Patiments estalviables?

Dibuix Cesc

El moviment d’emancipació nacional català proposa una qüestió que per senzilla és molt complicada donades les circumstàncies estructurals de l’ estat espanyol. Es proposa un canvi en el territori. Es tracta de que Catalunya tingui l’eina d’un estat. No es tracta de posar fronteres en el model antic , ni d’una nova moneda. Es tracta senzillament de que el territori d’acció d’un futur govern català sigui Catalunya i pugui exercir la seva sobirania sobre lleis, educació, sanitat, serveis socials, llengua, cultura, patrimoni, urbanisme,  i per tant poder obtenir tots els impostos. Ja sabem que moltes de les nostres decisions estan traslladades a les grans multinacionals, i a les entitats internacionals, i en especial a la Unió Europea. Per tant no existeix, en aquest moments , una sobirania total.

Per tirar endavant aquest projecte s’ha produït violència de l’ estat espanyol, exilis, empresonaments, patiments morals i psicològics de molta gent. Tot s’hagués pogut estalviar amb una actitud dialogant i negociadora de l’ Estat Espanyol que no s’està donant. Al final, un dia o altre arribarà que Catalunya serà un estat. Per què fer passar tant de dolor al nostre poble?.

De la mateixa manera els moviments eclesials de base que volen construir una església més evangèlica. Per tant una església més al costat dels necessitats, de les víctimes de les injustícies i per tant amb una organització més en funció d’aquest projecte,  que sigui més democràtica, on les dones puguin exercir totes les responsabilitats i l’exercici de la presidència dels sagraments, i de la direcció i animació de les comunitats no estigui vinculada solament als barons i cèlibes. També molt de patiment de capellans, dones, i de tot el laïcat que cerca aquest nou model d’església es podria estalviar, si hi hagués voluntat verdadera de fer canvis profunds en les estructures eclesials i un procés de pedagogia sensibilitzadora per transformar esquemes mentals i codis morals rígids que caldria veure si són massa evangèlics.

Sabem que a l’estat espanyol li costarà molt caminar vers els canvis que proclama el moviment nacional català. Des del punt de vista:

  • Econòmic: necessita dels bens i serveis que Catalunya produeix, i dels seus impostos per sobreviure.
  • Polític: seguir mostrant el poder que es creu sobirà sobre tot el territori per part de l’elit militar-funcionarial-judicial-empresarial-financera-eclesial, ocupada per la ultradreta.
  • Cultural (la percepció de la unitat d’ Espanya i per tant el sentiment d’amputació si Catalunya marxa.

Des tots aquests punts de vista són canvis viscuts com a catàstrofe.

Sabem que l’església catòlica si toca algun dels punts esmentats , reivindicats des de fa anys per molts sectors del poble cristià, cau tot l’andamiatge construït des de fa segles:

  • Econòmicament caldria perdre privilegis d’impostos, deixar de rebre ajuts econòmics dels estats, no cobrar per misses i sagraments, i partir bàsicament de les quotes del poble fidel, el que vol dir esdevenir més realista i més pobre i per tant més a prop dels pobres.
  • Políticament les elits eclesials jeràrquiques masculines (patriarcat incrustat en la vida de l’església) perdrien el control sobre les comunitats, els seria més difícil organitzar les diòcesis i les parròquies, distribuir les persones responsables, i de fet es feminitzaria el poder, que podria reconvertir-se en servei de cura de les persones.
  • Culturalment caurien els esquemes mentals, ideològics i morals sobre la sexualitat, la dona (una certa misogínia), i teològics sobre el pecat que han col·laborat, durant forces segles, a mantenir el control de les consciències. Es desenvoluparien amb més valoració les interpretacions personals de l’evangeli, i es reconeixerien positivament les autonomies de les diferents comunitats.

Tots aquests canvis acostumen a ser vistos, per altres sectors més  fonamentalistes de l’església, també com a catàstrofes, com a pèrdues.

No és sorprenent que tant l’estat espanyol, com l’església catòlica es resisteixin a tals canvis, que demanen dols, i que prefereixen seguir mantenint la situació encara que estigui en crisi profunda. Tots els canvis porten resistències. Per això fan patir tant els que no els volen, com als que els volen. Per la fe (transmesa des de  Jesús) i per l’experiència vital coneixem que per arribar a un naixement nou, a fer néixer un estat català, a fer néixer una església nova més evangèlica, ja present en els moviments populars de base, cal passar pel dolor i pel dol. Esperem que els patiments i sacrificis de tantes persones, que repeteixo es podrien estalviar (en una visió més raonable, i mes humana, potser ingènua) siguin dolors de part (Romans 8, 18-25).

quim cervera

8 gener 2017

 

Anuncis

Jesús i la filla de Jaïr. Estudi d’ Evangeli de Lluc 8, 40-42.49-56

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 45

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

Data: 22 de gener del 2018

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Lluc 8, 40-42.49-56

Texts paral·lels: Mateu 9, 18-19.23-26 i Marc 5, 21-24. 35-43

40I, en tornar Jesús, el rebé la multitud, puix tots s’estaven esperant-lo. 41I heus aquí que vingué un home, de nom Jaïr, i aquest era cap de la sinagoga, i, caient als peus de Jesús, el pregava d’entrar a casa, 42per tal com tenia una filla única, d’uns dotze anys, i aquesta s’estava morint. I, en anar-hi ell, les multituds l’oprimien….

49Encara ell parlava, de casa del cap de la sinagoga ve un a dir: La teva filla és morta, no amoïnis més el Mestre. 50I Jesús, havent sentit això, li digué: No temis; solament creu, i es salvarà. 51I, arribat a la casa, no deixa entrar ningú amb ell, sinó Pere i Joan i Jaume i el pare de la noia i la mare. 52I la ploraven tots, i en feien plany. I ell digué: No ploreu, puix no és pas morta, sinó que dorm. 53I es reien d’ell, sabent que era morta. 54I ell, agafant-li la mà, en alta veu digué: Noia, alça’t. 55I l’esperit li tornà, i s’alçà tot seguit; i ordenà que li donessin menjar. 56I foren presos d’estupor els seus pares; i ell els manà de no dir a ningú el que s’era esdevingut.

 

1. Què diu el text?
 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         Travessar el llac, anar a l’altra riba, és anar caminant vers la nova comunitat, el nou Israel, la construcció (o re-construcció) de la comunitat profètica, anunciadora de bones noticies de vida, superant els impediments (les aigües revoltades).

·         El text pot mostrar més o menys amagadament les ganes dels primers cristians d’aconseguir que els caps de les sinagogues, les autoritats jueves i darrera d’ells tota la comunitat jueva, seguissin a Jesús. No va ser així.

·         També vol mostrar lla confiança com actitud fonamental del cristià/na, contrària a la por.

·         Igualment sembla que posa l’accent en la creença en la Vida per sempre en comunió amb el Pare.

·         Invita a les comunitats cristianes (la casa) a alçar-se a, a nos animar-se, a fer camí, a donar via, a servir als altres.

 

 b. Què ens diu de Jesús?

  • Les multituds seguien Jesús. Ell segueix una dinàmica del grupet més íntim de tres, de grup dels 12, del grup més ampli dels 72 (6X12), i de la multitud. I té una pedagogia per cada grup.
  • És un home bo, esperat.
  • La filla de Jaïr es mora. Jesús no pot estar a tot arreu: té limitacions, i amb el temps d’estar amb la dona que perd sang, es mora la nena. Però dóna ànims a Jaïr i l’invita a tenir confiança en la Via i a perdre la por, en especial la por a la mort.
  • Jesús repeteix el no tenir por ( és a dir tenir confiança, creure…com havia dit a la dona que perdia sang).
  • Jesús té una altra visió sobre el que li passa a la nena: la mort és una dormició ja que hi ha una Vida amb Déu plena i definitiva.
  • Jesús agafa de la Mà a la filla de Jaïr: hi té un contacte directe, personal, reconeixedor…afectuós…Realitza un gest de misericòrdia (té cor pels miserables). Fa un acte ben senzill enmig de poques persones, en la intimitat, mostrant com l’extraordinari té lloc dins de l’ordinari.
  • Jesús restaura les funcions vitals tant de l’hemorroisa (que li concedeix la normalització del seu cicle menstrual, no refusa el seu cos, la seva sexualitat, i l’allibera de la mentalitat de la impuresa i per tant de la marginació social i religiosa  del menyspreu de Déu) com de la filla de Jaïr que li retorna totes les energies vitals.
  • Jesús demana a la noia que s’alci (sovint Jesús demana a altres malalts que caminin, que s’alcin…). Alçar-se, el caminar és signe de Vida, de seguir en la vida, de fer camí, no està aturat, afrontar les circumstàncies que vinguin, no defallir, de ser lliure, de tenir un lloc digne com a dona en la societat tant patriarcal on les dones estaven submises i no eren  ningú.  I per tot això necessitava de la mà de Jesús. Com nosaltres tampoc no  ho fem per un mateix…
  • Jesús  torna l’esperit de vida, d’amor, de capacitat d’estimar, i de ser estimada…, a la noia. Procura que torni a tenir gust per la vida, per  una vida sana, plena, per ser una dona, no passiva. La invita a relacionar-se, a comunicar-se, a estimar, a sentir-se bé amb ella mateixa i amb els altres, a alimentar-se de les relacions humanes que li donen vida, felicitat, companyia…L’exhorta a passar de la infància (que mora) a la vida madura, a la comunitat dels adults.
  • Jesús es preocupa  de totes els dones, que estaven ben ignorades, sense cap distinció, de tota edat  condició.
  • Jesús fa notar la relació entre malaltia, mort i els mals profunds de la condició humana: egoismes, odis, enveges, venjances, injustícies, orgulls, manques d’estimació…I cal curar-ho tot, tot està vinculat. La desorientació en la vida no seguir el camí pel qual hem estat creats, ens pot portar a “ser morts en vida”, a perdre’ns, a la infelicitat, i això ens pot provocar desànims, angoixes, ansietats, malalties…
  • Jesús a través de la curació mostra la seva capacitat d’estimar profunda, la dedicació a la persona integral, les ganes d’alliberar de tot mal i així mostrar que Déu és Amor. Ens indica el camí per set germans, ens mostra la veritat de la nostra petitesa i grandesa. Ens dóna la seva Vida per tal que tinguem Vida.
  • Jesús ens invita a la fe, al seguiment, a la confiança, a l’adhesió a la comunitat divina i als altres.
  • Jesús els recomana de no dir res per no tenir problemes i perquè la gent no l’interpreti malament: Ell no ha vingut a fer espectacles, no és un Messies triomfant, sinó Aquell que es fa proper, pròxim per atendre a les persones que ho necessiten, com aquests dos casos…
2. Què em diu a mi, el text?

  • La gent esperava Jesús. Desitjaven veure´l, hi trobaven un home bo, amb esperança, amb gests i paraules que anaven per ells…
  • Un cap de la sinagoga era un personatge important i que es posi als peus de Jesús significa actitud d’humilitat, de reconeixement, de cercar el bé de la filla, i passar per sobre de la seva categoria social i religiosa…
  • Tenir una filla única i que se´t mori és que et quedes sense fills (la descendència pels jueus era molt important ).
  • Aquest home està patint molt.
  • La nena té 12 anys: esta en l’edat de l’adolescència, de la fertilitat, està en un temps de vida plena, en creixement. El 12 és número simbòlic (Israel té 12 tribus, el nou Israel, la nova comunitat que crea Jesús, els 12 apòstols; el 12 és 1: origen de Déu Pare de tot; el 2 és signe de l’amor,  dels sentiments, és la segona persona de la comunitat divina: Jesucrist i 1+2,sumen 3: que vol dir: raó, enteniment, i es refereix a la tercera persona de la comunitat divina: l’ Esperit Sant). La dona que té pèrdues de sang, que és un relat que està enmig d’aquest de la filla de Jaïr, fa també 12 anys que te aquesta malaltia.
  • Tant la dona com la noia poden representar a totes les dones, a tota la humanitat.
  • La casa pot significar l’església, o qualsevol comunitat cristiana i per tant torna a recordar que la nena pot significar Israel, l’Església (Nou Israel). A la casa sols hi entren els íntims, els caps de l’Església, i el pare i la mare.
  • El plorar i el plany era i ha estat una tradició antiga quan es moria algú.
  • Es burlen de Jesús, com després a la creu, no confien en Ell suficientment. No entenen…
  • El fet de menjar és signe de que la noia està viva: el poble de Déu ha de menjar de l´aliment de la vida i la guarició que rep del Crist.
  • Els pares encara tenen por, els falta més confiança.
3. On es realitza aquest text avui?
 a. En el meu entorn proper

·         Com Jesús hi ha persones en els nostres entorns que es desviuen pels altres, que ens alliberen d’esquemes tancats, que ens inviten a viure més plenament, que aprenem d’ells  a viure amb més pau, amb més madureses, i plenitud, que ens acompanyen perquè seguim en el camí, per tal que ens alcem i no defallim. A tots i a totes cal domar-los-hi gràcies.

·         També ens trobem amb persones que no tenen ganes de viure, que estan desanimats, que són com “morts en vida” (a nosaltres també ens passa en diferents moments de la nostra vida) i ens criden a estar al seu costat, per donar-los sentit al viure, per col·laborar en despertar-los a la dignitat, a la llibertat, a la germanor, a l’acció, i sortir de la passivitat, de la incomunicació, del tancament a casa, de la submissió.

 b. En la societat

·          Cal desemmascarar les propostes de felicitat falses que pretenen ser universals però que ens enganyen i produeixen en nosaltres sensacions de fracàs i de frustració,

·         Cal desemmascarar tots els venedors de falses il·lusions (de diners, de poder, de prestigi o fama, d’espectacle i de sensacionalisme), d’esperances segures, de solucions fàcils…

·         Cal que detectem els explotadors de les necessitats dels altres (de la necessitat de menjar, de vivenda, de viure, de relacionar-se, de comunicar-se, de fer festa, d’aprendre, d’expressar-se…) que són satisfetes falsament i que enriqueixen a uns pocs.

·         Cal que ajudem a recuperar el nostre lloc en la societat, sobre tot als que “no tenen lloc”: refugiats, immigrants, malalts mentals, drogoaddictes, prostitutes, infants i gent gran abandonats, persones soles,…

  c. En l’església

·         L’Església i es comunitats cristianes han de ser les primeres en no menysprear ningú, ni discriminar, ni marginar…

·         Han de ser les primeres en ser font de vida, en ser casa de tothom, en oferir recolzament, acompanyament, atenció, espais per comunicar.se, per crear vida, on tothom s’hi trobi bé, sobre tot els més exclosos i vulnerables.

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª ¿Quins personatges surten en aquest relat?

2ª ¿Quina actitud adopta Jaïr debat de Jesús?

3ª ¿Quina actitud adopten els altres davant de Jesús?

4ª ¿Quina actitud adopta Jesús respecte a la filla de Jaïr?

5ª  I els altres, ¿quina actitud adopten davant de la noia?

6ª  ¿Quins canvis s’han produït en Jaïr des del principi del text al final?

7ª  ¿Quins canvis s’han produït en els deixebles, la multitud,…?

8ª ¿ Què em suggereix a mi el text? ¿A quins canvis m’invita?

9ª ¿ On veig que el text es realitza avui dia en els meus entorns humans?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Alguns criteris i anàlisis per comprendre les tensions que vivim com a poble català

  • Tot el que vivim i patim i experimentem en el “procés”, ens transporta a moltes persones a fets de la infància, de la família, l’educació rebuda, els fets viscuts quan érem petits, o als fets viscuts per la nostra família, que no hem viscut directament però ens han transmès (guerra civil , de la que no “s’ha fet net”, la postguerra, divisions, pors, censures, costums, criteris mentals, …). Quan ens fem grans creix aquesta relació amb la nostra infància i reapareixen fets latents, no resolts, amb una component emocional molt intensa. Ens estimulen els criteris primaris, els del cervell més antic on hi resideixen les emocions i els instints. Per això és molt important:

-Expressar les emocions i compartir-les en grup . Això afavoreix el coneixement mutu,                     la comprensió de l’altre que pensa diferent perquè ho viu diferentment i ens ajuda a                         tots a mantenir el que és més fonamental: la relació de família i les amistats

-Intentar comprendre altre en el que viu, sent, pateix, s’emociona…

-Posar-hi racionalitat

-Anar creant espais i temps de calma, de pau, de silenci (pregària) i capacitat de diàleg.

  • Hi ha maduresa en el nostre poble, anem aprenent a respectar-nos, a dialogar amb serenitat, a ser delicats i no treure segons quins temes i segons de quines formes i paraules, en segons quins ambients i a fonamentar-nos en l’amistat, la família i la comunitat de fe (si és així) que ens uneixen. Aprenem a dialogar, a ser creatius, a prendre consciència social i política, a posar-hi humor, confiança…

 

  • Sovint es diu que el moviment independentista és creat per alguns polítics, per alguns partits o líders polítics. Fixar-se i obsessionar-se en centrar-ho tot en algunes persones, és una anàlisi procedent de la perspectiva clàssica de les dretes. És no veure que el moviment és popular, que ha sorgit del poble. Estava latent des de fa ben bé 300 anys, i ha anat sorgint en diferents moments, normalment fracassats, de la nostra història. Ara, després de la sentència reductora (quasi anul·ladora) de l’ Estatut d’autonomia votat pel poble, després d’una forta crisi econòmica, i en part com a resposta a la mateixa, torna sorgir amb força. És un moviment convençut que un Estat Català, que tindrà uns inicis molts difícil, crus, i dolorosos, podrà fer remuntar una societat creativa, amb moltes possibilitats i capacitats culturals, polítiques i econòmiques i podrà construir una major igualtat i una més veritable democràcia. El moviment d’emancipació nacional és fonamentalment civil, popular, i amb una forta component de centre-esquerra i d’esquerra. Si alguns partits s’hi han ajuntat, s’hi han incorporat més tard o més d’hora és perquè han escoltat les demandes del poble i intenten, cadascun segons els seves estratègies, canalitzar-les políticament.

 

  • Cal distingir el que és cultura del que és religió. Els musulmans ens poden ajudar ena questa distinció, ja que ells, també els convé distingir el que són costums, hàbits, esquemes mentals, culturals marroquines, o pakistaneses, senegaleses, o…, i el que és veritablement la fe musulmana. Moltes de les conductes o tradicions, o actituds, que molts musulmans creuen que són actituds demanades i invitades en el Coràn, són purament costums culturals de tal o tal altre país. Durant segles a Europa i molt especialment a Espanya s’ha anat constituint des del segle tercer, un constructe cultural, anomenat “Cristiandat” (amb unes normes, costums, valors, criteris, esquemes mentals, creences amb conseqüències ben pràctiques i eficaces en l’educació i socialització) que es pot confondre amb la fe cristiana (en el nostre cas la catòlica). El nacionalcatolicisme, darrera expressió d’aquest constructe cultural, és el que encara cueteja en moltes de les consciències del poble espanyol i en concret en religiosos, religioses, capellans i bisbes. I creuen, de bona fe, semi-inconscientment o totalment inconscients, que defensant aquestes normes, valors, costums, (entre elles la unitat d’ Espanya) defensen la fe catòlica.

 

  • A vegades també confonem l’estructura de l’Estat Espanyol, molt vinculada aquesta constructe de la Cristiandat, amb Espanya, amb els pobles d’ Espanya. L’ Estat Espanyol està des de fa segles ocupat per unes elits, relacionades familiarment, amb components financeres, funcionarials, militars, sovint legitimades per part de l’ església catòlica, que estan impedint els processos de democratització, d’encaminament vers la República, tant a Catalunya com a tota Espanya, i per tant estan protegint i promocionant la desigualtat, que els afavoreix. Per això, aquestes elits no volen que Catalunya, que és una part d’ Espanya que els permet seguir tenint poder i escurant diners  per continuar la seva hegemonia, se’n vagi de l’ Estat. Aquestes elits que estan reaccionant agressivament contra la República Catalana, són les mateixes que mantenen la forma espanyola del capitalisme. Possiblement al capitalisme europeu ja li interessa que l’actual govern del PP mantingui “a ratlla” el moviment d’emancipació nacional català i les possibilitats d’una República a Espanya que seria critica al capitalisme i tendiria vers l’esquerra. De fet en acabar la segona guerra mundial, ja els va interessar tant als EUU coma Europa, mantenir a Franco en el poder. Aquestes elits són els mateixes que mantenen a la majoria del poble espanyol submís, estan augmentant la desigualtat, aprofitant-se de la crisi econòmica, són creadores de pobresa, i frenen les possibilitats de reaccions i de moviments populars vers l’esquerra. Sap greu que sectors del PSOE estiguin també directament o indirecta vinculats a tals elits, i esdevinguin conservadors del sistema, no aprofitin el moviment d’emancipació català, per adherir-s’hi i anar construint una república a Espanya (un desenvolupament de al democràcia participativa) , i siguin  còmplices de les accions repressives de l’actual govern espanyol, i dels poders que hi ha al darrera. Per això val la pena preguntar-se: ¿les actuals estructures de l’ Estat Espanyol possibiliten avançar vers la democràcia, la participació i la igualtat?

 

 

  • El moviment d’emancipació nacional, que porta dins unes reivindicacions de més participació en les decisions polítiques, fa por a molts països europeus ja que es pot reproduir en altres llocs d’ Europa, i temen no poder gestionar-ho, o contenir-ho i sobre tot, temen, que caiguin les seves estructures de poder econòmic i polític tal com les han construït. El moviment d’emancipació nacional català, apunta vers una altre tipus de construcció d’ Europa (l’Europa de les nacions i de les cultures) i vers una forma de societat més social, amb més control dels poders, i més participació en les decisions que ens afecten a tots. Molts dels polítics i poders econòmics europeus i països, (en alguns dels quals està avançant la ultradreta, com sempre passa després d’una crisi econòmica) no són capaços de canviar l’esquema mental i acceptar una Europa de més països (-Escòcia, Flandes, Còrsega, etc.-masses per ells) i que alguns puguin virar vers una socialdemocràcia o un socialisme més avançat i modern. Davant d’una crisi de la democràcia, el moviment català proposa una alternativa.

 

  • Qualsevol població que es mobilitzi, i decideixi que vol tenir l’eina de l’Estat per poder millorar les seves condicions socials, encara que no sigui una nació, de fet té el dret a constituir-se com a tal Estat (mirem Andorra, Luxemburg, Malta, Mònaco…).

 

  • Les conviccions religioses, espirituals, humanistes, ètiques i el sentiment de pertinença nacional són forces o energies humanes, que arrelen en dimensions profundes de la persona i dels pobles, que poden estar a favor dels més necessitats i exclosos, i empobrits. De fet poden sonar sentit, legitimitat, ànima, esperit, motivació de fons, a la resistència de les subcultures dominades. Poden col·laborar juntament amb altres forces a la cohesió i integració del grup resistent, opositor a la cultura dominant. Poden col·laborar al canvi, juntament també amb altres forces, per una societat més justa i igualitària. Com el moviment de Jesús va ser opositor a l’estructura establerta dominada per les autoritats jueves sacerdotals i polítiques, vinculades i conformades a l’ imperi romà, recuperant tradicions religioses profètiques, bíbliques. Aquestes tradicions i invitacions eren les que donaven sentit a la pagesia oprimida, endeutada i depenent de Palestina, que intentava sobreviure, elaborant discurs, actituds i comportaments contraris als previstos i imposats per les autoritats jueves i romanes. Així el moviment de Jesús, va crear una nova forma de ser persona humana (la persona nova) una nova forma de relació amb els altres, i una nova manera de veure Déu, que no solament no se n’oblidava i els menyspreava sinó que estava al costat dels que patien l’exclusió i la opressió.

 

quim cervera, 28 desembre 2017, Dia dels sants innocents.

El text no es una innocentada . Sí que pot tenir elements de la meva innata i perdurable innocència.

Estimar els enemics sociopolítics

El “procés” d’emancipació nacional catalana, com tots els moviments socials, ens ha mostrat, de forma més clara, quins són els nostres enemics. Empreses, institucions, entats, partits polítics, s’han anat descarant per revelar la seva contrària posició a l’emancipació nacional catalana. A la vegada han indicat quins són els seus veritables interessos, econòmics, polítics i culturals.

Com a cristià haig d’estimar aquests enemics. L’evangeli ho afirma clarament: “estimeu els vostres enemics” (Mateu 5,43-48). Els cristians que estem mobilitzats pel procés d’alliberament nacional, hem d’estimar aquests enemics. L’evangeli reconeix que hi ha enemics. No els hi nega la seva identitat, ni suavitza el seu nom. Per tant, podem agrair a la situació actual que hagi arribat a un punt en què podem reconèixer bé els enemics. Si no els reconeixem, no els podem estimar. Hem de saber qui són.

Actualment els enemics de l’independentisme són:

  • els aparells de l’ Estat espanyol: el govern actual i sobre tot el sistema judicial (en especial el Tribunal Constitucional i altres Audiències) i el sistema coercitiu i policial.
  • Els partits polítics: PP, PSOE i Ciutadans
  • Una bona part de la gran Banca i del món de les assegurances, com són: Caixa-Bank, Banc de Sabadell, Catalana d’ Occidente i altres.
  • Grans empreses al voltant de Foment de Treball i de la CEOE.
  • El Rei o millor dit, La Monarquia seguint la seva tradició borbònica centralista.
  • La Unió Europea, o millor dit el Club dels Grans Estats de la Unió Europea.
  • Moviments socials com Societat Civil i altres entitats afins.
  • Grups ultradretans i feixistes.
  • I en el fons del fons, les oligarquies dels grans poders econòmics i financers, catalans, espanyols, europeus i mundials.

Segurament me’n deixo.

Com ho hem de fer per estimar tots aquests enemics?

En primer lloc hem de distingir entitats de persones. És curiós com la “dreta política” centra l’atenció en tot el que estem vivint avui a Catalunya i a España (i així és normalment), en qüestions de comportaments o actituds personals. Els causants del que passa a Catalunya, afirma la dreta política, són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I per altra banda des de Catalunya, alguns sectors dretans ho centren en Mariano Rajoy i altres personatges de l’aparell de l’ Estat. La tradició de les esquerres es centrar l’atenció en el poble, i en els moviments socials, en els col·lectius, que dinamitzen el poble. L’anàlisi sociopolítica de l’esquerra no es fixa tant en les accions de les persones, sinó en les dels aparells dels estats, de les institucions, de les estructures econòmiques, polítiques, i culturals, i en els moviments que les recolzen o s´hi oposen proposant-hi alternatives. Crec que és una bona forma de distingir “dreta” i “esquerra” segons on es posa la “diana” de la anàlisi de les situacions polítiques. Dit això, quan parlem d’enemics des de l’esquerra, no hi col·loquem persones, sinó entitats i moviments. I com a cristians “d’esquerres”, per tant, hem de seguir tractant a les persones que representen o participen de tals entitats i moviments com estimables, respectant-les, i mirant-les a la cara com a germans i germanes, si és que hi tenim un tracte directe. Ens podem trobar, i de fet tots ens hi trobem, amb familiars i amics que no són independentistes i que veuen el present i futur de Catalunya, amb una altra perspectiva i participen més o menys activament en projectes pel país, diferents del nostre. La familiaritat, el parentesc, l’amistat passa per sobre de la diferència d’anàlisi, diagnòstics, criteris, plantejaments i propostes polítiques. I encara que ens costi, hem de procurar que així sigui. És una proba, i un bon exercici, de fet es dóna, i mostra la maduresa de molta gent del nostre poble, que sap seguir relacionant-se bé, fins i tot amb més intensitat afectiva, i mostrant-la explícitament, en aquests temps complicats. Són temps que ens permeten precisament anar a fons, i valorar el que és més important en la vida: la relació humana interpersonal afectuosa, de donar-nos vida els uns als altres i servir-nos de debò les necessitats que tenim, per seguir el camí de felicitat al que estem cridats, Per això, per nosaltres cristians independentistes d’esquerres, aquestes persones que pensen i actuen diferent no són “enemics”, són els parents i amics de sempre, que en el debat polític ens anem coneixent més i ens ajudem per ser més persones i lliures, esmenant-nos, corregint-nos fraternalment per variar si convé, alguns dels nostres pensaments, o mirades de la realitat o actituds, i reconèixer errors.

En segon lloc, fins i tot, si ens trobem amb alguna persona que d’una manera consolidada, permanent i clara pertany a alguna de les entitats abans esmentades com enemics, i es troba amb una necessitat d’ajuda, la nostra sensibilitat humana (i si no ens és espontània, ens hi estimularà la nostra fe cristiana, d’imitar al “Bon Samarità”) ens llançarà a ajudar  aquella persona, veient-hi un germà o germana. De fet l’evangeli no ens diu que els enemics els convertim amb amics quotidians, i hi tinguem una relació íntima de confiança.

En tercer lloc quan parlem d’enemics, ens podem referir al que diu el sociòleg Andrea Baravelli. Per ell “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:

  1. Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
  2. Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com enemic irreductible i perillós.
  3. Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, perillaria de girar-se contra ells.

El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d´”enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s EEUU construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Irak, Iran…). Els partits, associacions i institucions, en èpoques de profunda canvis “construeixen “ l´”enemic” en un altre partit, associació o  institució. En el cas actual català per exemple l’”enemic” potser l’altre govern, un altre partit que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys de “centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un “enemic” també per identificar el nacionalisme espanyol. El govern de l’ Estat Espanyol “ha construït l’enemic”, Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, govern de Catalunya, Mossos d’ Esquadra, etc., per identificar-se, cohesionar-se i justificar-se i potser amagar “algunes vergonyes” o incapacitats per resoldre els grans problemes socials , econòmics, culturals i polítics del país. De fet el PP ja va anar construint des de fa anys aquest “enemic” (catalanofòbia) que li dóna vots (i sembla ser que no solament al PP) quan va recollir signatures contra l’ Estatut de Catalunya. També es pot dir que el govern de Catalunya ha fet el mateix amb el govern Espanyol, el Tribunal Constitucional, la policia, el sistema judicial i els partits polítics que el recolzen, ara en l’aplicació de l’article155 de la Constitució, però al meu entendre, en desigualtat de condicions, de menys recursos que els que té l’ Estat Espanyol i amb un moviment pacífic, fort, permanent i continuat, al darrera.

De fet en totes aquests construccions socials de la realitat (ideologies) hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot a negar la veu als altres. En canvi les posicions més obertes, són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.

I què fem amb els enemics econòmics, polítics, els causants de les grans injustícies del món, els que produeixen quantitats immenses de víctimes innocents?. Treballar per unes estructures socials (econòmiques, polítiques  culturals) més justes, més alliberades i més a favor dels més necessitats del planeta ens demana bones i encertades anàlisis, aliances adequades, intel·ligència, “mà esquerra”, prudència, determinació, fortalesa, perseverança i coratge (que ve de “cor”: raó i sentiment bondadós). Cal acceptar que la voluntat activa de transformació social, ens comporta i comportarà enemics i persecució (així ens ho recorda l’evangeli, també). Seguint el Mestre, davant dels enemics, la millor actitud és la no-violenta, la pau, l’entrega al servei del poble que estimes. De fet, aquesta ha estat, reiteradament, no sols la proclama dels nostres líders en les manifestacions per la independència, sinó que ha estat la forma generalitzada d’actuació de tothom. Possiblement, el transfons cristià pacífic, i la influència de les espiritualitats orientals (budisme, hinduisme, Gandhi i altres mestres) hi ha jugat un paper molt important. Aquest fet ens mostra com les religions, les conviccions i les espiritualitats transformen el cor i la ment, i a la vegada són motor de canvi en favor dels més necessitats, i en favor del poble. “Aquesta és una de les tasques de la mística: augmentar la percepció de la realitat  (…mirar i escoltar amb més finor i compassió el dolor del món, per ser més lúcids enfront des brutals abusos que es cometen contra els petits, per afermar el sentit de justícia i fraternitat…) per col·laborar en la seva transformació

I fer avançar la utopia social”: Xavier Melloni, a l’ Annex: “La Mística, (Ou)-Topos del Diàleg Interreligiós”, del llibre coordinat per Francesc Torradeflot: “Mística i diàleg interreligiós”. Editorial Fragmenta Barcelona. Desembre 2007.

En quart lloc ens cal tenir en compte “l’enemic personal intern”. Nosaltres mateixos a vegades ens presentem com els nostres mateixos enemics. Els nostres parents, familiars, amics, companys, veïns, i les mateixes entitats, moviments, aparells estatals, sovint ens poden fer de mirall, sobretot si es produeix algun conflicte, ja que allò que “odiem”, “menyspreem”, “no suportem”, “ens fereix” o “fa mal” de l´altre, és allò que odiem, menyspreem, no suportem, no ens acceptem de nosaltres mateixos. A vegades l’altre que se’ ns presenta, o el “creem” com “enemic” amb les seves pors, agressivitats, exigències, ens ajuden a mostrar les nostres fragilitats, les nostres pors, agressivitats, allò que ens costa d´acceptar de nosaltres…

Jesús segurament ja va copsar, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana,  que en “l´enemic” ens hi reflectim nosaltres, que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals. ¿No deu ser que Jesús quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruim” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant?. ¿No deu ser que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?

L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al que hem assignat el “rol” d´enemic. Però és un germà nostre, sobre tot quan es refereix a una persona. Sempre ens ho hem de preguntar.

En cinquè lloc. A l’Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d’aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen?. És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal?. Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra» (Lluc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió?. Certament no s’hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Joan 18,22-23). Com va dir el Peret (“al cel sia”) en una entrevista a la televisió: “als meus fills i nets els hi dic que parar l’altra alta, és mot savi per part de Jesús, ja té dues avantatges: primera, no rebre la bufetada en la mateixa galta, perquè et faria el doble de mal. I segona, és la forma de frenar l’escalada de la violència que sempre va a més”.

Si seguim llegint els següents versets de Mateu 5,43-48,podem veure i escoltar:

A Mateu 5,44: “Pregueu pels qui us persegueixen”. La pregària ens ajuda a situar-nos, a analitzar bé, a conèixer-nos, calmar-nos, a discernir, i a atinar en l´estimació.

A Mateu 5,45 a : Perquè “sigueu fills del vostre Pare del cel”: Si intentem imitar-lo serem rostres, fills semblants, imatges, icones del Déu-Amor. Es tracta de posar en joc totes les nostres possibilitats, totes les nostres parts sanes, qualitats en servei dels altres.

A Mateu 5,45 b: “Que fa brillar el sol damunt de bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. El Déu-Amor tracta tothom per igual, sense discriminacions. El camí de la vida en la bondat i l´amor, no és un mèrit nostre, és un regal que fa Déu a tots.

A Mateu 5,46-47: “Que si estimeu els qui us estimen quina recompensa us guanyeu?  I si saludeu els vostres germans…Fan el mateix els pagans”. És una distinció bàsica del seguidor del Crist.

A Mateu 5, 48: “Sigueu doncs perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”: Jesús sap que som limitats i imperfectes i per tant no ens exigeix la perfecció. Ens hi encamina, ens demana sentiments, actituds i accions possibles, ens proposa un camí, una utopia. Ell ens mostra el seu desig la seva esperança. Estimar  és un do de Déu. I Ell en el Misteri de Vida i d’ Amor insondable compta que nosaltres comptem amb la seva companyia, viscuda en la companyia dels altres (importància de la família, de les amistats, de la comunitat).

En l´eucaristia, unint-nos al Jesús viu, intentem, (se’ns proposa, se’ns invita) estimar tothom com Ell ens ha estimat. Ell ens ha reconciliat, quan encara érem enemics del Déu-Amor, ens ha concedit i regalat el canvi i ens ha fet de la seva família, fills /es i germans/es perquè tractem als altres, tots, com a  germans/es.

En totes les religions hi ha una màxima d’or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l’únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lluc 6,31). Aquesta regla d’or és el fonament de tota la moral.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República C

Equidistància ?

Sovint en les converses, en les tertúlies de radio i televisió, en els articles de diaris, en els xarxes socials apareix, avui dia, davant la situació política a Catalunya, el terme d’equidistància.

Enfront dels dos anomenats “relats”, el “relat” de l’independentisme que a vegades es redueix al del govern de Catalunya, o més encara al de Carles Puigdemont, i el “relat” de l’anomenat “unionisme” que a vegades es redueix al Govern d’ España o al de Mariano Rajoy, es presenten alguns intel·lectuals, entitats, o persones amigues, com equidistants, per exemple quan es diu, darrerament: ni Declaració d’Independència , ni article 155.

Cal tenir en compte que tant dins de l’independentisme hi ha pluralisme, i dins de l’unionisme també. I a vegades es qualifiquen d’unionistes, grups, entitats, partits i persones, que no ho són, sinó o que són indiferents al tema, o són federalistes o confederalistes. I d’aquesta apreciació, procedeix l’anàlisi, al meu entendre erroni, de que l’independentisme és del 40%-48% i els que no ho són , el 60 o 52% (majoria, diuen). Primer que no ens han comptat encara totalment. Segon, que si partim de que en general a les eleccions un 20% o més no vota (indiferents), no els podem col·locar com a no independentistes, o unionistes, ja que no ho sabem. I dins dels no independentistes hi ha persones que potser volen un estat independent per després, tot seguit o mentre, federar-se o confederar-se amb España.

L’equidistància es compren, ja que precisament hi ha persones que no es senten representades ni amb el govern del PP i les seves imposicions, ni amb el procés independentista. Es compren que tinguin por, o els preocupi una polarització de la societat catalana, i/o un enfrontament que veuen innecessari, contraproduent i injust, envers el poble espanyol. Es compren que apel·lin al diàleg per la resolució del conflicte, però de moment no han aconseguit que es doni el diàleg demanat, ni que es resolgui el conflicte. Es compren  que parlin de dos “relats” (paraula que s’ha posat de moda i que s’apropa al concepte d’ideologia, per a mi més aclaridor, si s’entén en la perspectiva marxista), ja que tot grup humà , no té altre remei, que “construir-se la realitat” (com afirma el sociòleg Peter Berger: “La construcción social de la realidad”). La realitat ningú la coneix, ja que és inabastable al cervell humà, és complexa, i amb moltes variants,  factors que hi intervenen que se’ns escapen a la nostra raó, als sentiments i fins i tot a les nostres experiències espirituals més pregones que poden copsar de forma finita i limitada el Nucli Misteriós de la Realitat i de la Vida.

La “construcció social de la realitat” és la forma que tenen les societats tant per “reduir” la realitat a uns conceptes, idees, intuïcions, normes, valors, creences, etc., per tal que puguin ser assolits per les nostres ments, i formar-nos na cosmovisió “ a mida”, acceptable, que ens ofereix seguretat i identitat, com perquè  podem actuar sobre ella (sobre la “invenció” que ens hem fet d’ella) d’una forma possible. Actuem així, seguint conscientment o inconscient els nostres interessos econòmics (de bens i serveis), polítics (de poder) i culturals (de normes, valors i creences i formes mateixes d’aprehendre la realitat). La ideologia en el sentit marxista, és precisament una construcció de la realitat, que pot tenir una base científica (la mateixa ciència sempre està imbuïda d’elements ideològics), però que la seva funció social primordial és cohesionar el grup social, socialitzar les noves generacions en les normes, valors i creences d’una societat determinada, justificar-les i legitimar-les. Les religions, els humanismes, les ètiques, etc. són grans construccions ideològiques  en el sentit marxista. La ideologia per Marx, sempre respon a uns interessos de classe, de caire econòmic i de poder.

En aquest sentit és d’agrair que els que es situen entre els dos relats abans esmentats sobre el fet català actual, ens recordin que tothom “construeix la realitat”, segons els seus interessos, que procedeixen de la seva classe social d’origen, o d’adopció, de la seva educació familiar i escolar, de la seva ètnia, cultura, religió, de les seves posicions polítiques i socials des de jove, del seu lloc de treball, categoria professional etc. Ens posen de nou sobre la taula un fet sociològic (en el camp de la sociologia del coneixement i de la religió) de primer ordre que és molt important tenir en compte en el debat actual. Ara bé, cal tenir en compte que els que es situen en “l’equidistància” també construeixen la realitat segons els seus interessos personals i socials, i per tant no resten fora d’aquest fet sociològic. No resten fora de tenir i viure també unes motivacions, conviccions , pressupòsits indemostrables, que mouen els seus sentiments, actituds, accions i emociones, per més amagades o implícites que siguin, o per més racionals que es vulguin presentar. Tothom té alguns valors pels quals creu i el motiva actuar i que no es poden demostrar que siguin ni millors, ni pitjors que altres, ni que siguin “objectius”. Tenen també el seu “relat”.

Per això, a vegades, certes expressions dels “equidistants” sonen a superioritat intel·lectual, o moral ( o fins i tot religiosa, o espiritual), per sobre dels que ens situem en una posició política definida davant del procés d’emancipació nacional catalana.

Els dos anomenats “relats” (“construccions de la realitat”, “ideologies”) estan en desigualtat de condicions, per tant, veig complicada ( o “impossible”) la “equidistància”. De fet hi ha un “Gran relat” (ideologia) d ‘una “Gran Nació”, d’un nacionalisme de conquesta, amb molts recursos financers, institucionals, davant d’un “petit relat” (també ideologia), d’una “petita nació”, d’un nacionalisme de defensa, amb pocs recursos. I es confronten avui dia, sobre tot, en els mitjans de comunicació , que més aviat són empreses de propaganda política i cultural (i cal saber qui són els amos de cadascuna) i en les xarxes socials, i en els mateixos i complexes “relats” críptics judicials (les lleis s’interpreten també, entre els diferents  jutges i advocats i fiscals, segons el relat –ideologia- que tinguin i/o recolzin).

Al “petit relat” també s’hi adhereixen sectors de la població que no són nacionalistes, i que creuen que qualsevol grup humà que ho vulgui, pot constituir un Estat, pot tenir l’eina de l’ Estat per poder desenvolupar-se socialment.

El “petit relat” té un moviment darrera o dit d’una altra manera, el moviment ha anar construint un “relat” que el cohesiona, integra, socialitza les noves generacions de joves que s’hi van incorporant, li dóna sentit, motivació per actuar, i és motor de canvi social. Un canvi que va molt més enllà de la creació d’un estat, ja que es tracta de desenvolupar més participativament la democràcia i construir, no una Europa del Club d’ estats, sinó una Europa dels pobles i nacions. A la vegada el “petit relat” té na funció pedagògica de contenir els instints, la irracionalitat, les emocions desbordades, les passin transcendentalistes, etc.. Canalitza les impotències, les ràbies. Per això la insistència en la pau, la no-violència, el civisme, la paciència, la perseverança, la calma…tot d’actituds que ha anat forjant el “relat” i mobilitzant a la gent en una direcció pacifista i de resistència.

En la constitució del “petit relat” hi podem trobar elements provinents de les espiritualitats humanistes, cristianes, anarquistes, de les tradicions socialistes, comunistes, de les esquerres nacionalistes catalanes, de les espiritualitats orientals, del moviment pacifista, ecologista, feminista, de l’economia social i sostenible, de la cultura de la solidaritat, etc. Una gran riquesa.

Per tant  a més del “Gran relat” i del “petit relat” hi ha altres relats entre el de potser mal anomenada “equidistància”.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República Catalana    

 

 

Joan 21,15-19

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 42

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

 

Data: 30 octubre 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Joan 21,15-19 : Jesús i Pere

 

15 Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:–Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?

Ell li respongué:–Sí, Senyor, tu saps que t’estimo. Jesús li diu:–Pastura els meus anyells.

16 Per segona vegada li pregunta:–Simó, fill de Joan, m’estimes? Ell li respon:–Sí, Senyor, tu saps que t’estimo. Jesús li diu:–Pastura les meves ovelles.

17 Li pregunta Jesús per tercera vegada:–Simó, fill de Joan, m’estimes?. Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li respongué:–Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo. Li diu Jesús:–Pastura les meves ovelles.

18 T’ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.

19 Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús va afegir:–Segueix-me.

1. Què diu el text?
a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         El capítol 21 de l’evangeli de Joan, que és un apèndix a l’obra, ens situa en la vida de la comunitat de després de Pasqua.

 

·         El text remarca la figura de Pere, reconeixent així la seva funció d’autoritat de referència, de responsabilitat en el si de les comunitats cristianes primitives.

 

·         El capítol 21, presenta el “deixeble estimat” (que no està clar que fos Joan) com a model de la fe de la comunitat cristiana i com autor del quart evangeli.

 

·         La responsabilitat principal de Pere és estimar seguir Jesús, i pasturar les ovelles. Tot va junt, no es pot separar una actitud de l’altra, i és la base de les comunitats cristianes, i el que ha de definir la identitat i missió de tot cristià i cristiana.

 

·         Pasturar els ovelles, és el que va fer Jesús (el Bon Pastor, que no enganya, estima, alimenta: Joan 10), tenir cura dels altres, i sobre tot dels més petits, menyspreats per la societat, per la sinagoga, i pel tipus de Déu que transmetien les autoritats jueves.

 

·         Possiblement a les primeres comunitats cristianes (a alguns sectors de les  mateixes), reflectida en al figura de Pere els hi costava entendre i acceptar que seguir a Jesús era donar la vida fins al final, per amor als altres (Joan 14,34-35). Per això l’evangelista ho vol remarcar en aquest text. Potser encara no entenien quin tipus de Messies era Jesús, no triomfant, sense poder…(Pere no entén la humiliació de que Jesús li renti els peus, feina de criats: Joan 13,6-9).

 

·         Per tant el text expressa el procés de Pere en el seguiment del Senyor, i el procés (que té els seus passos, ritmes, alts i baixos, anades i vingudes de tot procés) de cada cristià/na. Pere  pren l’encàrrec de Jesús seriosament i abandona el desig de destacar sobre els altres, de ser el primer, de tenir ambicions triomfalistes, de possessionar els altres o de dominar, i passa a un altre estil, que és el de donar la seva vida com resta anunciat al final del text. I donar la vida sobre tot als més dèbils, als que no saben, als que no tenen poder…, i posar-se al seu servei (“rentar-los els peus”)

 

·         Cal recordar que la paraula: “Pastor” s’emprava en l’ Antic Testament per referir-se als responsables de l’administració i govern. Jesús canvia el seu sentit, ja que se l’aplica a Ell, i significant que dona vida a les “ovelles” fins a entregar totalment  la vida. Les “ovelles o anyells” són tots el éssers humans, als que va adreçat el seu missatge.

b. Què ens diu de Jesús?

·         Jesús uneix l’amor, al seguir-lo, i a l’acció de tenir cura i servir als altres.

 

·         Jesús centra el missatge en l’estimar.

 

·         Jesús com a bon Mestre i Savi, fa tot un treball pedagògic de canviar la mentalitat dels que pensaven que la solució per als més necessitats vindria d’un poder polític o militar, d’un lideratge superior, autoritari, triomfalista, espectacular.

2. Què em diu a mi, el text?

El text té dues parts:

Un diàleg en tres fases entre Jesús i Pere, com recordant  les tres negacions de Pere, (Joan 13,38: 18,17.25.27) i remarcant (o fent remarcar a Pere) la confessió convençuda, l’afirmació d’amor per Jesús i el seguiment, de Pere. Cada fase té tres elements:

–Element 1: Pregunta de Jesús: Simó, fill de Joan, M’ESTIMES més que aquests?

–Element 2: Resposta de Pere: Sí, Senyor, tu saps (en altres traduccions: “tu saps

                       prou bé”) que T’ESTIMO.

   –Element 3: Crida-Invitació de Jesús: Pastura els meus anyells, com un signe de

l’estimació. És una demanda de Jesús a que s’identifiqui amb Ell, i ho

mostri no solament amb paraules o sentiments, sinó amb actes i fets.

·         Matisos de la fase 1: Tal com està descrit, anteriorment

·         Matisos de la fase 2: En comptes d’”anyells”, diu “ovelles

·         Matisos de la fase 3:

o   Hi ha una introducció aclaratòria: “Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’ESTIMAVA

o   I Pere, com mig molest, que li sap greu, però afirmant la saviesa complerta del seu Mestre, li respon: tu ho saps tot; ja ho saps (en altres traduccions:tu coneixes”) que T’ESTIMO.

o   Aquí també en comptes d’”anyells”, diu “ovelles

Una referència a la vellesa i mort de Pere:

·         “quan eres jove

o   “et cenyies tu mateix”

o    “i anaves on volies”:

es refereix a la primera crida a Pere (en temps de joventut).

·         “però a les teves velleses”: com una nova oportunitat que li ofereix Jesús d’entendre en què consistia estimar i seguir-lo, o és com una darrera crida que es pot referir a la comunió plena amb Jesús, fruit, resultat de l’estimació, i per tant comunió amb el Déu-Amor

o   “obriràs els braços” : referència a la crucifixió de Pere per glorificar Déu, resultat del seguiment coherent i fidel de Jesús, que acaba com Ell. Aquesta mort li acaba de donar la veritable autoritat davant la comunitat cristiana: l’entrega com la de Jesús, tenir cura de la comunitat, fins al final.

o   “ un altre et cenyirà” : referència a l’època quan esdevenim vells, i al fet que altres són els que decideixen. Pot mostrar la necessitat de relleu en l’autoritat i la responsabilitat, i no acaparar poder, i deixar via lliure a altres, sense intervenir sobre ells.

o   “per portar-te allà on no vols”. Es tracta de saber deixar “els càrrecs”, saber jubilar-se, i encara que no hi estiguis d’acord amb algunes de les seves decisions, recolzar les noves generacions.

·         acaba amb una crida, una invitació clau, fonamental, indispensable, totalment vinculada a l’estimació: “segueix-me”, que és com un retorn a la primera crida. El seguiment de Jesús continua en la vida de fe de la comunitat de creients, malgrat l’absència física del Senyor (expressada en el relat de l’Ascensió en altres evangelistes), i de l’absència física de la primera generació que va conèixer directament a Jesús. Pere accepta que la vida està per sobre  de la mort, i l’amor, per sobre del poder.

3. On es realitza aquest text avui?
 a. En el meu entorn proper

·         El text ens fa pensar en el canvi de mentalitat, en els girs que sovint hem de fer al llarg de la vida, i canviar instints, actituds, que podrien arribar a fer mal, ja que darrera o dins, més o menys amagat, està present el nostre egoisme, o el nostre complex de superioritat, o la manca de saber aprendre dels altres…

 

·         Aquest text ens és una crida al servei, a transformar les ànsies de poder, de domini dels altres, en servir-los, tenir cura dels altres, i deixar-se que tinguin cura de tu.

 

·         Es tracta d’estimar i d’acollir bé, i agraït l’amor que ens ofereixen, el regals de vida de cada dia, que provenen de tantes i tantes persones amb les quals ens relacionem.

 

·         És bo, doncs, valorar les persones que ho han sabut fer i ho saben fer.

b. En la societat

·         Val la pena valorar els grups, organitzacions, associacions, que sense afanys de poder, o protagonisme , estimen políticament o social, i creen espais de trobada, de reconeixement , d’afecte, de projectes per als més fràgils i exclosos.

 

·         Ens cal no ser ingenus, i desconfiar dels poders econòmics i polítics i culturals, com si fossin els “salvadors” del poble.

 

·         Ens cal respectar els processos socials amb els seus alts i baixos, i esperar canvis en les persones, en els grups, associacions…, desitjant que es posin al costat de les víctimes de les estructures injustes.

  c. En l’església

·         Tant de bo en els nostres comunitats cristianes, anéssim fent passos de passar del poder al servei!!

 

·         I tant de bo fos així en tots els nivells de l’església igual , i ens centréssim en l’estimar, i el “pasturatge” o dit amb paraules més senzilles i actuals: tenir cura tendrament dels altres.

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª   ¿Quin és el nucli del text, es eu missatge?

 

2ª ¿Per què posa Pere en el centre del diàleg?

 

3ª ¿ Quins sentiments i actituds em provoca el text?

 

4ª ¿ M’ajuda a analitzar al què passa en el meu entorn, en la societat…?

 

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Comparació Cartes de C. Puigdemont i de M. Rajoy

COMPARACIÓ de les PARAULES EMPRADES en la CARTA del PRESIDENT del GOVERN de la GENERALITAT, CARLES PUIGDMONT i la CARTA  del PRESIDENT del GOVERN ESPANYOL MARIANO RAJOY ( publicades al EL PUNT AVUI del 17 octubre de 2017)

En les anàlisis del llenguatge, una tècnica és quantificar el nombre de paraules que s’utilitzen en un text. De fet no n’hi ha prou en quantificar, per fer un examen més aprofundit, caldria veure les relacions entre els diferents paraules, el context en que s’empren, i les distàncies entre una paraula i una altra en el text, etc.

Aquí només les quantificarem per veure quines són les més utilitzades  en cada carta i comparar les sumes. És clar que aquest breu  senzill estudi no explica tota la complexitat de les estratègies de dos governs, però sí indica algunes tendències i suggereix pensaments, posicionaments, desigs…

Vegem-ho en un quadre a doble entrada, escollint paraules que m’han semblat clau.

PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Diàleg 6 5 És de les paraules que més surten. Una més en Puigdemont. La tercera (en nombre) en Rajoy, juntament amb Generalitat i la primera en Puigdemont
Acord 4 0 Només la trobem en Puigdemont i juntament amb Catalunya està en segon lloc en nombre d’us.
Negociació 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Solucions polítiques 3 0 Només la trobem en Puigdemont i juntament amb Govern de Calalunya, Independència, i Repressió, està en tercer lloc
Consulta 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Constitució 1 3 En parla més en Rajoy que en Puigdemont. En cinquè lloc en Rajoy, com Autonomia, i Govern d’ España, Llei. Cinquè lloc en Puigdemont.
Article 155 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Requeriment 0 6 Només la trobem en Rajoy. Després de Catalunya és la segona que surt més en Rajoy.
Tribunals 0 1 Només la trobem en Rajoy
Estat de Dret 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Llei 0 3 Només la trobem en Rajoy (cinquè lloc)

 

PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Imperi de la Llei 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Legalitat 0 4 Només la trobem en Rajoy. En quart lloc en Rajoy juntament amb España i Democràcia
Controvèrsia 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Integritat territorial 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Autonomia 0 3 Només la trobem en Rajoy, en cinquè lloc com Constitució, Govern d’ España, LLei
Catalunya 4 9 Surt molt més en Rajoy que en Puigdemont (segon lloc) i és la que més surt en la carta de Rajoy (primera)
España 0 4 Només la trobem en Rajoy (quart lloc)
Estat Espanyol 1 0 Només la trobem en Puigdemont (cinquè lloc)
Poble català 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Conjunt de tots els catalans 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Poble espanyol 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Govern de Catalunya 3 0 Només la trobem en Puigdemont (tercer lloc)
Generalitat 0 5 Només la trobem en Rajoy (tercer lloc)
Govern d’ Espanya 0 3 Només la trobem en Rajoy (cinquè lloc)
Relació Estat Espanyol i Catalunya 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Parlament Català 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Parlament Espanyol 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Separació de poders 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Europa 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Unió Europea 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Organismes internacionals 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Independència 3 3 Empatats: Tercer lloc en Puigdemont i cinquè en Rajoy.
Referèndum 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Democràcia 2 4 La treu més Rajoy( quart lloc) que Puigdemont (quart lloc)
Dret-drets 1 1 Empatats: cinquè lloc en Puigdemont i setè en Rajoy.
Manifestacions pacífiques 1 0 Només la trobem en Puigdemont(cinquè lloc)
PARAULA CARTA C. PUIGDEMONT CARTA M. RAJOY COMENTARI
Suspensió autogovern 1 0 Només la trobem en Puigdemont(cinquè lloc)
Repressió 3 0 Només la trobem en Puigdemont (tercer lloc)
Violència policial 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Honestedat o semblants (honest…) 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
Sinceritat (sincer…) 2 0 Només la trobem en Puigdemont (quart lloc)
No creïbles 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Incertesa 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Inestabilitat 0 1 Només la trobem en Rajoy(setè lloc)
Deteriorament convivència, fractura 0 2 Només la trobem en Rajoy (sisè lloc)
Concòrdia cívica 0 1 Només la trobem en Rajoy (setè lloc)
Projecte radical 0 1 Només la trobem en Rajoy

 

  • És curiós veure quines són les paraules que la Carta de C. Puigdemont utilitza i en canvi no surten mai en la carta de M. Rajoy (entre parèntesi el nombre de cops que surt la paraula en la Carta de C. Puigdemont, i posades per ordre de major nombre a menor):
  • Acord (4)
  • Solucions polítiques (3)
  • Govern de Catalunya (3)
  • Repressió (3)
  • Negociació (2)
  • Parlament català (2)
  • Europa (2)
  • Organismes internacionals (2)
  • Referèndum (2)
  • Violència Policial (2)
  • Honestedat (2)
  • Sinceritat (2)
  • Estat Espanyol (1)
  • Manifestacions pacífiques (1)
  • Suspensió autogovern (1)

 

  • És curiós veure quines són les paraules que la Carta de M. Rajoy utilitza i en canvi no surten mai en la Carta de C. Puigdemont (entre parèntesi el nombre de cops que surt la paraula en la Carta de M. Rajoy, i posades per ordre de major nombre a menor):
  • Requeriment (6)
  • Generalitat (5)
  • Legalitat (4)
  • España (4)
  • Llei (3)
  • Autonomia (3)
  • Govern d’ España (3)
  • Imperi de la Llei (2)
  • Relació Estat Espanyol i Catalunya (2)
  • Unió Europea (2)
  • Deteriorament convivència, fractura (2)
  • Consulta (1)
  • Tribunals (1)
  • Estat de Dret (1)
  • Controvèrsia (1)
  • Integritat Territorial (1)
  • Conjunt de tots els catalans (1)
  • Poble espanyol (1)
  • Parlament Espanyol (1)
  • Separació de poders (1)
  • No creïbles (1)
  • Incertesa (1)
  • Inestabilitat (1)
  • Concòrdia cívica (1)
  • Projecte radical (1)

COMENTARI

El discurs de la Carta de C. Puigdemont:

  • té tendència a centrar-se en donar importància als acords, negociació, solucions polítiques
  • remarca la repressió i la violència policial i a la suspensió de l’autogovern i les manifestacions pacífiques.
  • destaca les actituds d’honestedat i sinceritat
  • no parla mai d’ España sinó d’ Estat Espanyol
  • es refereix a Europa com conjunt de països i com a valors democràtics, i no a la Unió Europea i també fa referència als organismes internacionals (cerca aliances)
  • no parla de Generalitat, ni d’autonomia, sinó de Govern de Catalunya
  • no cita les paraules llei, legalitat, tribunals…
  • tampoc cita el Parlament espanyol, ni el poble espanyol.
  • ni diu mai: incertesa, inestabilitat, deteriorament de la convivència, concòrdia cívica, projecte radical…

El discurs de la Carta de M. Rajoy:

  • té tendència a centrar-se en donar importància al requeriment, a la llei, a l’imperi (regust imperialista?) de la llei, legalitat, tribunals, estat de dret…
  • cita forces vegades España, Govern d’ España, i també fa referència al poble espanyol, al Parlament espanyol, la separació de poders i a les relacions entre España i Catalunya i no Estat Espanyol, tampoc Govern de Catalunya, ni Parlament català, i en canvi sí cita 3 vegades Autonomia, i 5 vegades Generalitat.
  • fa servir Unió Europea i no Europa (Europa és més que la UE).
  • contraposa la sinceritat de Puigdemont a la no credibilitat.
  • sembla preocupat per la controvèrsia, el projecte radical, el deteriorament de la convivència, la fractura, la incertesa, la inestabilitat…

 Les paraules en “empat” són:

  • Independència en 3
  • Article 155 en 1
  • Poble català en 1
  • Dret-drets en 1

 

COMENTARI

  • L’ empat no vol dir que estiguin d’acord , n que utilitzin tals paraules en el mateix sentit.
  • Pot mostrar unes preocupacions comuns: independència, article 155, el poble català i els drets.

 

  • Elaborem un altre quadre seguint el nombre d’ordre segons la quantitat de cops que surt cada paraula en cada carta

 

ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Primeres 6 cops:

Diàleg

9 cops: Catalunya .-.Resta clar que a C. Puigdemont li preocupa i intenta el diàleg

-.-.Per què M. Rajoy parla tant de Catalunya, més que C. Puigdemont?: Li deu ser també una preocupació.

Segones 4 cops:

Acord

Catalunya

6 cops:

Requeriment

La contraposició entre acord i requeriment es fa visible
Terceres 3 cops:

Solucions polítiques

Govern de Catalunya, Independència

Repressió

5 cops:

Diàleg

Generalitat

.-.M. Rajoy (M.R.) també apunta al diàleg (però no surt tants cops com en C. Puigdemont).

.-.C. Puigdemont segueix apuntant les solucions polítiques, com acords…

.-.C. Puigdemont (C.P.) apunta a la independència i es queixa de la repressió

.-.Curiosament C.P. parla de Govern de Catalunya i M. R. de Generalitat

 

Quartes 2 cops:

Negociació

Parlament Català

Europa

Organismes Internacionals

Referèndum

Democràcia

Violència Policial

Honestedat

Sinceritat

 

4 cops:

Legalitat

España

Democràcia

.-.Es va consolidant el discurs de C.P centrat en la negociació, acords, Europa, organismes internacionals, referèndum, honestedat i sinceritat

.-. Es va consolidant el discurs de M.R. en la legalitat, la llei i España

.-.La paraula democràcia la utilitzen els dos, com a justificant i més M. R que C.P.

.-.Violència policial només la utilitza C.P, com també hem vist la paraula repressió.

ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Cinquenes 1 cop:

Constitució

Article 155

Estat Espanyol

Poble Català

Dret-drets

Manifestacions pacífiques

Suspensió de l’ autogovern

3 cops:

Constitució

Llei

Autonomia

Govern d’ España

Independència

.-.La paraula Constitució l’empren els dos, més M.R que C.P

.-.Article 155 també l’empren els dos, amb el mateix nombre de vegades.

.-.M.R. segueix remarcant la llei

.-.Estat Espanyol,  Suspensió de l’autogovern i Manifestacions pacifiques com hem vist,

només les utilitza C.P.

.-.Poble Català i Dret-drets, les empren els dos , un cop cadascuna

.-.Autonomia i Govern d’ España només les utilitza M. R. i tres cops cadascuna. Sembla que vulgui remarcar qui té l’autoritat i que quedi clar que Catalunya és una Autonomia

.-.Independència, la fan servir els dos i tres cops cadascun

Sisenes 2 cops:

Imperi de la Llei

Relació Estat Espanyol   

              i Catalunya

Unió Europea

Deteriorament

     convivència, fractura

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Totes aquests paraules nomes les fa servir la carta de M.R., com hem comentat anteriorment
ORDRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY COMENTARI
Setenes 1 cop:

Consulta

Article 155

Tribunals

Estat de Dret

Controvèrsia

Integritat territorial

Poble Català

Conjunt de tots els catalans

Poble Espanyol

Parlament Espanyol

Separació de poders

Dret-Drets

No creïbles

Incertesa

Inestabilitat

Concòrdia cívica

Projecte radical

Totes aquests paraules nomes les trobem en la Carta de M.R. com ja hem comentat abans, excepte

Article 155, Poble Català i Dret-Drets, que les trobem en els dues cartes esmentades un cop cadascuna

 Tot plegat mostra com la Carta de M.R. es centra, remarca  (i es justifica) en

l’Estat de dret, els tribunals,  la separació de poders, la integritat territorial d’ España, valorant el paper del Parlament Espanyol, per estar al servei del conjunt dels catalans, davant la inestabilitat, la incertesa que produeix el projecte radical del govern català, que deteriora la concòrdia cívica.

 

I finament, com a resum-conclusió, si exposem en una quadre en paral·lel les paraules que surten el mateix nombre de vegades en cada carta, podem acabar de veure, relativament,  el pensament ideològic de cada Carta:

 

NOMBRE PARAULES en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES en la CARTA M. RAJOY
9 vegades Catalunya
6 vegades Diàleg Requeriment
5 vegades   Diàleg

Generalitat

4 vegades Acord

Catalunya

Legalitat

España

Democràcia

3 vegades Solucions polítiques

Govern de Catalunya, Independència

Repressió

Constitució

Llei

Autonomia

Govern d’ España

Independència

2 vegades Negociació

Parlament Català

Europa

Organismes Internacionals

Referèndum

Democràcia

Violència Policial

Honestedat

Sinceritat

Imperi de la Llei

Relació Estat Espanyol   

              i Catalunya

Unió Europea

Deteriorament

     convivència, fractura

 

 

1 vegada Constitució

Article 155

Estat Espanyol

Poble Català

Dret-drets

Manifestacions pacífiques

Suspensió de l’ autogovern

Consulta

Article 155

Tribunals

Estat de Dret

Controvèrsia

Integritat territorial

Poble Català

Conjunt de tots els catalans

Poble Espanyol

Parlament Espanyol

Separació de poders

Dret-Drets

No creïbles

Incertesa

Inestabilitat

Concòrdia cívica

Projecte radical

 

 

 

NOMBRE PARAULES que no estan en la CARTA C. PUIGDEMONT PARAULES que no estan en la CARTA M. RAJOY
Cap vegada

(entre parèntesi el nombre de vegades que la paraula surt en l’altra carta)

Requeriment (6)

Generalitat (5)

Legalitat (4)

España (4)

Llei (3)

Autonomia (3)

Govern d’ España (3)

Imperi de la Llei (2)

Relació Estat Espanyol i Catalunya (2)

Unió Europea (2)

Deteriorament convivència, fractura (2)

Consulta (1)

Tribunals (1)

Estat de Dret (1)

Controvèrsia (1)

Integritat Territorial (1)

Conjunt de tots els catalans (1)

Poble espanyol (1)

Parlament Espanyol  (1)

Separació de poders (1)

No creïbles (1)

Incertesa (1)

Inestabilitat (1)

Concòrdia cívica (1)

Projecte radical (1)

Acord (4)

Solucions polítiques (3)

Govern de Catalunya (3)

Repressió (3)

Negociació (2)

Parlament català (2)

Europa (2)

Organismes internacionals (2)

Referèndum (2)

Violència Policial (2)

Honestedat (2)

Sinceritat (2)

Estat Espanyol (1)

Manifestacions pacífiques (1)

Suspensió autogovern (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

COMENTARI FINAL CONCLUSIU:

El nucli del discurs de la carta de C. Puigdemont es centra en:

  • El diàleg i arribar a acords, negociant, trobant una solució política a la situació
  • El record de la repressió i a violència policial, dels empresonats, del 1 d’octubre, dels judicis, acusacions, etc.

El nucli del discurs de la carta de M. Rajoy es centra en:

  • El compliment de la llei, l’ Estat de dret i la Constitució
  • El record del requeriment a C. Puigdemont

 

  • Així com C. Puigdemont té en la seca perspectiva la independència, l’autogovern de Catalunya , M. Rajoy insisteix en l’ autonomia, i en la Generalitat autònoma, supeditades al Govern d’ España.

 

  • I C. Puigdemont es refereix a Europa (més enllà de la Unió Europea ) i als organismes internacionals, M. Rajoy es fixa en la Unió Europea.

 

  • Puigdemont parla d’honestedat i sinceritat, quan M. Rajoy no confia en tals actituds que les veu no creïbles.

 

  • A M. Rajoy construeix el seu discurs ideològic en poder frenar el deteriorament de la convivència, la fractura, la incertesa, la inestabilitat a Catalunya, davant del projecte radical dels independentistes, i en canvi C. Puigdemont construeix el seu discurs sobre la resposta al poble català, a els seves manifestacions pacífiques.

 

  • Els dos al·ludeixen a la democràcia, però de manera ben diferent. La concepció d’un i altre de la democràcia no és igual.

 

En el fins hi ha un punt profund ben senzill del qual, al meu mode de veure, parteix tot, i que diferencia les dues posicions, que no són sols dels dos personatges, sinó de perspectives col·lectives, d’un govern i d’un altre, i dels partits o coalicions que els recolzen, i dels moviments socials i interessos de classe que hi ha darrera :

  1. Una filosofia política que creu que el sobiranisme i per tant el dret i capacitat de decidir políticament està en el poble espanyol.
  2. Una filosofia política que creu que el sobiranisme i per tant el dret i capacitat de decidir políticament està en el poble català.

I d’aquí depenen tots els comportaments, manifestacions, posicionaments, manifests que hem anat veient aquests darrers anys. A la vegada hem anat veient com empreses, partits, personatges, institucions s’han han ant “descarant” i deixant clar quin és la seva filosofia política.

I aquesta diferència de filosofa política, no ve del temps franquista, ni de la segona o primera república, ni dels trasbalsats segles XIX i XX, sinó que ja prové de la pèrdua de la sobirania acatalana (i aragonesa, valenciana, i balear) el 1714, producte de la imposició borbònica (Felip V, i ara Felip VI que és Felip V de l’extingida Corona catalano-aragonesa). I aquesta imposició ja venia precedida i preparada (anticipada, que anava caminant gradualment) per Felip IV en el fre a la sobirania, en la Guerra del Segadors (1640) i més enrere en la unió dinàstica dels Reis Catòlics (?) que ja van expulsar jueus i musulmans.

 

quim cervera, 28 octubre 2017

UNA POSSIBLE LECTURA EVANGÈLICA DEL PROCÉS D’EMANCIPACIÓ NACIONAL A CATALUNYA

Fa temps que intento posar ordre a un seguit d’intuïcions i experiències interiors que relacionen la meva fe cristiana amb el procés que estem vivint a Catalunya.

S’han escrit manifestos, reflexions i declaracions, de diversos grups de cristians, capellans, bisbes, comunitats, parròquies i moviments sobre el “procés català”. En la majoria dels casos, són adhesions, suposo que necessàries, a les diferents posicions davant de la qüestió. També han aparegut crítiques a tals posicionaments, normalment pel fet d’establir una “barreja” entre “ política” i “religió”. En general, els escrits que m’han arribat es centren en qüestions ètiques, apel·lant a la “Doctrina social de l’Església” , o a declaracions episcopals o papals, o a la Declaració dels Drets Humans, o altres documents cívico-socials, per donar suport (o no) al referèndum, o /i (o no) la independència  de Catalunya. Força documents també es centren en la denúncia d`unes i altres posicions, en nom de la justícia, la pau, els drets, la democràcia… Alguns apunten paraules i fets dels evangelis. Pocs he trobat que intentin llegir des de la fe cristiana, des de l’evangeli, l’experiència personal (i col·lectiva) viscuda, sigui del procés cap un Estat Català, en les diferents mobilitzacions que hi ha hagut, sigui per defensar el manteniment de Catalunya a Espanya (amb diverses modalitats), sigui per mostrar els dubtes, la perplexitat, o fins i tot les angoixes que es viuen.

Em sembla convenient i indispensable poder expressar el que sentim com a seguidors de Jesús. Sé que entre els cristians, hi ha també totes les opinions i posicions que hi ha en la societat catalana. Per tant, lluny de mi exposar una lectura evangèlica com la única, i molt menys es tracta de justificar una postura sociopolítica, utilitzant l’evangeli en favor dels propis interessos. Precisament si he tardat a escriure en aquest sentit, és per la por de ser criticat, tant d’una “barreja” de política i fe cristiana, com d’una indeguda manipulació de l’evangeli. Però la por no és bona consellera, i cal superar-la, i no em pot inhibir de poder mostrar amb sinceritat el que sento, veig, penso i visc com a cristià en aquests moments històrics i difícils del nostre poble. Les paraules que segueixen, intenten revelar la meva experiència il·luminada per la bona notícia i la missió de Jesús. Estan escrites amb tota la humilitat i delicadesa, es volen allunyar de tota declaració transcendent i demanen igualment, com una necessitat intensa, paraules d`altres cristians que ho viuen i veuen com a tals, diferentment.

Dit això, a mesura que he anat participant dels esdeveniments, manifestacions, converses en grups, des d’una perspectiva independentista, que és la meva (des de fa uns anys), considero el procés català com un procés d’alliberament, o millor dit com una baula (en aquest cas axial) del procés d’alliberament del poble català. Estem en una passa més en la llarga caminada vers més llibertat. La transició de la dictadura franquista a la democràcia va ser una altra passa en aquest procés. Per descomptat abans i entremig en podríem identificar d’altres. També penso que és una passa en el camí d’emancipació nacional, que es vincula en les passes vers l’emancipació social. De què ens estem alliberant?. Estem fent passes comunitàries per alliberar-nos del franquisme instal·lat en l’aparell de l’Estat espanyol (en el sistema burocràtic, judicial, policial, administratiu…). Més encara, intentem alliberar-nos de les famílies i oligarquies que des de fa segles, han ocupat els aparells de l’Estat, manipulant-lo en favor dels seus interessos, corrompent-lo i posant-lo en contra del nostre poble, precisament per no perdre el seu poder. Volem alliberar-nos d’un Estat que ha esdevingut conqueridor, que imposa les seves lleis, des de fa 300 anys, que va anul·lar el nostre ordenament jurídic i el nostre antic Estat. Volem alliberar-nos d’uns mètodes, que en una “democràcia” ben precària, són autoritaris i tenen una cara dictatorial envers Catalunya i altres pobles de les Espanyes. La recerca de llibertat interior i exterior, és una de les energies profundes de la dinàmica del “Regne“ de Déu anunciat pel Senyor.

El moviment, que crec que es pot anomenar revolucionari, de legitimar un nou règim legal i constitucional a Catalunya, i per tant que indispensablement necessita denunciar lleis de l’Estat espanyol, i transparentar la seva injustícia, també ho relaciono, com ja han dit altres, amb el constant i persistent exercici de Jesús d’anar contra les lleis que creia injustes, o/i que anaven contra la salut integral (física, psíquica i espiritual) dels més desfavorits. De fet Jesús, el van assassinar poders i autoritats establertes perquè ell anava contra les lleis que s’imposaven sobre el poble, marginaven i menyspreaven els més pobres. En nom de l’amor als altres, d’un Déu que no menyspreava sinó que preferia els pobres, s’hi va jugar la vida. Per Jesús les persones són “sagrades”, són habitades pel seu Esperit d’Amor. Una llei, una constitució, no és “sagrada”, ni l’emperador, ni cap autoritat. Sovint veiem com la defensa de  les lleis espanyoles per part de persones, partits, jutges, fiscals, i per part del govern espanyol, podíem dir que s’inscriu en una mena de “legalocràcia” o “legalolatria” o fins i tot “legalopatia”. Els “esperits malignes” dels evangelis, es referien al que avui en podríem dir malalties psíquiques, tancaments de mentalitat, esquemes mentals ferris, pors, recerques de seguretat, sovint induïdes per les autoritats legalitzades, que no sols no servien el poble, sinó que el mantenien súbdit per a poder seguir extraient-los els pocs béns de què disposaven (a través dels sacrificis en el temple, els impostos…).

A més, un bon sector del moviment independentista vol anar molt enllà. Vol construir una democràcia participativa, on les decisions cada cop més siguin preses per tothom. Vol avançar vers un millor benestar social, econòmic de totes les capes socials i dins del mateix moviment hi ha grups que volen més justícia social i més igualtat. També en els fets i paraules que intenten expressar l’experiència de seguiment de Jesús de les primeres comunitats en els evangelis, trobem anhels i caminars vers la justícia, la igualtat (de gènere, social, no discriminació per races, nacions, llengües…).

La solidaritat (germanor) que s’ha donat en les diverses mobilitzacions són un altre signe del Regne. Un altre signe de vida és el mateix exercici de la no-violència, de les crides constants, per part dels líders, a ser un moviment pacífic, a defensar-se amb les mans alçades, sense deixar-se portar per provocacions. Tot plegat indica la maduresa de pau interior, de contenció, de capacitat de convivència i de diàleg, apresa en moltes persones , sobretot més joves, en les escoles que des de fa anys han educat en la pau i el diàleg.

Altres signes de vida, de renovació, de ressorgiment, són la creativitat, el bon humor, la imaginació, l’esforç per superar les pors, que s’observen tant en les accions com en els manifestos, en els missatges de mòbil, en els correus electrònics, en les estratègies per amagar urnes i paperetes, en la rapidesa en organitzar tallers i activitats lúdiques a les escoles, a les places, en la música i els cants en les manifestacions etc. Tot em recorda les èpoques de la clandestinitat en el tardofranquisme i primers anys de la transició, que ho vivíem sense vergonyes i així ho expressàvem, com a cristians. Tot mostra una maduresa del nostre poble que el dignifica i el prepara bé, per seguir en el camí de l’alliberament.

Els moments “infinits” de diàleg, a vegades tens, a vegades silenciós per respecte i delicadesa cap als que pensen diferent, per no produir ferides o trencaments en les relacions bàsiques familiars i d’amistat, també han estat i són un exercici de posar-se a la pell de l’altre (comportament ben cristià) per comprendre les seves raons, sentiments i experiències. Fins i tot el decidir no parlar-ne, o parlar-ne menys, amb segons quina persona, en segons quin grup,  i apel·lar al que ens uneix, a les relacions amicals, són un veritable signe de la maduresa cristiana i humana.

Finalment un altre signe de vida, també evangèlic, entre altres, és el fet que per a molts joves (com per a la meva generació ho fou el temps de la transició) entre 16 i 25 anys, aquests fets que vivim, els seran un punt de referència fonamental en la seva maduració com a ciutadans i com a presa de consciència política que els durarà tota la vida. Tot el que sigui consciència del fet col·lectiu, de la vida política i comunitària, ajuda a pensar en l’altre, en els altres, en el teu poble, encarrila vers un camí tan essencial en el cristianisme com és servir els altres, més enllà dels teus interessos particulars. Aquests “temps catalans” són una experiència viscuda i un aprenentatge per a això, per a molta gent jove i adulta.

Espero que aquesta lectura, que, com resta ben clar, és una entre moltes altres, pugui aportar algun element per compartir amb altres i no m’allunyi gens d’aquells amb qui comparteixo amistat, història conjunta, i la mateixa fe en Jesús, encara que pensem i sentim diferent sobre el que avui viu el nostre poble. Gràcies.

quim cervera

9 octubre 2017

25 REFLEXIONS, ARREL DEL “PROCÉS CATALÀ”, QUE PODEN FER PENSAR, des d’un POSICIONAMENT INDEPENDENTISTA.

  1. Si inhabiliten el govern català, diputats, i altres autoritats i els posen a la presó. La presó té dues funcions, el càstig i la rehabilitació.
  2. El procés ha esdevingut en processament judicial per a molts.
  3. Tota revolució política, de canvi de règim, comporta canvi de lleis, i per tant desconnectar o desobeir les lleis anteriors. Sinó, no hi ha veritable revolució política.
  4. En tota revolució política es produeix un conflicte entre una i altres interpretacions de la llei, legalitat i legitimitat, entre lleis establertes i dinàmica democràtica, entre llei i justícia, entre sistema jurídic establert i ètica, etc.
  5. La referència constant a les lleis, i finalment la imposició de la Llei, és un clàssic històric, que pot ben bé significar manca de projecte polític, o també  el no veure o no voler veure la realitat i a la vegada  la voluntat d’anul·lar o frenar els que volen canviar la realitat social.
  6. Com més persones estiguin querellades, recusades, avisades, sentenciades, acusades, més autoritat perden les autoritats que decideixen tals conductes.
  7. En tot canvi social o polític, es produeixen resistències al canvi, i recerques de seguretat i a la vegada comportaments de persones, grups i institucions obertes que assumeixen el risc i la incertesa, pensant en el bé que vindrà.
  8. Si una vaga laboral, normalment exercida per una minoria d’obrers, guanya, les seves positives reivindicacions s’apliquen a tots els treballadors. Igualment doncs, si la reivindicació d’un estat català guanya, n’obtindran les seves avantatges tota la població catalana.
  9. En tot moviment sociopolític es donen ambicions, enveges, protagonismes (qui és l’avantguarda?, qui imposa els seus criteris, mètodes i procediments?…), i errors, mancances, exaltacions, emocions, corrupcions, exageracions, exabruptes, fins i tot insults i sentiments de ràbia, impotència…, i també coratges, serenor, continència, paciència, comportaments pacífics, desenvolupament de la democràcia, participació, mobilització ciutadana madura, etc.
  10. Estem vivint uns moments de molta maduresa econòmica, social, ciutadana, política i cultural a Catalunya. En són signes la voluntat ciutadana democràtica de més participació, l’expansió econòmica, la professionalitat de les institucions públiques, l’alt nivell en el teatre, en el circ, en el cinema, en la música, en la poesia, la literatura, el desenvolupament de la cultura popular…Estem en un bon moment i preparats per ser un estat que avanci en la democràcia i en l’emancipació social de les capes populars i treballadores.
  11. El procés està mostrant una divisió en les elits empresarials catalanes. Un sector aliat a les poderoses elits financeres, empresarials i terratinents espanyoles que en principi no vol un Estat Català (però si es dóna s’hi adaptaran) i unes elits de la petita i mitjana empresa que en molta part d’elles estan per un Estat Català, perquè pel seu propi desenvolupament econòmic el necessiten. El PP i Ciutadans reflecteixen les primeres elits. Les segones s’expressen especialment en el PdeCat (on hi ha un sector socialdemòcrata). i en Demòcrates per Catalunya Aquestes elits són més democràtiques i més socials i poden afavorir un estat que enceti un camí d’avenç  social.
  12. Les esquerres a Catalunya estan dividides, segons tradicions molt arrelades, però també segons la posició que tenen davant de la divisió de les elits (i per tant davant de “procés”) i sobre la manera de veure amb quines forces polítiques aliar-se.
  13. ERC, on ja hi ha anat a parar persones procedents de l’antic PSUC i d’ICV, (i possiblement del PSC) pot esdevenir l’eix vertebrador duna futura esquerra hegemònica. El fet de l’enfonsament del PSC ho afavoreix. Caldrà veure que fa “Catalunya en comú” si es sosté (donat el fet de molts grups polítics en els seu interior) i es consolida, i si prepara una aliança amb ERC, i potser amb altres forces polítiques.
  14. Tot moviment i tot partit polític té, més o menys amagada, una espiritualitat, unes conviccions profundes, una filosofia de vida, que a més dels interessos socioeconòmics que intenten materialitzar políticament, el mou.
  15. Un dels factors que ha fet possible el pacte entre Junts pel Sí i la CUP (a més de la voluntat d’un Estat Català i del catalanisme) és l’”ànima” (o “esperit”) “anarquista “ i l’”esperit” (o “ànima”) cristià o la combinació dels dos, que hi ha històricament a Catalunya. Prefereixo parlar d’“l’esperit”, ja que és un concepte que es refereix més a les motivacions i conviccions profundes, ja que “ànima” es referiria més a les emocions i a l’inconscient. El PdeCat i Demòcrates per Catalunya tenen una procedència, un “impuls” cristians (i algunes persones de tals partits així es defineixen). I a la vegada podem entreveure en aquests partit, un cert esperit anarquista, en l’anhel de llibertat més o menys liberal, de les capes mitjanes i del petit i mitja empresariat, que aquests partits en part representen: per exemple, l’esperit crític envers els Estats impositors, que a vegades es canalitza, per part de les capes mitjanes, en mirar de trobar esquerdes per evitar els autoritarismes estatals. En l’origen d’ ERC trobem també aquest anhel i esperit anarquista i darrerament s’hi combina l’esperit cristià  del que alguns dels seus dirigents no se n’amaguen. A Junts pel Sí hi ha altres grups polítics i persones en algunes de les quals podem assegurar que el cristianisme mou la seva vida. En la CUP hi trobem tant orígens de grups anarquistes i trotskistes (no tant lluny de l’anarquisme) com persones que combinen l’anarquisme o el trotskisme amb el cristianisme. Entre el PdeCat i la CUP, amb aquests elements comuns de la tradició cultural anarquista catalana: anhel de llibertat, valor de la natura, de la cultura popular, de l’art, la literatura, el cant, la comunicació, la participació, hi ha ERC (amb valors i esperit semblants) que fa d’eix que els relaciona i permet el pacte.
  16. Tant l’esperit de la utopia comunista, com el cristianisme d’alguns militants, valorat en el PSUC en un temps, s’han anat “buidant”. Els partits que actualment s’han unit en “Catalunya en comú” hauran de cercar quin és l’”esperit”, o “esperits”, les conviccions que el mouen, sinó difícilment il·lusionaran políticament. De fet Podemos, tinc entès, que té una comissió sobre espiritualitats. Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, el cristianisme, l’humanisme laic, l’islamisme, el budisme, i altre religions i conviccions presents a Catalunya, que puguin ser “esperits” d’aquests futures esquerres..
  17. El PSC, que poc ha valorat la presència de les espiritualitats, religions i conviccions en els seu militants, i/o ha perdut també la utopia clara i autèntica del socialisme (“a cadascú segons el seu treball”) s’ha quedat darrerament només amb la gestió administrativa i amb la defensa de les lleis i la Constitució i una lleugera i feble aposta pel federalisme. I aquesta defensa és poc motivacional, no té força conviccional per atraure políticament. Ha de retornar el seu “esperit” o adquirir-ne alguns dins de l’oferta plural religiosa i espiritual.
  18. En tot procés polític i en tot procés electoral hi ha divisions de opinions i d’estratègies polítiques. És normal. No es pot contínuament referir-se al risc , al perill de al divisió a Catalunya. Cal acceptar democràticament les diferències i gestionar-les amb convivència, pau i maduresa.
  19. En una situació difícil com la que vivim a Catalunya, tothom s’ha de definir i determinar i això si es fa sense violentar-nos, amb calma, en un clima de diàleg obert i respectuós, amb acceptació de l’altra, intentant comprendre les raons de l’altra posició, és bo pel país, i creix la maduresa ciutadana. Les ambigüitats que poden ser comprensibles políticament, o segons les pressions que es rebin, no es poden allargar massa i no ajuden a donar orientació i a saber on està cadascú.
  20. Les raons per determinar-se com independentistes, són múltiples. Ben segur que molts independentistes se n’han fet en veure el carreró sense sortida política, que ens posava la sentència contra un estatut, que un cop retallat no havia estat ni votat pels catalans. Segur que molts independentistes ja ho són des de que van néixer, per família, per tradició, com una esperança i aspiració dels nostres avantpassats, que ens remuntaríem al 1714. Altres ho són convençuts que la fita de tot nacionalisme és arribar a ser un estat. Altres no són nacionalistes, sinó que creuen que tota població que vulgui tenir l’eina de l’ estat la pot tenir com Andorra, o Monaco, encara que no siguin una nació. Altres estan farts de la política del PP, i de les seves repressions i corrupcions, i prefereixen un altre tipus d’ estat, encara que sigui incert. Alguns estan convençuts que perquè hi hagi Republicà a Espanya , fins i tot una República Federal, primer hi ha d’haver República a Catalunya i si a cas després es veurà quin tipus de vinculació es té amb l’ Estat Espanyol. Altres s’han apuntat a l’independentisme com una reacció popular a la crisi econòmica del 2008 i han canalitzat la protesta i la possible alternativa en un futur Estat Català, etc…
  21. Està força clar que en el procés català que vivim hi ha un fet generacional. Molts dels nostres líders polítics eren infants o joves en la transició de la dictadura a la democràcia, o no havien nascut. Estan en un altre moment. Han pres consciència del final del règim del 1978. Aspiren a més llibertat, més democràcia i mes participació. No han viscut les repressions franquistes. No tenen por. Ja han desconnectat emocionalment de l’ Estat Espanyol i ens han ajudat a molts a desconnectar i superar inseguretats, resistències al canvi i tendències al conservadorisme. Per a molts joves catalans, el procés que vivim els és un estímul, una il·lusió, una emoció semblant a la que va viure la meva generació en la transició democràtica. Si és veritat que el que passa a l’entorn social propi quan tens 20 anys et marca per tota la vida, et fa ciutadà, subjecte polític, per aquests joves actuals així serà, i tot aquest jovent serà per ells la presa de consciència, i de maduresa política, i això repercutirà fecundament en la nostra societat. De fet ja està repercutint en les aportacions que fan aquests joves a nivell professional, social, econòmic, polític i cultural.
  22. L’ Imperi Espanyol segons Alexandre Deulofeu (“La Matemàtica de la Història”) està en plena decadència i s’acaba el 2029, quan Catalunya serà independent. Dins d’aquests perspectiva s’acabaria la colonització de l’imperi espanyol (castellà?) després d’haver perdut Flandes, Amèrica Central i Llatina, part del Marroc, Filipines, Cuba, i finalment Guinea, Ifni i i el Sàhara ex-Espanyol. El curiós, és que, juntament amb altres actituds en altres moments històrics en relació amb el fet català, l’ estat Espanyol en el moment dels processos d’emancipació de les colònies, ha tingut comportaments semblants, amb poca visió de la realitat, amb poques capacitats per negociar i altes habilitats per reprimir.
  23. Poques esquerres espanyoles i pocs intel·lectuals demòcrates i/o d’esquerres s’han posicionat a favor del procés català. El republicanisme i federalisme espanyol no ha sabut o no ha volgut o no ha pogut aprofitar el procés català per mobilitzar, sensibilitzar, fer pedagogia, als pobles de les Espanyes per una tercera república. Sort d’algunes excepcions, que es veurà si augmenten, que ens han ajudat des de les Espanyes a defensar el dret a l’autodeterminació i en el fons la democràcia.
  24. A més del problema econòmic que es crea a Espanya si Catalunya es configura com un estat independent, a més de que es trenca la ideologia de la unitat indissoluble d’ Espanya, no és estrany que els poders de l’ Estat Espanyol (govern, poder judicial, legislatiu, institucions, partits, fins tot molta part de les autoritats eclesiàstiques…) els costi afrontar el tema, ja que és molt de preveure que després vinguin un moviments semblants a Euskadi (ens estan observant per veure com ells l’engeguen), al País Valencià i a les Balears, on ja es queixen del règim de finançament i en altres llocs de les Espanyes (hi ha partits independentistes a Galicia, Andalusia, Aragó,…). De fet intenten evitar la desmembració d’ Espanya. Estem al final de l’ Estat Espanyol tal com s’ha concebut fins ara.
  25. Es fa difícil evitar la relació, si es vol al·legòrica, entre el que ens està passant de lluita contra unes lleis injustes, imposades cada cop més clarament per la força (i algunes des de fa molts anys) i altres revolucions polítiques i humanes (de canvis de mentalitat, de pensaments, de cultura dominant) que han posat la dignitat, la llibertat de les persones i la justícia social per sobre de les lleis establertes que sovint són injustes i oprimeixen el poble. En els profetes de l’ Antic Testament i en els evangelis trobem fets semblants. Jesús, com molts altres renovadors i reformadors religiosos i espirituals, es va trobar també amb un conflicte i va optar per la tradició profètica i no la dels sacerdots i lletrats que seguien cegament els 613 preceptes que regulaven la vida de les persones. Els imposaven al poble, i a vegades ells no els complien. Avui dia molts dels que no van estar d’acord amb la Constitució del 1978 i no la van votar, la imposen ara implacablement, sense interpretació dinàmica i flexible, al nostre poble.

quim cervera. 14 setembre 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal: Joan 20,19-23 Jesús s’apareix als deixebles

Text: Joan 20,19-23

Jesús s’apareix als deixebles

19 Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

–Pau a vosaltres.

20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:

–Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

22 Llavors va alenar damunt d’ells i els digué:

–Rebeu l’Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

1. Què diu el text?
 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         La gestió de l’ Evangeli de Joan (EvJo) es fa en un tens debat amb la sinagoga farisea vers els darrers anys del segle I. Els cristians de la comunitat joànica, podria ben bé ser que volguessin seguir formant part de la comunitat jueva però quan els expulsen (queda reflectit sobre tot en la narració del cec de Naixement, capítol 9) han de canviar el seu pla. Van prenent consciència de ser “diferents”, tot i que volen aprofundir al màxim el judaisme tal com l’entenien, i com l’havia renovat Jesús. Per aquesta raó l’evangeli de Joan està ple de discussions de Jesús amb els fariseus que expressen les reflexions i patiments d’aquesta comunitat per l’any 100.

·         El llenguatge emprat és el de la comunitat cristiana joànica d’aquesta època.

·         El EvJo respon a preguntes i qüestionaments de l’època en què es va escriure.

·         El EvJo és un missatge de consol i de plenitud, amb la intenció de produir la fe en Jesús, a partir del fet culminant de la Pasqua (mort i resurrecció). Fins aquest fet no es pot produir la comprensió de qui és Jesús, i per tant tampoc la fe. La plenitud del creure joànic és una plenitud clarament post-pasqual.

·         Aquest relat de l’aparició, com els altres relats d’aparició és un relat del procés del creure i de la plenitud que acompanya aquest creure.

·         És el do de l’ Esperit el que capacita a creure.

·         L’EvJo ens dóna els fets i les paraules de la tradició joànica sobre Jesús, i ensems el sentit i la interpretació dels mateixos fets i paraules.

·         Per comprendre l’ EvJo s’ha de comprendre tot i dins d’aquesta comprensió del tot es va comprenent cada part.

·         El que ofereix EvJo per tant és un conjunt de narracions il·luminades des de la Pasqua, paraules interpretades, plenes d’una reflexió teològica sobre l’experiència del creure de la comunitat joànica. El sentit dels gestos i paraules no va ser possible comprendre’ls en temps de Jesús.

·         Els gestos i paraules apunten totes en l’ EvJo al misteri fonamental de la persona de Jesús i la seva relació amb qui ell anomena Pare.

·         L’ EvJo és un do, una revelació del pla de Deu per a la humanitat en Jesús fet palès per l’acció de l’ Esperit de la Veritat. La Veritat es fa realitat en Jesucrist.

b. Què ens diu de Jesús?

·         El centre de l’evangeli de Joan és Jesús exaltat i viu enmig nostre.

·         El creure en EvJo es centra en Jesús, i el Jesús que no sols ve de Déu sinó que ha tornat a Déu, que està en l’àmbit de Déu.

·         L’ EvJo no exposa el regne de Déu, exposa a Jesús mateix, que Ell és el regne.

·         En l’ EvJo no hi trobem paràboles, ni exorcismes, ni crides a la conversió. Jesús es predica a sí mateix.

·         La relació de Jesús amb el Pare és el que constitueix la raó de ser de tot el que Jesús fa i diu. El nucli de la seva identitat és una relació amb un Déu to amor, que és un acollir, un ser conduit, un rebre. La raó de la relació entre Déu i Jesús es dóna per iniciativa de Déu.

·         El Jesús del EvJo és el que està sempre venint i el que està amb Déu, i sempre acomiadant-se.

·         Aquí és presentat com e que porta la pau i el perdó i la companyia.

2. Què em diu a mi, el text?

  • El capvespre, moment del dia  clarobscur, d’ombres i llums però és en Diumenge, dia del Senyor, (del sol, entre els romans), de la llum, de la festa, de la joia…
  • El text destaca la persona de Jesús, en qui creure i confiar enmig de pors, dubtes, in certeses, riscs…
  •  Les paraules i salutació posades en boca de Jesús, foragiten la por, amb la PAU, donant confiança.
  • El bufar sobre els deixebles (sobre les comunitats, sobre els deixebles futurs) és com en una segona creació (l’alè de Deu que crea a Adam en el mite del Gènesi) i així Jesús és presentat com el que els ofereix el vent de l’ Esperit, l’aire de llibertat que recrea la vida i la fa perdurable.
  • El “vent” que bufa on vol (símbol d’esperit lliure, no condicionat per les lleis, sinó corresponent  confiadament a l’amor rebut) i el “foc” , que és llum i escalfor, simbolitza l’amor que circula en els nostres cors i que ve del Gran Misteri infinit d’ Amor.
  • És un vent i foc que fins i tot persona els pecats i tots els deutes. El perdó és una de les supremes formes d’estimar.
  • La Pau, el Perdó (la reconciliació amb un mateix, i amb els altres) i la missió de comunicar Jesús, van units.
  • L’ Esperit Sant (l’Amor circulatori enmig i dins nostre):

o   ens recorda el que ha dit Jesús, el que cregueren les primeres comunitats i ens ajudarà a comprendre

o   ens aconsella

o   ens ajuda

o   ens dóna pau per dins i per fora.

o   ens guia, acompanya

o   ens defensa

o   ens consola

o   ens dóna esperança

o   ens il·lumina

o   ens esperona a seguir el camí de la vida

o   ens és mestre de bondat, ens ensenya la Veritat (no intel·lectual) que és el desig o el projecte de Déu d’estimació gratuïta, no merescuda, a tothom.

o   ens ajuda a descobrir la corrent d’amor que hi ha sota de cada esdeveniment, en cada persona

o   ens interpreta el llibre d eles Escriptures, i el llibre de la vida, ja que tots parlen del Crist present i vivent.

·         VENIU OH ESPERIT SANT.

DEFENSOR DELS MÉS POBRES.

VISITEU LA INTIMITAT.

INVITEU-NOS A LES BONES OBRES.

3. On es realitza aquest text avui?
a. En el meu entorn proper

·        Cada cop que algú perdona, que construeix pau, que crea  i recrea, que engendra, que produeix una obra d’art, que actua amb bondat envers els altres, que dóna vida amb desinterès, cada cop que algú serveix a una altra persona, que es dóna gratuïtament, sense esperar res a canvi, sigui o no explícitament dels “nostres”, l’ Esperit Sant està en ell/a, i per tant és dels “nostres”, és del gran grup dels que estimen, i en el fons esta seguint el camí de Jesús.

·        Les recerques de pau interior, d’espiritualitat van creixent en un món occidental que “ha buidat” la dimensió espiritual i conviccional, en molts casos.

·         El demanar perdó, el perdonar, i sentir-se perdonat no és fàcil en els nostres relacions interpersonals però quan es dóna ens sentim bé. No és fàcil tampoc perdonar-se un mateix tot el que ha fallat en la seva vida i ha pogut fer mal a altres. Mai podrem retornar tot el bé que ens han fet, la família, els amics, la societat tots els deutes que tenim amb els altres, amb la natura, amb la Vida. Déu no sols segueix perdonant sinó que ho anul.la. L’odi, l’enveja, el refús de l’altre, ens pot fer tant mal o més a nosaltres mateixos que als altres que tenim al costat.

 b. En la societat

  • Les experiències de por, dubte, incertesa i risc, les tenim sovint, sobre tot en èpoques de canvis personals, emocionals, laborals, socials, polítics o de canvis de mentalitat, de valors, crisis…, i a vegades , llavors, cerquem seguretats, tendim a conservar. “Més val boig conegut que savi per conèixer”.

·         També vivim experiències de confiança, d’entrega, de bondat, tant davant dels atemptats terroristes, com davant de processos polítics tensionals i difícils.

  c. En l’església

·         També ens trobem en temps de crisi i observem reaccions semblants al que passa a la nostra societat.

·         El perdonar els pecats ho fa contínuament Déu. L’església ho expressa i simbolitza en el sagrament de la reconciliació, com visibilització de l’acollida de Déu i d ela comunitat. Tots ens podem perdonar les falles els uns als altres.

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª  ¿Com interpretes aquest relat d’”aparició”? ¿Què et diu? ¿Què ens diu?

2ª ¿Què significa acollir l’ Esperit Sant?

3ª ¿Per què la pau, el perdó i la missió van units?

4ª ¿Com reacciono, reaccionem davant dels canvis i crisis personals, familiars, amicals, laborals, socials , polítiques i culturals?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com