UNA POSSIBLE LECTURA EVANGÈLICA DEL PROCÉS D’EMANCIPACIÓ NACIONAL A CATALUNYA

Fa temps que intento posar ordre a un seguit d’intuïcions i experiències interiors que relacionen la meva fe cristiana amb el procés que estem vivint a Catalunya.

S’han escrit manifestos, reflexions i declaracions, de diversos grups de cristians, capellans, bisbes, comunitats, parròquies i moviments sobre el “procés català”. En la majoria dels casos, són adhesions, suposo que necessàries, a les diferents posicions davant de la qüestió. També han aparegut crítiques a tals posicionaments, normalment pel fet d’establir una “barreja” entre “ política” i “religió”. En general, els escrits que m’han arribat es centren en qüestions ètiques, apel·lant a la “Doctrina social de l’Església” , o a declaracions episcopals o papals, o a la Declaració dels Drets Humans, o altres documents cívico-socials, per donar suport (o no) al referèndum, o /i (o no) la independència  de Catalunya. Força documents també es centren en la denúncia d`unes i altres posicions, en nom de la justícia, la pau, els drets, la democràcia… Alguns apunten paraules i fets dels evangelis. Pocs he trobat que intentin llegir des de la fe cristiana, des de l’evangeli, l’experiència personal (i col·lectiva) viscuda, sigui del procés cap un Estat Català, en les diferents mobilitzacions que hi ha hagut, sigui per defensar el manteniment de Catalunya a Espanya (amb diverses modalitats), sigui per mostrar els dubtes, la perplexitat, o fins i tot les angoixes que es viuen.

Em sembla convenient i indispensable poder expressar el que sentim com a seguidors de Jesús. Sé que entre els cristians, hi ha també totes les opinions i posicions que hi ha en la societat catalana. Per tant, lluny de mi exposar una lectura evangèlica com la única, i molt menys es tracta de justificar una postura sociopolítica, utilitzant l’evangeli en favor dels propis interessos. Precisament si he tardat a escriure en aquest sentit, és per la por de ser criticat, tant d’una “barreja” de política i fe cristiana, com d’una indeguda manipulació de l’evangeli. Però la por no és bona consellera, i cal superar-la, i no em pot inhibir de poder mostrar amb sinceritat el que sento, veig, penso i visc com a cristià en aquests moments històrics i difícils del nostre poble. Les paraules que segueixen, intenten revelar la meva experiència il·luminada per la bona notícia i la missió de Jesús. Estan escrites amb tota la humilitat i delicadesa, es volen allunyar de tota declaració transcendent i demanen igualment, com una necessitat intensa, paraules d`altres cristians que ho viuen i veuen com a tals, diferentment.

Dit això, a mesura que he anat participant dels esdeveniments, manifestacions, converses en grups, des d’una perspectiva independentista, que és la meva (des de fa uns anys), considero el procés català com un procés d’alliberament, o millor dit com una baula (en aquest cas axial) del procés d’alliberament del poble català. Estem en una passa més en la llarga caminada vers més llibertat. La transició de la dictadura franquista a la democràcia va ser una altra passa en aquest procés. Per descomptat abans i entremig en podríem identificar d’altres. També penso que és una passa en el camí d’emancipació nacional, que es vincula en les passes vers l’emancipació social. De què ens estem alliberant?. Estem fent passes comunitàries per alliberar-nos del franquisme instal·lat en l’aparell de l’Estat espanyol (en el sistema burocràtic, judicial, policial, administratiu…). Més encara, intentem alliberar-nos de les famílies i oligarquies que des de fa segles, han ocupat els aparells de l’Estat, manipulant-lo en favor dels seus interessos, corrompent-lo i posant-lo en contra del nostre poble, precisament per no perdre el seu poder. Volem alliberar-nos d’un Estat que ha esdevingut conqueridor, que imposa les seves lleis, des de fa 300 anys, que va anul·lar el nostre ordenament jurídic i el nostre antic Estat. Volem alliberar-nos d’uns mètodes, que en una “democràcia” ben precària, són autoritaris i tenen una cara dictatorial envers Catalunya i altres pobles de les Espanyes. La recerca de llibertat interior i exterior, és una de les energies profundes de la dinàmica del “Regne“ de Déu anunciat pel Senyor.

El moviment, que crec que es pot anomenar revolucionari, de legitimar un nou règim legal i constitucional a Catalunya, i per tant que indispensablement necessita denunciar lleis de l’Estat espanyol, i transparentar la seva injustícia, també ho relaciono, com ja han dit altres, amb el constant i persistent exercici de Jesús d’anar contra les lleis que creia injustes, o/i que anaven contra la salut integral (física, psíquica i espiritual) dels més desfavorits. De fet Jesús, el van assassinar poders i autoritats establertes perquè ell anava contra les lleis que s’imposaven sobre el poble, marginaven i menyspreaven els més pobres. En nom de l’amor als altres, d’un Déu que no menyspreava sinó que preferia els pobres, s’hi va jugar la vida. Per Jesús les persones són “sagrades”, són habitades pel seu Esperit d’Amor. Una llei, una constitució, no és “sagrada”, ni l’emperador, ni cap autoritat. Sovint veiem com la defensa de  les lleis espanyoles per part de persones, partits, jutges, fiscals, i per part del govern espanyol, podíem dir que s’inscriu en una mena de “legalocràcia” o “legalolatria” o fins i tot “legalopatia”. Els “esperits malignes” dels evangelis, es referien al que avui en podríem dir malalties psíquiques, tancaments de mentalitat, esquemes mentals ferris, pors, recerques de seguretat, sovint induïdes per les autoritats legalitzades, que no sols no servien el poble, sinó que el mantenien súbdit per a poder seguir extraient-los els pocs béns de què disposaven (a través dels sacrificis en el temple, els impostos…).

A més, un bon sector del moviment independentista vol anar molt enllà. Vol construir una democràcia participativa, on les decisions cada cop més siguin preses per tothom. Vol avançar vers un millor benestar social, econòmic de totes les capes socials i dins del mateix moviment hi ha grups que volen més justícia social i més igualtat. També en els fets i paraules que intenten expressar l’experiència de seguiment de Jesús de les primeres comunitats en els evangelis, trobem anhels i caminars vers la justícia, la igualtat (de gènere, social, no discriminació per races, nacions, llengües…).

La solidaritat (germanor) que s’ha donat en les diverses mobilitzacions són un altre signe del Regne. Un altre signe de vida és el mateix exercici de la no-violència, de les crides constants, per part dels líders, a ser un moviment pacífic, a defensar-se amb les mans alçades, sense deixar-se portar per provocacions. Tot plegat indica la maduresa de pau interior, de contenció, de capacitat de convivència i de diàleg, apresa en moltes persones , sobretot més joves, en les escoles que des de fa anys han educat en la pau i el diàleg.

Altres signes de vida, de renovació, de ressorgiment, són la creativitat, el bon humor, la imaginació, l’esforç per superar les pors, que s’observen tant en les accions com en els manifestos, en els missatges de mòbil, en els correus electrònics, en les estratègies per amagar urnes i paperetes, en la rapidesa en organitzar tallers i activitats lúdiques a les escoles, a les places, en la música i els cants en les manifestacions etc. Tot em recorda les èpoques de la clandestinitat en el tardofranquisme i primers anys de la transició, que ho vivíem sense vergonyes i així ho expressàvem, com a cristians. Tot mostra una maduresa del nostre poble que el dignifica i el prepara bé, per seguir en el camí de l’alliberament.

Els moments “infinits” de diàleg, a vegades tens, a vegades silenciós per respecte i delicadesa cap als que pensen diferent, per no produir ferides o trencaments en les relacions bàsiques familiars i d’amistat, també han estat i són un exercici de posar-se a la pell de l’altre (comportament ben cristià) per comprendre les seves raons, sentiments i experiències. Fins i tot el decidir no parlar-ne, o parlar-ne menys, amb segons quina persona, en segons quin grup,  i apel·lar al que ens uneix, a les relacions amicals, són un veritable signe de la maduresa cristiana i humana.

Finalment un altre signe de vida, també evangèlic, entre altres, és el fet que per a molts joves (com per a la meva generació ho fou el temps de la transició) entre 16 i 25 anys, aquests fets que vivim, els seran un punt de referència fonamental en la seva maduració com a ciutadans i com a presa de consciència política que els durarà tota la vida. Tot el que sigui consciència del fet col·lectiu, de la vida política i comunitària, ajuda a pensar en l’altre, en els altres, en el teu poble, encarrila vers un camí tan essencial en el cristianisme com és servir els altres, més enllà dels teus interessos particulars. Aquests “temps catalans” són una experiència viscuda i un aprenentatge per a això, per a molta gent jove i adulta.

Espero que aquesta lectura, que, com resta ben clar, és una entre moltes altres, pugui aportar algun element per compartir amb altres i no m’allunyi gens d’aquells amb qui comparteixo amistat, història conjunta, i la mateixa fe en Jesús, encara que pensem i sentim diferent sobre el que avui viu el nostre poble. Gràcies.

quim cervera

9 octubre 2017

Anuncis

One thought on “UNA POSSIBLE LECTURA EVANGÈLICA DEL PROCÉS D’EMANCIPACIÓ NACIONAL A CATALUNYA

  1. Josep 9 Octubre, 2017 / 6:14 pm

    Quim, els teus post m´agraden molt, especialment aquest. Son moments de certa preocupaciò per el que passa cada demà, i m´has tramès pau, tranquilitat i reflexiò. Estás molt encertat. Felicitats!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s