25 REFLEXIONS, ARREL DEL “PROCÉS CATALÀ”, QUE PODEN FER PENSAR, des d’un POSICIONAMENT INDEPENDENTISTA.

  1. Si inhabiliten el govern català, diputats, i altres autoritats i els posen a la presó. La presó té dues funcions, el càstig i la rehabilitació.
  2. El procés ha esdevingut en processament judicial per a molts.
  3. Tota revolució política, de canvi de règim, comporta canvi de lleis, i per tant desconnectar o desobeir les lleis anteriors. Sinó, no hi ha veritable revolució política.
  4. En tota revolució política es produeix un conflicte entre una i altres interpretacions de la llei, legalitat i legitimitat, entre lleis establertes i dinàmica democràtica, entre llei i justícia, entre sistema jurídic establert i ètica, etc.
  5. La referència constant a les lleis, i finalment la imposició de la Llei, és un clàssic històric, que pot ben bé significar manca de projecte polític, o també  el no veure o no voler veure la realitat i a la vegada  la voluntat d’anul·lar o frenar els que volen canviar la realitat social.
  6. Com més persones estiguin querellades, recusades, avisades, sentenciades, acusades, més autoritat perden les autoritats que decideixen tals conductes.
  7. En tot canvi social o polític, es produeixen resistències al canvi, i recerques de seguretat i a la vegada comportaments de persones, grups i institucions obertes que assumeixen el risc i la incertesa, pensant en el bé que vindrà.
  8. Si una vaga laboral, normalment exercida per una minoria d’obrers, guanya, les seves positives reivindicacions s’apliquen a tots els treballadors. Igualment doncs, si la reivindicació d’un estat català guanya, n’obtindran les seves avantatges tota la població catalana.
  9. En tot moviment sociopolític es donen ambicions, enveges, protagonismes (qui és l’avantguarda?, qui imposa els seus criteris, mètodes i procediments?…), i errors, mancances, exaltacions, emocions, corrupcions, exageracions, exabruptes, fins i tot insults i sentiments de ràbia, impotència…, i també coratges, serenor, continència, paciència, comportaments pacífics, desenvolupament de la democràcia, participació, mobilització ciutadana madura, etc.
  10. Estem vivint uns moments de molta maduresa econòmica, social, ciutadana, política i cultural a Catalunya. En són signes la voluntat ciutadana democràtica de més participació, l’expansió econòmica, la professionalitat de les institucions públiques, l’alt nivell en el teatre, en el circ, en el cinema, en la música, en la poesia, la literatura, el desenvolupament de la cultura popular…Estem en un bon moment i preparats per ser un estat que avanci en la democràcia i en l’emancipació social de les capes populars i treballadores.
  11. El procés està mostrant una divisió en les elits empresarials catalanes. Un sector aliat a les poderoses elits financeres, empresarials i terratinents espanyoles que en principi no vol un Estat Català (però si es dóna s’hi adaptaran) i unes elits de la petita i mitjana empresa que en molta part d’elles estan per un Estat Català, perquè pel seu propi desenvolupament econòmic el necessiten. El PP i Ciutadans reflecteixen les primeres elits. Les segones s’expressen especialment en el PdeCat (on hi ha un sector socialdemòcrata). i en Demòcrates per Catalunya Aquestes elits són més democràtiques i més socials i poden afavorir un estat que enceti un camí d’avenç  social.
  12. Les esquerres a Catalunya estan dividides, segons tradicions molt arrelades, però també segons la posició que tenen davant de la divisió de les elits (i per tant davant de “procés”) i sobre la manera de veure amb quines forces polítiques aliar-se.
  13. ERC, on ja hi ha anat a parar persones procedents de l’antic PSUC i d’ICV, (i possiblement del PSC) pot esdevenir l’eix vertebrador duna futura esquerra hegemònica. El fet de l’enfonsament del PSC ho afavoreix. Caldrà veure que fa “Catalunya en comú” si es sosté (donat el fet de molts grups polítics en els seu interior) i es consolida, i si prepara una aliança amb ERC, i potser amb altres forces polítiques.
  14. Tot moviment i tot partit polític té, més o menys amagada, una espiritualitat, unes conviccions profundes, una filosofia de vida, que a més dels interessos socioeconòmics que intenten materialitzar políticament, el mou.
  15. Un dels factors que ha fet possible el pacte entre Junts pel Sí i la CUP (a més de la voluntat d’un Estat Català i del catalanisme) és l’”ànima” (o “esperit”) “anarquista “ i l’”esperit” (o “ànima”) cristià o la combinació dels dos, que hi ha històricament a Catalunya. Prefereixo parlar d’“l’esperit”, ja que és un concepte que es refereix més a les motivacions i conviccions profundes, ja que “ànima” es referiria més a les emocions i a l’inconscient. El PdeCat i Demòcrates per Catalunya tenen una procedència, un “impuls” cristians (i algunes persones de tals partits així es defineixen). I a la vegada podem entreveure en aquests partit, un cert esperit anarquista, en l’anhel de llibertat més o menys liberal, de les capes mitjanes i del petit i mitja empresariat, que aquests partits en part representen: per exemple, l’esperit crític envers els Estats impositors, que a vegades es canalitza, per part de les capes mitjanes, en mirar de trobar esquerdes per evitar els autoritarismes estatals. En l’origen d’ ERC trobem també aquest anhel i esperit anarquista i darrerament s’hi combina l’esperit cristià  del que alguns dels seus dirigents no se n’amaguen. A Junts pel Sí hi ha altres grups polítics i persones en algunes de les quals podem assegurar que el cristianisme mou la seva vida. En la CUP hi trobem tant orígens de grups anarquistes i trotskistes (no tant lluny de l’anarquisme) com persones que combinen l’anarquisme o el trotskisme amb el cristianisme. Entre el PdeCat i la CUP, amb aquests elements comuns de la tradició cultural anarquista catalana: anhel de llibertat, valor de la natura, de la cultura popular, de l’art, la literatura, el cant, la comunicació, la participació, hi ha ERC (amb valors i esperit semblants) que fa d’eix que els relaciona i permet el pacte.
  16. Tant l’esperit de la utopia comunista, com el cristianisme d’alguns militants, valorat en el PSUC en un temps, s’han anat “buidant”. Els partits que actualment s’han unit en “Catalunya en comú” hauran de cercar quin és l’”esperit”, o “esperits”, les conviccions que el mouen, sinó difícilment il·lusionaran políticament. De fet Podemos, tinc entès, que té una comissió sobre espiritualitats. Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, el cristianisme, l’humanisme laic, l’islamisme, el budisme, i altre religions i conviccions presents a Catalunya, que puguin ser “esperits” d’aquests futures esquerres..
  17. El PSC, que poc ha valorat la presència de les espiritualitats, religions i conviccions en els seu militants, i/o ha perdut també la utopia clara i autèntica del socialisme (“a cadascú segons el seu treball”) s’ha quedat darrerament només amb la gestió administrativa i amb la defensa de les lleis i la Constitució i una lleugera i feble aposta pel federalisme. I aquesta defensa és poc motivacional, no té força conviccional per atraure políticament. Ha de retornar el seu “esperit” o adquirir-ne alguns dins de l’oferta plural religiosa i espiritual.
  18. En tot procés polític i en tot procés electoral hi ha divisions de opinions i d’estratègies polítiques. És normal. No es pot contínuament referir-se al risc , al perill de al divisió a Catalunya. Cal acceptar democràticament les diferències i gestionar-les amb convivència, pau i maduresa.
  19. En una situació difícil com la que vivim a Catalunya, tothom s’ha de definir i determinar i això si es fa sense violentar-nos, amb calma, en un clima de diàleg obert i respectuós, amb acceptació de l’altra, intentant comprendre les raons de l’altra posició, és bo pel país, i creix la maduresa ciutadana. Les ambigüitats que poden ser comprensibles políticament, o segons les pressions que es rebin, no es poden allargar massa i no ajuden a donar orientació i a saber on està cadascú.
  20. Les raons per determinar-se com independentistes, són múltiples. Ben segur que molts independentistes se n’han fet en veure el carreró sense sortida política, que ens posava la sentència contra un estatut, que un cop retallat no havia estat ni votat pels catalans. Segur que molts independentistes ja ho són des de que van néixer, per família, per tradició, com una esperança i aspiració dels nostres avantpassats, que ens remuntaríem al 1714. Altres ho són convençuts que la fita de tot nacionalisme és arribar a ser un estat. Altres no són nacionalistes, sinó que creuen que tota població que vulgui tenir l’eina de l’ estat la pot tenir com Andorra, o Monaco, encara que no siguin una nació. Altres estan farts de la política del PP, i de les seves repressions i corrupcions, i prefereixen un altre tipus d’ estat, encara que sigui incert. Alguns estan convençuts que perquè hi hagi Republicà a Espanya , fins i tot una República Federal, primer hi ha d’haver República a Catalunya i si a cas després es veurà quin tipus de vinculació es té amb l’ Estat Espanyol. Altres s’han apuntat a l’independentisme com una reacció popular a la crisi econòmica del 2008 i han canalitzat la protesta i la possible alternativa en un futur Estat Català, etc…
  21. Està força clar que en el procés català que vivim hi ha un fet generacional. Molts dels nostres líders polítics eren infants o joves en la transició de la dictadura a la democràcia, o no havien nascut. Estan en un altre moment. Han pres consciència del final del règim del 1978. Aspiren a més llibertat, més democràcia i mes participació. No han viscut les repressions franquistes. No tenen por. Ja han desconnectat emocionalment de l’ Estat Espanyol i ens han ajudat a molts a desconnectar i superar inseguretats, resistències al canvi i tendències al conservadorisme. Per a molts joves catalans, el procés que vivim els és un estímul, una il·lusió, una emoció semblant a la que va viure la meva generació en la transició democràtica. Si és veritat que el que passa a l’entorn social propi quan tens 20 anys et marca per tota la vida, et fa ciutadà, subjecte polític, per aquests joves actuals així serà, i tot aquest jovent serà per ells la presa de consciència, i de maduresa política, i això repercutirà fecundament en la nostra societat. De fet ja està repercutint en les aportacions que fan aquests joves a nivell professional, social, econòmic, polític i cultural.
  22. L’ Imperi Espanyol segons Alexandre Deulofeu (“La Matemàtica de la Història”) està en plena decadència i s’acaba el 2029, quan Catalunya serà independent. Dins d’aquests perspectiva s’acabaria la colonització de l’imperi espanyol (castellà?) després d’haver perdut Flandes, Amèrica Central i Llatina, part del Marroc, Filipines, Cuba, i finalment Guinea, Ifni i i el Sàhara ex-Espanyol. El curiós, és que, juntament amb altres actituds en altres moments històrics en relació amb el fet català, l’ estat Espanyol en el moment dels processos d’emancipació de les colònies, ha tingut comportaments semblants, amb poca visió de la realitat, amb poques capacitats per negociar i altes habilitats per reprimir.
  23. Poques esquerres espanyoles i pocs intel·lectuals demòcrates i/o d’esquerres s’han posicionat a favor del procés català. El republicanisme i federalisme espanyol no ha sabut o no ha volgut o no ha pogut aprofitar el procés català per mobilitzar, sensibilitzar, fer pedagogia, als pobles de les Espanyes per una tercera república. Sort d’algunes excepcions, que es veurà si augmenten, que ens han ajudat des de les Espanyes a defensar el dret a l’autodeterminació i en el fons la democràcia.
  24. A més del problema econòmic que es crea a Espanya si Catalunya es configura com un estat independent, a més de que es trenca la ideologia de la unitat indissoluble d’ Espanya, no és estrany que els poders de l’ Estat Espanyol (govern, poder judicial, legislatiu, institucions, partits, fins tot molta part de les autoritats eclesiàstiques…) els costi afrontar el tema, ja que és molt de preveure que després vinguin un moviments semblants a Euskadi (ens estan observant per veure com ells l’engeguen), al País Valencià i a les Balears, on ja es queixen del règim de finançament i en altres llocs de les Espanyes (hi ha partits independentistes a Galicia, Andalusia, Aragó,…). De fet intenten evitar la desmembració d’ Espanya. Estem al final de l’ Estat Espanyol tal com s’ha concebut fins ara.
  25. Es fa difícil evitar la relació, si es vol al·legòrica, entre el que ens està passant de lluita contra unes lleis injustes, imposades cada cop més clarament per la força (i algunes des de fa molts anys) i altres revolucions polítiques i humanes (de canvis de mentalitat, de pensaments, de cultura dominant) que han posat la dignitat, la llibertat de les persones i la justícia social per sobre de les lleis establertes que sovint són injustes i oprimeixen el poble. En els profetes de l’ Antic Testament i en els evangelis trobem fets semblants. Jesús, com molts altres renovadors i reformadors religiosos i espirituals, es va trobar també amb un conflicte i va optar per la tradició profètica i no la dels sacerdots i lletrats que seguien cegament els 613 preceptes que regulaven la vida de les persones. Els imposaven al poble, i a vegades ells no els complien. Avui dia molts dels que no van estar d’acord amb la Constitució del 1978 i no la van votar, la imposen ara implacablement, sense interpretació dinàmica i flexible, al nostre poble.

quim cervera. 14 setembre 2017

Anuncis

Estudi d’ Evangeli Setmanal: Joan 20,19-23 Jesús s’apareix als deixebles

Text: Joan 20,19-23

Jesús s’apareix als deixebles

19 Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

–Pau a vosaltres.

20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:

–Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

22 Llavors va alenar damunt d’ells i els digué:

–Rebeu l’Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

1. Què diu el text?
 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         La gestió de l’ Evangeli de Joan (EvJo) es fa en un tens debat amb la sinagoga farisea vers els darrers anys del segle I. Els cristians de la comunitat joànica, podria ben bé ser que volguessin seguir formant part de la comunitat jueva però quan els expulsen (queda reflectit sobre tot en la narració del cec de Naixement, capítol 9) han de canviar el seu pla. Van prenent consciència de ser “diferents”, tot i que volen aprofundir al màxim el judaisme tal com l’entenien, i com l’havia renovat Jesús. Per aquesta raó l’evangeli de Joan està ple de discussions de Jesús amb els fariseus que expressen les reflexions i patiments d’aquesta comunitat per l’any 100.

·         El llenguatge emprat és el de la comunitat cristiana joànica d’aquesta època.

·         El EvJo respon a preguntes i qüestionaments de l’època en què es va escriure.

·         El EvJo és un missatge de consol i de plenitud, amb la intenció de produir la fe en Jesús, a partir del fet culminant de la Pasqua (mort i resurrecció). Fins aquest fet no es pot produir la comprensió de qui és Jesús, i per tant tampoc la fe. La plenitud del creure joànic és una plenitud clarament post-pasqual.

·         Aquest relat de l’aparició, com els altres relats d’aparició és un relat del procés del creure i de la plenitud que acompanya aquest creure.

·         És el do de l’ Esperit el que capacita a creure.

·         L’EvJo ens dóna els fets i les paraules de la tradició joànica sobre Jesús, i ensems el sentit i la interpretació dels mateixos fets i paraules.

·         Per comprendre l’ EvJo s’ha de comprendre tot i dins d’aquesta comprensió del tot es va comprenent cada part.

·         El que ofereix EvJo per tant és un conjunt de narracions il·luminades des de la Pasqua, paraules interpretades, plenes d’una reflexió teològica sobre l’experiència del creure de la comunitat joànica. El sentit dels gestos i paraules no va ser possible comprendre’ls en temps de Jesús.

·         Els gestos i paraules apunten totes en l’ EvJo al misteri fonamental de la persona de Jesús i la seva relació amb qui ell anomena Pare.

·         L’ EvJo és un do, una revelació del pla de Deu per a la humanitat en Jesús fet palès per l’acció de l’ Esperit de la Veritat. La Veritat es fa realitat en Jesucrist.

b. Què ens diu de Jesús?

·         El centre de l’evangeli de Joan és Jesús exaltat i viu enmig nostre.

·         El creure en EvJo es centra en Jesús, i el Jesús que no sols ve de Déu sinó que ha tornat a Déu, que està en l’àmbit de Déu.

·         L’ EvJo no exposa el regne de Déu, exposa a Jesús mateix, que Ell és el regne.

·         En l’ EvJo no hi trobem paràboles, ni exorcismes, ni crides a la conversió. Jesús es predica a sí mateix.

·         La relació de Jesús amb el Pare és el que constitueix la raó de ser de tot el que Jesús fa i diu. El nucli de la seva identitat és una relació amb un Déu to amor, que és un acollir, un ser conduit, un rebre. La raó de la relació entre Déu i Jesús es dóna per iniciativa de Déu.

·         El Jesús del EvJo és el que està sempre venint i el que està amb Déu, i sempre acomiadant-se.

·         Aquí és presentat com e que porta la pau i el perdó i la companyia.

2. Què em diu a mi, el text?

  • El capvespre, moment del dia  clarobscur, d’ombres i llums però és en Diumenge, dia del Senyor, (del sol, entre els romans), de la llum, de la festa, de la joia…
  • El text destaca la persona de Jesús, en qui creure i confiar enmig de pors, dubtes, in certeses, riscs…
  •  Les paraules i salutació posades en boca de Jesús, foragiten la por, amb la PAU, donant confiança.
  • El bufar sobre els deixebles (sobre les comunitats, sobre els deixebles futurs) és com en una segona creació (l’alè de Deu que crea a Adam en el mite del Gènesi) i així Jesús és presentat com el que els ofereix el vent de l’ Esperit, l’aire de llibertat que recrea la vida i la fa perdurable.
  • El “vent” que bufa on vol (símbol d’esperit lliure, no condicionat per les lleis, sinó corresponent  confiadament a l’amor rebut) i el “foc” , que és llum i escalfor, simbolitza l’amor que circula en els nostres cors i que ve del Gran Misteri infinit d’ Amor.
  • És un vent i foc que fins i tot persona els pecats i tots els deutes. El perdó és una de les supremes formes d’estimar.
  • La Pau, el Perdó (la reconciliació amb un mateix, i amb els altres) i la missió de comunicar Jesús, van units.
  • L’ Esperit Sant (l’Amor circulatori enmig i dins nostre):

o   ens recorda el que ha dit Jesús, el que cregueren les primeres comunitats i ens ajudarà a comprendre

o   ens aconsella

o   ens ajuda

o   ens dóna pau per dins i per fora.

o   ens guia, acompanya

o   ens defensa

o   ens consola

o   ens dóna esperança

o   ens il·lumina

o   ens esperona a seguir el camí de la vida

o   ens és mestre de bondat, ens ensenya la Veritat (no intel·lectual) que és el desig o el projecte de Déu d’estimació gratuïta, no merescuda, a tothom.

o   ens ajuda a descobrir la corrent d’amor que hi ha sota de cada esdeveniment, en cada persona

o   ens interpreta el llibre d eles Escriptures, i el llibre de la vida, ja que tots parlen del Crist present i vivent.

·         VENIU OH ESPERIT SANT.

DEFENSOR DELS MÉS POBRES.

VISITEU LA INTIMITAT.

INVITEU-NOS A LES BONES OBRES.

3. On es realitza aquest text avui?
a. En el meu entorn proper

·        Cada cop que algú perdona, que construeix pau, que crea  i recrea, que engendra, que produeix una obra d’art, que actua amb bondat envers els altres, que dóna vida amb desinterès, cada cop que algú serveix a una altra persona, que es dóna gratuïtament, sense esperar res a canvi, sigui o no explícitament dels “nostres”, l’ Esperit Sant està en ell/a, i per tant és dels “nostres”, és del gran grup dels que estimen, i en el fons esta seguint el camí de Jesús.

·        Les recerques de pau interior, d’espiritualitat van creixent en un món occidental que “ha buidat” la dimensió espiritual i conviccional, en molts casos.

·         El demanar perdó, el perdonar, i sentir-se perdonat no és fàcil en els nostres relacions interpersonals però quan es dóna ens sentim bé. No és fàcil tampoc perdonar-se un mateix tot el que ha fallat en la seva vida i ha pogut fer mal a altres. Mai podrem retornar tot el bé que ens han fet, la família, els amics, la societat tots els deutes que tenim amb els altres, amb la natura, amb la Vida. Déu no sols segueix perdonant sinó que ho anul.la. L’odi, l’enveja, el refús de l’altre, ens pot fer tant mal o més a nosaltres mateixos que als altres que tenim al costat.

 b. En la societat

  • Les experiències de por, dubte, incertesa i risc, les tenim sovint, sobre tot en èpoques de canvis personals, emocionals, laborals, socials, polítics o de canvis de mentalitat, de valors, crisis…, i a vegades , llavors, cerquem seguretats, tendim a conservar. “Més val boig conegut que savi per conèixer”.

·         També vivim experiències de confiança, d’entrega, de bondat, tant davant dels atemptats terroristes, com davant de processos polítics tensionals i difícils.

  c. En l’església

·         També ens trobem en temps de crisi i observem reaccions semblants al que passa a la nostra societat.

·         El perdonar els pecats ho fa contínuament Déu. L’església ho expressa i simbolitza en el sagrament de la reconciliació, com visibilització de l’acollida de Déu i d ela comunitat. Tots ens podem perdonar les falles els uns als altres.

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª  ¿Com interpretes aquest relat d’”aparició”? ¿Què et diu? ¿Què ens diu?

2ª ¿Què significa acollir l’ Esperit Sant?

3ª ¿Per què la pau, el perdó i la missió van units?

4ª ¿Com reacciono, reaccionem davant dels canvis i crisis personals, familiars, amicals, laborals, socials , polítiques i culturals?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

REFLEXIONS PERSONALS DAVANT DEL REFERÈNDUM A CATALUNYA

Aquest escrit vol expressar el que he anat pensant sobre les dinàmiques polítiques que s’han produït aquesta darrers anys a Catalunya, i enviar-lo com una carta amable a tants amics i amigues que són o han estat votants i simpatitzants del PSC, ICV, EUIA i Catalunya en comú.

Vaig entrar el PSUC el 1979. M’he sentit d’aquesta tradició política. De jove em vaig sentir molt identificat amb el que se’n va dir l’eurocomunisme. Vaig assistir a la fundació d’Iniciativa. Em va saber greu que es situés el PSUC en la inactivitat. Vaig aprendre molt, gràcies al PSUC i a ICV, a analitzar les situacions socials, a discernir el que convenia políticament des de l’esquerra, des de plantejaments a favor de les classes subalternes populars. Vaig aprendre a valorar les necessitats d’aliances amb altres forces polítiques per tirar endavant el país, la democràcia, Catalunya. He aprés amb tals forces polítiques, a veure com no són bones conselleres les visceralitats, les critiques culpabilitzadores a persones, les desqualificacions poc educades, els personalismes, el centrament dels programes polítics en unes persones determinades. Des de l’esquerra, he anat creient i identificant-me en les anàlisis de forces, d’interessos de classe, de les condicions objectives de possibilitat d’un pas polític determinat.

Els mitjans de  comunicació sembla que ens han influït tant que concentrem, també nosaltres, massa sovint, en persones (Artur Mas, Mariano Rajoy, Carles Puigdemont…) allò que són interessos de classe, o del poble, o dels moviments socials.

He tingut diverses converses amb votants i simpatitzants del PSC, d’ ICV i EUIA o de Barcelona en comú, o de Catalunya si que es pot, que darrerament s’han unit en un nou partit: Catalunya en comú. Converses i debats sobre les relacions de Catalunya i Espanya, sobre el procés vers la independència, sobre el referèndum…

I amb tota sinceritat, em costa acceptar, que tals partits, no s’hagin ajuntat al moviment demòcrata, pacífic i emancipador ,independentista, sobre el que tinc les meves raons perquè no ho hagin fet. He intentat comprendre-ho. Però el que encara em costa més d’acceptar és que persones votants i simpatitzants de tals partits, encara dubtin sobre el recolzament al referèndum, votin el que votin un cop convocat. Intento entendre els posicionaments personals reflexionats, recolzats per les lectures de diaris, articles, llibres, escoltant els programes que reforcen les personals opcions. A més, en situacions “extraordinàries”, de processos importants en un país, com el que passem, fa difícil també comprendre les posicions diferents de la pròpia.

No m’agradaria ni caure en una critica feridora, poc comprensiva, ni en una voluntat d’imposar el meu criteri. Només vull compartir unes reflexions i unes preguntes que em faig.

¿Estem en un moment realment crític a l’ Estat Espanyol, en el que ens hi juguem la democràcia, o com a mínim una possibilitat d’avançar en la democràcia?. Si és així, ¿no cal unir forces de dretes, de centre i d’esquerra per encaminar-nos en un augment de qualitat democràtica?. I el referèndum ho pot ser.

És comprensible la crítica que fa part de l‘esquerra del nostre país (faltava l’accent) , a altres sectors de l’esquerra que han pactat amb sectors de la dreta per l’independentisme o per treballar pel referèndum. Sembla com si el caminar junts amb CDC o el PdeCat, sigui “vendre’s “ a la burgesia. Realment és així?. ¿Com s’analitza el gran moviment popular en pro d’un canvi radical de les relacions de Catalunya amb l’ estat Espanyol?. ¿No hi ha hagut altres moments que en pro d’un objectiu fonamental, com es la defensa de la democràcia- transició, 23F…- s’han unit sectors polítics que en el camp social poden estar enfrontats?.

¿És solament el govern del PP el que frena aquest procés democràtic i emancipador del poble català, o és un aparell estatal modelat per l’oligarquia financera, terratinent i de les grans empreses espanyoles, des de fa segles?. Si és així ens cal un programa extraordinari conjuntat de totes les forces polítiques democràtiques, com va ser en el temps de la transició (Assemblea de Catalunya, Plata-Junta, govern de concentració com el de Tarradellas). Allò, al meu entendre , va ser un pas més per alliberar-nos de l’oligarquia abans esmentada, com ho va ser la primera i segona república. Però aquest procés encara no ha acabat. Observar que Espanya és un estat autoritari no és una acusació política, és una anàlisi de la realitat, com diu l’historiador Xavier Díez, en el seu article “Un estat autoritari” de El Punt-Avui del 23 de juny del 2o17, comentant les paraules de Pep Guardiola, en el seu discurs del 11 de juny passat. En el mateix article, Xavier Díez fa unes afirmacions, en les que m’hi sento identificat i per això les transcric: “ Si el franquisme no marxa d’ Espanya, que Catalunya ho faci. Per tant, …, la independència és la recerca de la democràcia”. I al final de l’article diu: “Tal com diu un referent de la literatura universal, concretament els Evangelis, “la veritat us farà lliures”. És normal que els contraris a la llibertat s’emprenyin quan una veritat és verbalitzada per un referent internacional com Pep Guardiola.”

Tenim franquisme, i més que franquisme, interessos de classe poderosos, no democràtics que han segrestat l’ aparell de l’estat espanyol. ¿No cal llavors alliberar-se de visceralitats contra les forces de dreta democràtica catalanes, aliades amb el centre i les esquerres, per avançar en la democràcia?. Sé que les esquerres no lideren del tot (en part crec que sí, ja que ERC i la CUP de fa temps que hi són) el procés a Catalunya, i això té les seves causes en l’esquerra, però, ¿per això no hi hem de ser?. I el recolzament sense ambigüitats pel referèndum, ¿no hauria de ser clar, transparent i sòlid?. Sé que en algunes persones votants i simpatitzants dels partits indicats així és, i potser més del que ens pensem. Però encara hi ha persones en les que la incertesa, l’ambigüitat, o els plantejaments sobre la desacceleració del procés, els pesa força.

Realment,  ¿creiem que seria possible un referèndum, si d’aquí uns mesos, o uns anys (?), el govern d’ España estès en mans del PSOE? ¿Es veu possible que tal govern s’avingués a un decret per fer-lo, que seria constitucional? ¿o es veu possible una reforma de la Constitució, amb les forces polítiques actuals?. Si hi hagués un govern de Podemos,  o d’un Podemos fort, aliat amb PSOE, potser facilitaren un referèndum, però ¿per quan serà aquest govern? ¿ i aquest possible referèndum tancaria el problema de les relacions entre Catalunya i España?. L’estratègia d’allargar les qüestions per l’endemà (“quan tinguem més riquesa , ja la repartirem…”), senzillament les allarguen, però retornen contínuament. ¿No es creu que ara tenim una oportunitat somrient i dolça?

S’ha debatut molt sobre la legalitat del referèndum, i sobre la seva legitimitat sota la llei catalana, etc. ¿Coneixem algun canvi polític que no hagi tingut algun element il·legal, de canvi de lleis?. La transició espanyola de la dictadura a la democràcia n’és un entre molts exemples. ¿Per què aquesta afecció a la legalitat? ¿No és un legalisme massa conservador, de recerca de seguretat, de por a la inestabilitat, que són actituds poc d’esquerres? ¿pot ser que el conservadorisme individualista s’hagi instal·lat en part de la població d’esquerres?

¿Es pot parlar d’un cert “dogmatisme” o d’un “discurs antic” en part de l’esquerra?.

¿Quina relació es veu entre l’emancipació social i la nacional?. Estan vinculades. Crec que no es poden ni confondre, ni separar. ¿Es creu que si avancem en l’emancipació nacional, i en la democràcia, avançarem també en la social, que per suposat demana més moviments i moments oportuns?

I finalment si el dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment i forma part de la tradició universal de l’esquerra, i en particular del catalanisme popular, ¿per què encara hi ha partits anomenats d’esquerra que no el defensen de forma clara? I per què encara hi ha gent que confon el dret d’autodeterminació, o el dret a votar el futur del nostre país, amb la independència de Catalunya?

Molts dels meus amics i amigues són federalistes. Jo també ho sóc. Sóc federalista europeu, d’una Europa, en la que Catalunya sigui un estat dins dels Estats federals europeus, com ho haurà de ser Escòcia, Flandes, Còrsega i tants d’altres…I sóc federal en una Confederació de les Espanyes, que perquè arribi primer cal un estat català, que posteriorment, en el que vulgui ,es confederi amb els altres Estats de les Espanyes. Em costa veure-ho d’una altra manera.

Confuci diuen que va dir: “…quan tenia trenta anys vaig començar la meva vida; als quaranta estava segur de mi mateix;  als cinquanta vaig comprendre el meu lloc en l’ampli esquema de les coses; als seixanta vaig aprendre a deixar de discutir ; i ara als setanta puc fer el que vull sense pertorbar el desenvolupament de la meva vida”. Jo estic entre els seixanta i els setanta (en tinc seixanta sis i mig) i també noto que ja no vull discutir i potser estic aprenent a fer i dir el que vull. Com podeu copsar en tot l’escrit, tinc forces raons per posicionar-me independentista i per tant queden intuïdes les meves respostes a les preguntes que omplen aquest document. Per tant, sé que les meves reflexions no canviaran les posicions dels que podeu llegir aquesta reflexió. No ho pretenc. No vull discutir. Només voldria apuntar unes preguntes, per si poden aportar alguna reflexió, obrir més debat i ajudar-nos a auto-comprendre’ns i ajuntar confluències. No vull amagar que sí m’agradaria, que si algú que em llegeix, i no volia anar a votar al referèndum, i hi va, voti el que voti, estaré molt content. Crec que així avançarem  tots i totes en la democràcia i en la ruptura i allunyament d’un estat espanyol autoritari.

Com veieu fa temps que estic esperançat, il·lusionat i convençut de la gran oportunitat democràtica que tenim al davant , i no la vull desaprofitar. Penso que ja era hora que la vida política propera, s’impregnés de ”passió” i emoció pel present i pel futur, en favor del poble, i no solament de raons. Segur que en tots es debats i converses que fem i que han augmentat molt darrerament en molts espais, ja és exercir la democràcia i avançar democràticament.

 

quim cervera

Verbena de Sant Joan, la del foc purificador i el que dóna el caliu d’estimar: 23 juny 2017

 

 

 

 

Text: Lluc 4, 38-41 Guarició de la sogra de Simó i d’altres malalts

El Pa de cada Dia                                             Núm. 39

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

Data: 2 juliol 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Lluc 4, 38-41: Guarició de la sogra de Simó i d’altres malalts

(Mt 8,14-17; Mc 1,29-34)

38 Quan va anar-se’n de la sinagoga, entrà a casa de Simó. La sogra de Simó tenia una febre molt alta, i van demanar a Jesús que fes alguna cosa per ella.39 Jesús se li acostà, va increpar la febre, i la febre la va deixar. Ella es va aixecar a l’instant i es posà a servir-los.40 Quan s’hagué post el sol, tots els qui tenien malalts afectats per diverses malalties els anaven portant cap a Jesús. Ell imposava les mans a cada un i els curava. 41 De molts en sortien dimonis cridant i dient-li:–Tu ets el Fill de Déu!Però Jesús els increpava i no els deixava parlar, perquè sabien que era el Messies.

1. Què diu el text?
  a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

. La casa de Simó-Pere es pot referir a l’ Església, a la comunitat cristiana.

. La mateixa sogre de Simó-Pere es podria referir a la mateixa comunitat cristiana, simbòlicament i metafòrica.

·         Si partir d’aquesta hipòtesi, el text ens està de dient que la comunitat de Lluc (i també la de Mateu i la de Marc , ja que trobem aquest text en els tres sinòptics), pateix “febre molta alta”, és a  dir alguna “malaltia”.

·         Podíem afirmar doncs que estaven preocupats per alguna tendència malaltissa de les primeres comunitats, que necessitaven el retorn a Jesús, al seu evangeli, a la seva cura.

·         De fet un cop curada la sogra (església) se’ns diu que d’aixecar a l’instant (aixecar-se, posar-se en marxa, desvetllar-se, caminar, no mirra enrere, no quedar prostrada,…) i es posà a servir.

·         Una església que no serveix, no serveix per a res.

·         La missió de la comunitat, seguir l’obra de Jesús és servir als altres. Potser les primeres comunitats s’anaven “apoltronant” o “emmirallant” en elles mateixes, i no s’aixecaven a servir” prou”.

·         Sortir de la sinagoga i anar a la casa de Pere, pot significar el procés de les comunitats primitives d’anar deixant el judaisme tradicional i avançar en un altre estil de fer comunitat, on hi podien participar persones no jueves.

  b. Què ens diu de Jesús?

·         Jesús cura. Sembla ser que hi havia molts “curanderos” en temps de jesús i al seu país (i en altres indrets).

·         Jesús, normalment cura si li demanen, sense espectacularitats, sense el seu protagonisme.

·         Jesús en molts indrets de l’evangeli, diu: “la teva fe t’ha salvat”. Jesús apel·la a la potencialitat de la persona, que si vol, i té ganes de viure, d’aixecar-se, de servir, de creure i confiar que vol dir estimar i obrir-se a l’altre, ja està curat, alliberat del mal. Així recupera la seva dignitat, la seva autoestima, i autonomia, la seva capacitat de decisió, la seva llibertat, la felicitat.

·         Les curacions der Jesús de caire físic o psíquic, són signe de cura profunda, interior, espiritual, de conversió, de canvi de vida, d’obrir-se al regne, a la nova vida de l’amor.

·         Les curacions, són signe de la presència vivificant de que Déu regna en nosaltres.

·         Jesús ha vingut a treure tot mal, tota “febre”, o “malaltia”, dificultat, egoisme, centrament en un mateix, o el tancament del grup, de la comunitat,  que ens impedeix servir als altres.

·         Jesús és Fill de Déu, és un títol més acceptat i pronunciat pels cristians procedents de la cultura greco-romana, que quan decideixen seguir Jesús, l’identifiquen amb Fill de Déu, amb el que s’assembla a Déu, a la Bondat-Amor infinits. També es podria dir que per nosaltres Déu és Jesús. I per tant no creiem amb altres déus que se’ns ofereixen contínuament.

·         El nostre Déu (Jesús així ho va mostrar en la seva vida) no satisfà les nostres necessitats religioses, sinó que ens obra als altres i ens posa al servei dels altres.

2. Què em diu a mi, el text?

·         Em cal mirar quines “febres” , quins mals, tinc que m’impedeixen servir als altres.

·         Em cal posar-me a disposició que a través de les lliçons de la vida, de les relacions humanes, del que rebo de l’entorn quotidià, em vagi afaiçonant per treure febres i aixecar-me, no adormir-me i posar-me a servir, amb les meves limitacions, en el que jo pugui i dec aportar.

3. On es realitza aquest text avui?
a. En el meu entorn proper

·         Cal discernir “les febres” de l’entorn que fan patir a persones.

·         Trobar els camins per la cura: acollida, atenció, ajuda i acompanyament (les 4 A)

  b. En la societat

·         Es de valorar els moviments socials que denuncien les injustícies, les “febres” i construeixen una societat mes fraternal i miren d’elaborar alternatives socioeconòmiques, polítiques i culturals a aquest sistema actual injust que crea tantes víctimes que pateixen.

·         Ens cal, en la nostra societat treure “febres”, avançar en na cultura no del domini la conquesta, i el poder, sinó en una cultura de la cura, del respecte afectuós a la terra, i a  tota la humanitat, especialment els més exclosos, una cultura i cosmovisió del reconeixement de les nostres febleses, de les limitacions

  c. En l’església

·         Es de valorar els grups de cristians, que treballen, caminen i serveixen en diferents àmbits als més desheretats.

·         Ens cal, “com el pa que mengem” que les nostres comunitats cristianes (parròquies, grups, moviments, petites comunitats) “tornin” a Jesús, per ser curades de les diferents febres i ens posem a servir, ens aixequem de forma humil.

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª ¿Quines “febres” descobreixo en mi, en el meu entorn, en la societat, en l’església?

 

2ª ¿Què significa per a mi aixecar-me i servir, ara i aquí?

 

3ª ¿Quins serveis haurien de fer avui les comunitats cristianes? ¿ a qui servir? ¿quines

condicions calen per fer-ho possible?

 

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

La veritat us farà lliures.Joan 8,31-36

Text: Joan 8,31-36

31 Jesús digué als jueus que havien cregut en ell:

–Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; 32 coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

33 Ells li replicaren:

–Nosaltres som descendents d’Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?

34 Jesús els respongué:

–Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, 35 i l’esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s’hi queda per sempre. 36 Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò.

1. Què diu el text?
  a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         L’ Evangeli de Joan és el que es va escriure més tard. Cap l’any 100 o més tard.

·         És un escrit de la comunitat joànica, però no fou escrit directament per Joan.

·         La Comunitat cristiana joànica estava composta per persones de molt diverses procedències (jueus israelites, jueus amb influencia cultural greco-romana, pagans greco-romans, gnòstics…) i era molt dificultosa la convivència i la fraternitat i per això en l’ evangeli s’insisteix molt en l’amor als altres.

·         Sembla que la comunitat no va poder tenir continuïtat per tals dificultats.

·         Per tot plegat aquest text ens vol comunicar qüestions essencials de la nostra fe, ja que pretén que el lector esdevingui deixeble, seguidor total de Jesús (deixeble estimat per Jesús):

o   L’Evangeli de Joan és una revelació que és el do de l’ Esperit de la veritat i aquest Esperit és l’intèrpret de la tradició de la comunitat joànica.

o   L’Evangeli segons  Joan és un clar oferiment d’acollir l’ Esperit de la Veritat, que és el mateix Esperit de Jesús, és a dir els eu aire, el seu tarannà, el seu estil. En acollir aquesta llum, el lector es conduit per tots els racons de al veritat. Es conduit per l’ Esperit, però el lector no fa altra cosa, en realitat, que seguir el camí, que és la veritat de Jesús. D’aquesta manera s’atansa a la Vida, a la plenitud (“jo sóc el camí, la veritat i la vida”: Joan 14,6).

o   L’ Evangeli de Joan vol que el lector sigui un germà/na de Jesús, visqui de la seva saba, doni fruit abundós. Es un manual que porta el lector a la plenitud.

·        Aquest text, en concret, vol remarcar que la comunitat cristiana està constituïda per persones lliures seguidores de Jesús i que identifiquen el mantenir-se en la paraula de Jesús (el seu missatge d’amor) amb ser deixeble, amb conèixer la veritat, ser lliures i lluitadores contra el mal (esclavitud), com feu el mateix Jesús…

  b. Què ens diu de Jesús?

·         En aquest Evangeli Jesús  o predica el Regne de Déu es predica a Ell  mateix. Jesús ressuscitat és el centre de l’ Evangeli. Ell és la Vida, l’Aigua, el Pa, el Bon pastor, la Llum, La Veritat, el Camí, …

·         L’ Evangeli de Joan presenta un Jesús triomfant sobre el mal i sobre la Mort, i que està glorificat en l’àmbit de Déu.  I aquesta és la Veritat de la Vida.

·         El Lloc de Jesús és la Casa del Pare, que és la casa de les persones lliures, dels fills/es, que es senten germans/es i no és pels esclaus (verset 35).

·         L’hora, el temps de Jesús és el de la seva plenitud, de la seva actuació, la seva constant i persistent presència.

·        L’Esperit de la Veritat és enviat per Jesús des del pare per portar la revelació que altrament seria inaccessible. És l’intèrpret que revela el que Jesús ha dit i fet.

·         Jesús continua essent la revelació que porta plenament a terme el projecte que Déu havia planejat per a la humanitat des de sempre.

·         Jesús és mestre i els seus deixebles són fills/es del mateix Pare/Mare.

·         Jesús no vol esclaus, vol persones lliures i alliberades de tot mal i Ell ha vingut precisament per això, per donar-nos la paraula-promesa de que Déu ens estima i ens fa lliures de tota esclavitud. Jesús és l’alliberador.

2. Què em diu a mi, el text?

·         La Casa del Pare-Mare, la casa de Jesús s’obra a tots i a totes els que ferms, el segueixen.

·         Si esdevenim deixebles, portant la Paraula de Jesús a realització en la nostra vida, serem lliures, farem la veritat, la construirem, que és el mateix que treballar per la pau, la justícia i la fraternitat.

·         Em (ens) cal mirar quines esclavituds tinc (tenim) i anar-nos-.en alliberant.

·         La llibertat de debò és la que et fa sentir en comunió amb els germans . El pecat fonamental és trencar la comunió, la fraternitat.

3. On es realitza aquest text avui?
  a. En el meu entorn proper

·         Trobem afanys de llibertat, de felicitat.

·         A vegades no van relacionats aquests anhels amb la recerca de la veritat, de la justícia, de  la germanor.

·         Hi ha persones que tenen comportaments més aviat sincers, transparents i altres que tenen moments de manca de sinceritat, d’amagar la veritat, o dir mitges veritats, o que miren més pels seus interessos que per la veritat.

 b. En la societat

·         Estem assistint a la “cerimònia” de la mentida (Trump, governs, judicis, promeses electorals incomplertes, mitjans de comunicació que són  més propaganda de productes a vendre, fets, valors i idees malversades, adulterades, …).

·         Els anhels de llibertat de persones i pobles a vegades són frenats, reprimits,…i són ocultats amb mitges o integrals mentides.

 c. En l’església

·         L’ església, les comunitats cristianes, els grups de cristians som realment deixebles del Crist? Cerquem la veritat, la llibertat? Seguim la seva Paraula? Ens hi mantenim ferms’

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª ¿Quan em sento, ens sentim, lliures de debò? ¿Per què?

 

2ª  ¿Quines experiències personals d’alliberament he viscut? ¿ què m’hi ha ajudat?

 

3ª ¿El fet  que Jesús fos un home lliure de la família, dels poders, dels condicionaments socials, dels interessos…) què significa per mi, per nosaltres? ¿En què m’ajuda?

 

4ª I el fet que Jesús és l’ Alliberador, ¿què significa per a mi, per nosaltres? ¿ quin sentit té? Com ho visc? ¿ en què em sento alliberat?

 

5ª  ¿Quin estil de vida hauria de seguir, quines actituds, accions realitzar per ser més lliure?

 Preguem:   Demanem per…. Demanem perdó per…. Donem gràcies per…

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Per què el laïcat i clergat conciliar i postconciliar (Vaticà II) no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

Fa temps que em faig aquesta pregunta. Assisteixo a forces converses, dinars i sopars de gent de la meva generació (66 anys), laiques, laics, religioses, religiosos i capellans on també apareix de diverses formes, aquesta qüestió. M’adreço doncs sobre tot a la generació que vam viure d’adolescents el Concili Vaticà II i de joves el post-concili, i en especial els que hem estat o estem en parròquies populars i en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica o en petites comunitats de fe.

Els anys seixanta molts catòlics esperaven el canvi que es va anar donant amb el Concili Vaticà II, amb Joan XXIII i Pau VI. Els anys setanta semblava que la visió d’una església servidora de la humanitat (“font a la plaça”) era possible. Vam creure (ingènuament?) que el protagonisme i participació del laïcat i en concret de les dones que ja es vivia força en els moviments especialitzats d’ Acció Catòlica (i també en moviments cristians feministes europeus  i en altres grups) s’estendria a les parròquies, a tota l’església. Vam anar avançant en l’acció dels cristians i cristianes en la societat (participació activa en sindicats, associacions de veïns, partits, entitats culturals, pacifisme, ecologisme, feminisme, pel tercer i quart món, moments socials…) i a l’inferior de les parròquies (consells pastorals a nivell parroquial, arxiprestal, diocesà, Assemblees diocesanes, Concili Tarraconense-1995-). Semblava que aquesta visió eclesial esdevindria hegemònica, aniria creixent i les persones que l’havien viscut i n’estaven convençuts, arribarien a responsabilitats de decisió eclesial, Va venir la involució de Joan Pau II. En una estructura tant jeràrquica com la catòlica, l’actitud, el comportament i les estratègies eclesials d’un Papa (i més la d’un Papa molt mediàtic amb lideratge carismàtic) influeixen força. No podem afirmar que el model d’Església conciliar restés anul·lat. Continuava fent la seva tasca gràcies a molts moviments, en el laïcat, el clergat, en alguns bisbes, en la constitució de nous col·lectius eclesials i en la queixa, denúncia i moviments participatius reivindicant tal model.

Apareixen (reapareixen, o adquireixen recolzament i força) també grups i lideratges fonamentalistes que van adquirint “poder” eclesial. Tenen la percepció que l’etapa conciliar i postconciliar ha estat un “mal parèntesi” que ha contaminat i s’ha d’erradicar.

Després ve el papa Benet XVI, continuant en part l’obra de Joan Pau II. Una obra de tall teològic, acadèmic, plena de pors als canvis reals en la organització de l’església i a una pastoral agosarada, de frontera. Potser el gest més humà, més reflexionat, més madur, més avançat i afavoridor d’un canvi, fou la seva dimissió. Cal dir que el fet d’afrontar el tema de la pederàstia també ha estat un bon servei. Però no s’han cercat les causes del fet que hi hagi capellans que arribin a aquest comportament i no s’ha posat en qüestió la llei del celibat obligatori als capellans de l’església catòlica occidental i a més s’ha prohibit debatre sobre el ministeri consagrat de les dones.

Ve el papa Francesc i els cristians fidels al model del Concili, es posen contents, ja que les seves paraules i escrits els recolzen clarament. Però, el mateix papa es troba en grans dificultats per reformar l’església (Cúria potent en contra, elitismes, ambicions de poder eclesial, corrupció, fariseismes, nul.la intervenció democràtica en l’elecció de bisbes i de responsables de comunitats…).

Passen els anys i l’organització de l’església catòlica, el dret canònic, el replantejament de les funcions ministerials, el canvi de model en les responsabilitats de les comunitats, la participació del laïcat en els decisions importants de la marxa de l’església, no canvia.

Una bona part del clergat i laïcat conciliar ja ratlla els vuitanta o noranta anys. Han estat els nostres mestres, els que ja estem a la ratlla dels seixanta i setanta. I tota aquesta població eclesial de dues o tres generacions, que ens hem anat fent grans, tenim la impressió que hem estat “un parèntesi heterodox, més o menys “revolucionari” que ha produït malestar eclesial, que ha fet perdre identitat catòlica i que, per tant, cal saltar-se i esperar que ens acabem”. Aquesta impressió pot arribar a una sensació d’inutilitat, (o de no tenir-nos en compte), més o menys superada per la convicció o/i la fe que la “llavor de mostassa” resta amagada i un dia o altre ressorgirà, com el brot de Jessé, ja que les necessitats i els problemes reals no s’estan resolent en la nostra església. Estem contemplant un conjunt de processos decepcionants, per alguns potser més o menys esperables, per altres ingènuament sorprenents. Ens hem anat desafectant de les possibilitats de canvi d’una església jeràrquica en franca decadència. No acaba de “morir” tot allò que és acumulació històrica de comportaments i estructures poc evangèliques i no acaba de néixer i créixer un nou model d’església que vagi adquirint una certa hegemonia dins de la nostra església.

Contemplem variats processos:

  • En primer lloc l’arribada, des de fa un temps, d’un clergat jove, i no tant jove però que s’ordena ja madur, i uns seminaristes, que perpetuen el model nacional-catòlic, jeràrquic, autoritari, moralista i legalista.

 

  • En segon lloc, una continuada concentració de la responsabilitat sobre la marxa de les comunitats cristianes en els capellans, per una manca d’hàbits de treball en equip per part del clergat i de l’episcopat, fins i tot per part de capellans i bisbes que estan d’acord en obrir espais de decisió al laïcat.

 

  • En tercer lloc, i relacionat amb l’anterior, sobre tot en les poblacions més petites, una reducció de la pastoral a la dimensió litúrgia i aquesta es redueix a “dir missa” i a “oir missa” pels seglars. Cada cop hi ha més capellans, que fent-se grans, se’ls encomana més feina (“dir més misses” i tenir cura del manteniment de les parròquies). Al concentrar la tasca pastoral en el capellà, no es permet el desenvolupament i les incitatives del laïcat per tal de realitzar totes les dimensions de la pastoral (evangelització, catequesi, creació de grups que relacionin l’evangeli i la vida, acció pastoral social…).

 

  • En quart lloc, la disminució del laïcat actiu que es va fent gran, i que ja ha fet molts cursos de formació i té forces capacitats de direcció i d’animació de les comunitats cristianes, però que massa sovint “topa” amb els costums directius i a vegades autoritaris, del clergat. Llavors aquest laïcat deixa d’exercir totalment o parcial la seva activitat de servei en les parròquies o altres institucions o moviments cristians.

 

  • En cinquè lloc, un desenvolupament de plans pastorals, a les diverses diòcesis, que són més “desigs morals i ideals” que no pas veritables propostes fonamentades en uns objectius elaborats a partir de les necessitats reals, i que es puguin verificar i revisar. A més la intervenció del poble fidel en l’elaboració de plans pastorals realistes, és realment minsa.

 

  • En sisè lloc, la mancança d’una racional distribució i funcionalitat pràctica, eficaç i útil, tant de les persones actives per a serveis pastorals, com del patrimoni material (arquitectònic, econòmic, etc.), que albiri i prepari futur. ¿Què caldrà fer amb les parròquies quan es buidin del tot?.

 

  • En setè lloc, un lent, però segur augment del nombre de capellans clarament conservadors (i alguns malalts físics o psíquics) que són nomenats rectors de parròquies i responsables d’institucions cristianes. Segurament fruit, a vegades, de la “improvisació” (per la manca de planificació) “d’omplir el buit del càrrec” amb qui sigui, sense analitzar les dificultats que tal persona o tal altra pot produir. I a vegades és fruit de la negació a canviar el model pastoral, i a cercar amb voluntat i il·lusió les persones laiques que podrien fer aquell servei, dins d’una planificació prèviament pensada i acordada democràticament. Aquest fet augmenta la sensació de pèrdua d’hegemonia del model conciliar desenvolupat i adaptat als moments actuals.

 

  • En vuitè lloc, la invisibilització de les propostes vinculants aprovades pels bisbes, del Concili Provincial Tarraconense (1995), el que provoca el desencant i la sensació d’inutilitat d’aquest tipus de “bones pràctiques”, en vistes a l’avenç de l’acció pastoral al nostre país.

 

  • En novè lloc, la progressiva “mediocrització” dels dirigents eclesials. Només cal veure els bisbes que avui tenim a Catalunya per observar la gran diferència dels que hi havia en temps del Concili Tarraconense (1995). Aquesta mediocritat va acompanyada tant de la “submissió” a l’església espanyola, com del dèficit de participació democràtica en l’elecció dels bisbes i també de la maca de lideratge pastoral a l’estil del bisbe de Roma Francesc, i amb la gosadia de prendre decisions difícils que ajudin a avançar a la comunitat cristiana i a trobar el seu lloc humil , servidor i fecund en la nostra societat.

 

  • En desè lloc, la massa abundat resistència als canvis, al retorn original, vital, intuïtiu, aplicat avui dia, del primer cristianisme. Hi ha molta resistència, que es transmuta en la recerca a vegades fonamentalista o integrista d’unes suposades identitats catòliques que no es volen perdre. Una resistència a encaminar-nos vers unes comunitats de serveis (exercits per qui tingui capacitat, lliurement vulgui i sigui acceptat per la comunitat) autènticament servidora del poble.

 

 

  • En onzè lloc, un reforçament de la Cúria Vaticana que es reprodueix en els Cúries diocesanes. El Concili Vaticà II (n’anem prenent consciència) no va tocar el dret canònic, ni ha fet una reforma profunda i ni una simplificació de les Cúries, el que té com a resultat un fre a la renovació eclesial. Un símptoma d’aquest paper fort, ple d’interessos creats de les Cúries, és la desigualtat abismal que hi ha entre el nombre d’ empleats assalariats que tenen dedicats fonamentalment a la “burocràcia eclesial”, i el reduït nombre d’assalariats alliberats dedicats a la pastoral integral necessària en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies, sobre tot les més populars, amb pocs recursos. En aquestes, els pobres pocs capellans es troben molt sols per tirar endavant una pastoral realment evangèlica i han de comptar solament amb voluntaris laics que es van fent grans, com hem indicat. En definitiva hi ha una manca total de sinodalitat (de responsabilitat i decisions compartides) a tits els nivells eclesials.

 

  • En dotzè lloc, la continuïtat dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que té l’ Església catòlica  a Espanya, ja que ni la Conferència Episcopal Espanyola, ni els diferents governs de variat signe polític han posat en qüestió o han trencat ni el Concordat del 1953 ni els Acords Església-Estat del 1979. Acords que estan en contradicció amb la proclamació constitucional d’un Estat laic.

I per tot això, no és estrany que hi hagi cristians i cristianes (religioses, religiosos, laiques, laics, capellans), que tinguin reals problemes per sentir-se d’aquesta església que no canvia , es van desafectant i alguns deixant de participar-hi. I ens podem preguntar:

  • ¿No podria ser que membres dels moviments d’ acció catòlica, participin poc de la vida del moviment perquè el veuen massa vinculat a aquest model d’església “tancat” , “resistent”, “autoritari”, “clerical”?

 

  • ¿No podria ser que hi hagués cristians/es que no volen entrar a formar part d’una institució , moviment cristià, a part de la tendència a no acceptar una estructura que et lligui, també per no voler-se involucrar o no sentir.se còmplice d’una institució “caduca”, “lligada encara a molts poders polítics i econòmics”?

 

  • ¿Per què hi ha gent dels nostres moviments, grups i comunitats, que “passa” de l’església? O fins i tot passa” dels actes del moviment que puguin relacionar-se massa amb aquest model jeràrquic, poc evangèlic d’església?. D’altres (més joves i potser alguns no tant joves ja fa temps que ho han decidit) ja han canviat d’estratègia, i no tenen cap intenció (percebuda com ingènua) de “transformar l’església”, i s’han orientat vers viure l’aliment de l’evangeli en petit grup, en comunitat cristiana autònoma, sense vinculacions ni clericals , ni institucionals. Alguns fins i tot celebrant domèsticament l’eucaristia.

 

  • ¿Com continuar en moviments cristians que no deixen d’estar supeditats a les decisions poc democràtiques de persones no elegides, per més que hagin avançat en el protagonisme laïcal?

 

  • ¿Com seguir en una església en crisi, que no acaba de canviar a la pràctica?. Aquesta crisi es trasllada a les parròquies, als moviments, als grups, a les comunitats i institucions eclesials.

 

  • ¿No caldria crear espais, estendre la creació de petites comunitats cristianes, i si convé fent-ne xarxa, “a part” , o poc vinculades a l’església-institucionalitzada?

 

  • ¿Com és que no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

  • ¿Ens veiem “obligats” a separar-nos-en, per realment seguir l’evangeli?

 

  • ¿Podria ser que la independència de Catalunya, col·laborés a independitzar-nos d’una església espanyola, encara massa vinculada a les oligarquies econòmico-polítiques del nacionalisme tradicionalista espanyol mes ranci?. Gràcies al procés polític que viu Catalunya, ¿podrem alliberar-nos d’aquest model eclesial autoritari, en règim de privilegi, i a partir de tornar l’hegemonia a l’església del Concili, la que vol estar i ha estat amb el poble, construir un nou model de comunitats cristianes servidores de la humanitat (retornar a la font, per ser font)?

Si l’ Església que fa camí a Catalunya no es prepara (no sembla ni que es plantegi) ja ara per una possible Catalunya independent, i es va alliberant dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que se li atorguen per estar lligada a la Espanyola, serà més dificultós situar-se en una República catalana laica.

Si una futura Església catalana en un Estat independent no empren un camí de revalorització del laïcat, no sols en quant als serveis que puguin exercir en les comunitats, sinó també en l’àmbit de les decisions i direcció eclesial, no haurem avançat. Si no pren l’experiència i patrimoni dels petits grups i comunitats, de la democràcia dels religiosos, del paper dels laics i laiques en els Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, com a base per a construir un nou model hegemònic d’església, no ressorgirà “la llavor de mostassa” per donar fruit i acollir tothom sense discriminacions.

Si les diferents diòcesis catalanes no replantegen les seves prioritats pastorals, amb uns pràctics Plans pastorals revisables i per tant no aporten suports econòmics a les parròquies, als moviments, als grups de base per tal que puguin tirar endavant una pastoral integral, i no solament reduïda a la litúrgia o al manteniment material, ¿ens haurà servit tot aquest temps de treballar per desenvolupar el Vaticà II?

Si no es comencen a crear “equips pastorals de responsabilitat compartida” que amb uns 200, formats per unes 8-10 persones cadascun, degudament formades i distribuint-se les funcions segons capacitats pastorals, podria funcionar l’església a Catalunya, potser ja no hi arribarem a temps , ja que els laics i laiques disposats/des hauran desaparegut físicament o ja no els interessarà col·laborar, ja que hauran cercat altres àmbits d’acció, tant necessaris avui per construir una República catalana.

Si no s’elabora un pla de cessió, venda, lloguer, i de diversificar la funció dels diferents edificis que té l’església, ens trobarem amb “runes inutilitzables” i amb una sensació d’irresponsabilitat, quan altres confessions religioses i entitats socials necessiten locals per desenvolupar les seves legítimes i socialment, cultural i espiritualment fecundes activitats.

De fet, en  el clergat de l’Església Catòlica occidental hi ha una vinculació entre el fet de ser home i cèlibe, amb el poder eclesial, atorgat per una consagració ministerial, massa sovint percebuda encara com “una certa màgia” que li permet presidir i celebrar els sagraments en exclusiva. En la primitiva església aquesta relació intensa entre ministeri (servei) i poder no existia i per això l’exercien casats, solters, homes i dones…Pel fet que eren comunitats petites no hi havia encara una jerarquització i s’empraven diferents noms (ancià-prevere, bisbe-intendent, diaca, profeta, ..) per identificar funcions semblants. El fet que els cristians es reunissin a les cases, on sovint la cap de família era una dona, aquesta presidia la celebració eucarística, era profeta, diaconessa, catequeta…i alguna animava i era la responsable de la comunitat. Fins i tot hi havia bisbesses. Aquesta condició social (arrelada a la vida domèstica) de la primitiva església permetia ésser fidels a l’evangeli del Crist que va revolucionar les relacions humanes, vivint la igualtat entre homes i dones, i trencant tota discriminació. Quan les comunitats cristianes comencen a obrir-se a l’àmbit públic (àmbit dominat pels homes poderosos, en l’imperi romà) pel decret de Milà (Constantí) de tolerància i més tard convertint el cristianisme en religió oficial de l’ imperi (Teodosi), les dones comencen a perdre la igualtat evangèlica amb l’home, i se les va separant dels diferents ministeris. Llavors reapareix la paraula “sacerdot” de l’ Antic Testament (inexistent en les primeres comunitats abans del 300), és a dir es torna enrere (involució; ens sona?). “Sacerdot” ve de “sagrat” (“separat”), i s’aplica solament als homes, vinculant el que abans era un servei a la comunitat, amb un poder i autoritat per sobre de la comunitat, un poder “sagrat”, “consagrat” (màgic?, procedent d’un Déu, que no es veu tant proper sinó més aviat com ”separat”). A partir d’aquí i de la noció jueva i sobre tot greco-romana, de la inferioritat i “perversitat” de la dona (que ha de ser submisa, obedient i pura), aquesta resta totalment marginada dels ministeris i per tant del “poder” eclesial. I la majoria d’homes també, ja que es comença a fer la distinció entre clergues (superiors que manen i decideixen) i laics (súbdits que obeeixen i escolten).

 

Els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica han avançat en el paper de responsabilitat  de decisió dels laics i laiques i en la democratització d’aquests sectors d’església. Gràcies a aquest fet s’han fet propostes avançades en la nostra església, des del mateix Vaticà II, fins la participació corresponsable del laïcat a les nostres parròquies. Ara bé l’ Acció Catòlica té un origen de ser “la mà dels bisbes” en els ambients socials, i aquest origen “marca”. Per més que s’hagi avançat molts dels laics de tals moviments es senten “seguidors” dels bisbes o/i dels consiliaris. Si a aquesta “marca d’origen” hi conflueix el que acabem d’exposar d’una intensa relació entre home-celibat-poder-consagració, ens podem explicar la incomoditat de molts laics i laiques en tals moviments. Si a més, actualment hi incideix un model eclesial molt poc conciliar que encara té molta influència, per tots  els processos abans esmentats, on el pes dels “fonamentalistes” és important, la incomoditat augmenta, ja que es percep l’ Acció Catòlica (inclosos els moviments especialitzats)  vinculada a tal església jeràrquica. Tot plegat vol dir que és molt imprescindible replantejar la dimensió eclesial dels Moviments especialitzats de l’Acció catòlica.

Caldrà posar sobre la taula les diferents posicions i estratègies davant l’Església real, que hi ha en els nostres Moviments  especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies populars, per dialogar, anar a fons i aclarir l’espai i el camí de futur. Potser caldrà trobar una via que ens permeti anar creant petites comunitats cristianes (com molts estan fent) que visquin l’evangeli (i caldrà, per part de cada grup, decidir quina vinculació eclesial voldrà tenir) pensant que així anem creant església, sense masses pretensions de canviar la institució que farà el seu camí i ja veurà si l’interessa tenir relació amb tals comunitats.

En resum a l’interior del cristianisme catòlic crític alliberador ens trobem amb tres estratègies davant de al situació actual de l’església:

  1. La transformació des de dins de tota l’església, des dels plantejaments del Concili Vaticà II, dels Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, parròquies populars, etc. és l’estratègia que hem seguit molts des del nostra època juvenil. És la que davant de la “duresa” d’una institució “forta”, encara que va mostrant els seves febleses i contradiccions, ens ha procurat desencant, desafecció i impotència. La hegemonia desitjada del catolicisme popular d’alliberament no s’ha donat.

 

  1. El “passar” de la lluita interna eclesial, sigui perquè no es volen gastar energies que es veuen inútils, perdudes i es volen dedicar a altres accions en el camp social, personal o familiar, o sigui perquè es creu que les mateixes contradiccions de la institució eclesial mes tard o més d’hora faran caure aquest model d’església. Alguns seguidors de la primera estratègia s’han passat a aquesta després de descobrir la seva “ingenuïtat” i altres ja fa temps o des de sempre que s’han situat en aquesta estratègia.

 

  1. La construcció d’un nou model d’església en certa manera “a part”, amb poca o nul·la vinculació amb la institució eclesial. Aquesta estratègia està present en cristians i cristianes, en grups i petites comunitats, fent xarxa o no, que ja actuen com voldrien que fos tota l’església, però sense pretensions de canviar tota la institució. Així troben aliment en la seva fe, distribueixen funcions segons capacitats, s’organitzen democràticament i autònoma.

Les tres estratègies conviuen en el cristianisme catòlic crític d’alliberament i convé que dialoguin, ja que podrien ser complementàries, a partir del respecte del procés de cada cristià i de cada cristiana. Per tant seria necessari crear espais de debat, de trobada de les diferents estratègies, en especial en els Moviments especialitzats d’ Acció catòlica i afins, i en els sectors parroquials interessats i en entitats com Església Plural, Cristianisme Segle XXI, Col·lectiu de Dones a l’ Església i altres. Caldrà que ens deixem il·luminar els uns pels altres i amarar-nos de la llum de l’evangeli.

 

Quim Cervera. Iniciat el Dia de la Candelera (de la “llum”): 2 febrer 2017 i acabat el 21 de març del 2017 entre Sant Josep, patró dels pares i de “la bona mort” (19  març) i Sant Josep Oriol patró dels capellans de Barcelona (23 març)

Marc 7,24-30 Guarició de la filla d’una dona estrangera (sirofenícia)

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 35

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

Data: 6 març 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
 Text: Marc 7, 24-30: Guarició de la filla d’una sirofenícia

(Mt 15,21-28)

Introducció a la metodologia emprada:

Subratllaré i posaré en colors diferents les paraules iguals, afins o properes per ajudar a a destacar el missatge del text:

·         Subratllat en negreta: accions de Jesús

·         En negreta el que es refereix a la persona de Jesús.

·         Vermell en negreta: el que es refereix a la dona sirofenicia i a la seva casa

·         Vermell en negreta i en “lletra torta” el que es refereix a les accions de la dona

·         Vermell en negreta i subratllat: el que es refereix a la filla de la cananea (sirofenícia)

·         Verd en negreta el que es refereix a l’esperit maligne.

·         Violeta en negreta: l’aliment, el pa, les  engrunes…

·         Vileta i en negra i subratllat: el que es refereix als fills jueus.

 Text

24 Jesús se’n va anar d’allí i arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut25 De seguida va sentir parlar d’ell una dona que tenia una filla posseïda d’un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. 26 La dona, que era pagana, sirofenícia d’origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni. 27 Ell li va dir:Deixa que primer s’alimentin els fills. No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.28 Ella li respon

Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure.29 Llavors Jesús li digué:–Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla.30 Ella se’n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l’havia deixada.

1. Què diu el text?
 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         Les primeres comunitats ja tenien molta relació amb el mon hel·lenístic, amb els pagans de cultura i de religió greco-romana. Fins i tot hi havia cristians procedents d’aquesta cultura i entorn.

·         Els evangelis reflecteixen la vida, preocupacions, inquietuds, conflictes, pensaments, desigs, sentiments, i sobre tot l’experiència espiritual de fe en que Jesús viu en elles, i a  l’interior de cada persona. També manifesten l’acollida, atenció, l’acompanyament i ajuda que van fer a tals persones que van formant part de la comunitat cristiana.

·         Una qüestió fonamental de la comunitat cristiana, era l’obertura als no-jueus, i si a aquests se’ls havia de fer segur la Llei mosaica, si se’ls havia de circumcidar etc.

·         El text de Marc de la cananea, manifesta clarament aquesta realitat i posa en una  experiència de Jesús mateix, la relació amb una persona no-jueva. Marc fa notar com Jesús mateix canvia gràcies a la dona, i per tant és com una exhortació a obrir el camp, i la mirada als estrangers no–jueus que van entrant a la comunitat cristiana. Posant l’exemple de Jesús (que podria ser històric o no), recomana així a tots els cristians i cristianes a obrir-se i canviar plans i mentalitats en favor dels nous vinguts.

·         Les “ovelles” perdudes podrien ser els jueus que havien emigrat a altres països del Nord, cercant feina (hi havia crisi a Palestina en temps de Jesús) i eren mal vistos pels jueus més “ortodoxes” (fariseus i escribes, mestres de la Llei a Jerusalem, criticats pel mateix Jesús).

·         Sembla que l’obertura als jueus frontereres, del Nord de Galilea (aquests ovelles perdudes”), acostumats a la relació amb altres cultures i religions no jueves, ja era ben vista per un sector dels jueus, els més oberts. Però arribar a “veure bé” els no-jueus, els pagans, era un pas massa fort, molt difícil de fer.

·         Marc en aquest text exposa les resistències que tenia el mateix Jesús envers els pagans, com a jueu obert que era, però encara li faltava un pas, que el fa (en narració de Marc) gràcies a una dona estrangera que el fa canviar radicalment.

·         Els primers cristians i cristianes són animats també a fer aquest pas radical, que gràcies a Pau i als pagans que ell va anar fent participar de les comunitats, molts jueus cristians van anar fent (no tots, com els anomenats “judaïtzants” que volien fer passar a tot cristià per la Llei de Moisés).

  b. Què ens diu de Jesús?

Introducció a la metodologia emprada:

 Aplicarem dos mètodes:

·         El quadre d’anàlisi del discurs

·         El resum del missatge que ve de Déu fins a nosaltres.

Fixem-nos també amb les següents dualitats:

o   Anar / venir

o   Sortir (a la terra de Tir) / entrar a una CASA per amagar-se, una casa desconeguda o solitària en terra estranya

o   Fora (estrangers-Tir-Sirofenicia-dona cananea– ALLÀ / Dins (jueus-Israel-Jesús– ALLÍ)

o   Fills / cadells (gossets)

o   Passar desapercebut / trobar persones que t’acullen a una CASA estrangera i  que et fan canviar els plans

o   Pa-Taula-Fills / Engrunes-Sota taula-Gossets que esdevenen fills/es i mengen a taula (a sobre)

o   Dimoni dins la casa-interior de la filla / Dimoni que surt expulsat de la casa-interior de la filla

Observem aquests processos:

·         Jesús passa de desapercebut a conegut, de dedicat als jueus, a actuar en favor d’una dona estrangera

·         La dona que és de fora, ve i prega als peus de Jesús (com la dona que va perfumar els seus peus)

·         El lloc dels gossets (però que és filla) són les engrunes, el sota-taula i menjar el lloc dels fills/es és el pa, la taula i el saciar-se

·         La casa de la cananea resta canviada, hi ha entrat la salut, no hi ha mal, és un lloc de trobada entre la mare i la filla ja curada i entre les dues i el Déu-Amor que ha entrat a formar part de les seves vides, és la casa dels fills/es de Déu, ja no dels gossets, és la casa de la taula on tothom es pot saciar de l’amor de Déu.

 Anàlisi del discurs

Destinador Destinataris
DÉU 1. Una dona estrangera (sirofenicia o cananea)

2. La filla de la dona

3. Destinataris amagats

·         La comunitat cristiana

·         Els judaïtzants

·         Els apòstols

·         Nosaltres

Subjecte Objecte
1. Objectiu primer:

·         Partí d’allí

·         Se n’anà

·         Va entrar

·         No volia

·         No va poder

2. Objectiu estratègic segons el seu Pla del regne: Deixa primer als jueus que s’alimentin i després els estrangers

3. Canvi de plans, d’objectiu: Nou pla del regne ampliat: Treu el dimoni de la filla, gràcies a la insistència i confiança de la dona.

4. Reconeix la fe de la dona estrangera, com s’observa en altres texts evangèlics: centurió…

1. No volia que ningú ho sabés i volia passar desapercebut (objectiu primer de Jesús) ja que era mal vist anar en terra de pagans.

2. Expulsa el dimoni de la Filla (objectiu demanat per la dona, en favor no d’ella, sinó de la filla estimada).

3. Deixa que primer es saciïn els fills (jueus, encara que siguin “perduts”, encara que siguin els “contaminats” per religions  i cultures no jueves, però són del poble jueu). Es l’objectiu de Jesús.

4. El dimoni surt de la seva filla (objectiu aconseguir per la dona, un cop Jesús canvia i reconeix la confiança, la constància de la dona i els eu amor per una altra, la seva filla).

Amics Adversaris
1. En una casa

2. Fills (jueus) que tenen el pa, la taula i se’ns sacien.

3. La dona i la filla  esdevenen fills i amics: casa sanada, interiorment pura i així també es sacien i gaudeixen de la taula, del pa, del menjar com els altres.

1. El terme de Tir on habita la dona, la seva filla, i on conviuen amb pagans, no jueus.

2 L’esperit impur, el dimoni

3. Els cadells (“engrunes”, “estan a sota taula”, i mengen del que resta)

El resum del missatge que ve de Déu fins a nosaltres.

DÉU

/

JESÚS:

Revelació de Déu, que:

1. Vol passar desapercebut i no pot

2. Es dedica als fills-jueus

i després als estrangers.

/

DONA CANANEA

-estrangera

-gosset

-pagana

-no jueva

.La seva CONFIANÇA GRATUÏTA canvia els plans JESÚS

. Accepta menjar engrunes, a sota taula

.Es prosterna i rega a Jesús insistentment i gratuïtament

/

JESÚS

3. TREU EL DIMONI DE LA FILLA i

segueix, doncs, al final, e que li demanen

4.Decideix, estar primer per les

PERSONES i les seves necessitats

abans que els seus PLANS

5. Els estrangers i els jueus, TOTS SÓN

FILLS/ES, TOTS SOM IGUALS.

/

FILLA amb l’ ESPERIT IMPUR-DIMONI

/

GUARIDA-SURT D’ELLA L’ESPERIT IMPUR

/

DONA I FILLA

A CASA

ES SACIEN DEL PA A SOBRE LA TAULA

ESDEVENEN FILES DE DÉU

/

JESÚS

APREN LA LLIÇÓ

CANVIA

I LA COMUNITAT CRISTIANA

SEGUINT JESÚS

S’OBRA ALS ESTRANGERS PAGANS

2. Què em diu a mi, el text?

·         Em (ens) cal canviar els nostres plans, les nostres previsions, plantejaments, mentalitats, com fa Jesús, gràcies a una dona estrangera, i anar a l’altre, al diferent, a l’estranger, al divers, que ens  fa pensar, que ens fa canviar, i està obert i escoltar la seva veritable necessitat i demanda.

·         Em (ens) cal atendre primer a la persona encara que vagi en contra de les ostres previsions i principis establers.

·         Em (ens) cal tenir la confiança gratuïta, la constància, l’acceptació humil de la cananea que canvia, potser sense pretendre-ho, amb tota senzillesa, a partir del que vol per la seva filla, els plans de Jesús.

·         Em (ens) cal acceptar el “fer-se pesats” , “les insistències”, el conti nu “demanar mitjans, recursos” de tota persona necessitada, com fa la cananea. I mirar de “no treu-nos-els” de sobre amb una sola paraula, un sol gest, o una sola moneda. Ens cal conèixer millor la seva situació i les causes de la mateixa i tenir cura d’un acompanyament.

·         Em (ens) cal reconèixer les lliçons que venen dels altres, dels que menys esperem, de les aportacions que ens fan, i agrair-les.

·         Em (ens) cal valorar els encontres que sempre ens produeixen canvis positius si els vivim a fons i els observem amb profunditat.

·         És bo caminar, observar, anar als altres, a llocs desconeguts on podem trobar vida…

·         Hem de tenir ganes i estar disposats a rebre lliçons, a fer intercanvi di enriquir-nos de la cultura i religió, pensament, dels altres diferents.

·         Com em costa trencarà els plans que tinc i passar a atendre l’altre!!

·         Em cal reconèixer les pròpies debilitats, saber demanar el que necessito i pregar pel que necessiten els altres com la dona cananea fa per la seva filla).

·         Em cal valorar el que vien la gent senzilla.

·         Em cal expressar el que he rebut dels altres i agrair-ho.

·         Em (ens) no sentir-nos mai superiors, ni prepotents, ni sabedors  i anar aprenent a tractar als altres per igual.

3. On es realitza aquest text avui?
  a. En el meu entorn proper

·         La casa de la cananea, com les nostres cases, com el barri on vivim han de deixar-se canviar. En elles hi entra la salut, hi entra Jesús. Han de ser llocs de trobada humana agradable, plenes de pau, on no hi deixem entrar el mal. Han de ser llocs de torbada entre els familiars, els amics/gues, o entre la gent que viu a la casa amb el Déu-Amor mateix.

·         És bo que les nostres cases i llocs  on ens movem  siguin cases i llocs de fills i filles de Déu, no de cadells.

 b. En la societat

·         “Casa nostra és casa vostra” diu el lema d’acollida als refugiats d’avui.

·         És convenient situar els estrangers, immigrats, refugiats, i també els exclosos socials, els separats, els arraconats, no “sota la taula” com els gossets, sinó a “taula”, gaudint del mateix “banquet” que tots nosaltres. Es tracta de que tothom “pugui menjar el pa i no les engrunes”.

·         Al cap i a la fi, el resultat, els efectes de la llarga colonització dels països del Nord

sobre els de Sud, ara se’ns retorna amb la vinguda de persones que no poden

sostenir la vida injusta en la que estan, i els poderosos i rics del món del Nord els

van situar, amb aliança amb els rics i poderosos dels seus països.

·         Hi ha racisme, xenofòbia i en alguns sectors i països creix desgraciadament (tancament d’ Europa als refugiats i d’ Espanya, declaracions de Trump, de Putin…).

·         Es vol fer passar per “gossets” i “invisibles” als immigrants , pobres i refugiats

 c. En l’església

·         Les comunitats cristianes estem compromeses a ser solidàries amb els estrangers, immigrants, refugiats, exclosos…Deuen mirar sempre primer per les persones abans que els seus “plans pastorals” (necessaris si són sobre tot revisables, decidits per consens i participació, i concrets, aplicables, que produeixin veritables canvis sobre tot en el camp dels més necessitats i que procurin una organització eclesial-parroquial i diocesana- més co-participativa de tot el laïcat)

·         Tenim l’acció social pastoral enfocada vers aquesta orientació, i ens cal anar avançant de la dimensió assistencial a la dimensió de participació amb dignitat de les persones immigrades, refugiades, és a dir passar del “fer per”  al “fer amb”. Això vol dir introduir elements de denuncia d’injustícia, i de reivindicació de drets protagonitzat pels mateixos refugiats, estrangers i immigrants i exclosos.

·         Ens cal tractar els altres per igual, encara que la societat i les estructures socials i els etiquetatges en els situïn “inferiors”. Hem de procurar que les persones necessitades prenguin consciència de al seva situació, que valorin el que reben i nosaltres prendre consciència de las seva veritable situació i necessitat i valorar el que ja fem i albirar que podríem fer més i millor, en els nostres grups de Caritas parroquials, a Caritas diocesana, en les Fundacions, ONG, i entitats socials.

·         També el pa de l’eucaristia és per a tothom, és a dir, l’amor del Déu-Vida és per a totes les cases, per tots els barris, pobles i ciutats i ha d’entrar a l‘interior de cadascú. A la vegada el pa de l’eucaristia significa pa, treball, vivenda, formació,  i vida dignes per a tothom.

·         L’ església s’ha de fe pesada , com la cananea, per demanar en favor dels pobres

·         L’ església ha d’obrir les seves cases i convertir-les en acollidores, on es doni la trobada  humana, i es pugui oferir un àmbit d’espiritualitat obert..

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª ¿Quina relació tinc amb persones estrangeres, immigrades…?

2ª ¿Què hi aporto? ¿Per què?

3ª  ¿Què m’aporten?

4ª ¿Quins canvis han produït en mi? ¿Per què?

5ª ¿Què destaco del que fa Jesús i sent en aquest text? ¿Què em diu de Jesús?

6ª ¿Quines actituds de Jesús veig que hauria d’incorporar?

7ª ¿M’identifico amb la cananea? ¿Per què?

8ª ¿Quines actituds d’ella hauria d’incorporar en la meva vida?

9ª ¿M’identifico amb la filla de la cananea? ¿ en què?

10ª ?Quines actituds de la filla de la cananea em demanen un canvi en mi?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

Lluc 3,1-6 Predicació de Joan Baptista

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 34

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

Data: 12 febrer 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Lluc 3,1-6

 

Predicació de Joan Baptista (Mt 3,1-12; Mc 1,2-8; Jn 1,19-28)

1 L’any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d’Abilene, 2 durant el pontificat d’Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. 3 Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, 4 tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:

És la veu d’un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

5 S’alçaran les fondalades,

s’abaixaran les muntanyes i els turons,

el terreny tortuós quedarà pla

i el camí escabrós serà allisat;

6 i tothom veurà la salvació de Déu.

 

1. Què diu el text?
 

 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         La valoració de la persona i l’important paper que realitzà Joan Baptista.

 

·         L’exhortació a la humilitat imitant a Joan, per tal que cada cristià i cristiana i tota la comunitat, sigui facilitadora del missatge de Jesús perquè arribi a tothom sense cap mena d’impediment. Es tracta de tenir clar el projecte de Jesús i posar-s’hi al servei, evitant personalismes, protagonismes i actituds de queixa, de víctima, o de divisió, o reticències totalment secundàries, que ja es podrien donar en les primeres comunitats..

 

 

 

b. Què ens diu de Jesús?

 

·         Diu més de Joan que de Jesús.

 

·         Però ens situa bé el temps de Jesús, i qui el va ajudar (Joan) i qui li va posar traves al seu camí (Cèsar, Pilat, Herodes, els summes sacerdots…).

 

·         Ens indica la intenció de Déu: de comunicar a  través de la vida de Jesús, l’alliberament a tothom.

 

 

 

 

2. Què em diu a mi, el text?

 

ü  M´és una crida a col·laborar en crear un  entorn favorable, humà.

 

ü  M´és una crida a acceptar les dificultats i a seguir caminant, actuant, no deixar d’esperar, malgrat a vegades hi hagi “deserts”, silencis, desencants…

 

ü  Les paraules d’ Isaïes aplicades a Joan, són molt sàvies i amb imatges geogràfiques ens mostren el que ens passa en la nostra quotidianitat, en la vida com a camí.

 

ü  La paraula “salvació” per entendre-la , l’haig de traduir a alliberament, estimació, vida, …

 

ü  Si “descodifiquem” el text en diferents aspectes, podem elaborar dos quadres que ens poden ajudar a la interpretació i a extreure’n el missatge fonamental:

 

 

 

 

 

 

 

Primer quadre:

 

Temps Espais Subjectes

Persones

Adjectius Verbs-Acció Objecte

Fets-Situacions

Any 15

Del regnat de

  Tiberi Cèsar, emperador     Regnat
  Judea Ponç Pilat Governador    
  Galilea Herodes Tetrarca    
  Iturea Traconítida Felip (germà) Tetrarca    
  Abilene Lisànies Tetrarca    
    Anàs Pontificat    
    Caifàs Pontificat    
  Desert Joan, fill de Zacaries      
    Déu   Va comunicar la seva paraula
  Regió Jordà     Anà i predicà un baptisme de conversió per al perdó dels pecats
  Llibre Isaïes Profeta Està escrit  
  Desert Veu   Crida  
  Camí Senyor   Prepareu el camí
  Rutes     Aplaneu les seves rutes
  Fondalades     S’alçaran les fondalades
  Muntanyes Turons     S’abaixaran les muntanyes i els turons
  Terreny   pla / tortuós Quedarà el terreny
  Camí   escabrós Serà allisat el camí
    Tothom   Veurà la Salvació
    de Déu      

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Segon quadre

 

Destinador Destinataris
Déu ·         Joan

·         Tothom

Subjecte Objecte
·         Joan

 

 

 

 

o   Veu (Isaïes)

 

 

 

§  Tothom

·         La Paraula de Déu

·         Anar per tota la regió del Jordà

·         Predicar: baptisme de conversió per al perdó dels pecats.

 

o   Crida

o   Prepareu el camí del Senyor

o   Aplaneu les seves rutes

 

§  Veurà la Salvació de Déu

“Ajudants” “Enemics”
Ø  Desert

Ø  Isaïes

Ø  Fondalades alçades

Ø  Muntanyes i turons abaixats

Ø  Terrenys (tortuosos) aplanats

Ø  Camins (escabrosos) allisats

Ø  Emperador, governador, tetrarques..

Ø  Summes sacerdots: Anàs i Caifàs

Ø  Impediments

 

Ø  Tortuositat dels terrenys

Ø  Escabrositat dels camins

 

 

ü  Lluc té interès en situar en el temps i en l’espai uns fets que ell creu són importants: la predicació de Joan Baptista, que vol mostrar com a “preparador” del camí-missatge de Jesús, ja anunciat pel profeta Isaïes.

 

 

ü  Les notificacions de temps i de persones no cal que siguin exactes històricament, segons entenem avui la història científica moderna.

 

 

ü  Notes sobre els personatges:

 

·         Tiberi César (14-37 després de Crist), temps en que es realitza l’aparició del Baptista i la vida pública de Jesús. Nom d’origen llatí relacionat amb el riu Tíber.

 

·         Ponç Pilat : nombrat per Tiberi Cèsar procurador de Judea l’any 26 després de Crist, fins el 37. Fou el 5é governador romà de Judea. Té un paper important en el judici i mort de Jesús (el podem situar com “enemic” del missatge de Crist). El nom de Pilat és d’origen llatí que podria derivar de Pilatus (el que porta un pilum o javelina). O pot procedir de Pileatus, de pileus, distintiu dels lliberts (esclaus alliberats) i que significaria “el que porta la gorra de feltre”. I Poncio procedeix d’un nom llatí que significa “pont”.

 

 

 

·         Herodes: És Herodes Antipas, fill d’ Herodes I el Gran(4 abans de Crist a 39 després de Crist). És el que va empresonat i fer decapitar a Joan Baptista (era doncs un “enemic”). Lluc fa bé d’anomenar-lo Tetrarca i no rei (com fa Marc), ja que no va ser rei- Herodes Antipas va interrogar i ridiculitzar Jesús (”enemic”) durant el judici davant de Ponç Pilat. El nom Herodes és d’origen grec i procedeix del terme heros que vol dir heroi.

 

·         Felip (=Filipo): del 4 abans de Crist  al 33/34 després de Crist. Fill d’ Herodes el Gran i de la seva cinquena dona Cleopatra de Jerusalem, i germà d’ Herodes Antipas. La seva tetraquia es va caracteritzà per un bon  i mesurat govern. En un  principi es va guanyar l’odi del seu pare per les intrigues del seu germà Herodes Antipas, en enterar-se el pare de la falsedat de les acusacions li va deixar en herència el govern de: Traconítide, Galaunite, Aurante, Betanea, Perea i Iturea. Lluc no cau en l’error històric (Mateu  Marc s’equivoquen) de posar a Filipo com casat amb Herodias i que el seu germà Antipas li havia robat la dona per casar-se amb ella. Segons Flavio Josefo (historiador romà) Filipo es va casar amb Salomé filla d’ Herodias. Herodías abans de casar-se amb Herodes Antipas, era la dona d’ Herodes II, fill d’ Herodes I el Gran, i de Mariamme II. El nom Filipo es d’origen grec i procedeix de la combinació de l’arrel phil (amic) i el substantiu hippos (cavall) i per tant significa : “amant dels cavalls”.

 

·         Lisànies: Segons Flavi Josefo, Lisànies va morir el 36 abans de Crist i Lluc el situa el  28 després de Crist). O Lluc no té el coneixement històric precís o hi ha dos Lisànies: un fill de Ptolomeo, governador de Calcis i del Líban que hauria mort del 36 abans de Crist i un altre que hauria exercir de tetrarca  a Abila (Abilene) entre el 25 i 30 després de Crist. El nom és d’origen grec i procedeix de la combinació  del verb lyo (dissoldre, deslligar, alliberar) I el substantiu ania (pena) i així significaria, doncs, “el que allibera de les penes”. Aquest personatge és més difícil col·locar-lo en el sector dels “enemics” del camí-missatge de Jesús ( si  a cas com a “poderós”, ja que Jesús s’enfrontà amb els poders establerts).

 

·         Anàs: Summe sacerdot jueu del 6 al 15 després de Crist.  A Ismael el va succeir en el sacerdoci, Eleazar, fill d’ Anàs, i a aquest Caifàs, el seu gendre. Anàs podria seguir exercint el poder en l’ombra i per això Lluc parla dels dos: Anàs i Caifàs. Cinc dels seus fills, a més de Caifàs, van ocupar el càrrec de Summe sacerdot. El nom procedeix de l’hebreu: hananya que vol dir: Yhavé és misericordiós” (paradoxa del nom si el referim al paper que va tenir en la sentència de mort de Jesús, per tant el podem qualificar d’”enemic”)

 

·         Caifàs: Summe sacerdot del 18 al 36 després de Crist, que podria ser gendre d’ Anàs i va exercir un molt important paper en la condemna de Jesús (“enemic”). El 18 d. Crist fou designat sacerdot per Valeri Grato i tret com a tal per Vitelio en el 36 d. de Crist. El nom  pot procedir de l’arameu kepa (pedra, roca) o cayaphah que vol dir depressió.

 

 

 

ü  Notes sobre els espais, a part dels nomenats com territoris on governaven els personatges indicats:

o   Desert: lloc de pregària, de silenci, de prova, de trobada amb un mateix, i amb Deu, de reflexió, de dejuni, d’austeritat, de conversió i canvi d’estil de vida, símbol de la travessia del poble jueu per anar a la llibertat, sortint de l’esclavitud…

 

o   Regió del Jordà: zona del riu i l’aigua és símbol de purificació, de conversió, d’aliment, de vida, de submergir-se en el mal-mort, i des ressorgir (ressuscitar) a la vida, lloc del baptisme de Jesús i d’altres…

 

o   Camí, rutes: Tot l’evangeli de Lluc està organitzat com si fos un camí que fa Jesús des de Galilea (espai de frontera, de pas, obert, de mentalitats tolerants, de vida…) a Judea (espai de tancament, de rigor, de legalisme, moralisme, on sentencien a mort a Jesús…). El camí de Jesús, com camí de vida, representa tots els nostres camins de vida. Sempre ens cal caminar. És més important el camí que la fita. En el camí aprenem a viure, a ser,… Calen persones que aplanin els camins per fer-nos-els més assequibles, caminables,..i treure tot allò “escabrós” que fa nosa. Necessitem persones que ens despertin la nostra confiança-fe interior per tal que desenvolupem el millor que tenim i ho compartim.

 

o   Fondalades: S’alcen per tal de que ni ens baixem i després ens cansem per tornar a pujar. Es refereix a les nostres depressions, baixades d’ànim  desenganys, desencants, manques d’esperança…

 

o   Muntanyes i turons: s’abaixen pel mateix. Es refereix a les “pujades d’ànim, de to, ..potser massa  exagerades, als impediments que trobem en la vida, que podien provenir de dins nostre, o de fora, de situacions, estructures injustes, sistemes tacats, rígids, normes estrictes que poden frenar i interdir l’estimació, la pau, la llibertat…

 

o   Terreny tortuós que cal també aplanar, facilitar, ..Joan amb la seva prèdica a vegades dura, austera, critica, de conversió i purificació (baptisme) prepara el terreny (i ell després desapareix humilment) perquè la predicació i acció de Jesús sigui més fàcil, i mes positiva, engrescadora, alliberadora, en la que ja no es tracta de queixa i lament sinó de gaudir de la vida, de l’amor i perdó de Déu assegurat per sempre.

 

 

 

ü  El text ens anuncia carament que Déu es vol comunicar a tothom, i ho fa a través dels  profetes (Isaïes, altres i Joan) i d’una forma més transparent a través de la mateixa vida (sentiments, desigs, actituds, accions, paraules, estil) de Jesús. Déu vol la salvació (alliberament, despertar a la fe, esperança i amor) per a tothom. Vol que tothom sense cap discriminació (i així ho feu notar Jesús en la seva relació amb els malalts, marginats, infants, dones, pobres…) arribin a la dignitat, a la llibertat plenes.

 

 

ü  El text és una crida a preparar el camí per part de tots nosaltres, de crear àmbits, espais, climes de bona trobada, de bona relació, de bona convivència per tal que l’aroma de la bona nova , el perfum del do immens de sentir-se estimats s’estengui arreu, per tal que tothom VEGI i experimenti  l’ Amor infinit.

 

 

3. On es realitza aquest text avui?
 

a. En el meu entorn proper

 

·         Tots el que grups, persones, m’ajuden a sentir.me bé i a sentir bé als del seu entorn.

 

·         Tot el que ens desperta a caminar, superar dificultats.

 

·         També s’observen “enemics” interns o externs que ens no ens permeten pouar dins nostre o treure el millor que tenim.

 

 

b. En la societat

 

·         Tots els grups, associacions, institucions que col·laboren en treure dominacions, opressions, guerres, baralles, i posen pau, justícia, alliberen…

 

·         Per altra banda hi ha sectors, estructures que posen “turons”, “fondalades”, i que no deixen viure, o frenen processo, o aturen els desenvolupament  de les persones i pobles, especialment dels més pobres…

 

 

c. En l’església

 

·         L’Església quan fa el que va fer Joan de preparar el terreny del missatge de vida de Jesús, és quan actua millor.

 

·         Cada cop que no s’atrinxera en les seves regles, institucions, mantenint-les, defensant-les més que el missatge evangèlic, actua verdaderament com església servidora de la humanitat.

 

Preguntes per la reflexió personal o en grup

 

1ª   ¿ Quines persones, grups, t’ajuden , et faciliten el camí de la vida a tu i als del teu entorn? ¿per què? ¿Els hi agraeixes?

 

2ª  ¿Quines persones , grups, associacions, institucions ens dificulten el camí de la vida a nosaltres, als mes necessitats? ¿Per què? ¿Com vivim i gestionem la seva enemistat?

 

3ª ¿ Com va experimentar, viure, sentir, Jesús les oportunitats, facilitacions, i les amenaces, enemistats, dificultats?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Joan 14,1-12: Jesús, el camí que porta al Pare

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 33

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

Data: 25 gener 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Joan 14,1-12: Jesús, el camí que porta al Pare

1 »Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2 A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? 3 I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. 4 I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.

5 Tomàs li pregunta:

–Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?

6 Jesús li respon:

–Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. 7 Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist.

8 Li diu Felip:

–Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més.

9 Jesús li respon:

–Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? 10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.11 Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. 12 Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.

 

1. Què diu el text?
 

 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

 

·         Pot respondre a neguits que tenia la comunitat joànica: poca serenor, poca confiança, incertesa sobre el “després de la mort”, dificultats d’entesa entre persones que provenien de diferents llocs, cultures, formes de viure la fe…L’ Evangeli de Joan insisteix molt en l’amor, perquè precisament mancava entre els germans/es de la comunitat.

 

·         Hi a una voluntat de refermar la fe i de centrar-se en Jesús ressuscitat, viu i present en la comunitat.

 

·         Es pretén reforçar la figura de Jesucrist com a camí vers el Pare invisible, i la vinculació intensa entre el Pare i Jesús.

 

·         Valora les obres dels que segueixen a Jesús.

 

 

 

b. Què ens diu de Jesús?

 

·         Jesús ens vol calmats

 

·         Ens invita a creure en Déu: confiar, deixar-nos guiar i a sentir la seva companyia. Sols l’amor és digne de ser cregut.

 

·         Ens invita a creure en Ell, també.

 

·         Se’n va i ens prepara lloc: motiu més per la calma.

 

·         Nosaltres ens hem de preparar per morir. Creiem que estarem amb Ell.

 

·         La mort és un camí, un traspàs en companyia del Crist que ens ve a cercar perquè no ens perdem pel camí, perquè anem a la casa nostra, a on ens esperen.

 

·         Ens recorda el camí per anar-hi. Ell s’ha esforçat en la seva vida per indicar-lo.

 

·         Jesús és el camí: Camí per anar a la vida, a la felicitat. Creure, viure la fe és més caminar “amb”, acompanyat, sentir que Ell està amb nosaltres, i fer camí amb Ell, a vegades sense saber ben bé on anem, que no pas està segur amb unes normes, unes morals, unes disciplines, rituals i doctrines…

 

·         Jesús és la veritat. No tant uns dogmes escrits, estables, fixats…sinó unes dinàmiques veritables que ens ajuden a sentir-nos estimats, és la veritat del fons del cosmos, de la vida, de les persones, el tresor més preuat que hi ha en nosaltres, davant de lo qual tot lo altre és secundari, relatiu. L’amor a Déu i els altres és el referent de tot: de pensaments, desigs, sentiments, accions i paraules…

 

 

·         Jesús és la vida: la Felicitat, la participació en l’amor que està arreu: en la natura, en la història, en els fets, en els altres, en els grups, en les associacions i entitats, en els moviments socials, en la societat, en els comunitats i institucions de les diferents religions i conviccions, en nosaltres, …

 

·         Jesús remarca als seus deixebles, que Ell és el signe, el sagrament del Pare.

 

·         Li sap greu que encara no el coneguin

 

·         Li sap greu que encara  o hagin descobert que Ell és el pas cap el Pare, el camí vers,…que la seva missió i funció en aquest món és mostrar el Pare en tota la seva vida, i per tant el nostre camí de vida i de felicitat.

 

2. Què em diu a mi, el text?

 

·         M´és una invitació  asserenar-me, a la pau interior.

 

·         M´és una invitació a conèixer Jesús, expressió, comunicació, manifestació (“logo”, “marca”, signe… del pare és conèixer Jesús). En la vida, paraules, gests, accions, desigs voluntat, sentiments, pensaments de Jesús podem “veure”, copsar, captar qui és el Pare-Mare, Misteri de Vida i Amor de la realitat. A través de la vida de Jesús captem la VIDA i l’AMOR infinit, coneixem, podem comprendre què és la vida, que és el més important de la vida, què és el fons de tot, el tresor, el sentit, el que ho omple i impregna tot, que està vivificant, estimant tot…

 

·         El Pare-Mare, aquest Misteri infinit , insondable, com “riu subterrani amagat”, està dins i en el més fons del Crist, el que li dóna sentit, el que l’omple totalment, com en nosaltres si ens deixem omplir per l’Esperit d’amor i de vida que va omplir a Jesús.

 

·         El Pare-Mare és el que fa les obres, les accions estimadores, alliberadores, de felicitat, de dignitat, de pau, de justícia per la humanitat.  El Fill les mostra, les serveix, els fa en nom i per la força de l’AMOR-VIDA, l’Esperit Sant és el mateix amor en moviment.

 

·         Jesús està amb el Pare-Mare, està endinsat, empeltat, difós en aquest gran mar que és la VIDA, Déu que ho omple tot.

 

·         Jesús ens invita a creure en els obres, que és el que podem veure i el que és important (per les obres els coneixereu ) i el que ens permet discernir qui està amb el Pare-Mare, amb la VIDA-AMOR. Moltes persones que no coneixen el Crist estan amb Ell, i amb el Pare perquè fan les seves obres.

 

·         Podem fer obres molt majors i adequades a la nostra època, a les nostres qualitats, a les necessitats que hi hagin, amb molts més recursos, podem donar més de si del que ens sembla (crear petits grups i comunitats cristianes, moviments cristians de joves, d’adults, moviments socials, ONG, denúncies, manifestacions, xarxes solidàries, …).

 

·         Ell se’n va i ens deixa perquè continuem, perquè ens espavilem, perquè no deixem les obres, perquè sapiguem fer-ho sense estar físicament present.

 

·         Però confiant, creient que està present dins nostre, en el record , en el cor, en el seu evangeli, en els obres de molta gent, en les persones, en les celebracions, en la pregària… Mentre el recordem segueix present, com també estan presents en el nostre cor (“re-cord”) totes les persones que ens han fet bé i recordem.

 

3. On es realitza aquest text avui?
 

a. En el meu entorn proper

 

·         Moltes persones , en el neguit diari, a vegades d’un ritme massa ràpid i estressant, necessiten calma, pau, serenor.

 

·         La pregunta de Tomàs com l’expressió de Felip  és la de molts. Expressen el desig de molts, creients en Déu o no que voldrien demostracions clares i contundents…

 

·         Però estem en el camí, en la limitació i condició humanes, no en l’esfera  o en la perfecció de Déu.

 

·         Avui dia també ens torbem amb gent incompresa, que no és (o no es vol) entesa, com li passà a Jesús, dins dels seus mateixos amics.

 

·         Les persones que cerquen, quer viuen al si d’altres religions o conviccions diferents del cristianisme, si s’estimen, si cerquen la veritat, si s’entreguen, sobre tot als més necessitats, estan en el camí del Crist.

 

 

b. En la societat

·         Moltes obres socials en favor dels altres, mostren el camí i l’exemple de Crist.

 

 

c. En l’església

·         Moltes obres eclesials en favor dels altres, mostren el camí i l’exemple de Crist.

 

·         L’Església si és acollidora, hospitalària, humanitària, solidària, generosa, servidora sobre tot, eixampla , recrea, desenvolupa, la gran l’obra que inicià Jesús, i mostra aquest Misteri d’ Amor, que anomenem Pare, Déu, Transcendent, Absolut, Ú.

 

·         A vegades certs sectors d’església s’agafen de manera massa fonamentalista a Jesús com veritat en el sentit de “doctrina segura” (no és el sentit de  “veritat” que ofereix Jesús), i obliden que Jesús és “camí vers…” i que cal caminar amb Ell, en les incerteses i inseguretats de la vida.

 

 

 

 

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª  ¿T’has torbat amb persones que com Tomàs, i Felip cerquen, fan preguntes semblants? ¿amb qui? ¿On? ¿Han trobat resposta?

 

2ª  ¿T’has trobat amb persones que no han estat enteses, compreses, com mli passa a Jesús?

 

3ª  ¿Jesús, per tu, en el moment que vius, és més aviat “Camí”, “Veritat”, o “Vida”? ¿Per què?

 

4ª ¿Quines “obres més grans” estem fent? ¿amb qui? ¿quines obres més grans observes que es realitzen en el teu entorn proper? ¿A favor de qui?

 

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com