REFLEXIONS sobre EL PLA PASTORAL DIOCESÀ DE BARCELONA. 2018.

El títol que es dóna  és: SORTIM!. ORIENTACIONS I PROPOSTES

PER A UNA CONVERSIÓ PASTORAL A L’ARXIDIÒCESI DE BARCELONA– Pla Pastoral Diocesà –2018

En general els plans pastorals que he llegit, que s’han fet des de fa anys tant al nostre bisbat com en altres de Catalunya, abunden més en el llenguatge de conversió, actituds, orientacions teològiques i morals, i no tant en propostes pràctiques, operatives, concretades en objectius i accions verificables i revisables. En el títol d’aquest pla ja es parla de conversió, que és una actitud positiva necessària sempre i per això no caldria insistir-hi perquè es suposa que en un pla d’una comunitat cristiana, ja està implícita la conversió. Un Pla Pastoral no ha de tenir la pretensió de repetir el que ja diu l’evangeli, i el que diu tota la tradició magisterial, sinó que més aviat s’ha de situar en l’espai i el temps en el que estem i mirar de fer avançar les comunitats cristianes en la missió de sempre, concretada en propostes ben pràctiques.

El document en la introducció, potser per “curar-se d’espants” ja diu: “L’hem titulat Orientacions i propostes, precisament, per potenciar aquest caràcter. La denominació «Pla Pastoral» —que utilitzem habitualment en les nostres converses— podria suggerir que es tracta d’un programa tancat i complet, amb uns objectius estratègics, determinats i únics. No es tracta d’això”.

I també diu: “La més important clau de lectura i de comprensió vital de totes aquestes Orientacions i propostes es troba en la crida a la conversió.”

En aquest sentit potser no caldria doncs dir-ne Pla Pastoral i llavors el que es requereix és un altre document on s’exposi un autèntic programa que es pugui anar seguint i verificant en els diferents instàncies diocesanes (parròquies, moviments, comunitats, associades, institucions…)

Més endavant indica: “Tota aquesta orientació ve sintetitzada amb la bella fórmula «Església en sortida» (EG 20-24) i per això «la seva joia de comunicar Jesucrist s’expressa tant en la seva preocupació per anunciar-lo en altres llocs més necessitats com en una sortida constant cap a les perifèries del seu propi territori o cap als nous àmbits socioculturals» (EG 30)”.

Tampoc es necessari citar contínuament els documents papals, al meu mode de veure però bé, forma part dels “protocols” eclesials. Ara bé, la fórmula “Església en sortida”, repassant el pla, em costa tr9bar propostes realment factibles que la portin a terme.

Es presenten cinc orientacions fonamentals, que han d’orientar i animar les propostes pastorals, que en conseqüència, es duguin a terme:

  1. L’encontre i l’anunci de Jesucrist
  2. Els pobres, destinataris privilegiats de l’Evangeli
  3. Els joves
  4. La fraternitat
  5. El discerniment

Anirem resseguin t cadascuna d’elles:

  1. L’encontre i l’anunci de Jesucrist

En la introducció d’aquesta  orientació es diu: “Té una importància cabdal recrear el nostre llenguatge, el llenguatge oral i el llenguatge simbòlic i cultural”.

I en les propostes, que per cert, en la meva modesta opinió, és de les orientacions on es concreta més operativament, no hi he trobat una proposta per canviar el llenguatge litúrgic, catequètic, homlètic, etc., que tanta falta ens fa. Moltes de els paraules que utilitzem són com les que utilitzen els metges o els advocats que el poble en general no entenem, o com si ens estesin parlant de la mitologia greco-romana. El llenguatge sacrificial que encara s’empra en les celebracions i pregàries, o d’un Deu omnipotent, tal com està escrit en els llibre litúrgics, no solament no és entès per molta part de la població, sinó que no compta amb la ruptura radical que l’evangeli va realitzar, anant més enllà de tot sacrifici i transformant la imatge de Déu, i a més, no respon a les mentalitats i cultures del nostre temps i espai.

 2.Els pobres, destinataris privilegiats de l’Evangeli

En la introducció d’aquesta orientació es diu i ho celebro: “la necessitat de fer una opció pels pobres, de ser l’Església dels pobres, de ser parròquies, comunitats i grups al costat dels més necessitats, de treballar per la justícia, de denunciar, quan calgui, les injustícies, d’acollir els immigrants i els refugiats…” (la negreta és meva).

Crec mot important que avui dia un Pla Pastoral o unes orientacions pastorals tinguin en compte la denúncia de les injustícies i l’atenció, acollida, acompanyament i ajut als refugiats i immigrants. Ara bé, quan cerques en les propostes , alguna d’elles que concreti de forma cara i que es pugi realitzar en les parròquies o altres instancies diocesanes, aquesta denúncia i aquesta treball al costat dels immigrants i refugiats no ho he trobat. hi ha molt poca concreció propositiva.

 3.Els joves

 En la introducció d’aquesta orientació es diu i és molt atrevit: “se’ns demana que hi hagi més persones dedicades a aquesta tasca bo i esmerçant-hi el màxim possible d’esforços, recursos i creativitat”. I després hi ha algunes propostes realment pràctiques com són:

  • la creació d’una escola d’animadors de la fe dels joves
  • cal veure quines parròquies de l’arxidiòcesi podrien assumir una missió especial de cara als joves i situar-les en el mapa diocesà, de manera que n’hi hagués alguna en tots els sectors o localitats importants. Hem de pensar quines persones i quins recursos hi podem destinar.

Però, d’escoles d’animadors de la fe dels joves n’he viscut unes quantes, sobre tot  a l’entorn dels moviments d’acció catòlica, del Centre d’ Estudis Pastorals (CEP), i de la Delegació d’Apostolat seglar, i no he observat una important dedicació de recursos envers elles. Tant de bo d’ara en endavant sigui així!.

S’ha pensat en alliberar., és a dir, preparar, formar i oferir un sou a joves (noies i nois laics) per tal que siguin “pals de paller”, animadors de grups de joves en els arxiprestats o en les agrupacions parroquials?.

També he viscut diferents propostes de mapa pastoral. Serà ara ja hora d’encomanar diverses missions a les parròquies d’un mateix arxiprestat?.

Diu que cal pensar quines persones i quins recursos destinar-hi. No cal pensar, cal fer.

  1. La fraternitat

En la introducció d’aquesta orientació es diu : “Cal prioritzar la comunicació interna i només així hi haurà una bona comunicació cap enfora”. Això és fonamental.

I mes endavant s’afirma: “Allà on els cristians i cristianes ens fem presents, hem de ser promotors de comprensió, de diàleg i de cooperació en la tasca d’humanitzar la societat”. I també :” Les situacions eclesials, socials i polítiques complexes les hem de viure com una oportunitat per créixer en el respecte, la comunió, la no confrontació, l’entesa i el diàleg per avançar en el camí de la comprensió, la fraternitat i el bé comú. La nostra missió sempre serà una tasca de reconciliació, …”.

Sembla que aquí es refereix sense dir-ho (de fet no crec que hi hagi problema en explicitar-ho) a la situació sociopolítica que vivim avui dia a Calalunya i el conflicte d’encaix amb España. I en aquest sentit , jo trobo a faltar que el document sigui més agosarat i impliqui més a tota la diòcesi en una tasca operativa de diàleg, a partir del reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya i tenint en compte la centralitat capital de Barcelona, i el futur proper del país.

Algunes de les propostes que s’anuncien són interessants com són:

Cito el document:

“4.1.   La cohesió social: davant de la delicada situació sociopolítica que estem vivint, ens proposem com a objectiu prioritari del present i del futur immediat ser factors de convivència i diàleg en totes les instàncies on puguem ser presents”.

“Aquest és un objectiu ferm tot i que som conscients que la presència dels catòlics no està gaire en auge, atesa la forta secularització de la nostra societat i el creixent pluralisme que hi ha. En aquest sentit, desitgem viure quatre verbs pro-posats pel papa Francesc: «acollir, protegir, promoure i integrar» (Missatge per a la Jornada mundial de l’emigrant i del refugiat 2018). Volem evitar la confrontació que ens divideix i que ens fa mal, i ser col·laboradors de la cohesió social i de la concòrdia. En aquest sentit, caldrà tenir en compte les iniciatives que impulsi Justícia i Pau, en especial amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau, que se celebra anualment el dia 1 de gener”.

Em sembla bé la cita des quatre verbs del papa, però que estan més pensants pels immigrants i refugiats. També és important que citi Justícia i Pau, però tampoc concreta massa el què podria fer en aquest sentit.

 “4.2.   Els serveis de l’Arquebisbat: la nostra arxidiòcesi vol impulsar el treball en equip, transversal i en xarxa, per tal de viure una autèntica sinodalitat,…”

Sobre el treball en equip:

  • Al Seminari al meu temps no ens ensenyaren a treballar en equip, sinó més aviat ens formaren com a líders-directius solitaris. Jo n’he anat aprenent en els moviments especialitzats d’acció catòlica, en les parròquies que he estat gràcies a les dones i homes que en tenien experiència i entre tots hem anat fent el que hem pogut.
  • Per tant, es pensa fer una formació als bisbes, clergat i laïcat sobre el que és, significa en la pràctica el treball en equip?.
  • Es pensa treballar en la població eclesial, sobre tot en el clergat, els “tics” autoritaris, massa directius, “d’anar a la seva”…?
  • Cal estar disposat en la pastoral a deixar-se menar per altres persones, i pels equips responsables.
  • Cal un pla per constituir equips responsables-directius a les parròquies que facin el que s’ha tingut com a “normal” que feia el Sr. Rector.

 “4.3. Les parròquies han de ser integradores de tendències, edats i cultures diferents. Han d’acollir i integrar els catòlics immigrants, tenint en compte la seva cultura i tradicions. Caldrà agrupar parròquies en unitats de pastoral, i en alguns casos suprimir-ne alguna, per a un millor servei evangelitzador i per assolir una vivència sòlida de comunitat cristiana. Creiem també necessari reestructurar alguns arxiprestats i parròquies tenint en compte les experiències més reeixides d’altres diòcesis”, diu el document en una altra proposta.

  • No es concreta com fer, quins recursos es poden activar per l’acollida als immigrants.
  • L’agrupació de parròquies, pel que he anat observant, no s’han fet tant a partir d’un procés de reflexió, de consensos, d’experiències pastorals conjuntes, de decisions en els equips i consells parroquials, sinó més aviat perquè un capellà (per la manca d’efectius) se li han encomanat dues, tres o quatre parròquies. Espero no continuïn així els processos d’agrupació parroquial o d’unitats pastorals.
  • No s’anuncia, ni es proposa fer una investigació sobre la situació les parròquies, sobre el patrimoni cultural, artístic i arquitectònic (d’edificis i temples parroquials i rectories i convents), per tal d’arribar a discernir quines caldria llogar, suprimir, agrupar, donar-les una altra funció (convertir en museu, en alberg, vivendes…), o vendre, donat el fet de que no es podran ni mantenir econòmicament, ni podrà haver-hi activitat pastoral, en un  futur  nio massa  llunyà. No s’observa en el document cap diagnòstic sobre el futur de les  nostres comiats cristianes que es van esllanguint i envellint,

 “4.4.    El  laïcat: cal que els laics participin i siguin corresponsables en les tasques evangelitzadores parroquials i diocesanes”

Així és d’una generalitat tal, que no ajuda a concretar i a més, només fa que repetir el que des del Concili Vaticà II tots els documents diuen, i tothom n’ha parlat tant en conferències, congressos, que precisament per això fa pensar que s’ha avançat mot poc en la realització.

Quan vaig treballar en el CEP (Centre d’ estudis pastorals) ens hi vam dedicar força, i val a dir, sense massa recolzament episcopal.

 En  una altra proposta les orientacions afirmen:

“4.7.  Ecumenisme, diàleg interreligiós, diàleg amb agnòstics i no creients, diàleg des de la fe cristiana amb la cultura: reforçar iniciatives de relació, pregària i diàleg que ja tenen un llarg recorregut entre nosaltres…Fomentar el coneixement de les religions no cristianes, sobretot l’Islam per la seva proximitat a nosaltres; avançar en les relacions institucionals i personals, compartint algunes accions socials i obrint el nostre cor a persones d’altres religions”.

Penso que està molt ben expressada aquesta proposta i a més és de molta actualitat i al  meu parer, és indispensable. L’ Ajuntament de Barcelona promou la constitució de Grups de Diàleg Interreligiós i Interconviccional en els barris de Barcelona, i la Generalitat, el seu Departament d’immigració també, a pobles i ciutats catalanes. No seria de més doncs que l’arquebisbat barceloní treballés de conjunt amb aquests plans civils,  afavorís que les parròquies, moviments cristians i congregacions religioses, formessin parts d’aquests Grups de Diàleg.

  1. El discerniment

En la introducció d’aquesta orientació es diu clarament i suposo perquè és conscient  de la limitació de tot Pla, i per evitar possibles crítiques, o per tal que ningú s’hi senti exclòs: “Certament, un Pla Pastoral no pot pretendre donar resposta a totes les interpel·lacions inèdites que provenen dels canvis socials, de les situacions eclesials noves, dels moments personals o comunitaris particulars. En aquest sentit, aquestes orientacions generals no ho cobreixen tot, per tant, cal que estiguem ben atents al que l’Esperit va dient a les esglésies…”

De totes maneres  trobo a faltar afrontar algunes qüestions que em semblen imprescindibles avui, de tal manera que, en la meva opinió, compartida amb altres, sinó es treballen, l’església anirà perdent credibilitat en els nostres entorns.

  • Avançar en el paper decisori, directiu de la dona en les comunitats cristianes.
  • Avançar en la democratització de totes les instàncies eclesials.

Crec que aquestes dues qüestions tenen la mateixa categoria d’importància i per tant de prioritat, que el paper de tot el laïcat en tasques de direcció i decisió eclesials, com el diàleg interreligiós, l’atenció als més necessitats, immigrants i refugiats, el treball per la justícia i la pau, la implicació en el país, i un programa de reestructuració parroquial.

De les propostes d’aquesta orientació destaco:

“5.2.    Apostolat  laïcal: convé que els moviments evangelitzadors d’Acció Catòlica general i especialitzada (en l’àmbit obrer, universitari, professional), els altres moviments apostòlics, les comunitats, les associacions cristianes, dediquin imaginació i esforç a promoure espais de lectura dels fets de la vida a la llum de l’Evangeli,…”

¿Es podria pensar en crear, per part dels membres dels moviments apostòlics ja experimentats en l’estudi d’evangeli, Grups d’ Estudi d’ Evangeli, és a dir, petites comunitats cristianes que relacionin la vida amb la fe, en les parròquies que encara no en tenen, entre grups d’amics, en famílies, entre veïns d’una mateixa escala…I preparar persones per això, pensar itineraris, passos a fer, verificar-los, revisar-los…?

 ¿Es podria pensar, a partiré de l’experiència de les parròquies que hi ha anat realitzant, com les mateixes parròquies en un poble, ciutat o barri, poden aportar teixit social, crear associacions per respondre a determinades necessitats, d’acord amb altres entitats civils?

Una altra interessant proposta que es fa és. “5.4.   Formació permanent dels diaques, preveres i bisbes”.

En el Concili Tarraconense ja es va fer aquesta proposta que a més fou vinculant. I s’encomanava al CEP. Els bisbes de Catalunya no recordo que ens ho indiquessin. Cada Bisbat ha fet el seu camí. Però a nivell català, i de forma sistemàtica, pensada, seguida,…s’ha fet alguna cosa? . Potser no n’estic prou assabentat.

 En la conclusió del document es diu: “Recomanem prendre aquestes orientacions i propostes com a matèria de lectura, de meditació, d’oració i de diàleg en diversos grups o instàncies a fi d’arribar a concrecions operatives, …”

Però no les hauria de donar el docent les propostes operatives, verificables i revisables?. I com es farà el seguiment de que els grups i altres instàncies les elaborin?.

Més endavant també es diu: “Per a aplicació de les orientacions i propostes aquí presentades es compta sempre amb la col·laboració dels diferents consells diocesans i delegacions diocesanes de l’Arquebisbat, així com amb la Comissió de seguiment”.

Quina es la Comissió de seguiment? Per qui està formada?.

Aquestes Orientacions, com he dit al principi, i cm passa sovint, tenen el dèficit d’una metodologia pràctica adequada. H ha poca tradició pràctica en els medis eclesials.

L’aplicació, la concreció i operativitat del Pla, tot dependrà (massa) de la bona fe, dels equips (?) que estan al davant de els comunitats cristianes de la diòcesi.

quim cervera

5 de maig del 2018

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s