RESUM COMENTAT DE TRES ARTICLES DE EL PUNT AVUI

Els articles són:

  • “Dextrogirs”, de David Bueno i Torrens, professor i investigador de genètica i divulgador d ela ciència. EL PUNT AVUI a la secció de Tribuna, del dimarts dia 30 d’octubre del 2018.
  • “La retroprogressió”, de Josep M. Uyà, doctor en filosofia i ensenyant. EL PUNT AVUI a la secció de Tribuna, de diumenge , 18 de no0vembre del 2018.
  • “Intel·lectuals, activistes i polítics”, de Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, professors d’ ESADE (URL) a EL PUNT AVUI a la secció de Tribuna, del dijous dia 10 de gener del 2019.

En el primer David Bueno ens fa notar que el:

  • ”conservadorisme extrem va associat a poca sensibilitat neuronal respecte a la resolució de conflictes. I aquestes persones que giren a la dreta (“dextrogirs”) tendeixen a respondre amb més facilitat quan hi ha poques opcions, com propicien els autoritarismes”. “Les persones més conservadores processen amb més intensitat les infirmacions negatives, i són mes sensibles als estímuls que evoquen fàstic o por”.
  • En canvi “les persones liberals gestionen millor les respostes en situacions en què no hi ha cap opció predeterminada”.

La por, segons ell, “és una de les emocions més intenses que genera el cervell davant situacions que es perceben com una amenaça. I una manera de respondre a les amenaces és amb conductes agressives (com les de l’extrema dreta).

Les persones d’extrema dreta, segueix l’ autor de l’article, “acostumen a experimentar por mot més sovint, malgrat que l’amaguin darrera una falsa seguretat que els dona l’autoritarisme que propugnen, i que la puguin exterioritzar en forma de conductes violentes”.

I, “qualsevol missatge polític que emfatitzi la por i la sensació d’amenaça als:

  • immigrants
  • als de llengua o cultura diferents
  • facilita que persones amb una ideologia més moderada creuin aquest llindar i facin, o accentuïn, el gir a la dreta, fins arribar a l’extrema dreta, sovint sense ser-ne conscients”.

 Comentari:

Una bona anàlisi per intentar entendre (que no acceptar) el  què passa en les derives vers la dreta i l’extrema dreta a diversos països d’ Europa.

I també passa, que encara que alguns no arribin a l’extrema dreta, es deixin portar per la por a l’extrema dreta, o aquesta els marca l’agenda, els posicionaments polítics, per por de perdre vots, i giren més cap a la dreta. No els està passant això als partits socialistes i socialdemòcrates europeus?.

En el segon, amb molta relació amb el primer, Josep M. Uyà empra el concepte de salvador Pàniker: “retroprogressió” per explicar els neofeixisme i populismes actuals,. I també utilitza un altre concepte, el de “discontemporaneïtat” pel qual molts habitants del planeta no són plenament contemporanis del altres.

Davant la globalització, diu, hi ha zones del planeta on ara es pretén tornar al passat, degut a la pèrdua de privilegis, que la població nota com un atac exterior” (com una amenaça, que produeix por).

“Els americans dels EEUU en decadència- com a cas principal del que analitza- influeixen sobre Europa des del moment que els nostàlgics contraris a la UE torben un aliat enorme, fills de les nostàlgies imperials i de les cendres de la guerra freda i tornen al camí del nacionalisme excloent”. “I això es un element “retroprogressiu”, un anar endarrere que amaga un posterior salt endavant….Un cop passat el xarampió tornaran a la globalització.”

Països que estan en una “discontemporaneïtat”, segons l’autor són:

  • el Japó, que viu en el passat tradicional i en el futur més impactant.
  • Àfrica, on gent sense llum té mòbil.
  • Brasil, que no assoleix el ritme adequat, i juntament amb la corrupció, com a tot Sud-Amèrica, es troben anat enrere i endavant alhora i la població només veu les coses que ni van bé.

La “retroprogressió” i la  “discontemporaneïtat” fan estralls, perquè no es pot seguir una evolució pausada i gradual cap un estat fort, sa i ric.

L’autor, afegeix a l’anàlisi, dos països que desestabilitzen l’ordre anterior, essencialment anglosaxó:

  • la importància de la Xina, interventora arreu , però des d’un model impossible pels altres, perquè neix de la seva cultura mil·lenària
  • el paper fort que vol jugar Rússia que no es vol integrar a Occident, també per un fet cultural

Vist així, doncs, segons l’autor:

  • França i Alemanya no tenen prou força
  • Anglaterra ha renunciat (Brexit)
  • EEUU pateixen el seu propi malson.

El resultat de tot plegat és que el vell equilibri ha mort i el nou encara n has nascut. I en moments de por, la temptació autoritària és irresistible.

Comentari

  • Cal que els dos anàlisis dels dos articles anteriors es complementin
  • Penso que en els governs d’ Europa, s’intenta, en la temptació autoritària, imitar el model xinés: economia mixta (pública i privada en sistema capitalista)  i estat cada cop més autoritari, que mora de controlar la població en nom de la seguretat i de la salut (darrerament amb el coronavirus), fins i tot presentant amenaces , per produir por, i fer saltar les demandes  de seguretat-control-coacció, llimant els drets personals, socials, civils, culturals i nacionals.

En el tercer article els dos autors exposen les diferències de reaccions entre :

  1. Els intel·lectuals
  • pensen sense la urgència de l’acció
  • pensen sense els límits o pressions del dia a dia
  • accentuen la distància crítica exigent
  • accentuen l’idealisme
  • es refereixen als principis
  • creuen que tot està per fer
  • la seves perspectiva és la construcció d’un marc de referència coherent i els principis que l’acompanyen
  • Es fixen en la navegació i en l’exigència de saber portar el timó.
  • SÓN “TIMONERS”
  • són estructuralment “irresponsable” ja que només parlen de decisions que prenen d’altres
  • en el límit, el seu risc és instal·lar-se en la insatisfacció permanent i criticar-ho tot.
  • exigeixen que per un art de màgia es facin realitat uns principis com si tinguessin, aquests, un contingut al marge del context.
  • volen entendre i explicar la complexitat i per això quan parlen sovint encara ho compliquen més tot
  • tendeixen a menysvalorar la força limitadora de la realitat.
  1. Els activistes
  • reclamen amb impaciència transformacions globals des de la seva polarització i mobilització per un tema únic.
  • reclamen la exigència de resoldre per damunt de tot el tema central que justifica el seu activisme
  • es concentren en l’acció
  • no s’aparten de la seva reiteració i reclamació monòtona
  • creuen que nomes hi ha una cosa fer
  • la seves perspectiva és la necessitat de prioritzar sense desviar-se i refusen, per això, la dispersió
  • Es fixen en la direccionalitat i en la fermesa perquè els vents no ens desviïn.
  • SÓN “CARTÒGRAFS”.
  • no estan disposats a renunciar a res que sigui o pugui semblar una traïció o postergació de la seva agenda
  • es pot acomplir així, en la seva reacció, la dita que “els somnis dels visionaris són el preludi dels malsons totalitaris”.
  • volen reduir la complexitat en funció de la seva causa
  • consideren que aquesta complexitat serà manejable si la causa arriba a la seva realització i se li subordinen tots els altres problemes,
  • Els dos, intel·lectuals i activistes, poden ser “els majordoms ideològics” del polític servint una retòrica o un relat que acompanyi decisions que ells no han hagut de prendre.
  1. Els polítics
  • estan urgits a actuar, sense massa temps pe detenir-se a teoritzar sobre el que fan
  • o a pensar en dilemes d’acció
  • accentuen la viabilitat pragmàtica des resultats de les seves decisions, i accions
  • apel·len al realisme
  • es preocupen per les conseqüències (resultats, efectes)
  • es preocupen pels mitjans (qui i com es pagaran les despeses).
  • Saben que no tot és possible
  • Creuen que no tot allò que sí que és possible té la mateixa urgència de realització.
  • la seves perspectiva és l’atenció al procés de presa de decisions, el seu
  • Es fixen en la consciència del destí i en l’exigència de saber on anem.
  • SÓN “GUAITES”.
  • són estructuralment responsables perquè no poden (i sovint, no saben) parlar si no parlen de decisions que han pres.
  • El seu risc és instal·lar-se en l’autojustificació permanent, en el tòpic de “la situació no em permetia actuar d’una altra manera ni obtenir altre resultats que els obtinguts”.
  • volen poder prendre decisions enmig de la complexitat
  • quan parlen necessàriament fan servir simplificacions útils i eficaces.
  • El punt de contacte entre els tres és l’acció però des de perspectives diferents i no tenen l’exclusiva de la perspectiva.
  • La temptació dels tres és autoatribuir-se una superioritat mortal sobre els altres. I en això es basen les seves dificultats d’entesa, retrets i menyspreus mutus.
  • La situació actual fa més difícil que es puguin entendre els tres. I els riscs de cadascun, i es diferents perspectives els allunyen del seu punt de trobada. I llavors els tres discursos es poden convertir per consignes, el que és una irresponsabilitat i una equivocació.

Comentari:

  • Es pot aplicar aquesta anàlisi interessant a la situació de Catalunya en el “procés”.
  • Què convindria per facilitar els punts de trobada entre els intel·lectuals, els activistes, i els polítics implicats en el procés?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s