Mode Xina

MODE XINA

La nova fase en que està el capitalisme globalitzant està col·locant i estenent el “mode” Xina. L’evolució de la Xina, l’ha portat a tenir una estructura capitalista molt forta, que vol esdevenir hegemònica al món, i que combina l’economia pública amb la privada(economia mixta). I l’estructura política és totalment autoritària, i de partit únic, paradoxalment del partit “comunista”.

En tot el món s’estan donant, darrerament (finals del segle XX i principis del XXI) diversos moviments populars, que, al meu entendre, responen a la insatisfacció generalitzada que produeixen les “polítiques tradicionals”, conduïdes pels “partits tradicionals”. Aquestes polítiques i partits van mostrant no tenir capacitat per respondre als dos grans problemes mundials: la creixent desigualtat social i pobresa, i la depredació explotadora de la natura. Observem moviments populars al Nord d’ Àfrica, al Líban, a l’ Iran, a Síria, al Kurdistan, Hong-Kong, a forces països de Llatinoamèrica: Nicaragua, Bolívia, Xile, Equador, Colòmbia. També a Europa: Flandes, França (“armilles grogues”), Gran Bretanya (Escòcia, el Brexit, Pais de Gal·les…), Còrsega, Malta, Grècia, Itàlia, Ucraïna, i a Catalunya, Euskadi, etc.

És cert que tots els moviments dels països citats no tenen el mateix signe, ni els mateixos continguts si entrem en detall. Però, ¿ no podríem afirmar que hi ha un punt comú, més o menys al fons, al darrera de tots aquests moviments, que és la voluntat d’un desenvolupament d’una democràcia mes participativa?. És a dir ¿d’un augment del grau de democràcia, i d’un major paper del poble en la marxa de l’economia, de la política i de la cultura?. Com si el poble es situés per “sobre” dels partits. També és cert que aquests moviments poden ser manipulats i capgirats de direcció per forces al servei del mateix capitalisme. Fins i tot els grups d’extrema-dreta que van creixent i van tenint més presència a Europa i en altres llocs del món, se’n poden aprofitar, en alguns casos. Els mateixos partits d’ultra-dreta són el producte induït pels mateixos poders econòmics (hi ha molts milions darrera seu), per aprofitar la insatisfacció popular abans descrita, i influir en alguns dels moviments populars, re-orientant-los al servei dels grans poders financers  empresarials, o creant els seus propis moviments pseudo-populars.

Alguns analistes, especialment dels àmbits de les “esquerres tradicionals”, etiqueten aquests moviments populars de populistes, de carismàtics, o fins i tot de fanàtics. És possible que la mentalitat “moderna liberal, racionalista” que ha esdevingut dominant sobre tot a Occident, i que ha nascut al costat del sistema capitalista, i hi està vinculada, i a la vegada el justifica, influeixi en aquesta anàlisi. Les dificultats que té certa tradició de l’esquerra per analitzar, per exemple i en concret, els sentiments i moviments d’emancipació nacional, i les mateixes religions i espiritualitats, es deuen a aquets visió massa racionalista de la realitat. Com diu un amic meu, les religions  espiritualitats, patrimonis de les grans savieses de la humanitat, són els darrers reductes “adversaris” de la modernitat capitalista depredadora i explotadora. Aquestes tradicions tenen el seu origen i en les seves “veritats essencials”, critiques i denúncies profundes i fonamentades, als afanys de lucre, de poder dominant, i de imatge-prestigi-espectacle. Ens desperten i ens obren els ulls, per tal que sentim i ens convencem que aquests  afanys ens porten a la infelicitat i a la humanitat, i en definitiva a la mort de les persones i de la natura. ¿No serà que la reducció a la vida privada del fet religiós, el menyspreu envers les religions, de la mentalitat “Moderna”, forma part de l’estratègia capitalista per arraconar, marginar un dels seus “adversaris” ben reconegut, com és el de les religions i de les espiritualitats i de les profundes conviccions?. I per tant dit d’una altra manera: ¿no serà que les religions, les espiritualitats i les conviccions, savieses de la humanitat  estan en el fons dels moviments populars esmentats?. I si és així,  tals savieses tenen un paper fonamental en el desenvolupament de la nova societat  més igualitària, equitativa i fraternal, lliure i alliberada, i en el desenvolupament participatiu de la democràcia. El que sap greu és que part de les esquerres “caiguin” en aquest tipus d’anàlisis i no descobreixin el valor, les aportacions i la “llum” de tals savieses. El mateix podríem dir de la anàlisi que fan dels “nacionalismes de petita nació, de defensa”. Per sort hi ha un sector de les esquerres, i així ho observem a Catalunya, que des de sempre, o darrerament ha optat per una altre tipus d’anàlisis, més positivitzador del nacionalisme català (o basc, o gallec) i de les religions i espiritualitats.

Els moviments populars que s’estan donant arreu del món, malgrat el que he indicat de les seves possibles adulteracions, no es poden analitzar solament com populismes. Es poden mirar des d’una altra perspectiva. Al meu entendre són la resposta adequada a les fragilitats del sistema econòmic dominant, a les crisis cícliques del capitalisme, a les polítiques obsoletes tradicionals, des d’una mobilització democràtica, que desitja més participació. Un altra qüestió és si ho aconseguiran. Sap greu que encara algun sector de les esquerres s’ho mirin amb una certa distància, que pot fer pensar que haguessin volgut ésser-ne l’avantguarda, i amaguen que han “perdut el lideratge” en tals moviments, i desitjarien dirigir-los ells, per orientar-los vers allò on els sembla, legítimament, que haurien d’adreçar-se, o endreçar-se. Això ha passat amb el 15-M (amb presència d’esquerres més marginals, anarquistes…)  i amb els moviments d’emancipació catalans, bascos, etc. De fet, alguns analistes d’esquerres, fins i tot des de dins de partits de l’esquerra tradicional, reconeixen , que han “perdut el carrer”, la vinculació amb el poble i amb el seu teixit associatiu i comunitari, per altra banda dinàmic, creixent i creatiu.

Dit tot això, al meu parer, la fase del capitalisme actual necessita frenar tals moviments populars, ja que un augment de grau democràcia posaria en perill els seus interessos econòmics i de poder i de dominança cultural i mediàtica. De fet al capitalisme només li interessa la democràcia (o una pseudo-democràcia, o la democràcia representativa per delegació i controlada)  quan li va bé per “separar, dividir”, provocar estímuls, diversificar el mercat, i proposar als pobles que consumeixin productes sovint innecessaris (publicitat, llibertat de mercat…). Però de fet no creu en la democràcia, i quan li ha convingut ha tret els seus estils autoritaris. És a dir, quan hi hagut crisi econòmiques que ha mirat de portar al seu favor: el 1929, el 1975 i el 2008, i quan han aparegut amb més força “adversaris”, com el comunisme dels anys trenta del segle XX, o ara els moviments de participació popular i democràtica.

Per frenar tals moviments, el sistema capitalisme globalitzant té diverses armes. Una és la mateixa extrema-dreta que a base de comunicar missatges-mentida, (veure el llibre “Fatxa” de Jason Stanley i l’entrevista que van fer a l’autor, en el “Preguntes freqüents “ de TV3, dissabte 30 de novembre del 2019, amb els conseqüents comentaris de  Xosé Manuel Beiras del BNG ) va creant un ambient mental i mediàtic en contra de tals moviments. A la vegada els partits de l’extrema-dreta van prenent poder i presència en diverses institucions socials i estatals, i boicoteja polítiques que es decanten vers l’esquerra, i que posen en perill els interessos del capital. Així ho observem a Bèlgica, Holanda, Àustria, Hongria Polònia, França Itàlia, Grècia, , Espanya. L’extrema-dreta fa decantar també als partits de centre cap a la dreta, i els d’esquerra vers el centre–dreta, ja que els partits tradicionals, com que tenen por de perdre vots (visió electoralista i de curta mirada política), van prenent parts del programa de la dreta i extrema-dreta, per acumular vots del que ells creuen el centre, com ho estem veient amb el PSOE. Més que afirmar que els moviments d’emancipació nacional “han despertat” l’extrema dreta (normalment de nacionalismes de conquesta de Gran Nació), com alguns han dit, crec que, precisament els moviments d’emancipació nacional de “nació petita”, conjuntament amb altres moviments populars, són un bon front per frenar l’extrema-dreta.

Una altra eina que té el sistema són els grans mitjans de comunicació i en part de les xarxes socials, que estan sotmesos als seus interessos, i hi posen molt de capital, per desinformar i anar creant una “cultura dominant” fonamentada en la por, per tal de que la major part del poble no conegui, i per tant no s’impliqui , en els moviments populars. Avui dia tenir el domini dels “dominis mediàtics , comunicatius i informàtics” que evitin el treball en equip, l’intercanvi, la bona comunicació, al servei del poble, és el que permet als grans poders econòmics, mantenir el seu poder. I així, enganyant, impedeixen l’accés al que realment passa, i col·laboren en la permanència inactiva i ignorant d’una bona part del poble que ja “l’han ensenyat” a mirar certes cadenes ( “cadenes d’esclavitud”) de televisions, a consumir, i a afeccionar-se a diversos tipus d’addiccions. ¿Ho aconseguiran?. Hi ha petits i locals mitjans de comunicació i xarxes socials, que se’ls fa difícil de dominar i controlar i que permeten les mobilitzacions en les que si cerquem, podem implicar-nos-hi.

I tornant al títol de l’article, un instrument molt potent que té el sistema és el “mode Xina”. Es tracta d’aconseguir uns Estats cada cop més autoritaris, que reprimeixin (via coacció; el consensos ja el treballen gràcies als grans mitjans de comunicació) els moviments populars, per dificultar al màxim el creixement de les vies democràtiques participatives. Els estats s’aprofiten fins tot de tals moviments per victimitzar-los i culpabilitzar-los i oferir una imatge negativa d’ells davant de la població. I a la vegada justifiquen més repressió, més autoritarisme (lleis mordassa, judicis injustos, reducció de les llibertats, i dels drets…) sobre tot si troben o indueixen en tals moviments algun bri de violència, o de percepció falsa de violència. Així ho estem veient en els moviments d’emancipació catalans, bascos, i ho vam veure enfront del 15-M. La Xina té partit únic. No és així en els països d’ Europa. És la diferència. Llavors a Europa i a Amèrica, el que es tracta, per mantenir la durabilitat del sistema capitalista (i fer front a la competència del capitalisme xinés), d’anar avançant, sigui amb partits de dretes o d’extrema-dreta (que pressionen directament o indirecta), o d’esquerres “venudes” en els Governs i Parlaments, en mesures autoritàries (“mode Xina”). Podríem dir que ens encaminem vers unes dicta-democràcies o de democràcies autoritàries si es que se’n poden dir encara democràcies. Potser aviat seran dictablandes o cada cop més dures.

El fons espiritual i religiós, els valors d’un autèntic humanisme,  i la consciència i el pensament crítics (el misteri de la vida i de la bondat, la cultura de la pau, de la llibertat, de la igualtat de la fraternitat) no els hem de perdre,  ni deixar d’educar, ni deixar d’estendre, ni de promoure, ja que ens permeten donar sentit a l’acció solidària i lliure, implicant-nos, i fer-nos actius en la creació de les alternatives a tals “misteris autoritaris de la iniquitat”.

quim cervera, 4 desembre 2019

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s