Factors que han fet possible la mobilització per l’emancipació nacional

Una de les mobilitzacions més importants a Europa en el segle XXI, com és la que hi ha avui a Catalunya, demana preguntar-se pels factors que l’estan possibilitant. Personalment apuntaria, entre molts altres els següents factors:

1. La influència, la pedagogia, l’acció, el pensament, les actituds i els sentiments de moltes persones, moviments, entitats, que han anat construint catalanisme en la cultura, en la política, en la societat civil.
2. La democràcia que a l’ estat espanyol s’ha anat consolidant.
3. El sorgiment d’unes noves generacions més joves, nascudes en democràcia, preparades, i amb ganes de conservar el benestar adquirit, treballat amb esforç pels seus avantpassats, que no estan disposades a acceptar segons quines imposicions, o quines “antigüalles” polítiques, o quins arguments falsos, o decadents, o segons quines “falses solidaritats” imposades.
4. Una crisi econòmica que fa saltar molts esquemes mentals, culturals, laborals, i també governs, estratègies polítiques, organitzacions polítiques , esglésies, etc.
5. Una construcció d’ Europa que es presenta cada cop més incerta, molt fonamentada en els diners, el comerç i l’economia i no en la construcció política de la convivència, en una Europa confederal que respecti les nacions.
6. Un renaixement d’una nova esquerra i de nous moviments populars.
7. Una continuïtat moderna de la tradició catalanista popular, de partits, moviments, entitats i de publicacions d’esquerres o de centre-esquerra, que des del segle XIX, han lligat l’emancipació social amb la nacional.
8. Si intentem una anàlisi de classe, crec que es pot afirmar que s’està produint una transformació en el bloc dominant empresarial català i es fa més patent la divisió entre un empresariat lligat a l’empresariat i a la banca espanyola i un altre que es posiciona cada cop més en un plantejament catalanista i per un estat propi.
9. Si fem una mirada de llarga onada històrica, podríem afirmar que estem a les acaballes de l’Imperi espanyol.
10. Finalment cal destacar un conjunt de fets actuals, de diferents pes, i amb un grau d’influència també diferent, sobre el moviment catalanista actual, com són:

• L’ allargament en el temps del retorn dels diners que l’ Estat Espanyol deu a Catalunya, per lleis i pactes signats, el que comporta un empobriment del país, sobre tot afecta a les capes més baixes.

 

• La sentència del Tribunal Constitucional que va retallar parts fonamentals de l’ Estatut votat pel Parlament, pel Congrés i pel poble català. Aquesta sentència fou deguda a que el PP i altres van denunciar l’ Estatut al Tribunal, per anticonstitucional.

 

• El seguit mediàtic i polític, de “falsedats” sobre els catalans i Catalunya, i de “catalanofòbia” que han contaminat l’ ambient a tot Espanya. Aquest fet ha fet créixer o fins i tot néixer en alguns, el sentiment independentista, basat en la reflexió senzilla i potser simplista, de que a Espanya “no ens volen”, o “ens volen pels diners que donem?”. Per altra banda és curiós que ni artistes, ni intel·lectuals, ni partits (solament Izquierda Unida), ni intel·lectuals (sols Iñaki Gabilondo , R. Cotarelo i pocs d’altres) espanyols recolzin el dreta  decidir als catalans.

 

• Ens podríem preguntar perquè des de molts medis, i personalitats polítiques espanyoles ens fan arribar el missatge que els catalans som “garrepes” i poc solidaris amb les zones empobrides d’ Espanya. Aquesta asseveració a més de falsa, no té en compte el més mínim anàlisi de classe, ja que no es basa en el conflicte entre classes socials, sinó en el perillós i provocat conflicte entre territoris, com si tota Catalunya fos rica, i com si Extremadura o Andalusia, per posar uns exemples, fos tota pobre, i no hi haguessin classes dominants. Però, a part d’això, possiblement també hi ha en la complexitat del fet, “enveja” dels catalans o un  complex d’inferioritat que es transforma en un de superioritat.

 

• La corrua d’entitats sobiranistes, que al recer o no de partits polítics catalanistes, al voltant o no de personalitats destacades, o al costat de centres de debat, culturals, han aparegut els darrers anys.

 

• El gir que ha fet CIU, sobre tot CDC, d’apostar per l’ estat propi. Crec que ens equivocaríem si penséssim que CDC i Artur Mas van liderar el moviment, com sembla que alguns sectors del PSC i d’ ICV i EUIA així ho analitzen, el que els dificulta fer una aposta transparent pel procés.

 

• La posició dels governs del PP, alentida, sense resposta, repetint sempre el mateix: “diàleg i Constitució”, però no posant dates, ni fent propostes concretes, alternatives.