Com es construeix una laica, un laic, un capellà, un bisbe…?

COM ES “CONSTRUEIXEN” ELS DIVERSOS PARTICIPANTS DE LA COMUNITAT CRISTIANA?

Introducció

Les formes, els ingredients, els ritmes, les condicions, els agents que hi intervenen,  per “formar” un laic, un prevere, un bisbe, un Papa, és a dir, per “construir-los”, perquè arribin a tenir la seva funció, no són iguals. Més aviat hi ha forces diferències, curiosament. El pes de la preparació necessària, de la decisió personal, de ambient familiar, amical o grupal, de la decisió comunitària, de les influències polítiques (de la política de la societat de l’entorn , i de la política eclesiàstica) és ben diferent en cada cas.

En aquest article exposaré el pes que tenen els diversos ingredients en cada cas, començant per les laiques i laics fins arribar al Papa.

Em limito a analitzar, des de la meva observació relativa, la realitat barcelonina, i catalana. De fet, moltes de les observacions es podien estendre a tota l’església catòlica, però en forces diòcesis de França, Bèlgica, Suïssa, i Alemanya (i en altres llocs de Llatinoamèrica i Àfrica) s’han donat passos importants en el treball en equip, i en la direcció laïcal de les comunitats parroquials, i en el desenvolupament de diversos ministeris laïcals. Un coneixement més detallat i complert dels entorns europeus pastorals  propers, farien canviar, en part, les properes exposicions.

  1. “Construcció” d’una laica o laic cristià/na.

La construcció d’un cristià o cristiana de base pot ser per dues vies_

  • per tradició familiar, que després de jove-adult haurà de fer una opció per la fe cristiana.
  • per una opció-conversió, que es pot donar en diferents moments de la vida, des d’una influencia a l’escola, o per part d’alguna persona, o per unes lectures, o per un esdeveniment “fort” (una experiència molt íntima, com una revelació” ), o per un procés, en haver participat d’algun moviment o associació d’inspiració cristiana o en una parròquia o comunitat cristiana.
  1. “Construcció” d’una laica o laic cristià/na amb un servei a la comunitat.

La construcció d’un cristià o cristiana que en algun moment donat decideix fer un servei en la dimensió pastoral:

  • celebrativa (litúrgia): lector/a, animador/a de cants, sagristà, monitor/a o ajudant en els sagraments.
  • evangelitzadora: catequista, formador/a, animador/a de grups o de moviments cristians…
  • activa social-fraternal i educativa: voluntari/a a Caritas, o en fundacions, o en altres accions socials, o com a educador/a, monitor/a en esplais, o en altres moviments educatius, o en la pastoral d’una escola cristiana…
  • governança: participant en l’equip coordinador-directiu de la parròquia, o en el Consell pastoral en diferents nivells, o en l’acollida, despatx parroquial…

Aquesta construcció pot tenir els següents ingredients:

  • una decisió ben personal, que demana una certa preparació-formació.
  • una crida feta en general, a la que alguna persona hi respon.
  • una demanda per part del capellà de la parròquia, o d’un dirigent del moviment o institució, o d’algú de la comunitat o associació.
  • una decisió comunitària en consell, en assemblea, o d’un grup, o d’un moviment, i de forma més menys consensuada.
  • una demanda provinent d’alguna autoritat: arxiprest, vicari episcopal, bisbe…

Les condicions que es demanen en aquest cas són:

  • una preparació pràctica.
  • una habilitat confirmada i verificada.
  • unes ganes per part de la persona, de forma lliure i voluntària.
  • una disponibilitat.
  • un aprenentatge que es va fent en la pràctica.
  • en alguns casos (i no és estrictament obligat, encara que pot ser ofert i recomanat), es dona una certa formació en cursos de pastoral, de catequesis, de voluntariat social, d’animadors litúrgics, una formació bíblica, una catequesi d’adults, o uns estudis de teologia (per exemple per donar classes de religió, o per adquirir una responsabilitat pastoral a l’escola cristiana). Es dóna una paradoxa, que molts dels estudiants de teologia en la Facultat de Teologia o en l’ ISCREB, hi opten de forma més aviat personalista, és a dir, per una voluntat d’instrucció individual, i després repercuteix ben poc (en molts casos), en un servei a la comunitat. Tampoc la decisió d’estudiar teologia no és massa compartida per la comunitat o pel moviment del que formen part.

Les influències polítiques o eclesiàstiques en aquests casos són mínimes o nul·les, ja que de fet a tals laiques si laics, per més  que facin un servei fonamental, sense el qual, la comunitat no podria seguir endavant, no tenen poder de decisió, ni de govern  ni de negociació, sobre tot en el cas de les dones. Sí que es poden donar enveges, o crítiques internes dins la parròquia, comunitat o moviment, per si es percep que tal persona o tal altra mana massa, i si altres volen accedir al comandament i al final aquestes situacions poden convertir-se en pressions per treure, posar, recol.locar o limitar les funcions d’alguns des serveis de la parròquia, o moviment.

  1. “Construcció” d’un capellà

En aquest apartat puc expandir-me més ja que n’he tingut experiència (limitada en el temps, en una determinada època del Seminari de Barcelona i d’exercici pastoral, coma  capellà, durant 38 anys). Els 15 anys que vaig estar en l’ equip del Centre d’ Estudis Pastorals, fent Cursos de Pastoral arreu de Catalunya, també m’ha aportat una experiència en el coneixement dels capellans, i de les parròquies, igualment com el fet de ser consiliari de la JOBAC, JOC; ACO i de grups que comparteixen la fe i la vida.

La construcció d’un capellà és de les més “protocalades” sobre tot des del Concili de Trento, i per Decrets posteriors,  i la podem distribuir en:

  1. L’inici

Des d’un començament intervé:

  • que sigui home. En les esglésies cristianes evangèliques s’accepten dones en aquest servei, i també entre els jueus progressistes i en alguns llocs del món, entre els musulmans.
  • una vocació personal i aquest element pesa molt, si ho comparem amb les construccions exposades anteriorment i sobre tot amb les posteriors, i se’n té molta cura en els Seminaris. En aquests darrers 20-30 anys, dóna la impressió, que els nois i homes que accedeixen als nostres Seminaris de l’entorn, cada cop la vocació és més personal i íntima, i més en temps adults, amb pocs lligams amb una parròquia, comunitat o moviment, exceptuant els moviments anomenats “nous -no són tant nous- moviments” més o menys liderats o fundats per persones més o menys  carismàtiques. Les expilacions que donen una bona majoria dels que entren als seminaris nostres, mostren una crida molt íntima, intransferible, a vegades, fins i tot incomprensible. De fet, al meu entendre, essent la missió del prevere, una funció comunitària, no hauria de pesar tant la vocació personal, sinó més la decisió de la comunitat a qui servir.
  • algunes indicacions d’algun altre capellà, o d’un bisbe, o d’un altre cristià o cristiana, o fins i tot per una crida general per part dels líders carismàtics o les autoritats del moviments al que pertanyen (“neocatecumenals” per exemple).

Per altra banda no intervé:

  • la decisió de la comunitat. No s’escull una persona per part del col·lectiu cristià, que es cregui que pot fer la funció de capellà. De fet, en canvi, així es dóna entre els cristians evangèlics, entre els jueus progressistes i entre els musulmans, que escullen el seu “pastor”, “rabí” o “imam” i a vegades fins i tot està un temps de prova, i si no els sembla bé, en cerquen un altre. En altres tradicions religioses o espirituals, aquesta figura tant definida ni existeix, ja que s’organitzen de forma més comunitària (fe Bahà’í, budistes…).
  • les pressions polítiques tant socials com eclesiàstiques. Aquesta carència pot significar que el capellà, a la pràctica, avui dia, ja no té massa poder ni influència social. Aquestes pressions, més de caire ambiental proper, poden estar presents, a vegades, per part de la família que pretén que el seu fill arribi a exercir tal servei  (o que ho vol evitar), o per part de persones o grups que coneixen a la persona, i que poden donar informes més o menys positius o negatius al Seminari. Aquest element pot tenir una mica més de pes, segons el comportament que la persona tingui en el seu moment de formació, i en el moment previ a l’ordenació.
  1. El procés

Un cop la persona entra al Seminari se li exigeix de forma obligada, i de forma ben diferent als casos anteriors i posteriors:

  • una formació teològica, filosòfica i bíblica.
  • el celibat en l’església catòlica llatina (excepte en els capellans anglicans traspassats a l’Església catòlica).
  • un temps d’estada en un Seminari (només en alguns casos curiosos i excepcionals, es desisteix d’aquesta norma), on es rep una formació espiritual, pastoral, i de convivència comunitària.
  • una idoneïtat confirmada pels “educadors” capellans del seminari i per alguns laics i laiques i capellans als que se’ls demana en secret les seves opinions sobre la persona candidata al presbiterat.
  • l’ordenació per part d’un bisbe, element que no es dóna en el cas dels serveis dels laics i laiques (excepte en la confirmació que l’ha de conferir un bisbe o un capellà delegat per ell).

Curiosament la formació històrica, econòmica, sociològica i psicològica, i el mateix diagnòstic per part d’un psicòleg ha anat desapareixent de la formació. I la formació pastoral s’ha reduït molt i en fer-se al final de la carrera, és poc valorada. De fet, en l’exercici de la funció de capellà, és molt necessari el coneixement sociològic, psicològic, de les dinàmiques dels grups humans, de l’anàlisi social, de l’economia, de la història i cultura del país, i de la comunitat cristiana del territori.. I tot plegat es deixa molt encara a l’aprenentatge posterior, a vegades topant amb forces dificultats.

Un altra carència en la formació als seminaris és l’educació del saber treballar en equip i evitar el capellà “llanero solitario”, com  el que ha de saber de tot, i ha de dirigir-ho tot, en solitari, com a dirigent-líder. Avui dia en moltes institucions i àmbits de la vida social,  escolar, econòmica, política i cultural, es treballa en equip. No n’hi ha prou en estar d’acord amb la responsabilitat compartida amb laiques si laics, cal estar-hi habituat i això s’educa de jove.

  1. Un cop acceptat

Un cop ordenat i acceptat el capellà, segons el Dret Canònic , esdevé, és a dir, adquireix totes aquestes funcions:

  • president de l’eucaristia i dels altres sagraments.
  • director (amb diferents graus segons sigui rector o de vicari, o adscrit) de la comunitat parroquial. No tots, però sí la majoria, entren en l’àmbit parroquial.
  • animador pastoral de la comunitat, o moviment (consiliari, que té , de fet, cert pes de comandament en el moviment, encara que sigui en un lideratge més o menys “moral” o “afectiu”).

Per tant adquireix un cert “poder” rebaixat, des del Concili Vaticà II, pels Consells pastorals (que jurídicament són “consultius”) i en alguns llocs (no molts)  per l’existència de “ministeris laïcals” o d’ “equips coordinadors-directors” de la parròquia. Però de fet, el capellà-rector segueix essent el darrer responsable. Això li comporta sovint ser com un “factòtum” que ha de saber fer de tot, i sobre tot, si no està habituat, i no li han ensenyat a treballar en equip, té serioses dificultats per repartir “poder”, i per distribuir funcions.

  1. “Construcció” d’un religiós i d’una religiosa

En la construcció d’un religiós i d’una religiosa, hi intervé:

  • com és natural, la vocació personal.
  • la família, que hi pot estar d’acord o hi pot posar impediments.
  • l’ambient del grup, l’escola, la Congregació amb la qual s’ha estat en relació, els moviments cristians, o les amistats…
  • la crida d’altres religioses o religiosos

Les pressions polítiques no hi intervenen. Les comunitats cristianes tampoc hi intervenen. Per altra banda, avui dia, molts religiosos  religioses fan molt bones aportacions a les comunitats i moviments cristians.

Si adquireixen algun càrrec dins la seva congregació:

  • són elegits per les bases, en tots els àmbits, De fet les Congregacions religioses i religiosos (i els Monestirs de monges o de monjos) són les institucions més democràtiques de l’església catòlica. És curiós, que tenint aquesta experiència eclesial, no s’apliqui en altres instàncies, en les eleccions dels capellans, bisbes…
  • és per uns anys només, cosa que tampoc passa entre els capellans, bisbes…, si exceptuem l’edat de la jubilació, que moltes vegades no es compleix.
  • tornen a ser “ un més”, després, i segueixen en altres funcions. I en el cas dels capellans i bisbes, encara pesa “l’escalofó”, ja que sembla que si un ha tingut un càrrec, no pot passar a un “càrrec” que es percebut com a més baix (estructura objectiva i mental jeràrquica).
  • pot haver-hi passió, o una psicologia de superior/a o de voler o saber manar, en alguns casos.
  1. “Construcció” d’un bisbe

La construcció d’un bisbe té unes peculiaritats especials:

  • han de ser homes i cèlibes, fins tot en l’església ortodoxa. No és així en les esglésies cristianes evangèliques.
  • no hi ha una vocació personal explícita, tot i que hi han sempre capellans que més o menys directament o i directa hi aspiren, i creuen que poden servir per tal funció, o volen adquirir, per diferents raons, aquest “poder eclesiàstic” (que a vegades també és encara social). Per tant, si un té ambició, pot tenir afany de tal poder, i s’ho ha d’amagar perquè li pot sortir malament, o també perquè no queda massa evangèlic mostrar tal interès. Això demostra com es percep encara la figura del bisbe, com a poder, i no tant com servei més desapercebut. Així es nota com pesen molt tots els anys de cristiandat al nostre país, i en concret els darrers anys de nacional-catolicisme.
  • no hi ha una crida, tot i que hi ha una recerca feta per altres bisbes, sobre tot de l’entorn. Hi intervé sobre tot el Vaticà. De fet l’enfortiment centralista eclesiàstic, amb el temps, ha anat avançant i per tant ha augmentat la intervenció autoritària, jeràrquica. De moment no s’observen canvis en la direcció democràtica.
  • no hi ha una formació especifica, tot i que hi han uns “cursets” al Vaticà, que donen més la impressió d’un “adoctrinament per a l’obediència”, que no pas una formació pel servei que han d’exercir en la comunitat. Amb el nou papa Francesc, és d’esperar que així va i vagi canviant.
  • hi ha pressions polítiques diplomàtiques i eclesiàstiques que demostren, un cop més, com encara l’episcopat es veu com a poder.
  • les comunitats cristianes intervenen ben poc. Alguns moviments de base hi poden influir però molt menys de que es pensa. Per descomptat que no són elegits. L’únic que hi ha és unes consultes secretes a laiques, laics i capellans i altres bisbes (sobre tot els de l’entorn) sobre la identitat de la persona. Això no vol dir que es faci cas de tals opinions. En el primer mil·lenni hi intervenien més, en diferents formes. Aquesta participació després va restar reduïda als reis o als dictadors de torn (influència sociopolítica) i ara ni això. Només intervé directament la decisió de la Cúria Vaticana. És per tant una decisió des de dalt, jeràrquica, gens democràtica. I es justifica teològicament pel fet que el poder-servei ve de dalt (es situa a dalt a Déu, quan des de Jesús, Déu està a baix amb els més pobres). L’ anàlisi històrica ens diu que és una còpia d’elements socials de l’imperi romà i de l’estructura feudal de l’ edat mitjana, i que l’església ha anat adquirint les formes organitzatives de l’entorn. En el temps originari del cristianisme les funcions-serveis comunitaris eren decidits comunitàriament (a sorts, o per debat entre tots, o entre uns quants). Més endavant, en créixer les comunitats, es van adquirir formes de l’entorn social, que han quedat encarcarades i ancorades  en els temps de l’imperi romà i feudals, i avui dia no són funcionals i cada cop menys acceptades. ¿Per què no s’adquireixen les formes democràtiques que són les ambientals europees i cada cop més mundials?.

Pe tots aquests ingredients peculiars, com va dir un capellà al Concili Tarraconense, no hi ha crisi de “vocacions” de bisbes, com n’hi pot haver de capellans (tant lligat al sentiment-experiència personal de vocació-crida). Sempre hi hauran bisbes. Si els capellans fossin escollits per la comunitat, amb un acord amb el bisbe, possiblement, sempre es trobarien persones per fer tal servei, suposant que no es doni que les comunitats amb el temps es vagin espavilant autònomament i elles mateixes s’organitzin i celebrin l’eucaristia, i no tinguin necessitat d’un “president-director”, com ja passa amb algunes comunitats.

  1. “Construcció” d’un arquebisbe

La construcció d’un arquebisbe és més o menys igual que la d’un bisbe i segons la seu de l’arquebisbat, intervenen més o menys les pressions polítiques estatals, eclesiàstiques.

  1. “Construcció” d’un cardenal

La construcció d’un cardenal és decisió del papa i de la Cúria, i per tant poden intervenir les pressions polítiques de  divers signe.

  1. “Construcció” d’un Papa

La construcció d’un Papa és per elecció democràtica dels cardenals (encara que el poder-servei vingui de Déu, o de l’ Esperit, i aquest no té capacitat física). És un dels restes de la comunitat primitiva i que de fet era elecció feta pels capellans de Roma, ja que elegien el bisbe de Roma, que era signe de la unitat de tota l’Església. No hi intervenen altres bisbes, ni les Conferències episcopals, ni les comunitats cristianes del món.

¿No es podia tornar doncs a que en cada diòcesi es fes el mateix, desenvolupant encara més la democràcia,  intervenint, en l’elecció del seu bisbe, totes les comunitats cristianes del territori de la diòcesi?.

Conclusions:

Si elaborem un quadre situant les diferents funcions-ministeris i els ingredients que hi pesen (qualificant-los del 1 al 10) ens resulta el següent:

Ministeri Decisió personal: Vocació Intervenció comunitària Ambient: família, grup… Intervenció de l’autoritat Pressions polítiques

i eclesiàstiques

Laic/a 6-8 5-8 6-8 2-4 0
Laic/a amb servei 7-10 8-10 6-8 8-10 2
Capellà 9-10 2-3 5-7 3-4 2
Religiós/a 9-10 3-4 6-8 3-4 1
Bisbe 2-3 2-0 1-2 9-10 8-8
Arquebisbe 2-3 0 1-2 9-10 7-9
Cardenal 2-3 0 1-3 9-10 7-9
Papa 0-1 0 1-2 9-10 7-9

 

A mesura que el “càrrec” és “ més alt” baixa l’element vocacional, baixa la intervenció de les comunitats, la influència de l’ambient, família o grup,  i la necessitat de formació, i puja la intervenció de les autoritats que estan per sobre, i les pressions polítiques dels estats i les eclesiàstiques.

 

quim cervera, 5 desembre 2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s