Els canvis en el camp religiós a Catalunya

ELS CANVIS EN EL CAMP RELIGIÓS CATALÀ

A Catalunya estem en temps d’anar treballant per constituir un nou estat. Per això ens calen anàlisis complertes de la nostra societat, dels canvis i situacions que defineixen el nostre present i albiren el nostre futur comunitari.

Un aspecte de la nostra realitat, que en aquest temps de construcció, no crec que sigui convenient oblidar, és el fet religiós i els canvis que es produeixen en aquest camp. La sociologia de la religió és una bona eina per a fer aquesta anàlisi. I aquesta disciplina apunta, amb encert, que per a conèixer bé una societat, cal aprofundir en el que passa en l’àmbit de la religió, com el que apassa en l’àmbit de a cultura, de l’art, de l’esport, de l’economia, de la política, de l’energia, del medi ambient, de la sanitat, de l’ensenyament els serveis socials, etc…I potser és més important copsar els processos, les substitucions, les transicions que es donen en el camp religiós, per comprendre el nostre país, que no pas els continguts de cada tradició religiosa (que també), tasca de l’antropologia i fenomenologia religiosa, i de els diferents teologies.

Tal com diu el sociòleg de la religió, Joan Estruch, en el seu llibre “Entendre les religions”, és més important analitzar com es viuen les diferents creences religioses i conviccions, que no pas els mites, ritus, doctrines i disciplines de cadascuna. De fet, segueix insistint J. Estruch, un jueu, un musulmà, un catòlic, un protestant o un cristià ortodox, un budista, un hindú, un sij, que viuen la seva religió d’una forma oberta, tolerant, dialogant, no fonamentalista, es poden entendre millor, que no pas un catòlic obert amb un catòlic integrista, tot i estan inserits en la mateixa tradició religiosa, I això pot passar  a l’interior de les altres religions.

A tot l’ Estat espanyol i a Catalunya, hem anat transitant del monopoli influent i poderós de la religió i institució catòlica, a un pluralisme religiós. Catalunya és una societat plural, des del punt de vista religiós (i cultural) i a l’interior de cada tradició religiosa també hi ha pluralisme. Aquest mateix pluralisme, permet i fins i tot pot promoure tant el relativisme religiós i ètic, com el fonamentalisme (per reacció al relativisme permissiu, davant del qual alguns sectors de la població tenen por de perdre els identitats i seguretats que els sembla els ofereix la seva religió).

Pel fet de que les diferents ofertes religioses van augmentant i es van fent més visibles i públiques, ens trobem amb processos de substitució religiosa. I també processos d´adaptació-inadaptació de les diferents confessions-religioses a la nova cultura dominant liberal moderna (ultra-moderna, fonamentada en la llibertat individual) que s´està implantant i consolidant.

La transició religiosa en la que estem, no comporta que tota la població  “transiti” al mateix ritme, ni molt menys que facin els mateixos moviments, i per això, a més de trobar-nos amb persones que canvien de tradició religiosa, ens trobem amb una bona part de al població que podríem dir s’està instal·lant (de forma crònica, per sempre o temporalment?) en una mena de buit religiós, que pot comportar buits culturals (de normes i de valors) i per tant un buit ètic (en un cert relativisme, que com hem vist és l’altra cara del fonamentalisme, que també es dóna al  nostre país, com a tot Europa,  a l’interior de totes les tradicions religioses)

Un altre fet que s’observa són els posicionaments “parareligiosos”. Hi ha sectors de la població que s’acullen a “religions sense déus” o “ que sacralitzen, absolutitzen, realitats o valors quotidians, ben humans, immanents”. Així pot passar en dotar “d’elements religiosos” a la mateixa cultura liberal, sigui en la seva versió materialista de masses (“para-religió” del consum, del diner, del poder, del cos, de l´esport, de la imatge, del prestigi, de l´espectacle, de la velocitat, del cotxe, de les armes, de la mateixa violència a vegades gratuïta,  de la droga, de la música, de la família, dels amics, del sexe,..) o en la seva              versió més humanista: els valors del progrés, la llibertat, l’individu, la història, la ciència, la raó combinat amb agnosticisme o ateisme, l’art,….

Els humanismes i les utopies alternatives al liberalisme poden esdevenir per alguns també “para-religions”: el socialisme, el comunisme, l’anarquisme, o el pacifisme, l’ecologisme, el feminisme o les diferents alternatives a la globalització. El mateix nacionalisme també pot ser viscut per altres com “la seva religió”, perquè com tota religió també ofereix: identitat, pertinença, comunicació, comunitat, satisfaccions  seguretats, sentit de companyia, lluita per uns ideals, cohesió, tot demanant “sacrificis”, “renúncies”, veneració…

Encara pesa molt en certs sectors de l’esquerra que la religió és com una “malaltia” de la qual el poble s’ha de curar. Aquesta visió no permet col·laborar en la construcció d’una veritable laïcitat, sense caure en la posició bel·ligerant del laïcisme. El màxim que alguns sectors de l’esquerra arriben és a respectar les conductes i el pensament religiós, tot percebent-lo com quelcom de l’esfera privada. Però costa molt encara comprendre positivament el fons humà de la religiositat i de la dimensió espiritual de les persones i dels pobles. El que seria més interessant encara, és que “les esquerres” valoressin la força emocional, ètica, d’oferir sentit, de coneixement i simbòlica que tenen les religions i les espiritualitats, fins i tot per oferir sentit i esperança i per tant mobilització per la llarga marxa vers l’alliberament total.

Les místiques religioses ofereixen no sols una certa identificació de  les utopies religioses (“paradís”, “cel”, “nova humanitat”…) amb les utopies socials (l’eliminació de tota classe social i la construcció d’una fraternitat universal), sinó també un estímul i un sentit a l’acció per anar-hi anant, una força esperançada i una aportació de cohesió al grup (o grups) que s’adhereixin a aquest conjunt d’accions per l’emancipació social i nacional. Les espiritualitats poden tenir així una finalitat revolucionària, d’indicador de les injustícies, dels camins a seguir, de protesta, i de posar “roses” a la lluita pel pa, pel treball, per la llibertat i la cultura de tothom, en especial pels exclosos i més necessitats..

El servei a un poble, a una nació, pot venir generat, impulsat, accionat i recolzat per una espiritualitat (explícitament religiosa o no) que valora el servei als altres, com a persones i com a col·lectiu.

Avui dia, a Catalunya, les creences cristiana (en les diferents tradicions), jueva, musulmana, budista, hindú, bahai, confucionista, o les espiritualitats i humanismes laics i altres, poden, en el diàleg interreligiós i entre conviccions, i en el treball en comú, ser uns patrimonis espirituals que incideixin fortament en el fons de sentit que tota acció social necessita.