LES CELEBRACIONS EN COMUNITATS QUE S’EMPETITEIXEN

Des de fa anys anem assistint a un fet: les nostres comunitats  parroquials es van fent petites. Van disminuint el nombre de persones que participen en les celebracions de les eucaristies. Algunes han traspassat aquest món, altres s’han invalidat i no poden sortir de casa, i altres poden tenir diferents raons per deixar d’assistir-hi. En una societat que valora i necessita el cap de setmana per viure’l en família , tampoc és fàcil trobar el moment per participar de l’eucaristia.

I aquest fet  sovint es viu com una pèrdua. Es va fent el dol de persones que no hi són, que no venen, o venen menys a les parròquies. Regularment apareixen en es con verses entre parroquians aquestes frases: “som els mateixos”, “cada cop som menys”, “ què passa? ,per què?” “quines celebracions més pobres!!”, “no tenim relleu”, “com és que els joves no venen a les nostres celebracions?” etc.

Es podrien analitzar les causes d’aquesta disminució i convé fer-ho i de fet molts pastoralistes, teòlegs ho han fet. Potser no tant els nostres bisbes, o com a mínim en els plans pastorals han tingut poc en compte fer propostes per el futur de les nostres comunitats parroquial i dels seus edificis.

Però, en el que nosaltres, humils participants de les eucaristies parroquials, hi podem fer, crec convenient posar-nos en camí de reflexió i sobre tot d’apuntar algunes pistes pràctiques.

En les celebracions de Setmana Santa, acostumats a una major solemnitat, amb participació de varies persones en diferents serveis en la litúrgia, encara es nota més aquesta petitesa comunitària.

Com podríem aprofitar aquesta situació i veure-la positivament?

En primer lloc em sembla que es tractaria de passar (Pasqua) de la lamentació de les frases abans indicades, a una actitud més positiva i realista que intenta aprofitar les oportunitats de la realitat tal com és. Es tracta d’acceptar el fet de que les nostres comunitats s’han empetitit i possiblement encara disminuiran més.

En segon lloc, seria convenient t fer una reflexió a fons del que eren i com es vivien els “sopars fraterns” a les cases en els primeres comunitats cristianes, on compartien el pas i el vi, tot remem orant Jesús i la seva entrega.  En aquest sentit, també,  la ja llarga experiència d’eucaristies en petits grups, comunitats, moviments, ens pot ser molt útil.

En tercer lloc cal treballar, cercar i consensuar comunitàriament, una sèrie de qüestions pràctiques i experimentar-les per anar verificant si resulten, si són apropiades, si les persones s’hi senten bé, si donen fruit espiritual, si alimenten la fe, si ajuden a compartir-la.

Posem alguns exemples:

  • el ser pocs permet fer una rotllana al votant d’una taula rodona o quadrada, o al votant d’una petita tauleta. Encara els “altars” de moltes parròquies ens transporten a les “ares de sacrificis” i no pas a una taula d’àpat, de banquet comunicatiu i de germanor.

 

  • potser no cal celebrar les eucaristies en l’espai gran del temple, sinó a la capella, o a en una sala que permeti més familiaritat. Els nostres temples, pel fet de ser molts d’ells construïts en èpoques “massa glorioses”, allunyen el celebrant de la gent, les persones resten disperses, no faciliten la participació en comunitat, fins i tot les obres d’art, per altra part belles i instructives, poden despistar del que estem celebrant. Els espais i les seves decoracions no són gens neutrals en referència al que s’hi realitza i s’hi viu. Les noves parròquies construïdes posteriorment al Vaticà ja han construït uns espais diferents. Però després de la important i radical renovació litúrgica conciliar, de llegir les lectures en la llengua vernacle, de procurar la participació en la pregària dels fidels, i de que el celebrant estigui de cara la gent, no s’han desenvolupat massa més canvis, adequant-se a les diferents situacions de cada comunitat i deixant pas a la creativitat i decisió de cada parròquia. Caldria veure com continuar en la renovació litúrgica davant de les noves oportunitats.

 

  • una altra possibilitat seria elaborar, com algunes comunitats ja fan, un llenguatge mes adequat dels texts de les pregàries de les eucaristies.

 

  • també, caldria disminuir el protagonisme del celebrant, en quant a la significació massa presidencial, i en quant a la proporció del discurs que s’emet en una eucaristia. Això vol dir augmentar el temps de participació de les persones que formen part de la comunitat, sigui comentant l’evangeli, sigui facilitant per torns, la preparació de les homilies, sigui abundat mes en la pregària en diferents moments de la celebració, etc.

 

  • aniria bé deixar mes espai a la creativitat, a la imaginació, als símbols, a l’espontaneïtat, a la festa transparent…,proposant escriure, dibuixar, fer silencis, crear signes…al llarg de la celebració. L’experiència de les misses d’infants i les dels moviments d’acció catòlica, en les seves trobades, o les celebracions a les escoles cristianes, ens poden ajudar.

 

  • fins i tot, seguint la tradició de les primeres comunitats, potser cal anar mesclant més: acollida, salutacions, la celebració, la catequesi, l’estudi d’evangeli, el compartir la fe, l’àpat (dinar, o berenar-sopar, o pica-pica) en un mateix espai i temps.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s