx del comunisme: “a cadascun segons les seves necessitats”.

En segon lloc posar al mateix nivell els nacionalismes, els feixismes i les lluites racials i religioses, és molt forçat. I a més qualificar-los de “dimonis” denota l’adscripció il·lustrada de l’autor, que pressuposa una visió que es creu “racional” quan també conté les seves “fòbies” (“dimonis”), “filies” (“àngels”), i “prejudicis “, és a dir els seus “mites”. Com a mínim  podria distingir els nacionalismes de conquesta i de Gran nació, dels de defensa, de petita nació, com és el català.

Més endavant J.J López Burniol afirma: “ …l’autèntic vencedor de la guerra freda no fou la democràcia sinó el capitalisme, i, en conseqüència Europa afronta des de 1989 la tasca d’establir una relació operativa entre tots dos, ja que , com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”

Totalment d’acord en què el vencedor de la guerra freda va ser el capitalisme. Ara bé, és molt agosarat afirmar que: “com va demostrar la depressió d’entreguerres, la democràcia no pot sobreviure a una gran crisi del capitalisme.”. Per mi el que va demostrar la depressió d’entreguerres, i la conseqüent aparició i creixement del feixisme és que en moments de crisi del capitalisme, de “por” a perdre els interessos del capital, la democràcia no interessa, ja que podria col·laborar a la transformació del sistema econòmic, sobre tot si esdevé més participativa, com al meu entendre, ocorre avui dia a Europa. I llavors és quan apareixen els comportaments estatals i governamentals autoritaris, recolzats ,. estimulats, o indirectament orientats per les extremes-dretes. Potser diem el mateix amb paraules diferents, o des de diferents horitzons.

“La crisi del 2008 ha donat vida i força als populismes de tota mena” , diu López Burniol, com la crisi del 1929 va provocar l’emergència del feixisme i del comunisme. A part de que notificar com “populismes” un reguitzell de moviments socials actuals ben diversos, és una observació poc precisa, torna a caure en definir de comunisme, el sistema de la URSS. I si el feixisme va ser provocat per la crisi del 1929, el que ell diu “comunisme” (jo en dic “capitalisme d’ estat”) ja es va iniciar abans, el 1917.

Després de ben anomenar un seguit de factors que defineixen la situació europea, torna a fer aparèixer “el populisme” quan diu, en que tot plegat “ha provocat una desconfiança creixent respecte les elits que es tradueix en una crisi de la democràcia representativa i en l’eclosió del populisme”.

La desconfiança envers les elits i la crisi de la democràcia representativa es pot interpretar també que s’orienta vers una demanda de més democràcia, de democràcia participativa, financera, mediàtica, i econòmica.

Se li nota a l’autor, a més de la seva “creença” il·lustrada (“un nou contracte social”) la seva més o menys adscripció “de partit socialista”, que no socialista. Fa temps que els seus articles no tracten directament de Catalunya, però dóna la impressió que ha decidit deixar el debat i la qüestió (que pot ser l’ha cansat)  i tractar temàtiques que indirectament donen elements de judici (“lliçons”?, “sentències”?, “reflexions raonables i racionals”?) per analitzar el que passa a Catalunya, segons les seves perspectives que amagadament floreixen.

Quim Cervera i Duran, 7 març 2019

 

Nacionalisme-Patriotisme

El Punt- Avui 12 novembre 2018

La notícia

Al llarg del seu discurs per rememorar el centenari de l’armistici, Macron va advertir de l’actual “fascinació pel replegament, la violència i la dominació”. Partidari de la globalització neoliberal i d’una diplomàcia multilateral, el president francès també va fer una distinció –discutible– entre nacionalisme i patriotisme. “El patriotisme és exactament el contrari del nacionalisme. El nacionalisme n’és la traïció”, va assegurar Macron durant un acte que va començar a les onze del matí, pràcticament la mateixa hora en què es va anunciar l’armistici l’11 de novembre del 1918.

 

L’apunt: No nacionalistes com França

de Raül Garcia i Aranzueque

El pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, va pro­ta­go­nit­zar ahir la com­me­mo­ració del cen­te­nari de l’armis­tici de la Pri­mera Guerra Mun­dial amb una dia­triba con­tra el “naci­o­na­lisme”, terme que va con­tra­po­sar al “patri­o­tisme”. A què es refe­ria, però, quan par­lava del naci­o­na­lisme? A la “ide­o­lo­gia i movi­ment que rei­vin­dica l’orga­nit­zació política inde­pen­dent d’una nació” que apa­reix en el Dic­ci­o­nari de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans? O a la pri­mera accepció que surt al de la Real Aca­de­mia Española de la Len­gua, que parla del “sen­ti­ment fer­vorós de per­ti­nença a una nació i d’iden­ti­fi­cació amb la seva rea­li­tat i amb la seva història”? I el colo­ni­a­lisme francès on se situa? I el mal­trac­ta­ment sis­temàtic a les llengües dites “regi­o­nals”?.

 

El meu comentari

Es pot parlar de nacionalisme en general?. No hi ha nacionalismes diversos?. Els nacionalismes de territoris sense Estat, que són normalment de petits països, i són nacionalismes de “defensa”, són ben diferents dels nacionalismes de Grans Nacions (com els de Rússia, França. Espanya…)  que són de “conquesta” i no necessiten ni explicar-se, ni justificar-se, ja que “venen donats per suposat”. Necessiten “auto-proclamar-se”, “reforçar la seva identitat” normalment de forma “agressiva” i “dura”, sobre tot quan venen denunciats pels nacionalismes de petits països sense Estat. Així passa a Flandes, Escòcia, Còrsega, Catalunya…com nacions sense Estat, de moment…Aquestes petites nacions cerquen una alta model d’ Europa ben diferent del que volen les Grans Nacions, que defensen prioritàriament la seva Nació (Pàtria?)-Estat, per sobre de la construcció d’ Europa.

Al neo-liberalisme de Macron, representant d’una Gran Nació “centralista”, li convé distingir “patriotisme” de “nacionalisme”, ja que la seva política econòmica afavoreix la globalització de mercaderies i per tant necessita obrir fronteres comercials i econòmiques que un “nacionalisme” al seu parer podria tancar. Però s’ha de mantenir “francès” i per això s’agafa al “patriotisme” (que de fet és “nacionalisme”)  per mantenir el sentiment i l’”orgull chauvinista” francès. Segueix la tradició “francesa” de “donar lliçons” sobre com s’ha d’entendre el nacionalisme i el patriotisme i com s ‘ha de construir Europa. Vol seguir posant en el centre a França. Aquesta ideologia “macroniana” amaga les seves polítiques afavoridores de les elits poderoses econòmiques franceses, el fre a la construcció de la igualtat i de la fraternitat (“ideals de la revolució francesa del 1789”), i la seva incapacitat tant per fer front als conflictes socials que actualment passa França, com per atendre i acollir de manera positiva i constructiva el desenvolupament de les llengües minoritàries a França i els processos d’autodeterminació de les petites nacions que la composen. Sembla que col·loca el “patriotisme” a tota la França i el “nacionalisme” als nacionalismes segons ell “ tancats, replegats i fins i tot violents”  d’ Occitània, Còrsega, Alsàcia, Bretanya, etc.

El nacionalisme de Gran Nació de Castella, que vol dominar i ha dominat totes les Espanyes, d’una forma menys elegant que a França, segueix oprimint a les petites nacions, emprant totes les eines dels “aparells de l’Estat”: judicials, policials, burocràtiques, econòmiques, de comunicació…”. El nacionalisme (“patriotisme”?) espanyol denuncia, critica, es burla, menysprea els nacionalismes de les petites nacions perifèriques, conceptuant-los de nacionalismes “replegats, tancats, fins i tot violents”. Sols accepta com a “nacionalisme” aquests versió negativa del mateix, col·locant-lo exclusivament a tals petites nacions. Per fer-ho, darrerament ha necessitat l’expressió més oberta, transparent i descarada de l’extrema dreta, que ja estava dins d’altres partits. El nacionalisme de Gran Nació a les Espanyes, que sovint no es reconeix com a tal, ja que te una visió negativa del que és tot nacionalisme, és una “visió del món” que amaga la voluntat de seguir sotmetent unes nacions, sobre tot la catalana, que ofereixen, en molta part, la continuïtat dels beneficis i privilegis econòmics de les elits empresarials, financeres, judicials, militars, eclesiàstiques i funcionarials que tenen ocupat l’ Estat espanyol de fa segles. En el fons, aquest nacionalisme espanyol es defensa (en forma “conqueridora”) d’una possible defallida d’aquest model “d’amo i esclau”

El nacionalisme (patriotisme?) espanyol d’arrel castellana, fins i tot podria acceptar els patriotismes de les petites nacions perifèriques de les Espanyes, mentre no demanin, ni exerceixin el dret a l’autodeterminació i es redueixin a sentiments íntims i romàntics, “com els que creuen” (o fan creure a una bona part del poble espanyol) tenen els que així es senten. De fet el dret a l’autodeterminació de la Gran Nació Espanyola, fa anys que l’exerceixen, de manera força autoritària, i sovint en contra d’altres drets i llibertats i en contra de la mateixa democràcia.

quim cervera, 21 gener 2019

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. “El pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat”. Antonio Gramsci. Nascut el 22 de gener del 1891, ara fa 128 anys.

La construcció social mental de la realitat

La construcció social mental de la realitat

L’individualisme modern porta a cadascú a constituir, a elabora la seva pròpia mitologia, espiritualitat, simbòlica, mística,  visió del món, a partir de les “matèries primeres” que troba al seu abast i que gràcies a la globalització, els mitjans de comunicació, internet, les xarxes socials, les migracions i els viatges, pràcticament podem tenir totes les cosmovisions, tradicions religioses, espiritualitats i conviccions existents, a mà.

La societat global plural ens ofereix la seva construcció social mental dominant. A Occident (i cada cop es va estenent a tot el món, gràcies a l’extensió del mateix capitalisme) és la modernitat neo-liberal. Però també permet l’accés i coneixement a d’altres cultures (o subcultures), mitologies, religions, espiritualitats, ètiques, estètiques, filosofies, cosmovisions, ideologies, esoterismes, etc.

Aquest fet no facilita la cohesió social. Es té por al pluralisme. Se’n parla molt però fer el pas a promoure’l ja és una altra cosa. Produeix inseguretat, incertesa. Algunes persones davant de tal fragilitat social i psicològica, tendeixen a la nostàlgia d’un passat “imaginat”, idealitzat percebut com és  compacte, homogeni, i estable. Molts governs i Estats al llarg de la història davant d’una realitat social diversa, han intentat cohesionar el país amb una sola llengua, una construcció mental d’una sola nació, una sola cultura i una sola religió. Sempre , en moments de pluralitat, apareixen amb força fonamentalismes, integrismes, i fanatismes de caire politico-religiós.

Per això estem en un canvi d’època, en el qual es donen substitucions, transicions, perplexitats, canvis, processos personals de caire religiós, espiritual, conviccional molt interessants. Sovint en persones conegudes i amigues que ens pensem conèixer a fons, ens adonem que han fet un camí interior diferent al nostre i al que ens semblava estaven, i han canviat en relació a posicions espirituals anteriors. Poen sorgir sincretismes, noves versions de tradicions religioses i espirituals ben antigues, noves religions, espiritualitats ètiques, humanistes, laïcals, sense adscripció religiosa, etc. També es pren consciència de l’origen patriarcal de les religions més esteses en el món, nascudes la majoria en ple neolític. Els eu llenguatge demana una revisió a fons per descobrir el seu missatge essencial. Cap on anirem?. Caldrà trobar el fins comú (hi és) de les diferents espiritualitats i tradicions religioses?. Caldrà elaborar unes espiritualitats que siguin “motor”, “esperit” que doni sentit a la construcció d’alternatives socials, econòmiques, polítiques i culturals en favor de les classes prearies. Com fer front als fonamentalismes politico-religiosos que ofereixen (falses) seguretats però no alliberen a la humanitat, ni la dignifiquen vers la fraternitat universal?.Com cohesionar un país on els eu si hi ha tanta pluralitat cosmovisional?

quim cervera, 22 de gener del 2019

“Fer-.nos amos del món de les idees per a que les nostres siguin les idees del món.” Antoni Gramsci en el dia que va néixer (22 de gener del 1891)

Una greu confusió

Una greu confusió

Carmen Maura, ha dit: “Em posa negra donar diners als catalans, que són els que menys ho necessiten.”

Parlar dels catalans en general, ja és molt agosarat, com parlar, en general, dels metges o metgesses, dels mecànics/ques, dels periodistes, dels advocats o advocadesses, dels capellans (o capelllanes en altres latituds), o com parlar dels francesos/es, italians/es, xinesos/es, etc… Hi ha tal diversitat en una professió o en un poble, que no es pot dir quasi bé res que sigui comú, a no ser alguns trets culturals-històrics que s’han anat forjant, o alguns tòpics i estereotipus confeccionats per interessos sovint amagats.

Ara el que és molt interessant és la segona part de la frase: “els que menys ho necessiten”. Es veu que la senyora Carmen Maura, i per desgràcia moltes persones polítiques, artistes, intel·lectuals i molta part del poble espanyol, no sap, no saben, o han oblidat que a Catalunya com a tot el món, hi ha classes socials. I unes viuen millor econòmicament que altres. A Catalunya, com a tot el món regeix el sistema capitalista, que és  creador i reproductor de desigualtat i depredador de la natura. Només cal mirar algunes dades econòmiques bàsiques, per fer notar la pobresa que hi ha a Catalunya i l’augment de la distància entre els “més rics” i els “més pobres”, com ha anat passant als països d’ Europa, després de la crisi del 2008. Qui són els que menys ho necessiten?: els “més poderosos i rics de Catalunya i de l’ Estat espanyol, l’elit del qual segueix escurant molts dels diners creats a Catalunya. Ara ens en treuen, de diners, a  més a més, fins i tot amb les multes i fiances que paguem pels presos i exiliats polítics.

Per tant a Catalunya, com a totes les nacions i regions de les Espanyes, d’Europa i de tot el món, les capes precàries populars (el ”precariat”) necessiten de la solidaritat de tothom, i sobre tot d’un canvi de sistema econòmic per un de més igualitari. Aquest sistema nou es va creant a base d’alternatives socials, econòmiques, polítiques, culturals i espirituals sorgides en les classes populars, i a base de la pressió dels moviments populars d’emancipació social i nacional.

El contraposar territoris i no classes socials a les Espanyes, confusió que han fabricat interessadament, no solament  els grans mitjans de comunicació espanyols, amb alguns “falsos” intel·lectuals, sinó també els governs inclosos els socialistes, ha ocultat el conflicte de classes que hi ha a arreu i ha produït una catalanofòbia (i bascofóbia, i altres “fòbies”). D’aquesta manera, menyspreant els pobles catalans, bascos, etc., s’han volgut aturar o anul·lar els seus moviments per l’auto-determinació dins de la versió popular dels quals hi  han propostes socials de més igualtat i de canvi de sistema socioeconòmic, i de més democràcia participativa. Aquesta és la que no els convé de cap manera a les elits econòmiques de l’ Estat, ja que posa en qüestió els seus privilegis i prebendes.

Ja seria hora que les esquerres de les Espanyes (i per suposat a Catalunya) escoltessin el que viu, sofreix, esperona i mobilitza al “precariat”,  tornessin a introduir en el seu discurs el conflicte de classes, i els camins vers un altre sistema socioeconòmic, i ho difonguessin al màxim fent pedagogia popular, per contrarestar aquesta ideologia que fa dir a la Carmen Maura (i a molts, masses d’altres) que “els posa negra donar diner als “catalans”. Dir posar “negra”, no se li escapa una certa xenofòbia?. Ella és “la negra” ho són “els catalans”(?).

El “mite” infundat que els catalans “som rics”, generalització basada en una molt baixa apreciació sociològica, com molts “mites” intel·ligentment teixits, recolzats per recursos econòmics, ha seduït a molta població. Els seus constructors han sabut vincular l’estereotipus “garrepa, estalviador, emprenedor” dels catalans, amb la universalitat de la riquesa creada (però mal distribuïda com “pertoca” al capitalisme). Potser és més veritat que els catalans (i ja seria una generalització que caldria matisar molt) comptem quan es tracta d’economia, comercialitzem i pactem i per tant ens és convenient saber què negociem, que no pas que som uns “garrepes”.

L’intercanvi, la comunicació i el diàleg directe entre poble i poble, entre ciutadà/na i ciutadà/na, deixant-nos de les influències dels mitjans de comunicació (que són empreses de propaganda) és el que ens permet conèixer-nos amb autenticitat i encertar camins comuns d’alliberament. Aquest tracte directe, ja fa temps que es dona a Catalunya entre persones procedents de diferents indrets de totes les Espanyes, i ara, de diferents indrets del planeta, i és el que està donant fruit per comprendre’ns, acollir-nos i ajudar-nos mútuament. És el que vaig viure personalment en el “tu a tu” quan vaig viure tres anys a Madrid. Parlant ens entenem i els altres entenen el que vivim a Catalunya. Estic convençut que les persones amb les que vaig fer amistat a Madrid, tot i les confusions, i interferències comunicatives que ens estan fent molt mal a tots i totes, no es deixen entabanar per frases i pensaments com els de la Carmen Maura.

Fins i tot es pot entendre que persones de diferents edats de famílies originals d’altres espais no catalans, a Catalunya, avui en dia, s’impliquin  activament en diversos graus en el moviment d’emancipació social i nacional català, i en altres llocs fora de Catalunya s’impliquin en la construcció d’una democràcia participativa i en favor dels drets i les llibertats conculcades.

 

quim cervera, 22 de gener del 2019

“Es parla d’una lluita per una nova cultura, és a dir, per a una nova vida moral que no pot deixar d’estar íntimament lligada a un nou intuïció de la vida, fins que es converteix en una nova manera de sentir i veure la realitat”.

«La burocràcia é la força conservadora més perillosa si s’independitza de les masses».

 

«La veritat és la tàctica de la revolució».

Antoni Gramsci en el dia que va néixer (22 de gener del 1891)