Una de les mobilitzacions més importants a Europa en el segle XXI, com és la que hi ha avui a Catalunya, demana preguntar-se pels factors que l’estan possibilitant. Personalment apuntaria, entre molts altres els següents factors:
- La influència, la pedagogia, l’acció, el pensament, les actituds i els sentiments de moltes persones, moviments, entitats, que han anat construint catalanisme en la cultura, en la política, en la societat civil.
- La democràcia que a l’ estat espanyol s’ha anat consolidant.
- El sorgiment d’unes noves generacions més joves, nascudes en democràcia, preparades, i amb ganes de conservar el benestar adquirit, treballat amb esforç pels seus avantpassats, que no estan disposades a acceptar segons quines imposicions, o quines “antigüalles” polítiques, o quins arguments falsos, o decadents, o segons quines “falses solidaritats” imposades.
- Una crisi econòmica que fa saltar molts esquemes mentals, culturals, laborals, i també governs, estratègies polítiques, organitzacions polítiques , esglésies, etc.
- Una construcció d’ Europa que es presenta cada cop més incerta, molt fonamentada en els diners, el comerç i l’economia i no en la construcció política de la convivència, en una Europa confederal que respecti les nacions.
- Un renaixement d’una nova esquerra i de nous moviments populars.
- Una continuïtat moderna de la tradició catalanista popular, de partits, moviments, entitats i de publicacions d’esquerres o de centre-esquerra, que des del segle XIX, han lligat l’emancipació social amb la nacional.
- Si intentem una anàlisi de classe, crec que es pot afirmar que s’està produint una transformació en el bloc dominant empresarial català i es fa més patent la divisió entre un empresariat lligat a l’empresariat i a la banca espanyola i un altre que es posiciona cada cop més en un plantejament catalanista i per un estat propi.
- Si fem una mirada de llarga onada històrica, podríem afirmar que estem a les acaballes de l’Imperi espanyol.
- Finalment cal destacar un conjunt de fets actuals, de diferents pes, i amb un grau d’influència també diferent, sobre el moviment catalanista actual, com són:
- L’ allargament en el temps del retorn dels diners que l’ Estat Espanyol deu a Catalunya, per lleis i pactes signats, el que comporta un empobriment del país, sobre tot afecta a les capes més baixes.
- La sentència del Tribunal Constitucional que va retallar parts fonamentals de l’ Estatut votat pel Parlament, pel Congrés i pel poble català. Aquesta sentència fou deguda a que el PP i altres van denunciar l’ Estatut al Tribunal, per anticonstitucional.
- El seguit mediàtic i polític, de “falsedats” sobre els catalans i Catalunya, i de “catalanofòbia” que han contaminat l’ ambient a tot Espanya. Aquest fet ha fet créixer o fins i tot néixer en alguns, el sentiment independentista, basat en la reflexió senzilla i potser simplista, de que a Espanya “no ens volen”, o “ens volen pels diners que donem?”. Per altra banda és curiós que ni artistes, ni intel·lectuals, ni partits (solament Izquierda Unida), ni intel·lectuals (sols Iñaki Gabilondo , R. Cotarelo i pocs d’altres) espanyols recolzin el dreta decidir als catalans.
- Ens podríem preguntar perquè des de molts medis, i personalitats polítiques espanyoles ens fan arribar el missatge que els catalans som “garrepes” i poc solidaris amb les zones empobrides d’ Espanya. Aquesta asseveració a més de falsa, no té en compte el més mínim anàlisi de classe, ja que no es basa en el conflicte entre classes socials, sinó en el perillós i provocat conflicte entre territoris, com si tota Catalunya fos rica, i com si Extremadura o Andalusia, per posar uns exemples, fos tota pobre, i no hi haguessin classes dominants. Però, a part d’això, possiblement també hi ha en la complexitat del fet, “enveja” dels catalans o un complex d’inferioritat que es transforma en un de superioritat.
- La corrua d’entitats sobiranistes, que al recer o no de partits polítics catalanistes, al voltant o no de personalitats destacades, o al costat de centres de debat, culturals, han aparegut els darrers anys.
- El gir que ha fet CIU, sobre tot CDC, d’apostar per l’ estat propi. Crec que ens equivocaríem si penséssim que CDC i Artur Mas van liderar el moviment, com sembla que alguns sectors del PSC i d’ ICV i EUIA així ho analitzen, el que els dificulta fer una aposta transparent pel procés.
- La posició dels governs del PP, alentida, sense resposta, repetint sempre el mateix: “diàleg i Constitució”, però no posant dates, ni fent propostes concretes, alternatives.
Anuncis
