La veritat us farà lliures.Joan 8,31-36

Text: Joan 8,31-36

31 Jesús digué als jueus que havien cregut en ell:

–Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; 32 coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

33 Ells li replicaren:

–Nosaltres som descendents d’Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?

34 Jesús els respongué:

–Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, 35 i l’esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s’hi queda per sempre. 36 Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò.

1. Què diu el text?
  a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         L’ Evangeli de Joan és el que es va escriure més tard. Cap l’any 100 o més tard.

·         És un escrit de la comunitat joànica, però no fou escrit directament per Joan.

·         La Comunitat cristiana joànica estava composta per persones de molt diverses procedències (jueus israelites, jueus amb influencia cultural greco-romana, pagans greco-romans, gnòstics…) i era molt dificultosa la convivència i la fraternitat i per això en l’ evangeli s’insisteix molt en l’amor als altres.

·         Sembla que la comunitat no va poder tenir continuïtat per tals dificultats.

·         Per tot plegat aquest text ens vol comunicar qüestions essencials de la nostra fe, ja que pretén que el lector esdevingui deixeble, seguidor total de Jesús (deixeble estimat per Jesús):

o   L’Evangeli de Joan és una revelació que és el do de l’ Esperit de la veritat i aquest Esperit és l’intèrpret de la tradició de la comunitat joànica.

o   L’Evangeli segons  Joan és un clar oferiment d’acollir l’ Esperit de la Veritat, que és el mateix Esperit de Jesús, és a dir els eu aire, el seu tarannà, el seu estil. En acollir aquesta llum, el lector es conduit per tots els racons de al veritat. Es conduit per l’ Esperit, però el lector no fa altra cosa, en realitat, que seguir el camí, que és la veritat de Jesús. D’aquesta manera s’atansa a la Vida, a la plenitud (“jo sóc el camí, la veritat i la vida”: Joan 14,6).

o   L’ Evangeli de Joan vol que el lector sigui un germà/na de Jesús, visqui de la seva saba, doni fruit abundós. Es un manual que porta el lector a la plenitud.

·        Aquest text, en concret, vol remarcar que la comunitat cristiana està constituïda per persones lliures seguidores de Jesús i que identifiquen el mantenir-se en la paraula de Jesús (el seu missatge d’amor) amb ser deixeble, amb conèixer la veritat, ser lliures i lluitadores contra el mal (esclavitud), com feu el mateix Jesús…

  b. Què ens diu de Jesús?

·         En aquest Evangeli Jesús  o predica el Regne de Déu es predica a Ell  mateix. Jesús ressuscitat és el centre de l’ Evangeli. Ell és la Vida, l’Aigua, el Pa, el Bon pastor, la Llum, La Veritat, el Camí, …

·         L’ Evangeli de Joan presenta un Jesús triomfant sobre el mal i sobre la Mort, i que està glorificat en l’àmbit de Déu.  I aquesta és la Veritat de la Vida.

·         El Lloc de Jesús és la Casa del Pare, que és la casa de les persones lliures, dels fills/es, que es senten germans/es i no és pels esclaus (verset 35).

·         L’hora, el temps de Jesús és el de la seva plenitud, de la seva actuació, la seva constant i persistent presència.

·        L’Esperit de la Veritat és enviat per Jesús des del pare per portar la revelació que altrament seria inaccessible. És l’intèrpret que revela el que Jesús ha dit i fet.

·         Jesús continua essent la revelació que porta plenament a terme el projecte que Déu havia planejat per a la humanitat des de sempre.

·         Jesús és mestre i els seus deixebles són fills/es del mateix Pare/Mare.

·         Jesús no vol esclaus, vol persones lliures i alliberades de tot mal i Ell ha vingut precisament per això, per donar-nos la paraula-promesa de que Déu ens estima i ens fa lliures de tota esclavitud. Jesús és l’alliberador.

2. Què em diu a mi, el text?

·         La Casa del Pare-Mare, la casa de Jesús s’obra a tots i a totes els que ferms, el segueixen.

·         Si esdevenim deixebles, portant la Paraula de Jesús a realització en la nostra vida, serem lliures, farem la veritat, la construirem, que és el mateix que treballar per la pau, la justícia i la fraternitat.

·         Em (ens) cal mirar quines esclavituds tinc (tenim) i anar-nos-.en alliberant.

·         La llibertat de debò és la que et fa sentir en comunió amb els germans . El pecat fonamental és trencar la comunió, la fraternitat.

3. On es realitza aquest text avui?
  a. En el meu entorn proper

·         Trobem afanys de llibertat, de felicitat.

·         A vegades no van relacionats aquests anhels amb la recerca de la veritat, de la justícia, de  la germanor.

·         Hi ha persones que tenen comportaments més aviat sincers, transparents i altres que tenen moments de manca de sinceritat, d’amagar la veritat, o dir mitges veritats, o que miren més pels seus interessos que per la veritat.

 b. En la societat

·         Estem assistint a la “cerimònia” de la mentida (Trump, governs, judicis, promeses electorals incomplertes, mitjans de comunicació que són  més propaganda de productes a vendre, fets, valors i idees malversades, adulterades, …).

·         Els anhels de llibertat de persones i pobles a vegades són frenats, reprimits,…i són ocultats amb mitges o integrals mentides.

 c. En l’església

·         L’ església, les comunitats cristianes, els grups de cristians som realment deixebles del Crist? Cerquem la veritat, la llibertat? Seguim la seva Paraula? Ens hi mantenim ferms’

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª ¿Quan em sento, ens sentim, lliures de debò? ¿Per què?

 

2ª  ¿Quines experiències personals d’alliberament he viscut? ¿ què m’hi ha ajudat?

 

3ª ¿El fet  que Jesús fos un home lliure de la família, dels poders, dels condicionaments socials, dels interessos…) què significa per mi, per nosaltres? ¿En què m’ajuda?

 

4ª I el fet que Jesús és l’ Alliberador, ¿què significa per a mi, per nosaltres? ¿ quin sentit té? Com ho visc? ¿ en què em sento alliberat?

 

5ª  ¿Quin estil de vida hauria de seguir, quines actituds, accions realitzar per ser més lliure?

 Preguem:   Demanem per…. Demanem perdó per…. Donem gràcies per…

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Per què el laïcat i clergat conciliar i postconciliar (Vaticà II) no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

Fa temps que em faig aquesta pregunta. Assisteixo a forces converses, dinars i sopars de gent de la meva generació (66 anys), laiques, laics, religioses, religiosos i capellans on també apareix de diverses formes, aquesta qüestió. M’adreço doncs sobre tot a la generació que vam viure d’adolescents el Concili Vaticà II i de joves el post-concili, i en especial els que hem estat o estem en parròquies populars i en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica o en petites comunitats de fe.

Els anys seixanta molts catòlics esperaven el canvi que es va anar donant amb el Concili Vaticà II, amb Joan XXIII i Pau VI. Els anys setanta semblava que la visió d’una església servidora de la humanitat (“font a la plaça”) era possible. Vam creure (ingènuament?) que el protagonisme i participació del laïcat i en concret de les dones que ja es vivia força en els moviments especialitzats d’ Acció Catòlica (i també en moviments cristians feministes europeus  i en altres grups) s’estendria a les parròquies, a tota l’església. Vam anar avançant en l’acció dels cristians i cristianes en la societat (participació activa en sindicats, associacions de veïns, partits, entitats culturals, pacifisme, ecologisme, feminisme, pel tercer i quart món, moments socials…) i a l’inferior de les parròquies (consells pastorals a nivell parroquial, arxiprestal, diocesà, Assemblees diocesanes, Concili Tarraconense-1995-). Semblava que aquesta visió eclesial esdevindria hegemònica, aniria creixent i les persones que l’havien viscut i n’estaven convençuts, arribarien a responsabilitats de decisió eclesial, Va venir la involució de Joan Pau II. En una estructura tant jeràrquica com la catòlica, l’actitud, el comportament i les estratègies eclesials d’un Papa (i més la d’un Papa molt mediàtic amb lideratge carismàtic) influeixen força. No podem afirmar que el model d’Església conciliar restés anul·lat. Continuava fent la seva tasca gràcies a molts moviments, en el laïcat, el clergat, en alguns bisbes, en la constitució de nous col·lectius eclesials i en la queixa, denúncia i moviments participatius reivindicant tal model.

Apareixen (reapareixen, o adquireixen recolzament i força) també grups i lideratges fonamentalistes que van adquirint “poder” eclesial. Tenen la percepció que l’etapa conciliar i postconciliar ha estat un “mal parèntesi” que ha contaminat i s’ha d’erradicar.

Després ve el papa Benet XVI, continuant en part l’obra de Joan Pau II. Una obra de tall teològic, acadèmic, plena de pors als canvis reals en la organització de l’església i a una pastoral agosarada, de frontera. Potser el gest més humà, més reflexionat, més madur, més avançat i afavoridor d’un canvi, fou la seva dimissió. Cal dir que el fet d’afrontar el tema de la pederàstia també ha estat un bon servei. Però no s’han cercat les causes del fet que hi hagi capellans que arribin a aquest comportament i no s’ha posat en qüestió la llei del celibat obligatori als capellans de l’església catòlica occidental i a més s’ha prohibit debatre sobre el ministeri consagrat de les dones.

Ve el papa Francesc i els cristians fidels al model del Concili, es posen contents, ja que les seves paraules i escrits els recolzen clarament. Però, el mateix papa es troba en grans dificultats per reformar l’església (Cúria potent en contra, elitismes, ambicions de poder eclesial, corrupció, fariseismes, nul.la intervenció democràtica en l’elecció de bisbes i de responsables de comunitats…).

Passen els anys i l’organització de l’església catòlica, el dret canònic, el replantejament de les funcions ministerials, el canvi de model en les responsabilitats de les comunitats, la participació del laïcat en els decisions importants de la marxa de l’església, no canvia.

Una bona part del clergat i laïcat conciliar ja ratlla els vuitanta o noranta anys. Han estat els nostres mestres, els que ja estem a la ratlla dels seixanta i setanta. I tota aquesta població eclesial de dues o tres generacions, que ens hem anat fent grans, tenim la impressió que hem estat “un parèntesi heterodox, més o menys “revolucionari” que ha produït malestar eclesial, que ha fet perdre identitat catòlica i que, per tant, cal saltar-se i esperar que ens acabem”. Aquesta impressió pot arribar a una sensació d’inutilitat, (o de no tenir-nos en compte), més o menys superada per la convicció o/i la fe que la “llavor de mostassa” resta amagada i un dia o altre ressorgirà, com el brot de Jessé, ja que les necessitats i els problemes reals no s’estan resolent en la nostra església. Estem contemplant un conjunt de processos decepcionants, per alguns potser més o menys esperables, per altres ingènuament sorprenents. Ens hem anat desafectant de les possibilitats de canvi d’una església jeràrquica en franca decadència. No acaba de “morir” tot allò que és acumulació històrica de comportaments i estructures poc evangèliques i no acaba de néixer i créixer un nou model d’església que vagi adquirint una certa hegemonia dins de la nostra església.

Contemplem variats processos:

  • En primer lloc l’arribada, des de fa un temps, d’un clergat jove, i no tant jove però que s’ordena ja madur, i uns seminaristes, que perpetuen el model nacional-catòlic, jeràrquic, autoritari, moralista i legalista.

 

  • En segon lloc, una continuada concentració de la responsabilitat sobre la marxa de les comunitats cristianes en els capellans, per una manca d’hàbits de treball en equip per part del clergat i de l’episcopat, fins i tot per part de capellans i bisbes que estan d’acord en obrir espais de decisió al laïcat.

 

  • En tercer lloc, i relacionat amb l’anterior, sobre tot en les poblacions més petites, una reducció de la pastoral a la dimensió litúrgia i aquesta es redueix a “dir missa” i a “oir missa” pels seglars. Cada cop hi ha més capellans, que fent-se grans, se’ls encomana més feina (“dir més misses” i tenir cura del manteniment de les parròquies). Al concentrar la tasca pastoral en el capellà, no es permet el desenvolupament i les incitatives del laïcat per tal de realitzar totes les dimensions de la pastoral (evangelització, catequesi, creació de grups que relacionin l’evangeli i la vida, acció pastoral social…).

 

  • En quart lloc, la disminució del laïcat actiu que es va fent gran, i que ja ha fet molts cursos de formació i té forces capacitats de direcció i d’animació de les comunitats cristianes, però que massa sovint “topa” amb els costums directius i a vegades autoritaris, del clergat. Llavors aquest laïcat deixa d’exercir totalment o parcial la seva activitat de servei en les parròquies o altres institucions o moviments cristians.

 

  • En cinquè lloc, un desenvolupament de plans pastorals, a les diverses diòcesis, que són més “desigs morals i ideals” que no pas veritables propostes fonamentades en uns objectius elaborats a partir de les necessitats reals, i que es puguin verificar i revisar. A més la intervenció del poble fidel en l’elaboració de plans pastorals realistes, és realment minsa.

 

  • En sisè lloc, la mancança d’una racional distribució i funcionalitat pràctica, eficaç i útil, tant de les persones actives per a serveis pastorals, com del patrimoni material (arquitectònic, econòmic, etc.), que albiri i prepari futur. ¿Què caldrà fer amb les parròquies quan es buidin del tot?.

 

  • En setè lloc, un lent, però segur augment del nombre de capellans clarament conservadors (i alguns malalts físics o psíquics) que són nomenats rectors de parròquies i responsables d’institucions cristianes. Segurament fruit, a vegades, de la “improvisació” (per la manca de planificació) “d’omplir el buit del càrrec” amb qui sigui, sense analitzar les dificultats que tal persona o tal altra pot produir. I a vegades és fruit de la negació a canviar el model pastoral, i a cercar amb voluntat i il·lusió les persones laiques que podrien fer aquell servei, dins d’una planificació prèviament pensada i acordada democràticament. Aquest fet augmenta la sensació de pèrdua d’hegemonia del model conciliar desenvolupat i adaptat als moments actuals.

 

  • En vuitè lloc, la invisibilització de les propostes vinculants aprovades pels bisbes, del Concili Provincial Tarraconense (1995), el que provoca el desencant i la sensació d’inutilitat d’aquest tipus de “bones pràctiques”, en vistes a l’avenç de l’acció pastoral al nostre país.

 

  • En novè lloc, la progressiva “mediocrització” dels dirigents eclesials. Només cal veure els bisbes que avui tenim a Catalunya per observar la gran diferència dels que hi havia en temps del Concili Tarraconense (1995). Aquesta mediocritat va acompanyada tant de la “submissió” a l’església espanyola, com del dèficit de participació democràtica en l’elecció dels bisbes i també de la maca de lideratge pastoral a l’estil del bisbe de Roma Francesc, i amb la gosadia de prendre decisions difícils que ajudin a avançar a la comunitat cristiana i a trobar el seu lloc humil , servidor i fecund en la nostra societat.

 

  • En desè lloc, la massa abundat resistència als canvis, al retorn original, vital, intuïtiu, aplicat avui dia, del primer cristianisme. Hi ha molta resistència, que es transmuta en la recerca a vegades fonamentalista o integrista d’unes suposades identitats catòliques que no es volen perdre. Una resistència a encaminar-nos vers unes comunitats de serveis (exercits per qui tingui capacitat, lliurement vulgui i sigui acceptat per la comunitat) autènticament servidora del poble.

 

 

  • En onzè lloc, un reforçament de la Cúria Vaticana que es reprodueix en els Cúries diocesanes. El Concili Vaticà II (n’anem prenent consciència) no va tocar el dret canònic, ni ha fet una reforma profunda i ni una simplificació de les Cúries, el que té com a resultat un fre a la renovació eclesial. Un símptoma d’aquest paper fort, ple d’interessos creats de les Cúries, és la desigualtat abismal que hi ha entre el nombre d’ empleats assalariats que tenen dedicats fonamentalment a la “burocràcia eclesial”, i el reduït nombre d’assalariats alliberats dedicats a la pastoral integral necessària en els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies, sobre tot les més populars, amb pocs recursos. En aquestes, els pobres pocs capellans es troben molt sols per tirar endavant una pastoral realment evangèlica i han de comptar solament amb voluntaris laics que es van fent grans, com hem indicat. En definitiva hi ha una manca total de sinodalitat (de responsabilitat i decisions compartides) a tits els nivells eclesials.

 

  • En dotzè lloc, la continuïtat dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que té l’ Església catòlica  a Espanya, ja que ni la Conferència Episcopal Espanyola, ni els diferents governs de variat signe polític han posat en qüestió o han trencat ni el Concordat del 1953 ni els Acords Església-Estat del 1979. Acords que estan en contradicció amb la proclamació constitucional d’un Estat laic.

I per tot això, no és estrany que hi hagi cristians i cristianes (religioses, religiosos, laiques, laics, capellans), que tinguin reals problemes per sentir-se d’aquesta església que no canvia , es van desafectant i alguns deixant de participar-hi. I ens podem preguntar:

  • ¿No podria ser que membres dels moviments d’ acció catòlica, participin poc de la vida del moviment perquè el veuen massa vinculat a aquest model d’església “tancat” , “resistent”, “autoritari”, “clerical”?

 

  • ¿No podria ser que hi hagués cristians/es que no volen entrar a formar part d’una institució , moviment cristià, a part de la tendència a no acceptar una estructura que et lligui, també per no voler-se involucrar o no sentir.se còmplice d’una institució “caduca”, “lligada encara a molts poders polítics i econòmics”?

 

  • ¿Per què hi ha gent dels nostres moviments, grups i comunitats, que “passa” de l’església? O fins i tot passa” dels actes del moviment que puguin relacionar-se massa amb aquest model jeràrquic, poc evangèlic d’església?. D’altres (més joves i potser alguns no tant joves ja fa temps que ho han decidit) ja han canviat d’estratègia, i no tenen cap intenció (percebuda com ingènua) de “transformar l’església”, i s’han orientat vers viure l’aliment de l’evangeli en petit grup, en comunitat cristiana autònoma, sense vinculacions ni clericals , ni institucionals. Alguns fins i tot celebrant domèsticament l’eucaristia.

 

  • ¿Com continuar en moviments cristians que no deixen d’estar supeditats a les decisions poc democràtiques de persones no elegides, per més que hagin avançat en el protagonisme laïcal?

 

  • ¿Com seguir en una església en crisi, que no acaba de canviar a la pràctica?. Aquesta crisi es trasllada a les parròquies, als moviments, als grups, a les comunitats i institucions eclesials.

 

  • ¿No caldria crear espais, estendre la creació de petites comunitats cristianes, i si convé fent-ne xarxa, “a part” , o poc vinculades a l’església-institucionalitzada?

 

  • ¿Com és que no hem sabut ser hegemònics a la nostra església?

 

  • ¿Ens veiem “obligats” a separar-nos-en, per realment seguir l’evangeli?

 

  • ¿Podria ser que la independència de Catalunya, col·laborés a independitzar-nos d’una església espanyola, encara massa vinculada a les oligarquies econòmico-polítiques del nacionalisme tradicionalista espanyol mes ranci?. Gràcies al procés polític que viu Catalunya, ¿podrem alliberar-nos d’aquest model eclesial autoritari, en règim de privilegi, i a partir de tornar l’hegemonia a l’església del Concili, la que vol estar i ha estat amb el poble, construir un nou model de comunitats cristianes servidores de la humanitat (retornar a la font, per ser font)?

Si l’ Església que fa camí a Catalunya no es prepara (no sembla ni que es plantegi) ja ara per una possible Catalunya independent, i es va alliberant dels privilegis socials, econòmics, polítics i culturals que se li atorguen per estar lligada a la Espanyola, serà més dificultós situar-se en una República catalana laica.

Si una futura Església catalana en un Estat independent no empren un camí de revalorització del laïcat, no sols en quant als serveis que puguin exercir en les comunitats, sinó també en l’àmbit de les decisions i direcció eclesial, no haurem avançat. Si no pren l’experiència i patrimoni dels petits grups i comunitats, de la democràcia dels religiosos, del paper dels laics i laiques en els Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, com a base per a construir un nou model hegemònic d’església, no ressorgirà “la llavor de mostassa” per donar fruit i acollir tothom sense discriminacions.

Si les diferents diòcesis catalanes no replantegen les seves prioritats pastorals, amb uns pràctics Plans pastorals revisables i per tant no aporten suports econòmics a les parròquies, als moviments, als grups de base per tal que puguin tirar endavant una pastoral integral, i no solament reduïda a la litúrgia o al manteniment material, ¿ens haurà servit tot aquest temps de treballar per desenvolupar el Vaticà II?

Si no es comencen a crear “equips pastorals de responsabilitat compartida” que amb uns 200, formats per unes 8-10 persones cadascun, degudament formades i distribuint-se les funcions segons capacitats pastorals, podria funcionar l’església a Catalunya, potser ja no hi arribarem a temps , ja que els laics i laiques disposats/des hauran desaparegut físicament o ja no els interessarà col·laborar, ja que hauran cercat altres àmbits d’acció, tant necessaris avui per construir una República catalana.

Si no s’elabora un pla de cessió, venda, lloguer, i de diversificar la funció dels diferents edificis que té l’església, ens trobarem amb “runes inutilitzables” i amb una sensació d’irresponsabilitat, quan altres confessions religioses i entitats socials necessiten locals per desenvolupar les seves legítimes i socialment, cultural i espiritualment fecundes activitats.

De fet, en  el clergat de l’Església Catòlica occidental hi ha una vinculació entre el fet de ser home i cèlibe, amb el poder eclesial, atorgat per una consagració ministerial, massa sovint percebuda encara com “una certa màgia” que li permet presidir i celebrar els sagraments en exclusiva. En la primitiva església aquesta relació intensa entre ministeri (servei) i poder no existia i per això l’exercien casats, solters, homes i dones…Pel fet que eren comunitats petites no hi havia encara una jerarquització i s’empraven diferents noms (ancià-prevere, bisbe-intendent, diaca, profeta, ..) per identificar funcions semblants. El fet que els cristians es reunissin a les cases, on sovint la cap de família era una dona, aquesta presidia la celebració eucarística, era profeta, diaconessa, catequeta…i alguna animava i era la responsable de la comunitat. Fins i tot hi havia bisbesses. Aquesta condició social (arrelada a la vida domèstica) de la primitiva església permetia ésser fidels a l’evangeli del Crist que va revolucionar les relacions humanes, vivint la igualtat entre homes i dones, i trencant tota discriminació. Quan les comunitats cristianes comencen a obrir-se a l’àmbit públic (àmbit dominat pels homes poderosos, en l’imperi romà) pel decret de Milà (Constantí) de tolerància i més tard convertint el cristianisme en religió oficial de l’ imperi (Teodosi), les dones comencen a perdre la igualtat evangèlica amb l’home, i se les va separant dels diferents ministeris. Llavors reapareix la paraula “sacerdot” de l’ Antic Testament (inexistent en les primeres comunitats abans del 300), és a dir es torna enrere (involució; ens sona?). “Sacerdot” ve de “sagrat” (“separat”), i s’aplica solament als homes, vinculant el que abans era un servei a la comunitat, amb un poder i autoritat per sobre de la comunitat, un poder “sagrat”, “consagrat” (màgic?, procedent d’un Déu, que no es veu tant proper sinó més aviat com ”separat”). A partir d’aquí i de la noció jueva i sobre tot greco-romana, de la inferioritat i “perversitat” de la dona (que ha de ser submisa, obedient i pura), aquesta resta totalment marginada dels ministeris i per tant del “poder” eclesial. I la majoria d’homes també, ja que es comença a fer la distinció entre clergues (superiors que manen i decideixen) i laics (súbdits que obeeixen i escolten).

 

Els Moviments especialitzats d’ Acció Catòlica han avançat en el paper de responsabilitat  de decisió dels laics i laiques i en la democratització d’aquests sectors d’església. Gràcies a aquest fet s’han fet propostes avançades en la nostra església, des del mateix Vaticà II, fins la participació corresponsable del laïcat a les nostres parròquies. Ara bé l’ Acció Catòlica té un origen de ser “la mà dels bisbes” en els ambients socials, i aquest origen “marca”. Per més que s’hagi avançat molts dels laics de tals moviments es senten “seguidors” dels bisbes o/i dels consiliaris. Si a aquesta “marca d’origen” hi conflueix el que acabem d’exposar d’una intensa relació entre home-celibat-poder-consagració, ens podem explicar la incomoditat de molts laics i laiques en tals moviments. Si a més, actualment hi incideix un model eclesial molt poc conciliar que encara té molta influència, per tots  els processos abans esmentats, on el pes dels “fonamentalistes” és important, la incomoditat augmenta, ja que es percep l’ Acció Catòlica (inclosos els moviments especialitzats)  vinculada a tal església jeràrquica. Tot plegat vol dir que és molt imprescindible replantejar la dimensió eclesial dels Moviments especialitzats de l’Acció catòlica.

Caldrà posar sobre la taula les diferents posicions i estratègies davant l’Església real, que hi ha en els nostres Moviments  especialitzats d’ Acció Catòlica i en les parròquies populars, per dialogar, anar a fons i aclarir l’espai i el camí de futur. Potser caldrà trobar una via que ens permeti anar creant petites comunitats cristianes (com molts estan fent) que visquin l’evangeli (i caldrà, per part de cada grup, decidir quina vinculació eclesial voldrà tenir) pensant que així anem creant església, sense masses pretensions de canviar la institució que farà el seu camí i ja veurà si l’interessa tenir relació amb tals comunitats.

En resum a l’interior del cristianisme catòlic crític alliberador ens trobem amb tres estratègies davant de al situació actual de l’església:

  1. La transformació des de dins de tota l’església, des dels plantejaments del Concili Vaticà II, dels Moviments especialitzats d’Acció Catòlica, parròquies populars, etc. és l’estratègia que hem seguit molts des del nostra època juvenil. És la que davant de la “duresa” d’una institució “forta”, encara que va mostrant els seves febleses i contradiccions, ens ha procurat desencant, desafecció i impotència. La hegemonia desitjada del catolicisme popular d’alliberament no s’ha donat.

 

  1. El “passar” de la lluita interna eclesial, sigui perquè no es volen gastar energies que es veuen inútils, perdudes i es volen dedicar a altres accions en el camp social, personal o familiar, o sigui perquè es creu que les mateixes contradiccions de la institució eclesial mes tard o més d’hora faran caure aquest model d’església. Alguns seguidors de la primera estratègia s’han passat a aquesta després de descobrir la seva “ingenuïtat” i altres ja fa temps o des de sempre que s’han situat en aquesta estratègia.

 

  1. La construcció d’un nou model d’església en certa manera “a part”, amb poca o nul·la vinculació amb la institució eclesial. Aquesta estratègia està present en cristians i cristianes, en grups i petites comunitats, fent xarxa o no, que ja actuen com voldrien que fos tota l’església, però sense pretensions de canviar tota la institució. Així troben aliment en la seva fe, distribueixen funcions segons capacitats, s’organitzen democràticament i autònoma.

Les tres estratègies conviuen en el cristianisme catòlic crític d’alliberament i convé que dialoguin, ja que podrien ser complementàries, a partir del respecte del procés de cada cristià i de cada cristiana. Per tant seria necessari crear espais de debat, de trobada de les diferents estratègies, en especial en els Moviments especialitzats d’ Acció catòlica i afins, i en els sectors parroquials interessats i en entitats com Església Plural, Cristianisme Segle XXI, Col·lectiu de Dones a l’ Església i altres. Caldrà que ens deixem il·luminar els uns pels altres i amarar-nos de la llum de l’evangeli.

 

Quim Cervera. Iniciat el Dia de la Candelera (de la “llum”): 2 febrer 2017 i acabat el 21 de març del 2017 entre Sant Josep, patró dels pares i de “la bona mort” (19  març) i Sant Josep Oriol patró dels capellans de Barcelona (23 març)

Marc 7,24-30 Guarició de la filla d’una dona estrangera (sirofenícia)

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 35

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

Data: 6 març 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
 Text: Marc 7, 24-30: Guarició de la filla d’una sirofenícia

(Mt 15,21-28)

Introducció a la metodologia emprada:

Subratllaré i posaré en colors diferents les paraules iguals, afins o properes per ajudar a a destacar el missatge del text:

·         Subratllat en negreta: accions de Jesús

·         En negreta el que es refereix a la persona de Jesús.

·         Vermell en negreta: el que es refereix a la dona sirofenicia i a la seva casa

·         Vermell en negreta i en “lletra torta” el que es refereix a les accions de la dona

·         Vermell en negreta i subratllat: el que es refereix a la filla de la cananea (sirofenícia)

·         Verd en negreta el que es refereix a l’esperit maligne.

·         Violeta en negreta: l’aliment, el pa, les  engrunes…

·         Vileta i en negra i subratllat: el que es refereix als fills jueus.

 Text

24 Jesús se’n va anar d’allí i arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut25 De seguida va sentir parlar d’ell una dona que tenia una filla posseïda d’un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. 26 La dona, que era pagana, sirofenícia d’origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni. 27 Ell li va dir:Deixa que primer s’alimentin els fills. No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.28 Ella li respon

Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure.29 Llavors Jesús li digué:–Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla.30 Ella se’n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l’havia deixada.

1. Què diu el text?
 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         Les primeres comunitats ja tenien molta relació amb el mon hel·lenístic, amb els pagans de cultura i de religió greco-romana. Fins i tot hi havia cristians procedents d’aquesta cultura i entorn.

·         Els evangelis reflecteixen la vida, preocupacions, inquietuds, conflictes, pensaments, desigs, sentiments, i sobre tot l’experiència espiritual de fe en que Jesús viu en elles, i a  l’interior de cada persona. També manifesten l’acollida, atenció, l’acompanyament i ajuda que van fer a tals persones que van formant part de la comunitat cristiana.

·         Una qüestió fonamental de la comunitat cristiana, era l’obertura als no-jueus, i si a aquests se’ls havia de fer segur la Llei mosaica, si se’ls havia de circumcidar etc.

·         El text de Marc de la cananea, manifesta clarament aquesta realitat i posa en una  experiència de Jesús mateix, la relació amb una persona no-jueva. Marc fa notar com Jesús mateix canvia gràcies a la dona, i per tant és com una exhortació a obrir el camp, i la mirada als estrangers no–jueus que van entrant a la comunitat cristiana. Posant l’exemple de Jesús (que podria ser històric o no), recomana així a tots els cristians i cristianes a obrir-se i canviar plans i mentalitats en favor dels nous vinguts.

·         Les “ovelles” perdudes podrien ser els jueus que havien emigrat a altres països del Nord, cercant feina (hi havia crisi a Palestina en temps de Jesús) i eren mal vistos pels jueus més “ortodoxes” (fariseus i escribes, mestres de la Llei a Jerusalem, criticats pel mateix Jesús).

·         Sembla que l’obertura als jueus frontereres, del Nord de Galilea (aquests ovelles perdudes”), acostumats a la relació amb altres cultures i religions no jueves, ja era ben vista per un sector dels jueus, els més oberts. Però arribar a “veure bé” els no-jueus, els pagans, era un pas massa fort, molt difícil de fer.

·         Marc en aquest text exposa les resistències que tenia el mateix Jesús envers els pagans, com a jueu obert que era, però encara li faltava un pas, que el fa (en narració de Marc) gràcies a una dona estrangera que el fa canviar radicalment.

·         Els primers cristians i cristianes són animats també a fer aquest pas radical, que gràcies a Pau i als pagans que ell va anar fent participar de les comunitats, molts jueus cristians van anar fent (no tots, com els anomenats “judaïtzants” que volien fer passar a tot cristià per la Llei de Moisés).

  b. Què ens diu de Jesús?

Introducció a la metodologia emprada:

 Aplicarem dos mètodes:

·         El quadre d’anàlisi del discurs

·         El resum del missatge que ve de Déu fins a nosaltres.

Fixem-nos també amb les següents dualitats:

o   Anar / venir

o   Sortir (a la terra de Tir) / entrar a una CASA per amagar-se, una casa desconeguda o solitària en terra estranya

o   Fora (estrangers-Tir-Sirofenicia-dona cananea– ALLÀ / Dins (jueus-Israel-Jesús– ALLÍ)

o   Fills / cadells (gossets)

o   Passar desapercebut / trobar persones que t’acullen a una CASA estrangera i  que et fan canviar els plans

o   Pa-Taula-Fills / Engrunes-Sota taula-Gossets que esdevenen fills/es i mengen a taula (a sobre)

o   Dimoni dins la casa-interior de la filla / Dimoni que surt expulsat de la casa-interior de la filla

Observem aquests processos:

·         Jesús passa de desapercebut a conegut, de dedicat als jueus, a actuar en favor d’una dona estrangera

·         La dona que és de fora, ve i prega als peus de Jesús (com la dona que va perfumar els seus peus)

·         El lloc dels gossets (però que és filla) són les engrunes, el sota-taula i menjar el lloc dels fills/es és el pa, la taula i el saciar-se

·         La casa de la cananea resta canviada, hi ha entrat la salut, no hi ha mal, és un lloc de trobada entre la mare i la filla ja curada i entre les dues i el Déu-Amor que ha entrat a formar part de les seves vides, és la casa dels fills/es de Déu, ja no dels gossets, és la casa de la taula on tothom es pot saciar de l’amor de Déu.

 Anàlisi del discurs

Destinador Destinataris
DÉU 1. Una dona estrangera (sirofenicia o cananea)

2. La filla de la dona

3. Destinataris amagats

·         La comunitat cristiana

·         Els judaïtzants

·         Els apòstols

·         Nosaltres

Subjecte Objecte
1. Objectiu primer:

·         Partí d’allí

·         Se n’anà

·         Va entrar

·         No volia

·         No va poder

2. Objectiu estratègic segons el seu Pla del regne: Deixa primer als jueus que s’alimentin i després els estrangers

3. Canvi de plans, d’objectiu: Nou pla del regne ampliat: Treu el dimoni de la filla, gràcies a la insistència i confiança de la dona.

4. Reconeix la fe de la dona estrangera, com s’observa en altres texts evangèlics: centurió…

1. No volia que ningú ho sabés i volia passar desapercebut (objectiu primer de Jesús) ja que era mal vist anar en terra de pagans.

2. Expulsa el dimoni de la Filla (objectiu demanat per la dona, en favor no d’ella, sinó de la filla estimada).

3. Deixa que primer es saciïn els fills (jueus, encara que siguin “perduts”, encara que siguin els “contaminats” per religions  i cultures no jueves, però són del poble jueu). Es l’objectiu de Jesús.

4. El dimoni surt de la seva filla (objectiu aconseguir per la dona, un cop Jesús canvia i reconeix la confiança, la constància de la dona i els eu amor per una altra, la seva filla).

Amics Adversaris
1. En una casa

2. Fills (jueus) que tenen el pa, la taula i se’ns sacien.

3. La dona i la filla  esdevenen fills i amics: casa sanada, interiorment pura i així també es sacien i gaudeixen de la taula, del pa, del menjar com els altres.

1. El terme de Tir on habita la dona, la seva filla, i on conviuen amb pagans, no jueus.

2 L’esperit impur, el dimoni

3. Els cadells (“engrunes”, “estan a sota taula”, i mengen del que resta)

El resum del missatge que ve de Déu fins a nosaltres.

DÉU

/

JESÚS:

Revelació de Déu, que:

1. Vol passar desapercebut i no pot

2. Es dedica als fills-jueus

i després als estrangers.

/

DONA CANANEA

-estrangera

-gosset

-pagana

-no jueva

.La seva CONFIANÇA GRATUÏTA canvia els plans JESÚS

. Accepta menjar engrunes, a sota taula

.Es prosterna i rega a Jesús insistentment i gratuïtament

/

JESÚS

3. TREU EL DIMONI DE LA FILLA i

segueix, doncs, al final, e que li demanen

4.Decideix, estar primer per les

PERSONES i les seves necessitats

abans que els seus PLANS

5. Els estrangers i els jueus, TOTS SÓN

FILLS/ES, TOTS SOM IGUALS.

/

FILLA amb l’ ESPERIT IMPUR-DIMONI

/

GUARIDA-SURT D’ELLA L’ESPERIT IMPUR

/

DONA I FILLA

A CASA

ES SACIEN DEL PA A SOBRE LA TAULA

ESDEVENEN FILES DE DÉU

/

JESÚS

APREN LA LLIÇÓ

CANVIA

I LA COMUNITAT CRISTIANA

SEGUINT JESÚS

S’OBRA ALS ESTRANGERS PAGANS

2. Què em diu a mi, el text?

·         Em (ens) cal canviar els nostres plans, les nostres previsions, plantejaments, mentalitats, com fa Jesús, gràcies a una dona estrangera, i anar a l’altre, al diferent, a l’estranger, al divers, que ens  fa pensar, que ens fa canviar, i està obert i escoltar la seva veritable necessitat i demanda.

·         Em (ens) cal atendre primer a la persona encara que vagi en contra de les ostres previsions i principis establers.

·         Em (ens) cal tenir la confiança gratuïta, la constància, l’acceptació humil de la cananea que canvia, potser sense pretendre-ho, amb tota senzillesa, a partir del que vol per la seva filla, els plans de Jesús.

·         Em (ens) cal acceptar el “fer-se pesats” , “les insistències”, el conti nu “demanar mitjans, recursos” de tota persona necessitada, com fa la cananea. I mirar de “no treu-nos-els” de sobre amb una sola paraula, un sol gest, o una sola moneda. Ens cal conèixer millor la seva situació i les causes de la mateixa i tenir cura d’un acompanyament.

·         Em (ens) cal reconèixer les lliçons que venen dels altres, dels que menys esperem, de les aportacions que ens fan, i agrair-les.

·         Em (ens) cal valorar els encontres que sempre ens produeixen canvis positius si els vivim a fons i els observem amb profunditat.

·         És bo caminar, observar, anar als altres, a llocs desconeguts on podem trobar vida…

·         Hem de tenir ganes i estar disposats a rebre lliçons, a fer intercanvi di enriquir-nos de la cultura i religió, pensament, dels altres diferents.

·         Com em costa trencarà els plans que tinc i passar a atendre l’altre!!

·         Em cal reconèixer les pròpies debilitats, saber demanar el que necessito i pregar pel que necessiten els altres com la dona cananea fa per la seva filla).

·         Em cal valorar el que vien la gent senzilla.

·         Em cal expressar el que he rebut dels altres i agrair-ho.

·         Em (ens) no sentir-nos mai superiors, ni prepotents, ni sabedors  i anar aprenent a tractar als altres per igual.

3. On es realitza aquest text avui?
  a. En el meu entorn proper

·         La casa de la cananea, com les nostres cases, com el barri on vivim han de deixar-se canviar. En elles hi entra la salut, hi entra Jesús. Han de ser llocs de trobada humana agradable, plenes de pau, on no hi deixem entrar el mal. Han de ser llocs de torbada entre els familiars, els amics/gues, o entre la gent que viu a la casa amb el Déu-Amor mateix.

·         És bo que les nostres cases i llocs  on ens movem  siguin cases i llocs de fills i filles de Déu, no de cadells.

 b. En la societat

·         “Casa nostra és casa vostra” diu el lema d’acollida als refugiats d’avui.

·         És convenient situar els estrangers, immigrats, refugiats, i també els exclosos socials, els separats, els arraconats, no “sota la taula” com els gossets, sinó a “taula”, gaudint del mateix “banquet” que tots nosaltres. Es tracta de que tothom “pugui menjar el pa i no les engrunes”.

·         Al cap i a la fi, el resultat, els efectes de la llarga colonització dels països del Nord

sobre els de Sud, ara se’ns retorna amb la vinguda de persones que no poden

sostenir la vida injusta en la que estan, i els poderosos i rics del món del Nord els

van situar, amb aliança amb els rics i poderosos dels seus països.

·         Hi ha racisme, xenofòbia i en alguns sectors i països creix desgraciadament (tancament d’ Europa als refugiats i d’ Espanya, declaracions de Trump, de Putin…).

·         Es vol fer passar per “gossets” i “invisibles” als immigrants , pobres i refugiats

 c. En l’església

·         Les comunitats cristianes estem compromeses a ser solidàries amb els estrangers, immigrants, refugiats, exclosos…Deuen mirar sempre primer per les persones abans que els seus “plans pastorals” (necessaris si són sobre tot revisables, decidits per consens i participació, i concrets, aplicables, que produeixin veritables canvis sobre tot en el camp dels més necessitats i que procurin una organització eclesial-parroquial i diocesana- més co-participativa de tot el laïcat)

·         Tenim l’acció social pastoral enfocada vers aquesta orientació, i ens cal anar avançant de la dimensió assistencial a la dimensió de participació amb dignitat de les persones immigrades, refugiades, és a dir passar del “fer per”  al “fer amb”. Això vol dir introduir elements de denuncia d’injustícia, i de reivindicació de drets protagonitzat pels mateixos refugiats, estrangers i immigrants i exclosos.

·         Ens cal tractar els altres per igual, encara que la societat i les estructures socials i els etiquetatges en els situïn “inferiors”. Hem de procurar que les persones necessitades prenguin consciència de al seva situació, que valorin el que reben i nosaltres prendre consciència de las seva veritable situació i necessitat i valorar el que ja fem i albirar que podríem fer més i millor, en els nostres grups de Caritas parroquials, a Caritas diocesana, en les Fundacions, ONG, i entitats socials.

·         També el pa de l’eucaristia és per a tothom, és a dir, l’amor del Déu-Vida és per a totes les cases, per tots els barris, pobles i ciutats i ha d’entrar a l‘interior de cadascú. A la vegada el pa de l’eucaristia significa pa, treball, vivenda, formació,  i vida dignes per a tothom.

·         L’ església s’ha de fe pesada , com la cananea, per demanar en favor dels pobres

·         L’ església ha d’obrir les seves cases i convertir-les en acollidores, on es doni la trobada  humana, i es pugui oferir un àmbit d’espiritualitat obert..

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª ¿Quina relació tinc amb persones estrangeres, immigrades…?

2ª ¿Què hi aporto? ¿Per què?

3ª  ¿Què m’aporten?

4ª ¿Quins canvis han produït en mi? ¿Per què?

5ª ¿Què destaco del que fa Jesús i sent en aquest text? ¿Què em diu de Jesús?

6ª ¿Quines actituds de Jesús veig que hauria d’incorporar?

7ª ¿M’identifico amb la cananea? ¿Per què?

8ª ¿Quines actituds d’ella hauria d’incorporar en la meva vida?

9ª ¿M’identifico amb la filla de la cananea? ¿ en què?

10ª ?Quines actituds de la filla de la cananea em demanen un canvi en mi?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

Lluc 3,1-6 Predicació de Joan Baptista

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 34

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

Data: 12 febrer 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Lluc 3,1-6

 

Predicació de Joan Baptista (Mt 3,1-12; Mc 1,2-8; Jn 1,19-28)

1 L’any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d’Abilene, 2 durant el pontificat d’Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. 3 Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, 4 tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:

És la veu d’un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

5 S’alçaran les fondalades,

s’abaixaran les muntanyes i els turons,

el terreny tortuós quedarà pla

i el camí escabrós serà allisat;

6 i tothom veurà la salvació de Déu.

 

1. Què diu el text?
 

 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         La valoració de la persona i l’important paper que realitzà Joan Baptista.

 

·         L’exhortació a la humilitat imitant a Joan, per tal que cada cristià i cristiana i tota la comunitat, sigui facilitadora del missatge de Jesús perquè arribi a tothom sense cap mena d’impediment. Es tracta de tenir clar el projecte de Jesús i posar-s’hi al servei, evitant personalismes, protagonismes i actituds de queixa, de víctima, o de divisió, o reticències totalment secundàries, que ja es podrien donar en les primeres comunitats..

 

 

 

b. Què ens diu de Jesús?

 

·         Diu més de Joan que de Jesús.

 

·         Però ens situa bé el temps de Jesús, i qui el va ajudar (Joan) i qui li va posar traves al seu camí (Cèsar, Pilat, Herodes, els summes sacerdots…).

 

·         Ens indica la intenció de Déu: de comunicar a  través de la vida de Jesús, l’alliberament a tothom.

 

 

 

 

2. Què em diu a mi, el text?

 

ü  M´és una crida a col·laborar en crear un  entorn favorable, humà.

 

ü  M´és una crida a acceptar les dificultats i a seguir caminant, actuant, no deixar d’esperar, malgrat a vegades hi hagi “deserts”, silencis, desencants…

 

ü  Les paraules d’ Isaïes aplicades a Joan, són molt sàvies i amb imatges geogràfiques ens mostren el que ens passa en la nostra quotidianitat, en la vida com a camí.

 

ü  La paraula “salvació” per entendre-la , l’haig de traduir a alliberament, estimació, vida, …

 

ü  Si “descodifiquem” el text en diferents aspectes, podem elaborar dos quadres que ens poden ajudar a la interpretació i a extreure’n el missatge fonamental:

 

 

 

 

 

 

 

Primer quadre:

 

Temps Espais Subjectes

Persones

Adjectius Verbs-Acció Objecte

Fets-Situacions

Any 15

Del regnat de

  Tiberi Cèsar, emperador     Regnat
  Judea Ponç Pilat Governador    
  Galilea Herodes Tetrarca    
  Iturea Traconítida Felip (germà) Tetrarca    
  Abilene Lisànies Tetrarca    
    Anàs Pontificat    
    Caifàs Pontificat    
  Desert Joan, fill de Zacaries      
    Déu   Va comunicar la seva paraula
  Regió Jordà     Anà i predicà un baptisme de conversió per al perdó dels pecats
  Llibre Isaïes Profeta Està escrit  
  Desert Veu   Crida  
  Camí Senyor   Prepareu el camí
  Rutes     Aplaneu les seves rutes
  Fondalades     S’alçaran les fondalades
  Muntanyes Turons     S’abaixaran les muntanyes i els turons
  Terreny   pla / tortuós Quedarà el terreny
  Camí   escabrós Serà allisat el camí
    Tothom   Veurà la Salvació
    de Déu      

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Segon quadre

 

Destinador Destinataris
Déu ·         Joan

·         Tothom

Subjecte Objecte
·         Joan

 

 

 

 

o   Veu (Isaïes)

 

 

 

§  Tothom

·         La Paraula de Déu

·         Anar per tota la regió del Jordà

·         Predicar: baptisme de conversió per al perdó dels pecats.

 

o   Crida

o   Prepareu el camí del Senyor

o   Aplaneu les seves rutes

 

§  Veurà la Salvació de Déu

“Ajudants” “Enemics”
Ø  Desert

Ø  Isaïes

Ø  Fondalades alçades

Ø  Muntanyes i turons abaixats

Ø  Terrenys (tortuosos) aplanats

Ø  Camins (escabrosos) allisats

Ø  Emperador, governador, tetrarques..

Ø  Summes sacerdots: Anàs i Caifàs

Ø  Impediments

 

Ø  Tortuositat dels terrenys

Ø  Escabrositat dels camins

 

 

ü  Lluc té interès en situar en el temps i en l’espai uns fets que ell creu són importants: la predicació de Joan Baptista, que vol mostrar com a “preparador” del camí-missatge de Jesús, ja anunciat pel profeta Isaïes.

 

 

ü  Les notificacions de temps i de persones no cal que siguin exactes històricament, segons entenem avui la història científica moderna.

 

 

ü  Notes sobre els personatges:

 

·         Tiberi César (14-37 després de Crist), temps en que es realitza l’aparició del Baptista i la vida pública de Jesús. Nom d’origen llatí relacionat amb el riu Tíber.

 

·         Ponç Pilat : nombrat per Tiberi Cèsar procurador de Judea l’any 26 després de Crist, fins el 37. Fou el 5é governador romà de Judea. Té un paper important en el judici i mort de Jesús (el podem situar com “enemic” del missatge de Crist). El nom de Pilat és d’origen llatí que podria derivar de Pilatus (el que porta un pilum o javelina). O pot procedir de Pileatus, de pileus, distintiu dels lliberts (esclaus alliberats) i que significaria “el que porta la gorra de feltre”. I Poncio procedeix d’un nom llatí que significa “pont”.

 

 

 

·         Herodes: És Herodes Antipas, fill d’ Herodes I el Gran(4 abans de Crist a 39 després de Crist). És el que va empresonat i fer decapitar a Joan Baptista (era doncs un “enemic”). Lluc fa bé d’anomenar-lo Tetrarca i no rei (com fa Marc), ja que no va ser rei- Herodes Antipas va interrogar i ridiculitzar Jesús (”enemic”) durant el judici davant de Ponç Pilat. El nom Herodes és d’origen grec i procedeix del terme heros que vol dir heroi.

 

·         Felip (=Filipo): del 4 abans de Crist  al 33/34 després de Crist. Fill d’ Herodes el Gran i de la seva cinquena dona Cleopatra de Jerusalem, i germà d’ Herodes Antipas. La seva tetraquia es va caracteritzà per un bon  i mesurat govern. En un  principi es va guanyar l’odi del seu pare per les intrigues del seu germà Herodes Antipas, en enterar-se el pare de la falsedat de les acusacions li va deixar en herència el govern de: Traconítide, Galaunite, Aurante, Betanea, Perea i Iturea. Lluc no cau en l’error històric (Mateu  Marc s’equivoquen) de posar a Filipo com casat amb Herodias i que el seu germà Antipas li havia robat la dona per casar-se amb ella. Segons Flavio Josefo (historiador romà) Filipo es va casar amb Salomé filla d’ Herodias. Herodías abans de casar-se amb Herodes Antipas, era la dona d’ Herodes II, fill d’ Herodes I el Gran, i de Mariamme II. El nom Filipo es d’origen grec i procedeix de la combinació de l’arrel phil (amic) i el substantiu hippos (cavall) i per tant significa : “amant dels cavalls”.

 

·         Lisànies: Segons Flavi Josefo, Lisànies va morir el 36 abans de Crist i Lluc el situa el  28 després de Crist). O Lluc no té el coneixement històric precís o hi ha dos Lisànies: un fill de Ptolomeo, governador de Calcis i del Líban que hauria mort del 36 abans de Crist i un altre que hauria exercir de tetrarca  a Abila (Abilene) entre el 25 i 30 després de Crist. El nom és d’origen grec i procedeix de la combinació  del verb lyo (dissoldre, deslligar, alliberar) I el substantiu ania (pena) i així significaria, doncs, “el que allibera de les penes”. Aquest personatge és més difícil col·locar-lo en el sector dels “enemics” del camí-missatge de Jesús ( si  a cas com a “poderós”, ja que Jesús s’enfrontà amb els poders establerts).

 

·         Anàs: Summe sacerdot jueu del 6 al 15 després de Crist.  A Ismael el va succeir en el sacerdoci, Eleazar, fill d’ Anàs, i a aquest Caifàs, el seu gendre. Anàs podria seguir exercint el poder en l’ombra i per això Lluc parla dels dos: Anàs i Caifàs. Cinc dels seus fills, a més de Caifàs, van ocupar el càrrec de Summe sacerdot. El nom procedeix de l’hebreu: hananya que vol dir: Yhavé és misericordiós” (paradoxa del nom si el referim al paper que va tenir en la sentència de mort de Jesús, per tant el podem qualificar d’”enemic”)

 

·         Caifàs: Summe sacerdot del 18 al 36 després de Crist, que podria ser gendre d’ Anàs i va exercir un molt important paper en la condemna de Jesús (“enemic”). El 18 d. Crist fou designat sacerdot per Valeri Grato i tret com a tal per Vitelio en el 36 d. de Crist. El nom  pot procedir de l’arameu kepa (pedra, roca) o cayaphah que vol dir depressió.

 

 

 

ü  Notes sobre els espais, a part dels nomenats com territoris on governaven els personatges indicats:

o   Desert: lloc de pregària, de silenci, de prova, de trobada amb un mateix, i amb Deu, de reflexió, de dejuni, d’austeritat, de conversió i canvi d’estil de vida, símbol de la travessia del poble jueu per anar a la llibertat, sortint de l’esclavitud…

 

o   Regió del Jordà: zona del riu i l’aigua és símbol de purificació, de conversió, d’aliment, de vida, de submergir-se en el mal-mort, i des ressorgir (ressuscitar) a la vida, lloc del baptisme de Jesús i d’altres…

 

o   Camí, rutes: Tot l’evangeli de Lluc està organitzat com si fos un camí que fa Jesús des de Galilea (espai de frontera, de pas, obert, de mentalitats tolerants, de vida…) a Judea (espai de tancament, de rigor, de legalisme, moralisme, on sentencien a mort a Jesús…). El camí de Jesús, com camí de vida, representa tots els nostres camins de vida. Sempre ens cal caminar. És més important el camí que la fita. En el camí aprenem a viure, a ser,… Calen persones que aplanin els camins per fer-nos-els més assequibles, caminables,..i treure tot allò “escabrós” que fa nosa. Necessitem persones que ens despertin la nostra confiança-fe interior per tal que desenvolupem el millor que tenim i ho compartim.

 

o   Fondalades: S’alcen per tal de que ni ens baixem i després ens cansem per tornar a pujar. Es refereix a les nostres depressions, baixades d’ànim  desenganys, desencants, manques d’esperança…

 

o   Muntanyes i turons: s’abaixen pel mateix. Es refereix a les “pujades d’ànim, de to, ..potser massa  exagerades, als impediments que trobem en la vida, que podien provenir de dins nostre, o de fora, de situacions, estructures injustes, sistemes tacats, rígids, normes estrictes que poden frenar i interdir l’estimació, la pau, la llibertat…

 

o   Terreny tortuós que cal també aplanar, facilitar, ..Joan amb la seva prèdica a vegades dura, austera, critica, de conversió i purificació (baptisme) prepara el terreny (i ell després desapareix humilment) perquè la predicació i acció de Jesús sigui més fàcil, i mes positiva, engrescadora, alliberadora, en la que ja no es tracta de queixa i lament sinó de gaudir de la vida, de l’amor i perdó de Déu assegurat per sempre.

 

 

 

ü  El text ens anuncia carament que Déu es vol comunicar a tothom, i ho fa a través dels  profetes (Isaïes, altres i Joan) i d’una forma més transparent a través de la mateixa vida (sentiments, desigs, actituds, accions, paraules, estil) de Jesús. Déu vol la salvació (alliberament, despertar a la fe, esperança i amor) per a tothom. Vol que tothom sense cap discriminació (i així ho feu notar Jesús en la seva relació amb els malalts, marginats, infants, dones, pobres…) arribin a la dignitat, a la llibertat plenes.

 

 

ü  El text és una crida a preparar el camí per part de tots nosaltres, de crear àmbits, espais, climes de bona trobada, de bona relació, de bona convivència per tal que l’aroma de la bona nova , el perfum del do immens de sentir-se estimats s’estengui arreu, per tal que tothom VEGI i experimenti  l’ Amor infinit.

 

 

3. On es realitza aquest text avui?
 

a. En el meu entorn proper

 

·         Tots el que grups, persones, m’ajuden a sentir.me bé i a sentir bé als del seu entorn.

 

·         Tot el que ens desperta a caminar, superar dificultats.

 

·         També s’observen “enemics” interns o externs que ens no ens permeten pouar dins nostre o treure el millor que tenim.

 

 

b. En la societat

 

·         Tots els grups, associacions, institucions que col·laboren en treure dominacions, opressions, guerres, baralles, i posen pau, justícia, alliberen…

 

·         Per altra banda hi ha sectors, estructures que posen “turons”, “fondalades”, i que no deixen viure, o frenen processo, o aturen els desenvolupament  de les persones i pobles, especialment dels més pobres…

 

 

c. En l’església

 

·         L’Església quan fa el que va fer Joan de preparar el terreny del missatge de vida de Jesús, és quan actua millor.

 

·         Cada cop que no s’atrinxera en les seves regles, institucions, mantenint-les, defensant-les més que el missatge evangèlic, actua verdaderament com església servidora de la humanitat.

 

Preguntes per la reflexió personal o en grup

 

1ª   ¿ Quines persones, grups, t’ajuden , et faciliten el camí de la vida a tu i als del teu entorn? ¿per què? ¿Els hi agraeixes?

 

2ª  ¿Quines persones , grups, associacions, institucions ens dificulten el camí de la vida a nosaltres, als mes necessitats? ¿Per què? ¿Com vivim i gestionem la seva enemistat?

 

3ª ¿ Com va experimentar, viure, sentir, Jesús les oportunitats, facilitacions, i les amenaces, enemistats, dificultats?

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Joan 14,1-12: Jesús, el camí que porta al Pare

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 33

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

Data: 25 gener 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Joan 14,1-12: Jesús, el camí que porta al Pare

1 »Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2 A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? 3 I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. 4 I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.

5 Tomàs li pregunta:

–Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?

6 Jesús li respon:

–Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. 7 Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist.

8 Li diu Felip:

–Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més.

9 Jesús li respon:

–Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? 10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.11 Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. 12 Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.

 

1. Què diu el text?
 

 a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

 

·         Pot respondre a neguits que tenia la comunitat joànica: poca serenor, poca confiança, incertesa sobre el “després de la mort”, dificultats d’entesa entre persones que provenien de diferents llocs, cultures, formes de viure la fe…L’ Evangeli de Joan insisteix molt en l’amor, perquè precisament mancava entre els germans/es de la comunitat.

 

·         Hi a una voluntat de refermar la fe i de centrar-se en Jesús ressuscitat, viu i present en la comunitat.

 

·         Es pretén reforçar la figura de Jesucrist com a camí vers el Pare invisible, i la vinculació intensa entre el Pare i Jesús.

 

·         Valora les obres dels que segueixen a Jesús.

 

 

 

b. Què ens diu de Jesús?

 

·         Jesús ens vol calmats

 

·         Ens invita a creure en Déu: confiar, deixar-nos guiar i a sentir la seva companyia. Sols l’amor és digne de ser cregut.

 

·         Ens invita a creure en Ell, també.

 

·         Se’n va i ens prepara lloc: motiu més per la calma.

 

·         Nosaltres ens hem de preparar per morir. Creiem que estarem amb Ell.

 

·         La mort és un camí, un traspàs en companyia del Crist que ens ve a cercar perquè no ens perdem pel camí, perquè anem a la casa nostra, a on ens esperen.

 

·         Ens recorda el camí per anar-hi. Ell s’ha esforçat en la seva vida per indicar-lo.

 

·         Jesús és el camí: Camí per anar a la vida, a la felicitat. Creure, viure la fe és més caminar “amb”, acompanyat, sentir que Ell està amb nosaltres, i fer camí amb Ell, a vegades sense saber ben bé on anem, que no pas està segur amb unes normes, unes morals, unes disciplines, rituals i doctrines…

 

·         Jesús és la veritat. No tant uns dogmes escrits, estables, fixats…sinó unes dinàmiques veritables que ens ajuden a sentir-nos estimats, és la veritat del fons del cosmos, de la vida, de les persones, el tresor més preuat que hi ha en nosaltres, davant de lo qual tot lo altre és secundari, relatiu. L’amor a Déu i els altres és el referent de tot: de pensaments, desigs, sentiments, accions i paraules…

 

 

·         Jesús és la vida: la Felicitat, la participació en l’amor que està arreu: en la natura, en la història, en els fets, en els altres, en els grups, en les associacions i entitats, en els moviments socials, en la societat, en els comunitats i institucions de les diferents religions i conviccions, en nosaltres, …

 

·         Jesús remarca als seus deixebles, que Ell és el signe, el sagrament del Pare.

 

·         Li sap greu que encara no el coneguin

 

·         Li sap greu que encara  o hagin descobert que Ell és el pas cap el Pare, el camí vers,…que la seva missió i funció en aquest món és mostrar el Pare en tota la seva vida, i per tant el nostre camí de vida i de felicitat.

 

2. Què em diu a mi, el text?

 

·         M´és una invitació  asserenar-me, a la pau interior.

 

·         M´és una invitació a conèixer Jesús, expressió, comunicació, manifestació (“logo”, “marca”, signe… del pare és conèixer Jesús). En la vida, paraules, gests, accions, desigs voluntat, sentiments, pensaments de Jesús podem “veure”, copsar, captar qui és el Pare-Mare, Misteri de Vida i Amor de la realitat. A través de la vida de Jesús captem la VIDA i l’AMOR infinit, coneixem, podem comprendre què és la vida, que és el més important de la vida, què és el fons de tot, el tresor, el sentit, el que ho omple i impregna tot, que està vivificant, estimant tot…

 

·         El Pare-Mare, aquest Misteri infinit , insondable, com “riu subterrani amagat”, està dins i en el més fons del Crist, el que li dóna sentit, el que l’omple totalment, com en nosaltres si ens deixem omplir per l’Esperit d’amor i de vida que va omplir a Jesús.

 

·         El Pare-Mare és el que fa les obres, les accions estimadores, alliberadores, de felicitat, de dignitat, de pau, de justícia per la humanitat.  El Fill les mostra, les serveix, els fa en nom i per la força de l’AMOR-VIDA, l’Esperit Sant és el mateix amor en moviment.

 

·         Jesús està amb el Pare-Mare, està endinsat, empeltat, difós en aquest gran mar que és la VIDA, Déu que ho omple tot.

 

·         Jesús ens invita a creure en els obres, que és el que podem veure i el que és important (per les obres els coneixereu ) i el que ens permet discernir qui està amb el Pare-Mare, amb la VIDA-AMOR. Moltes persones que no coneixen el Crist estan amb Ell, i amb el Pare perquè fan les seves obres.

 

·         Podem fer obres molt majors i adequades a la nostra època, a les nostres qualitats, a les necessitats que hi hagin, amb molts més recursos, podem donar més de si del que ens sembla (crear petits grups i comunitats cristianes, moviments cristians de joves, d’adults, moviments socials, ONG, denúncies, manifestacions, xarxes solidàries, …).

 

·         Ell se’n va i ens deixa perquè continuem, perquè ens espavilem, perquè no deixem les obres, perquè sapiguem fer-ho sense estar físicament present.

 

·         Però confiant, creient que està present dins nostre, en el record , en el cor, en el seu evangeli, en els obres de molta gent, en les persones, en les celebracions, en la pregària… Mentre el recordem segueix present, com també estan presents en el nostre cor (“re-cord”) totes les persones que ens han fet bé i recordem.

 

3. On es realitza aquest text avui?
 

a. En el meu entorn proper

 

·         Moltes persones , en el neguit diari, a vegades d’un ritme massa ràpid i estressant, necessiten calma, pau, serenor.

 

·         La pregunta de Tomàs com l’expressió de Felip  és la de molts. Expressen el desig de molts, creients en Déu o no que voldrien demostracions clares i contundents…

 

·         Però estem en el camí, en la limitació i condició humanes, no en l’esfera  o en la perfecció de Déu.

 

·         Avui dia també ens torbem amb gent incompresa, que no és (o no es vol) entesa, com li passà a Jesús, dins dels seus mateixos amics.

 

·         Les persones que cerquen, quer viuen al si d’altres religions o conviccions diferents del cristianisme, si s’estimen, si cerquen la veritat, si s’entreguen, sobre tot als més necessitats, estan en el camí del Crist.

 

 

b. En la societat

·         Moltes obres socials en favor dels altres, mostren el camí i l’exemple de Crist.

 

 

c. En l’església

·         Moltes obres eclesials en favor dels altres, mostren el camí i l’exemple de Crist.

 

·         L’Església si és acollidora, hospitalària, humanitària, solidària, generosa, servidora sobre tot, eixampla , recrea, desenvolupa, la gran l’obra que inicià Jesús, i mostra aquest Misteri d’ Amor, que anomenem Pare, Déu, Transcendent, Absolut, Ú.

 

·         A vegades certs sectors d’església s’agafen de manera massa fonamentalista a Jesús com veritat en el sentit de “doctrina segura” (no és el sentit de  “veritat” que ofereix Jesús), i obliden que Jesús és “camí vers…” i que cal caminar amb Ell, en les incerteses i inseguretats de la vida.

 

 

 

 

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª  ¿T’has torbat amb persones que com Tomàs, i Felip cerquen, fan preguntes semblants? ¿amb qui? ¿On? ¿Han trobat resposta?

 

2ª  ¿T’has trobat amb persones que no han estat enteses, compreses, com mli passa a Jesús?

 

3ª  ¿Jesús, per tu, en el moment que vius, és més aviat “Camí”, “Veritat”, o “Vida”? ¿Per què?

 

4ª ¿Quines “obres més grans” estem fent? ¿amb qui? ¿quines obres més grans observes que es realitzen en el teu entorn proper? ¿A favor de qui?

 

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

PUNTS COMUNS DE LES MOBILITZACIONS DELS DARRERS ANYS A CATALUNYA

 

En els darrers 15 anys a Catalunya s’han produït molts tipus de manifestacions:

  • Contra la guerra de l’Irak: 15 de febrer del 2003
  • Com a final de diverses vagues generals
  • 20 de juny del 2002
  • 10 d’ abril del 2003 
  • 29 de setembre del 2010 
  • 27 de gener del 2011
  • 29 de març del 2012
  • 14 de novembre del 2012
  • Vaga general estudiantil: 30 de marçdel 2009 (i altres manifestacions estudiantils)
  • 15-M: 15 maig 2011
  • Diferents manifestacions de les anomenades “marees” (habitatge, salut, educació, pensions, precarietat, renda garantida, defensa dels drets i serveis públics, contra les retallades…)
  • Contra la sentència de l’Estatut : 10 juliol 2010
  • Per la Independència de Catalunya
  • 2012 (“Catalunya , nou Estat d’ Europa”)
  • 2013 (Cadena-humana)
  • 2014 (la Via-V-Gran Via-Diagonal)
  • Consulta popular: 9 novembre 2014
  • 2015 (La Via lliure: Meridiana)
  • 2016 (a diverses ciutats; a Barcelona al Passeig de Sant Joan)
  • En favor d’acollir Refugiats: 18 febrer 2017

Totes aquestes mobilitzacions tenen, entre altres, aquests punts comuns:

  • Són expressions pacífiques i democràtiques.
  • Són una defensa de la democràcia, en una època que està en perill.
  • Són un clar desenvolupament de la democràcia, ja que apunten a una democràcia més participativa, que vol superar la democràcia formal representativa, sense perdre aquesta.
  • Manifesten avenços en els processos d’emancipació (social, nacional…).
  • Expressen i són possibles gràcies a un treball col·lectiu, de moltes, una tasca realitzada per moltes persones, amb una important preparació, abonament, difusió…
  • Indiquen un canvi d’època, en un temps de crisi, de canvis, d’alteracions del camp econòmic, polític i cultural.
  • Mostren l’aparició de nous lideratges: de noves persones, i de noves formes de guiatge socio-politic.
  • Ofereixen a noves generacions joves la oportunitat d’adquirir consciència política, d’aprenentatge actiu de la política i de connectar amb el coneixement i experiència polítics de generacions més adultes i amb la història política del país.

Cada pas, cada manifestació, cada acte s’inscriu en un procés llarg d’alliberament.

De la mateixa manera que, per posar exemple, el 15-M és una fita més dins del llarg procés d’alliberament social, com ho són les vagues generals, les consultes municipals sobre la independència, ho són en el procés d’alliberament nacional. I la consulta popular del 9 de novembre del 2014 és la inscripció sinó “oficial”, sí “oficiosa” del govern de la Generalitat en la via vers l’emancipació nacional, en la qual s’hi van incorporant partits, entitats i institucions, gràcies a la pressió popular al carrer. El possible referèndum proper serà una altra fita més i el més segur que no serà la darrera.

Les manifestacions contra la guerra de l’ Irak, i la manifestació recent en favor dels refugiats (“Casa nostra, casa vostra”), són fites en el camí vers la destrucció de la guerra , del negoci de les armes, i vers una Europa, un món, una societat que tracta a tothom amb igualtat i dignitat, i vers la construcció de la fraternitat universal, de la pau i d’una democràcia més desenvolupada i participativa.

En totes aquestes accions la “llavor de mostassa” del Regne, més  menys amagada, va fent camí, va sorgint, i com diu el testament espiritual del bisbe Jaume Camprodon, recentment traspassat: “ Déu –i el seu regne-és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat. També hi és, però amb les mans lligades”. Tots els esforços de tanta gent, grups i associacions de totes aquestes mobilitzacions són expressió d’un altruisme envers una societat més justa, que es vol posar al costat de els víctimes-crucificades-innocents.

La nostra època és d’unes oportunitats històriques , en les que, malgrat les pors, les hipocresies, les corrupcions, els manteniments dels poders injustos, assistim a unes esperances, a uns gèrmens, a uns naixements que van en un direcció més humanista. I encara que la nostra generació no en podrem gaudir del tot, com és de condició humana limitada, preparem el camí per les generacions futures. Mobilitzar-nos en aquestes orientacions, és el nostre servei, del que som responsables de no inhibir-nos.

quim cervera

19 febrer 2017

 

TAXA ENTRE MILITANTS I VOTANTS DELS PARTITS POLITICS CATALANS

Aquesta taxa és molt important per veure la capacitat de cada partit d’influir als seus votants. Es molt diferent que per un  militant hi hagi 100 votants o menys, als quals els pot veure i tenir informats sinó cada setmana, com a mínim cada mes, que un militant sigui per més de 200 votants, que no és possible tenir-los al cas regularment de forma directa.

Aquesta taxa es especialment important pels partits d’esquerres, per tal que estiguin de forma ràpida, continuada i propera i més encertada que els grans mitjans de comunicació, en relació personal amb els seus votants, que poden ser mobilitzats per qualsevol acció, i a més es poden sentir protagonistes i participants del projecte polític i poden decidir o influir sobre els programes del partit.

Ens fixarem en les eleccions penúltimes (2012) on es van presentar tots els partits, per evitar les coalicions especials de les darreres (excepte en alguns casos que tindrem també en compte les del 2015).

La taxa es calcula dividint el nombre de votants del partit , pel nombre de militants.

PARTIT NOMBRE DE VOTANTS NOMBRE DE MILITANTS TAXA

VOTANTS/MILITANTS

Partit Popular (PP) 471.681 (2012)

348.444 (2015)

 

33.790 (sense regularitzar pagaments)  14 (2012) (??)
Ciutadans (C’s) 275.007 (2012)

734.910 (2015)

  4.000   68,8 (2012)

183,7 (2015)

Convergència Democràtica de Calalunya i Unió Democràtica (CIU) 1.116.259 (2012)

 

12.100

 

+3.500= 15.600

 

 

71,5 (2012)

Demòcrates per Catalunya    2.300  
Partit Socialista de Catalunya (PSC) 524.707 (2012)

522.209 (2015)

17.294    70,3 (2012)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) 498.124 (2012)

 

  8.500    58,6 (2012)
Iniciativa per Catalunya –Verds (ICV) i Podemos i en Comú, Equo… 359.705 (2012)

366.494 (2015: Catalunya Sí que es Pot)

 

 

 

4.358 (ICV)

50.179 inscrits (no paguen quota (Podemos)

Sumats: 54.537

 

 

82,5 (2012)

 

 

6,7 (2015)

Candidatura d’ Unitat Popular (CUP) 126.435 (2012)

336.375 (2015)

 

1.970 (amb quota)

1.000 simpatitzants

Total: 2.970

64,2 (2012, militants)

42,6 (2012:militants+simpatitzants)

170,7 (2015, militants)

113,3 (2015:militants+simpatitzants)

Comentari:

  1. La taxa més baixa és la de “Catalunya sí que es pot” del 2015: 6,7. Això vol dir que cada militant pot tenir a prop a uns 6 o 7 votants, el que fa perfectament possible tenir-los informats i amb una interrelació interactiva d’influir en el partit, en un diàleg regular, continu i constant. Per un partit d’esquerres és una taxa molt positiva. Ara bé “Catalunya sí que es pot” és una coalició, és a dir, no és un partit sols amb una disciplina, el que significa que la relació mútua entre militants i votants, varia segons cada partit que forma part d ela coalició. A més els 54.537 de Podemos són inscrits , el que no vol dir que estiguin mobilitzats per fer la tasca de donar informació als votants i rebre op9nuions d’ells. Si ens fixem només amb ICV, la taxa puja a 82,5, molt més alta, però que per un partit d’esquerres, és força bona, ja que un militant pot tenir a prop i en un intercanvi més o menys regular a unes 82 persones sense massa dificultats.
  2. Curiosament la segona més baixa és la taxa 14 del PP, partit de dretes. Els partits de dretes no necessiten tant aquesta relació interpersonal regular, ja que tenen altres medis i recursos econòmics per arribar-hi, els mitjans de comunicació, la demagògia, el populisme… Per altra banda no està tant clar que els 33.790 (que no tenen regularització de pagament de la quota) siguin realment militants, o sigui aquest nombre exacte dels militants autèntics.
  3. La taxa més alta és la de C’s del 2015: 183,7, tot i que en el 2012 era de 68,8. Això és degut a un creixement força espectacular en el 2015, per decantar els votants al Si o al No per la intendència de Calalunya. Això significa que és un partit voluble, i que és difícil que els seus militants puguin tenir a mà quasi 200 persones, de forma regular. Sí que és més fàcil atendre i rebre opinió de 69 persones. Aquesta taxa és probable que en C’s variï. Tampoc no necessiten aquesta interrelació, ja que disposen, com a partit de dretes, d’altres recursos per influir als votants.
  4. La segueix ,si ens fixem en els eleccions del 2015 (que van augmentar forçà de votants), en la banda alta, la taxa de la CUP: 170,7 , tot i que baixa una mica si li sumem els simpatitzants: 113,3 (és difícil mantenir una relació amb més de 100 persones sovint, i per un partit (coalició) d’esquerres és molt important ja que sovint les informacions que es donen en les empreses d’informació, on darrera d’elles hi ha poders econòmics, sobre la política dels partits d’esquerres, poden ser molt adulterades o fetes invisibles i silenciades. Cal tenir en compte que la CUP, en ser una coalició que funciona amb assemblees locals, té uns recursos interessants i que poden ser eficaços, per arribar als seus votants. De fet si observem les eleccions del 2012, les taxes baixen a 64,2 (tenint en compte els militants) i a 42,6 (tenint en compte militants i simpatitzants), taxes possiblement més reals, i més positives i que denoten una factibilitat de relació entre militants i votants. La CUP també pot variar en el nombre de votants segons les eleccions.
  5. CIU i PSC tenen una taxa semblant (71,5 i 70,3 respectivament), en la banda mitjana. De fet han estat dos partits centrals de la política catalana, i la taxa denota que els seus militants amb certa facilitat poden estar en intercanvi amb els seu votants amb certa facilitat. Ara bé són dos partits en profunda transformació. La coalició CIU s’ha desfet, i UDC pràcticament està a punt de desaparèixer, i ha sorgit en el seu si el partit independentista: Demòcrates per Catalunya. A més CDC s’ha reconvertit en el Partit Demòcrata Europeu de Catalunya que cal veure el recorregut que farà, el nombre de militants que tindrà i el nombre de vots en els properes eleccions. Per altra banda el PSC, ha perdut mols vots en els darrers anys, i també militants que han fundat altres partits (Nova Esquerra-NE- ;MES –Moviment d’ Esquerres Socialista-; Avancem i altres) i altres estan perplexos, i s’han “quedat a casa”. L’ evolució en un futur immediat del PSC encara s’ha de veure. CDC, ara el PdeCat, de fa temps ha tingut un conjunt de persones, i entitats i institucions properes on exerceix una influència important, encara que potser no capti totalment les opinions polítiques dels membres de tals entitats, però hi està present i té cura d’una certa xarxa que li permet mantenir un vot més o menys fidel. El PSC ha perdut relació amb “el carrer”, el que viu el poble, degut al fet d’haver dedicat persones, recursos i energies a la gestió administrativa en municipis, diputacions i a la mateixa Generalitat durant un temps.
  6. ERC té una taxa potable (58,6) que com a partit d’esquerres està prou bé. A més té possibilitats de créixer en militants, tot ui que també en vots. Caldrà veure s es manté aquest equilibri amb aquesta taxa o encara la pot baixar més.
  7. Si sumem tots els votants del 2012 (3.371.918) i els dividim per la suma de tots els militants (85.512) de tots els partits, ens dóna la taxa prou positiva de: 39,4.
  8. Si sumem els votants de partits de dretes del 2012 (PP, C’s i CIU): 1.862.947, i ho dividim pels seu nombre total de militants (53.390) , la taxa que dóna és: 35, més baixa que la del total. Cal tenir en compte que el nombre de militants del PP és incert.
  9. Si sumem els votants de partits d’esquerres del 2012 (ERC, PSC, ICV, CUP): 1.508.971,i ho dividim pels seu nombre total de militants (32.122) , la taxa que dóna és: 47, tot i que és força positiva i factible, és molt més alta que la total, i que la de les dretes, contràriament al que caldria. Els partits d’esquerres haurien d’augmentar a seva militància, sobre tot si augmenta el nombre de votants, per poder estar en relació regular, propera i contínua amb els seus votants. Cal veure si la injecció de Podemos pot ajudar a rebaixar la taxa, encara que tals militants haurien d’estar realment mobilitzats i informats. També es pot preveure una rebaixa de militants en el PSC, i un augment en ERC. Els partits d’esquerres tenen la seva força en les persones, i en una pedagogia política constant.

Quim Cervera, 14 gener 2017

 

Evangeli Joan 12,1-8: Unció de Jesús a Betània

 

El Pa de cada Dia                                             Núm. 32

El Vi de l’ Alegria

Pas de Mort a Vida.

 

 

Data: 9 gener 2017

Estudi d’ Evangeli Setmanal
Text: Joan 12,1-8: Unció de Jesús a Betània

1 Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d’entre els morts. 2 Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer. 3 Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum.

4 Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué:

5 –Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?

6 Això ho va dir no perquè s’interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven.

7 Jesús digué:

–Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al temps de la meva sepultura. 8 De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu.

 

1. Què diu el text?
  a. Què ens diu de la comunitat cristiana primitiva?

·         Ens descriu diferents personatges amb diverses actituds que ja es devien trobar en les primeres comunitats:

o   Els/Les  que serveixen i han entès l’actitud bàsic a dels seguidors de Jesús, els que es senten vius, ressuscitats: Marta,

o   Les/Els que seuen a taula, escolten la paraula, comparteixen vida amb Jesús: Llàtzer

o   Els/Les que actuen contagiant l’ambient, les comunitats, les persones, de la fragància de l’amor, de l’amabilitat, de la salut, del perdó, de la com-passió, de la bondat, la justícia, la llibertat, la germanor, la pau…i gaudint-ne. Segueixen la mateixa missió de Jesús, de fer córrer el regnat de Déu: Maria

o   Les/Els que recorden la Llei, aprofitant-se dels pobres, del mateix exemple del Senyor de preferir-los, per criticar l’acció dels altres, i per quedar-se diners, en nom d’una mena de “messianisme pseudorevolucionari, pseudosolidari”: Judes Iscariot que es vendria el perfum per donar-lo als pobres però no té interès real pels pobres, ja que és un lladre corrupte.

 

·         La unció de Maria recorda el lavatori de peus que realitza Jesús en el darrer sopar  per tant és un recordatori-memorial a la comunitat cristiana, del que la seva funció és servir.

 

  b. Què ens diu de Jesús?

·         Jesús és una persona que valora l’amistat i té cura des amics: els visita, s’hi sent escoltat, estimat, s’hi troba be a casa seva, necessita d’aquest afecte, com tothom,  per seguir endavant en la seva acció.

 

·         Jesús gaudeix d ela conversa, del compartir taula. Es deixa estimar. No té cap problema en mostrar les seves necessitats i està content de que li donin sopar i l’atenguin bé.

 

·         Jesús agraeix el tracte delicat de Maria.

 

·         Jesús es fixa amb el que és important: servir i ser servit, estimar i acceptar i agrair el ser estimat.

 

·         Jesús va a fons.

 

·         Jesús frueix de l’acció delicada, senzilla, però d’una gran intensitat  afectuosa i  simbòlica de Maria. Sap viure el present i sap valorar la bellesa de l’acció d’una dona.

 

·         Jesús defensa Maria en aquest acte. Ajuda a fixar la mirada en aquesta dona i en el seu gest que anticipa la seva sepultura i la seva vida per sempre.

 

·         Jesús, pedagog, aprofita l’ocasió per recordar que Ell sempre estarà amb els pobres i en ells el retrobarem, ja que sempre està al seu costat. El seu Déu-Amor és el que està acompanyant sempre i defensant sempre els més necessitats.

 

2. Què em diu a mi, el text?

·         El clima del text és de Pasqua (sis dies abans de Pasqua, resurrecció de Llàtzer, sopar, sepultura), per tant ens està parlant de la resurrecció, del pas de Jesús de mort a vida i del nostre continu pas de mort a vida, de dols, de dolors, a treure’n el fruit, a aprofitar-los per millor viure, per viure més intensament, per extreure’n lliçons de vida.

 

·         També ens posa en un ambient de “banquet” que és símbol del “banquet “celestial” és a dir del compartir amb el Déu-Amor, la vida (seure a taula, conversa, comunió, fraternitat…).

 

·         El més important és servir. El servei mostra la nostra veritable identitat.

 

·         El perfum que s’estén és el símbol del servei i del clima de germanor que s’estén arreu, des de Jesús, ofert per una dona que l’estima.

 

·         Cal ser molt perspicaç per ni caure en paranys de discursos aparentment humanitzades, que són procedents de gent corrupte, egoísticament interessada.

 

·         No ens és bo mai, deixar d’escoltar i d’estar la costat dels més necessitats.

 

3. On es realitza aquest text avui?
  a. En el meu entorn proper

·         A vegades ens deixem portar per les paraules més radicals, més sonants, més “revolucionàries” i ens cal anar a fons, fer-ne critica i veure què hi ha al darrera, quins interessos…

 

·         Ens és important fruir dels gests senzills presents, agrair-los si són dedicats a favor nostre, i veure’ls com presència-acció del Misteri de la Vida- Amor en nosaltres, en els altres, en la natura, en la societat…

 

·         És convenient que ens fixem amb les persones que pateixen del  nostre entorn immediat i servir-los, ungir-los del perfum que necessiten.

 

  b. En la societat

·         A vegades hem confós les persones que són contemplatives, més passives, que escolten (com Maria) com si fossin de “dretes” (no actives, conformistes…)i les que són actives, amb un discurs revolucionari (sovint fals) o radical, que fa referència al compromís solidari, als pobres, com Judes (o a vegades el mateix Pere, i Jaume i Joan en l’evangeli), amb persones “d’esquerres”. Ens cal un discerniment més fi i més profund.

 

  c. En l’església

·         Hi ha actituds i discursos eclesials que sembla també que s’aprofitin dels pobres per prestigiar l’església (en un temps de crisi) i no directament  per afavorir als pobres, i posar en qüestió les causes de la pobresa i denunciar-les i engegar accions que vagin a l’arrel.

 

·         La casa església (totes les comunitats cristianes, parròquies i moviments de cristians/es) necessita omplir-se de la fragància del perfum, del saber viure, de valorar la bellesa, de saber escoltar, de comprendre, de respectar-se, d’alliberar-se de les pors…

 

·         Les comunitats cristianes, tota l’església ha d’anar esdevenint servidora, ungir les persones, la humanitat, en especial els més exclosos i desafavorits on està present Jesús servidor i servit.

 

·         El text és una crida a reconstruir el paper d ela dona (central en el text) en l’església, com la que estén el perfum de la vida.

Preguntes per la reflexió personal o en grup

1ª ¿Quines experiències de pas de mort a vida estàs vivint?

 

2ª ¿Què t’ajuda a fer aquest pas?

 

3ª ¿Quines experiències has viscut fa poc de bona conversa, de complicitat, de sentir-te

bé, d’amabilitat, d’afecte entregat i rebut, de bon sopar¿ ¿Qui te les ha proporcionat?

¿Què les ha fet possible?

 

4ª ¿T’has trobat amb persones, entitats que transmeten paraules que semblen

alliberadores i no ho són? ¿per què? ¿T’has sentit manipulat per elles?

 

5ª ¿ Com pots, podem, estendre la fragància del perfum humanitzador al nostre entorn?

 

Aportacions a fer un cop fet l’Estudi d’ Evangeli

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ho pots enviar a : quimcervera@gmail.com

 

Factors que han fet possible la mobilització per l’emancipació nacional

Una de les mobilitzacions més importants a Europa en el segle XXI, com és la que hi ha avui a Catalunya, demana preguntar-se pels factors que l’estan possibilitant. Personalment apuntaria, entre molts altres els següents factors:

  1. La influència, la pedagogia, l’acció, el pensament, les actituds i els sentiments de moltes persones, moviments, entitats, que han anat construint catalanisme en la cultura, en la política, en la societat civil.
  2. La democràcia que a l’ estat espanyol s’ha anat consolidant.
  3. El sorgiment d’unes noves generacions més joves, nascudes en democràcia, preparades, i amb ganes de conservar el benestar adquirit, treballat amb esforç pels seus avantpassats, que no estan disposades a acceptar segons quines imposicions, o quines “antigüalles” polítiques, o quins arguments falsos, o decadents, o segons quines “falses solidaritats” imposades.
  4. Una crisi econòmica que fa saltar molts esquemes mentals, culturals, laborals, i també governs, estratègies polítiques, organitzacions polítiques , esglésies, etc.
  5. Una construcció d’ Europa que es presenta cada cop més incerta, molt fonamentada en els diners, el comerç i l’economia i no en la construcció política de la convivència, en una Europa confederal que respecti les nacions.
  6. Un renaixement d’una nova esquerra i de nous moviments populars.
  7. Una continuïtat moderna de la tradició catalanista popular, de partits, moviments, entitats i de publicacions d’esquerres o de centre-esquerra, que des del segle XIX, han lligat l’emancipació social amb la nacional.
  8. Si intentem una anàlisi de classe, crec que es pot afirmar que s’està produint una transformació en el bloc dominant empresarial català i es fa més patent la divisió entre un empresariat lligat a l’empresariat i a la banca espanyola i un altre que es posiciona cada cop més en un plantejament catalanista i per un estat propi.
  9. Si fem una mirada de llarga onada històrica, podríem afirmar que estem a les acaballes de l’Imperi espanyol.
  10. Finalment cal destacar un conjunt de fets actuals, de diferents pes, i amb un grau d’influència també diferent, sobre el moviment catalanista actual, com són:
  • L’ allargament en el temps del retorn dels diners que l’ Estat Espanyol deu a Catalunya, per lleis i pactes signats, el que comporta un empobriment del país, sobre tot afecta a les capes més baixes.

 

  • La sentència del Tribunal Constitucional que va retallar parts fonamentals de l’ Estatut votat pel Parlament, pel Congrés i pel poble català. Aquesta sentència fou deguda a que el PP i altres van denunciar l’ Estatut al Tribunal, per anticonstitucional.

 

  • El seguit mediàtic i polític, de “falsedats” sobre els catalans i Catalunya, i de “catalanofòbia” que han contaminat l’ ambient a tot Espanya. Aquest fet ha fet créixer o fins i tot néixer en alguns, el sentiment independentista, basat en la reflexió senzilla i potser simplista, de que a Espanya “no ens volen”, o “ens volen pels diners que donem?”. Per altra banda és curiós que ni artistes, ni intel·lectuals, ni partits (solament Izquierda Unida), ni intel·lectuals (sols Iñaki Gabilondo , R. Cotarelo i pocs d’altres) espanyols recolzin el dreta  decidir als catalans.

 

  • Ens podríem preguntar perquè des de molts medis, i personalitats polítiques espanyoles ens fan arribar el missatge que els catalans som “garrepes” i poc solidaris amb les zones empobrides d’ Espanya. Aquesta asseveració a més de falsa, no té en compte el més mínim anàlisi de classe, ja que no es basa en el conflicte entre classes socials, sinó en el perillós i provocat conflicte entre territoris, com si tota Catalunya fos rica, i com si Extremadura o Andalusia, per posar uns exemples, fos tota pobre, i no hi haguessin classes dominants. Però, a part d’això, possiblement també hi ha en la complexitat del fet, “enveja” dels catalans o un  complex d’inferioritat que es transforma en un de superioritat.

 

  • La corrua d’entitats sobiranistes, que al recer o no de partits polítics catalanistes, al voltant o no de personalitats destacades, o al costat de centres de debat, culturals, han aparegut els darrers anys.

 

  • El gir que ha fet CIU, sobre tot CDC, d’apostar per l’ estat propi. Crec que ens equivocaríem si penséssim que CDC i Artur Mas van liderar el moviment, com sembla que alguns sectors del PSC i d’ ICV i EUIA així ho analitzen, el que els dificulta fer una aposta transparent pel procés.

 

  • La posició dels governs del PP, alentida, sense resposta, repetint sempre el mateix: “diàleg i Constitució”, però no posant dates, ni fent propostes concretes, alternatives.