MANERES DE LLEGIR L’EVANGELI

Hi ha moltes maneres i legitimes de llegir l’evangeli. En la lectura   interpretació hi influeix sobre tot la nostra psicologia, i la nostra cultura ambiental. Per suposat també, el moment personal, i col·lectiu que vivim, les nostres afeccions, opcions en la vida, l’educació rebuda, els mestres que hem tingut en llegir els evangelis, la classe i ètnia a la que pertanyem, la família, les amistats, els grups i associacions del que hem participat o participem, els estudis fets, experiències en la història de la nostra vida, etc.

Tenim tendència, si en especial els capellans, a fer una lectura forà moral o ètica dels evangelis. És a dir cerquem trobar en l’evangeli allò que caldria fer i el que cèdria evitar per comportar-nos tal com cal, per actuar segons els seguiment de Jesús. Sabem que l’evangeli només proposa una llei que no és llei: estimar, però sovint, massa sovint, ens deixem portar per la nostra necessitat de seguir lleis, que ens donen seguretat en el nostre actuar quotidià.

L’evangeli és una proposta de vida, de felicitat, un camí, un estar al costat d’una comunitat que al llarg dels segles ha intentat seguir Jesús. És clar que hi ha a l’evangeli, exhortacions, orientacions, que són de to ètic. Ens fixem en el que ens demana, ens exigeix. Ara bé, fonamentalment, tot el que llegim a l’evangeli, mestre de vida i de saviesa, ens mostra moments diferents que vivim en la nostra vida, amb el que ens podem identificar (amb situacions, amb persones…).

Posaré l’exemple del que està passant a l’hora de llegir l’evangeli en relació als fets que van ocorrent en el moviment d’emancipació nacional català avui dia, i els posicionaments i sentiments diversos que produeixen en les persones i grups de cristians.

Tant si s’és independentista, federalista, confederalista, autonomista o centralista han aparegut  diferents interpretacions de l’evangeli, que volen copsar el que ens diu sobre el nacionalisme, si Jesús era nacionalista o no. Es pretén trobar a l’evangeli resposta al com hauríem d’actuar davant dels fets actuals a Catalunya. Fins i tot es cerca en la Doctrina Social de l’església (en principi fonamentada en els evangelis) justificació dels drets nacionals, d’autodeterminació, o no. No em sembla malament i crec que cal fer-ho, però no em sembla completa, la lectura que es fa evangèlica. Penso que es pot anar més a fons i fer-se altres preguntes que van mes enllà del qüestionar-se sobre el què ens diu l’evangeli sobre tal fet o tal posicionament i sobre el que cal fer. Per a mi una pregunta molt interessant és: com viure la meva fe, el meu seguiment de Jesús, dins del posicionament, sentiments i desigs que tinc com a català (sigui d’una tendència o d’una altra). En què m’identifico del que llegeixo en l’evangeli?.

No es tracta tant que em senti culpable o justificat, malament o be, com jutjat per l’evangeli. Es tracta de que dins del meu posicionament, cada cristià i cristiana el seu,  sàpiga descobrir la “bondat” que té, les qualitats, i que se m’obrin portes envers els altres que pensen diferents, sense voler-los canviar i acceptar i reconèixer que també viuen l’evangeli. A partir d’aquí sí que pot ser que hi hagi aspectes de la meva postura que caldrà canviar, o purificar, però sobre tot anar més enllà, aprofundir-la, compatir-la, extreure’n el suc evangèlic.

quim cervera, 1 d’abril del 20918, dia de Pasqua

 

 

Anuncis

ALTERNATIVES PER AL MOVIMENT D’EMANCIPACIÓ NACIONAL EN EL MOMENT DELS “MISTERIS DE DOLOR”

Després de sis mesos del referèndum del 1 d’octubre, quan van començar els “misteris de dolor” per Catalunya, ens podem plantejar quines alternatives tenim.

Són els parlamentaris, i els partits polítics els que tenen la primera responsabilitat (i si hi hagués govern també) en la orientació del país. Els moviments ciutadans també hi hem de pensar a partir de l’experiència viscuda fins ara.

Al meu parer, des del moviment d’emancipació nacional, tant si hi han unes properes eleccions com si no hi són, se’ns presenten 4 alternatives:

1ª La clandestinitat total, és a dir, constituir una part del govern a l’interior del país i una altra part a l’exterior (del que ja en tenim un germen a Brussel·les) totalment clandestins per així poder escapar-se de la “Injustícia inquisitorial” espanyola. D’això en tenim forces anys d’experiència durant el franquisme, en especial els darrers anys d’aquesta etapa, en l’ Assemblea de Catalunya i la Coordinadora de Forces Polítiques, i el Sr. Tarradellas a França. Això significar, potser, que si es convoquen eleccions, els partits sobiranistes no s’hi haurien de presentar i la dimissió dels actuals diputats sobiranistes. El risc és que els partits no sobiranistes formin un govern, però així també experimentarien el que és o no és, el que es pot o no es pot, en quant el govern de Catalunya.

2ª La semi-clandestinitat. Es tractaria de constituir un govern a l’interior, connectat amb el govern “legítim” a Brussel·les. Aquest govern hauria de tirar endavant moltes lleis socials, de to republicà, encara que el Tribunal Constitucional es tombi, i així el vagi posant al descobert i a la vegada eixampli la percepció de valor positiu del moviment d’alliberament nacional, per més capes treballadores del país. Això significa tenir el coratge de forces desobediències de les lleis espanyoles, i obediències al govern a l’exterior i a les autoritats cíviques sobiranes (que haurien de passar a una certa semi-clandestinitat),  per part de totes les instàncies. Si es convoquen eleccions, seria més convenient anar-hi en una sola candidatura el sobiranisme.

3ª Constituir un govern autonòmic, és a dir, seguir la llei espanyola i l’ estatut (no votat pel nostre poble) i constituir un nou govern autonòmic, que tiri endavant el màxim de lleis socials, en el que pugui. Cal que el govern a Brussel·les segueixi i orienti el procés a seguir en el moviment sobiranista.

4ª Deixar l’aposta republicana per més endavant. Això comportaria també un nou govern autonòmic obedient a es lleis espanyoles, esperant millors moments més endavant.

En els 4 casos caldria:

  1. Una autoritat al carrer, cívica, sòcio-cultural que vagi ampliant el nombre d’adherits.
  2. Una autoritat a l’exterior que segueix donant orientacions polítiques.
  3. Una coordinació amb moviments republicans i demòcrates a l’ Estat Espanyol.
  4. El treball d’internacionalització europea i mundial del moviment d’emancipació nacional català.
  5. I en especial per l’alternativa 3 i 4, la creació d’un intens moviment ciutadà transversal, en favor de la democràcia.

Una proposta pel proper 11 de setembre: una Volta a Catalunya a peu (o qui vulgui en bicicleta, o en carro, o en …) en silenci, en la que comença i grup inicial, i a mesura que passen per les poblacions s’hi van incorporant més persones, grups, i entitats, que segueixen la volta en un trajecte i temps decidits per cadascú. La Volta la podia obrir o tancarà la Dansa de la Mort de Verges.

Quim cervera, dia de Pasqua del 2018, 1 d’abril

LES CELEBRACIONS EN COMUNITATS QUE S’EMPETITEIXEN

Des de fa anys anem assistint a un fet: les nostres comunitats  parroquials es van fent petites. Van disminuint el nombre de persones que participen en les celebracions de les eucaristies. Algunes han traspassat aquest món, altres s’han invalidat i no poden sortir de casa, i altres poden tenir diferents raons per deixar d’assistir-hi. En una societat que valora i necessita el cap de setmana per viure’l en família , tampoc és fàcil trobar el moment per participar de l’eucaristia.

I aquest fet  sovint es viu com una pèrdua. Es va fent el dol de persones que no hi són, que no venen, o venen menys a les parròquies. Regularment apareixen en es con verses entre parroquians aquestes frases: “som els mateixos”, “cada cop som menys”, “ què passa? ,per què?” “quines celebracions més pobres!!”, “no tenim relleu”, “com és que els joves no venen a les nostres celebracions?” etc.

Es podrien analitzar les causes d’aquesta disminució i convé fer-ho i de fet molts pastoralistes, teòlegs ho han fet. Potser no tant els nostres bisbes, o com a mínim en els plans pastorals han tingut poc en compte fer propostes per el futur de les nostres comunitats parroquial i dels seus edificis.

Però, en el que nosaltres, humils participants de les eucaristies parroquials, hi podem fer, crec convenient posar-nos en camí de reflexió i sobre tot d’apuntar algunes pistes pràctiques.

En les celebracions de Setmana Santa, acostumats a una major solemnitat, amb participació de varies persones en diferents serveis en la litúrgia, encara es nota més aquesta petitesa comunitària.

Com podríem aprofitar aquesta situació i veure-la positivament?

En primer lloc em sembla que es tractaria de passar (Pasqua) de la lamentació de les frases abans indicades, a una actitud més positiva i realista que intenta aprofitar les oportunitats de la realitat tal com és. Es tracta d’acceptar el fet de que les nostres comunitats s’han empetitit i possiblement encara disminuiran més.

En segon lloc, seria convenient t fer una reflexió a fons del que eren i com es vivien els “sopars fraterns” a les cases en els primeres comunitats cristianes, on compartien el pas i el vi, tot remem orant Jesús i la seva entrega.  En aquest sentit, també,  la ja llarga experiència d’eucaristies en petits grups, comunitats, moviments, ens pot ser molt útil.

En tercer lloc cal treballar, cercar i consensuar comunitàriament, una sèrie de qüestions pràctiques i experimentar-les per anar verificant si resulten, si són apropiades, si les persones s’hi senten bé, si donen fruit espiritual, si alimenten la fe, si ajuden a compartir-la.

Posem alguns exemples:

  • el ser pocs permet fer una rotllana al votant d’una taula rodona o quadrada, o al votant d’una petita tauleta. Encara els “altars” de moltes parròquies ens transporten a les “ares de sacrificis” i no pas a una taula d’àpat, de banquet comunicatiu i de germanor.

 

  • potser no cal celebrar les eucaristies en l’espai gran del temple, sinó a la capella, o a en una sala que permeti més familiaritat. Els nostres temples, pel fet de ser molts d’ells construïts en èpoques “massa glorioses”, allunyen el celebrant de la gent, les persones resten disperses, no faciliten la participació en comunitat, fins i tot les obres d’art, per altra part belles i instructives, poden despistar del que estem celebrant. Els espais i les seves decoracions no són gens neutrals en referència al que s’hi realitza i s’hi viu. Les noves parròquies construïdes posteriorment al Vaticà ja han construït uns espais diferents. Però després de la important i radical renovació litúrgica conciliar, de llegir les lectures en la llengua vernacle, de procurar la participació en la pregària dels fidels, i de que el celebrant estigui de cara la gent, no s’han desenvolupat massa més canvis, adequant-se a les diferents situacions de cada comunitat i deixant pas a la creativitat i decisió de cada parròquia. Caldria veure com continuar en la renovació litúrgica davant de les noves oportunitats.

 

  • una altra possibilitat seria elaborar, com algunes comunitats ja fan, un llenguatge mes adequat dels texts de les pregàries de les eucaristies.

 

  • també, caldria disminuir el protagonisme del celebrant, en quant a la significació massa presidencial, i en quant a la proporció del discurs que s’emet en una eucaristia. Això vol dir augmentar el temps de participació de les persones que formen part de la comunitat, sigui comentant l’evangeli, sigui facilitant per torns, la preparació de les homilies, sigui abundat mes en la pregària en diferents moments de la celebració, etc.

 

  • aniria bé deixar mes espai a la creativitat, a la imaginació, als símbols, a l’espontaneïtat, a la festa transparent…,proposant escriure, dibuixar, fer silencis, crear signes…al llarg de la celebració. L’experiència de les misses d’infants i les dels moviments d’acció catòlica, en les seves trobades, o les celebracions a les escoles cristianes, ens poden ajudar.

 

  • fins i tot, seguint la tradició de les primeres comunitats, potser cal anar mesclant més: acollida, salutacions, la celebració, la catequesi, l’estudi d’evangeli, el compartir la fe, l’àpat (dinar, o berenar-sopar, o pica-pica) en un mateix espai i temps.

 

REFLEXIONS sobre EL PLA PASTORAL DIOCESÀ DE BARCELONA. 2018.

El títol que es dóna  és: SORTIM!. ORIENTACIONS I PROPOSTES

PER A UNA CONVERSIÓ PASTORAL A L’ARXIDIÒCESI DE BARCELONA– Pla Pastoral Diocesà –2018

En general els plans pastorals que he llegit, que s’han fet des de fa anys tant al nostre bisbat com en altres de Catalunya, abunden més en el llenguatge de conversió, actituds, orientacions teològiques i morals, i no tant en propostes pràctiques, operatives, concretades en objectius i accions verificables i revisables. En el títol d’aquest pla ja es parla de conversió, que és una actitud positiva necessària sempre i per això no caldria insistir-hi perquè es suposa que en un pla d’una comunitat cristiana, ja està implícita la conversió. Un Pla Pastoral no ha de tenir la pretensió de repetir el que ja diu l’evangeli, i el que diu tota la tradició magisterial, sinó que més aviat s’ha de situar en l’espai i el temps en el que estem i mirar de fer avançar les comunitats cristianes en la missió de sempre, concretada en propostes ben pràctiques.

El document en la introducció, potser per “curar-se d’espants” ja diu: “L’hem titulat Orientacions i propostes, precisament, per potenciar aquest caràcter. La denominació «Pla Pastoral» —que utilitzem habitualment en les nostres converses— podria suggerir que es tracta d’un programa tancat i complet, amb uns objectius estratègics, determinats i únics. No es tracta d’això”.

I també diu: “La més important clau de lectura i de comprensió vital de totes aquestes Orientacions i propostes es troba en la crida a la conversió.”

En aquest sentit potser no caldria doncs dir-ne Pla Pastoral i llavors el que es requereix és un altre document on s’exposi un autèntic programa que es pugui anar seguint i verificant en els diferents instàncies diocesanes (parròquies, moviments, comunitats, associades, institucions…)

Més endavant indica: “Tota aquesta orientació ve sintetitzada amb la bella fórmula «Església en sortida» (EG 20-24) i per això «la seva joia de comunicar Jesucrist s’expressa tant en la seva preocupació per anunciar-lo en altres llocs més necessitats com en una sortida constant cap a les perifèries del seu propi territori o cap als nous àmbits socioculturals» (EG 30)”.

Tampoc es necessari citar contínuament els documents papals, al meu mode de veure però bé, forma part dels “protocols” eclesials. Ara bé, la fórmula “Església en sortida”, repassant el pla, em costa tr9bar propostes realment factibles que la portin a terme.

Es presenten cinc orientacions fonamentals, que han d’orientar i animar les propostes pastorals, que en conseqüència, es duguin a terme:

  1. L’encontre i l’anunci de Jesucrist
  2. Els pobres, destinataris privilegiats de l’Evangeli
  3. Els joves
  4. La fraternitat
  5. El discerniment

Anirem resseguin t cadascuna d’elles:

  1. L’encontre i l’anunci de Jesucrist

En la introducció d’aquesta  orientació es diu: “Té una importància cabdal recrear el nostre llenguatge, el llenguatge oral i el llenguatge simbòlic i cultural”.

I en les propostes, que per cert, en la meva modesta opinió, és de les orientacions on es concreta més operativament, no hi he trobat una proposta per canviar el llenguatge litúrgic, catequètic, homlètic, etc., que tanta falta ens fa. Moltes de els paraules que utilitzem són com les que utilitzen els metges o els advocats que el poble en general no entenem, o com si ens estesin parlant de la mitologia greco-romana. El llenguatge sacrificial que encara s’empra en les celebracions i pregàries, o d’un Deu omnipotent, tal com està escrit en els llibre litúrgics, no solament no és entès per molta part de la població, sinó que no compta amb la ruptura radical que l’evangeli va realitzar, anant més enllà de tot sacrifici i transformant la imatge de Déu, i a més, no respon a les mentalitats i cultures del nostre temps i espai.

 2.Els pobres, destinataris privilegiats de l’Evangeli

En la introducció d’aquesta orientació es diu i ho celebro: “la necessitat de fer una opció pels pobres, de ser l’Església dels pobres, de ser parròquies, comunitats i grups al costat dels més necessitats, de treballar per la justícia, de denunciar, quan calgui, les injustícies, d’acollir els immigrants i els refugiats…” (la negreta és meva).

Crec mot important que avui dia un Pla Pastoral o unes orientacions pastorals tinguin en compte la denúncia de les injustícies i l’atenció, acollida, acompanyament i ajut als refugiats i immigrants. Ara bé, quan cerques en les propostes , alguna d’elles que concreti de forma cara i que es pugi realitzar en les parròquies o altres instancies diocesanes, aquesta denúncia i aquesta treball al costat dels immigrants i refugiats no ho he trobat. hi ha molt poca concreció propositiva.

 3.Els joves

 En la introducció d’aquesta orientació es diu i és molt atrevit: “se’ns demana que hi hagi més persones dedicades a aquesta tasca bo i esmerçant-hi el màxim possible d’esforços, recursos i creativitat”. I després hi ha algunes propostes realment pràctiques com són:

  • la creació d’una escola d’animadors de la fe dels joves
  • cal veure quines parròquies de l’arxidiòcesi podrien assumir una missió especial de cara als joves i situar-les en el mapa diocesà, de manera que n’hi hagués alguna en tots els sectors o localitats importants. Hem de pensar quines persones i quins recursos hi podem destinar.

Però, d’escoles d’animadors de la fe dels joves n’he viscut unes quantes, sobre tot  a l’entorn dels moviments d’acció catòlica, del Centre d’ Estudis Pastorals (CEP), i de la Delegació d’Apostolat seglar, i no he observat una important dedicació de recursos envers elles. Tant de bo d’ara en endavant sigui així!.

S’ha pensat en alliberar., és a dir, preparar, formar i oferir un sou a joves (noies i nois laics) per tal que siguin “pals de paller”, animadors de grups de joves en els arxiprestats o en les agrupacions parroquials?.

També he viscut diferents propostes de mapa pastoral. Serà ara ja hora d’encomanar diverses missions a les parròquies d’un mateix arxiprestat?.

Diu que cal pensar quines persones i quins recursos destinar-hi. No cal pensar, cal fer.

  1. La fraternitat

En la introducció d’aquesta orientació es diu : “Cal prioritzar la comunicació interna i només així hi haurà una bona comunicació cap enfora”. Això és fonamental.

I mes endavant s’afirma: “Allà on els cristians i cristianes ens fem presents, hem de ser promotors de comprensió, de diàleg i de cooperació en la tasca d’humanitzar la societat”. I també :” Les situacions eclesials, socials i polítiques complexes les hem de viure com una oportunitat per créixer en el respecte, la comunió, la no confrontació, l’entesa i el diàleg per avançar en el camí de la comprensió, la fraternitat i el bé comú. La nostra missió sempre serà una tasca de reconciliació, …”.

Sembla que aquí es refereix sense dir-ho (de fet no crec que hi hagi problema en explicitar-ho) a la situació sociopolítica que vivim avui dia a Calalunya i el conflicte d’encaix amb España. I en aquest sentit , jo trobo a faltar que el document sigui més agosarat i impliqui més a tota la diòcesi en una tasca operativa de diàleg, a partir del reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya i tenint en compte la centralitat capital de Barcelona, i el futur proper del país.

Algunes de les propostes que s’anuncien són interessants com són:

Cito el document:

“4.1.   La cohesió social: davant de la delicada situació sociopolítica que estem vivint, ens proposem com a objectiu prioritari del present i del futur immediat ser factors de convivència i diàleg en totes les instàncies on puguem ser presents”.

“Aquest és un objectiu ferm tot i que som conscients que la presència dels catòlics no està gaire en auge, atesa la forta secularització de la nostra societat i el creixent pluralisme que hi ha. En aquest sentit, desitgem viure quatre verbs pro-posats pel papa Francesc: «acollir, protegir, promoure i integrar» (Missatge per a la Jornada mundial de l’emigrant i del refugiat 2018). Volem evitar la confrontació que ens divideix i que ens fa mal, i ser col·laboradors de la cohesió social i de la concòrdia. En aquest sentit, caldrà tenir en compte les iniciatives que impulsi Justícia i Pau, en especial amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau, que se celebra anualment el dia 1 de gener”.

Em sembla bé la cita des quatre verbs del papa, però que estan més pensants pels immigrants i refugiats. També és important que citi Justícia i Pau, però tampoc concreta massa el què podria fer en aquest sentit.

 “4.2.   Els serveis de l’Arquebisbat: la nostra arxidiòcesi vol impulsar el treball en equip, transversal i en xarxa, per tal de viure una autèntica sinodalitat,…”

Sobre el treball en equip:

  • Al Seminari al meu temps no ens ensenyaren a treballar en equip, sinó més aviat ens formaren com a líders-directius solitaris. Jo n’he anat aprenent en els moviments especialitzats d’acció catòlica, en les parròquies que he estat gràcies a les dones i homes que en tenien experiència i entre tots hem anat fent el que hem pogut.
  • Per tant, es pensa fer una formació als bisbes, clergat i laïcat sobre el que és, significa en la pràctica el treball en equip?.
  • Es pensa treballar en la població eclesial, sobre tot en el clergat, els “tics” autoritaris, massa directius, “d’anar a la seva”…?
  • Cal estar disposat en la pastoral a deixar-se menar per altres persones, i pels equips responsables.
  • Cal un pla per constituir equips responsables-directius a les parròquies que facin el que s’ha tingut com a “normal” que feia el Sr. Rector.

 “4.3. Les parròquies han de ser integradores de tendències, edats i cultures diferents. Han d’acollir i integrar els catòlics immigrants, tenint en compte la seva cultura i tradicions. Caldrà agrupar parròquies en unitats de pastoral, i en alguns casos suprimir-ne alguna, per a un millor servei evangelitzador i per assolir una vivència sòlida de comunitat cristiana. Creiem també necessari reestructurar alguns arxiprestats i parròquies tenint en compte les experiències més reeixides d’altres diòcesis”, diu el document en una altra proposta.

  • No es concreta com fer, quins recursos es poden activar per l’acollida als immigrants.
  • L’agrupació de parròquies, pel que he anat observant, no s’han fet tant a partir d’un procés de reflexió, de consensos, d’experiències pastorals conjuntes, de decisions en els equips i consells parroquials, sinó més aviat perquè un capellà (per la manca d’efectius) se li han encomanat dues, tres o quatre parròquies. Espero no continuïn així els processos d’agrupació parroquial o d’unitats pastorals.
  • No s’anuncia, ni es proposa fer una investigació sobre la situació les parròquies, sobre el patrimoni cultural, artístic i arquitectònic (d’edificis i temples parroquials i rectories i convents), per tal d’arribar a discernir quines caldria llogar, suprimir, agrupar, donar-les una altra funció (convertir en museu, en alberg, vivendes…), o vendre, donat el fet de que no es podran ni mantenir econòmicament, ni podrà haver-hi activitat pastoral, en un  futur  nio massa  llunyà. No s’observa en el document cap diagnòstic sobre el futur de les  nostres comiats cristianes que es van esllanguint i envellint,

 “4.4.    El  laïcat: cal que els laics participin i siguin corresponsables en les tasques evangelitzadores parroquials i diocesanes”

Així és d’una generalitat tal, que no ajuda a concretar i a més, només fa que repetir el que des del Concili Vaticà II tots els documents diuen, i tothom n’ha parlat tant en conferències, congressos, que precisament per això fa pensar que s’ha avançat mot poc en la realització.

Quan vaig treballar en el CEP (Centre d’ estudis pastorals) ens hi vam dedicar força, i val a dir, sense massa recolzament episcopal.

 En  una altra proposta les orientacions afirmen:

“4.7.  Ecumenisme, diàleg interreligiós, diàleg amb agnòstics i no creients, diàleg des de la fe cristiana amb la cultura: reforçar iniciatives de relació, pregària i diàleg que ja tenen un llarg recorregut entre nosaltres…Fomentar el coneixement de les religions no cristianes, sobretot l’Islam per la seva proximitat a nosaltres; avançar en les relacions institucionals i personals, compartint algunes accions socials i obrint el nostre cor a persones d’altres religions”.

Penso que està molt ben expressada aquesta proposta i a més és de molta actualitat i al  meu parer, és indispensable. L’ Ajuntament de Barcelona promou la constitució de Grups de Diàleg Interreligiós i Interconviccional en els barris de Barcelona, i la Generalitat, el seu Departament d’immigració també, a pobles i ciutats catalanes. No seria de més doncs que l’arquebisbat barceloní treballés de conjunt amb aquests plans civils,  afavorís que les parròquies, moviments cristians i congregacions religioses, formessin parts d’aquests Grups de Diàleg.

  1. El discerniment

En la introducció d’aquesta orientació es diu clarament i suposo perquè és conscient  de la limitació de tot Pla, i per evitar possibles crítiques, o per tal que ningú s’hi senti exclòs: “Certament, un Pla Pastoral no pot pretendre donar resposta a totes les interpel·lacions inèdites que provenen dels canvis socials, de les situacions eclesials noves, dels moments personals o comunitaris particulars. En aquest sentit, aquestes orientacions generals no ho cobreixen tot, per tant, cal que estiguem ben atents al que l’Esperit va dient a les esglésies…”

De totes maneres  trobo a faltar afrontar algunes qüestions que em semblen imprescindibles avui, de tal manera que, en la meva opinió, compartida amb altres, sinó es treballen, l’església anirà perdent credibilitat en els nostres entorns.

  • Avançar en el paper decisori, directiu de la dona en les comunitats cristianes.
  • Avançar en la democratització de totes les instàncies eclesials.

Crec que aquestes dues qüestions tenen la mateixa categoria d’importància i per tant de prioritat, que el paper de tot el laïcat en tasques de direcció i decisió eclesials, com el diàleg interreligiós, l’atenció als més necessitats, immigrants i refugiats, el treball per la justícia i la pau, la implicació en el país, i un programa de reestructuració parroquial.

De les propostes d’aquesta orientació destaco:

“5.2.    Apostolat  laïcal: convé que els moviments evangelitzadors d’Acció Catòlica general i especialitzada (en l’àmbit obrer, universitari, professional), els altres moviments apostòlics, les comunitats, les associacions cristianes, dediquin imaginació i esforç a promoure espais de lectura dels fets de la vida a la llum de l’Evangeli,…”

¿Es podria pensar en crear, per part dels membres dels moviments apostòlics ja experimentats en l’estudi d’evangeli, Grups d’ Estudi d’ Evangeli, és a dir, petites comunitats cristianes que relacionin la vida amb la fe, en les parròquies que encara no en tenen, entre grups d’amics, en famílies, entre veïns d’una mateixa escala…I preparar persones per això, pensar itineraris, passos a fer, verificar-los, revisar-los…?

 ¿Es podria pensar, a partiré de l’experiència de les parròquies que hi ha anat realitzant, com les mateixes parròquies en un poble, ciutat o barri, poden aportar teixit social, crear associacions per respondre a determinades necessitats, d’acord amb altres entitats civils?

Una altra interessant proposta que es fa és. “5.4.   Formació permanent dels diaques, preveres i bisbes”.

En el Concili Tarraconense ja es va fer aquesta proposta que a més fou vinculant. I s’encomanava al CEP. Els bisbes de Catalunya no recordo que ens ho indiquessin. Cada Bisbat ha fet el seu camí. Però a nivell català, i de forma sistemàtica, pensada, seguida,…s’ha fet alguna cosa? . Potser no n’estic prou assabentat.

 En la conclusió del document es diu: “Recomanem prendre aquestes orientacions i propostes com a matèria de lectura, de meditació, d’oració i de diàleg en diversos grups o instàncies a fi d’arribar a concrecions operatives, …”

Però no les hauria de donar el docent les propostes operatives, verificables i revisables?. I com es farà el seguiment de que els grups i altres instàncies les elaborin?.

Més endavant també es diu: “Per a aplicació de les orientacions i propostes aquí presentades es compta sempre amb la col·laboració dels diferents consells diocesans i delegacions diocesanes de l’Arquebisbat, així com amb la Comissió de seguiment”.

Quina es la Comissió de seguiment? Per qui està formada?.

Aquestes Orientacions, com he dit al principi, i cm passa sovint, tenen el dèficit d’una metodologia pràctica adequada. H ha poca tradició pràctica en els medis eclesials.

L’aplicació, la concreció i operativitat del Pla, tot dependrà (massa) de la bona fe, dels equips (?) que estan al davant de els comunitats cristianes de la diòcesi.

quim cervera

5 de maig del 2018

 

 

Estudi d’ Evangeli: Mateu 19,16-26. Paral·lels: Marc 10,17-27 i Lluc 18,18-27

 

 

Data: 7 de maig del 2018

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Mateu 19,16-26. Paral·lels: Marc 10,17-27 i Lluc 18,18-27

El jove ric

16 Un jove anà a trobar Jesús i va preguntar-li:–Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?

17 Jesús li digué:–Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments.

18 Ell li preguntà:–Quins?

Jesús li respongué:– No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, 19 honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix.

20 El jove li va dir:–Tot això ja ho he complert. Què em falta encara?

21 Jesús li respongué:–Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.

22 Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns.

23 Llavors Jesús digué als seus deixebles:–Us asseguro que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. 24 Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.

25 Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt desconcertats, i deien:

–Si és així, qui pot salvar-se?

26 Jesús se’ls mirà i els digué:–Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot.

27 Llavors Pere li va dir:–Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit. Què rebrem, doncs?

28 Jesús els digué:–Us ho asseguro: quan neixi el món nou i el Fill de l’home s’assegui en el seu tron gloriós, també vosaltres, els qui m’heu seguit, us asseureu en dotze trons i jutjareu les dotze tribus d’Israel. 29 I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna.

 

Nota: Està transcrit el text de Mateu, però en el comentari posterior tindré en compte la combinació dels tres texts dels tres evangelistes.

1. Què diu el text?
 

a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         Notem una confrontació entre la forma d’entendre la obtenció de la VIDA per part d’un bon jueu, complidor de les lleis, d’un home piadós (possiblement fariseu) i la forma d’entendre la VIDA per part de Jesús i els seus seguidors, que és un DO entregat gratuïtament, i que no l’aconseguim amb mèrits, complint un bon expedient que exigeix a Déu el perdó, l’estimació, la vida (com desafiant, fent xantatge a Déu-Amor…).

 

·         Possiblement aquest text reflecteix  les tensions internes de les primeres comunitats, sobre el que significa sentir-se estimat, viu, que es veia diferent per part dels jueus tradicionals, dels jueus més hel·lenitzats i dels greco-romans no jueus, entre les que s’emmirallaven de l’evangeli.

 

·         El text troba un equilibri entre complir els manaments (qüestió necessària i prèvia) i el seguiment de Jesús, per amor i amor i solidaritat amb els pobres

 

·         Pot reflectir també la importància en les primeres comunitats de compartir els béns. I com, possiblement alguns deixaven la comunitat perquè eren rics i els costava compartir.

 

·         El text també apunta al regal rebut perquè els que comparteixin.

 

b. Què ens diu de Jesús?

 

·         Que és Mestre i era tingut com a tal per les comunitats

 

·         Que és BO, però els evangelistes posen en boca de Jesús, la seva humilitat i el reconeixement que la BONDAT, La VIDA, l’ AMOR és Déu.

 

·         Que com a bon jueu coneixia bé els manaments

 

·         Que tenia molt clar, i aquest fet és quasi una obsessió en els Evangelis, que les riqueses eren enemigues de la vida, que són un impediment (sobre tot si t’absorbeixen i les veneres i adores i pateixes per elles), per estimar als altres, sobre tot als més necessitats. Déu és gelós de l’altre déu, el diner (i el poder).

 

·         Que tenia una imatge de Déu, de bondat, de Vida, de que pren la iniciativa en l’estimar (la REALITAT és amorosa) que no vol sacrificis , ni compliments estrictes de les lleis, ni mèrits,  sinó solidaritat, companyia als més pobres , autenticitat , coherència…

 

·         Que pressentia i desitjava (i així les primeres comunitats) un futur de dignitat, de felicitat per a tothom

 

 

 

2. Què em diu a mi, el text?

Farem una anàlisi estructural del text en el següent quadre:

DESTINADOR: El que dirigeix l’acció des del fons del fons. El que està darrera i guia i envia el missatge. DESTINATARIS: Els que reben el missatge, a qui s’adreça
UN de sol és BO

Ningú no és BO sinó únicament DÉU (Regnat de Déu, Regne dels cels, Tresor del cel)

Per a DÉU tot és possible (salvar-se)

RESUM: DÉU BO QUE TOT HO POT (referint-se a la donació d’amor i de vida: Déu pot fer possible el fer-nos pobres i està al costat dels pobres)

Ø  Els DEIXEBLES

Ø  NOSALTRES

 

 

 

RESUM: Nosaltres que volem OBTENIR LA VIDA

SUBJECTE de l’acció principal, el que és cridat a ser protagonista de la qüestió fonamental que es tracta OBJECTE o qüestió fonamental de la que es tracta en el text, el que ens vol dir de mes important el text.
1. Jesús va veure UN JOVE  que li digué

que li demanava

li preguntava

2. EL JOVE o UN PERSONATGE (depèn dels evangelistes)  va a trobar a Jesús, corre vers Ell i li diu que ha guardat (observat)  els manaments (des de la seva joventut)

3. Jesús el mira, l’estima

4. Jesús li diu que se’n vagi i que vengui el que té i ho doni als pobres. Ell se’n torna trist i apenat.

 

5. Jesús diu als DEIXEBLES (FILLS MEUS) que quedaren consternats de les seves paraules, i impressionats i es deien “llavors qui pot salvar-se”

 

1. OBTENIR LA VIDA ETERNA o POSSEIR-LA

 

 

 

 

 

2.ENTRAR A LA VIDA (si vols?)

3. SER PERFECTE (si vols?)

 

4. DIFICULTAT D’ENTRAR UN RIC AL REGNE DEL CEL, AL REGNE DE DÉU

 

 

5. QUI POT SALVAR-SE?

RESUM: El tema és SALVAR-SE que es el mateix que.

Ø  OBTEBNIR LA VIDA

Ø  POSSEIR LA VIDA

Ø  ENTRA A LA VIDA

Ø  ENTRAR AL REGNE DEL CEL O AL REGNE DE DÉU

Ø  SER PERFECTE COM DÉU.

AJUDANTS del Subjecte perquè realitzi l’acció, l’Objecte. Són les ajudes o favors que van en la direcció de l’acció. Els amics que ajuden al Subjecte. OPOSANTS a l’acció que es proposa i que obstaculitzen la direcció i la realització que el Subjecte vol tirar endavant i per tant que el Subjecte faci el que se li demana. Son els enemics del Subjecte.
1. Mestre BO

2. Quina cosa BONA puc fer, haig de fer

3. Guardar els MANAMENTS

Ø  No mataràs

Ø  No cometrà adulteri

 

Ø  No robaràs

Ø  No llevaràs fals testimoni

Ø  No facis cap frau

Ø  Honoraràs al teu pare i a  la teva mare

Ø  Estimaràs al teu proïsme com a tu mateix

4. Què manca? Una sola cosa:

Ø  VES

Ø  VEN TOT EL QUE TENS

Ø  DONA-HO ALS POBRES

Ø  TINDRÀS UN TRESOR AL CEL

Ø  DESPRFÑÉS VINE

Ø  I SEGUEIX-ME

(els previs són els manaments i la pobresa és per a poder-lo seguir més enllà)

5. Finalment un conte o metàfora: “és més fàcil que UN CAMELL passi pel FORAT  d’una AGULLA que no pas que………….

 

RESUM: Jesús que és Mestre i camí a seguir i que seguir-lo vol dir prèviament complir els manaments i tot seguit la pobresa i estar al costat dels pobres)

 

 

1. Els CONTRA-MANAMENTS

Ø  Matar

Ø  Cometre adulteri

 

Ø  Robar

Ø  Llevar fals testimoni

Ø  Fer fraus

Ø  No honrar el pare  ni la mare

 

Ø  No estimar al proïsme

 

2. Tenia MOLTS BÉNS (enemics de la VIDA). Era molt RIC

 

 

 

 

 

I Jesús digué: “En veritat (repetit en Marc) difícilment (o que n’és de difícil que els que tenen RIQUESES) que un RIC (o que els RICS) ENTRI AL REGNE DELS CELS

 

RESUM:  LES PERSONES

Ø  Si no guarden els manaments

Ø  Si són rics

Ø  Si no confien en Déu

Ø  Com que les riqueses són contràries a Déu

Ø  No tindran VIDA

 

 

3. On es realitza aquest text avui?

 

a. En el meu entorn proper

 

Observo com hi ha persones més complidores, legalistes, pietoses, que els sembla (i de fet tots tenim una dimensió semblant) que fent allò que creuen que han de fer aconseguien per mèrits l’afecte dels altres i a vegades l’exigeixen, o es creen expectatives massa inhumanes.

 

 

 

 

 

b. En la societat

 

·         Els que detenen riqueses i poder com viuran?, c seran feliços de debò?

 

·         Els diners són necessaris per viure, però quina relació hem de tenir amb ells?

 

·         Els pobres, els necessitats, exclosos, vulnerables, viuen?. És un fet que la seves resistències, generositats ens interpel·len i ens ajuden a viure, ens fan pensar i potser canviar, però cal per la seva dignitat, l’aportació per part de tots de més justícia i, igualtat  fraternitat.

 

·         Què es pot fer per avançar en una societat on no hi hagin pobres, hi hagi més justícia, dignitat, vida, felicitat per a tothom?

 

 

 c. En l’església

 

Tant de bo l’Església, les comunitats, parròquies, moviments, grups de cristians, institucions, vencem en la lluita contra la pobresa, la injustícia i avancem en la solidaritat real, atenta, acollidora, acompanyada envers els més vulnerables, que son la veu de Déu.

 

 

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª Quin missatge creus que és el més important d’aquest evangeli? Què diu de la VIDA?

2ª Quina imatge de Déu ens transmet la persona de Jesús i les primeres comunitats?

3ª Quin tipus de relació amb Jesús, amb el Misteri de la Realitat amorosa, proposa el text?

4ª Què em diu a mi aquest evangeli? Que em remou?

5ª En la nostra família, amistats, grups, en el barri, en la parròquia, en la societat veiem que aquest evangeli es realitza? Com? On?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Patiments estalviables?

Dibuix Cesc

El moviment d’emancipació nacional català proposa una qüestió que per senzilla és molt complicada donades les circumstàncies estructurals de l’ estat espanyol. Es proposa un canvi en el territori. Es tracta de que Catalunya tingui l’eina d’un estat. No es tracta de posar fronteres en el model antic , ni d’una nova moneda. Es tracta senzillament de que el territori d’acció d’un futur govern català sigui Catalunya i pugui exercir la seva sobirania sobre lleis, educació, sanitat, serveis socials, llengua, cultura, patrimoni, urbanisme,  i per tant poder obtenir tots els impostos. Ja sabem que moltes de les nostres decisions estan traslladades a les grans multinacionals, i a les entitats internacionals, i en especial a la Unió Europea. Per tant no existeix, en aquest moments , una sobirania total.

Per tirar endavant aquest projecte s’ha produït violència de l’ estat espanyol, exilis, empresonaments, patiments morals i psicològics de molta gent. Tot s’hagués pogut estalviar amb una actitud dialogant i negociadora de l’ Estat Espanyol que no s’està donant. Al final, un dia o altre arribarà que Catalunya serà un estat. Per què fer passar tant de dolor al nostre poble?.

De la mateixa manera els moviments eclesials de base que volen construir una església més evangèlica. Per tant una església més al costat dels necessitats, de les víctimes de les injustícies i per tant amb una organització més en funció d’aquest projecte,  que sigui més democràtica, on les dones puguin exercir totes les responsabilitats i l’exercici de la presidència dels sagraments, i de la direcció i animació de les comunitats no estigui vinculada solament als barons i cèlibes. També molt de patiment de capellans, dones, i de tot el laïcat que cerca aquest nou model d’església es podria estalviar, si hi hagués voluntat verdadera de fer canvis profunds en les estructures eclesials i un procés de pedagogia sensibilitzadora per transformar esquemes mentals i codis morals rígids que caldria veure si són massa evangèlics.

Sabem que a l’estat espanyol li costarà molt caminar vers els canvis que proclama el moviment nacional català. Des del punt de vista:

  • Econòmic: necessita dels bens i serveis que Catalunya produeix, i dels seus impostos per sobreviure.
  • Polític: seguir mostrant el poder que es creu sobirà sobre tot el territori per part de l’elit militar-funcionarial-judicial-empresarial-financera-eclesial, ocupada per la ultradreta.
  • Cultural (la percepció de la unitat d’ Espanya i per tant el sentiment d’amputació si Catalunya marxa.

Des tots aquests punts de vista són canvis viscuts com a catàstrofe.

Sabem que l’església catòlica si toca algun dels punts esmentats , reivindicats des de fa anys per molts sectors del poble cristià, cau tot l’andamiatge construït des de fa segles:

  • Econòmicament caldria perdre privilegis d’impostos, deixar de rebre ajuts econòmics dels estats, no cobrar per misses i sagraments, i partir bàsicament de les quotes del poble fidel, el que vol dir esdevenir més realista i més pobre i per tant més a prop dels pobres.
  • Políticament les elits eclesials jeràrquiques masculines (patriarcat incrustat en la vida de l’església) perdrien el control sobre les comunitats, els seria més difícil organitzar les diòcesis i les parròquies, distribuir les persones responsables, i de fet es feminitzaria el poder, que podria reconvertir-se en servei de cura de les persones.
  • Culturalment caurien els esquemes mentals, ideològics i morals sobre la sexualitat, la dona (una certa misogínia), i teològics sobre el pecat que han col·laborat, durant forces segles, a mantenir el control de les consciències. Es desenvoluparien amb més valoració les interpretacions personals de l’evangeli, i es reconeixerien positivament les autonomies de les diferents comunitats.

Tots aquests canvis acostumen a ser vistos, per altres sectors més  fonamentalistes de l’església, també com a catàstrofes, com a pèrdues.

No és sorprenent que tant l’estat espanyol, com l’església catòlica es resisteixin a tals canvis, que demanen dols, i que prefereixen seguir mantenint la situació encara que estigui en crisi profunda. Tots els canvis porten resistències. Per això fan patir tant els que no els volen, com als que els volen. Per la fe (transmesa des de  Jesús) i per l’experiència vital coneixem que per arribar a un naixement nou, a fer néixer un estat català, a fer néixer una església nova més evangèlica, ja present en els moviments populars de base, cal passar pel dolor i pel dol. Esperem que els patiments i sacrificis de tantes persones, que repeteixo es podrien estalviar (en una visió més raonable, i mes humana, potser ingènua) siguin dolors de part (Romans 8, 18-25).

quim cervera

8 gener 2017

 

Jesús i la filla de Jaïr. Estudi d’ Evangeli de Lluc 8, 40-42.49-56

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 45

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

Data: 22 de gener del 2018

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Lluc 8, 40-42.49-56

Texts paral·lels: Mateu 9, 18-19.23-26 i Marc 5, 21-24. 35-43

40I, en tornar Jesús, el rebé la multitud, puix tots s’estaven esperant-lo. 41I heus aquí que vingué un home, de nom Jaïr, i aquest era cap de la sinagoga, i, caient als peus de Jesús, el pregava d’entrar a casa, 42per tal com tenia una filla única, d’uns dotze anys, i aquesta s’estava morint. I, en anar-hi ell, les multituds l’oprimien….

49Encara ell parlava, de casa del cap de la sinagoga ve un a dir: La teva filla és morta, no amoïnis més el Mestre. 50I Jesús, havent sentit això, li digué: No temis; solament creu, i es salvarà. 51I, arribat a la casa, no deixa entrar ningú amb ell, sinó Pere i Joan i Jaume i el pare de la noia i la mare. 52I la ploraven tots, i en feien plany. I ell digué: No ploreu, puix no és pas morta, sinó que dorm. 53I es reien d’ell, sabent que era morta. 54I ell, agafant-li la mà, en alta veu digué: Noia, alça’t. 55I l’esperit li tornà, i s’alçà tot seguit; i ordenà que li donessin menjar. 56I foren presos d’estupor els seus pares; i ell els manà de no dir a ningú el que s’era esdevingut.

 

1. Què diu el text?
 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         Travessar el llac, anar a l’altra riba, és anar caminant vers la nova comunitat, el nou Israel, la construcció (o re-construcció) de la comunitat profètica, anunciadora de bones noticies de vida, superant els impediments (les aigües revoltades).

·         El text pot mostrar més o menys amagadament les ganes dels primers cristians d’aconseguir que els caps de les sinagogues, les autoritats jueves i darrera d’ells tota la comunitat jueva, seguissin a Jesús. No va ser així.

·         També vol mostrar lla confiança com actitud fonamental del cristià/na, contrària a la por.

·         Igualment sembla que posa l’accent en la creença en la Vida per sempre en comunió amb el Pare.

·         Invita a les comunitats cristianes (la casa) a alçar-se a, a nos animar-se, a fer camí, a donar via, a servir als altres.

 

 b. Què ens diu de Jesús?

  • Les multituds seguien Jesús. Ell segueix una dinàmica del grupet més íntim de tres, de grup dels 12, del grup més ampli dels 72 (6X12), i de la multitud. I té una pedagogia per cada grup.
  • És un home bo, esperat.
  • La filla de Jaïr es mora. Jesús no pot estar a tot arreu: té limitacions, i amb el temps d’estar amb la dona que perd sang, es mora la nena. Però dóna ànims a Jaïr i l’invita a tenir confiança en la Via i a perdre la por, en especial la por a la mort.
  • Jesús repeteix el no tenir por ( és a dir tenir confiança, creure…com havia dit a la dona que perdia sang).
  • Jesús té una altra visió sobre el que li passa a la nena: la mort és una dormició ja que hi ha una Vida amb Déu plena i definitiva.
  • Jesús agafa de la Mà a la filla de Jaïr: hi té un contacte directe, personal, reconeixedor…afectuós…Realitza un gest de misericòrdia (té cor pels miserables). Fa un acte ben senzill enmig de poques persones, en la intimitat, mostrant com l’extraordinari té lloc dins de l’ordinari.
  • Jesús restaura les funcions vitals tant de l’hemorroisa (que li concedeix la normalització del seu cicle menstrual, no refusa el seu cos, la seva sexualitat, i l’allibera de la mentalitat de la impuresa i per tant de la marginació social i religiosa  del menyspreu de Déu) com de la filla de Jaïr que li retorna totes les energies vitals.
  • Jesús demana a la noia que s’alci (sovint Jesús demana a altres malalts que caminin, que s’alcin…). Alçar-se, el caminar és signe de Vida, de seguir en la vida, de fer camí, no està aturat, afrontar les circumstàncies que vinguin, no defallir, de ser lliure, de tenir un lloc digne com a dona en la societat tant patriarcal on les dones estaven submises i no eren  ningú.  I per tot això necessitava de la mà de Jesús. Com nosaltres tampoc no  ho fem per un mateix…
  • Jesús  torna l’esperit de vida, d’amor, de capacitat d’estimar, i de ser estimada…, a la noia. Procura que torni a tenir gust per la vida, per  una vida sana, plena, per ser una dona, no passiva. La invita a relacionar-se, a comunicar-se, a estimar, a sentir-se bé amb ella mateixa i amb els altres, a alimentar-se de les relacions humanes que li donen vida, felicitat, companyia…L’exhorta a passar de la infància (que mora) a la vida madura, a la comunitat dels adults.
  • Jesús es preocupa  de totes els dones, que estaven ben ignorades, sense cap distinció, de tota edat  condició.
  • Jesús fa notar la relació entre malaltia, mort i els mals profunds de la condició humana: egoismes, odis, enveges, venjances, injustícies, orgulls, manques d’estimació…I cal curar-ho tot, tot està vinculat. La desorientació en la vida no seguir el camí pel qual hem estat creats, ens pot portar a “ser morts en vida”, a perdre’ns, a la infelicitat, i això ens pot provocar desànims, angoixes, ansietats, malalties…
  • Jesús a través de la curació mostra la seva capacitat d’estimar profunda, la dedicació a la persona integral, les ganes d’alliberar de tot mal i així mostrar que Déu és Amor. Ens indica el camí per set germans, ens mostra la veritat de la nostra petitesa i grandesa. Ens dóna la seva Vida per tal que tinguem Vida.
  • Jesús ens invita a la fe, al seguiment, a la confiança, a l’adhesió a la comunitat divina i als altres.
  • Jesús els recomana de no dir res per no tenir problemes i perquè la gent no l’interpreti malament: Ell no ha vingut a fer espectacles, no és un Messies triomfant, sinó Aquell que es fa proper, pròxim per atendre a les persones que ho necessiten, com aquests dos casos…
2. Què em diu a mi, el text?

  • La gent esperava Jesús. Desitjaven veure´l, hi trobaven un home bo, amb esperança, amb gests i paraules que anaven per ells…
  • Un cap de la sinagoga era un personatge important i que es posi als peus de Jesús significa actitud d’humilitat, de reconeixement, de cercar el bé de la filla, i passar per sobre de la seva categoria social i religiosa…
  • Tenir una filla única i que se´t mori és que et quedes sense fills (la descendència pels jueus era molt important ).
  • Aquest home està patint molt.
  • La nena té 12 anys: esta en l’edat de l’adolescència, de la fertilitat, està en un temps de vida plena, en creixement. El 12 és número simbòlic (Israel té 12 tribus, el nou Israel, la nova comunitat que crea Jesús, els 12 apòstols; el 12 és 1: origen de Déu Pare de tot; el 2 és signe de l’amor,  dels sentiments, és la segona persona de la comunitat divina: Jesucrist i 1+2,sumen 3: que vol dir: raó, enteniment, i es refereix a la tercera persona de la comunitat divina: l’ Esperit Sant). La dona que té pèrdues de sang, que és un relat que està enmig d’aquest de la filla de Jaïr, fa també 12 anys que te aquesta malaltia.
  • Tant la dona com la noia poden representar a totes les dones, a tota la humanitat.
  • La casa pot significar l’església, o qualsevol comunitat cristiana i per tant torna a recordar que la nena pot significar Israel, l’Església (Nou Israel). A la casa sols hi entren els íntims, els caps de l’Església, i el pare i la mare.
  • El plorar i el plany era i ha estat una tradició antiga quan es moria algú.
  • Es burlen de Jesús, com després a la creu, no confien en Ell suficientment. No entenen…
  • El fet de menjar és signe de que la noia està viva: el poble de Déu ha de menjar de l´aliment de la vida i la guarició que rep del Crist.
  • Els pares encara tenen por, els falta més confiança.
3. On es realitza aquest text avui?
 a. En el meu entorn proper

·         Com Jesús hi ha persones en els nostres entorns que es desviuen pels altres, que ens alliberen d’esquemes tancats, que ens inviten a viure més plenament, que aprenem d’ells  a viure amb més pau, amb més madureses, i plenitud, que ens acompanyen perquè seguim en el camí, per tal que ens alcem i no defallim. A tots i a totes cal domar-los-hi gràcies.

·         També ens trobem amb persones que no tenen ganes de viure, que estan desanimats, que són com “morts en vida” (a nosaltres també ens passa en diferents moments de la nostra vida) i ens criden a estar al seu costat, per donar-los sentit al viure, per col·laborar en despertar-los a la dignitat, a la llibertat, a la germanor, a l’acció, i sortir de la passivitat, de la incomunicació, del tancament a casa, de la submissió.

 b. En la societat

·          Cal desemmascarar les propostes de felicitat falses que pretenen ser universals però que ens enganyen i produeixen en nosaltres sensacions de fracàs i de frustració,

·         Cal desemmascarar tots els venedors de falses il·lusions (de diners, de poder, de prestigi o fama, d’espectacle i de sensacionalisme), d’esperances segures, de solucions fàcils…

·         Cal que detectem els explotadors de les necessitats dels altres (de la necessitat de menjar, de vivenda, de viure, de relacionar-se, de comunicar-se, de fer festa, d’aprendre, d’expressar-se…) que són satisfetes falsament i que enriqueixen a uns pocs.

·         Cal que ajudem a recuperar el nostre lloc en la societat, sobre tot als que “no tenen lloc”: refugiats, immigrants, malalts mentals, drogoaddictes, prostitutes, infants i gent gran abandonats, persones soles,…

  c. En l’església

·         L’Església i es comunitats cristianes han de ser les primeres en no menysprear ningú, ni discriminar, ni marginar…

·         Han de ser les primeres en ser font de vida, en ser casa de tothom, en oferir recolzament, acompanyament, atenció, espais per comunicar.se, per crear vida, on tothom s’hi trobi bé, sobre tot els més exclosos i vulnerables.

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª ¿Quins personatges surten en aquest relat?

2ª ¿Quina actitud adopta Jaïr debat de Jesús?

3ª ¿Quina actitud adopten els altres davant de Jesús?

4ª ¿Quina actitud adopta Jesús respecte a la filla de Jaïr?

5ª  I els altres, ¿quina actitud adopten davant de la noia?

6ª  ¿Quins canvis s’han produït en Jaïr des del principi del text al final?

7ª  ¿Quins canvis s’han produït en els deixebles, la multitud,…?

8ª ¿ Què em suggereix a mi el text? ¿A quins canvis m’invita?

9ª ¿ On veig que el text es realitza avui dia en els meus entorns humans?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Alguns criteris i anàlisis per comprendre les tensions que vivim com a poble català

  • Tot el que vivim i patim i experimentem en el “procés”, ens transporta a moltes persones a fets de la infància, de la família, l’educació rebuda, els fets viscuts quan érem petits, o als fets viscuts per la nostra família, que no hem viscut directament però ens han transmès (guerra civil , de la que no “s’ha fet net”, la postguerra, divisions, pors, censures, costums, criteris mentals, …). Quan ens fem grans creix aquesta relació amb la nostra infància i reapareixen fets latents, no resolts, amb una component emocional molt intensa. Ens estimulen els criteris primaris, els del cervell més antic on hi resideixen les emocions i els instints. Per això és molt important:

-Expressar les emocions i compartir-les en grup . Això afavoreix el coneixement mutu,                     la comprensió de l’altre que pensa diferent perquè ho viu diferentment i ens ajuda a                         tots a mantenir el que és més fonamental: la relació de família i les amistats

-Intentar comprendre altre en el que viu, sent, pateix, s’emociona…

-Posar-hi racionalitat

-Anar creant espais i temps de calma, de pau, de silenci (pregària) i capacitat de diàleg.

  • Hi ha maduresa en el nostre poble, anem aprenent a respectar-nos, a dialogar amb serenitat, a ser delicats i no treure segons quins temes i segons de quines formes i paraules, en segons quins ambients i a fonamentar-nos en l’amistat, la família i la comunitat de fe (si és així) que ens uneixen. Aprenem a dialogar, a ser creatius, a prendre consciència social i política, a posar-hi humor, confiança…

 

  • Sovint es diu que el moviment independentista és creat per alguns polítics, per alguns partits o líders polítics. Fixar-se i obsessionar-se en centrar-ho tot en algunes persones, és una anàlisi procedent de la perspectiva clàssica de les dretes. És no veure que el moviment és popular, que ha sorgit del poble. Estava latent des de fa ben bé 300 anys, i ha anat sorgint en diferents moments, normalment fracassats, de la nostra història. Ara, després de la sentència reductora (quasi anul·ladora) de l’ Estatut d’autonomia votat pel poble, després d’una forta crisi econòmica, i en part com a resposta a la mateixa, torna sorgir amb força. És un moviment convençut que un Estat Català, que tindrà uns inicis molts difícil, crus, i dolorosos, podrà fer remuntar una societat creativa, amb moltes possibilitats i capacitats culturals, polítiques i econòmiques i podrà construir una major igualtat i una més veritable democràcia. El moviment d’emancipació nacional és fonamentalment civil, popular, i amb una forta component de centre-esquerra i d’esquerra. Si alguns partits s’hi han ajuntat, s’hi han incorporat més tard o més d’hora és perquè han escoltat les demandes del poble i intenten, cadascun segons els seves estratègies, canalitzar-les políticament.

 

  • Cal distingir el que és cultura del que és religió. Els musulmans ens poden ajudar ena questa distinció, ja que ells, també els convé distingir el que són costums, hàbits, esquemes mentals, culturals marroquines, o pakistaneses, senegaleses, o…, i el que és veritablement la fe musulmana. Moltes de les conductes o tradicions, o actituds, que molts musulmans creuen que són actituds demanades i invitades en el Coràn, són purament costums culturals de tal o tal altre país. Durant segles a Europa i molt especialment a Espanya s’ha anat constituint des del segle tercer, un constructe cultural, anomenat “Cristiandat” (amb unes normes, costums, valors, criteris, esquemes mentals, creences amb conseqüències ben pràctiques i eficaces en l’educació i socialització) que es pot confondre amb la fe cristiana (en el nostre cas la catòlica). El nacionalcatolicisme, darrera expressió d’aquest constructe cultural, és el que encara cueteja en moltes de les consciències del poble espanyol i en concret en religiosos, religioses, capellans i bisbes. I creuen, de bona fe, semi-inconscientment o totalment inconscients, que defensant aquestes normes, valors, costums, (entre elles la unitat d’ Espanya) defensen la fe catòlica.

 

  • A vegades també confonem l’estructura de l’Estat Espanyol, molt vinculada aquesta constructe de la Cristiandat, amb Espanya, amb els pobles d’ Espanya. L’ Estat Espanyol està des de fa segles ocupat per unes elits, relacionades familiarment, amb components financeres, funcionarials, militars, sovint legitimades per part de l’ església catòlica, que estan impedint els processos de democratització, d’encaminament vers la República, tant a Catalunya com a tota Espanya, i per tant estan protegint i promocionant la desigualtat, que els afavoreix. Per això, aquestes elits no volen que Catalunya, que és una part d’ Espanya que els permet seguir tenint poder i escurant diners  per continuar la seva hegemonia, se’n vagi de l’ Estat. Aquestes elits que estan reaccionant agressivament contra la República Catalana, són les mateixes que mantenen la forma espanyola del capitalisme. Possiblement al capitalisme europeu ja li interessa que l’actual govern del PP mantingui “a ratlla” el moviment d’emancipació nacional català i les possibilitats d’una República a Espanya que seria critica al capitalisme i tendiria vers l’esquerra. De fet en acabar la segona guerra mundial, ja els va interessar tant als EUU coma Europa, mantenir a Franco en el poder. Aquestes elits són els mateixes que mantenen a la majoria del poble espanyol submís, estan augmentant la desigualtat, aprofitant-se de la crisi econòmica, són creadores de pobresa, i frenen les possibilitats de reaccions i de moviments populars vers l’esquerra. Sap greu que sectors del PSOE estiguin també directament o indirecta vinculats a tals elits, i esdevinguin conservadors del sistema, no aprofitin el moviment d’emancipació català, per adherir-s’hi i anar construint una república a Espanya (un desenvolupament de al democràcia participativa) , i siguin  còmplices de les accions repressives de l’actual govern espanyol, i dels poders que hi ha al darrera. Per això val la pena preguntar-se: ¿les actuals estructures de l’ Estat Espanyol possibiliten avançar vers la democràcia, la participació i la igualtat?

 

 

  • El moviment d’emancipació nacional, que porta dins unes reivindicacions de més participació en les decisions polítiques, fa por a molts països europeus ja que es pot reproduir en altres llocs d’ Europa, i temen no poder gestionar-ho, o contenir-ho i sobre tot, temen, que caiguin les seves estructures de poder econòmic i polític tal com les han construït. El moviment d’emancipació nacional català, apunta vers una altre tipus de construcció d’ Europa (l’Europa de les nacions i de les cultures) i vers una forma de societat més social, amb més control dels poders, i més participació en les decisions que ens afecten a tots. Molts dels polítics i poders econòmics europeus i països, (en alguns dels quals està avançant la ultradreta, com sempre passa després d’una crisi econòmica) no són capaços de canviar l’esquema mental i acceptar una Europa de més països (-Escòcia, Flandes, Còrsega, etc.-masses per ells) i que alguns puguin virar vers una socialdemocràcia o un socialisme més avançat i modern. Davant d’una crisi de la democràcia, el moviment català proposa una alternativa.

 

  • Qualsevol població que es mobilitzi, i decideixi que vol tenir l’eina de l’Estat per poder millorar les seves condicions socials, encara que no sigui una nació, de fet té el dret a constituir-se com a tal Estat (mirem Andorra, Luxemburg, Malta, Mònaco…).

 

  • Les conviccions religioses, espirituals, humanistes, ètiques i el sentiment de pertinença nacional són forces o energies humanes, que arrelen en dimensions profundes de la persona i dels pobles, que poden estar a favor dels més necessitats i exclosos, i empobrits. De fet poden sonar sentit, legitimitat, ànima, esperit, motivació de fons, a la resistència de les subcultures dominades. Poden col·laborar juntament amb altres forces a la cohesió i integració del grup resistent, opositor a la cultura dominant. Poden col·laborar al canvi, juntament també amb altres forces, per una societat més justa i igualitària. Com el moviment de Jesús va ser opositor a l’estructura establerta dominada per les autoritats jueves sacerdotals i polítiques, vinculades i conformades a l’ imperi romà, recuperant tradicions religioses profètiques, bíbliques. Aquestes tradicions i invitacions eren les que donaven sentit a la pagesia oprimida, endeutada i depenent de Palestina, que intentava sobreviure, elaborant discurs, actituds i comportaments contraris als previstos i imposats per les autoritats jueves i romanes. Així el moviment de Jesús, va crear una nova forma de ser persona humana (la persona nova) una nova forma de relació amb els altres, i una nova manera de veure Déu, que no solament no se n’oblidava i els menyspreava sinó que estava al costat dels que patien l’exclusió i la opressió.

 

quim cervera, 28 desembre 2017, Dia dels sants innocents.

El text no es una innocentada . Sí que pot tenir elements de la meva innata i perdurable innocència.

Estimar els enemics sociopolítics

El “procés” d’emancipació nacional catalana, com tots els moviments socials, ens ha mostrat, de forma més clara, quins són els nostres enemics. Empreses, institucions, entats, partits polítics, s’han anat descarant per revelar la seva contrària posició a l’emancipació nacional catalana. A la vegada han indicat quins són els seus veritables interessos, econòmics, polítics i culturals.

Com a cristià haig d’estimar aquests enemics. L’evangeli ho afirma clarament: “estimeu els vostres enemics” (Mateu 5,43-48). Els cristians que estem mobilitzats pel procés d’alliberament nacional, hem d’estimar aquests enemics. L’evangeli reconeix que hi ha enemics. No els hi nega la seva identitat, ni suavitza el seu nom. Per tant, podem agrair a la situació actual que hagi arribat a un punt en què podem reconèixer bé els enemics. Si no els reconeixem, no els podem estimar. Hem de saber qui són.

Actualment els enemics de l’independentisme són:

  • els aparells de l’ Estat espanyol: el govern actual i sobre tot el sistema judicial (en especial el Tribunal Constitucional i altres Audiències) i el sistema coercitiu i policial.
  • Els partits polítics: PP, PSOE i Ciutadans
  • Una bona part de la gran Banca i del món de les assegurances, com són: Caixa-Bank, Banc de Sabadell, Catalana d’ Occidente i altres.
  • Grans empreses al voltant de Foment de Treball i de la CEOE.
  • El Rei o millor dit, La Monarquia seguint la seva tradició borbònica centralista.
  • La Unió Europea, o millor dit el Club dels Grans Estats de la Unió Europea.
  • Moviments socials com Societat Civil i altres entitats afins.
  • Grups ultradretans i feixistes.
  • I en el fons del fons, les oligarquies dels grans poders econòmics i financers, catalans, espanyols, europeus i mundials.

Segurament me’n deixo.

Com ho hem de fer per estimar tots aquests enemics?

En primer lloc hem de distingir entitats de persones. És curiós com la “dreta política” centra l’atenció en tot el que estem vivint avui a Catalunya i a España (i així és normalment), en qüestions de comportaments o actituds personals. Els causants del que passa a Catalunya, afirma la dreta política, són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I per altra banda des de Catalunya, alguns sectors dretans ho centren en Mariano Rajoy i altres personatges de l’aparell de l’ Estat. La tradició de les esquerres es centrar l’atenció en el poble, i en els moviments socials, en els col·lectius, que dinamitzen el poble. L’anàlisi sociopolítica de l’esquerra no es fixa tant en les accions de les persones, sinó en les dels aparells dels estats, de les institucions, de les estructures econòmiques, polítiques, i culturals, i en els moviments que les recolzen o s´hi oposen proposant-hi alternatives. Crec que és una bona forma de distingir “dreta” i “esquerra” segons on es posa la “diana” de la anàlisi de les situacions polítiques. Dit això, quan parlem d’enemics des de l’esquerra, no hi col·loquem persones, sinó entitats i moviments. I com a cristians “d’esquerres”, per tant, hem de seguir tractant a les persones que representen o participen de tals entitats i moviments com estimables, respectant-les, i mirant-les a la cara com a germans i germanes, si és que hi tenim un tracte directe. Ens podem trobar, i de fet tots ens hi trobem, amb familiars i amics que no són independentistes i que veuen el present i futur de Catalunya, amb una altra perspectiva i participen més o menys activament en projectes pel país, diferents del nostre. La familiaritat, el parentesc, l’amistat passa per sobre de la diferència d’anàlisi, diagnòstics, criteris, plantejaments i propostes polítiques. I encara que ens costi, hem de procurar que així sigui. És una proba, i un bon exercici, de fet es dóna, i mostra la maduresa de molta gent del nostre poble, que sap seguir relacionant-se bé, fins i tot amb més intensitat afectiva, i mostrant-la explícitament, en aquests temps complicats. Són temps que ens permeten precisament anar a fons, i valorar el que és més important en la vida: la relació humana interpersonal afectuosa, de donar-nos vida els uns als altres i servir-nos de debò les necessitats que tenim, per seguir el camí de felicitat al que estem cridats, Per això, per nosaltres cristians independentistes d’esquerres, aquestes persones que pensen i actuen diferent no són “enemics”, són els parents i amics de sempre, que en el debat polític ens anem coneixent més i ens ajudem per ser més persones i lliures, esmenant-nos, corregint-nos fraternalment per variar si convé, alguns dels nostres pensaments, o mirades de la realitat o actituds, i reconèixer errors.

En segon lloc, fins i tot, si ens trobem amb alguna persona que d’una manera consolidada, permanent i clara pertany a alguna de les entitats abans esmentades com enemics, i es troba amb una necessitat d’ajuda, la nostra sensibilitat humana (i si no ens és espontània, ens hi estimularà la nostra fe cristiana, d’imitar al “Bon Samarità”) ens llançarà a ajudar  aquella persona, veient-hi un germà o germana. De fet l’evangeli no ens diu que els enemics els convertim amb amics quotidians, i hi tinguem una relació íntima de confiança.

En tercer lloc quan parlem d’enemics, ens podem referir al que diu el sociòleg Andrea Baravelli. Per ell “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:

  1. Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
  2. Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com enemic irreductible i perillós.
  3. Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, perillaria de girar-se contra ells.

El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d´”enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s EEUU construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Irak, Iran…). Els partits, associacions i institucions, en èpoques de profunda canvis “construeixen “ l´”enemic” en un altre partit, associació o  institució. En el cas actual català per exemple l’”enemic” potser l’altre govern, un altre partit que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys de “centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un “enemic” també per identificar el nacionalisme espanyol. El govern de l’ Estat Espanyol “ha construït l’enemic”, Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, govern de Catalunya, Mossos d’ Esquadra, etc., per identificar-se, cohesionar-se i justificar-se i potser amagar “algunes vergonyes” o incapacitats per resoldre els grans problemes socials , econòmics, culturals i polítics del país. De fet el PP ja va anar construint des de fa anys aquest “enemic” (catalanofòbia) que li dóna vots (i sembla ser que no solament al PP) quan va recollir signatures contra l’ Estatut de Catalunya. També es pot dir que el govern de Catalunya ha fet el mateix amb el govern Espanyol, el Tribunal Constitucional, la policia, el sistema judicial i els partits polítics que el recolzen, ara en l’aplicació de l’article155 de la Constitució, però al meu entendre, en desigualtat de condicions, de menys recursos que els que té l’ Estat Espanyol i amb un moviment pacífic, fort, permanent i continuat, al darrera.

De fet en totes aquests construccions socials de la realitat (ideologies) hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot a negar la veu als altres. En canvi les posicions més obertes, són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.

I què fem amb els enemics econòmics, polítics, els causants de les grans injustícies del món, els que produeixen quantitats immenses de víctimes innocents?. Treballar per unes estructures socials (econòmiques, polítiques  culturals) més justes, més alliberades i més a favor dels més necessitats del planeta ens demana bones i encertades anàlisis, aliances adequades, intel·ligència, “mà esquerra”, prudència, determinació, fortalesa, perseverança i coratge (que ve de “cor”: raó i sentiment bondadós). Cal acceptar que la voluntat activa de transformació social, ens comporta i comportarà enemics i persecució (així ens ho recorda l’evangeli, també). Seguint el Mestre, davant dels enemics, la millor actitud és la no-violenta, la pau, l’entrega al servei del poble que estimes. De fet, aquesta ha estat, reiteradament, no sols la proclama dels nostres líders en les manifestacions per la independència, sinó que ha estat la forma generalitzada d’actuació de tothom. Possiblement, el transfons cristià pacífic, i la influència de les espiritualitats orientals (budisme, hinduisme, Gandhi i altres mestres) hi ha jugat un paper molt important. Aquest fet ens mostra com les religions, les conviccions i les espiritualitats transformen el cor i la ment, i a la vegada són motor de canvi en favor dels més necessitats, i en favor del poble. “Aquesta és una de les tasques de la mística: augmentar la percepció de la realitat  (…mirar i escoltar amb més finor i compassió el dolor del món, per ser més lúcids enfront des brutals abusos que es cometen contra els petits, per afermar el sentit de justícia i fraternitat…) per col·laborar en la seva transformació

I fer avançar la utopia social”: Xavier Melloni, a l’ Annex: “La Mística, (Ou)-Topos del Diàleg Interreligiós”, del llibre coordinat per Francesc Torradeflot: “Mística i diàleg interreligiós”. Editorial Fragmenta Barcelona. Desembre 2007.

En quart lloc ens cal tenir en compte “l’enemic personal intern”. Nosaltres mateixos a vegades ens presentem com els nostres mateixos enemics. Els nostres parents, familiars, amics, companys, veïns, i les mateixes entitats, moviments, aparells estatals, sovint ens poden fer de mirall, sobretot si es produeix algun conflicte, ja que allò que “odiem”, “menyspreem”, “no suportem”, “ens fereix” o “fa mal” de l´altre, és allò que odiem, menyspreem, no suportem, no ens acceptem de nosaltres mateixos. A vegades l’altre que se’ ns presenta, o el “creem” com “enemic” amb les seves pors, agressivitats, exigències, ens ajuden a mostrar les nostres fragilitats, les nostres pors, agressivitats, allò que ens costa d´acceptar de nosaltres…

Jesús segurament ja va copsar, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana,  que en “l´enemic” ens hi reflectim nosaltres, que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals. ¿No deu ser que Jesús quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruim” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant?. ¿No deu ser que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?

L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al que hem assignat el “rol” d´enemic. Però és un germà nostre, sobre tot quan es refereix a una persona. Sempre ens ho hem de preguntar.

En cinquè lloc. A l’Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d’aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen?. És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal?. Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra» (Lluc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió?. Certament no s’hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Joan 18,22-23). Com va dir el Peret (“al cel sia”) en una entrevista a la televisió: “als meus fills i nets els hi dic que parar l’altra alta, és mot savi per part de Jesús, ja té dues avantatges: primera, no rebre la bufetada en la mateixa galta, perquè et faria el doble de mal. I segona, és la forma de frenar l’escalada de la violència que sempre va a més”.

Si seguim llegint els següents versets de Mateu 5,43-48,podem veure i escoltar:

A Mateu 5,44: “Pregueu pels qui us persegueixen”. La pregària ens ajuda a situar-nos, a analitzar bé, a conèixer-nos, calmar-nos, a discernir, i a atinar en l´estimació.

A Mateu 5,45 a : Perquè “sigueu fills del vostre Pare del cel”: Si intentem imitar-lo serem rostres, fills semblants, imatges, icones del Déu-Amor. Es tracta de posar en joc totes les nostres possibilitats, totes les nostres parts sanes, qualitats en servei dels altres.

A Mateu 5,45 b: “Que fa brillar el sol damunt de bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. El Déu-Amor tracta tothom per igual, sense discriminacions. El camí de la vida en la bondat i l´amor, no és un mèrit nostre, és un regal que fa Déu a tots.

A Mateu 5,46-47: “Que si estimeu els qui us estimen quina recompensa us guanyeu?  I si saludeu els vostres germans…Fan el mateix els pagans”. És una distinció bàsica del seguidor del Crist.

A Mateu 5, 48: “Sigueu doncs perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”: Jesús sap que som limitats i imperfectes i per tant no ens exigeix la perfecció. Ens hi encamina, ens demana sentiments, actituds i accions possibles, ens proposa un camí, una utopia. Ell ens mostra el seu desig la seva esperança. Estimar  és un do de Déu. I Ell en el Misteri de Vida i d’ Amor insondable compta que nosaltres comptem amb la seva companyia, viscuda en la companyia dels altres (importància de la família, de les amistats, de la comunitat).

En l´eucaristia, unint-nos al Jesús viu, intentem, (se’ns proposa, se’ns invita) estimar tothom com Ell ens ha estimat. Ell ens ha reconciliat, quan encara érem enemics del Déu-Amor, ens ha concedit i regalat el canvi i ens ha fet de la seva família, fills /es i germans/es perquè tractem als altres, tots, com a  germans/es.

En totes les religions hi ha una màxima d’or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l’únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lluc 6,31). Aquesta regla d’or és el fonament de tota la moral.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República C

Equidistància ?

Sovint en les converses, en les tertúlies de radio i televisió, en els articles de diaris, en els xarxes socials apareix, avui dia, davant la situació política a Catalunya, el terme d’equidistància.

Enfront dels dos anomenats “relats”, el “relat” de l’independentisme que a vegades es redueix al del govern de Catalunya, o més encara al de Carles Puigdemont, i el “relat” de l’anomenat “unionisme” que a vegades es redueix al Govern d’ España o al de Mariano Rajoy, es presenten alguns intel·lectuals, entitats, o persones amigues, com equidistants, per exemple quan es diu, darrerament: ni Declaració d’Independència , ni article 155.

Cal tenir en compte que tant dins de l’independentisme hi ha pluralisme, i dins de l’unionisme també. I a vegades es qualifiquen d’unionistes, grups, entitats, partits i persones, que no ho són, sinó o que són indiferents al tema, o són federalistes o confederalistes. I d’aquesta apreciació, procedeix l’anàlisi, al meu entendre erroni, de que l’independentisme és del 40%-48% i els que no ho són , el 60 o 52% (majoria, diuen). Primer que no ens han comptat encara totalment. Segon, que si partim de que en general a les eleccions un 20% o més no vota (indiferents), no els podem col·locar com a no independentistes, o unionistes, ja que no ho sabem. I dins dels no independentistes hi ha persones que potser volen un estat independent per després, tot seguit o mentre, federar-se o confederar-se amb España.

L’equidistància es compren, ja que precisament hi ha persones que no es senten representades ni amb el govern del PP i les seves imposicions, ni amb el procés independentista. Es compren que tinguin por, o els preocupi una polarització de la societat catalana, i/o un enfrontament que veuen innecessari, contraproduent i injust, envers el poble espanyol. Es compren que apel·lin al diàleg per la resolució del conflicte, però de moment no han aconseguit que es doni el diàleg demanat, ni que es resolgui el conflicte. Es compren  que parlin de dos “relats” (paraula que s’ha posat de moda i que s’apropa al concepte d’ideologia, per a mi més aclaridor, si s’entén en la perspectiva marxista), ja que tot grup humà , no té altre remei, que “construir-se la realitat” (com afirma el sociòleg Peter Berger: “La construcción social de la realidad”). La realitat ningú la coneix, ja que és inabastable al cervell humà, és complexa, i amb moltes variants,  factors que hi intervenen que se’ns escapen a la nostra raó, als sentiments i fins i tot a les nostres experiències espirituals més pregones que poden copsar de forma finita i limitada el Nucli Misteriós de la Realitat i de la Vida.

La “construcció social de la realitat” és la forma que tenen les societats tant per “reduir” la realitat a uns conceptes, idees, intuïcions, normes, valors, creences, etc., per tal que puguin ser assolits per les nostres ments, i formar-nos na cosmovisió “ a mida”, acceptable, que ens ofereix seguretat i identitat, com perquè  podem actuar sobre ella (sobre la “invenció” que ens hem fet d’ella) d’una forma possible. Actuem així, seguint conscientment o inconscient els nostres interessos econòmics (de bens i serveis), polítics (de poder) i culturals (de normes, valors i creences i formes mateixes d’aprehendre la realitat). La ideologia en el sentit marxista, és precisament una construcció de la realitat, que pot tenir una base científica (la mateixa ciència sempre està imbuïda d’elements ideològics), però que la seva funció social primordial és cohesionar el grup social, socialitzar les noves generacions en les normes, valors i creences d’una societat determinada, justificar-les i legitimar-les. Les religions, els humanismes, les ètiques, etc. són grans construccions ideològiques  en el sentit marxista. La ideologia per Marx, sempre respon a uns interessos de classe, de caire econòmic i de poder.

En aquest sentit és d’agrair que els que es situen entre els dos relats abans esmentats sobre el fet català actual, ens recordin que tothom “construeix la realitat”, segons els seus interessos, que procedeixen de la seva classe social d’origen, o d’adopció, de la seva educació familiar i escolar, de la seva ètnia, cultura, religió, de les seves posicions polítiques i socials des de jove, del seu lloc de treball, categoria professional etc. Ens posen de nou sobre la taula un fet sociològic (en el camp de la sociologia del coneixement i de la religió) de primer ordre que és molt important tenir en compte en el debat actual. Ara bé, cal tenir en compte que els que es situen en “l’equidistància” també construeixen la realitat segons els seus interessos personals i socials, i per tant no resten fora d’aquest fet sociològic. No resten fora de tenir i viure també unes motivacions, conviccions , pressupòsits indemostrables, que mouen els seus sentiments, actituds, accions i emociones, per més amagades o implícites que siguin, o per més racionals que es vulguin presentar. Tothom té alguns valors pels quals creu i el motiva actuar i que no es poden demostrar que siguin ni millors, ni pitjors que altres, ni que siguin “objectius”. Tenen també el seu “relat”.

Per això, a vegades, certes expressions dels “equidistants” sonen a superioritat intel·lectual, o moral ( o fins i tot religiosa, o espiritual), per sobre dels que ens situem en una posició política definida davant del procés d’emancipació nacional catalana.

Els dos anomenats “relats” (“construccions de la realitat”, “ideologies”) estan en desigualtat de condicions, per tant, veig complicada ( o “impossible”) la “equidistància”. De fet hi ha un “Gran relat” (ideologia) d ‘una “Gran Nació”, d’un nacionalisme de conquesta, amb molts recursos financers, institucionals, davant d’un “petit relat” (també ideologia), d’una “petita nació”, d’un nacionalisme de defensa, amb pocs recursos. I es confronten avui dia, sobre tot, en els mitjans de comunicació , que més aviat són empreses de propaganda política i cultural (i cal saber qui són els amos de cadascuna) i en les xarxes socials, i en els mateixos i complexes “relats” críptics judicials (les lleis s’interpreten també, entre els diferents  jutges i advocats i fiscals, segons el relat –ideologia- que tinguin i/o recolzin).

Al “petit relat” també s’hi adhereixen sectors de la població que no són nacionalistes, i que creuen que qualsevol grup humà que ho vulgui, pot constituir un Estat, pot tenir l’eina de l’ Estat per poder desenvolupar-se socialment.

El “petit relat” té un moviment darrera o dit d’una altra manera, el moviment ha anar construint un “relat” que el cohesiona, integra, socialitza les noves generacions de joves que s’hi van incorporant, li dóna sentit, motivació per actuar, i és motor de canvi social. Un canvi que va molt més enllà de la creació d’un estat, ja que es tracta de desenvolupar més participativament la democràcia i construir, no una Europa del Club d’ estats, sinó una Europa dels pobles i nacions. A la vegada el “petit relat” té na funció pedagògica de contenir els instints, la irracionalitat, les emocions desbordades, les passin transcendentalistes, etc.. Canalitza les impotències, les ràbies. Per això la insistència en la pau, la no-violència, el civisme, la paciència, la perseverança, la calma…tot d’actituds que ha anat forjant el “relat” i mobilitzant a la gent en una direcció pacifista i de resistència.

En la constitució del “petit relat” hi podem trobar elements provinents de les espiritualitats humanistes, cristianes, anarquistes, de les tradicions socialistes, comunistes, de les esquerres nacionalistes catalanes, de les espiritualitats orientals, del moviment pacifista, ecologista, feminista, de l’economia social i sostenible, de la cultura de la solidaritat, etc. Una gran riquesa.

Per tant  a més del “Gran relat” i del “petit relat” hi ha altres relats entre el de potser mal anomenada “equidistància”.

quim cervera, 29 octubre 2017, tercer dia de la República Catalana