Murs i tanques

Es veu que el mur de Berlin, on cop caigut el 1989, ha parit arreu murs i tanques. Semblava que amb la destrucció del mur entre el Berlin Oest i el d’ Est, caurien tots els murs. Doncs no. Quan va caure el mur de Berlín hi havia sis barreres al món i ara n’hi ha 63. El món té deu vegades més murs a les fronteres que fa 30 anys.

Han aparegut  o s’han mantingut i reforçat murs, entre Israel i Palestina, i Síria, Egipte, Jordània i Líban, murs contra la immigració entre Mèxic i els EEUU; als Balcans; a Ceuta, Melilla: al port de Calais; a la Índia amb Pakistan, Bangla Desh i Birmània; entre el Marroc i Sàhara Occidental, etc.

I amés, si miren a prop, a les nostres ciutats, a Barcelona en concret, ens topem amb un conjunt de tanques de tot tipus: grogues, blaves, grises, de ferro, de fil ferro altres (les més lletges), de ciment, de fusta, etc. A més de trencar l’estètica ciutadana, trenquen el pas dels vianants. Tanques per obres- sembla que les obres urbanites no s’aturen mai-, per preservar (?) esdeveniments, espectacles, edificis, per fer cues, per encarrilar-nos, per separa i vigilar (?) parcs i jardins -als quals no es pot accedir-.N’hi ha per tot arreu. Barreres i barreres, tanques i tanques, murs i murs, que dificulten la comunicació, la participació i el bon lleure.

El que és més lamentable és que encerclin l’ Ajuntament, el Parlament, i la Generalitat, espais de la democràcia, el diàleg i la participació, que ni en temps franquista estaven amb tanques. Per què?. De què tenen por?. Que entrin, robin, facin desperfectes?. Crec que tancant les portes, quan es cregui convenient, tant sòlides que hi ha, en tals edificis, n’hi hauria prou. Fa molt mal efecte que en un edifici on hi han els nostres representants es tingui por de la població. Igualment passa en els edificis policíacs, i en altres institucions dels governs i administracions. Som incivilitzats? I si n’hi que ho són, cal preguntar-se’n les causes remotes, diagnosticar, prevenir, gestionar i actuar. La democràcia es basa més en el consens que en la coacció i sembla que ens encaminem vers un augment de la coacció, propiciat per la pandèmia i les experiències dels confinaments, que transporten les nostres autoritats vers l’autoritarisme, mode Xina. Ho han provat i s’hi troben, creuen percebre’n resultats, els va bé.

Fins i tot fa anys, ja abans dels confinaments, han tancat, i cada any en un espai més gran, la zona de l’estàtua del Rafel de Casanova els onze de setembre. Un acte de participació popular, l’han convertit en un acte protocol·lari i d’uns quants.

Trobo que ja podrien tancar tota la ciutat i només deixar pas en alguns espais i en alguns temps i que ens avisin abans, per poder sortir de casa a l’hora i al lloc adequats.

quim cervera, 26 setembre 2021

El poder, factor hegemònic?

Des de fa temps, observo que en debats, tertúlies als mitjans, articles i anàlisis sobre el que passa, es situa com a factor hegemònic el manteniment del poder, els interessos del poder. És possible que  estiguem en una època nietzscheana, és a dir, en un tipus d’anàlisis que prioritza el factor “polític” com a productor i distribuïdor de poder.

Pels anys seixanta i setanta, en l’esquerra del nostre país, i en altres d’europeus, predominava l’anàlisi marxista. En una versió reduïda del mateix, el factor hegemònic a l’hora de cercar les causes dels fets socials, era l’econòmic, és a dir, la producció i distribució de bens i serveis. De fet Marx va tenir en compte factors polítics i culturals (ideològics en el seu llenguatge). L’estructuralisme, més o menys marxista, tenia en compte aquests tres àmbits: econòmic, polític i cultural.

La tendència a centrar-se en un sol factor produeix reduccions a l’hora de construir una teoria social que intenta englobar les situacions, fets i dinàmiques socials, quan de fet, són molt complexes. Pels anys vuitanta i noranta, entre sociòlegs i analistes, es va posar més de moda la multifactorialitat, -gràcies a les possibilitats que oferent les noves tecnologies), que tampoc no acabava de satisfer, ja que es feia difícil discernir quins factors pesaven més en cada cas.

Actualment, escoltes diàlegs entre periodistes, polítics i tertulians que sembla que saben de tot, i es decanten sempre en trobar interessos electorals (encara que no estiguem en època electoral) , de guardar la “pròpia cadira”, el “sou”, la capacitat de gestió, o de domini i per tant es fixen poc (a vegades ho vinculen) en els aspectes econòmics i quasi gens amb els culturals, ètics i religiosos. Normalment, a més, aquesta unifactorialitat centrada en l’afany de poder (gran o petit) és percebuda en una perspectiva curta, i força individual. No hi compten massa els col·lectius, les classes socials, les forces i moviments socials (potser tenen més en compte, això sí, els partits polítics, però sobre tot els seus aparells de direcció, i molt poc les bases militants).

Ara que acaba el seu mandat,  la Sra. Merkel, a Alemanya, una de les persones que més ha fet per dignificar avui la política-reconeguda per dretes i esquerres- ens dona un exemple del pes d’altre factors més enllà de la recerca i vigilància per no perdre poder. La Senyora Merkel és dona, calvinista, i havia viscut el règim, mal anomenat comunista de l’ Alemanya de l’ est. Ja tenim un factor de gènere, un altre de religiós-ètic (la ètica calvinista austera, disciplinada, de servei a la societat…) i un altre de territorial-polític-econòmic, que possiblement li ha aportat una forta sensibilitat social. Per entendre la seva política, la seva actitud, el seu europeisme, el seu comportament envers els refugiats i immigrants, cal tenir en compte aquest factor i no solament el seu afany de poder.

Un altre exemple, més proper a nosaltres, és el del cas delicat i polèmic de Jordi Pujol pare. És molt difícil entendre el seu comportament, confessant el seu desfalc – ja restituït-, sense copsar que és un home de tradició catòlica, i d’una manera concreta d’entendre el catolicisme (reconeixement de les faltes, confessió, voluntat de redempció…). I estem parlant d’una persona que sembla que li agrada el poder i que l’ha exercit, fins i tot, a vegades, autoritàriament, però que no n’hi ha prou per entendre la seva persona, la seva política i la seva dedicació a Catalunya, sense observar la seva adscripció religiosa i cultural de la mitjana burgesia, i la seva forma d’entendre el nacionalisme català.

Per analitzar qualsevol fet cal tenir en compte, com a mínim, tant el factor econòmic, com el polític, com el cultural-religiós-ètic, ja que tots tres hi són sempre presents. I hem d’ajuntar-hi, també especialment,  el factor de gènere i l’ètnic, igualment prou importants, entre altres.

Sovint el factor religiós o conviccional (ateisme, agnosticisme, cosmovisions diverses no religioses, espiritualitats…), tenen una importància transcendental. Les conviccions i motivacions profundes són més indivisibles i cal furgar per trobar-les. A més, és possible que actualment, en segons quins àmbits, no solament aquest factor estigui marginat, sinó fins i tot menyspreat. I per conèixer bé una societat cal conèixer les religions i espiritualitats presents en elles (sociòlegs, historiadors i antropòlegs ho avalen), sinó anem “coixos”. Les religions, conviccions i espiritualitats en la seva veritable dimensió, motoritzen, estimulen, donen sentit al ser, al fer, al sentir i al pensar, aporten saviesa i transformació en alliberament, dignitat, justícia, pau i llibertat en les societats. El possible menyspreu o manipulació “moderna” o “ultramoderna” de les grans tradicions de saviesa de la humanitat, podria procedir de la necessitat d’amagar, frenar i travar tot allò que podria posar en qüestió el neoliberalisme capitalista destructor de vida, de persones i natura. Els fanatismes i fonamentalismes falsament religiosos i el cientifisme falsament racionalista poden ser aliats de les elits riques i poderoses que pretenen seguir desenvolupant la màquina capitalista mortífera, deixant “exclosos i escombraries” arreu, per salvar els seus interessos econòmics, polítics i de pensament únic, materialista i individualista. Les grans tradicions religioses i conviccions defensen la dignitat de totes les persones.

La cultura (la paraula, les llengües, la música, el cant, totes les arts, la ciència, i les ètiques, cosmovisions, narracions, mites rituals, religions i espiritualitats, s’hi inclouen) és  factor de vida, de sentit, de creativitat, d’humanitat, de llibertat, que ajuda a sobreviure, a seguir esperançats, a alliberar-nos de pors, prejudicis  etiquetatges.. Possiblement per això també es margina i a vegades es falseja, manipula o menysprea.

Per l’evangeli, el poder, que tenim tots en més alta o més baixa mesura, cal convertir-lo en servei als altres sobre tot als mes desvalguts, senzills i víctimes del poder (econòmic, polític i cultural)  dels grans poderosos, i cal donar poder als més petits, i desenvolupar les seves capacitats per seguir vivint i donant vida (Mateu 20, 20-28).

quim cervera, 26 setembre 2021

Marc 12,41-44 L’ofrena d’una viuda pobra

Data: 25 de març del 2021.
Estudi d’ Evangeli Setmanal Num. 75
Text: Marc 12,41-44 L’ofrena d’una viuda pobra (text paral·lel Lc 21,1-4) 41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: –Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.
Elements informatius
El context: el text anterior (Marc 12, 38-40)  és el següent: i es refereix a les acusacions contra els mestres de la Llei (text paral·lel: Lc 20,45-47) “38 Jesús, instruint la gent, deia:–Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. Aquesta narració sobre la vídua pobre està col·locada en la tercera part de l’evangeli de Marc: El desenllaç on Jesús desautoritza el Temple, anuncia el naixement del nou Regnat de Déu i hi ha la Passió i Mort de Jesús. En concret està situada al final de la tercera entrada al Temple (de 11,27  12,44) i just abans de la sortida de Temple en que Jesús desautoritza solemnement el Temple (13,1-2)   Per tant hem de convenir, tenint en compte tot aquest context, que l’evangelista Marc vol:remarcar el final del Temple jueudenunciar els mestres de la Llei, el seus “egos”, la seva hipocresia, la seva incoherència, les seves recerques de prestigi, i la seva corrupció i explotació de  les vídues (símbol dels més pobres per ser dones- sense home que les protegeixi en un temps de domini total del sistema patriarcal- i pobres). Les viudes quedaven mig abandonades, marginades i amb motes dificultats de subsistència.indicar el rigor en que seran judicats els mestres de la Llei.contraposar l’actitud del Mestre Jesús, savi, humil, que està al costat des més pobres, i parla i actua amb autoritat, per ser coherent entre el que diu, creu, pensa i fa.   El més probable és que aquesta vídua fos conscient que els escribes eren d’aquestes persones que havien triat la religió com a professió per fer guanys deshonestos, però aquest fet no la va descoratjar en el seu desig de dedicar-se a Déu amb tot el que tenia   La sala del tresor del Temple era on hi havia la “bústia”, una mena de caixes on s’hi tiraven els diners pel Temple que anaven pel manteniment de la institució, pels sacrificis d’animals, i per pagar als sacerdots.   Les caixes on s’hi tiraven dels diners eren de fusta o de metall, és a dir que quan s’hi tiraven forces monedes com feien els rics, feien molt de soroll i així els que estaven al votant s’enteraven de la persona que tirava molt. D’aquesta manera el ric, a més rebia el reconeixement dels seus conciutadans, i potser elogis (no per part de Jesús que els critica que tiren del que els sobra per quedar bé davant la gent).   Les dues petites monedes de coure quasi bé no devien fer soroll, s no estaves molt a l’aguait. Per tant es passava desapercebut si tiraves poc (no per part de Jesús que s’hi fixa expressament).   Les dues petites monedes eren dos leptons, és a dir un quadrant que era la quarta part d’un as romà: una ofrena molt petita.
1. Què diu el text?   a. Què ens diu de les primeres  comunitats cristianes?    
b. Què ens diu de Jesús?   És un gran observador dels petits detalls, de les persones anònimes i menyspreades i en especial es fixava amb les dones (també els infants, malalts…) i els més vulnerables, com aquests vídua.   La seva mirada es profunda, moguda per una motivació d’afecte, que indaga les conviccions i les actituds profundes de l’altra persona.   No perdia de vista el comportament de la gent, que altres no vien, no es fixaven o fins i tot silenciaven. Està pendent de totes les realitats.   Fa veure la generositat de la vídua pobra i valora que el poc que té ho doni  renunciï al seu ego i necessitat.   Refusa l’ostentació de les persones   Aflora en ell una gran humanitat.   Viu una clara opció pels més pobres   c. Què ens diu de la vídua pobre?   És generosa i aquesta generositat contrasta no tant sols amb l’ostentació dels rics sinó també amb l’actitud dels mestres de la Llei.   Donant allò que necessita es posa a les mans de Déu, completament: confiança.   És la que ha donat més de tots.   Té una entrega total, amb fe.   És humil, no té cap necessitat de ser la primera ,ni de que es noti la seva acció. No surt ni el seu nom en l’evangeli.   És fidel  i expressa una fe madura, senzilla, profunda.   Es desprèn d’uns diners necessaris per ella i confia que Déu sigui el Tot. Per ella, Déu és més gran que tot, i li dóna tot.   És exemple per a tothom: deixeble verdadera de Jesús (la proposa als deixebles com exemple) , pionera de la nova casa-comunitat (superat el Temple i la Llei) del Regnat de Déu, en el que regeix solament la llei de l’ Amor.   Contrasta amb l’actitud explotadora dels mestres de la Llei , del sacerdots del temple     d. Què ens diu dels mestres de la Llei?   Són hipòcrites.   Volen posar-se a primera fila, actuen de cara a la “galeria”, esperen ser saludats per tothom que tothom els vegi, els valori i així augmenti la seva fama.   Donen del que els sobra. No confien en la vida, ni en els altres, ni en Déu.   Són rics  materials però pobres en la dimensió espiritual.   Són el contraexemple del seguidor de Jesús, i per tant no són ben vistos per ell, tant per ser rics i confiar en l’acumulació de diners, com pel fet de que valoren més les aparences i lloances.  
2. Què em diu a mi?
  Em cal: Tenir calma, asseure’s, saber estar contemplant les escenes de la vida.una mirada afectuosa, detallista, propera, humana, sensible…valorar la capacitat de donar, se servir…reconèixer la dimensió espiritual , i la confiança en la Vida i en els altres, com quelcom més importunat que els diners, el poder i el prestigi.procurar actuar no per quedar bé o perquè em valorin o m’ofereixin afecte.intentar actuar per amor, i no per obligació.estar més al costat dels més exclosos i aprendre molt d’ells.  
3. On es realitza aquest text avui?
  a. En el meu entorn proper   Persones que saben mirar, valorar els petits detalls.   Persones  grups que com la vídua són generoses.   Persones i grups que denuncien la corrupció i l’explotació dels bancs, empreses, partits polítics, institucions…        
b. En la societat   L’acumulació usurera dels bancs (mestres i sacerdots de les lleis del capitalisme), dels diners de la gent i l’augment recent de la poca atenció als clients senzills. Encara no han retornat tot e que se’ls va prestar arrel de la crisi del 2008.   La vinculació entre ser ric, tenir poder (i en augment) i anar adquirint cada cop més prestigi social.   Els egos que impedeixen consensuar, pactar, renunciar als interessos particulars, en favor i servei de la ciutadania.   Per altra banda, la quantitat de persones anònimes (i entitats, grups, comunitats, organitzacions,…) , senzilles, confiades, que sense ser ingènues, donen del que tenen en solidaritat per altres poblacions, per causes justes, per canvis socials profunds, per preparar el terreny per la sortida del sistema assassí del capitalisme.  
Preguntes per la reflexió personal o en grup   1ª Quines actituds de Jesús destacaries, en com reacciona, què diu, què fa…?       2ª Quines actituds de la vídua destacaries?       3ª Quin canvi es produeix en tu a partir de la lectura d’aquest text, d’aquesta escena de trobada entre Jesús, la vídua i els deixebles? A quin canvi em sento cridat?       4ª Escriu una pregària, un compromís resultat de la lectura reflexionada d’aquest text.      
Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli              
Ho pots enviar , si vols i et va bé, a : quimcervera@gmail.com

Cinc punts de desinformació pandèmica

Les informacions sobre la pandèmia i els confinaments, des de fa més d’un any que ocupen més d’una quarta part de les informacions dels Tele-noticies. També les trobem en altres programes d’opinió, tertúlia i entrevistes. Han monopolitzat diaris, televisions, ràdios, xarxes socials, més que els esports, que ja és a dir.

Davant d’aquest fet podem fer les següents reflexions:

  1. No passa res més al món que la pandèmia?. Si els esports ja acostumen amagar per la seva sobreinformació, altres fets importants, la pandèmia ha ofuscat temes com el canvi climàtic, les guerres, la fam  en el món (de la que en donen ben poques estadístiques) , el problema de la mala distribució del bens i serveis, de l’aigua i del temps, i tantes i tantes altres qüestions sobre els quals ens tenen desinformats.
  • Les estadístiques que ens van donar els mitjans de comunicació sobre els morts, ingressats als hospitals a les UCI, sobre els contaminats, sobre la vacunació, etc, són força difícils d’interpretar. Si, uns servidor, que tinc un coneixement elemental (ja força rovellat) de l’estadística, moltes dades no les he entès i he vist contradiccions, no sé com les comprendran la població en general. Si les dades no es descodifiquen i no s’expliquen, només serveixen per il·lusionar, per fer por, per fer veure, per fer espectacle…
  • Les imatges que ens transmeten de forma obsessiva i enganyosa, són:
  • Ampolletes de vacunes que es mouen contínuament, quan de fet, el que passa és que es retarden els enviaments i per tant no es mouen, o es mouen molt menys del que ens fan veure.
  • Agulles punxant a moltes persones, una darrera l’altra (quelcom força desagradable) quan de fet, el que assa de debò, és que les agulles van petant globus de moltes promeses irrealitzades o irrealitzables.  Ens diuen que van de pressa a vacunar , quan mes aviat s’ha retardat. Ens diuen que a finals d’agost del 2021 hi haurà el 70% vacunat, i només fent una senzilla regla de tres, al ritme d’ara (i encara que es dupliqués el ritme), podem concloure que és impossible.
  • Moltes imatges d’hospitals, de metges i metgesses, d’infermers i infermeres, de personal sanitari i sobre tot de malalts intubats, entrant i sortint amb lliteres. Són imatges per espantar-nos? Per mantenir-nos en la por, i en la disciplina de seguir les normatives del confinament?
  • Si una de les raons, i sembla que important, pels confiaments, és el col·lapse de les UCI, perquè no es dediquen més diners a construir més UCI (amb un any hi havia temps per fer-ho). Molts diners dedicats a la fabricació d’armes i a l’exèrcit podrien anar per finançar més el sistema sanitari. Aquest seria el millor servei que l’exèrcit pot fer a la població.
  • Si les informacions sobre la pandèmia són així, no ens ha d’estranyar que moltes altres informacions (o desinformacions) sobre altres temàtiques socials, per ser enteses has de ser un especialista, o llegir estudis i articles especialitzats. A més, tornem a reconèixer, que a part d’honroses excepcions, els mitjans de comunicació estan més per controlar, segregar pensament dominant, disciplinar-nos, produint por i marcant qui té el poder econòmic, polític i cultural.

quim cervera i duran, 14 d’abril del 20231

Deu apunts, intuïcions, sentiments i suggeriments polítics

1.La política espanyola des de fa anys està condicionada per la política catalana. Per tot el moviment d’emancipació nacional català (referèndum del 1 d’octubre, presos, exiliats, represaliats, lluita per l’amnistia i l’autodeterminació, repetides manifestacions, i eleccions guanyant l’independentisme..) que afecta de tal manera als governs espanyols, que els ha posat en situacions crítiques, i han canviat sovint. Per altra banda les evolucions que ha tingut el partit nascut a Catalunya de Ciutadans, oposat des d’un principi a la llengua catalana, i a l’independentisme. Des de guanyar les penúltimes eleccions a Catalunya, i tenir forces diputats a Madrid, a una davallada tant al Congrés de Diputats com al Parlament català. El que ha passat (març del 2021) a les Comunitats autònomes de Múrcia i de Madrid, son resultat de la situació del partit de Ciutadans, i les repercussions en el PP i el PSOE. I la dimissió de Pablo Iglesias, com a vicepresident, no es pot interpretar, a més d’estar relacionat amb el que passa a Madrid, també com una forma de poder estar més lliure per declarar el que pensa en diversos temes polítics, i dins d’ells, en concret el que pensa sobre el dret a decidir dels catalans, els presos i exiliats polítics catalans?.

Hi ha altres factors que influeixen en la política catalana (crisis dels partits, crisi econòmica, climàtica, i energètica, pandèmia, crisi de la democràcia…) , però aquesta és clau si analitzem el que està passant en el govern i en l’ Estat espanyol (monarquia, elits empresarials, financeres, militars, eclesiàstiques i funcionarials espanyoles i la policia, i “les clavegueres”) .

2. Possiblement caldria avui dia  a Catalunya una refundació d’un partit (o confluència , o coalició de partits)  semblant al PSUC, que fos independentista, i que estès per l’amnistia, l’autodeterminació, l’elaboració d’autèntiques lleis socials, per una energia i economia sostenible i ecològica, per la igualtat dels generes, i per la construcció de la pau.

3. El PdEcat podria ser el partit de centre-dreta del futur Estat Català.

4. Penso que és convenient que existeixi un partit com el PSOE a Espanya amb el seu correlat, el PSC, a Catalunya, que són partits de centre,(darrerament decantant-se vers la dreta) , ja que és molt important en la política d’un pais, que hi hagi partits de centre. Sara bé, haurien e canviar de nom, ja que avui dia és molt difícil cercar polítiques provinents de tals patits que ens encaminin vers el socialisme (“a cadascú segons el seu treball”) i mostrin una clara critica als sistema capitalista, que mata natura i vides, i proposin un projecte de sortida de tal sistema.

5.Perquè alguns sectors de l’esquerra política catalana posen confiança en el PSOE?. I en els governs PSOE? I de retruc amb el PSC?. De fet, en el que es refereix a avenços en el camp social, pocs n’ha fet. Algunes lleis socials, canvis importants en l’urbanisme i equipaments en els pobles on tenien alcaldies (que altres ajuntaments governats per altres partits, també han fet) . Però ,de moment no han anul·lat l’anomenada “llei mordassa”, ni han fet una autèntica reforma laboral, ni una reforma fiscal en favor dels més desfavorits, ni canvis que afectin a les grans propietats agrícoles, ni una veritable defensa de les cultures, llengües i nacions de l’ Estat com a riquesa de tots, ni han acabat amb els diputacions, destacant el govern de les comunitats autònomes, per encaminar-se vers un veritable estat federal, etc. I en referència al moviment d’emancipació nacional català, ni ha arribat l’indult apresos i exiliats polítics,  ni el canvi del Codi penal, ni l’amnistia, ni el diàleg continuat… Els governs socialistes a España han tirat endavant la llei de l’avortament, la llei dels matrimonis homosexuals, la llei de l’eutanàsia, com lleis anomenades progressistes, que de fet són lleis de caire liberal, que han servit per mostrar una cara més o menys esquerrana als seus projectes polítics, tapant així la manca de voluntat d’avançar vers el socialisme, frenant les vel·leïtats del capital.

6. Justificar que la Taula de diàleg entre el govern espanyol i el català, no s’ha reunit nomes que una sola vegada, és pel confinament, és una excusa molt simple. Quantes reunions telemàtiques hem fet dels grups i entitats de les que formem part, durant aquest any de confinament (del març del 2020 al del 201)?. Justificar-ho, duent que el govern català era interí, mostra igualment una manca total de voluntat política de reunir la Taula de diàleg, ja que amb el govern interí i les seves conselleries i direccions generals, s’han fet motes reunions per totes les temàtiques que comporta la pandèmia, i sobre altres temes. 

7. Qualificar la CUP d’antisistema, honora la CUP, ja que és un partit que està contra el sistema capitalista i té un programa clarament d’esquerres (on coexisteixen tradicions socialistes, comunistes i anarquistes). El que és curiós és que la qualificació d’antisistema vingui també de patits que s’autoanomenen socialistes que també haurien de ser antisistema, i s’haurien d’aliar amb la CUP.

8. Dir i repetir que España és una democràcia plena, sembla , precisament que amagui que no ho és. Afirmar-ho és partir del supòsit que la democràcia que tenim és un punt d’arribada. És pensar que la democràcia és quelcom estable i estàtic, immillorable. Quan la democràcia és un procés dinàmic, sempre millorable, que no pot arribar mai a la seva plenitud. Com es pot observar que España és una democràcia plena si els immigrants , sense nacionalitat espanyola, no poden votar?, si encara moltes persones s’abstenen a les eleccions, alguns perquè són indiferents a la política, el que ha de fer pensar quina és la causa que no s’ha arribat a sensibilitzar-los i  responsabilitzar-los en es quefers comuns. Altres no voten, per la seva posició crítica al sistema democràtic (representatiu, per delegació, formal)  tal com el tenim el que significa que no és una democràcia plena. I caldria escoltar les veus i propostes de tals persones. Com es pot indicar que és una democràcia plena si solament es fan minsos passos vers la democràcia participativa?; si hi ha institucions en el nostre país, que no són democràtiques, com són les empreses (no hi ha democràcia econòmica), l’ església, la policia, l’exèrcit…?.

9.Estic content de veure com cada cop hi ha més persones i grups que són sensibles , crítics, i actius contra el sistema capitalista i que descobreixin els esquerdes, els vicis, els defectes i les tendències criminals de tal sistema. I que això passi també a l’interior de manera cada cop més abundant en sectors cristians, i en àmbits d’altres tradicions religioses i espirituals.

10. Estic content d’haver col·laborant i de seguir col·laborant en canviar mentalitats, esquemes ideològics, prejudicis, i hàbits des de la fe cristiana, que treballa dins l’àmbit cultural (conjunt de normes, valors i creences). En els grups, celebracions, xerrades, trobades en les que he participat en el camp eclesial, molts hem treballat per fer una critica profunda a la cultura dominant, justificadora del capitalisme i del poder d eles classes dominants. I així poder anar construint (encara que sigui en el món mental, i en els horitzons utòpics, i també en comportaments, activitats, projectes i hàbits reals, anticipadors del futur) una nova societat, un canvi a favor de la justícia, la llibertat, la igualtat, la pau, el feminisme, la germanor, l’ecologia, al costat de les capes socials precàries.

quim cervera, 2 abril 2021

Enguany han mort moltes persones de les nostres famílies i amistats…

N’he escollit 5 que tenen punts comuns, i han estat molt conegudes per força gent.

Les cinc són creients cristians, que s’han cregut de debò l’evangeli, han estat al costat de les persones més vulnerables, i han estat fidels al nostre país Catalunya , i al Poble de Déu, a les comunitats seguidores de l’evangeli. Persones d’un gran esperit lliure. Això sí des de diferents àmbits, amb formes de pensar diverses i estils de vida també diferents.

Per ells va aquest poema, escrit el 2 d’octubre del 2020

Josep Soler

Manel Pousa

Nuria Gispert

Pere Casaldàliga

Hilari Raguer

Creients,

en el cor pouen

un esperit sincer.

Han estimat la terra gaia

amb fidelitats ben presents.

Seguidors de l’evangeli vivent,

responent al : “Mou-te!

pels orfes, vídues i estrangers

i per ells, com gota malaia,

han estat constants i ferms.

Catalans desperts,

hom els lloa

per la seva acció i pensament,

en favor dels mons obrers.

Al seu recer tothom esplaia

confidències, errors i encerts.

Persones d’església de ple

amb voluntat de proa,

vers horitzons verds i roigs de cel

que a alguns esglaia,

per la seva crítica punyent.

Lliures d’esperit, amb amor i fe

on l’Esperit de Déu incoa.

Home i dones de pregària i tremp,

referents i talaia

pels peregrins de camins incerts.

Diversos, diferents,

i respectuosos desempouen

varietats, confiances i secrets

que els ulls i oïdes espaia

per servir el poble indigent.

JOBAC de records profunds i riallers.

Guanya’t el cel amb el pare Manel! Pousa.

Caritas, PSUC i pesecé

Mato Grosso i Araguaia

Història, salms i Montserrat, ben sornegue

Culte al Cos , Culte al Gos

Quasi dos mesos de confinament

i ja sortim a passejar,

de vuit a nou.

Quanta gent, quant d’enrenou!!

Cerquem viaranys

més tranquils, i més lents.

 

Observem molta gent corrent

Molta altra, acompanyant gossos

Tanta gent fa esport?

A Barcelona, si que hi han gossos!

Es fan més visibles i presents,

els que fa anys, són

uns dels déus

dels santuaris de la moderna llar.

Són venerats i sagrats.

Demanen sacrificis i ofrenes

Ocupen les urbanes arenes

Arraconen altres déus?

 

Culte al cos.

Culte al gos.

8 maig 2020

Pare Nostre

PARE NOSTRE

Pare nostre, Pare i Mare nostre
que esteu en el cel; que esteu dins de tota persona, enmig nostre, dels grups, de la societat i la natura,
sigui santificat vostre nom; sigui valorada i reconeguda la vostra identitat d’ Amor i de Vida,
vingui a nosaltres el vostre Regne; que es vagi fent realitat en nosaltres, l’àmbit de la pau, la justícia i la llibertat,
faci’s la vostra voluntat faci’s la vostra voluntat de donar vida, d’alliberar i de fer feliços a tothom
així a la terra com es fa en el cel. ací i ara i a tot l’univers
El nostre pa de cada dia El nostre pa de vida, la nostra capacitat d’estimar i de rebre amor,
doneu-nos, Senyor, el dia d’avui; doneu-nos-el Senyor el dia d’avui
i perdoneu les nostres culpes, i perdoneu els nostres egoismes ,mentides, odis i injustícies i danys als altres,
així com nosaltres perdonem els nostres deutors; doneu-nos força i llum per perdonar als nostres germans i germanes
i no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació, i ajudeu-nos a evitar seguir les tendències violentes, manipuladores i opressores,
ans deslliureu-nos del qualsevol mal. ans deslliureu-nos doncs de qualsevol mal

BARRERES

BARRERES A LA PLAÇA SANT JAUME I BARRERA del COMBREGADOR

Fa  uns mesos vaig anar a Missa en una parròquia antiga, gòtica d’una ciutat catalana, i com hi ha , encara en algunes esglésies, hi havia una reixa que separava el presbiteri de la gent. A l’hora d’anar a combregar, la reixa es comportava com un obstacle del que significa la comunió.

Quan era petit quasi totes les esglésies tenien aquesta barrera, que deuria ser per significar la importància del sagrat que hi havia darrera: altar, imatges, capellans, el pa i el vi consagrats…Ala vegada significava la diferència entre aquest espai i l’espai dels laics i laiques, més profà.

La reforma del Concili Vaticà II va trencar aquestes barreres, tornant a la significació evangèlica que tota persona és sagrada. I en ela hi habita l’ Esperit Sant. L’esquinçament del vel del templa de Jerusalem en la mort de Jesús, es el símbol de que la separació entre sagrat i profà, pels cristians, resta anul·lada.

I en una d’aquestes distraccions que es tenen oint missa, em va venir a la ment altres barreres de separació. I tot seguit, com que hi he passat sovint, em va venir el record de les tanques de ferro (com reixes, a vegades de doble o triple fila))  que hi ha davant de l’Ajuntament de Barcelona, i davant de la Generalitat a la Plaça Sant Jaume. Tanques que no recordo haver vist en dies normals (si a cas es posaven per alguna festa o commemoració). Les van posar arrel de les manifestacions del “procés”, Suposo per ”seguretat”.

Perquè es posen tanques, murs i barreres?, com les que hi ha per obstaculitzar el pas dels immigrants a Europa, als EEUU, per exemple, o entre Israel i Palestina.

En la meva reflexió vaig fer una aplicació doble.

Si les tanques de l’ Ajuntament, de la Generalitat i altres són per “seguretat”, podria ser que la reixa del combregador també ho fos. O potser ho havent esta per evitar profanacions, assalts, atacs als capellans…

Si la reixa del combregador és per separar el sagrat del profà, no serà també que les tanques de la Generalitat i del’ juntament i les que separen “europeus” d’africans, que estan , indirectament, dissimuladament, implícitament, per separar uns altres “sagrats”  ultramoderns (tinguts com a sagrats) com són les institucions polítiques, els polítics, i unes ètnies determinades. I així ,a la vegada, fer notar que el poble, els manifestants, els immigrants, els d’altres cultures són “profans”, “inferiors”, i no tenen per tant els mateixos drets, qualitats i singularitats.

Quina relació hui ha entre “sagrat” i “seguretat”? I en nom de la seguretat i dels sagrats (antics, moderns o ultramoderns) pretenen controlar-nos, frenar-nos, separar-nos…

Pensat pel desembre del 2019 i passat en net a l’ordinador i completat, el divendres sant del 2020, 10 d’abril, en quarta setmana de confinament pel coronavirus.